CLIP DE TEATRE
[Tria dels articles publicats a les revistes TIME OUT BARCELONA / TIME OUT TEATRE / TIME OUT CULTURA (ARA)>
[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]
Freqüències per zones
«Geronimo Stilton: el musical del Regne de la Fantasia». Basat en la sèrie d'Elisabetta Dami. Guió d'Enric Llort. Música de Manu Guix. Intèrprets: Lloll Bertran, Enric Boixadera, Enric Cambray, Maria Cirici, Anna Ferran, Óscar Jarque, Marc Pociello i Diana Roig. Escenografia virtual: Soren Christensen i Tatiana Halbach (DSNIC Studio). Espai escènic: Carles Pujol. Espai sonor: Damien Bazin. Coreògraf: Pedro del Rey. Il·luminació: Kiko Planas. Vestuari: Amadeu Ferré. Caracterització: Toni Santos. Confecció vestuari i màscares: Clap Realitzacions. Construcció escenografia: Taller Sant Cugat. Perruques: Damaret. Aromes: Akewuele. Ajudant de direcció: Daniel Meyer. Direcció musical: Manu Guix. Direcció escènica: Àngel Llàcer. Teatre Condal, Barcelona, 13 desembre 2010. Preus: 20 - 36 €. Preus especials per a grups. A partir 3 anys. Hi són tots: Geronimo Stilton, el periodista de Ratalona, amb cua i musell de ratolí inclosos; Scribacchinus Scribacchius, el gripau i mestre de cerimònies; la malvada bruixa Stria; Flordiana, la reina de les fades; el rei dels gnoms Boletus i la seva dona Fritil·lària; Alys, la valenta domadora de dracs; Thalassa, la reina de les sirenes; el follet Gingebre, el camaleó Pústula, l'eixerida Provolinda... i el gegant Cor Fort, ni que d'aquest només se'n senti la veu i se'n vegi la cama i el peu —un senyor peu de conte clàssic de debò— perquè els teatres no estan fets per a gegants d'aquesta mida. Però sí que estan fets per a creacions artístiques destinades a convertir-se, dins del seu àmbit, en un esdeveniment de la temporada.
Manu Guix, Àngel Llàcer i Enric Llort —música, direcció i guionatge respectivament—, han donat el tret de sortida a una producció musical d'autoria catalana que té tots els mèrits, la qualitat i el contingut per ser exportada internacionalment. El camí ja està fressat: Geronimo Stilton és el personatges de ficció d'aquesta primera dècada del segle XXI —acaba de complir deu anys— més conegut arreu del món a través de les seves aventures. Milers de lectors el segueixen com si fos un germà a taula. I amb ell, la fantasia de sempre s'ha renovat i ha arribat a les novíssimes generacions amb un registre i un llenguatge que els és quotidià i amable. És a dir: entenedor i captivador a la vegada.
Aquestes característiques es reprodueixen en l'espectacle 'Geronimo Stilton: el musical del Regne de la Fantasia' que acaba de posar el llistó molt, molt alt, en el catàleg de produccions teatrals catalanes destinades, en principi, a un públic familiar. Però cal advertir d'entrada que també és un espectacle sense etiqueta predeterminada. Un espectacle per a tots els públics, sí, però sense complexos, amb picades d'ullet per als que potser ja han perdut la innocència i amb pòlvors de fer seguir per als que encara creuen que la fantasia és possible, ni que sigui només durant un parell d'hores.
I tot sense fals paternalisme, amb un treball rigorós, respectuós amb els espectadors nouvinguts, intentant no enganyar-los amb recursos fàcils sinó donant-los ales per al desenvolupament de la imaginació i el joc del teatre. El musical que ha aparellat una altra vegada Manu Guix i Àngel Llàcer beu de les fonts de les quals en són hereus ells i molts dels intèrprets més joves que hi treballen i, a la vegada, fa un pas endavant en la fusió de recursos escènics i digitals per mesclar el registre literari de fons, que és la base de la història, amb els registres teatral i cinematogràfic. És, sobretot, i cal dir-ho ben clar, un musical no-Disney. I, per això, singular, amb una personalitat pròpia, que no vol dir que no pugui ser universal.
Tant el guió com les composicions musicals configuren una trama que fa la impressió que ha estat pensada i repensada, feta i refeta, fins a trobar el punt just, no tant per épater les petits bourgeois —mai més ben dit, això de petits — sinó per aconseguir que la història de Geronimo Stilton se segueixi amb creixent intriga i també amb la distància suficient per entendre que el món de baix, a la platea dels espectadors, i el món de dalt, l'imaginari del musical, són la cara i la creu d'una mateixa mirada: allò que som i fem i allò que voldríem ser i fer.
El musical té al seu favor el reclam d'aquest ambaixador literari provinent de Milà que és Geronimo Stilton. Però té també un equip de cantants, actors i actrius que s'han empeltat de cadascun dels seus personatges. Només són vuit a escena, però fa la impressió que en siguin tres vegades més. I aquesta presència escènica es reforça amb un innovador treball digital que permet que tot el muntatge estigui dotat d'un gran dinamisme a través de les imatges que es projecten i que canvien el paisatge, mouen el bestiari fantàstic que es faria difícil de reproduir materialment i provoquen els efectes atmosfèrics o paisatgístics de cadascun dels set Regnes pels quals transita el viatge al Regne de la Fantasia. Això, a més, afegit a les diferents olors —recreant així el que també s'ha fet entre pàgines amb les cinc edicions fins ara de la sèrie literària dels Viatges— que, en cada moment determinat, s'expandeixen pel teatre creant una sensació encara més viva entre els espectadors.
¿Què seria d'un musical de Broadway sense que algun dels intèrprets de la companyia no fos un actor o una actriu reconeguts per la seva llarga trajectòria? Repasseu mentalment què fan els anglesos i els nord-americans quan es proposen posar en escena un dels seus musicals emblemàtics. Recorren a actors i actrius amb pedigrí. El pedigrí del musical Geronimo Stilton està representat per l'actriu Lloll Bertran, en el paper de la malvada bruixa Stria, el contrapès de tots els altres personatges, la imatge de la dolenteria personificada, però una dolenteria que, amb una mica de mà esquerra i una mica de subtil xantatge, s'esmicola de seguida i en alguns moments fins i tot s'entendreix.
Lloll Bertran té pràcticament un parell de grans escenes en solitari en què el musical sembla que carregui bateries per continuar sense perdre pistonada en cap moment. Si l'actriu és de les que ha tocat gairebé totes les tecles —musical, clàssic, dramàtic, humor...—, aquí en toca una altra de nova i s'acosta a un sector tan delicat com el teatre adreçat als espectadors més petits, amb la creació d'un dels personatges clau que provoquen la lluita de rerefons entre el bé i el mal.
Al voltant de la més veterana de la companyia, els altres intèrprets aporten a cadascun dels seus personatges el millor de tots ells: una suggerent interpretació de registres variats d'Scribacchinus Scribacchius (Enric Cambray), el personatge que fa d'enllaç entre Geronimo Stilton i tota la patuleia fantàstica que anirà apareixent. Meritori treball escènic del mateix Geronimo Stilton (Marc Pociello), sempre camuflat —fins i tot a l'hora dels aplaudiments per no trencar l'encanteri— dins el cap gros de ratolí-periodista, trobant aquell punt d'equilibri entre l'heroi i la feblesa humana plena de modèstia que el caracteritza. Excel·lent troballa la del personatge Boletus, el rei dels gnoms (Enric Boixadera). Singulars representacions de bestiari i fauna fantàstica com a Gingebre i Pústula, a càrrec d'Òscar Jarque. I també afinades intervencions de les tres actrius més joves de la companyia: Diana Roig (Alys), Maria Cirici (Thalassa, Fritil·lària i Provolinda) i Anna Ferran (Flordiana), amb intervencions en solitari tots —Manu Guix s'ha fet un mapa de ruta per no deixar ningú al marge de les composicions—, que converteixen el musical en una desfilada de bons intèrprets al servei d'una banda sonora de diferents registres que posa el color i el sentiment idonis a cadascuna de les situacions i amb un llenguatge, per acabar-ho de reblar, sense concessions gratuïtes, que fa que tant les lletres de les cançons, els breus monòlegs i els diàlegs flueixin nets i entenedors en cadascuna de les escenes.
El musical no passa per alt que està adreçat a un públic molt divers. Barreja de grans i petits. Familiar, vaja. I per això hi ha una bona balança entre picades d'ullet per a uns i per als altres. Petites imitacions de personatges populars que, posades en boca de segons qui i segons en quin Regne són una delícia —hi apareix una breu declamació estil Comédie-Flotats, per exemple— o una escena que fuig de qualsevol convenció del gènere fantàstic, amb una apoteòsica participació col·lectiva del petit respectable, que representa un dels concursos televisius on, a base de resoldre enigmes, tot ho pots perdre i tot ho pots guanyar. Fins i tot la manera de trobar una de les portes que travessa el Regne de la Fantasia. No hi ha treva per a l'avorriment. Els peus s'enganxen al ritme del musical. I quan algun dels personatges salta a la platea per establir el contacte d'escalfor, de tu a tu, amb els petits espectadors, la complicitat és absoluta.
Al Paral·lel dels lluentons ha nascut, un segle després, una altra estrella: es diu Geronimo Stilton. Es mereix girar, com les aspes d'El Molino, durant molt de temps. I no només girar a casa sinó també girar pel món i, si convé, tornar al Born, com deia aquell.
Del Paral·lel al Regne de la Fantasia . Geronimo Stilton ja ronda pel Paral·lel. Per veure'l, cal espavilar la vista, l'oïda, el tacte, l'olfacte i el gust. Un musical de ressò internacional per llepar-s'hi els bigotis. (Andreu Sotorra, Time Out Barcelona, 8 desembre 2010) [Article en Word ]Geronimo Stilton, el rei del mambo . Geronimo Stilton compleix 10 anys. Periodista rosegador amb musell, bigotis i cua, d'origen italià, ha conquerit milions de lectors. Ara, en català, debuta al musical. (Andreu Sotorra, Time Out Barcelona, 27 octubre 2010 / Time Out Teatre, 11 novembre) [Article en Word ]Algunes de les peces musicals de l'espectacle Escolteu-les en aquest enllaç interpretades per la companyia.Web del musical . Tot sobre l'espectacle en aquest enllaç de la pròpia companyia.Vídeo commemoratiu del desè aniversari de Geronimo Stilton:
«Plecs». Idea original de Manolo Alcántara i Xavier Erra. Música original de Xabi Eliçagaray. Intèrprets: Manolo Alcántara, Xabi Eliçagaray, Claudio Inferno i Karl Stets. Escenografia: Xavier Erra. Disseny del cablípside: Manolo Alcántara. Vestuari: Rosa Solé. Il·luminació: Joaquín Guirado. So: Nuño Vázquez i Enric Vinyeta. Assessorament coreogràfic: Cecília Colacrai. Companyia Enfila't. Coproducció TNC, Enfila't, CAER i Cir-que-o! - Pirineus de Circ. Creació col·lectiva dirigida per Manolo Alcàntara, Enric Ases i Karl Stets. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona,16 desembre 2010. Atenció a la jugada: Paper, Lleugeresa, Equilibri, Circ i acrobàcieS. Si contruïu la sigla d'aquestes paraules, amb una mica de trampa, us sortirà PLECS, que és el títol que el col·lectiu d'artistes d'Enfila't ha donat al seu espectacle de teatre-circ basat en el paper, el cartró, la música i l'acrobàcia. Només un artilugi metàl·lic trenca el conjunt. Ells l'anomenen familiarment "Paquita", però el nom científic és "cablípside", una mena de troncomòbil, però en ferro, dels Picapedra, o una mena de bicicleta de gran amplada sense pedals.
Quatre intèrprets —acròbates, clowns, músics, mims...— creen una paròdia de l'univers del paper. A l'era digital, l'espectacle és com un homenatge pòstum a tota una cultura basada en el seu suport. Però 'Plecs' no pretén demostrar les múltiples aplicacions d'un element tan feble com el paper sinó reforçar encara el que s'hi pot fer.
