ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]
Freqüències per zones
«Grease». Original de Jim Jacobs i Warren Casey. Versió i adaptació doble al castellà i el català de Roger Peña, Roser Batalla i Guillermo Ramos. Intèrprets: Edurne, Jordi Coll, Manuela Nieto, Ivan Santos, Teresa Belza, Esther Peñas, Desirée Moreno, Diana Roig, David Moreno, Dídac Flores, Bernat Mestre, Carles Torregrossa, Patrizia Barbieri, Adriada de Robles, Júlia Ortínez, Sergio Franco, Sheila López, Víctor Gómez i Noli Ramos. Javier Martín (dance captain i swing). Cos de ball: Alejandra Foradada, Clara Casals, Cristina Miralles, Diana Girbau, Eva Company, Núria Singla, Tamara Suárez, Alfred Vicens, Edu Llorens, Guillermo Flores, Jordi Garcia, José Luis Gálvez i Oriol Anglada. Músics de la banda: Manu Guix / J.J.Caro, Jordi Roquer / Albert Faz, Jordi Franco / Clodulfo Núñez, Toni Pagès / Santi Carcasona, Jaume Peña / Roc Albero, Oriol Cusó / Miquel Royo. Disseny d'escenografia: Domenico Prati. Disseny d'il·luminació: Lyonel Spycher. Diseny de so: Roc Mateu. Disseny de vestuari: Coco Comín i Carles Solé. Caracterització i perruqueria: Toni Santos. Direcció audiovisual: Lucrecia Arias. Adjunt a direcció: Dani Coma. Direcció i coreografia: Coco Comín. Direcció musical: Manu Guix. Producció d'Illuminati Production Group, Pinkerton Productions, Stromberg Entertainment i It’s Showtime Prod. Cúpula Las Arenas, Barcelona, 17 novembre 2011. Reposició final de gira: Teatre Coliseum, Barcelona, 18 gener 2013. Poques vegades l'estrena d'un espectacle té, com a afegit, la novetat de l'espai escènic on es presenta. La renovació i reposició del musical 'Grease', que la temporada 2006-2007, va congregar al Teatre Victòria prop de 500.000 espectadors només a Barcelona, és un cas singular. Si la nova Cúpula de Las Arenas ja s'ha convertit en indret de peregrinatge de visitants i curiosos, a banda del reclam del centre comercial que té a sota i, també, del Museu del Rock, únic al món, ara el fet d'assistir a una representació musical com la de 'Grease' crea encara més expectatives.
Els espectadors, dins del bolet gegantí —val la pena mirar cap al sostre perquè sembla que no s'acabi mai— estan, arribats a la cinquena planta —ascensor o escales mecàniques— a 27 metres d'alçada sobre el nivell del mar. A l'hora de l'entreacte de 'Grease' o abans d'entrar a la sala, donar un tomb pels 360 graus de balconada, i si pot ser de nit, és un aperitiu que acompanya l'aventura. Es pot redescobrir al capdamunt de l'avinguda Maria Cristina, el MNAC il·luminat a l'alçada dels ulls i, davant seu, també il·luminades, les quatre columnes de Puig i Cadafalch recuperades recentment. La il·luminació de la Plaça d'Espanya completa aquest angle de visió. Una altra cosa seria l'espectacle de les Fonts de Montjuïc, una miranda excepcional per a qui l'encerti.
Lloc de convencions, restauració i celebracions de tota mena, l'interior de la nova Cúpula de Las Arenas —uns 25 metres de radi— es pot convertir en un nou espai en el qual s'hi encabeixen, en aquesta ocasió, més de 1.500 espectadors —sempre que la visualització de l'escenari no se'n ressenti— en una mena de Grand Chapiteau, com el del Cirque de Soleil, però limitat a la disposició frontal, és a dir, a la italiana, més semblant a l'estructura del Barcelona Teatre Musical, on s'hi han instal·lat fins ara grans musicals, com el més recent, 'Los miserables'.
Però el més important per a un espectacle és la visibilitat i l'audició. Dues proves passades amb bona nota. La Cúpula de Las Arenas desprèn escalfor i fa la impressió que expandeix i esmorteeix a la vegada el so. Com que la Cúpula és multifuncional, les grades es desmuntaran quan acabin les representacions de 'Grease'. Només així es pot perdonar que els seients siguin dels durs i, per als addictes al tuf de les "crispetes" —tractant-se de 'Grease' és lògic que sigui així—, tenen a la seva disposició el dipòsit del pot en cada cadira propi dels multicines.
'Grease' és un espectacle per a tots els públics. Com més temps passa, encara més. Perquè el tractament de la història que es desenvolupa en un centre d'estudis per a adolescents (la Rydell Highg Schooll) ho facilita. He vist elevadors a l'entrada, en previsió de famílies acompanyades dels seus plançons que no fan encara metre vint.
Per als que van veure 'Grease' fa cinc anys llargs, al Teatre Victòria —aleshores hi treballaven de protagonistes Elena Gadel, en el paper de Sandy, i María Adamuz, en el de Rizzo, aquesta camuflada ara al Teatre Poliorama en el musical 'Forever Young', dirigit pel Tricicle, i la primera, interpretant en solitari la banda sonora de la pel·lícula 'Enxaneta'— trobaran en aquesta reposició revisada canvis essencials.
L'anterior versió va ser dirigida artísticament per Ricard Reguant. Ara ha estat Coco Comín la que ha afegit a la direcció coreogràfica que ja tenia abans la direcció escènica. I s'hi ha mantingut en la direcció musical, Manu Guix. Un dels principals atractius de la nova versió, és el repartiment, que ha passat el relleu a altres actors, actrius, cantants i ballarines o ballarines, com Edurne, que hi fa de Sandy, i Manuela Nieto, que hi fa de Rizzo. A més de Jordi Coll, en el paper de Danny Zuko, i Ivan Santos en el de Kenickie.
La novetat d'aquesta reposició és que s'ha elaborat per primera vegada un guió també en català, que alternarà algunes funcions de les previstes fins a gener —cal estar atents a la cartellera, en tot cas— i que incorpora en el paper de Sandy la cantant i actriu Diana Roig —que surt d'un altre musical d'èxit, 'Geronimo Stilton, viatge al Regne de la Fantasia'—, al costat dels que ja treballen en la versió castellana com el mateix Jordi Coll —popularitzat en el paper de l'estudiant Pep, a la sèrie 'Infidels' de TV3—, Ivan Santos o Manuela Nieto, entre altres, fins a un col·lectiu de més de trenta intèrprets.
