ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

CLIP DE TEATRE

[Condal]

[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]

Freqüències per zones
106.6 FM Àrea Barcelona
93.7 FM Àrea Catalunya central
91.3 FM Àrea Vic
96.8 FM Àrea Garraf
103.4 FM Àrea Girona
91.5 FM Àrea de Lleida
105.0 FM Àrea La Seu d'Urgell
100.6 FM Àrea Camp de Tarragona
90.1 FM Àrea Terres de l'Ebre
107.5 FM Àrea Andorra
104.4 FM La Cerdanya

«La doble vida d'en John», de Ray Cooney. Intèrprets: Joan Pera, Lloll Bertran, David Verdaguer, Rosa Serra, Enric Boixadera, Pau Ferran i Laia Pellejà. Escenografia: Pep Duran. Vestuari: Nina Pawlovski. Il·luminació: Raúl Martínez. Espai sonor: Jordi Ballbé. Caracterització: Toni Santos. Moviment: Marta Bayarri. Direcció: Àngel Llàcer. Teatre Condal, Barcelona, 28 desembre 2009.

Set portes, una finestra, una escala i un armari. Un taxista de cinquanta-un anys, dues dones alhora i un parell de fills, un de cadascuna d'elles, un noi i una noia. Un rellogat i el seu pare. Tot el que hi passa, passa a Londres, en dues cases oposades de punta a punta de ciutat. I la construcció de l'obra permet veure, en algunes escenes, els personatges dels dos ambients reunits en un de sol, una escenografia que no canvia en tot l'espectacle i que tant serveix per il·lustrar la casa del John casat amb Antonella com la casa del John casat amb Antonia. Doble vida. I es podria dir, parodiant la dita popular, que hi ha en joc dues dones i un únic destí.

Tots plegats estan ben atrapats a la xarxa. D'aquí ve el títol original, del dramaturg Ray Cooney (Londres, 1932), 'Caught in the net'. La versió catalana ha optat per 'La doble vida d'en John'. El traductor o traductora no consta en el programa de mà. Ray Cooney és un bestseller de la comèdia traduït a nombroses llengües, representat arreu i amb èxits sonats en teatres londinencs, com per exemple els nous anys seguits en cartellera de la seva obra 'Taxi'. Aquí es pot considerar un autor que sempre es té en reserva, per quan més convé. Probablement, el moment actual, d'incertesa i poques bromes, és el més recomanable com a teràpia i medecina per a la bona salut mental, perquè Ray Cooney garanteix l'humor per molt malhumorat que estigui l'espectador o l'espectadora la nit que assisteix al teatre.

Només a tall d'exemple, d'ell es va veure aquí, fa uns nou anys, una obra al Teatre Borràs, 'Diner negre', que dirigia Pep Pla. Anteriorment, el 1997, Paco Mir havia posat en escena l'obra 'Políticament incorrecte'. Més enrere, a la dècada dels vuitanta, Paco Moran va treballar al desaparegut Teatre Martínez Soria amb 'Media naranja, medio limón', i encara el mateix Paco Moran, a la dècada dels setanta, al Teatre Poliorama, havia representat l'obra 'Sé infiel y no mires con quién', una obra, aquesta, recuperada sovint per grups de teatre d'afeccionats.

En aquesta ocasió, l'aposta del Teatre Condal és per una de les obres més recents de Ray Conney, estrenada el 2001. I és un dels artífexs de la comèdia catalana, Àngel Llàcer, qui s'ha fet càrrec de donar forma, vida i color a un muntatge summament esbojarrat en el qual els embolics es van creant com un remolí sense fre, mentre els espectadors —que ja saben què hi passa des de gairebé el primer moment— mantenen també l'enjòlit per veure com se'n sortirà el protagonista, John Smith, de la seva doble moral, pretesament amagada durant quinze anys.

La feliç reunió, novament, de Joan Pera i Lloll Bertran fa que el ganxo dels seus incondicionals estigui garantit. Però per a aquells que encara no s'hagin atrevit a fer el pas, 'La doble vida d'en John' proporciona a tota mena d'espectadors una de les comèdies que més aguanta com a banda sonora espontània de fons les rialles de tothom. És gairebé impossible trobar algú que no esclati amb alguna de les mil i una accions que mouen John Smith a fer equilibris per mantenir en secret el seu secret.

Fa uns dies, gràcies a la xarxa Facebook, dues dones van descobrir que estaven casades amb el mateix home. Ray Cooney també utilitza Internet, però per a un altre objectiu: fer conèixer la parella de joves que no s'acaben de creure que l'atzar els concedeixi la casualitat de tenir, ell i ella, dos pares que es diuen igual, que són taxistes i que tenen la mateixa edat. Més sorprenent és el final que Ray Cooney reserva per als espectadors, però seria una malifeta dir-ne ara i aquí ni que fos una mínima pista.

Joan Pera (John Smith) és una vegada més dalt de l'escenari del Teatre Condal el rei de la comèdia. Té el seu moment àlgid en un monòleg d'embarbussaments, enfilat damunt del sofà, i en una sèrie d'escenes que el fan anar de corcoll, d'una casa a l'altra, a través dels telèfons o simplement camuflat per evitar ser descobert per alguna de les seves dones o algun dels seus dos fills. Amb una energia desbordant, l'actor se cenyeix al guió tot i que apunta ja cap a petites juguesques d'improvisació que el públic espera amb delit.

Lloll Bertran és Antonella Smith, una de les dues dones de John. El joc de portes la condueix al desconcert i la bogeria controlada. Amb fugaces intervencions en italià, la llengua que porta dins dels seus orígens, fa alguns esprints acrobàtics entre sofà i cadira de braços amb un ganivet de dos pams enlaire sense que en cap moment arribi la sang a la platea, perquè no és aquesta la intenció de l'autor.

El tercer personatge que aguanta amb força la trama és Stanley Gardner, el rellogat a casa de John i Antonella. L'interpreta David Verdaguer —hi ha qui el coneix ara per la seva faceta televisiva de divulgador de la TDT, a banda del seu currículum teatral—, que interpreta un individu sense excentricitats sinó les que l'obliga a fer el taxista John per salvar la pell. És el més esperpèntic de tota la companyia, tot i que la majoria dels esperpents siguin de ficció dins la ficció, cosa que li concedeix també un status de normalitat, malgrat les aparences.

Dos joves, si no debutants, sí que sense un currículum molt extens en espectacles de cartellera fins ara, són Pau Ferran i Laia Pellejà (Gavin Smith i Vicky Smith, fill i filla respectivament de John), ell format exclusivament els últims deu anys en teatres de Reus, i ella, en escoles teatrals i musicals barcelonines com la de Coco Comín i Eòlia, entre altres. S'hi mouen molt bé en totes les seves escenes, en un clima de bona harmonia amb els protagonistes principals.

S'hi retroba una actriu que ja ha treballat altres vegades amb Joan Pera, Rosa Serra, en el paper d'Antonia Smith, l'altra dona de John, una anglesa —però pel que sembla d'origen andalús, en una llicència de la casa— que deixa anar en alguna ocasió expressions que li surten de l'ànima del sud. I finalment, Enric Boixadera, el pare del rellogat Stanley, fa de balança en una situació difícil de controlar i que amb la seva pretesa demència senil i amb el posat de baixar de l'hort permet que alguns moments canviïn de rumb per com hi reacciona.

El muntatge ha arrencat amb plens absoluts i amb un boca-orella que s'expandeix només a la sortida del teatre. És difícil aconseguir com aconsegueixen tots plegats una satisfacció generalitzada. I tot fa pensar que serà un dels èxits del 2010 a la cartellera teatral i popular. No és tan important el que passa a l'obra —que si es vol mirar així és un conflicte anecdòtic i senzill— sinó com es resol, ja des de la construcció de Ray Cooney fins a la posada en escena de la companyia i la direcció d'Àngel Llàcer.

Diverses pinzellades musicals acompanyen segons quines fases de l'embolic amb una picada d'ullet a partir de les lletres que s'escolten. No cal dir que tohom hi sua la cansalada. I d'un espectacle que podria ser considerat ras i curt una comèdia per passar una estona divertida es passa a un espectacle reconfortant perquè, com en les últimes apostes teatrals de Joan Pera i també de Lloll Bertran, es recupera dignament un teatre popular, ideal per a espectadors sense fronteres i que estiguin curats d'espants.

«La montaña rusa», d'Éric Assous. Versió de Juan José Arteche. Intèrprets: Arturo Fernández i Carmen del Valle. Escenografia: Eduardo de Llano. Vestuari: ¡Oh que luna! Coreografia: Willy Arroyo. Direcció: Arturo Fernández. Teatre Condal. Barcelona, 19 setembre 2009.

Éric Assous, realitzador, dramaturg i guionista tunisià establert a França, va posar en escena 'Les montagnes russes', amb Alain Delon i Astrid Viellon, al Théâtre Marigny, de París, fa uns cinc anys. L'obra s'ha relacionat amb 'Els ponts de Madison County' perquè Éric Assous també és l'adaptador de la versió teatral d'aquesta novel·la de Robert James Waller, que als anys noranta va ser un bestseller portat al cinema per Clint Eastwood.