I els quatre oficiants es presenten com a supervivents d'un món paperer. Apareixen per un espai de gran porta i grans finestres retallades i forcen al màxim tots els recursos amb els quals compten. Molt de paper d'embalar. El número de la màquina d'acollar cargols i que converteix una tira de paper en una liana prou resistent per intentar-hi fer una acrobàcia, que no sempre és possible. O el número del menjador de paper d'embalar a trossos. O el número de la batalla de paper des de l'interior d'una capsa cap a la platea on sempre troba algú que s'hi gira amb els mateixos bolics de paper. O els números musicals on tots els sons són possibles ajudant-se del paper. O el número estrella, per la seva aparatositat, amb l'esmentada plataforma mecànica Paquita on l'acrobàcia supera la concentració del tradicional salt de corda i no permet gaires distraccions a l'hora de moure cames, braços o cos sencer per sortejar les barres metàl·liques del cablípside.
Un impacte especial, per la seva senzillesa i la seva comicitat, és el número del que podríem titular com el de de l'aspiradora humana. Mentre un dels intèrprets s'arrossega pla a terra, els altres dos o tres l'estiren pels braços i les cames, com una escombra industrial, replegant tots els bolics que abans han servit per bombardejar la platea. L'invent és tan eficaç i l'escenari queda tan net que una de les espectadores més petites de la meva funció no es pot estar d'exclamar espontàniament en veu alta i proposant a la mare: "Això ho podríem fer a casa". I és que els catalans —els espectadors de teatre també—, des que tenen ús de raó —no de les pedres, no—, fins i tot del paper, són capaços de fer-ne pans!
«Somnis» Troupe d'Il Circo Italiano. Artistes: Monti, Pipo Sosman, Sergi Buka, Marco Rossi i Stela Valentinova, Marlene Alves, Mónica Rossi, Alejandro i Richard, Ronny Rossi, Max Rossi, Carlos Carvallo, Ivana Rossi, Kevin Rossi, Viviana Rossi. Mossos de pista: Rumen Dimitrov Trickov, Volodia Yasinskyy, Cristo Valentinov, Ioan Zaharia, Petar Ivanov Staykov. Escenografia tallers: Enrico Tomba. Vestuari: Ursula Naike. Disseny de llums: Xavier Valls. Disseny de so: José Luís García. Direcció general: Sami Devis Rossi. Direcció tècnica: Jose Luís Fuertes. Direcció artística: Joan Montanyès 'Monti'. Plaça de Toros Monumental, Barcelona, 11 desembre 2010. A partir 3 anys. Tot l'espectacle s'emmarca en un cercle que s'obre a les grades amb la troupe del pallasso Monti en un viatge entre màgic i sobrenatural que té com a artífex el mag català Sergi Buka, amb un primer número de levitació amb un infant, i com a mestre musical el carablanca de trajectòria europea, Pipo Sosman. A 'Somnis', un infant vol ser artista de circ i, per aconseguir-ho, anirà transitant per cadascun dels espais que finalment el faran debutar, ni que sigui en somnis, entre pallassos, malabaristes, trapezistes i acròbates.
El circ retroba cada vegada més la poètica dels seus orígens. Pel camí ha deixat lluites de fuet amb feres, salutacions poca-solta de pseudopallassos i imitacions de xou televisiu. Torna a comptar la ingenuïtat del clown, les situacions de bona fe, els números de circ en estat pur, sense mentides i, en aquest cas, un triangle que enforteix el conjunt: Monti, Pipo i Buka.
Pot semblar el títol d'una sèrie d'animats, però és el triangle de carn i ossos que, al costat de l'extensíssima nissaga d'artistes de diferents disciplines dels Rossi —avis, pares, néts— configuren una de les carpes més fidels a la pista de sempre i, a la vegada, una mena d'escola perquè poques vegades hi ha l'oportunitat de reunir des dels més veterans als més petits sense que aquests hi siguin només de decoració sinó també perquè són capaços —i capaces en aquest cas, ¿dos, tres anys d'edat, màxim?— de fer els primers passos que porten visiblement a la sang.
Tot i que cadascú jugui el seu paper, la unitat fa la força de la trama. I la impressió de conjunt és que la troupe d'Il Circo Italiano desplega sota la carpa un espectacle molt intens i complet, amb diferents intervencions de Monti, acompanyat de Marco Rossi i Stella Valentinova, gairebé sempre entre el públic, amb la inevitable participació d'algun espontani sisplau per força, els números estel·lars de Sergi Buka, amb ombres i, sobretot, en una aplicació singular del làser que combina la màgia amb la tècnica digital manllevada dels efectes cinematogràfics; l'aparició de la canilla de gossos —no són 101 dàlmates, però potser sí que n'hi ha més d'una trentena de totes les edats, des del més ancià amb barbelleres als cadells acabats de treure el musell a la vida del circ— o el passeig triomfal dels elelgants cavalls blancs i negres de Ronny Rossi, que fusionen el bestiar domèstic i condemnat a obeir amb la destresa de la mà esquerra dels seus ensinistradors.
Entremig, artistes fets de nou, encara adolescents, com la jove contorsionista de 13 anys, Ivana Rossi, o el malabarista de 15 anys, Max Rossi, dues promeses amb futur; les teles aèries de Mónica Rossi; les cingles de Viviana Rossi i el trapezi de Carlos Carvallo; les acrobàcies al cable de Kevin Rossi; la plasticitat de Marlene Alves; o els gimnastes Alejandro i Richard, entre altres, alguns d'ells formats recentment a Verona.
Una menció a banda mereix el pallasso carablanca, Pipo Sosman, personatge que fa la impressió que hi és i no hi és, entre aparicions i desaparicions, sense fer soroll, ni una paraula, i que ofereix, gairebé sempre als passadissos de les grades, però a vegades a la pista, en diferents intermedis entre números dels artistes, execucions musicals clàssiques amb els artilugis més impensats com una rastellera d'ampolles, un miniacordió o peces metàl·liques sobre una taula de marbre. Música sense artificis per a un circ també sense artificis a l'alçada dels millors circs i amb el solatge heretat del primer fundador, Claudio Rossi, d'origen de la Toscana, establerts aquí des de fa trenta anys i creadors d'una nissaga que s'explica ja a hores d'ara a través de sis generacions.
«El capità Mac Andrius». Idea original i intèrpret: Màgic Andreu. Guionista adaptador: Jesús Méndez. Compositor musical: Keko Pujol. Direcció tècnica: Àlex Tintoré. Teatre Poliorama, Barcelona, 12 desembre 2010. Preus: 12 €. A partir 6 anys. El Màgic Andreu es converteix en un capità de vaixell que és víctima de la tripulació i que el deixa perdut en una illa on més que un tresor —el protagonista prou que el voldria— hi ha una sèrie de proves màgiques que cal superar si un vol guanyar la llibertat.
La llarga trajectòria del Màgic Andreu i la seva experiència amb auditoris que ja s'afaiten l'obliga a posar el fre en aquest espectacle i, sobretot, a perfilar, sense sortir-se de la línia traçada, el guió pensat perquè arribi als primers espectadors sense renunciar al bon nivell dels números que s'hi executen. Només l'espontaneïtat del guió comporta el perill que, volent fer ús d'un llenguatge com més corrent millor, alguns dels petits espectadors l'acabi esmenant perquè la llengua del carrer és cosa d'adults, però no dels petits, que saben molt bé que els pot costar una nota baixa quan són a l'escola.
A pesar d'aquesta llicència lingüística que es pren el mag, l'espectacle és, una oportunitat per veure un Màgic Andreu "blanc", que no vol dir light, sinó una altra cara de la seva carrera artística en el camp de la màgia on segons quina picaresca verbal, com passa a les bones taules quan hi ha criatures o quan hi ha roba estesa, cal guardar-la per a millors ocasions.
Com un bon avi —a l'escenari i a la vida real, pel que sembla, segons diu ell mateix—, els números que ha de fer amb l'ajut d'algun dels petits espectadors, els fa amb la sensibilitat adequada perquè la capacitat dels escollits a pujar a l'escenari i la comprensió de la màgia no xoquin en cap moment.
El número de les anelles, per exemple, deixa bocabadat o bocabadada aquell o aquella que prèviament el Màgic Andreu ha escollit entre la platea. ¿Com és possible que dues, tres, quatre, cinc, sis anelles entrin i surtin com entren i surten del seu cercle sense que, tenint-les a tocar del nas com es tenen, no se'n descobreixi el truc? ¿I com s'ho fa per treure ampolles i més ampolles d'uns simples tubs on no hi cabria sinó un pergamí plegat?
Els espectadors als quals s'adreça l'espectacle ja saben que la màgia és màgia, que vol dir trampa, però encara es deixen engolir per aquesta trampa que no fa mal com si fos possible que tot el que hi passa passi de debò i, com ocorre amb els adults, el misteri fomenta la interrogació sobre com s'ho fa el mag per sortir-se sempre amb la seva, que és una manera d'aprendre a interrogar-se sobre segons quina absurditat de la vida.
Amb un acompanyament teatralitzat, el Màgic Andreu convertit en Mac Andrius fa, amb l'excusa de la màgia, una representació en solitari, enmig d'una escenografia d'aventura marinera, que acaba arrodonint un conte sense malícia on l'heroi ha d'acabar guanyant i on el misteri de l'illa només es deixa veure per la projecció d'un cap de pirata que amb una veu en off va guiant el vell capità perquè superi totes les proves i pugui tocar terra civilitzada una altra vegada.
«Pastorets Superestel», de Ricard Reguant. Música de Toni Olivé. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé. Cos de ball: Verónica Carrecedo, Elisenda Casas, Alba Galimany, Alfredo Izquierdo i Patricia Villalón. Vestuari: Jose Carrasco. Escenografia: Roc Olivé. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 desembre 2010. Preus: 12 €. A partir 5 anys. Es diuen Pastorets, però la versió que ha reposat la companyia La Trepa, extreta del seu repertori i que té com a autor Ricard Reguant, n'agafa els trets més importants per fer-ne una història nova que faci de pont entre la contemporaneïtat i dos milers d'anys enrere.
Els elements del present hi són representats per una parella d'immigrants que es refugien al metro a punt de tenir una criatura, per una ballarina de claqué que para el barret en un dels passadissos del mateix metro i per alguns ciutadans que van i vénen atrafegats per sota els túnels.
Els elements fantàstics hi són representats, esclar, per la tropa de dimonis, el manaies Gran Tronera, el seu ajudant Forques i una colla de galifardeus amb cua, banyes i forca.
Els elements històrics i populars hi són representats pels pastorets de temps passats, per la gent que els envolta i per les situacions que la llegenda els atribueix.
Tres puntals dramatúrgics que tenen l'objectiu de comptar amb el que presumptament coneixen per tradició els espectadors, o el que fins ara coneixien, i que la companyia regenera i reactiva al seu gust en un musical que destaca, sobretot, per la trempera del cos de dimonis, que provoquen algunes corredisses, alguna histèria col·lectiva de la platea i que en algun moment la parella Gran Tronera i Forques converteixen en número de clowns.
Història dins de la història. Del present al fantàstic. Amb intervencions musicals adequades a cadascuna de les situacions i amb naixement inclòs, però en versió laica —és a dir, sense portals de suro com els que hi ha les parades de Santa Llúcia, sense bou i mula i sense Reis d'Orient— i reforçant la trama amb la lluita entre àngels i dimonis, personatges que, al marge dels Pastorets, han inspirat bàndols i bàndols de les sèries de gènere fantàstic en què el conflicte de fons sempre és la lluita entre el bé i el mal.
Al costat d'una banda sonora amb peces originals, que és en certa manera la base de tot l'espectacle, ressona de tant en tant alguna tonada de les cançons més populars nadalenques: la del rabadà, la del fum, fum, fum... una manera de lligar el nou llenguatge amb la tradició.
Els intèrprets més habituals de la companyia La Trepa alternen aquí els seus papers amb el que podríem anomenar "artistes convidats", amb la qual cosa l'espectacle, amb una quinzena d'actors i actrius, ballarins i cantants, surt de les característiques pròpies de la temporada i es converteix en un musical que respira aire festiu encomanadís.
Però, ¿un cop comprovat el que es pot fer de nou amb els Pastorets...?, com que els temps canvien i últimament ho fan amb una mirada romàntica i nostàlgica del passat per por al futur incert... ¿per què no, en una altra ocasió, fer un musical amb uns Pastorets de registre clàssic, d'aquells amb un Satanàs banyut, banyut, amb flames de l'infern de les que fan por de debò i amb pastorets sense certificat d'ESO però acostumats a tractar amb ramats de bens i amb samarra i una bona bóta del racó?