La companyia manté el bon nivell interpretatiu que la direcció coreogràfica de Coco Comín i musical de Manu Guix garanteixen. Fa la impressió que, tot i ser el mateix espectacle i mantenir-se ambientat en la dècada pont entre els cinquanta i seixanta del segle passat, s'hagi modernitzat estèticament, malgrat que el to de vintage no li treu ningú.
Una estructura mòbil de grades metàl·liques permet una mobilitat en cadascuna de les escenes que redueix l'espectacle a dues hores justes més l'entreacte, a banda dels bisos finals i de la participació interactiva amb els espectadors que s'hi volen afegir. El cotxe que passa de blanc a vermell llampant, o els canvis de vestuari, algun en ple escenari i en un fosc fugaç, també donen un ritme que s'adiu més al que esperen els espectadors del segle XXI, avesats a la velocitat en espectacles com aquest. I hi ha escenes molt ben aconseguides del cos de ball que exploten a fons el claqué i el joc de veus a cappella, a part del moviment del cos.
Pel que fa a la resta, em reafirmo en el que comentava fa cinc anys amb motiu de l'estrena al Teatre Victòria i que, ara, en una segona mirada a l'espectacle, me'n convenç encara més. Deia aleshores, entre altres consideracions:
«Els directors no ho amaguen: volen ser fidels als muntatges originals de Broadway i Londres. I la veritat és que l'embolcall de 'Grease' transporta a l'època en què els xicots portaven xupa, les noies portaven faldilles acampanades i la brillantina i el fixador eren gairebé tan imprescindibles com ho és ara el telèfon mòbil. Per a qui no ha conegut l'època, li deu semblar que el transporten a un planeta desconegut. Per als qui els sona d'alguna cosa, el viatge a la nostàlgia és tan perillós com pensar-se que no hi ha hagut mai millors temps temps que els passats.
»¿Ens podem imaginar un 'Grease' amb relectura actual? ¿On han anat a parar avui en dia els xicots afamats de mosses? ¿On són les noies universitàries pintamirallets i pendents només del seu futur sentimental? ¿Què en queda de la rebel·lió juvenil urbana tret d'una suadora amb caputxa, quatre petards al morrió, la ressaca d'un botellot clandestí i mitja dotzena de grafits a les parets d'un barri vell o —en versió moderna dels incívics—, escarritxades mironianes de Titanlux de colors als vidres de l'edifici blanc del Museu d'Art Contemporani?
»De segur que, ni que sigui per uns segons, la possibilitat de transportar 'Grease' als nostres dies per part dels adaptadors, lletristes i directors del musical els ha passat pel cap. Però ho han deixat córrer de seguida. 'Grease' és 'Grease'. I l'únic remei és fer un 'Grease' en colors, passi per bona la simbologia fonètica.
»Per això aquesta gran producció musical va al segur i aposta per arribar a tots els públics, mai més ben dit, tots, tots. Adults madurs, adults no tan madurs, joves grans i joves barbamecs. Per això, segurament, els personatges de 'Grease' es mouen sota un cert aire de caricatura irònica, en alguns moments de vinyeta de còmic o de film animat, des del personatge punxadiscos amb veu seductora de ràdio del temps de la picor fins als principals protagonistes dels quals només s'escapa de la carrincloneria, per la seva actitud descarada, el de la jove Rizzo. Aquesta opció irònica de la posada en escena acaba sent l'única manera possible de fer una mirada a segons quin passat. Som al 2011 [2006], i ens mantenim fidels als setanta revolucionaris per parlar d'una història dels cinquanta del segle passat.
»Com que l'argument —tu m'agrades a mi, jo t'agrado a tu, però tu no em vols a mi, sinó que la vols a ella, etcètera, etcètera...— és tan tou com un tortell de nata, a 'Grease', li queda la composició musical, el ball, el moviment, el cant. Tant hi fa el que els passi a aquesta colla de joves granelluts, que l'únic signe d'avantguarda que mostren en les relacions personals sembla que és el coneixement del preservatiu i les seves conseqüències traïdores.
»I la direcció musical, coreogràfica i escènica, s'ha abocat a potenciar el treball dels intèrprets i a aconseguir un espectacle pletòric, lluminós, amb un ritme que no perdona ni un minut i d'aquells ritmes capaços de fomentar vocacions i vocacions de nous ballarins, cantants i intèrprets entre les masses adolescents que els van a veure.
»Mala cosa, una vegada més, voler fer comparacions amb adaptacions cinematogràfiques arxiconegudes. Voler fer de John Travolta o d'Olivia Newton-John —la pel·lícula és del 1978 i el musical original del 1971— a aquestes altures. Per tant el millor és que cadascú sigui qui és i faci el que pot fer. Aleshores l'espectacle obté un resultat més sincer, menys postís i fins i tot amb personalitat pròpia que els espectadors agraeixen.»
«El mago de Oz: el musical». Adaptació del conte de Lyman Frank Baum. Llibret: Alber Ponte. Música: Alber Ponte, Vicente Pascual i Luis Bomati. Intèrprets: Oliverio Satisfecho, Javier Muñoz, Zalo Calero, Marta Sam, Germán Vigara, Lucía Zubiri i Pilar Alonso. Il·luminació: Joan Manuel Sánchez. So: Daniel García i Manuel Manzano. Vestuari i escenografia: Juan José Benito Arranz. Direcció: Alber Ponte. Producció MundiArtistas. Teatre Coliseum, Barcelona, 19 març 2011. Preu: 18 a 24 €. A partir 3 anys. En les dues últimes temporades, el conte del mag d'Oz ha estat adaptat en català per diverses companyies en muntatges de característiques diferents. El dramaturg Marc Rosich en va escriure una versió per a la companyia Maremagnum que es va representar a finals del 2009, entre altres escenaris catalans, al Teatre del Raval, i la Companyia Joventut de la Faràndula de Sabadell en va presentar un espectacle musical al Teatre Poliorama, ara fa un any, que comptava amb un extens repartiment intergeneracional.
El musical en versió castellana que s'ha instal·lat al Teatre Coliseum de Barcelona manté els elements bàsics del conte: el personatge de la nena Dorothy que, per mitjà de la fantasia d'un huracà, fa un viatge d'anada i tornada des de Kansas fins a la ciutat Maragda del País d'Oz. Pel camí, l'espantaocells, el lleó i l'home de llauna són els tres personatges principals que fan descobrir a Dorothy la importània de combinar el cervell amb el cor i el valor. A més, esclar, no hi falten les dues fades: la bona i la dolenta, i els personatges adults de la granja de Dorothy.