Però 'Els ponts de Madison County' és una història i 'Las montañas rusas' —per cert, referides no a un indret geogràfic sinó a una atracció de fira— n'és una altra de molt diferent, tot i que les dues tenen en comú que es desvela una relació personal i sentimental mantinguda en l'oblit durant tota una vida.

Arturo Fernández (Gijón, Astúries, 1929), exboxejador i considerat un dels galans amb fama de faldiller més veterans de la pantalla i l'escena espanyoles, ha pres el relleu aquí del paper que va interpretar el també veterà Alain Delon en l'estrena de l'obra a París.

'Las montañas rusas' és una comèdia que conté diverses comèdies a dins seu —com una mena de joc de nines russes i això pot ser també una picada d'ullet del títol— perquè la coprotagonista de l'obra és una dona encara jove que enganya com un mico un empresari d'alta posició econòmica, però més rata que l'avar de Molière, i que, durant dues hores i quart, fa que la imaginació de l'espectador rutlli sense aturador per endevinar quina de les personalitats i de les juguesques que s'empesca la noia acabarà sent la veritable.

Comèdia amb una sorpresa inesperada just en el moment precís i amb una pessigada als sentiments que no es pot desvelar per respecte als espectadors. Comèdia que va pujant de to i que articula també el procés de seductor a seduït i de seduïda a seductora que es planteja en una relació d'una única nit que servirà per canviar una llarga vida amb secret de fons inclòs.

No hi ha dubte que l'èxit de l'obra no seria el mateix sense el ganxo fetitxe d'Arturo Fernández. L'ex Tigre del Piles, sobrenom de l'actor de quan, de jove, es posava els guants al ring, té el do de mantenir la concurrència —que omple la sala amb devoció— amb un somriure permanent als llavis. El seu personatge es guanya el públic i el va arrossegant amb complicitat cap al desenllaç final. I no s'està de fer-ho, també, l'actriu Carmen del Valle, que té la responsabilitat de marcar un contrapunt entre la maduresa d'ell i la joventut d'ella sense caure en el perill de la ridiculització d'un ni l'abús de tòpics de l'altra. Un i l'altre, dominen l'escena sense afectacions, en un clima gairebé domèstic, creible, marcat per una naturalitat aconseguida amb profesionalitat actoral.

'La montaña rusa' té la virtut de revelar un passat personal a l'última escena, que no s'insinua pas abans en cap moment del diàleg. I ho fa sense caure en un excés de sentimentalisme sinó posant les coses en el seu lloc, amb una certa correcció moral, sense traumes per als espectadors que tinguin tendència a estovar-se i mantenint les regles del joc que la comèdia exigeix.

Senyor madur, noia jove, és una combinació que acostuma a funcionar sempre perquè provoca l'enveja en els espectadors més grans i posa en alerta les generacions més joves. És, en definitiva, un entreteniment per evadir-se de la realitat, incapaç de fer forat en la major part de la societat, reservada a classes —com diu Arturo Fernández— que tinguin com a garantia el compte corrent... sempre que no estigui buit ni embargat a causa de les trapelleries de les finances a les quals els VIP's del cor ens tenen acostumats.

«La Glòria del mercat», de Joan Pera. Intèrpret: Joan Pera. Espai escènic: Miguel Montes, Penguins (Laura Vernis). Vestuari: Pilar Parra. Il·luminació: Robert Garriga. Espai sonor: Sergi Cuenca. Caracterització: Toni Santos. Direcció: Víctor Muñoz Calafell. Teatre Condal, Barcelona, 18 maig 2009.

Joan Pera, inquilí gairebé permanent del Teatre Condal, hi acaba d'estrenar el seu monòleg que el bateja com a autor teatral. En un homenatge que procura no excedir-se en sentimentalisme, fa un homenatge a la seva mare i, de rebot, a totes les mestresses de parades de mercat i botigues de barri que amb el temps han caigut abatudes per la força dels canvis econòmics, la proliferació de grans superfícies i la competència de productes foranis.

Com és lògic, tothom espera de Joan Pera, un espectacle d'humor, molt en la línia Pera-Capri. I sovint s'oblida que darrere de la tradició de l'humor català, que representa l'herència de Joan Capri, hi ha també una capa d'amargor. Aquesta capa d'amargor és present, molt present,en la història popular de l'últim terç del segle passat que recorre Joan Pera.

L'actor, que interpreta caracteritzat —molta permanent amb cabell tintat per fer efecte— el paper de la Glòria, una veterana venedora de parada de fruites i verdures de mercat, manté durant una hora i mitja un diàleg amb una absent companya de parada que, en realitat, situa a la platea. No es limita a aquest recurs teatral, sinó que Joan Pera baixa almenys tres vegades a la primera fila de la platea, primer per donar personalitat a un altre personatge absent, i després per recórrer en un tu a tu, uns quants dels espectadors, repartint mandarines i taronges, el final de tota una etapa de treball, perquè és l'hora de plegar i tancar la paradeta.

El monòleg s'estructura en tres parts, tres èpoques diferents. La primera al voltant del 1985; la segona, després dels Jocs Olímpics del 1992; i la tercera, a entrants del 2000. Tres moments diferents del personatge de la Glòria: el de l'eufòria de pensar que amb la parada té el futur garantit per a tota la vida; el segon, quan s'adona que es comencen a patir les batzegades de la primera crisi dels noranta; i la tercera, quan la decadència del gremi és ja inevitable.

Escenogràficament, aquestes tres etapes també són marcades pel canvi de les dues parades que emmarquen l'espai escènic. A la primera, l'exposició de fruites i verdures és acolorida, fresca i saborosa. A la segona, algunes caixes ja estan mig buides i no sempre hi ha el que la gent demana. A la tercera, hi queden només les restes del naufragi.

Amb una subtil crítica a la societat del seu temps, Joan Pera toca totes les tecles possibles: el sexe de la generació que interpreta, les relacions socials, la caseta dels diumenges fora de Barcelona, la il·lusió dels fills que creixen, la frustració dels fills que s'han fet grans, les morts dels coneguts, dels marits que se'n van sempre abans d'hora i que les deixen soles, les relacions amb la propietat de les parades, en aquest cas una companyia religiosa que vol treure diners del terreny del mercat i que acaba gairebé fent fora la Glòria de la seva parada, les primeres multes de la democràcia, les inspeccions de les parades dels petits botiguers, l'ofec dels impostos, les pèrdues i els pocs guanys...

És, doncs, el monòleg de Joan Pera, una peça que, com segons quina espècie de taronges, a vegades és dolça i a vegades és agra. I aquest balanç entre dolçor i agror és el que manté que no es traspassi més del compte la línia entre la història d'un temps que ja ha passat però que encara és el nostre i la convenció teatral que fa que, malgrat la nostàlgia, es converteixi en localment universal.

Joan Pera, ja ho vam notar en el seu últim espectacle, 'El joc dels idiotes', recupera les claus d'un teatre popular català que corria el perill de perdre's per sempre. Ell l'eleva novament a l'escenari amb dignitat i sense complexos. Hi trobarà el seu públic. Sobretot, esclar, el que se sent identificat amb l'època de la qual parla. Però també amb la que n'ha sentit parlar d'oïdes perquè encara és massa jove.

En un moment que la remoguda dels mercats viu una nova època, l'obra de Joan Pera al Condal és una aliada de la lluita que els venedors de parades fan a contracorrent. Camí del Teatre Condal, una gran carpa blanca es prepara per acollir el mercat provisional de Sant Antoni. D'aquí a quatre anys, el nou mercat s'aixecarà totalment rehabilitat. És precisament, en aquest mercat, on aquests dies es commemora el seu llarg històrial amb petites històries escrites a la paret de parades ja clausurades. Joan Pera posa sobre l'escenari una d'aquestes històries. Aquell crit de màrqueting que deia "Vine al mercat, reina!" s'ha convertit aquí en "Vine al Condal, reina!". La Pera teatral d'en Pera és producte autòcton, sense passar per les càmeres frigorífiques, amb denominació d'origen.

«El joc dels idiotes», de Francis Veber. Adaptació i versió de Marc Rosich, a partir del guió original de la pel·lícula 'La doublure' (França, 2006). Intèrprets: Joan Pera, Lloll Bertran, Gretel Stuyck, Pere Ventura, Rafa Cruz i Román San Gregory. Escenografia: Montse Amenós. Vestuari: Marian Coromina. Il·luminació: Txema Orriols. So: Marcos Arribas. Caracterització: Toni Santos. Direcció d'Antoni Calvo. Barcelona, Teatre Condal, 24 novembre 2008.