Una vegada, ja fa anys, parlo de l'ultim quart de segle passat, quan la irreverència era a l'ordre del dia, en vaig conèixer uns d'aparentment clàssics (és a dir, Folch i Torres) que esclataven amb una sorpresa final: a l'hora del naixement, en lloc d'un nen Jesús... naixia bessonada! Ni la pobre Maria s'ho podia acabar de creure. I del bonàs d'en Josep, no cal que diguem el què. Prou feina té, des de fa més de dos mils anys, a entendre el paper que en la comèdia més antiga de la humanitat li van atorgar de pare adoptiu.
«SGAG (Societat General d'Aigües Globals)», de Xavier Amatller "Notxa", Joan Faneca, Esteve Ferrer i Joan Segalés. Intèrprets: Xavier Amatller "Notxa", Joan Faneca i Joan Segalés. Escenografia: Carlos Montesinos. Vestuari: Emma Escolano. Il·luminació: Juanjo Llorens. Musica: Saki Guillem. Vídeo: SINO Comunicació. Veus en off: Pep Cruz i Esteve Ferrer. Direcció: Esteve Ferrer. Companyia Vol-Ras. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 11 desembre 2010. A partir 7 anys. Vol-Ras fa trenta anys. Per tant, acaba de deixar el Carnet Jove i ha entrat en la fase de maduresa crítica, segons la tipologia de la societat actual. Encara se sent adolescent, però sap que només és un miratge. Ara ja és un jove madur, o una jove madura, si tenim en compte que el seu sexe és de companyia. Fa temps que s'ha independitzat de casa. Ve d'un altre temps. De quan els aprenents trobaven feina de seguida i s'envolaven com a autònoms. No els han regalat res en aquest quart de segle llarg. Ben al contrari, han hagut d'aixecar sempre el vol, però sempre un vol ras, tocant de peus a terra, vaja. En un d'aquests vols han aterrat a les Glòries, molt a prop de la Torre Agbar. Als trenta anys, aquest aterratge és com una mena de bateig teatral tardà. I el bateig té com a element principal l'aigua.
'SGAG', les sigles d'una tal Societat General d'Aigües Globals, és un dels espectacles més transversals de la companyia i, a la vegada, un dels espectacles que, prenent com a base la metàfora de l'aigua com a essencia de la vida, explora, des de la senzillesa, situacions quotidianes passades pel filtre de l'humor, tocant amb la punta dels dits l'absurd, amb un llenguatge sense fronteres que connecta amb els primers espectadors i que també sedueix els veterans.
L'espectacle —gest, música, sons, poca paraula, però alguna més que en altres muntatges— comença amb una introducció didàctica que, per uns moments, fa patir. Sí, fa patir perquè un es tem que, volent seduir espectadors de totes les edats, la cosa pot córrer el perill de convertir-se en un manual medioambiental: Hidrogen i Oxigen fan H20. Perfecte! Va bé repassar alguns conceptes bàsics.
Afortunadament, la didàctica dura poc i el trio entra en acció immediatament amb una rastellera de situacions, de gags, que es desenvolupen sense deixar-se emportar per un ritme frenètic sinó per un ritme que permet que els espectadors l'assaboreixin amb tranquil·litat, mirant i pensant a la vegada què hi ha més enllà del gag, i que els intèrprets també s'hi repassin, potser perquè l'aniversari condiciona, amb un aire de pista, sense voler fer de clowns, però també sense escatimar alguns números que, sota una carpa, encaixarien perfectament en els entremesos dels pallassos.
És la base del llenguatge del cos que ha practicat la companyia Vol-Ras al llarg de la seva trajectòria. Sense artilugis ni grans efectes ni grans caracteritzacions, aconsegueix transmetre sensacions que connecten amb el subconscient de cada espectador. Vegem, si no, només fent una mirada a vol d'ocell, la petita història de les dues dones de la neteja i el seu problema sentimental amb el ròdex i la fregona; el número dels gerros i els gots d'aigua en una tauleta de bar; el número de la piscina i el gag del waterpolo incorporat; el número dels nadons i la picada d'ullet a la taula ancestral: el càntir, el porró, el sifó; el número de la família, pare, mare i nen, i la dutxa de primera hora; el gran número del manetes que fa una reparació de canonada i que es converteix en un miner sota la banda sonora del piulet d'Antonio Molina...
En fi, una hora i quart d'un espectacle que fa de la ingenuïtat un guió per al somriure sense caure en la barroeria en què s'ha convertit majoritàriament l'humor enllaunat i amb l'elegància de la veterania adquirida després de trenta anys posant la carn en viu i en directe a l'escenari. Brindem amb aigua.
«A l'Arca a les vuit», d'Ulrich Hub. Traducció de l'alemany d'Eduard Bartoll. Intèrprets: Elena Codó, Francesc Gil, Ares Piqué i Pau Sastre. Escenografia i vestuari: Martí Doy. Il·luminació: Nick Hersh. Ajundanda de direcció: Clara Dalmau. Direcció de Marc Hervàs. Producció: Fundació Xarxa i Festival Temporada Alta. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 28 novembre 2010. Preu: 12 €. A partir 6 anys. Diu la saviesa popular que l'Arca de Noè ha d'estar enterrada en algun lloc de la muntanya d'Ararat. Però com tampoc no se sap ben bé on carai para aquesta muntanya, malgrat la certesa que en tenen els armenis, la imaginació i la fantasia popular campen al seu aire. El passatge bíblic ha estat molt explotat en versions literàries, sobretot en contes per a infants, perquè el fet que un ésser suprem tingui el poder de castigar amb un diluvi tota la humanitat perquè aquesta s'ha corromput fins al moll de l'os interessa des que es té ús de raó.
El cas és que l'ésser suprem en qüestió deu estar a hores d'ara molt enfeinat amb altres qüestions perquè, de corrupció sobre la capa de la Terra, no en falta i un se sorprèn que es limiti a castigar el personal amb la cançó de l'enfadós del canvi climàtic, amb un minidesglaç dels blocs de gel de l'Antàrtida, amb una nevada de tant en tant que ho col·lapsa tot o amb algun aiguat que anega rierols i torrenteres.
D'altra banda, el mite de l'Arca de Noè és present en les cultures cristiana, jueva i musulmana, cosa que el converteix en una història transversal sense que ningú pugui dir que es decanta cap a una o altra banda. Però, al marge de la paternitat religiosa també s'atribueix a una influència d'un poema èpic sumeri, 'L'Epopeia de Guilgameix', escrit fa 4.700 anys en taules d'argila i on un antic rei rep una estirada d'orelles del seu Déu amenaçant-lo de provocar un diluvi i instant-lo a construir-se una barcassa si vol salvar la pell.
La versió teatral d'Ulrich Hub (Tübingen, Alemanya, 1963) a partir d'un encàrrec que se li fa al voltant de Déu com a eix principal, juga amb tots aquests avantatges interculturals i la converteix en una obra sense fronteres que els col·legues alemanys van saber premiar en el seu moment. Les relacions recents entre la Fundació Xarxa amb el Goethe Institut, els contactes de la Fira de Frankfurt dedicada a la cultura catalana i l'interès de directors escènics com Marc Hervàs (cal recordar també la celebrada versió de 'Sis Joans', de Carles Riba, en titelles, al mateix TNC) a dotar el repertori del teatre per a infants de textos que fugin de l'esterotip clàssic han donat peu a un espectacle que toca la qüestió de l'existència de Déu, amb reflexió sense imposició, amb un cert humor i amb respecte per a qualsevol mena de creient, agnòstic o fins i tot no creient.
L'autor es basa en un trio de pingüins —alerta, no tenen res a veure amb els de la sèrie televisiva suïssa 'Pingu'— que són avisats d'un imminent diluvi i l'encarregat de l'Arca, un colom missatger subaltern de Noè, els adverteix que només dos animals de cada espècie es podran salvar de morir ofegats. Cal, doncs, resoldre la continuïtat o no del tercer pingüí. I aquí l'amistat és un dels valors que s'imposa en bona part de la trama. Amb una mica de picaresca, un bon bagul i molta mà esquerra, la parella de pingüins es conxorxa per portar de polissó el pingüí que sobra.
Abans, els tres ocells hauran filosofat poc o molt sobre qui és Déu i on s'amaga, qüestió que el pingüí polissó aprofitarà quan ja són dins de l'Arca per salvar els tres de ser sancionats per l'encarregat de bord —el colom de l'olivera, esclar, com al passatge bíblic— per fer-se passar per Déu amb veu d'ultratomba —gràcies a un megàfon— i engalipar el colom en una mena de trapelleria entre ocultista i esperitista.
L'adaptació, que pel que sembla s'ha escurçat lleugerament de l'original per ajustar la durada a una hora, té unes tres peces cantades i, al final, un desenllaç sorpresa, amb l'Arc de Sant Martí de fons, uneix en parella, per poder sortir de l'Arca de dos en dos, el colom i un dels pingüins que, ja fora de l'Arca, acaben també en matrimoni homosexual.
L'espectacle, que barreja mim, clown, màscares i també una mica d'absurd, té una realització molt rigorosa, amb una bona interpretació de conjunt. Però també suscita alguns dubtes pel que fa a la seva recepció. Malgrat la recomanació que es fa a partir de sis anys, moltes famílies, cridades pel tòpic del teatre familiar, hi assisteixen amb infants per sota d'aquesta edat. I és aquí on s'estableix una qüestió de fons. El tractament escènic, bona part del discurs, sembla que vulgui enganxar una part d'aquests espectadors més petits, que és difícil que, per falta lògica de maduresa, assumeixin la filosofia de l'argument.
I la trama, que reposa molt en el text i els personatges, i que no té una gran varietat escenogràfica i per tant exigeix una certa atenció, tan difícil d'aconseguir avui en dia en les generacions més petites a causa de la influència permanent que tenen de la imatge des del bressol, s'allunya dels interessos d'aquesta franja d'espectadors que, espavilats com són, no s'estan de reclamar alguna cançó més, és a dir, una mica més d'acció, de sarau, que els convenci que la cosa va de debò.
És, doncs, un espectacle del qual en trauran més profit aquells infants —els adults, per descomptat també— que, a més de conèixer poc o molt la història de l'Arca de Noè, siguin capaços de reexplicar-se algunes de les escenes i aquesta reexplicació els ajudi a entendre el paral·lelisme amb situacions quotidianes: l'amistat, la generositat, la seguretat en un mateix, la interrogació sobre el que ens envolta, el sentit de viure i el respecte per les diverses tendències i maneres de pensar i actuar.
«Alícia al país de les meravelles» Adaptació de Martha Carbonell sobre la novel·la de Lewis Carroll. Música i lletres d'Edgar Palau. Intèrprets: Ruth Guasch, Josep Calvo, Jaume Gómez, Maydo Gargallo i Joan Manuel Chilet. Disseny vestuari: Martha Carbonell. Escenografia: Germans Gràcia i Xevi Rives. Confecció vestuari: Montse Gràcia. Il·luminació i so: Rafael Gràcia. Direcció: Martha Carbonell. Guasch Teatre, Barcelona, 14 novembre 2010. Preu: 8,50 €. A partir 3 anys. "Per Nadal, tot és possible". Ho diu la veu en off de l'anunci publicitari televisiu de la Grossa d'aquest any que convida a contribuir al dèficit de l'Estat convidant els pobletans a gratar-se la butxaca i comprar un dècim. L'anunci és un videoclip que s'ha basat en contes clàssics, encapçalat i molt clarament pel personatge d'Alícia al País de les Meravelles.
¿Què deu tenir aquest personatge de ficció que, per anys que passin i per molt que canviïn les icones i els fetitxes dels més joves, sempre té un espai per a la imaginació de totes les edats i de totes les generacions?
Una mostra, aquest espectacle de la factoria Guasch que recupera alguns dels personatges essencials del conte i algunes de les anècdotes més cèlebres de la trama com, per exemple, la de la reina de cors, personatge maligne que no pot faltar en cap adaptació perquè és el contrast entre la fantasia i la ingenuïtat del contingut de Lewis Carroll i la maldat per simple llei de poder que pot sorgir en qualsevol cantonada, ni que sigui en un món desconegut.
