recerques
ÈDIP 1, 2, 3, 4
Director d'escena: Josep Galindo
Amb Albert Alarcón, Laia Pellejà, Lourdes Alegret, Jordi Pérez, Laura Alejandro, Joan Rafart, Judith Anglada, Toni Ramírez, Maria Fontanals, César Rojas, Sandra Hervàs, Inma Santos, Sergi Martínez, Olga Sanz
Tragèdia «gore» complexa

L 'equip de Josep Galindo i Pablo Ley s'ha embrancat en una aventura utòpica que és difícil que triomfi. Els creadors de muntatges com Homenatge a Catalunya han intentat formar un equip entre els exalumnes de l'Escola Eòlia i els exestudiants del mateix centre de dramatúrgia i direcció per fer un pas al competitiu mercat de la professionalitat. Ho han fet amb un treball, Èdip 1, 2, 3, 4, en què es presenten, en format panoràmic, les cinc tragèdies gregues, que tenen de nexe una estirp de magnats que gaudirà del poder a la vegada que patirà l'enveja, la venjança i la mort. La mirada de l'espectador és als llimbs: entre el paradís dels morts i la terra de Tebes, on els assassinats contemplen com Tirèsies supera tots els entrebancs i els nobles, valerosos i desconfiats fills i filles d'una mateixa sang, cauen com mosques els uns contra els altres. La mort, des del camp dels esperits no és trista sinó festiva perquè retroben pares i fills i perquè desapareixen els que els han matat anteriorment. Una roda complexa, que obliga l'espectador a seguir cada personatge amb atenció, i que aporta ben poc. Només alguna picada d'ullet a les inexistents armes de destrucció massiva que havia profetitzat Tirèsies (l'alter ego de Bush, vaja). Els actors interpreten uns personatges tràgics que han embogit i no dubten a barrejar-se entre el públic i provocar-li inquietud i joc. Un bon recurs que salden amb èxit però que tampoc aporta res. Altra vegada, el posat gòtic al Versus recorda la llarga estada dels Ruddigore, una altra nissaga maleïda que, en clau de musical distreia amb encert i desvergonyiment, mentre es multiplicaven els assassinats a escena. També una maledicció havia caigut sobre aquella família però que, amb el temps, arribava a ser motiu per atansar el turisme intrèpid. Un musical esbojarrat, sí, que es resolia de forma poca-solta. El treball ingent de dramatúrgia no aconsegueix, pràcticament, emocionar ni persegueix que el públic s'identifiqui amb cada ànima en pena grega. El format tragicòmic no hi ajuda. Hi ha bones maneres a escena, bones idees dramatúrgiques, gags que funcionen. Però la salsa es talla un cop i un altre. Els mateixos ingredients, trossejats i combinats de manera diferent probablement donaran bons resultats en futurs projectes

Jordi Bordes
El Punt 23/06/2008