Els intèrprets tenen una representació digna per la qualitat imprescindible de les seves actuacions musicals. Però tots plegats es ressenten d'un espectacle que en el fons és més intimista del gran que vol aparentar que és i que, situat en un teatre de les dimensions del Coliseum barceloní, queda empobrit.
L'escenografia —un gran llibre amb projeccions audiovisuals i uns retallables que representen arbres— no està a l'altura de les pretensions del muntatge i de la intenció de gran musical. I la durada de l'espectacle —una hora i mitja— s'allargassa innecessàriament amb algunes accions —com la del lleó a la platea oferint diversos registres musicals— que fan mal a la trama i en desvien l'interès i que acosten el públic jove al típic circ televisiu.
Sovint es discuteix sobre quin tipus de teatre és el teatre familiar. Lamentablement n'hi ha més del que fa passar bou per bèstia grossa que no pas d'aquell que, sense recórrer a tòpics pretesaments infantils, és capaç d'arribar a la intel·ligència i els sentiments dels espectadors per molt petits que siguin.
Aquesta versió del mag d'Oz juga més amb la popularitat del nom del personatge de ficció que vol homenatjar que no pas amb l'originalitat o la riquesa de la proposta. I és una llàstima perquè la partitura musical i les intervencions de cadascun dels cantants configuren una banda sonora agradable d'escoltar, malgrat que la banda s'enllesteix en un plis plas i amb dos únics músics.
El llast és la posada en escena, limitada de recursos, poc eficaç d'il·luminació i primària en l'ús de la tecnologia actual, afegit a la fallida contemporaneïtat del personatge del mag Oz amb referències a alguns fets actuals que no encaixen ni amb Kansas on passa l'acció ni amb el País d'Oz perquè, si alguna força té el conte de l'escriptor, actor i director de cinema Lyman Frank Baum, és que no escatima que els lectors, en aquest cas espectadors, penetrin en el món de fantasia que proposava l'autor l'any 1900 quan es va publicar per primera vegada a Chicago i que, precisament per la seva senzillesa, continua sent una fantasia vàlida avui en dia, malgrat l'excés i l'abús del gènere.VIDEO
«Slava's Snowshow». Creació: Slava Polunin. Director: Víctor Kramer. Intèrprets: Oleg Bernov, Charles Jeff Johnson, Tatiana Karamysheva, Dmitry Khamzin, Oleg Lugovskoy, Fyodor Makarov, Slava Polunin, Derek Scott, Nikolai Terentiev, Grisel Vega Morales, Aelita Vest, Bradford West, Artem Zhimolokhov. Escenografia: Slava Polunin i Victor Plotnikov. Producció: Sold Out. Teatre Coliseum, Barcelona, 19 març 2010. A partir 5 anys. Preu: 20 - 40 €. El Cirque du Soleil no ha estat mai el mateix sense Slava Polunin, aquest pallasso rus, nascut el 1950, de la raça dels august, que, entre altres iniciatives va fundar un teatre de cambra a Sant Petersburg i que, després de recórrer mig món, als anys noranta es va independitzar de la carpa blanca del circ canadenc i va muntar el seu propi xou. Més de 3 milions d'espectadors de 120 ciutats de tot el món —ja havia passat també abans per Catalunya— s'han rendit a una creació que es pot definir com la de l'antipallasso.
Slava crea un món oníric indestriable de la música —hi sona sobretot Vangelis—, el so, el color, l'escenografia i els efectes sense enganys. La teranyina és la teranyina; els paperets sobre els caps dels espectadors són els paperets; l'aigua espargida és l'aigua espargida; els grans globus són els grans globus; els personatges i les seves grans orelles són d'un altre món. La màgia no existeix. Aquí tot respira veritat, senzillesa, ingenuïtat i puresa dels sentits.
L'espectacle 'Slava's Snowshow', que sovint ha estat qualificat de poètic, és més aviat un seguit de seqüències, sovint surrealistes, que enllacen l'una amb l'altra i que transmeten als espectadors una sèrie d'imatges que els transporten, gràcies a la imaginació i la fantasia, més enllà de l'escenari.
Slava no es conforma a fer el paper de pallasso, amb les seves accions personals, sempre a ralenti, com si es mogués a càmera lenta, i no deixa tampoc que la companyia que forma part del repartiment facin també només de pallassos sinó que crea un guió invisible, que sembla no escrit ni pautat, però que hi és, un guió sense paraules que explica moltes coses alhora, des de la primera escena en què Slava apareix estirant una soga i fa el gest de penjar-s'hi però hi ha un segon personatge igualment lligat a l'altre cap de la soga per fer-hi el mateix, fins a l'acció del naufragi en alta mar en un senzill llit-barca abordat per un vaixellot enorme amb la caiguda a les ones del pallasso, la recuperació amb el salvavides i el pas del pallassó-tauró, la gran nevada de paperets que deixen el Coliseum com si fos el Pla de Beret, les accions picaresques amb algun espectador o espectadora de les primeres files, l'estesa de la gran teranyina per tota la platea, la pluja de gotims de Font Vella quan la troupe circula per damunt de les butaques, la juguesca final amb les enormes pilotes que fan que els espectadors no acabin mai de sortir de la sala i que allò que seria una tanda d'aplaudiments es converteixi en un fi de festa compartit entre pallassos i espectadors.
El xou de l'Slava és com els Scalextrics: són fets per als petits però els que s'ho passen millor són els grans. La tempesta de neu d'Slava és avui i aquí la metàfora d'un país d'hivern tercermundista. Però Slava no depèn d'Endesa. Ben al contrari: el seu art il·lumina i escalfa els rostres dels espectadors. L'august compensa la tragèdia amb aquestes mirades de felicitat. Un avís: aprofiteu l'entreacte, quedeu-vos dins! Val tant la pena com el xou tradicional. Slava Polunin és la nostàlgia del Cirque du Soleil primerenc, aquell que, com totes les coses bones, no tornarà més. Però, com si fos París, sempre ens quedarà l'Slava.