Els petits espectadors del segle XXI als quals s'adreça aquest espectacle són més vius que la fam. I cal reconèixer que, a aquestes altures, el seu bagatge i coneixement del que és la realitat i del que és la fantasia supera totes les expectatives. S'encaren, doncs, al personatge teatral d'Alícia quan es fa el fosc sabent que allò és ficció i que un conill, un gat, unes flors, un barreter i un joc de cartes parlen perquè al teatre, al cinema, a la televisió i als contes... com diu l'anunci de la Grossa, tot és possible.
L'espectacle té una protagonista evident per exigències del guió, Alícia (intepretat aquí per Ruth Guasch) i recau sobre ella la major part de la història. No es pot dir que sigui un monòleg, perquè hi ha moltes escenes dialogades amb cadascun dels altres personatges, però sí que una bona part del guió és a les seves mans. El muntatge compta també amb un material complementari molt aconseguit, des del vestuari, als diversos decorats. I dic conscientment "decorats" perquè hi ha un teló estil clàssic que recorda l'època d'or d'aquesta mena d'escenografia romàntica, amb l'avantatge que, en aquest cas, s'hi ha aplicat la textura fluorescent que, en la foscor, afegeix un element de fantasia moderna tan simple com eficaç. També les músiques —de molt bon escoltar—arrodoneixen una mirada a l'Alícia de Lewis Carroll que, mantenint-se tan fidel com pot a l'original, deixa en els espectadors una sensació d'haver recorregut bona part de la trama del conte.
Però els temps no canvien perquè sí. I la companyia —que en general manté una bona interpretació de conjunt— fa una trapelleria d'última hora quan s'arriba al final de la representació. Una trapelleria que si et diguessin que l'acaben d'improvisar per accident, t'ho creuries i que, com en l'època dels vells comediants de barraca, es resol amb una altra trapelleria d'una part dels intèrprets quan apareixen després de l'escena en solitari a l'escenari del personatge de la institutriu, que precisament acaba de fer de reina (Maydo Gargallo), i amb corona inclosa, la sorpresa de la funció. Una picada d'ullet als adults que serveix per despertar-los de l'estona de fantasia que proporciona entrar sempre en el món de Lewis Carroll i tornar a la realitat.
«Planeta Tumàcat», de Ricard Llatge i Frederic Bachs. Composició musical: Àlex Nevado i Román Salmerón. Cançó 'Sota un llençol d'estels': Pep López. Intèrprets i manipuladors: Ricard Llatge i Frederic Bachs. Escenografia i vestuari: Ricard Llatge. Il·luminació: David Laín. So: Román Salmerón. Vídeo: Llorenç Osa. Assessorament titelles i direcció escènica: David Laín. Companyia Més Tumàcat. Teatre Poliorama, Barcelona, 14 novembre 2010. Preu: 12,00 €. A partir 3 anys. Es podria dir que la intenció de fons d'aquest espectacle és ecològica. O fins i tot d'esperit vegetarià. Però té altres valors que, per mitjà del filtre del conte i la fantasia, es transmeten als espectadors primerencs: l'interès per la ciència, l'astronomia i la curiositat per esbrinar què hi ha més enllà del pam quadrat de la terra que trepitgem.
L'atractiu del muntatge parteix de l'actuació dels dos intèrprets i s'enforteix sobretot amb el bon perfil dels diversos personatges. A l'espai real: un oncle verdulaire i el seu nebot que l'ajuda a la parada plena de piles de fruites de tots colors, una escenografia mòbil que anirà recreant els diversos centres d'interès. A l'espai de ficció realista: uns pares i la seva filla (Lluna) que acaben de concertar unes colònies d'estiu per a la petita però per aprendre anglès tot i que ella s'estima molt més el món de les estrelles. I a l'espai de ficció fantàstic: una sèrie de personatges estrambòtics que viuen al planeta Tumàcat, però a la vegada molt quotidians i semblants als conveïns terrícoles —a l'univers desconegut no hi habiten només extraterrestres com es vol fer creure— que fomenten una trama que, com un joc de nines russes, insereix diverses històries dins d'una de principal.
Els dos intèrprets i també manipuladors, fan aparèixer i desaparèixer tots aquests personatges —titelles alguns d'una notable dimensió—, els posen veus, segueixen el ritme de les peces cantades, a banda que, quan fan d'oncle i nebot verdulaires, s'acosten a algun número propi de parella de pallassos, no en va, els dos membres de la companyia van participar amb un espectacle de marionetes, el 2008, en una caravana de Pallassos sense Fronteres que va actuar enmig del conflicte bèl·lic de Kosovo.
Espectacle amb una intenció de fons didàctica a favor del reciclatge i una vida saludable, però ben resolta teatralment, sense que el concepte educatiu absorbeixi el contingut de l'imaginari teatral. Els titelles i l'attrezzo en què es mouen fan molt àgil i diversa la narració. El rei i el seu conseller, factòtums del planeta Tumàcat, el cantador i guitarrista que interpreta flamenc català, el monstre de les escombraries —que no desvelem res si diem que acaba convertit en un llefiscós cuc de terra— i l'escena més espectacular, una nau espacial translúcida i enllumenada que arriba a ca la Lluna amb un personatge vingut del planeta Tumàcat i que s'envola novament en una passejada per la platea del teatre voleiant en la foscor per damunt de les fileres de caps i nassos enlaire.
Tot això, afegit a la banda sonora i uns efectes espaials als laterals i el sostre del teatre, fa de l'espectacle una aposta que aconsegueix arrossegar l'interès progressiu dels petits espectadors, que els planteja dubtes i contradiccions, que els resol problemes i que, de passada, no oblida tampoc que es pot anar a l'espai a passar una tarda, però sempre que els pares —ni que sigui amb una mica de trampa— hagin donat el permís per fer-ho.
I és que no tothom és com el popular emprenedor del bombo, Xavier Gabriel, el propietari de la Bruixa d'Or de Sort, que ja fa tres anys que va reservar un bitllet per viatjar a l'espai amb el primer coet que surti i que, sense haver de demanar permís a ningú, va passar les proves d'aptitud astronàutica a Filadèlfia (EUA) en un examen preparat per a futurs turistes espacials amb la butxaca foradada. La fantasia, molt sovint, no és tan diferent de la realitat.
«Pinotxo bric à brac». Basat en el conte de Carlo Collodi. Música de Fulvio Renzi, Daniele Caldarini i Antoni Tolmos. Intèrprets: Begonya Ferrer i Ramon Molins. Vestuari: Teatro Invito i Pepa Piquer. Escenografia: Zum-Zum i Sergi Torrelles. DSo: Sergio Sisques. Direcció: Luca Radaelli. Companyia Zum Zum Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 13 novembre 2010. Pre: 9,50 €. A partir 4 anys. Quan un pensa en Pinotxo pensa en un nas llarg. I als primers espectadors, que saben més de l'incombustible Pinotxo del que pot semblar, esperen també que el nas aparegui, primer curt i després una mica llarg, i després encara una mica més llarg. Si aquests primers espectadors, i els més grans que els acompanyen, esperen això en aquest espectacle, es quedaran, mai més ben dit, amb un pam de nas. A tot estirar s'hauran de conformar amb l'imaginari d'una regadora. Poc nas, doncs.
Els dos intèrprets —ells es fan dir comediants, potser una definició més encertada— no cauen en el clixé d'un Pinotxo clàssic, sinó que el món de ficció de Pinotxo —i qui diu Pinotxo diu l'escriptor Carlo Collodi (pseudònim de Carlo Lorenzini, Florència, 1826 - 1890)— és el protagonista de l'espectacle que els porta a recrear la fantasia del conte clàssic a partir d'elements, objectes i utensilis rudimentaris, a més d'una meritòria narració en la veu dels dos personatges.
El muntatge està dirigit per un italià, Luca Radaelli, cosa que l'aproxima encara més a les múltiples lectures que s'han fet de Pinotxo al llarg del temps i el lligam que hi té la cultura italiana. En aquest cas, la posada en escena, unes capses, un tronc verge que serà el ninot de Pitnotxo de la mà artesana d'en Gepetto, les orelles d'ase, el monstre marí... formen part del conte que arriba narrat als espectadors per part dels dos comediants que es converteixen, de fet, en actor i actriu, que adopten diversos personatges del conte i que ho fan amb elements a vegades de pista com un embut per barret o l'esmentada regadora que perfila el nas.
Espectacle de registre clàssic —la narració a pèl— però que paradoxalment s'acosta al llegendari Pinotxo amb l'avantatge de donar-ne una visió renovada gràcies a les arts del teatre, fugint dels estereotips més explotats. ¿Però seria possible aquesta mena de bricolatge —aquest bric à brac— sense el coneixement popular del clàssic? Aquesta versió basada en el Pinotxo de Carlo Collodi demostra que la transgressió només és possible si es té un coneixement de l'original. Ni que sigui sacrificant l'escena més cèlebre arreu del món amb l'allargada del nas, banalitzada tan sovint amb traccions mecàniques, plastificades o simplement audiovisuals. A 'Pinotxo bric à brac' no hi ha trampa, cosa que afegeix, al mèrit de l'espectacle, un component indubtable de risc.
«Varekai». Dramatúrgia de Dominic Champagne. Compositora banda sonora: Violaine Corradi. Músics: Brigitte Larochelle, Denise Rachel, Paul Bannerman, Luke Notary, Laurent Gaudais, Chris Rua i Vuk Krakovic. Germans Santos (acròbates), Germans Bello (acròbates), Irina Naumengo (contorsionista), Octavio Alegría (malabarista), Dergin Tokman (dansa sobre crosses), Mercedes Hernández (pallassa), Steven Bishop (clown) fins a uns cinquanta artistes, acròbates, trapezistes, malabaristes i ajudants de pista. Disseny so: François Bergeron. Escenografia: Stèphane Roy. Dissenyadora vestuari: Eiko Ishioka. Disseny maquillatge: Nathalie Gagné. Dissenyadora vestuari: Eiko Ishioka. Coreografia: Michael Montanaro i Bill Shannon. Disseny il·luminació: Nol Val Genuchten. Dissenyador números aeris: Andreé Simard. Creador números pallassos: Cahal McCrystal. Dissenyador de rigging: Jaque Paquin. Disseny projeccions: Francis Laporte. Director de creació: Andrew Watson. Director d'escena: Dominic Champagne. Creació i guia de Guy Laliberté. Cirque du Soleil. Grand Chapiteau, Barcelona, 11 novembre 2010. Els espectacles del Cirque du Soleil es basen en un argument de fons que uneix tots els números dels artistes que hi participen i que converteix cadascuna de les actuacions en escenes d'una dramatúrgia sense paraules on els gestos, el ball, la dansa, la música, l'humor, els efectes teatrals, el multicolor i la il·luminació s'erigeixen també en coprotagonistes.
Això continua passant a 'Varekai', un dels espectacles que té en gira des de fa vuit anys la companyia canadenca creada el 1984 per Guy Laliberté i Daniel Gauthier i que, després d'aquesta minitemporada a Barcelona, quatre setmanes, instal·lat encara a la futura plataforma del zoo marítim, espai mirant al mar veí del Fòrum, tanca la seva ruta europea per iniciar la d'Àsia.
En el cas de Varekai —paraula d'origen romaní que vol dir aproxidament "en qualsevol lloc" en relació a l'esperit nòmada gitano— el protagonista és un jove Ícar que cau, un cop s'ha envolat en el seu desig de ser com un ocell, en un món desconegut, ple de criatures fantàstiques, on l'esperen tot un seguit d'aventures representades amb els números de circ, i on també canviarà la seva manera de viure i de veure's en el món perquè hi trobarà l'amor. La fusió del desig i la frustració, el bé i el mal, la guerra i la pau, el cel i l'infern, l'Orient i l'Occident, circulen per la trama de dues hores —hi ha una mitja hora d'intermedi per visitar tranquil·lament la zona de merchandising i restauració— que manté alguns dels elements característics del registre filosòfic dels creadors del Cirque du Soleil.
