• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Crítica dansa

Estètica o efectisme?

Marta Porter

Tod in Venedig

Hamburg Ballet. Direcció i coreografia: John Neumeier.

Gran Teatre del Liceu, 19 de maig

La segona entrega de Mort a Venècia al Liceu -després de l'estrena de Death in Venice de Britten- ha vingut signada per John Neumeier amb la dansa com a mitjà d'expressió. El seu ballet, estrenat a Hamburg el 2003, és, com la visió de Decker fa una setmana, un cant a la vida i a la llibertat de l'individu per sobre la seva condició d'artista, encara que aquesta llibertat condueixi a la mort.

Estilísticament, Neumeier treballa la tècnica clàssica en totes les seves formes i variants. Sabatilles de puntes, pirouettes, grand jettés, bateria, pas de chat, manèges... Tota la terminologia clàssica al servei d'uns ballarins perfectes tècnicament -brillants alguns, una mica massa tècnics els altres-, sàbiament desordenats per ordenar-los després i mostrar com treballa un coreògraf. Perquè si Visconti va convertir Aschenbach en músic, Neumeier l'ha bastit de coreògraf.

Totalment narratiu, Tod in Venedig està marcat per la confrontació formal i conceptual. Els assajos amb el coreògraf són dansa purament acadèmica i virtuosística amb la puresa de formes de Bach presidint-ho tot, mentre que Venècia esdevé un teatre ple de personatges d'alta costura, amb un tractament molt més gestual i pinzellades de contemporani amanit per la passió desbordant de Wagner -¿calia l'escena del Venusberg amb vestits de lleopard?-. Estètica versus efectisme. L'Aschenbach de Neumeier es queda amb Venècia, encara que hi mori. I nosaltres, a nivell coreogràfic, ens quedem amb la puresa de formes de Bach.

A nivell interpretatiu, Lloyd Riggins mostra un molt creïble Aschenbach que se situa per sobre de la resta de la companyia. L'objecte del seu amor, Tadzio -Edvin Revazov-, queda curt com a actor però ho compensa amb tècnica, mentre que el seu amic, Arsen Megrabian, i la resta de ballarins principals, mostren una formidable tècnica i un saber estar en escena de primer nivell. La resta de la companyia -que ja té 20 anys- haurà de créixer en maduresa interpretativa.

Un últim apunt: la participació al piano d'Elizabeth Cooper versionant Wagner va despertar fílies i fòbies. Malgrat que defensem el directe per al ballet, en aquest cas la força d'algunes escenes hauria millorat en versió orquestral. Encara que fos gravada.