Més que mai, cal deixar de banda la pel·lícula de la qual parteix aquesta adaptació teatral. 'La doublure' ('El folre', en traducció literal, va ser retitulada en castellà fa dos anys com 'El juego de los idiotas'). L'adaptador i el director de l'obra admeten que han hagut de suprimir molts personatges i que han reconstruït una trama a favor dels intèrprets amb els quals comptaven. És, doncs, després de les diverses adaptacions que tenien com a mestre indiscutible de cerimònies Paco Moran, la primera que es nota netament pensada per a un protagonista de la festa que és l'actor Joan Pera, reforçat per l'actriu Lloll Bertran i, és just que els dos monstres no facin ombra a la reina del trio, Gretel Stuyck.

A Joan Pera, l'èxit popular que l'espera, a ell i a tota la companyia, amb 'El joc dels idiotes', l'agafa en un moment dolç de la seva carrera, quan interpreta un destacable paper d'home ja vell a la pel·lícula 'Forasters' que Ventura Pons ha adaptat de l'obra teatral homònima de Sergi Belbel; mentre està preparant amb el seu fill, Roger, una segona tanda de capítols de la sèrie de TV3, '13 anys i un dia'; a banda de les seves col·laboracions de tarda en el magazine 'El Club'; i també després del bon resultat de l'obra teatral `Òscar, una maleta, dues maletes, tres maletes', dirigida per Abel Folk, que ja comptava amb Lloll Bertran en el repartiment.

Aquí, Joan Pera és un cambrer ja madur, Francesc Pinyó, que no ha tingut sort amb les dones i que s'ha fet un fart de comprar-los anells de compromís i perdre'ls en els dits anulars de les pretendents mentre elles se li escapaven de les mans. A la cuina del seu restaurant, té un treballador immigrat, Ricardo (Rafa Cruz), a qui també dóna acollida a casa amb manta i sofa-llit. Per qüestions de l'atzar, Francesc es veu embolicat en un afer de faldilles que els papparazi persegueixen i que escampen als quatre vents. L'escàndol involucra un empresari d'alt standing, Pablo Palacios (Pere Ventura) i una top model escultòrica, d'arrels franceses, Elena Simonsen (Gretel Stuyck).

No cal dir que la pròpia de l'empresari, una poderosa dona que vessa fortuna, Cristina Fadó (Lloll Bertran) no passarà per alt, amb les revistes del cor a la mà, l'afer del seu marit i, amb l'ajut del secretari de l'empresa, el fidel Pascal (Román San Gregory), ordeix un pla que és el que mou tota la intríngulis de l'obra i que porta al desenllaç final, després de dues hores de situacions humorístiques de tota mena, amb sorpresa doble per als espectadors.

La comèdia encaixa a la perfecció en aquella mena d'espectacles per a espectadors que volen passar un parell d'hores molt divertides amb l'avantatge que els intèrprets li ofereixen la demostració de com és possible fer comèdia, fer teatre de bulevard, sense que ningú se senti pujar els colors a les galtes.

¿I per què 'El joc dels idiotes' encaixa amb el públic de teatre que estima el teatre en els seus diferents registres i vessants? Precisament perquè l'adaptació de Marc Rosich, la direcció d'Antonio Calvo i el mestratge d'arrels més originàries de Joan Pera i Lloll Bertran connecta amb el llenguatge subtil de doble intenció, les coses dites i no dites, les maleses no admeses, la picaresca de l'escenari del Paral·lel i la relació amb referents que entén tothom, des de l'intel·lectual més pedant a l'espectador més corrent de carrer. I aquesta és una clau que ha obert fa molt poc una generació de dramaturgs joves, com Marc Rosich, que són capaços de beure de les fonts del teatre considerat més culte per aplicar-ne les bases a la comèdia i, de rebot, al teatre de bulevard, aconseguint allò que els francesos anomenarien una 'pièce bien faite'.

Si 'El joc dels idiotes' es pot qualificar de bulevard, no és pas perquè sigui un succedani de la comèdia, sinó perquè, en clau del teatre català, hi ha molts moments de l'obra que juguen amb la tradició catalana del vell Paral·lel, el Paral·lel més d'El Molino, sobretot, esclar, de la mà de Joan Pera, que es permet de fer el seu treball amb aportacions molt personals.

Per això, hi ha una escena, que aparentment pot semblar prescindible, quan al principi del muntatge, fa una sessió de rentar plats amb el seu ajudant del restaurant, ensenyant-li el mètode rítmic del fregall. Hi ha també una rèplica subliminal d'aquesta escena quan insinua a la senyorassa Cristina Fadó que, amb el seu "fregall" (i no cal dir com esclata la platea) compleixi un dels seus somnis de dama rica: fregar plats.

Hi ha també una representació fugaç del Juan Tenorio (amb Pera de donya Inés i Lloll Bertran de Don Juan), després d'una versió sui generis amb uns versos que en realitat són en part de Joan Salvat-Papasseit i la resta, de declamació tradicional, d'aquells del ressopó a taula en les vetllades d'abans de la televisió, és a dir de mitjan segle passat. Hi ha també la recitació per part d'en Pera d'una cançó popular infantil, que més o menys —transcric de memòria— fa anar així: "El gall i la gallina / s'estaven al balcó. / La gallina s'adormia / i el gall li fa un petó. / Ai, dolent, dolent, / què dira la gent? / Que diguin el que vulguin / que jo ja estic content! /"

I aquesta escena, la de la gallina i el balcó, la protagonitza en Joan Pera amb la top model al sofà que aviat serà llit! (Estalviem-nos els detalls de com s'hi arriba i deixem que siguin els espectadors els que en treguin l'entrellat). Quin atreviment! I quina categoria teatral capaç de fusionar, sense complexos, una cançó popular perduda en el temps amb una escena de comèdia de bulevard del segle XXI!

Hi ha un altre moment remarcable que pica l'ullet, amb ironia, a la (Nova) Cançó, amb guitarra inclosa, amb una peça cantada per la top model, a l'estil Carla Bruni, que aporta una altra de les ironies del joc (cada vegada un joc menys idiota). I hi ha també la picaresca fàcil del llit, del baixar el teló perquè s'han de posar el pijama (reminiscència del pudor dels anys de postguerra que encantarà els espectadors de l'època) i petites i innocents insinuacions de sexe de bona fe, sense conseqüències, molt lluny de les sofisticacions de les pàgines actuals d'Internet i els decadents sex-shop de l'era moderna, que també faran les delícies dels nostàlgics de la cadira de fusta i la caliquenya del teatre de cabaret.

També cal remarcar el "paperot" que fa el fidel Pascal, una mena de gos de l'amo que la direcció ha convertit en un Llucifer amb vestit d'executiu, o en un monstre d'una comèdia de terror. La seva aportació, volgudament esperpèntica, gairebé de còmic, lliga també amb dos papers de disfressa que li toquen de fer a Lloll Bertran, convertida la senyora Fadó, primer en un visitador del gas i després en un papparazi en una desfilada de passarel·la de moda, i en els dos casos, amb bigoti postís. I encara hi ha el marmitó de la cuina, Ricardo, el sudamericà amb tendència als fogots que li acabarà fent sortir rodó el seu joc, i també l'empresari, finalment banyut, que perdrà bous i esquelles en la jugada, gràcies a les armes amagades de la seva dona.

Si se'm permet un atreviment: això, 'El joc dels idiotes', és l'autèntic teatre alternatiu. Durant molts anys, hem entès com a alternatiu el teatre de segons quines sales allunyades dels grans circuits comercials. El fet és que les programacions dels grans teatres públics i els grans teatres comercials que han crescut en l'últim quart de segle s'han fusionat amb les programacions de les sales alternatives i és difícil a vegades discernir entre qui fa una cosa i qui en fa una altra.

Comèdies com 'El joc dels idiotes' són, doncs, l'autèntic teatre alternatiu. Amb un avantatge: que aquesta, malgrat l'ascendència francesa, respira elaboració artesanal de casa, com els torrons, les neules i el pollastre del Prat. Una assignatura pendent que ha fet perdre pel llarg camí experimental de la recuperació teatral catalana un potencial escènic del qual, degudament reciclat i posat al dia, no s'hauria hagut de prescindir mai.

«Madame Butterfly, la traición». Coreografia de Ramon Oller. Intèrprets: Sau-Ching Wong / Paloma Muñoz, Geoffrey Ploquin / Ignacio Lasala, Sandrine Rouet / Sara Enrich, Javier García / Daniel Corrales, Arnau Castro / Ignacio Lasala, Lorena Justribó, Marie Julie Debeaulieu. Escenografia: Joan Jorba. Il·luminació: Erik Berglund. Vestuari: Mercè Paloma. Banda sonora: José Antonio Gutiérrez. Direcció de Ramon Oller. Companyia Metros. Barcelona, Teatre Condal, 22 octubre 2008.

La novel·la de Pierre Loti, 'Madame Chrysantheme', fa cent anys que ha tingut tota mena d'adaptacions i relectures. 'Madame Butterfly' té els ingredients mínims que en segons quines mans servirien per omplir un fulletó de cinc-cents capítols. Aquí, però, la tragèdia s'acosta a una hora d'una suggerent història de passions.

