• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Crítica teatre

Toros no gaire braus

Bàrbara Raubert Nonell

El llanto

Director: Jaume Villanueva. Intèrprets: Nacho Blanco, Frederic Gómez. Cantaora: Juana Garcia. Piano i percussions: Rafael Plana

Teatre Poliorama. 2 de juliol

Toros, flamenc, Lorca, Rambla i olé! El Poliorama aprofita la seva situació turísticament estratègica per presentar aquest espectacle basat en el poema Llanto por Ignacio Sánchez Mejías que va tenir el seu èxit en la petitíssima sala de l'Espai Brossa quan es va estrenar el desembre de l'any passat, segurament perquè allà devia funcionar com una d'aquelles capsetes-vitrina peruanes on el miniaturisme accentua la gràcia d'escenes que en format real tindrien ben poc a dir.

Doncs una cosa semblant és el que passa amb el muntatge de Jaume Villanueva i la seva companyia Octubre Teatral, que amb els elements compositius de pes com són la música de Granados, la poesia de Lorca i la metàfora taurina no han sabut omplir l'escenari del teatre de la Rambla.

La tècnica dels dos ballarins masculins que interpreten Ignacio, el toro, un cambrer, Joselito i un altre torero borratxo és clara i rítmicament precisa, però la teatralitat en desvirtua els passos i és més que difícil de veure en Nacho Blanco el seductor Ignacio Sánchez. El dramatisme del tema, acompanyat per la màgia musical de Granados amb què el pianista Rafael Plana agombola tot l'espectacle, no són suficients per contrarestar l'efecte de la cantaora Gitana Catalana, que s'acosta més a la copla que a la saeta.

Malgrat tot, haver tret El llanto de la seva vitrina brossiana per dur-lo a la Rambla, on cada tarda fan un tastet de l'espectacle minuts abans de començar per atreure més públic, no deixa de ser una bona idea de temporada turística. Llàstima que ni els zapateados enèrgics de Frederic Gómez poden fer callar els badalls d'algun espectador.