Ícar, mite grec, fill de Dèdal, va caure presoner amb el seu pare en un laberint construït per Minos, rei de Creta. Per poder fugir de la presó, el pare d'Ícar va construir un parell d'ales amb plomes per a tots dos enganxades amb cera. Per això, Dèdal va aconsellar el seu fill que, en la caiguda —pioners ancestrals de l'Ala Delta—, es mantingués a una altura mitjana, perquè, si volava massa baix, la humitat li faria malbé les ales, i si ho feia massa alt, l'escalfor li fondria la cera. Però en una trapelleria pròpia de la joventut d'Ícar, aquest es va envolar més amunt del compte i el foc del sol, efectivament, li va fondre la cera de les plomes i el va fer estavellar a l'aigua. En la mitologia, el pare d'Ícar troba el cos del jove. I a la riba del mar on l'enterra, li posa el nom d'Icària. El pare d'Ícar, Dèdal, va fins a Sicília. I allà crea el temple d'Apol·lo i dóna al seu Déu les dues ales d'Ícar com a ofrena.
La dramatúrgia de 'Varekai' s'atura a la caiguda d'Ícar i, en comptes del mar, el fa caure a la terra fantàstica poblada per éssers estranys. Al marge de la relació pare i fill, 'Varekai' busca una sortida positiva per a Ícar i li troba parella, una escena que a la pista es representa, sense complexos de caure en la cursileria, en un casament amb aires mitològics i passeig de la parella pel passadís central.
Els números que lliguen la trama de 'Varekai' tenen quatre personatges que formen el quadrilàter protagonista: el mateix Ícar, malferit després de la caiguda en una terra que se li fa estranya fins que no aconseguirà adaptar-s'hi i refer-s'hi —metàfora del nòmada i l'immigrant—; el Guia, personatge negre en contrast amb la blancor d'ícar, tocat pel sol de segles, vell savi que provoca Ícar per aconseguir un canvi en ell i els que l'envolten; la Promesa, la bellesa que captivarà Ícar i que, li obrirà el camí en la nova terra i que farà que es fonguin en una mena de matamorfosi del món natural on Ícar ha anat a parar; i el Vigia, una mena d'inventor boig, que col·leciona records i que interpreta signes i que, com alguns dels millors ocells, preveu catàstrofes i desgràcies.
La música original de Violaine Corradi barreja sons hawaians amb peces de trobadors del segle XI, melodies armènies i gospel amb una banda de set músics que compten també amb dos artistes cantants, el patriarca i la musa.
Els números propis de circ de 'Varekai' ratllen la perfecció. Des de les acrobàcies a la xarxa aèria, als jocs d'Ícar, les trinques, els salts mortals amb pirueta, les agilitats dels tres artistes més petits de la companyia, tres nens xinesos que llancen malabars acompanyats de salts mortals sense que en falli cap, la impactant dansa georgiana, les acrobàcies del malabarista amb crosses, el malabarista que fa anar bitlles, pilotes i barrets amb la impressió que si bé està sol, sembla que en siguin mitja dotzena, la contorsionista amb replecs gairebé impossibles, les gronxadores russes, el número del canvi de bombeta fosa del cap del Guia —una troballa— i els pallassos —lluny, esclar, dels primers emblemàtics pallassos que van deixar empremta per sempre— però també amb accions molt originals que aixequen l'auditori de totes les edats, com la de la molsuda pallassa vestida de nina a la recerca d'un espectador amb qui passar la vetllada, o el clown del número en solitari amb la interpretació de la popular cançó francesa 'Ne me quitte pas', del cantant belga Jacques Brel —a les antípodes del mite d´Ícar, esclar—, relacionada irònicament amb un esbojarrat raig de focus que es busquen amb l'artista mentre dura la peça.
Tot en un espai mític que representa el bosc —element clàssic del gènere fantàstic— amb un rerefons de laberint de canyes de bambú que serveixen també per fer-hi equilibris, el terra verge de la pista, la passarel·la per accedir a la llum del cel i el mirador que fa de cabana o refugi del bestiari enfiladís o de l'ésser humà salvatge. En conjunt, un espectacle que arrodoneix el vestuari de gran lluentor i originalitat i que camufla dins seu els diversos artistes en una sèrie de personatges fantàstics, sense nom i identificació concreta, que els espectadors poden retrobar en el background de les velles llegendes, de les lectures clàssiques o dels fotogrames de les versions cinematogràfiques més contemporànies del gènere.
'Alegria', 'Quidam', 'Saltimbanco', 'Dralion', 'Varekai'... Des del 1998, el Cirque du Soleil ha plantat la seva carpa a Barcelona, aproximadament cada dos anys, esperant que les negociacions en l'aire per establir un acord amb les institucions barcelonines fessin de la ciutat una de les seus permanents de la companyia nascuda al Quebec. De moment, els espectadors catalans no fallen a les seves cites. La carpa blanca, el Grand Chapiteau, amb capacitat per a 2.500 espectadors, té un ple considerable cada funció, cosa que desmenteix que la rutina creativa s'hagi apoderat de la companyia i que els seus espectacles siguin tallats tots pel mateix patró. L'experiència demostra que el públic repeteix i també es renova cíclicament i que, en cadascun dels espectacles, hi troba un llenguatge, si bé similar de fons, també nou perquè una de les regles del Cirque du Soleil és que els seus artistes es relleven per generacions al mateix ritme que les diverses creacions emplenen carpes instal·lades simultàniament en terraplens de mig món.
«Forever King of Pop» Homenatge a Michael Jackson. Idea original de Carlos Javier López. Textos de Jesús Sanz-Sebastián. Equip artístic: Samuel Gómez Martínez i Carolina Serrato presentadors). Fran Jackson (Michael Jackson adult), Mampuele (Michael Jackson adolescent), David García / Néstor Luque Pérez (Michael Jackson, nen). Cantants: Samuel Gómez Martínez, Carolina Serrato, Alex Forriols, María Ayo, Irene Risolía, Dariel Ventura, Javier Soleil, Chus Herranz, Geniris. Ballarins: Koldo Mikel López, Alejandro Gutiérrez, Marcos Pérez, Yurena Molina, Carmelo Segura, Mónica Delgado, Amaranta Ausín, Ángel Pardo, Vito Bambú, Tamara Suárez, Chelo Ramírez, Irán Alegría, Lucky Luciano, Alejandra Barella. Acròbata: Chelo Ramírez. Músics: Ángel Crespo (bateria), Adrián Bartol (baixista), Álvaro Peire (teclista), Oliver Martín (guitarrista). Escenografia: Paco Bello i David Bello. Escenografia 'Thriller': Juan José Barahona i Francisco Masedo. Il·luminació: François de la Ossa. Disseny so: Pedro Claver. Monitors: Fernando Garamendi. Estilista, figurinista i patronista: Mercedes Montilla Cano. Ajudant de vestuari: Rocio González Fernández. Máscares i caracterització: Morboria Teatro Álvaro Aguado. Maquillatge i perruqueria: Laura García Canelo. Coreografia: Yolanda Torosio Hernández. Directora cor gospel: Pahola Gutiérrez Vargas. Direcció musical i arranjaments: Miguel Blanco. Direccció musical: Guillermo González. Direcció artística: Jesús Sanz-Sebastián. Producció: Summum Music. Teatre Apolo, Barcelona, 10 novembre 2010. Mirin, l'espectacle serà fetitxista o no serà. Aquesta és una de les moralitats que es podrien extreure d'aquest macromusical que ret homenatge a l'anomenat rei del pop, figura i icona mundial de l'últim quart de segle passat, el polifacètic cantant, compositor, intèrpret, ballarí i músic Michael Jackson (Gay, Indiana, 1958 - Los Angeles, 2009), de trajectòria artística estel·lar i de vida més aviat erràtica, amb un final tràgic que un any després de la seva mort encara porta cua.
El muntatge coreogràfic i escenogràfic no s'està de forçar al màxim allò que els seguidors i els fans volen veure, volen escoltar i volen sentir: aparicions sobrenaturals, reproduccions espectaculars en clau de videoclip, els uniformes característics del cantant, els moviments de cos que el van fer popular i singular i les gesticulacions que el van fer fotogènicament carn de càmeres de fotoperiodistes de concerts d'estadis i grans auditoris.
Si no fos que Tots Sants i el Dia dels Morts ja han passat, un diria que l'espectacle, en alguns moments, encaixa de ple amb les aparicions per carrerons i cantons foscos d'ànimes en pena tan pròpies del Halloween d'importació. Algunes escenes ratllen el terror, amb la passejada de rigor d'alguns dels monstres de mentida entre les butaques dels soferts espectadors de platea. Aquesta representació espectral —làpides de cementiri, ambient tenebrós, sang i parracs dels vestits—, que tanca la primera part de l'espectacle amb la peça 'Thriller', en recorda una altra, per la similitud del gènere, de l'espectacle 'Psicosis', d'El Circo de los Horrores, de Suso Silva, que es va veure a inicis de la temporada passada al Teatre Victòria, al mateix Paral·lel barceloní.
A l'espectacle, s'hi escolten i s'hi interpreten, música (en directe), veu i coreografia, una trentena de cançons. Entre la primera i la segona part, el xou arriba a les dues hores i mitja, que cal dir, en honor a tot l'equip, que passen volant perquè la base musical i artística és, en alguns moments, de gran brillantor, i la majoria de les actuacions, de primera fila, amb moments més corals i d'altres més càlids quan les interpretacions estan en mans de solistes o fins i tot del cor gospel.
Amb efectes de màgia incorporats —un arriba a pensar que el mag Lari, el fan de Michael Jackson confès, apareixerà per un lloc o altre— ressuscita un Michael Jackson absolutament clònic (interpretat pel valencià Fran Jackson, nascut a Sueca, doble oficial del rei del pop, avalat per Sony Music i que ha passejat per mig món amb la seva imitació), en reapareix un altre de l'etapa encara adolescent (aquest interpretat per Mampuele, un madrileny d'origen congolès i mare espayola) i —tot i que es fa esperar fins al final, com les coses bones— la presència del Michael nen, interpretat en funcions alternes, com mana la llei dels menors, per dos imitadors del cantant que tenen només 8 anys i el ritme elèctric enganxat al cos, amants del ball i del hip-hop, i que s'enduen els aplaudiments més enfervorits dels espectadors, que sempre agraeixen constatar que les qualitats artístiques sovint es porten a la sang més que prefabricar-se acadèmicament.
Si algú llegeix aquesta crònica amb l'iPod engegat, pot buscar algunes de les peces de Michael Jackson com 'Bad', 'Beat it', You are not Alone', 'Thriller', 'Leave me Alone', 'Main in the Mirror', 'Heal the World' o 'Black or White'. Aquesta és una petita part de la banda sonora de l'espectacle que té el suport dels músics —part essencial de l'èxit del muntatge— sempre tan discrets, camuflats en la penombra de l'escenografia fins a l'hora de saludar, i que només es trenca amb alguns gags dels presentadors —sortosament breus—, que es veuen maltractats per un guió que en alguns moments sembla un d'aquells guions tan convencionals i poca-solta de les gales de premis i que, posats a fer un retret, no hauria estat gens malament que l'autor s'hi hagués esmerat una mica més per no caure en la sensibleria i l'humor fàcil que, per als qui creuen que Michael Jackson encara hi és —o com a mínim, com el lema de l'espectacle recorda: la màgia continua— ja en tenen prou amb el revival musical i l'adoració fetitxista que 'Forever King of Pop' promou implícitament.
«Gong!». Guió de Xènia Fuertes. Música de Glòria Garcés. Intèrprets: Xènia Fuertes, Glòria Garcés / Elena Martinell, Esther Westermeyer. Escenografia: KM Escenògrafs. Direcció: Elena Martinell. Companyia Gong Teatre Musical. Teatre Tantarantana, Barcelona, 24 octubre 2010. Preu: 7,50 €. A partir 3 anys. L'espectacle 'Gong!' serveix pràcticament de presentació d'aquesta companyia per a infants, creada formalment fa tres anys. Les intèrprets del grup, procedents sobretot del camp de la música, combinen el teatre, la cançó i els titelles en una trama de teatre dins el teatre que té com a protagonista de ficció la dragona Mina-Li, una dragona que es veu incapaç de treure foc pels narius, com fan tots els de la seva espècie.
Les tres intèrprets de 'Gong!', inicialment els personatges de tres treballadores de la neteja pública —l'uniforme ho deixa molt clar— recorden alguns dels contes que coneixen a partir de la guspira que els aporta un petit gong que troben entre les escombraries.
