Exclòs
del Festival Grec, que ha esdevingut no crosta sinó ostra impenetrable,
l'autor català viu s'ha d'exiliar en pròpia casa a circuits perifèrics
tan estimulants com l'Avantime del Versus. En aquesta arena de
llibertat estival, l'infatigable Josep Pere Peyró ha presentat el seu
darrer espectacle, el tercer de la tetralogia africana que va encetar
amb el torbador Les portes del cel i que va tenir una continuació
accidentada amb El cel massa baix, un espectacle molt poc vist perquè
va ser blanc de la ira idiota del proteccionisme animal i ara mateix
perseguit per la justícia a causa d'un xai que es mostrava en escena
acabat d'escorxar (ecs!). Hipocresies dels nous inquisidors.
La
tanca torna a ser un contundent cop de puny que Peyró clava contra les
vergonyes d'aquest Occident que s'engreixa a costa de la misèria del
món pobre. L'espectacle va ser creat al cor d'Àfrica i presentat a
l'aire lliure amb actors bantus. Ara es mostra adaptat a l'espai
tancat, on quatre intèrprets fan els 16 personatges de l'original. La
nova versió ha substituït els negres subsaharians per actors
afrocubans, que aporten els cants orisha amb uns ritus i un imaginari
que remeten directament als seus orígens africans.
L'obra
descriu les peripècies de Naoemé, una jove embarassada que emprèn el
llarg viatge fins a la tanca que separa la misèria de l'opulència, amb
l'esperança de tenir el fill a l'altra banda.
El marit potser ja
l'ha creuat, si encara és viu. Ella s'està amb la sogra, i el traficant
de clandestins la convenç perquè provi sort.
El més terrible,
però, no és el preu que ha de pagar per fer el viatge ni les
dificultats de dur-lo a terme, ans el regal enverinat que els fa el
mafiós: un parell de mòbils per tal que sogra i nora puguin mantenir-se
comunicades sempre. Gran troballa: Peyró erigeix la telefonia mòbil en
paradigma del sistema capitalista que crea necessitats on no existien i
enxampa els incauts en la diabòlica xarxa de pagaments, contractes
enganyosos, falses expectatives, abusives clàusules de fidelització i
altres martingales que se'n deriven. La sogra es juga tots els seus
béns -ase, cabra i gallina- per poder fer front a l'avidesa
escanyapobres de la companyia telefònica.
Centra l'escenografia
una gran roda que la noia fa girar com un esquirol per designar el
llarg viatge fins a la tanca, però que també evoca la sínia que, a
manca d'ase, ara fa girar la sogra. Un rol que interpreta Leonor Zayas,
que omple l'escena amb els seus cants en ioruba. La veu vellutada,
poderosa i profunda de la cubana convoca la màgia i l'encanteri contra
la infernal maquinària dels depredadors que han clavat al pobre una
patada al cul per fer-lo entrar al món modern, amb un munt de promeses
que queden atrapades irremeiablement a l'estacada on la mare, Marieta
Sánchez, s'enfila en l'última alenada. Un espectacle brutal i
necessari. Ja és ben significatiu que el seu autor, un dels màxims
exponents de la dramatúrgia catalana de l'última decada, ni tan sols
figuri en cert dossier meliquista que amb el titol de Teatre emergent
només inventaria allò mes trillat.