Algunes de les peces musicals de la banda sonora de l'espectacle:
«Momentum». Companyia Mayumana. Creació, música, lletres i arranjaments d'Eylon Nuphar i Boaz Berman. Intèrprets, ballarins i músics: Michael Feigenbaum, Aka Jean Claude Thiemele, Eva Boucherite Martín, Silvia Garcías de Ves, Talia Bik, Ramiro M. Tersse 'Ramiroquai', Ruth Aharoni, Malu Maria Lucia Bus, Tim Vranken, Lu Arroyo Moreno, Vanderson Souza dos Santos, Jonathan Elías, Geraldine Battesti. Assessor artístic videoart, edició i efectes musicals: Ido Kagan. Assessorament artístic: David Ottone i Giuliano Peparini. Vestuari, escenografia i atrezzo: Michael Kramenko. Il·luminació: Eylon Nuphar, Roy Milo, Avi Yona Bueno 'Bambi'. Disseny so: Amir Schorr. Videoart: Gilles Papin i Ido Kagan. Direcció escènica d'Eylon Nuphar i Boaz Berman. Teatre Coliseum. Barcelona, 6 novembre 2009. La metàfora és clara: aturar el temps... i endinsar-s'hi per observar-lo, per observa-nos, per aturar el ritme frenètic per adonar-nos del que ens envolta. Això és el que proclama l'argument de 'Momentum', l'espectacle que la companyia israeliana Mayumana presenta des de fa un any amb èxit en tots els grans escenaris on actua. La seva presentació en un espai com el Teatre Coliseum de Barcelona —amb la història de rerefons que aquest espai conserva— li afegeix un valor especial perquè contrasta la línia transgressora de Mayumana amb el pes clàssic que es respira entre la platea, les columnes i els balcons, obra del primer quart de segle XX, quan la societat encapçalada pel Marquès de l'Argentera, després de reunir els beneficis de la construcció de la línia de ferrocarril Barcelona-Saragossa-Madrid, va donar el cop urbà de modernor dels anys vint amb la inauguració el 1923 d'un cinematògraf, l'últim invent.
Els de Mayumana fan una pausa en el temps, simbolitzat a l'escenari amb una sèrie d'esferes de rellotges, amb les agulles en marxa, jugant també amb un enorme rellotge de sorra i aplicant a l'espectacle tots els mitjans audiovisuals que l'actual tecnologia escènica permet: una càmera de vídeo en directe, projeccions de l'auditori, ampliacions en primer pla d'alguns dels intèrprets, remake final...
¿Dansa, teatre, música, hip-hop, percussió, humor, una mica de pista de circ? 'Momentum' reuneix de tot una mica. Però en l'espectacle domina sobretot el moviment, la música, els efectes de so i de llum i, com a matèria primera i destacable, la perfecta conjunció dels deu intèrprets i la seva exquisida preparació tècnica per executar des dels números més intrèpids als que ratllen la línia del mim i, fins i tot, els que els exigeixen, a alguns, cantar i dir algunes frases. A dalt de tot, un parell de músics que, mai més ben dit, porten la batuta de tot l'espectacle.
Sota l'excusa de l'argument, doncs —l'aturada del temps—, la companyia fa una sèrie d'actuacions que encomanen el ritme als espectadors i que, amb guspires d'humor, el conviden a fer-se còmplice de la seva trama. Algunes intervencions en solitari protagonitzen la part més directa del xou amb alguns espectadors: la del clown —no diu que ho sigui, però hi actua com a tal— que crea un petit coup d'amour amb una presumpta Pretty Woman de la platea, l'intèrpret que executa una composició només amb sons de la boca, la llengua i els llavis, convidant alguns espectadors a acompanyar-lo a peu de micro, el número dels micros que es despengen del sostre del teatre sobre la platea i que, com si fossin cordes de campanar, fan que alguns espectadors exerceixen des de la butaca la seva habilitat —moment per recordar que mayumana prové precisament de mayumanut, mot hebreu que vol dir traça, destresa— i crea encara més un clima de fusió entre intèrprets i espectadors fins al punt que —almenys en la meva funció— la companyia no s'està de rematar el final amb alguns bisos per correspondre a l'escalfor que es respira des de baix.
Per als intèrprets de 'Momentum', tots els instruments són vàlids per crear un ambient de so i una composició de percussió: pots d'aigua, gots de vidre, guitarres que semblen paletes passades per l'estudi d'un pintor, castanyoles, mans i braços, peus i cames, el cos sencer, si convé, com un altaveu amplificador de la seva composició coral.
Al final, l'argument de l'aturada del temps —molt evident en la reproducció humorística dels batecs de cor d'alguns personatges— queda més com un recurs eminentment teatral que justifica la trajectòria de la companyia creada a Israel fa tretze anys i que des d'aleshores ha conquerit escenaris de tot el món fins al punt que, actualment, una quarantena d'artistes en formen part i es divideixen, com a mínim, en dues subcompanyies que porten el seu ritme suggerent i ple de fantasia als espectadors que no conceben les arts escèniques sense aquesta fusió de gèneres que els creadors de Mayumana aconsegueixen.
«Boeing Boeing», de Marc Camoletti. Adaptació al castellà de Joan Gallart. Intèrprets: Àngel Llàcer, Pep Munné, Ángel Pavlovsky, Mireia Portas, Marta Bayarri i Cristina Solà. Escenografia: Carlos Montesinos. Vestuari: Nidia Tusal. Il·luminació: Josep Parramon. Caracterització: Toni Santos. Coreografia: Mudit Grau. Direcció: Alexander Herold. Teatre Coliseum, Barcelona, 25 març 2009. Les 7 portes. No, no es tracta d'una obra que estigui ambientada en el popular restaurant de la façana de mar de Barcelona. Es tracta que, en aquest vodevil, hi ha exactament set portes, número màgic, perquè és una mena de màgia la que fa falta perquè els sis intèrprets s'hi moguin amb la precisió perfecta i perquè cadascú aparegui i desaparegui per cadascuna de les portes en el moment just.
Veient aquesta versió de l'obra més popular de Marc Camoletti (Ginebra, 1923 - Deauville, 2003), que ha respectat els personatges i la temporalitat dels anys seixanta —qui els ha vist i qui els veu—, a un l'assalta la traïció: ¿i si algun adaptador o director tingués la temptació d'adaptar 'Boeing Boeing' a l'època actual... què passaria? Doncs, que la majoria de les accions hilarants que protagonitzen els personatges de l'obra quedarien invalidades per un simple artefacte actual com és el telèfon mòbil.
Vet aquí les conseqüències del progrés. 'Boeing Boeing' només es pot veure, per ara, en clau clàssica. Hi ha un únic telèfon, a l'apartament del famós arquitecte —un pisàs de París des d'on es veu tota la ciutat del Sena, situada metafòricament a la banda de la platea— que és el desencadenant d'algunes de les accions. Si en lloc d'un únic telèfon fix hi hagués uns quants telèfons mòbils, moltes de les coses que hi passen passarien d'una altra manera i esclar... maleïda la gràcia!