L'òpera i el teatre, sobretot, l'han convertida en una peça clàssica. Per això l'adaptació coreogràfica de Ramon Oller es podria veure influïda per aquestes versions que en cent anys l'han precedit. Tret de les típiques portes corredores japoneses del fons, que sembla que la majoria d'escenògrafs mantenen, la resta del muntatge de la companyia Metros s'enriqueix amb una plasticitat no només d'una gran sensibilitat sinó que aporta una narrativa sense paraules amb un llenguatge expressiu i contemporani.

El repartiment amb què compta Ramon Oller per a aquesta coreografia afegeix encara més plasticitat a un muntatge que, al costat d'una interpretació netíssima, fa imprescindibles la banda sonora, una il·luminació plena de matisos per a cada situació i un vestuari elegant.

El conflicte de relació entre la visió idealista del tinent Benjamin Franklin Pinkerton, de missió a Nagasaki, que acaba comprant mansió i geisha adolescent per mitjà del matrimonier Goro —personatge a qui Oller reserva algunes escenes solistes d'un to ancestral immillorable—, i la seva arribada triomfal a Nagasaki de bracet amb la jove americana com a esposa desemboquen en una sortida sense concessions, pròpia de thriller, que tinta de vermell el final desesperat de la jove Butterfly.

Ramon Oller extreu el màxim de cada efecte, cada moviment, cada canvi d'escena. No s'oblida de la seva vena irònica, amb un seguit de banderoles nord-americanes que acaben tancant tot l'escenari. I resol el conflicte de la criatura del mariner i la geisha adolescent amb subtil insinuació. S'empara en la imatgeria col·lectiva de l'Amèrica del segle passat, amb l'americana casada de nou amb el mariner, la Sra. Pinkerton, una noia rossa-rossa, vestit de punts vermell-vermell, faldilles estarrufades-estarrufades i ventada-ventada de Marilyn Monroe. Llaunes de Coca-cola —ni que a l'època fossin ampolles de disseny—, ambaixada americana, mariners, serventes i geishes. I el típic cirerer florit, símbol i mite d'un poble ancestral.

Ramon Oller subtitula aquesta 'Madame Butterfly com 'La traïció'. I és a partir d'aquesta mirada que desgrana en la seva coreografia com es construeix lentament una traïció, inconscient de la ferida que produeix, i com arriba a desencadenar una tragèdia, sense que qui l'origina no se'n senti culpable.

«Enfermo imaginario», de Pau Miró i Marc Rosich. Intèrprets: Paco Moran, Norbert Ibero, Marta Domingo, Rosa Serra, Enric Llort i Enric Boixadera. Escenografia de Quim Roy. Vestuari de Montse Alacuart. Il.luminació de Pep Gàmiz. Espai sonor de Javier Gamazo. Caracterització de Toni Santos. Direcció d'Antonio Calvo. Barcelona, Teatre Condal, 16 abril 2008.

Quan Paco Moran va anunciar que, després d'una etapa de convalescència, a causa de dos accidents seguits i un tractament mèdic, tornava a l'escenari amb una obra que es diria 'Enfermo imaginario', tothom va pensar que mai és prou tard per fer un clàssic, ni que sigui el conegut de Molière.

De seguida, però, es va desfer el malentès. Paco Moran, aquesta vegada, s'havia unit a dos dramaturgs encara joves i amb una trajectòria notable: Pau Miró i Marc Rosich, els dos, col.laboradors d'espectacles sonats i recents de Calixto Bieito: 'Los persas', el primer, i 'Plataforma' o 'Tirant lo Blanc', el segon.

'Enfermo imaginario' és una comèdia blanca —blanca, perquè passa en un hospital i entre bates blanques, esclar— i amb una aproximació al joc dels fenòmens paranormals. L'aparició d'un personatge —el germà del protagonista, Argan— vingut del Cel, on s'hi està la mar de bé, dóna tot el joc a l'acció de l'espectacle i el converteix en una afinada ficció dins de la ficció que remata, amb la consegüent dosi d'embolic, un segon malalt, un jutge embenat des del dit gros del peu fins a l'últim pèl del cap, a causa d'una pallissa que ha rebut per culpa del seu ofici.

El cas, però, és que el malalt protagonista (Argán, interpretat per Paco Moran) viu una crisi personal que el porta a buscar recer en un llit d'hospital, però que de malalt no té bo i res. Aquesta aproximació de feblesa humana és el primer tret que fa que el personatge contagiï de seguida la simpatia dels espectadors perquè s'erigeix en el representant d'un mal que pateix tothom com és el de l'aprensió envers una malaltia imaginària que potser no arribarà mai, però que pot arribar en qualsevol moment sense avisar.

I quan podria semblar que l'obra no es mourà del costat del llit del malalt imaginari, aquesta dóna un gir inesperat amb l'aparició angelical del germà d'Argán —un gran finestral ho facilita— que precisament va morir en el mateix hospital que ell, deu anys enrere, on va tenir una subtil relació amb la mateixa infermera que ara té cura del seu germà encara viu.

L'humor del text es veu reforçat amb la interpretació de Paco Moran en un dels papers més continguts que ha fet en els últims anys. Molt positivament per a ell, s'ha posat en mans de bons metges dramaturgs que han tensat i afinat fins on es podia estirar la corda, sense deixar que la resta de personatges hi passessin desapercebuts.

És per això que Marta Domingo (la filla d'Argán) hi té un paper destacat que sembla que vulgui fugir de l'humor de fons de l'obra i que s'endinsi en una comèdia costumista, contemporània, i de relació filla-pare, dominada per l'amor d'ell i per l'egoisme d'ella. Aquesta característica es repeteix, però, en tots els altres personatges —que actuen igualment sota una bona direcció— i que els autors han perfilat com si formessin part d'una altra obra, com si fossin d'un altre món que es pren molt seriosament el que li passa al malalt imaginari. La clau, doncs, és la relació de complicitat que s'estableix entre Argán (Paco Moran) i els espectadors, que són els que només saben de debò quina és la vertadera situació del presumpte malalt.

No s'hi val a desvelar alguns dels dos o tres punts clau del muntatge, però val la pena recomanar que ningú no perdi de vista el pobre jutge embenat de cap a peus, que fan que allò que semblava que podria ser una cosa es converteixi en una sorprenent altra cosa. I vet aquí com, contràriament d'altres espectacles anteriors amb Paco Moran d'estrella, els espectadors acaben divertint-se a cor què vols i rient no només el tarannà personal al qual l'actor els té acostumats sinó pel conjunt del guió.

¿Passades algunes funcions de rodatge, Paco Moran tornarà a les seves trapelleries escèniques i mirarà de desconcertar el personal que l'acompanya amb alguna de les seves improvisacions conegudes com a "morcillas"? És molt probable que sí. Ni que aquí no compti amb Joan Pera per tornar-li la jugada. Però en el cas d''Enfermo imaginario' caldrà que s'hi pensi dues vegades perquè corre el risc de desconcentrar el ritme i l'acció, ara molt ajustats, un ritme i una acció que tenen un final amb un subtil discurs moral per part del protagonista i que el públic remata, després de dues hores d'espectacle, amb agraïts aplaudiments que insinuen alguna cosa més que un merescut reconeixement a una llarg quilometratge trepitjant escenaris.

«Òscar. Una maleta, dues maletes, tres maletes», de Claude Magnier. Versió d'Abel Folk. Intèrprets: Joan Pera, Lloll Bertran, Mont Plans, Miquel Sitjar, Mireia Aixalà, Eva de Luis, Damià Plensa, Anna Azcona i Aliou Danfa. Escenografia i vestuari de Montse Amenós. Il.luminació de Txema Orriols. Espai sonor de Jordi Bonet. Direcció d'Abel Folk. Barcelona, Teatre Condal, 22 març 2007.

Amb l'estrena d'aquesta comèdia, la segona que l'autor va escriure el 1958 —mig segle de vida!— i portada al cinema l'any 1967 per Louis de Funès, el Teatre Condal vol tornar a recuperar el ritme de públic que havia aconseguit amb les produccions de Paco Moran i Joan Pera. Aquesta vegada, però, el ganxo de continuïtat és Joan Pera. I la producció s'ha assegurat de reforçar-lo amb un repartiment que els experts en dirien "estel.lar" i que compta amb Lloll Bertran i Mont Plans, dues donasses de la comèdia, el musical i el que convingui, al costat de noms més joves, però igualment garantits com els de Eva de Luis i Mireia Aixalà, les dues joves de la pel.lícula, i Anna Azcona, una altra veterana que sempre llueix ni que sigui en una escena breu i al final de dues hores i mitja. Els homes de la història, al marge de Joan Pera, descobreixen el costat humorístic de Miquel Sitjar i posen en el compromís dels seus respectius breus papers, Damià Plensa i Aliou Danfa.

Aquesta és una d'aquelles comèdies que se centren en un personatge principal, en aquest cas Joan Pera en el paper del senyor Costabella, i que, en una producció que no hagués tingut tantes intencions ambicioses com té aquesta, s'hauria acontentat amb un repartiment de secundaris que simplement acompanyessin l'actor estrella.

