Cultura i Espectacles

Crítica dansa

El fi olfacte de Soto

Marta Porter
Un moment de 'Canela fina', la nova creació del coreògraf Cayetano Soto per al Ballet de São Paulo

Un moment de 'Canela fina', la nova creació del coreògraf Cayetano Soto per al Ballet de São Paulo
FRANCESC MELCION

Ballet de São Paulo

Coreografies: Gagik Ismailian, Cayetano Soto, Ohad Naharin.

Gran Teatre del Liceu, 3 de setembre

El Liceu inaugura temporada amb el Ballet de São Paulo, una companyia de 40 anys que arriba amb una obra de Cayetano Soto, jove coreògraf sabadellenc sortit de l'Institut del Teatre que passeja el seu talent per tot el món.

La seva Canela fina és un mar de sensacions: visuals, amb un vestuari d'un sol color -canyella-, auditiu, pels ritmes electrònics de Michael Gordon, i, sorprenentment, olfactiu, amb un núvol de canyella que impregna tot el teatre. Soto, un nom a seguir i recordar, no només firma la coreografia sinó també l'escenografia, el vestuari i la il·luminació. El seu llenguatge és molt físic, dur i sense concessions, en què cada nota és un moviment, sovint inesperat. Els solos, passos a dos i a tres denoten sensibilitat i són acurats i precisos, però són els moments corals els que ens porten el millor, amb moviments frenètics que segueixen l'estela del Forsythe més contemporani. Encara que cadascun dels ballarins esdevé un bon executor, el conjunt no assoleix la perfecció tècnica que requereix la coreografia. I és que tot i que el Ballet de São Paulo té molta força, bona tècnica i una manera de ballar entregada i alegre, li falta la precisió mil·limètrica que situa una companyia entre les primeres del món.

Va obrir la vetllada Dualidade@br, del brasiler Gagik Ismalian, una peça de pur estil neoclàssic que recull l'herència de les dues cultures mare del Brasil: la portuguesa, a través del fado d'Amália Rodrigues i un vestuari d'inspiració indiana, i l'africana a través d'uns ritmes electrominimalistes amb vestits vermell sang que ens remeten als rituals brasilers, una part del país que no ha arribat a aquesta companyia blanca -només vam veure un afroamericà entre els 25 ballarins-. Aquesta recerca de les arrels més l'esteticisme del jove coreògraf remeten Dualidade@br a aquell primerenc Arenal de Nacho Duato, salvant un impactant i acrobàtic pas a tres que desvetlla el públic de tant de lirisme. Va tancar la nit la irònica Perpetuum, del sempre aplaudit Ohan Naharin, on la decadent Viena dels valsos de Strauss -meravellosament portats per Gueràssim Voronkov al capdavant de l'Orquestra de l'Acadèmia del Liceu- queda perfectament caricaturitzada amb una estètica Tim Burton i sorprenents idees escèniques, com els militars penjats de la paret. Tres estils per a una companyia potent i dinàmica, però no virtuosa.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 41. Dissabte, 6 de setembre del 2008

PDFs - Cultura i Espectacles

Dissabte, 6 de setembre del 2008

Edicions locals

<<

Setembre

>>
<<

2008

>>
DL DM DC DJ DV DS DG
1 2 3 4 5 6 7
8 9 10 11 12 13 14
15 16 17 18 19 20 21
22 23 24 25 26 27 28
29 30

El meu AVUI

Registrar-me

Última hora de l’edició AVUI.cat

  • A+

Recomana

tanca