recerques
DOS DE DOS
Director d'escena: Joan Castells
Amb Jaume Bernet, Teresa Urroz, Irfan Cheema, Chudhary Muhammad
Àcida comèdia de pares desheredats

Albert Mestres l'ha tornada a encertar. Sense cap mena de dubte. L'autor ha creat un híbrid comparable als logotips que aquest estiu ha servit per promocionar la darrera edició del Sònar. I el més increïble de tot és que està definint uns comportaments i una realitat ben plausible, a tocar de l'Espai Brossa. Mestres dóna veu a aquell veïnat silenciós, de mirades des del balcó, que comprova com els seus companys de classe promocionen i es traslladen a altres barris i ells es queden en el pis de casa, sense ascensor, de passadissos foscos i escala que no ha estat repintada des de fa dues dècades. Els pisos, que queden buits, els ocupen immigrats estrangers. La tendència creix i creix. I cada cop, els antics veïns estan més aïllats. Només els queda refugiar-se en els antics records de La Paloma, de les seves infidelitats i la seva joventut. La reacció als estrangers només pot ser violenta, agressiva, d'insults i d'incomprensió.

Metres destil·la un teatre d'intencions, amb un gust per la paraula i una forta càrrega d'intuïció, que ha de saber llegir tant el director com l'actor. Ben pròxim a l'univers de Brossa. En aquest sentit, Joan Castells i els dos actors amb paper (Teresa Urroz i Jaume Bernet) saben divertir amb els tocs col·loquials, i emocionar amb les diverses veus paral·leles a l'anècdota. La sublimació definitiva, aquest cant a la multiculturalitat amb aires paròdics, els posa Mestres quan idea cançons populars catalanes amb ritmes d'altres països. I l'oportunitat l'aprofita el director per portar a l'extrem la broma i fer un homenatge al gust pel fregolisme del mateix Brossa. També original i captivadora és la imatge del balcó, al fons de l'escena. Una referència que recorda els quarts de casa de la Barceloneta. El muntatge de Manuel Veiga (16.000 pessetes, TNC 2004) també donava veu a la soledat d'aquests veïns, però ho feia portant la dramatúrgia al melodrama. Metres dóna un cop de timó i desdramatitza el panorama. Atorga als protagonistes la possibilitat de revoltar-se, d'apropiar-se del que volen de les cultures que arriben i anul·lar la resta. És, en realitat, una mirada desesperada, clarivident, que ajuda a entendre (sense dogmatismes) perquè les onades de nouvinguts es miren amb recel. I el pakistanès? Guarnit amb jaqueta de venedor de bombones de butà, talla les entrades i saluda fent una sardana. Màgic, críptic, formidable!


Jordi Bordes
El Punt 08/07/2008