Aquí, però, s'han volgut matar uns quants pardals d'un mateix tret. I aquesta és la justificació d'un repartiment, com deia, estel.lar, per a una comèdia que, malgrat les dues hores i mitja, s'aguanta pel seu entreteixit d'embolics, la majoria previsibles, fins que esclata el tro gros en uns segons de sorpresa inesperada de la mà d'un dels personatges que, precisament, s'havia mantingut darrere els bastidors fins gairebé el final.

El que queda entremig, doncs, és un seguit d'escenes que, a manera que el muntatge vagi acumulant funcions i es vagi escalfant amb platees plenes d'un públic incondicional i agraït, conformaran un muntatge que està més al servei de la particularitat de cada intèrpret, que no pas al servei del propi text.

És indiscutible la particularitat que té cadascun dels intèrprets de la trama. Per tant, els espectadors es disposen a veure "com ho fan" els seus "mites escènics" —o televisius—, que també compta a l'hora d'operacions teatrals com aquesta.

Per tant, Joan Pera no decep. Són molts quilòmetres de recorregut i moltes hores de vol en els últims anys al costat de Paco Moran —ara en recuperació i aspirant a tornar-hi— perquè abandoni d'un dia per l'altre la seva manera de fer. Ell mateix reconeix que en cada personatge hi posa molt de la seva manera d'actuar. El senyor Costabella, doncs, un empresari que s'ha fet ric fabricant sabons i productes de bellesa —prèviament anunciats en off per tot el teatre abans d'engegar l'espectacle—, és el senyor Pera-Costabella. I la seva conversa de la primera escena amb el jove pretendent i treballador seu (Miquel Sitjar) comença a provar d'experimentar petits trucs a l'estil Moran-Pera, que el públic ratifica amb rialles, convençut que la improvisació preparada és el millor dels antídots contra l'estrés.

És probable que alguns dels que vegin aquesta posada en escena d''Òscar. Una maleta, dues maletes, tres maletes', en surtin amb algun quilo de menys de tant riure. I aquesta escalfor és a la que em referia abans quan deia que el rodatge pot convertir l'espectacle en un bestseller de públic.

Segurament que els espectadors esperen més escenes amb Lloll Bertran, una criada que acaba convertint-se en baronessa, però el guió és el guió. Segurament que també demanarien més escenes amb Mont Plans, l'esposa burgesa i carrinclona del senyor Costabella, però el guió és el guió. Segurament que desitjarien que Mireia Aixalà no es limités a fer de criatura que espeternega i xiscla i plora com una Magdalena per aconseguir el que vulgui i més del seu pare, el propietari de la fàbrica Costabella, però el guió és el guió. I segurament que als espectadors no els faria res que Anna Azcona hagués pogut aparèixer en escena molt abans, quan d'aspirant a serventa i resulta que és una exserventa del jove Costabella, però el guió és el guió.

A Miquel Sitjar, el jove i vividor pretendent de filles riques, el guió ja li dóna prou feina i que en Costabella la hi conservi. A Damià Plensa i Aliou Danfa, el guió només els permet fer el que fan. Un, de monitor de massatges a domicili, i l'altre, de xofer acomiadat, aspirant a la Legió i alliberat per "enxufe" i nineta dels ulls de la filla d'en Costabella.

¿I d'Eva de Luis què se'n sap? Doncs, només una pista. Que els espectadors no es refiïn de la seva pretesa candidesa de noia desesperada i ferida per l'amor perquè 'Òscar. Una maleta, dues maletes, tres maletes' és una d'aquelles obres teatrals d'estructura lligada i ben lligada on no sobra cap element i cap personatge hi és prescindible. Només cal estar atents al que passa fins a l'últim moment i deixar-se enganyar per l'art de la comèdia. Ah, i no perdre tampoc de vista els jocs de mans amb les tres famoses maletes, tres carros amb rodes vermells que acaben convertint-se en un personatge trigemin més de tot l'embolic.

Abel Folk, a la direcció, hi ha posat ordre i contenció. El ritme és picat, com acostuma a fer ell en altres muntatges similars com per exemple 'Pels pèls'. L'aposta d'Abel Folk per la direcció de la comèdia —que aquesta temporada torna a l'escenari com a actor en una obra d'Oscar Wilde del Teatre Nacional de Catalunya— té un aspecte que no s'ha de deixar de banda: reconvertir el nombrós públic popular Moran-Pera, avesat a veure teatre en castellà sofregit a la catalana, en públic popular avesat a veure teatre en català, ni que sigui comèdia, però amb intèrprets de primera fila a l'escenari. I això, amb l'esplet de noms del muntatge i, al capdavant, l'home que ha posat la seva veu durant anys a la cara cinematogràfica de Woody Allen, fa presagiar que és cosa feta.

«Teràpies», de Christopher Durang. Versió de Juli Disla. Intèrprets: Victòria Pagès, Mamen García, Jordi Llordella, David Bagés, Francesc Albiol i Albert Ausellé. Espai escènic de Rafael Calatayud. Figurinista: Marian Coromina. Il.luminació: José Martín. Arranjaments musicals: Albert Sanz. Lletrista: Mamen García. Perruqueria i maquillatge: Toni Santos. Companyia La Pavana. Direcció: Rafael Calatayud. Barcelona, Teatre Condal, 28 setembre 2006.

Diguem-ho clar: estan tots ben sonats! A 'Teràpies', una comèdia amb aires de cinema de Christopher Durang, el paper més difícil de tots els intèrprets és aparentar que estan malament del terrat. I se'n surten tots fins a l'extrem que la comèdia fuig de la posada en escena convencional i entra en el món de l'absurd. I davant la flaquesa del text, que sembla que estigui al servei d'una bona interpretació, aquesta opció estètica salva el muntatge.

La floridura del terrat de tots els personatges de 'Teràpies' és tan gran que fins i tot al parell de psiquiatres, un home i una dona, que hi apareixen els falta un bull. El joc de parelles propi de la comèdia permet les interrelacions que s'estableixen entre ells. I una escena final que els aplega a tots, en una mena de teràpia col.lectiva, acaba desencadenant el nus del conflicte.

Una parella d'uns trenta anys compareix a una cita en un bar restaurant concertada a través del xat. A partir d'aquí, els típics estira-i-arronsa dels primers moments ja es desenvolupen en una situació hilarant on l'espectador s'adona que ni ell ni ella tenen els cargols ben acollats. Però quan la cosa s'amplia amb els seus psiquiatres, la comprovació que està més malament el metge que el malalt es fa evident. 'Teràpies' es va portar al cinema el 1986, dirigida per Robert Altman. És per això, potser, que aquesta versió tatral catalana respira aires cinematogràfics que no li fan cap mal.

La posada en escena s'ha centrat en un únic escenari que, a través de tres grans neons, indica on som: la consulta, el restaurant o l'apartament. Econmia de recursos i, a la vegada, alleugeriment de la trama que, pel que explica, ja s'allarga prou, fins a una hora i tres quarts.

Però són una hora i tres quarts de somriure permanent per l'apropiació que cada intèrpret ha fet del seu paper. Per descomptat, s'emporta la millor tallada l'actriu Victòria Pagès, que té moments còmics d'antologia. L'acompanya David Bagés, que va evolucionant en el seu personatge esquizofrènic. Francesc Albiol i Mamen García, els dos psiquiatres, aporten una paròdia esperpèntica del gremi del sofà. I Jordi Llordella, l'amic de l'apartament, i Albert Ausellé, barman, es mouen entre el mim i la caricatura sense caure en un excés d'afectisme.

Tot plegat vol filosofar sobre els problemes personals, els tabús sexuals i la incertesa d'un temps que corre més que la vida i que s'escapa de les mans. Al final, després d'un episodi de gènere negre de barraca de fira, amb pistola de fogueig i tot, la colla acaba més feliç que un gínjol. Tothom ha trobat la seva personalitat. I sembla que tothom ja sap el que vol ser quan sigui gran. És aleshores quan una peça musical en clau coral tanca la comèdia. La música, no només amanseix les feres, sinó que deixa un bon regust de boca per tota la platea perquè arribi a l'orella dels futurs espectadors que volen una estona d'evasió sense que li prenguin el pèl.

«Hop!Era», de Toni Albà i Jordi Purtí. Intèrprets: Alba Casera, Michelle Marie Cook, Albert Gracia, Enrique Hernàndez, Francesca Masclans, Judit Saula i Miquel Simó. Direcció musical: Sergi Cuenca. Vestuari i carecterització: Míriam Compte. Il.luminació: Juanjo Beloqui. Direcció: Jordi Purtí i Toni Albà. Barcelona, Teatre Condal, 24 abril 2006.

El temps transcorregut, uns deu anys, ha estat un aliat en el cas d'aquest espectacle. 'Hop!Era' va fer una gira internacional, va ser proclamat espectacle revelació del Festival d'Avinyó i fa cobrir vuit mesos de temporada a París. Ara ha tornat revisat i millorat, aportant a la cartellera catalana una de les propostes més suculentes d'aquesta cua de temporada i que, amb bona sort, es podria fins i tot allargar estiu enllà.