Bernard —sense cognom—, és un arquitecte, deia, però podria ser qualsevol altra cosa perquè la seva especialitat és la de faldiller. L'home, interpretat per un Pep Munné que sap que el Teatre Coliseum és noble i gran i que cal llençar les paraules a l'auditori, cosa que fa tant ell, com la resta de la companyia, s'entén a la vegada amb tres assistentes de vol, gràcies, esclar, al fet que, als anys seixanta, els vols eren encara seriosos i complien més o menys els horaris. Una altra traïció que m'assalta: ¿i si les tres assistentes de vol treballessin en companyies de baix cost, podrien moure's amb tanta seguretat d'horaris entre París i les altres ciutats de destinació?
Doncs, bé, als anys seixanta, Marc Camoletti ja fa que algun canvi d'horaris també hi hagi. I aquest canvi d'horaris és el que fa que l'embolic prengui forma. Trampejar en un mateix apartament tres assistentes de vol amistançades, un amic de joventut que acaba d'arribar des d'un indret que els francesos anomenen "províncies", una minyona amb còfia, i set portes, la principal, la de la cuina, la del bany i la dels dormitoris, no és cosa gens fàcil.
Aquí és on entra en joc el personatge que es converteix en l'artífex de tota l'acció: Robert, l'amic, interpretat per Àngel Llàcer, un jove aparentment tímid, pobletà, carregat de maletes, conco i amb cops amagats, que acaba salvant del mal tràngol el faldiller Bernard i que suca hostessa per triplicat, sense que ni ell mateix sàpiga en què consisteix el seu encant irresistible per a les tres noies.
Diguem-li vodevil, diguem-li farsa, diguem-li comèdia, tant hi fa, el teatre de bulevard s'entén a vegades només situat en escenaris de tercer ordre, per a públics determinats. En aquesta ocasió, 'Boeing Boeing', que és clarament teatre de bulevard, s'instal·la en el recuperat Coliseum com a teatre i ho fa amb la intenció de convocar-hi tota mena d'espectadors. Sense prejudicis.
I ho pot fer perquè, entre altres coses, la interpretació coral és d'un nivell molt acceptable, la direcció ha vigilat que el discurs no es perdi en la immensitat del teatre i l'escenografia s'ha esmerat en un espai que conjuga l'elegància d'un pis parisenc d'alta volada, amb la decoració Pop Art de l'holandès Piet Mondrian i la decoració Op Art de l'anglesa Bridget Riley. Combinació de quadres vermell, blau, groc i blanc (Mondrian) —que es repeteix en els coixins preferits de l'arquitecte— i el tauler de dames blanc i negre (Riley), matisat només per petits detalls escenogràfics: tres arxivadors que mantenen els tres colors bàsics de Mondrian, tres globus de llum al sostre i tres roses al fons que la criada va canviant en un gerro de porcellana. Tres colors bàsics, a més, que lliguen amb els dels tres uniformes de les tres hostesses amants de Bernard: el blau d'Air Brasil, el vermell de la TWA i el groc de la Lufthansa. Tres colors que tenen també el seu corresponent accent dialectal: l'alemany de l'hostessa de la Lufthansa, l'anglès americà de l'hostessa de la TWA i el brasiler de l'hostessa d'Air Brasil.
L'espectacle, en dues parts d'una hora cadascuna, no té com a principal element el discurs. En aquest cas, el text és gairebé simbòlic. El que compta de debò és l'acció, els malentesos, l'embolica que fa fort i el típic "ai, ai, ai" que és la base dels guions de serials de televisió, és a dir, allò que l'espectador sap i que els personatges ignoren.
Àngel Llàcer mostra aquí, en el seu paper de l'amic Robert, el seu canvi de registre escènic, després d'altres aventures musicals i televisives, tendint a escenes còmiques compartides amb Pep Munné que juguen clarament al clown de pista, amb bufetades incloses, pim, pam, pum.
Pep Munné, l'arquitecte faldiller, manté una serenitat i una elegància que només es desborda quan descobreix que, malgrat el pla salvador del seu amic, les seves tres hostesses amistançades coincideixen, les tres alhora, al seu apartament de París.
Ángel Pavlovsky, la criada Berta, talons, davantal, vestit negre i còfia de rigor, fa un paper antològic en la seva trajectòria, després de molt i molt de temps sense encarar-se a una comèdia, amb moments vodevilescos de "gran dama" de l'escena.
I les tres hostesses mantenen tres registres diferenciats, no només pel color de l'uniforme i per l'accent dialectal, sinó per les seves accions: més sentimental, romàntica i a la vegada enèrgica, la brasilera (Marta Bayarri), molt enèrgica, quadrada, exigent, múrria i lliurada a l'amor, l'alemanya (Cristina Solà) i eminentment pràctica, infidel, vividora, hipòcrita i espavilada, l'americana (Mireia Portas), però, les tres, en un nivell interpretatiu que les manté en un pla molt considerable d'interès.
'Boeing Boeing' arriba al teatre avalada per bones acollides recents a Broadway i a Londres i per la referència llunyana de la pel·lícula del 1965, amb Tony Curtis i Jerry Lewis, de la qual la versió escènica s'ha distanciat donant-li o recuperant el to que segurament Marc Camoletti li volia donar en el moment de l'estrena, en una època que els costums de relació de parella eren encara a les beceroles del que han acabat essent quaranta anys després.
Dos apunts al marge: l'actriu Mireia Portas és un dels atractius populars del repartiment a causa de les seves excel·lents imitacions en el programa televisiu 'Polònia', amb caricatures de la reina Sofia, la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre o la ministra Magdalena Álvarez. Però segurament que a ella no li fan gaire gràcia les comparacions i prefereix que, en aquest cas, sigui valorada pel seu propi treball escènic, que es guanya a pols. I un suggeriment: tenint en compte el registre de l'espectacle i la complexitat —platea i amfiteatre de considerables dimensions— del Teatre Coliseum, ¿per què no s'utilitza el recurs dels micròfons incorporats per facilitar l'audició a tot arreu i no haver d'exercir tant el to elevat dels intèrprets des de l'escenari? Com que 'Boeing Boeing' preveu ser un muntatge d'èxit, qualsevol millora en aquest aspecte acabaria arrodonint la resposta de públic que tot fa pensar que tindrà.
