Cultura i Espectacles

Crítica dansa

Estètica o efectisme?

Marta Porter

Tod in Venedig

Hamburg Ballet. Direcció i coreografia: John Neumeier.

Gran Teatre del Liceu, 19 de maig

La segona entrega de Mort a Venècia al Liceu -després de l'estrena de Death in Venice de Britten- ha vingut signada per John Neumeier amb la dansa com a mitjà d'expressió. El seu ballet, estrenat a Hamburg el 2003, és, com la visió de Decker fa una setmana, un cant a la vida i a la llibertat de l'individu per sobre la seva condició d'artista, encara que aquesta llibertat condueixi a la mort.

Estilísticament, Neumeier treballa la tècnica clàssica en totes les seves formes i variants. Sabatilles de puntes, pirouettes, grand jettés, bateria, pas de chat, manèges... Tota la terminologia clàssica al servei d'uns ballarins perfectes tècnicament -brillants alguns, una mica massa tècnics els altres-, sàbiament desordenats per ordenar-los després i mostrar com treballa un coreògraf. Perquè si Visconti va convertir Aschenbach en músic, Neumeier l'ha bastit de coreògraf.

Totalment narratiu, Tod in Venedig està marcat per la confrontació formal i conceptual. Els assajos amb el coreògraf són dansa purament acadèmica i virtuosística amb la puresa de formes de Bach presidint-ho tot, mentre que Venècia esdevé un teatre ple de personatges d'alta costura, amb un tractament molt més gestual i pinzellades de contemporani amanit per la passió desbordant de Wagner -¿calia l'escena del Venusberg amb vestits de lleopard?-. Estètica versus efectisme. L'Aschenbach de Neumeier es queda amb Venècia, encara que hi mori. I nosaltres, a nivell coreogràfic, ens quedem amb la puresa de formes de Bach.

A nivell interpretatiu, Lloyd Riggins mostra un molt creïble Aschenbach que se situa per sobre de la resta de la companyia. L'objecte del seu amor, Tadzio -Edvin Revazov-, queda curt com a actor però ho compensa amb tècnica, mentre que el seu amic, Arsen Megrabian, i la resta de ballarins principals, mostren una formidable tècnica i un saber estar en escena de primer nivell. La resta de la companyia -que ja té 20 anys- haurà de créixer en maduresa interpretativa.

Un últim apunt: la participació al piano d'Elizabeth Cooper versionant Wagner va despertar fílies i fòbies. Malgrat que defensem el directe per al ballet, en aquest cas la força d'algunes escenes hauria millorat en versió orquestral. Encara que fos gravada.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 42. Dijous, 22 de maig del 2008

PDFs - Cultura i Espectacles

Dijous, 22 de maig del 2008

Edicions locals

<<

Maig

>>
<<

2008

>>
DL DM DC DJ DV DS DG
      1 2 3 4
5 6 7 8 9 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30 31

El meu AVUI

Registrar-me
  • A+

Recomana

tanca