'Hop!Era' és un espectacle per a tots els públics perquè precisament té un acabat de qualitat que el fa apte per a un ampli ventall d'espectadors. També es podria dir que és un espectacle per a melòmans, sempre que aquests, és clar, estiguin disposats a riure's del mort i de qui el vetlla dels seus mites sagrats.

El fet és que, instal.lat ara al Teatre Condal, no estaria gens malament que els responsables del Gran Teatre del Liceu li deixessin un forat a l'escenari del Teatre de Tots, a la Rambla, ni que fos per reconèixer que la troupe que capitanegen Toni Albà i Jordi Purtí, malgrat el registre irònic i humorístic de l'espectacle, es prenen molt seriosament el món de l'òpera.

Perquè cal un tractament de molta seriositat i de rigor per desmuntar, sense que es faci miques, la bastida d'un muntatge que té com a base la música clàssica, des de la 'Norma', de Vincenzo Bellini a 'Don Giovanni', de Mozart, 'Turandot', de Puccini, 'Carmina Burana', de Carl Orff, 'Carmen', de Bizet, 'Aïda', 'La Traviata' i 'Nabuco', de Verdi, o la 'Cavalleria Rusticana', de Mascagni, fins a un total de divuit picossades de peces operístiques.

Cada una d'aquestes picossades, és clar, enriquides amb un argument dramàtic que la companyia posa en escena amb un estil elegant i picaresc a la vegada, que beu de les fonts del mim, el clown i el millor teatre d'humor. I tot, sense paraules. Només amb sons, onomatopeies, gestos, moviment, cant i un reguitzell de recursos escènics que, durant una hora i mitja, regalen als espectadors un espectacle d'èxit garantit i que que no pot deixar ningú descontent.

«Paradís». Basat en l'obra «Civilitzats tanmateix», de Carles Soldevila. Llibret i lletres de Jordi Galceran i Esteve Miralles. Música d'Albert Guinovart. Intèrprets: Àngels Gonyalons, Pep Anton Muñoz, Xavi Mira i Mercè Martínez. Músics: Sergi Cuenca, Edurne Vila, Francesc Puig, Guillermo Prats. Coreografia de Montse Colomé. Escenografia de Pep Duran. Vestuari de Nina Pavlowsky. Il.luminació de Claudio Ferré. Direcció musical de Sergi Cuenca. Direcció escènica de Josep M. Mestres. Barcelona, Teatre Condal, 11 gener 2006.

Si Carles Soldevila aixequés el cap, segurament no s'ho creuria el que es pot arribar a fer —plagi francès i pel.lícula de Hollywood a banda— amb una obra breu de vint minuts que va escriure el 1921 —feliços vint, feliços vint!— i que s'ha convertit ara en una adaptació musical de més d'una hora i mitja, amb l'aportació literària i musical dels seus néts teatrals.

No és només Carles Soldevila el que, a principi de segle, se sentia atret pel miratge de les illes paradisíaques. Uns anys després, seria Josep M. de Sagarra qui fugiria de la foscor de la guerra civil i s'hi deixaria caure. I Aurora Bertrana també hi aniria a parar més tard fruit d'un esperit aventurer i de feminisme lliure a l'avançada.

El cas és que, Carles Soldevila, molt abans d'aquestes dues esperiències posteriors, s'imagina una illa perduda vés a saber on però a la vegada exòtica, rica en fauna i flora, i amb una mina de plata al subsòl. En aquest espai, hi fa naufragar un matrimoni i un amic del matrimoni. I Carles Soldevila, l'autor de 'Civilitzats tanmateix', es queda aquí i en té prou per muntar una sàtira sobre la societat benestant de la seva època.

Per això, en un temps saturat de viatges a manta, vols de baix cost, escapades de cap de setmana i afany de fer quilòmetres per terra, mar i aire, l'adaptació de l'obra de text en musical sense un element nou que la salvés del naufragi, hauria estat un perill.

L'element nou és la mateixa illa. Jordi Galceran i Esteve Miralles la personifiquen. I posats a lluir plomalls i lluentons, hi introdueixen una vedet de l'època del Paral.lel barceloní, la mateixa època de Carles Soldevila.

La cosa, doncs, pren, a la vegada un caràcter de faula (l'illa parla i canta) i de conte (el vaixell que travessa l'escenari) i de memòria història (en algun moment, Guinovart s'hi acosta volgudament). L'obra es replanteja els hàbits socials. La temptació del llibertinatge que comporta viure entre la salvatgina. I no cau en la violència domèstica per poc, si no fos que una maça i un casc d'explorador, com a les bones pistes de circ, eviten mals majors.

L'espectador del segle XXI, gairebé a cent anys vista de l'època d'escriptura de l'obra, hi voldria veure, potser, avui en dia, una mica més de "marro" entre el triangle de nàufrags. El "marro", però, només s'insinua. I l'espectador se l'haurà d'imaginar.

Estrenada a Temporada Alta de Girona, l'obra havia d'entrar a Barcelona molt més tard. I potser no en el teatre Condal on ara ha anat a parar. Sembla que l'escenografia hagi estat pensada per a una boca d'escenari més reduïda. I el mateix musical gairebé demana una certa calidesa que aquí és difícil i no impossible d'aconseguir.

Per tant, músics en directe i intèrprets es converteixen en l'únic as a la màniga del musical. O se la juguen cadascú amb el seu paper o deixen Carles Soldevila de potes enlaire. I això és el que l'equip de direcció es devia proposar en el seu moment. Unes lletres i unes sintonies entenedores. I una direcció d'actors que, si bé comença caricaturitzant una mica els personatges, acaba humanitzant-los del tot.

El bon resultat i el que, quan passi la ressaca del fred i les festes, contribuirà a aixecar un musical que respira les ganes i l'entusiasme dels que hi treballen, està en mans d'Àngels Gonyalons, Pep Anton Muñoz, Xavi Mira i Mercè Martínez.

Els espectadors que combinen el teatre amb la televisió reconeixeran el caràcter irònic i humorístic de Pep Anton Muñoz, que aquí es pot treure del damunt el pes de les desgràcies del Peris d'El cor de la ciutat. Els qui han crescut en el món del musical amb Àngels Gonyalons hi retrobaran l'actriu completa que és, amb una capacitat per interpretar una peça autòctona, sense complexos i amb un registre més madur, si encara pot ser a aquestes altures, d'altres interpretacions seves aquí. I Xavi Mira no hi desentona, malgrat que el seu paper li reserva menys protagonisme.

Qui, per força, ha de mirar d'emportar-se el gat a l'aigua és Mercè Martínez, en el seu anar i venir illenca i de vedet, amb espurnes de Puck i el bosc màgic de Shkespeare. No en té prou a anar d'un costat a l'altra de l'escenari sinó que també se les veu amb els espectadors a platea. Plana 'Porca misèria', novament, per als espectadors teleteatrals. I una oportunitat de descobrir que els actors i les actrius no són sempre el que només sembla que són a la petita pantalla. El teatre és així. I omplir el buit de Paco Moran i Joan Pera no és cosa fàcil. Si surt bé, el mèrit serà doble.

«Matar al presidente», de Francis Veber. Adaptació de José Luis Martín. Direcció d'Àngel Alonso. Intèrprets: Paco Moran, Joan Pera, Rosa Serra, Carlos Mestanza, Enric Boixadera, Enric Llort. Veu en off de Marta Buchaca. Escenografia de Quim Roy. Vestuari de Míriam Compte. Il.luminació de Roger Puiggener. Barcelona, Teatre Condal, 2 de febrer 2005.

El nou espectacle d'aquesta ja no tan estranya parella que són Paco Moran i Joan Pera es distingeix per la seva simplicitat i claredat. El text de Francis Veber, retocat a mida de la companyia en l'adaptació que es presenta ara, té tots els trumfos perquè aquesta simplicitat i claredat es facin evidents i es potenciïn com el millor recurs escènic.

Per això, la majoria d'escenes tenen no només la missió de fer seguir el fil argumental sinó de deixar molt clara la relació que es va establint entre les diferents parelles de personatges, centrades totes, és clar en aquest Home de negre, que representa Paco Moran, i situades totes en un remolí d'embolics que poporciona sense saber com, amb una bona fe angelical, el pesonatge de Joan Pera (Fermín).

La situació que es crea té suficient eficàcia perquè arribats al moment D, l'hora de matar el president amb un fusell des de la finestra d'un hotel, els espectadors acabin desitjant que el tret i la juquesca surti bé, ni que sigui per compensar el pobre Paco Moran (Home de negre) de l'embolic en què es posa des que li apareix a l'habitació de l'hotel el personatge de Joan Pera, que havia reservat la mateixa habitació un mes abans.

Paco Moran s'hi manté, malgrat les circumstàncies, amb una serenitat que faria pensar que o bé no ha matat mai un mosquit o, realment, no pensar matar de debò el president. Té, doncs, una actitud freda i professional. Al seu costat, Joan Pera és l'encarregat de donar joc a la trama i fer esclatar amb les seves accions la rialla de la platea, i la de l'amfiteatre també.