«Què». Guió, llibret i cançons: Àlex Mañas. Composició: Manu Guix. Intèrprets: Ivan Labanda, Mariona Castillo, José Luis Cortés "Momo", Marc Pociello, Roger Berruezo i Carla Gaya. Alternant femenina: Ona Pla. Alternant masculí: Xavi Navarro. Músics: Oriol Cusó / Miquel Àngel Royo, Jordi Franco / Cristian Bermell / Clodulfo Núñez, Toni Pagès / Dídac Fernàndez / Eloi López, Jordi Roquer / Albert Faz / David Sànchez. Director i teclat: Manu Guix. Alternant director i teclista: Joan Jesús Caro. Coreografia: Pedro del Rey. Il·luminació: Albert Faura. So: Roc Mateu. Vestuari: Maribel Salvans. Efectes audiovisuals. Sergi Espada. Caracterització: Samuel Fernàndez. Assessora veu. Anna Valldeneu. Direcció escènica: Àngel Llàcer. Direcció musical: Manu Guix. Barcelona, Teatre Coliseum, 2 octubre 2008. El primer gran valor d'aquest nou musical és que l'argument, el guió i la part musical són absolutament inèdits. No es tracta, doncs, d'un remake —o un pernil— adaptat als nous temps sinó que és una creació que mira al seu temps i que en deixa testimoni. Un testimoni, però, que fa la impressió que no té data de caducitat sinó que com més temps passi, més actual serà.
El segon gran valor és que, contràriament al que podria semblar, com que és un argument de nova creació no parteix d'una visió localista sinó que no té cap barrera per traspassar qualsevol frontera.
I el tercer gran valor és la nova joventut que respira, la mirada a la vegada dura i sentimental, el tractament sense concessions però també sensible de les qüestions vives que toca, la posada en escena de primera línia i, allò que estava garantit d'entrada, la banda sonora.
'Què' és un bon musical. Un musical que es mereix tenir platees plenes i que no passi desapercebut o ofegat per altres propostes més mediatiques i sorolloses. Si en lloc de parlar d'un musical, parléssim de literatura, el llibret d'Àlex Mañas formaria part de les nombroses novel·les que s'han publicat en els últims anys adreçades a un lector juvenil, però que també interessen els adults.
L'acció transcorre en un centre de rehabilitació d'adolescents, representa que són menors d'edat —el cert és que tots han menjat bé i han crescut com carbasseres— i que provenen cadascú d'un centre d'internament o presó diferent. Un monitor (Ivan Labanda) posa a la pràctica el que ha après. S'adona que no aconsegueix gairebé cap resultat. Canvia l'estratègia de treball. Retorna al mite seixantista de l'autogestió. Aixeca els ànims. I descobreix la realitat de la seva feina.
Aquesta línia contínua de baix de tot, ascendent, pujant de to, arribant a un punt on sembla que no hi ha sortida, surant, sortint a la llum, creant un parèntesi d'èxit però no prescindint de situacions extremes i de fracassos inesperats és el que fa que la trama guanyi en interès argumental, no caigui en el típic fulletó teenager i ajudi a fer créixer cadascun dels personatges, a més de descobrir-ne el seu passat, els seus conflictes, els seus secrets i les seves reaccions.
A més, el muntatge, per la seva estructura escenogràfica, una gran caixa elevada —els músics a baix, a la vista, enganxats a l'escena i els intèrprets com un element més—, permet que es desenvolupin els dos o tres ambients sense excessius moviments a l'escenari. Així, cada cambra representa les cinc cel·les dels joves als seus internats, la sala inferior del centre de rehabilitació queda marcada simplement per cinc cadires, les escenes en flashback del passat —una aportació audiovisual mesurada i eficaç— o dels moments de sortir al carrer tornen a jugar amb el fosc de l'estructura alta, i per no deixar oblidats els espectadors, la baixada dels personatges a la platea en un parell o tres moments de l'espectacle aconsegueix el caliu necessari que es va creant en dues hores.
Sí que hi apareix tot el que hi pot aparèixer: el passat d'un accident de trànsit amb abandó de socors, robatoris d'una de les joves, vexacions i atacs racistes d'un cap rapat a un magribí, anorèxia hàbilment dissimulada, insatisfacció personal, conflicte familiar amb un pare alcohòlic... però també il·lusió, somnis, enamoraments i futur. És a dir, alguns dels ingredients que configuren la societat actual més juvenil.
A més de comptar amb una excel·lent execució musical de conjunt, la interpretació escènica ofereix algunes sorpreses. Al costat de Josep, el monitor (Ivan Labanda), potser el més veterà de tots sis als escenaris en el paper d'un professor amb problemes de parella molt ben introduïts en el guió en una fusió musical amb una de les dues joves en rehabilitació, hi ha el paper tragicòmic de Moha (José Luis Cortés), un jove magribí que ofereix un solo musical d'autèntic xou i comicitat, i les intervencions en solitari de les dues intèrprets, la d'Irene (Mariona Castillo), amb una modulació que eleva el seu paper de jove desmenjada, i Susanna, la joveníssima debutant Carla Gaya —atenció que només són 16 anys!—, en una imitació fantasiosa de l'aixecada de faldilles sobre una reixa de Marilyn Monroe, picada d'ullet a la pantalla gran i, qui sap si al passat del mateix Coliseum que es debat entre ser un teatre o ser un cinema. I els dos pinxos de la colla: Àngel (Roger Berruezo) i Kike (Marc Pociello), el primer, un jove que vol ser poeta —si no consumeix drogues, diu— i el segon, un violent cap rapat que té cops suaus més amagats.
A 'Què', anys després de la descoberta del Musical Més Petit, hi ha de fons l'experiència adquirida amb el temps de Manu Guix i Àngel Llàcer i el bon ull i el risc d'una productora amb visió de gran públic, però també l'obertura cap a una nova generació d'interprets de musical —sí, semblava impossible, però més nova ja que la de tots ells perquè el temps no perdona—, que és com un alè de vitalitat i d'optimisme que fa pensar que encara no està tot perdut.