És aleshores quan s'entra de ple en la història de la dragona Mina-Li que, a partir del conflicte personal que té —o animal, segons com es miri—, es proposa fer un viatge per la Xina per buscar el remei a la seva falta d'energia per aconseguir foguejar com qualsevol drac.
En un viatge iniciàtic, que servirà perquè la dragona entengui que no tothom té les mateixes aptituds i no tothom és igual, el recorregut que fa per una Xina imaginària, entre narració i peces musicals, fa entrar en escena altres personatges en forma de titelles —una serp, un ratolí, una cabra boja, un màgic de la selva...— i trepitja diferents espais exòtics que, amb un attrezzo que apel·la a la imaginació, recrea un riu, la muntanya més alta o el bosc selvàtic.
Sense cambra fosca, les tres actrius-titellaires, es fonen amb cadascun d'aquests personatges per interpretar els diàlegs que tenen amb la dragona, una caracterització sense enganys, feta davant de l'auditori, que una de les tres fa amb una estructura de petit capgròs, llom i cua de drac.
'Gong!' és un espectacle no només educatiu, que s'adreça als més primers espectadors amb les ganes de donar a entendre com es possible resoldre i superar certes dificultats, sinó també un espectacle que reuneix la màgia del conte —ben interpretat per la companyia— i l'aportació de la banda sonora en directe que, gràcies a la formació de les integrants del grup, configura un espectacle musical que beu de les fonts d'experiències anteriors com intervencions en orquestres o en el grup teatral Les Síxters que, barrejant música i teatre, han presentat en diversos escenaris espectacles com 'Retratades', que es va veure la temporada passada al Teatre del Raval.
Diversos enregistraments, un d'ells en un CD de col·laboració amb l'Editorial Cruïlla ('El primer llibre de ioga', de Gilles Diederichs) i un altre per iniciativa pròpia, amb les peces que s'escolten a 'Gong!', i una cantata celebrada aquest mateix any a l'Auditori de Girona, segellen una línia que reflecteix un treball creatiu artesanal i de primera mà en tots els seus aspectes, amb un resultat vàlid tant com a proposta lúdica com a proposta pedagògica a tenir en compte.
«El trapella Pere i el llop». Guió del text narrat basat en l'original de Serguei Prokófiev: Vicenç Parra. Adaptació del guió: Isabel Millán. Compositors: Gioacchino Rossini, Riccardo Drigo, Ferdinand Hérold i Giacomo Meyerbeer. Ballarins: Ricard Fernández, Rachel Gil, Jorge Talquenca i Isabel Millán. Substituts: Daniel Corrales, Maria Comes i Jack Bernal. Vestuari: Isabel Millán. Sabateria: Casimiro / Valldeperas. Escenografia: Vicenç Parra i Cia. Dansa Cotton. Il·luminació: Vicenç Parra. Direcció coreogràfica: Isabel Millán. Companyia de Dansa Cotton. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 23 octubre 2010. Preu: 9,00 €. A partir de 3 anys. El conte musical que Serguei Prokófiev va escriure per encàrrec, la temporada 1935-1936, per al Teatre de Moscou adreçat als infants, commemora aquesta temporada el seu 75è aniversari. I continua incombustible. Casualitat o no d'aquesta efemèride, han coincidit a la cartellera dues versions teatrals del conte: l'estrictament musical de la companyia Etcètera, producció en reposició al Gran Teatre del Liceu, amb titelles i imatges fluorescents, i una versió de dansa —barreja de clàssica i contemporània— al Teatre Gaudí Barcelona (TGB), a càrrec de la companyia Dansa Cotton.
En la versió coreogràfica del TGB, que la companyia qualifica de ballet-pantomima, el protagonisme que en les versions més conegudes tenen els diferents instruments musicals que representen cadascun dels personatges, aquí passa a mans de cadascun dels ballarins que representen els protagonistes: el petit i bromista Pere, el gat, l'ocell, l'ànec, els caçadors i, esclar, el llop... el de debò.
En aquesta versió, un narrador en off situa cadascuna de les escenes del conte i cada personatge reinterpreta les accions amb el llenguatge corporal adequat a la base musical de Prokófiev. La combinació, doncs, del conte narrat en off, la composició musical enregistrada i la coreografia acaben configurant una dramatúrgia que està al servei de la coneguda moralitat del conte: s'agafa més aviat un mentider que un coix... O el que és ben bé el mateix: en boca del mentider, la veritat fa olor de socarrim.
La proximitat de l'escenari del TGB, amb les grades a quatre bandes, permet també que la companyia busqui reforços al final de l'espectacle amb alguns dels petits espectadors disposats a vestir amb armilla de l'època i anar a la cacera del llop amb fusells —ep!, de fusta treballada però sense ganxets!— i aconseguir així un escamot improvisat que, sense disparar un tret, entrampa amb cordes el llop de debò, que no convé malmetre l'espècie.
Vestuari i màscares —gat, ocell, ànec, el llop fals, el llop de debò— complementen una proposta que neix des de la dansa i que s'enforteix amb rigor musical i, sobretot, amb la creació coreogràfica que aporta una visió diferent d'entre les més habituals que, durant 75 anys, han popularitzat arreu del món la història d'autoria russa que, qui sap perquè destapa el joc dels mentiders, no va fer gens de gràcia al règim Stalinista, que no s'h va pensar gens a marginar Serguei Prokòfiev per un innocent conte per a infants.
«El follet valent a la ciutat». Idea original de Clara Ripoll, Núria Juanet i Rosa Nogué. Adaptació teatral de Manel Cortès. Lletrista: Clara Ripoll. Composició musical: Núria Juanet. Intèrprets: Cris Vidal, Toni Figuera, Anna Capacés i Jaume Gómez. Col·laboració: Coral Infantil Els Picarols del Cercle. Directores de la coral: Laia Jornet, Tanti Fabregat, Núria Vilardebó i Gina Trani. Escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Neus Regada. Coeografia: Isabel Millan. Vídeo i fotografia: Marc Garcia. Il·lustració: Carme Solà. Direcció: Lluís Juanet. Companyia Únics Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 10 octubre 2010. Preu: 12 €. A partir 2 anys. La cantata 'El follet valent' és actualment una de les més habituals en àmbits musicals escolars i formatius. Se n'han organitzat, a més, concerts col·lectius en palaus d'esports i auditoris amb diverses corals infantils i el seu argument és un dels contes de capçalera des d'edats primerenques.
La seva estrena absoluta va ser al Palau de la Música Catalana fa vuit anys. També se'n va fer un enregistrament a càrrec de TVC Disc, Catalunya Ràdio i el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya. La companyia Únics Produccions, responsable del programa Viu el Teatre, que té lloc els diumenge al Teatre Poliorama de Barcelona, va debutar amb aquesta cantata en la seva adaptació teatral, fa set anys i, des d'aleshores, la seva expansió, tant pels Països Catalans com per l'Estat espanyol no ha parat, amb més de tres-centes funcions en diferents espais.
La reposició actual al Teatre Poliorama, dins la temporada de Viu el Teatre, compta amb l'atractiu a l'escenari de la participació d'una coral infantil i juvenil, el Cor Els Picarols del Cercle de Gràcia, una entitat més que centenària que ha treballat per l'impuls de l'educació musical des de la base.
L'espectacle musical està pensat per a primers, atenció, primeríssims espectadors. El seu contingut didàctic facilita que la faula sobre el concepte de l'amistat connecti de seguida amb tothom. I, de passada, la relació de la infància amb els petits insectes els aporta un llenguatge que coneixen molt bé a través del registre audiovisual, sèries animades de televisió principalment, on la fauna pren sovint caràcter personalitzat.
Una formiga, aquí en forma de titella, un escarabat, una papallona i una abella, aquests tres personificats, viuen en un parc urbà on una aranya terrible, tambè personificat, els té a tots sota el seu domini i amb el perill que si mai diuen la paraula prohibida (nens) se'ls cruspirà. El parc ha perdut la vida sense les criatures, però l'aparició d'un follet, primer sense saber ben bé on ha anat a parar i després trobant-s'hi integrat del tot, acabarà enfrontant-se amb l'aranya menjafestucs fins a canviar la situació d'assetjament i de règim dictatorial que pateixen. La gesta del nouvingut li valdrà el títol honorífic de Follet Valent, i l'aranya entendrà, ni que sigui a contracor, i salvant les diferències, que tots plegats també poden continuar habitant el parc.
L'escenografia del muntatge aprofita per incorporar alguns elements de caràcter cívic: burilles gegants, en proporció, esclar, a la pretesa mida dels insectes, una tifa considerable, papers de diaris i alguna llauna de beguda.
Les lletres de les diverses peces de la cantata van desgranant l'argument del conte. Els intèrprets combinen les intervencions parlades amb d'altres de cantades i, de propina, sobretot el personatge del Follet Valent (Cris Vidal) i el de l'escarabat / aranya (Toni Figuera) executen fugaços números d'acrobàcia.
El Cor infantil Els Picarols, una vintena de cantaires de diverses edats, forma, al fons de l'escenari, una mena de doble columna de personatges indefinits que es fusionen amb l'ambient màgic de la història. Caracteritzats amb uns barrets punxeguts, com si fossin petits follets o també els impulsors de la colla del Follet Valent que la faula acaba creant, acompanyen les peces corals i aporten a l'espectacle un caràcter festiu i lúdic que té l'objectiu d'educar sota l'ham de l'entreteniment teatral i musical.
«La Bella i la Bèstia». Conte tradicional europeu. Adaptació: Albert i Gabriel Doz. Músiques: Albert Doz. Intèrprets: Montse González, Albert Doz, Jordi Font i Noly Ramos. Coreografia: Mireia Vericat. Escenografia: Xevi Ribas i Eli Rodríguez. Màscares i vestuari: Berta Riera. Il·luminació i so: Roger Guinot. Direcció: Gabi Doz. Companyia Veus-Veus Teatre. Guasch Teatre, Barcelona, 9 octubre 2010. Preu: 8,50 €. A partir 3 anys. Pot semblar una temeritat que després de les adaptacions cinematogràfiques i, més recentment, del macromusical que va fer llarga temporada a Barcelona, una companyia es plantegi una nova versió del conte tradicional europeu 'La Bella i la Bèstia', que ha donat mil voltes al seu argument original des de l'expansió de la primera veu popular.
Però Veus-Veus Teatre s'hi encara amb l'objectiu de reduir en un espectacle d'una hora els trets bàsics de la contalla. Aquí, la Bella és filla òrfena de mare d'un titellaire ambulant que ajuda el seu pare en les representacions. Per això la representació comença amb una breu sessió de titelles que situa els primers espectadors en la causa de l'encanteri que un príncep orgullós patirà per les males arts d'una bruixa.
La Bella creu encara que hi ha històries dels contes que poden ser realitat. I se'n convenç quan, en una nit de tempesta, arriben al castell on hi ha l'amo convertit en Bèstia i on tot el personal hi ha quedat empresonat i igualment encantat. En representació de tots ells: Dindon (l'home-rellotge) i Lumière (l'home-canelobre).
La versió incideix en l'aspecte de rerefons amb el qual s'ha interpretat al llarg del temps el conte: la bellesa és a l'interior de cadascú. I també s'esmera a deixar clar que a vegades pot ser més bèstia l'home aparentment normal que no pas aquell que té el rostre maligne. L'agressió del pinxo Gaston, arran del tracte que ha fet amb el pare de la Bella per casar-s'hi, amb la Bèstia convertit ja en home, té avui, més que mai, una referència a la violència de gènere.
Amb un recull de música original, el muntatge compta amb una escenografia que s'acosta acoloridament a la il·lustració, amb mòduls desplegables que representen el castell, la cambra de la Bella o la gran biblioteca on descobreixen un dels llibres que més agrada la Bèstia, 'El geperut de Nôtre-Dame', la història de París on Quasimodo i la gitana Esmeralda són, en certa manera, els alter-ego de la Bèstia i la Bella. Les màscares i el vestuari s'emmarquen en l'època en la qual habitualment s'ha representat el conte. La Bèstia, cap gros i capa de color lapislàtzuli, és qui més s'acosta a la típica imatge que les anteriors produccions cinematogràfiques, teatrals, televisives i musicals han fet populars.