Al voltant d'un argument ben travat d'origen, amb moments de suspens que tenen com a eix central la finestra de l'habitació, el bany i una perillosa persiana, de la qual no es pot dir res més per no desvelar secrets de l'obra, acompanyats de tres actors més i una actriu, en papers secundaris, però imprescindibles per a l'avançament de la història, Paco Moran i Joan Pera revaliden la seva categoria d'actors de comèdia en una ciutat, un país i una cultura on la comèdia només es paeix en cinema i a la televisió. I la revaliden en un teatre amb bon ple, amb un públic segurament que fidel, però que fa l'efecte que tampoc no està disposat a riure només perquè ha pagat l'entrada sinó perquè els dos actors que admira li ofereixen espectacle dins d'uns límits de dignitat.

L'escenografia i la concepció escènica d'Àngel Alonso s'encarreguen també que l'obra que arriba a les dues hores amb entreacte transcorri en un ambient teatral per a tots els públics, on la sang i el fetge són matèria d'humor i, en el cas afegit de Moran i Pera, la picaresca lingüística del joc de paraules castellà-català i el recurs tradicional de la improvisació més impensada que deu ser l'element que fa que Paco Moran i Joan Pera resisteixen mesos i mesos a l'escenari, sovint, amb la mateixa obra. ¿Algú nega que davant l'evidència el millor que es pot fer és treure's el barret?

«Ja en tinc 30! (Íntimes loquacitats)», de Jordi Silva. Intèrprets: Pablo Derqui, Susanna Garachana, Joan Negrié, Mont Plans i Mariona Ribas. Escenografia de Ricard Prat, Figurinisme de Míriam Compte, Il.luminació de Laia Oms, Direcció d'Àngel Llàcer. Teatre Condal, Barcelona, 15 setembre 2004.

A la generació dels setanta, Peter Pan encara els arrossega. ¿Què passarà d'aquí a una o dues generacions quan arribin els que han estat influïts per Harry Potter? ¿En lloc de trobar-nos amb personatges com el protagonista d'aquesta obra, que arribat als trenta anys, i continua negant-se a créixer, ens trobarem amb personatges delerosos de fer-se grans per descobrir el món i dominar-lo a cops de vareta màgica?

L'autor de 'Ja en tinc 30!', va titular l'obra que va guanyar l'últim premi de la Fundació Romea com a 'Íntimes loquacitats'. Sort n'hi ha que algun expert en màrqueting sap veure a temps que amb segons quins títols no es pot sortir a la palestra. Clar i ideològic (com defineix la seva obra l'autor): 'Ja en tinc 30!' ¿Cal dir res més?

Els que s'hi troben, en la cruïlla dels trenta, se senten atrets per la crida. I els que l'han passada centúries abans tenen ganes de saber com s'ho passen els que ara els han vingut darrere. I d'això es tracta. No hi hem de buscar res més. La comèdia exigeix, això sí, un repartiment que es tregui les castanyes del foc. I ho fa amb divertimento, no només perquè la majoria són joves, sinó perquè hi ha, sobretot, professionalitat i amor a l'escenari.

Àngel Llàcer ha dirigit la troupe i la seva missió era fer que la crisi dels trenta no s'apoderés de la interpretació. És a dir, que els protagonistes parlessin de la crisi dels trenta des d'una òptica externa. ¿Com s'explicaria, si no, que la colla que envolta el pobre protagonista que fa l'aniversari, viu els seus problemes amb desimboltura mentre va acumulant en el feliç trentista totes les angoixes col.lectives com si, més que un jove que no vol créixer, fos un abocador incontrolat de sentiments aliens?

Per fer tot això, sense que a ningú li pugin els colors a la cara, calen mans mestres com la de Mont Plans, capaç d'adoptar qualsevol registre, i per molts anys; calen també fermes espontaneïtats com la de Mariona Ribas, que per sort dels espectadors no es limita a les actuacions televisives; i calen les esbojarrades, però efectives interpretacions de Susanna Garachana, Joan Negrié o la del mateix Pablo Derqui, que, sense que sobrepassin els límits, fa la impressió que saben que fan teatre per establir comunicació directa amb una majoria d'espectadors que s'ha educat en el consum audiovisual i que, si volen fer-se espectadors de teatre complets, necessiten un teatre pont, diguem-ne comèdia ben feta, per entrar un altre dia en les clàssiques comèdies d'autors eterns com Shakespeare.

«Confesiones de mujeres de 30», de Domingos de Oliveira. Versió de Yolanda García Serrano. Intèrprets: María Pujalte, Cati Solivellas i Ana Rayo. Vestuari de Paola Torres. Música original de Fredy Vaccarezza. Il.luminació de Felipe Ramos. Direcció de Lía Jelín. Teatre Condal, Barcelona, 15 abril 2004.

Parlant de confessions, confessa la directora de l'espectacle: "La primera vegada que vaig sentir a parlar de l'obra vaig pensar: Una altra de dones! I ho vaig pensar amb mala intenció. Però després vaig recapacitar. ¿Quantes obres escrites i fetes per homes he vist a la vida? Moltes! ¿I quantes n'he vist de dones? ¿Aleshores..?" I un se sent tocat i enfonsat d'entrada perquè, quan ha sabut que es presentava l'obra al Teatre Condal, ha pensat justament el mateix que la directora: Una altra de dones! Però si la directora, en el seu dia, també va tenir un mal pensament similar, ¿per què l'humil comentarista s'hauria de sentir culpable?

És la primera confessió. Quan l'espectacle comença, n'hi haurà més, durant una hora i tres quarts, però ja seran confessions d'una altra mena. Més quotidianes. Més domèstiques. De l'estil de la Bridget Jones. Per tant, amb connexió garantida entre el públic i les tres intèrprets. Potser perquè encara hi ha moltes coses a dir per espantar els fantasmes de la repressió personal que les generacions arroseguen com una herència no volguda.

Aquestes confessions fetes per dones que ratllen la trentena serien, però, molt poca cosa sense un guió que té com a base la ironia i l'humor i sense una interpretació que es basa en el ritme àgil, fresc i gairebé aeròbic en alguns moments. Per tant, l'espectacle triomfa amb l'auditori, no necessàriament femení i no necessàriament només amb espectadors de la mateixa generació. És un d'aquells exercicis de confessionari que encanta el públic que passa dels trenta i que fa saltar de la butaca, sobretot, les àvies que, per fi, comproven que les seves nétes s'han tret la màscareta -la de debò, no la del lifting- i diuen les coses pel seu nom.

Davant de segons quines propostes teatrals sense suc ni bruc, les ganes de regalar una nit de bon humor ben fet a l'auditori que hi posen les tres protagonistes del xou són d'agrair. Potser sí que algunes de les veritats que deixen anar sonen a no sé què escoltat no sé on, però això és el de menys perquè acaba dominant la manera de fer i de dir sobre el que el guió diu que facin i diguin.

Un tricicle parlant i femení sense desigualtats, amb un repartiment d'oportunitats escèniques que permet que, en un moment o altre, cadascuna de les tres es llueixi amb un petit monòleg. Totes hi tenen, doncs, el seu moment: Cati Solivellas, que ve de lluny, dels temps de La Cubana i ara de la sèrie Dinamita. María Pujalte, que no es pot deslligar de la seva popularitat a la sèrie televisiva Periodistas i que és qui propicia, a platea, una mena d'escena molinera posada al dia. I Ana Rayo, també televisiva, i que aquí es dispara en l'actuació en solitari, sobretot en un dels papers que fa, el de la dona neuròtica.

«¡Mamaaá!». Jordi Sànchez i Pep Anton Gómez. Escenografia de Montse Amenós. Il.luminació d'Ignasi Morros. Direcció d'Àngel Alonso. Intèrprets: Paco Morán i Joan Pera. Teatre Condal, 11 desembre 2002.

Fixeu-vos en el títol: 'Mamaaá!' Gairebé l'exclamació que a un li surt espontàniament quan sap que, just començar al Teatre Condal, aquest parell de "gurus" del teatre que capten adeptes només amb la mirada, ja han congregat sales plenes nit rere nit i tenen la venda anticipada per dies i dies.

¿Té explicació un fenomen com aquest? Potser no la necessita. Paco Morán i Joan Pera han fet una mena de marca registrada que arriba al seu públic amb la garantia que no el decebran.

El públic fidel d'aquest parell d'actors, classificats com a còmics, sap que li ofereixen dues hores per riure, per dubtar de si el que passa a l'escenari forma part del guió o és una improvisació de la nit, i per veure com es mouen dos veterans de l'escena en un gènere que té una competència fortíssima a la televisió i les sèries més estrambòtiques. I només això, ja és suficient perquè tant Moran com Pera es mereixin un respecte. Entre altres coses perquè passaran molts anys, i hauran de passar moltes coses, perquè es torni a fer una parella teatral d'aquest calibre.