«Cómeme el coco, negro "especial". De la Gran Via al Paral.lel» Companyia La Cubana. Idea de Jordi Milan. Arranjaments i coordinació musical: Joan Vives. Intèrprets: Meritxell Duró, Meritxell Huertas, Maria Garrido, Ota Vallès, Núria Benet, Alexandra González, Jaume Baucis, Xavier Tena, Eduard Alejandre, Roelkis Bueno i José Pedro García. Pianistes: Joan Vives i Pablo Sebastian. Ballarins: Ana Maria Badia, Anna Rosell, Marta Àlvarez, Manuel Erruz, Jaume Rovira i Alejandro Ferran Avilés. Artistes convidats: Lita Claver "La Maña", Pirondello, Merche Mar, Israel, Doña Soledad León de Salazar, Pastora Reyes, Amparo Moreno, Annabel Totosaus, Toni Torres, Pierrot, Lídia Moreno, Núria Feliu, Eva Sorel, Ondina, Christine, Carmen de Mairena, Regina do Santos i Sara Montiel. Coreografia: Leo Quintana. Vestuari: Cristina López. Col.laboració vestuari: Luis Pardos. Escenografia Castells-Planas. Il.luminació: José Ángel Nieto. Muntatge sonor: Carles Yagüe. Muntatge audiovisual: Llorenç Oliveras. Maquillatge: Joan Alonso, César Morcillo i Joan Marín. Utillatge: La Cubana. Direcció de Jordi Milan. Barcelona, Teatre Coliseum, 20 maig 2008. "Fumando espero / al hombre a quien yo quiero / tras los cristales / de alegres ventanales.../" Ziuuuuuuu!... De pet, La Cubana transporta els seus fervents seguidors cinquanta anys enrere. I surt Sara, la Sarita Montiel, sí, a l'escenari. Vuitanta anys amb lífting inclòs. El cigarret d'un cavaller de primera fila encara partidari de la galanteria, però ja més madur que verd. Una nit irrepetible, única i alliçonadora: el temps no passa en va, però és bo i intel.ligent adonar-se'n.
¿Una nit només per a nostàlgics a prova de bombes? No. També per a aquells que no han viscut mai ni la decadència ni la caiguda del Paral.lel i que volen saber com era. Els últims supervivents, tots en un lot servits per La Cubana. A baix, més supervivent que tots ells encara, Ricardo Ardévol, l'últim capitost d'El Molino abans que el local es convertís, com l'Arnau, en un cau de rosegadors.
Tot plegat podia semblar que potser seria una nit rància, amb sentor de naftalina i estil kitsch a fortor de Rodolfo Chikilicuatre. Però La Cubana sap convertir el pernil més ranci en un entremès de cinc forquilles. I vet aquí com, en un parèntesi del seu exitós 'Cómeme, el coco negro!', en període de reposició i a punt d'una llarga gira, reuneix a l'escenari sofisticat del vell Coliseum i convertit ara en el Teatro Cubano de Revista, en un simulacre del desaparegut Molino i, per extensió, del Paral.lel que, per molt que l'espolsem amb plomes i lluentons, posats com estem de posats de ple a l'era de la TDT, l'IPod, el YouTube i els canals d'internet sexshop, no tornarà mai.
La Cubana devia, diu el seu director, Jordi Milan, un homenatge, malgrat que pòstum, al compositor Juan de la Prada (Sevilla, 1918 - Barcelona, 2005), autor de moltes de les peces que interpreten els diferents personatges de 'Cómeme el coco, negro!' i autor també de nombroses peces que en el seu dia van interpretar la majoria de convidats a la gala del Coliseum, una gala, a més, que és gratuïta, popular i que reuneix amics del gènere, gent de sempre i gent de carrer que, en una de les llotges del segon pis, en segons quina intervenció musical no s'està d'acompanyar amb ritme gitano, serpentejos de cos i moviments ondulants de braços i mans, alguna de les cantants, ja sigui alguna de les de mentida de La Cubana o alguna de les de veritat, ni que semblin també de mentida. La ficció, sovint, supera la realitat.
Gran feina la de Jordi Milan, la gent de La Cubana al complet i el músic Joan Vives. Entre tots aconsegueixen un espectacle ple de ritme, sense carrincloneries, molt mesurat, apamat, i que té el mèrit d'haver fet complir amb heroica i agraïda disciplina escènica un planter tan heterogeni i també tan fet a la seva.
Trenca el gel Lita Claver "La Maña" en una entrada triomfal pel passadís central de la platea cantant 'Vuelvo a vosotros'. És com una saeta irreverent que encèn els ànims. A partir d'aquí, les intervencions dels convidats, una colla, i tots amb menys de dues hores, es combinen amb les espeterrants actuacions de La Cubana. Un còctel explosiu que té el mèrit de mantenir el respecte i la dignitat sense deixar de fer caricatura.
I així van passant tots, Pirondello amb 'La Robustiana'; Merche Mar amb 'La que esperaban'; Israel amb 'Antonio el Verde'; Doña Soledad amb 'Josefina, la criada'; Pastora Reyes amb 'Que nadie lo sepa'; Amparo Moreno amb uns irònics '100 kilos de vedette'; Annabel Totosaus, jove excubana, amb 'El tiesto'; Toni Torres, jove en actiu, amb 'Soy minero' intentant trencar copes de vidre amb el seu piu imitador del llegendari Antonio Molina; Pierrot amb 'El caramelo'; Lídia Moreno amb 'Nada de nada'; Núria Feliu, una extraterrestre representant de la raça del cuplet autòcton, amb 'El vestir d'en Pasqual', corejat per 1.500 ànimes de tot el teatre sense que tinguin "xuleta" (i això que no és Els Segadors!); Eva Sorel amb 'Vamos a hacerlo'; Ondina amb 'El pito'; Christine amb 'Quiero vivir'; Carmen de Mairena amb un esperpèntic ''Romance de la reina Mercedes'; Regina do Santos amb un 'Oh, meu Brasil' i alguna propina més a ritme de samba maluquera i acompanyament de natges; i Sara, Sara, la Sarita Montiel, amb la dignitat de qui no amaga els vuitanta i se'n riu a la cara, amb una mica de nostàlgia de l'edat daurada perduda pels camins de la història, ni que sigui majoritàriament una història en blanc i negre que, per molt que diguin, mai no va ser millor ni que fos un temps passat. Finalment va venir el color i el to rosat pàl.lid va començar a prendre el lloc a la grisor.
Malgrat tot, hi ha coses que ni el canvi ferotge de segle fa desaparèixer: sempre hi ha qui, fumant, en un local on és permès de fumar o a la porta de l'oficina per complir amb la normativa antitabac, continua esperant... si no l'home que més vol, qualsevol cosa que es bellugui i que li canviï la vida perquè, en el fons, potser sí que fumar, ni que mati, és un plaer, mig genial, mig sensual, com canta la Montiel. De moment, La Cubana li fa més fàcil l'espera. I sense perdre la memòria... una altra mena de memòria històrica que no seria bo que s'oblidés.