La representació no escatima el final feliç amb petó de pel·lícula inclòs, gest que, per molt que passi el temps i l'educació sentimental evolucioni, aixeca els ànims dels petits espectadors que aproven amb aplaudiments l'escena perquè sembla que tenen molt clar que, per molt bèstia que un aparenti de ser, no hi ha cap bella que s'hi resisteixi. Almenys, a la vista del resultat, sota els focus del teatre.
«Nit de Sant Joan» Text original i creació col·lectiva de Ricard Arilla, Joan Lluís Bozzo, Anna Briansó, Anna Rosa Cisquella, Montse Guallar, Miquel Periel, Berty Tovias i un conte de Miquel Obiols. Adaptació de Carles Alberola. Música i lletres: Jaume Sisa. Lletra de la cançó 'La nit de Sant Joan': Joan Lluís Bozzo. Intèrprets: Jofre Borràs, Laia Piró, Meritxell Duró, Jordi Llordella, Joan Olivé, Noelia Pérez, Marc Pujol i Annabel Totusaus. Músics (funcions alternes): Xavi Lloses / Xavier Torras / Clara Peya (direcció, piano, casiotone); Adrià Bauzó / Marcel·lí Bayer / Xavi Molina (saxo, flauta travessera i tenora); Àngela Llinares / Albert Cirera (violí i clarinet); Joan Motera / Oriol Roca (contrabaix i baix elèctric); Marc Clos / Ildefons Alonso (bateria, percussions i Glockenspiel). Arranjaments: Xavi Lloses. Escenografia i vestuari: Amenós-Prunés. Coreografia: Jean Emile. Il·luminació: Albert Faura. So: Òscar Maza. Caracterització: Mariona Trias i Lluís Soriano. Direcció musical: Xavier Torras / Xavi Lloses. Direcció escènica: Carles Alberola. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Artèria Paral·lel, Barcelona, 22 setembre 2010. Quan la primera versió del musical 'Nit de Sant Joan' es va estrenar al Teatre Romea, inaugurant també el que aleshores es va anomenar Centre Dramàtic de la Generalitat, el 4 de març del 1981, havien passat només deu dies d'una altra estrena teatral, però, aquesta, al Congrés de Diputats de Madrid: l'intent de cop d'estat frustrat amb el titella Tejero al capdavant, conegut amb el títol '23F'.
Només aquesta efemèride ja dóna una idea del clima que es respirava en aquella època. Tres anys abans, Dagoll Dagom ja havia tunelejat els fonaments del teatre amb l'aposta per un autor literari encara desconegut per al gran públic com Pere Calders i la posada en escena del seu recull de contes 'Antaviana'. Els resultats, d'aquests dos espectacles i de tot el que després vindria amb Dagoll Dagom els sap tothom.
Tot plegat, doncs, permet afirmar que entre la primera 'Nit de Sant Joan' i l'actual 'Nit de Sant Joan' s'escriu la pàgina d'una gran part de la història moderna de l'evolució del teatre a Catalunya. De foguera en foguera, s'han cremat vells clixés i, de màgia en màgia, han renascut de les cendres noves i extraordinàries propostes. El món sencer ja no és el que era. I el món teatral encara menys.
Segur que els dagolldagoms en són conscients i que a l'hora de replantejar-se una revisitació d'un espectacle seu de fa trenta anys, s'ho rumien més d'una vegada perquè no hi ha res més perillós que remoure el passat quan saps que de seguida seràs titllat de nostàlgic i que la mirada dels que fa trenta anys tenien trenta anys menys ja no pot ser mai més la mateixa mirada que aleshores.
Per tant, diguem d'entrada que 'Nit de Sant Joan' és un espectacle per a tots els públics, però sobretot per a gent nova, gent jove, gent verge de Dagoll Dagom, gent no influïda per l'idealisme de la joventut perduda del passat, gent no marcada —¿o hauríem de dir frustrada?— per allò que podia haver estat i no ha estat.
¿I per què? Doncs perquè en el bon teatre, com en la bona literatura en general, els anys transcorreguts no són cap frontera. Perquè en trenta anys pot haver aparegut la tècnica sofisticada, la digitalització, el monopoli de l'audiovisual, els mòbils, els portàtils, Internet, l'iPhone, l'iPad i tots els is que es vulguin, però el que no ha canviat és la descoberta sensorial d'una nit com la de Sant Joan que, si bé en grans ciutats ha perdut moltes fogueres a les cantonades, sí que es mantenen ben enceses en poblacions mitjanes i petites i el romanticisme de la fusta vella que deia en Serrat ha estat substituït pel simbòlic foc de Sant Joan que baixa del Canigó. La flama perdura.
¿I, si no, si la tradició de la nit, la coca i l'escapada, com més joves millor, per una nit, de casa, s'hagués perdut del tot, com s'entén que les platges mediterrànies apareguin cada matinada de Sant Joan plenes de dormilegues (i de deixalles de tota mena, esclar) dels que sense saber per què volen complir amb el ritual de veure morir la nit entre les flames i veure sortir la primera bola de foc del matí per l'horitzó?
El musical 'Nit de Sant Joan' es continua emmarcant en la dècada dels ja llunyans seixanta. Qualsevol variació hauria estat una temeritat. Crec que mantenir-la com un clàssic el salva de fer un pastitx que no s'entendria. En aquesta reposició, Joan Lluís Bozzo s'ha mantingut més o menys al marge. Molt honestament, però, l'autoria de la creació —no com en altres recents casos escandalosos— s'ha atorgat al primer grup que va participar en el treball "autogestionari" de l'època.
Carles Alberola ha agafat el relleu amb una adaptació amb lleugers retocs i alguna aportació i una direcció que aconsegueix un resultat net, elegant i festiu, sense perdre l'esperit de l'origen, però vigilant al fet que la mirada és fa des d'avui. També l'escenografia és, tot i que senzilla, acolorida, només amb allò que és indispensable, d'acord amb la màgia de la trama. Dues hores d'espectacle que entren per la vista i per l'oïda.
Cada vegada que s'estrena un musical de creació pròpia un s'alegra de la feinada que s'ha fet en aquests anys i de la fàbrica de bons professionals que s'ha creat que situen el teatre català a l'alçada de molts altres que poden semblar tòpicament més prestigiosos.
La interpretació de 'Nit de Sant Joan' compta també amb escenes molt poètiques que donen un toc de qualitat a un espectacle que s'ha convertit en més revista que mai, de com hauria de ser la nova revista d'un Paral·lel que vol recuperar el seu esplendor, lluny de la decadència que el va ensorrar.
'Nit de Sant Joan', si ja ho era, ara encara és un espectacle molt més coral. El cantant solista Jaume Sisa —sensible homenatge a l'inici de l'espectacle amb la seva cançó d'entrada en off amb la qual es fonen de seguida els nous intèrprets en directe— ha estat substituït per cadascun dels actors i actrius de la nova companyia.
Tot s'ha de dir. L'espectacle és molt més potent a la segona part que no pas a la primera. La segona part té molts més atractius. Ningú no pot negar que l'entrada del minipreSmart del Macari multiplicat per cinc Macaris és una troballa. I que l'aparició de les actrius en algunes llotges com a follets del foc també. O que l'anada a l'espai galàctic —estil Poppins— de la Senyoreta Gonzàlez i l'astronauta exiliat no té preu. O que el clàssic de la coca de Sant Joan amb confitura de llumenetes et fa venir gana. O que el número de cabaret del Gran Jordiet és una perla antològica que dispara els aplaudiments més entusiastes.
Al costat d'aquestes i algunes altres escenes molt lluïdes, els intermedis dialogats són el petit escull que l'espectacle ha de salvar. Als anys vuitanta, la paraula tenia encara un poder especial. Avui, tot va molt de pressa i alguna de les primeres escenes en família, tot i que serveixen per presentar els personatges de la història, corre el perill que algú —adolescents inclosos— pensi que la 'Nit de Sant Joan', de la qual li havien parlat potser els pares o els avis, és un conte per a infants, cosa que no seria tan desencaminat si tenim en compte que una de les escenes s'extreu precisament d'un conte de Miquel Obiols, aleshores autor de contes a Cavall Fort i creador de programes de televisió per a infants.
Però, en canvi —tot i que segurament de difícil comprensió per a les generacions més joves— sí que manté tota la vivesa, per als que vénen de lluny, el to sarcàstic i la sana ironia sobre la trobada en un banc de passeig de l'escriptor novell, amb ell mateix, deu anys endavant en el temps, a la dècada dels setanta, barbut i ensarronat, aparellat intel·lectualment amb una jove de faldilles llargues, índies, molt índies, i senalló carregat d'andròmines, amb un discurs filosòfico-incomprensible, amb Eivissa com a illa psicològica de tots els mals i amb Marx com a metge de capçalera.
Veient la nova 'Nit de Sant Joan' avui, un pensa que als tòtems sagrats del teatre de l'època els devia agafar un treball... Si encara en queda algun d'aquells que avui tingui humor d'anar al teatre i s'acosta al nou Arteria Paral·lel, no m'estranyaria que repetís crisi amb un atac d'angoixa. I és lògic. Els de Dagoll Dagom són uns descreguts, no escarmenten, i trenta anys després continuen creient que la tradició i la cultura pròpies també es transmeten amb espectacles com 'Nit de Sant Joan'. Ni que ara el món sigui global i resulti que això dels solsticis, a vegades, ho entenguin més els de fora que els de dins. Deu ser perquè, com canta en Sisa, si es miren les flames del foc de Sant Joan, se li veuen les banyes, el barret i els guants. Per celebrar-ho: doneu-li xampany, doneu-li xampany, però que, ni que ara en diguin cava, sigui xampany, amb una bona x.
«Hoy no me puedo levantar». Música i lletres de José María Cano i Nacho Cano. Dramatúrgia: David Serrano. Coreografia original: Tino Sánchez. Coreografia 'Una rosa es una rosa': Carlos Rodríguez. Disseny escenografia: Sergio Villegas. Disseny de so: Javier Isequilla. Disseny d'il·luminació: Carlos Torrijos. Escenografia: Ana Garay. So: Javier Isequilla i Meyer Sound. Il·luminació: Carlos Torrijos. Vestuari: Mila Bentabol. Perruqueria: Marco Aldany. Maquillatge: MAC. Preparació actors original: Secun de la Rosa. Intèrprets: Xavi Navarro, Daniel Figueroa, Tania García, David Carrillo, Javier Ruiz, Marcos Rodríguez, Alejandro Vega, Cristina Rueda, Paula Berenguer, Cristina Murillo, Ona Pla. Cos de ball: Verónica Cardá, Sonia Ebiole, Maite Fernández, Cristina Hausmann, Elena Menéndez, Sara Miquel, Vanesa Pérez, Annabel Pituelli, Miriam Vega, Gisela Vergés, Víctor Ares, Rubén Giménez, Jesús Martín, Gerard Mínguez, Marc Montojo, Cristian Soto Jover, Javier Vachiano, Cristian Velasco. Aridane González (acròbata). Coreografia: Noemí Cabrera i Frederico Barrios. Músics: Giovanni Tradarti, Juan Diego Fidalgo, Rubén Santos, Xavi Viader, Pau Roselló, Javier Abril. Direcció musical: Giovanni Tradarti. Coordinació músics: Marcelo Fuentes. Direcció: David Serrano. Direcció artística: Miquel Fernández. Teatre Tívoli, Barcelona, 5 octubre 2010. El musical basat amb la banda sonora del grup Mecano —cinc anys en cartellera i gira des que va arrencar— ha enfilat la recta final de la seva exitosa estada a Barcelona. Més d'un any de funcions, una temporada completa i tres mesos de propina i encara amb el teatre considerablement ple mereixen treure's el barret, al marge de qualsevol altra consideració.
La història de 'Hoy no me puedo levantar', no cal amagar-ho, és prima com un paper de fumar. De fet, les històries dels musicals més cèlebres no s'hi escarrasen tampoc gaire. I els diàlegs entre peça i peça de Mecano no excel·leixen precisament per una dramatúrgia de gran text sinó que semblen més aviat pensats perquè la companyia, els cantants, el cos de ball i els músics, vagin agafant tot el protagonisme.
I així és. L'expectacle va prenent cos gràcies als diferents números que fa la impressió que multipliquin per cinc el ja prou extens repartiment, amb canvis de vestuari, combinació de peces solistes, corals i duets.
