ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

CLIP DE TEATRE

[Coliseum]

[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]

Freqüències per zones
106.6 FM Àrea Barcelona
93.7 FM Àrea Catalunya central
91.3 FM Àrea Vic
96.8 FM Àrea Garraf
103.4 FM Àrea Girona
91.5 FM Àrea de Lleida
105.0 FM Àrea La Seu d'Urgell
100.6 FM Àrea Camp de Tarragona
90.1 FM Àrea Terres de l'Ebre
107.5 FM Àrea Andorra
104.4 FM La Cerdanya

«Cómeme el coco, negro». Idea i guió de Jordi Milan. Música: Maestro Juan de la Prada. Intèrprets: Jaume Baucis, Xavi Tena, Meritxell Huertas, Ota Vallès, Meritxell Duró, Maria Garrido, Eduard Alejandre, Núria Benet, Alexandra González, Roelkis Bueno, José Pedro Garcia, Ferran Botifoll, Jordi Milan. Escenografia i decorats: Castell Planas i La Cubana. Vestuari: Cristina López. Caracterització: Joan Alonso. Coreografia: Leo Quintana. Utilleria: La Cubana. Gravacions musicals: Joan Vives. Direcció de Jordi Milan. Barcelona, Teatre Coliseum, 28 novembre 2007.

Quan un espectacle, vint anys després, es pot tornar a aixecar sense gaires retocs, només els retocs imprescindibles per donar-li el to del moment, ja es pot dir que és un clàssic. Qui consideri que qualificar de clàssic 'Cómeme el coco negro' és una banalitat, que s'hi posi fulles, millor dit, que s'hi posi plomes, que és el material estrella del muntatge de La Cubana i el que ho resumeix gairebé tot: un món de plomes i lluentons on res no és el que sembla.

La Cubana celebra un quart de segle i ho fa amb una gira exitosa del seu —del nostre— clàssic, 'Cómeme el coco, negro'. I per donar encara més èmfasi a la celebració, en la seva tornada d'hivern a Barcelona, ocupa un espai emblemàtic com el cinema Coliseum, reconvertit en teatre, però un teatre a la mida del que necessita la companyia del Teatro Cubano de Revista, un teatre que cau a miques, que té la fusta antiignífuga, la moqueta impossible de salvar i les butaques del temps de Maria Castanya. El decorat natural no pot ser millor. Entre altres coses perquè contrasten la lluentor i les columnes de l'entrada amb la decadència de l'interior.

La Cubana l'ha aprofitat al màxim, aquesta decadència, i l'ha redecorat amb els domassos vernells de rigor de la companyia de revista. Després ve la sorpresa. I quan s'obren els llums de la platea, un s'adona que al Coliseum no li ha calgut gaire sofisticació per mostrar el que La Cubana vol mostrar: la caiguda en picat d'un gènere com el del music-hall que ha acabat amb la majoria o la totalitat de teatrets que encara s'hi dedicaven i que ha deixat en la nostàlgia una nòmina d'artistes mal considerats i poc reconeguts que van ser la glòria d'un temps que ja és el temps dels avis de la generació actual.

Descobrir 'Cómeme el coco, negro' l'any 1989, al Mercat de les Flors, ja va ser una experiència que no s'ha oblidat mai més. Retrobar-lo ara, al Coliseum, ho torna a ser. L'espectacle manté aquell alè de picardia, de cosa casolana, d'ingenuïtat, d'escalfor humà i d'ironia. Però, ara que han passat vint anys, com aquell qui diu, i que es fa inevitable imaginar en cadascun dels papers aquella dotzena d'intèrprets que després d'un llarg camí amb La Cubana, han volat pel seu compte amb èxit en tot el que toquen, un també vol ser honest i reconèixer que la companyia actual, jove, renovada, preparada, amb el bagatge ben aprofitat i assumit de l'experiència dels que han tingut davant seu, se'n surt amb tanta brillantor com aquella primera de fa vint anys, amb l'avantatge que aquesta ha tingut una escola que es nota en tots els aspectes: el ball, la música, la revista... i també, en part, en la interpretació. És mèrit de tots. Dels d'ara i dels que els van obrir camí.

Com el lector entendrà, 'Cómeme el coco, negro' és un d'aquells espectacles que no es pot explicar. Ni tan sols insinuar. En cada funció, vint anys després, sempre hi ha qui realment es pensa que el que hi passa, passa de debò, i s'està una estona en el dubte mentre no entén que el joc ha començat. Només un consell: millor que tothom hi sigui una mitja hora abans de l'hora anunciada. Amb la gent de la revista, no se sap mai...

La clau de La Cubana és que per art de màgia converteix tot un auditori en un col.lectiu on no hi ha diferències socials. La Cubana fa que tothom col.labori quan se li demana, que intervengui quan se li ho demana o li ha tocat en sort, que faci una cadena o que es posi alguns dels grans plomalls i pugi a l'escenari... i callo perquè parlaria massa.

Només es pot recomanar que aquells que van veure 'Cómeme el coco, negro' fa ben bé vint anys, i potser en alguna altra ocasió després, que hi tornin. Fins i tot sabent-ne el secret, s'ho passaran de primera. Als que no hi eren aleshores, que no s'ho perdin. Als que —circumstàncies de l'època que els ha tocat viure— encara dubten de si el teatre és "això", que es desfacin dels escrúpols i que ho provin. Als encara més joves, tips potser de veure musicals sofisticats i importats de l'audiovisual, que passin per l'experiència de comprovar en directe com es munta i es desmunta un teatre ambulant, com és per dins, on comencen els lluentons i el maquillatge i on acaba la misèria humana.

'Cómeme el coco, negro' no és només un espectacle de revista sobre la revista del cabaret decadent sinó un retrat sociològic de les relacions personals, de les interrelacions de diferents cultures, de la fusió de diverses generacions. De la manera descarada com, encara, la gent de teatre, pot i hauria de tractar el mal anomenat "respectable".

Aquest renovat 'Cómeme el coco, negro' té —torna a tenir afortunadament per a la continuïtat de la companyia— actors i actrius de primera fila. Gent que hi deixa la pell, com fa vint-i-tants anys, que sua la cansalada en cada funció, que canvia de vestuari a un ritme que és difícil de seguir, que explota al màxim les seves possibilitats actorals, estripant, estrafent, resituant els seus personatges —un perd el compte de quants en surten—, renunciant com a actors i actrius a ser sublims, simplement desitjant arribar a una majoria d'espectadors decidits a mirar-se molt endins del seu propi mirall per entendre d'on venim i per explicar-se per què, a vegades, som com som.

Alguns dels personatges de ficció de «Cómeme el coco, negro»: Mimí Lumiere, supervedet. Piluca Sotomayor, vedet còmica. Rogelio Edwards, actor convidat. Pepe Iberia, cançó espanyola. Silvana Mangueira, vedet exòtica. Amèlia Palmer, actriu característica. Perlita Breton, dama de la cançó. Remedios del Río, cançó folklòrica. Cecilia Pascuali, vedet cantant. Bartolomé Chipiona, cantant d'estil. A més, ballarins i cors: Margarita, Matilda, Lulu, Irina, Paloma, Puri, Mariano Luís, Vicente Mariel, Darío, Moncho. Ah!... i l'empresari Eduardo... i la nena... i el gosset ensinistrat de Mimí Lumière.

Índex obres per sales d'estrena