«Cómeme el coco, negro». Idea i guió de Jordi Milan. Música: Maestro Juan de la Prada. Intèrprets: Jaume Baucis, Xavi Tena, Meritxell Huertas, Ota Vallès, Meritxell Duró, Maria Garrido, Eduard Alejandre, Núria Benet, Alexandra González, Roelkis Bueno, José Pedro Garcia, Ferran Botifoll, Jordi Milan. Escenografia i decorats: Castell Planas i La Cubana. Vestuari: Cristina López. Caracterització: Joan Alonso. Coreografia: Leo Quintana. Utilleria: La Cubana. Gravacions musicals: Joan Vives. Direcció de Jordi Milan. Barcelona, Teatre Coliseum, 28 novembre 2007. Quan un espectacle, vint anys després, es pot tornar a aixecar sense gaires retocs, només els retocs imprescindibles per donar-li el to del moment, ja es pot dir que és un clàssic. Qui consideri que qualificar de clàssic 'Cómeme el coco negro' és una banalitat, que s'hi posi fulles, millor dit, que s'hi posi plomes, que és el material estrella del muntatge de La Cubana i el que ho resumeix gairebé tot: un món de plomes i lluentons on res no és el que sembla.
La Cubana celebra un quart de segle i ho fa amb una gira exitosa del seu —del nostre— clàssic, 'Cómeme el coco, negro'. I per donar encara més èmfasi a la celebració, en la seva tornada d'hivern a Barcelona, ocupa un espai emblemàtic com el cinema Coliseum, reconvertit en teatre, però un teatre a la mida del que necessita la companyia del Teatro Cubano de Revista, un teatre que cau a miques, que té la fusta antiignífuga, la moqueta impossible de salvar i les butaques del temps de Maria Castanya. El decorat natural no pot ser millor. Entre altres coses perquè contrasten la lluentor i les columnes de l'entrada amb la decadència de l'interior.
La Cubana l'ha aprofitat al màxim, aquesta decadència, i l'ha redecorat amb els domassos vernells de rigor de la companyia de revista. Després ve la sorpresa. I quan s'obren els llums de la platea, un s'adona que al Coliseum no li ha calgut gaire sofisticació per mostrar el que La Cubana vol mostrar: la caiguda en picat d'un gènere com el del music-hall que ha acabat amb la majoria o la totalitat de teatrets que encara s'hi dedicaven i que ha deixat en la nostàlgia una nòmina d'artistes mal considerats i poc reconeguts que van ser la glòria d'un temps que ja és el temps dels avis de la generació actual.
Descobrir 'Cómeme el coco, negro' l'any 1989, al Mercat de les Flors, ja va ser una experiència que no s'ha oblidat mai més. Retrobar-lo ara, al Coliseum, ho torna a ser. L'espectacle manté aquell alè de picardia, de cosa casolana, d'ingenuïtat, d'escalfor humà i d'ironia. Però, ara que han passat vint anys, com aquell qui diu, i que es fa inevitable imaginar en cadascun dels papers aquella dotzena d'intèrprets que després d'un llarg camí amb La Cubana, han volat pel seu compte amb èxit en tot el que toquen, un també vol ser honest i reconèixer que la companyia actual, jove, renovada, preparada, amb el bagatge ben aprofitat i assumit de l'experiència dels que han tingut davant seu, se'n surt amb tanta brillantor com aquella primera de fa vint anys, amb l'avantatge que aquesta ha tingut una escola que es nota en tots els aspectes: el ball, la música, la revista... i també, en part, en la interpretació. És mèrit de tots. Dels d'ara i dels que els van obrir camí.
Com el lector entendrà, 'Cómeme el coco, negro' és un d'aquells espectacles que no es pot explicar. Ni tan sols insinuar. En cada funció, vint anys després, sempre hi ha qui realment es pensa que el que hi passa, passa de debò, i s'està una estona en el dubte mentre no entén que el joc ha començat. Només un consell: millor que tothom hi sigui una mitja hora abans de l'hora anunciada. Amb la gent de la revista, no se sap mai...
La clau de La Cubana és que per art de màgia converteix tot un auditori en un col.lectiu on no hi ha diferències socials. La Cubana fa que tothom col.labori quan se li demana, que intervengui quan se li ho demana o li ha tocat en sort, que faci una cadena o que es posi alguns dels grans plomalls i pugi a l'escenari... i callo perquè parlaria massa.
Només es pot recomanar que aquells que van veure 'Cómeme el coco, negro' fa ben bé vint anys, i potser en alguna altra ocasió després, que hi tornin. Fins i tot sabent-ne el secret, s'ho passaran de primera. Als que no hi eren aleshores, que no s'ho perdin. Als que —circumstàncies de l'època que els ha tocat viure— encara dubten de si el teatre és "això", que es desfacin dels escrúpols i que ho provin. Als encara més joves, tips potser de veure musicals sofisticats i importats de l'audiovisual, que passin per l'experiència de comprovar en directe com es munta i es desmunta un teatre ambulant, com és per dins, on comencen els lluentons i el maquillatge i on acaba la misèria humana.
'Cómeme el coco, negro' no és només un espectacle de revista sobre la revista del cabaret decadent sinó un retrat sociològic de les relacions personals, de les interrelacions de diferents cultures, de la fusió de diverses generacions. De la manera descarada com, encara, la gent de teatre, pot i hauria de tractar el mal anomenat "respectable".
Aquest renovat 'Cómeme el coco, negro' té —torna a tenir afortunadament per a la continuïtat de la companyia— actors i actrius de primera fila. Gent que hi deixa la pell, com fa vint-i-tants anys, que sua la cansalada en cada funció, que canvia de vestuari a un ritme que és difícil de seguir, que explota al màxim les seves possibilitats actorals, estripant, estrafent, resituant els seus personatges —un perd el compte de quants en surten—, renunciant com a actors i actrius a ser sublims, simplement desitjant arribar a una majoria d'espectadors decidits a mirar-se molt endins del seu propi mirall per entendre d'on venim i per explicar-se per què, a vegades, som com som.
Alguns dels personatges de ficció de «Cómeme el coco, negro»: Mimí Lumiere, supervedet. Piluca Sotomayor, vedet còmica. Rogelio Edwards, actor convidat. Pepe Iberia, cançó espanyola. Silvana Mangueira, vedet exòtica. Amèlia Palmer, actriu característica. Perlita Breton, dama de la cançó. Remedios del Río, cançó folklòrica. Cecilia Pascuali, vedet cantant. Bartolomé Chipiona, cantant d'estil. A més, ballarins i cors: Margarita, Matilda, Lulu, Irina, Paloma, Puri, Mariano Luís, Vicente Mariel, Darío, Moncho. Ah!... i l'empresari Eduardo... i la nena... i el gosset ensinistrat de Mimí Lumière.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page