Per això, a cada obra nova que es proposin, cal que afinin bé i no errin el tret. A 'Mamaaá!', que els han escrit a la seva mida, Jordi Sànchez i Pep Anton Gómez, hi ha un planteig d'obra d'humor clàssic evident. Tenim un personatge absent durant tota l'obra que dóna molt de joc als dos intèrprets: els facilita les entrades i sortides, els permet monologar, els permet dialogar, els permet tenir por i els permet barallar-se i destapar antigues rancúnies.

Per tant, aquest personatge absent, el de la mare, aparentment malalta de mort al llit de dalt, té una força innegable no només en el títol sinó també en tota la trama. Tanta, que, sense desvelar la sorpresa final, no té altre remei sinó que fer-se, ni que sigui fugaçment, omnipresent.

I si 'Mamaaá!' té aquest bon planteig, i funciona a la primera part, plantejant la situació, anant camí del nus, no acaba de trobar el desenllaç de la segona part. I és en aquesta segona part, on els fidels espectadors de Paco Morán i Joan Pera esperen alguna cosa més que no acaba d'arribar perquè és una mica més del que ja se sabia i fa la impressió que el descans s'hagi fet per estirar les cames i fer un cigarret, però no per donar un gir a la comèdia.

No voldria caure en la simplicitat de pensar que el criteri audiovisual ha dominat l'obra. És a dir, que la televisió permet un guió de situacions i gags permanents sense que obligatòriament tinguin un final estel.lar. Però el teatre sembla que demani aquesta progressió que conduexi personatges i espectadors cap al final.

Malgrat tot, 'Mamaaá!' aguanta el pes d'una representació de dues hores i dos únics intèrprets, ajudats només per l'ambientació escenogràfica d'una antiga casa, un antic pis, que a vegades es presenta com uns encants, i a vegades com un loft en el qual un arquitecte i un parell de dissenyadors, malgrat una paret cega que tapa la balconada, hi farien miracles.

'Mamaaá!' té un aspecte de fons que el converteix, a la vegada, en la clau de l'èxit, que ja té i tindrà, i en la clau del lleu desencís de la segona part: la comèdia no és tan comèdia i l'humor no és tan humor. 'Mamaaá!' toca de peus al fang de la realitat. I aquesta identificació amb situacions tan pròximes al dia a dia és el que manté una tipologia d'espectadors actius i apassionats, i una altra tipologia de més absents, perquè no els permet evadir-se del tot d'allò que els persegueix a la vida real.

Com tot el que té un valor indiscutible, Paco Morán i Joan Pera tenen dret a dividir opinions, un fet inevitable que tampoc no els ha de fer perdre ni un minut de son, però que els ha de fer estar atents a mantenir l'equilibri entre les seves dues franges de públic. Davant l'evidència, que Déu els concedeixi més de 102 anys de vida, com a la seva 'mamaaá' del Teatre Condal.

«Els bufons del regne». Text i intèrpres: Toni Albà, Eduard Soto, Constanza Aguirre, Jordi Rios, Josep Pla i Albert Requena. Direcció de Toni Albà i Trotam Teatre. Teatre Condal, 14 juliol 2002.

La televisió, a vegades, juga males passades. I a Toni Albà, de qui no fa gaires setmanes, elogiàvem aquí mateix la reposició del seu muntatge 'L'ombra', n'hi ha jugat una de ben grossa: la pressa, la precipitació, l'eclosió d'un personatge popular que, si desapareix, pot caure en l'oblit.

'Els bufons del regne' s'ha presentat com la farsa feta teatre del personatge reial que representa Toni Albà. I el públic s'hi posa disposat, famèlic, amb ganes de devorar la fruita encara prohibida, qui sap si per posar-se a nivell del públic anglès tan avesat a la sàtira i la ironia sobre la seva monarquia.

I Toni Albà ofereix el peixet que el públic espera durant una primera part de l'espectacle. Amb un enginyós joc de llenguatge que fa d''Els bufons del regne' un espectacle poc exportable a altres llengües, però d'altra banda enormement interessant per la quota d'obrir una via fins ara inèdita.

Però el públic del Teatre Condal es desconcerta quan Toni Albà deixa pas a un espectacle complementari, a càrrec de la companyia Trotam, amb cinc intèrprets amb ofici i empremta albana (d'Albà), que presenten un exercici polit però al marge del que 'Els bufons del regne' augurava per les expectatives aixecades.

Al costat, doncs, de la roda de premsa amb el mateix auditori, que Toni Albà té preparada amb preguntes de suport des del control tècnic, per si ningú no trenca el glaç, de la capacitat d'improvisació, de la possibilitat de tocar l'actualitat diària, de la prova de foc per estar a l'altura d'una resposta reial, 'Els bufons del regne' demana més. Demana un guió que permeti a Toni Albà combinar la seva estada a l'escenari amb els blancs que necessiti, i demana un aprofundiment de debò en la sàtira monàrquica i una explotació a fons del personatge que ha recreat.

El tast d'Els bufons del regne' és tan bo que ningú no se'n pot sentir fart. I un text dramatúrgic sobre el tema reial té l'èxit tan assegurat que es fa difícil pensar que Toni Albà no ho hagi previst a l'avançada en aquesta televisiva i precipitada arrencada al Teatre Condal.

«Las guerras de nuestros antepasados», de Miguel Delibes. Direcció de José Sámano. Intèrprets: Manuel Galiana i Juan Jesús Valverde. Adaptació teatral de Miguel Delibes i Ramón García. Escenografia de Ramon Palmero. Il.luminació de Juan Gómez Cornejo. Festival Grec. Teatre Condal, 11 juliol 2002.

Ningú no posarà mai en dubte que un text teatral és un text literari. Tot i que a vegades es perdi aquesta relació i s'obviï que el teatre és un gènere com la novel.la, el conte o la poesia. Però tampoc ningú no posarà en dubte que és diferent portar a escena un text pensat inicialment com a suport teatral que un text narratiu.

Això és el que passa amb l'adaptació de 'Las guerras de nuestros antepasados', de Miguel Delibes, que mostra sobretot la riquesa literària de l'autor, no només per l'estructura de la història, la confessió d'un condemnat per assassinat, sinó pel llenguatge que Delibes utilitza.

No en va, un dels dos intèrprets, el que representa el doctor del Sanatori Penitenciari, ja ho adverteix en una breu presentació del que els espectadors veuran. Escoltaran una llengua, diu, que dissortadament tendeix a desaparèixer.

Per tant, el protagonista, de nom Pacífico Pérez, l'intern, interpretat per Manuel Galiana, s'enfronta, en un muntatge aparentment simple, que segurament agrairia un escenari de dimensions més acollidores que el del teatre Condal, a dues dificultats bàsiques: fer creïble el seu paper i fer creïble la llengua del personatge.

I els dos objectius els compleix amb domini de l'ofici i sense alteracions, al servei de les intencions del director, José Sámano, que ha portat a escena tres obres de Miguel Delibes com a trilogia: 'Cinco horas con Mario, l'any passat, i 'La hora roja', l'any que ve, que compten amb la supervisió del mateix Miguel Delibes.

A 'Las guerras de nuestros antepasados', la reflexió sobre la misèria humana se centra en frases tan senzilles com les del camperol protagonista: ¿per què tothom ha de tenir la seva guerra? O també amb la seva actitud de submissió al poderós tot i que li costi la pena de mort per assassinat.

I tot plegat, per no admetre ni un bri de bogeria. ¿Es pot ser boig, es pregunta el protagonista, i no saber-ho? La mateixa pregunta que es podrien fer avui mateix, quaranta anys després dels fets que relata l'obra, multitud de personatges de l'escena del poder mundial amagats sota el seu antifaç.

«Alrededor de Borges». Sobre textos de Jorge Luis Borges. Intèrpret: Juan Echanove, acompanyat de Jorge Eines. Direcció de Jorge Eines. Espai escènic: Mónica Florensa i Javier Chavarría.

Juan Echanove és d'un d'aquests actors que omple un escenari per si sol. I que pot elevar un muntatge basat en textos d'un autor en una peça dramàtica amb contingut. El muntatge de Juan Echanove sobre textos de Borges, que es presenta al Teatre Condal, reuneix aquestes característiques.

'Alrededor de Borges' és un espectacle creat fa set anys, però els compromisos que des d'aleshores va tenir Juan Echanove, entre els quals figura l'obra 'El verdugo', havien retardat aquesta presentació a Barcelona.

Echanove s'acompanya en aquest espectacle del mateix director, Jorge Eines, a l'escenari. Per tant, assistim a un muntatge acabat, envellit com el bon vi, un vi que no falta a la taula del director, però també renovat cada funció perquè la posició director, actor, a l'escenari, els situa els dos en un assaig permanent.

Amb una presència permanent de la memòria de Borges, que la projecció en pantalla tan freqüent en muntatges recents fa evident amb el rostre del mateix Borges, el monòleg de Juan Echanove recull algunes peces de la narrativa de l'autor combinats amb poemes.