L'ambientació és la dels anys vuitanta del segle passat, dècada de descobertes, de desfogament després d'una llarga Dictadura, de l'intent de cop d'estat, de muntar-ho tot des del principi, del fenomen de l'anomenada Movida, concentrada en el món musical i artístic emergent madrileny, i també temps de l'auge de la drogaddicció, de les conseqüències de la sida, del trencament de vides joves.
Dos amics d'un poble petit es llancen a viure el sarau d'aquesta època a la gran ciutat. En principi s'hi mouen sota la ingenuïtat de qui trepitja per primera vegada asfalt urbà que li és estrany i desconegut. A poc a poc, aniran aconseguint entrar en la roda de llançament com a músics i, també a poc a poc, crearan un grup i a la vegada forjaran un líder per sobre del grup que acabarà trencant amb la resta. Entremig, una història d'amor en el més estil pur clàssic i romàntic —diguem que de to rosa adolescent— anusa tota la trama.
Com que el musical, a aquestes alçades, ja està molt madur, la compenetració entre tots els membres de la companyia es respira constantment. Si bé alguns números de ball acusen un excés de mecanicisme propi de la tècnica d'acadèmia que s'ha apoderat de tota una tongada de ballarins, cal admetre també que, en general, aconsegueixen imatges plàstiques a la ratlla de la perfecció. I hi ha d'altres números que estoven el personal i mantenen una bona dosi de màgia i efectes teatrals que aguanten un espectacle de tres hores i mitja —el dels seus orígens encara durava, pel que sembla una mica més— i que no decau en cap moment sinó que manté viva l'atenció dels espectadors.
Un moment del musical busca la complicitat del públic i convida a algun esponati que es llanci a l'escenari a corejar amb ells una de les peces —el dia de la meva funció ho va fer un pare que hi havia portat les seves dues filles petites i que va aprofitar per demostrar-los, segurament, què era capaç de fer perquè va aixecar el braç de seguida per saltar a la pista—, i en un altre moment, l'escena del creuament de la sala a la corda fluixa a càrrec de l'acròbata de la companyia crea un parèntesi de circ que va molt bé per situar els espectadors en el món del somni, dels desitjos i les frustracions d'algun dels personatges.
Moments en el pub on la banda toca, moments amb el mànager —un exrocker frustrat que acaba rendint-se als joves—, moments més nostàlgics com la celebració d'un Cap d'Any entre els amics, moments durs amb el procés de degradació física d'un dels dos protagonistes, el viatge al·lucinant en una sessió d'esnifar a la vella usança, l'escena del cementiri —molt en la línia de la moda del vampirisme i dels éssers sobrenaturals amb un cert excés escenogràfic pel que fa a la representació del mausuleu— i picades d'ullet al canvi de la moda d'època en el vestir, en la destapada de les tendències sexuals, configuren un retaule d'una època que posa dempeus els espectadors que han sobrepassat la ratlla dels quaranta i potser ja perfilen la dels cinquanta i que deixa sorpresos els més joves que s'ho miren com un quadre de costums d'un temps que no és el seu però del qual se senten hereus perquè té molts punts de connexió amb l'època actual, un moment en què les generacions joves busquen una sortida enmig del caos de la incertesa global.
«Gats». Text de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música original de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Disseny vestuari: Jose Carrasco. Confecció vestuari: Them. Escenografia: JTRegina. Coreografies: Esther Pérez. Disseny il·luminació i so: Francesc Campos. Il·lustració: Eduard Fortuny. Disseny gràfic: Mariona Campos. Ajudant de direcció: Maties Gimeno. Direcció: Maria Agustina Solé. Producció musical: The Kaktus Music Corporation. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina. Barcelona, 18 setembre 2010. Preu: 9,50 €. A partir 3 anys. La creació pròpia d'un espectacle musical és, avui en dia, molt més arriscat que fa dues dècades, quan els pioners del musical català van obrir aquesta pàgina teatral poc explotada fins aleshores. I ho és perquè, en aquest espai de temps tan curt i tan llarg a la vegada, la iniciativa local s'ha vist ofegada per la falta de mitjans, pels ajuts retallats i per l'allau de grans produccions amb efectes secundaris de multinacional i, de rebot, multicolonitzadora.
Per això la proposta de 'Gats', de la veterana companyia La Trepa, amb més de trenta anys d'història a l'esquena, és una rara avis que cal seguir de prop i encara més perquè, només encetar la temporada, s'ha despuntat com un dels espectacles més atractius de la cartellera familiar recent, que no vol dir que no n'hi hagi hagut d'altres abans, però 'Gats' destaca per sobre de tots per diferents característiques que el fan singular.
En primer lloc, el guió parteix d'una anècdota senzilla, però com que és en la senzillesa on sovint s'amaga el bo i millor, la història va creixent progressivament de la mà de mitja dotzena de gats i gates que, en clau de faula urbana, adquireixen de seguida el paper de les virtuts i els defectes quotidians dels humans més contemporanis.
I en segon lloc, esclar, La Trepa té la sort de comptar amb les creacions musicals de Ferran González —alerta amb el recent èxit del descaradot 'Pegados', musical a quatre mans d'ell i Alícia Serrat, que ha fet temporada a Madrid després d'haver-se estrenat al nou Almeria Teatre de Gràcia.
'Gats' manté la dosi de ritme musical amb les sensacions pròpies d'un musical de gran format: la peça coral, la peça enganxadissa, la peça solista, la peça romàntica, la peça d'aire trist, la peça a duo, la més alegre... Set peces que un voldria veure enregistrades en un CD o un mini CD i, si això no pot ser, aprofitant els avantatges tecnològics, almenys trobar-les a Internet, ni que sigui per escoltar-les en línia (Goear, per exemple, és un portal idoni i conegut que no costa ni un duro).
Aquesta conjunció, doncs, d'història senzilla i de bona música fa que es personifiqui de seguida la trepa de mixus i que els eixos bàsics de la trama quedin ben explicats, a banda d'una bona interpretació acompanyada d'una remarcable intervenció musical i coreogràfica que, en alguns moments, requereix de domini físic per sortir-se'n amb unes quantes figueretes de gat que donen credibilitat als personatges, sense caure en cap moment a reduir-los a simples gats disfressats sinó gats que viuen, tenen dificultats, envegen o dubten, raonen i actuen fins i tot racionalment.
De rerefons, qüestions que afecten de ple els espectadors als quals s'adreça principalment el musical: l'arribada al barri d'un gat negre, element estrany rebut de moment amb reticència per la colla, menyspreat d'entrada pel vell líder i festejat per la majoria dels / de les altres que en busquen l'amistat. El buylling, doncs, tot i que molt subtilment, queda reflectit en una de les accions, amb un muntatge tramat pel líder del grup amb la disfressa d'una mena de gos-drac gegant que espanta i ridiculitza el negre.
Però com que tal faràs, tal trobaràs, els trumfos es capgiren en un moment donat i una nit de lluna plena el líder és atrapat pels municipals de la gossera i tancat en un gabial, cosa que permet als altres de la colla i, sobretot, a les habilitats amb les ungles salvatges del gat negre, que s'entri en una gesta heroica que conduirà, si no a l'amistat —perquè les diferències de parer entre líder i negre són considerables— sí que a mantenir una relació de convivència que, com a mínim, no els faci enemics.
Del buylling a l'amistat hi ha només un pas. Aquest és el pas que fan els gats —i sobretot les gates— d'aquesta obra que compta, per completar l'encert del muntatge, amb un vestuari felí suggerent, una escenografia sí que austera, però dominada per la lluna plena a la qual miolen els gats, i reforçada amb una treballada il·luminació que aconsegueix matisos escènics que perfilen encara més el conjunt de la posada en escena, a més d'una llicència cap a la representació d'un somni del gat negre que permet jugar amb una escena de cambra fosca i figures de perfil fluorescent que introdueixen una escena de titelles musical que, per si de cas fes alta, s'encarrega d'enlluernar els més petits dels petits que s'hagin pogut quedar una mica al marge del contingut de la història. Hi ha miols per temps i, com ara es porta, qui sap si una sèrie de reposicions més endavant.Més informació sobre el musical 'Gats', en aquest reportatge publicat a la revista Time Out Barcelona, núm. 134, 15 setembre 2010.
«Peter Pan». Adaptació teatral de Catacrac Teatre basada en l'obra de James Matthew Barrie. Músiques: Albert Doz. Intèrprets: Fredi Badell; Susana Rubio / Cristina Esteve; Oscar Jarque / Jaume Gómez; Jordi Font / Albert Gracia. Escenografia: Jordi Pahisa. Direcció: Jordi Parramon. Companyia Catacrac Teatre. Guasch Teatre, Barcelona, 18 setembre 2010. Preu: 8,50 €. A partir 3 anys. Hi són els més imprescindibles: hi ha Wendy, hi ha la fada Campaneta, hi ha el capità Garfi, hi ha el Sr. Smee i hi ha, esclar, Peter Pan. Tots ells són personatges populars que els petits —més aviat els petitíssims— espectadors d'aquest espectacle coneixen com si fossin cosins germans seus. Per tant, bona part de la feina ja està feta abans de començar. I el que cal és entrar en les aventures que són l'eix central de la història i que han proporcionat literatura, teatre, cinema i discussions psicològiques a dojo.
Espectacle excepcionalment amb poques peces musicals i amb tendència a l'acció i la participació col·lectiva, que els muntatges made in Guasch fomenten sota el risc del desori i el deliri quan la platea exhaureix entrades, com passa més d'una vegada.
El capità Garfi i Peter Pan continuen sent enemics com gat i gos. L'illa de Mai Més continua sent un objectiu de possessió urbanística cobejat pel bigotis del ganxo. I Wendy i Peter Pan fan pinya per alliberar Campaneta de les grapes dels dos pirates. A la platea, desenes d'espectadors convertits en Criatures Perdudes, disposades a fer costat a l'heroi del barret verd.
Protagonisme important, però, en aquesta adaptació, del capità Garfi i el Sr. Smee, que tendeixen a escenes pròpies de parella de pallassos —no deu ser perquè sí que, en un moment donat, el mateix Sr. Smee digui que ho són, en lloc de pirates.
Quan una adaptació teatral com aquesta de 'Peter Pan' té tants precedents (àlbums il·lustrats, sèries d'animació, contes de tota mena, adaptacions teatrals, adaptacions cinematogràfiques i flashback dels adults) sembla que sigui una temeritat lluitar contra tots aquests elements, sobretot per les imatges més recents que se'n tenen enregistrades en la memòria visual i pels efectes fantasiosos que permet la gran pantalla. Recordem només tres de les versions més modernes: la d'Steven Spielberg (1991), la de Robin Budd (2002) i la de P.J. Hogan (2003), pel·lícules, per cert, amb més o menys fortuna, que molts dels petits espectadors d'aquesta adaptació teatral no coneixen si no és per videoteca o reposició televisiva domèstica.
Per això, una adaptació teatral com la que en fa la companyia Catacrac Teatre, es veu obligada a centrar-se en els esterotips dels personatges escollits —vestuari Disney— i fer amb ells el que l'autor James Matthew Barrie, si aixequés el cap, no es podia imaginar mai que es pogués arribar a fer.
Bona sintonia entre platea i escenari pel que fa als personatges clau de l'aventura, que se centra en el segrest de Campaneta, el rapte de Wendy, l'alliberament de la noia i l'heroisme —una mica de pa sucat amb oli— de Peter Pan, però poca explotació teatral del que es podria fer amb el personatge de Campaneta, limitada aquí a un pilot de llum d'ombra xinesa quan apareix i deixada de la mà de la imaginació de l'invisible dins d'una gàbia d'ocell.
Es perd l'oportunitat, doncs, de crear una escena de penombra, de la por que ensenya a vèncer el desconegut, a base d'un efecte lumínic —un flaix de llum acolorit en la foscor, per exemple— que donaria molt més joc i dotaria de vida fantàstica un personatge de la ficció que si bé el dibuix animat o el cinema resolen amb mitjans sofisticats, al teatre no li toca altre remei sinó enganyar amb l'estímul de la imaginació, un pòsit inesgotable que els primers espectadors tenen de sobres si se n'estira el fil i se'n treu suc.
Més crítiques anteriors Teatre En família
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page 
