CLIP DE TEATRE
[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]
Freqüències per zones
«Un déu salvatge (Le dieu du carnage)», de Yasmina Reza. Traducció de Jordi Galceran. Intèrprets: Jordi Boixaderas, Roser Camí, Ramon Madaula i Vicenta Ndongo. Escenografia: Ana Garay. Vestuari: Tamzin Townsend i Txema Segura. Il·luminació: José Manuel Guerra i Pep Gàmiz. So: Isabel Montero. Caracterització: Toni Santos. Direcció: Tamzin Townsend. Coproducció: Focus, Ramon Madaula, S.L. i Trasgo Produccions, S.L. Teatre Goya, Barcelona, 25 febrer 2010. De cop, quan es fa el fosc, esclata una banda sonora de música africana. ¿Música salvatge...? A la sala sembla que, aparentment, no hi ha cap africà. Per tant, no hi ha perill que se senti ofès per la relació de salvatgia i africanisme. Després sabrem que la banda sonora és en honor d'un dels dos personatges femenins, una estudiosa de bona fe dels conflictes del continent africà. Uf! Quin respir! No hi ha perill que 'Un déu salvatge' sigui una obra titllada de racista per cap oenagé.
Yasmina Reza (París, 1959) és una marca teatral que funciona. A poc a poc, la seva faceta multidisciplinar —dramaturga, actriu, escriptora de novel·la, cineasta...— i el ressò internacional que tenen les seves obres l'ha situada en el pòdium de les autores selectes. Després d'abandonar el pòsit intel·lectual d'alguna de les seves obres —la intel·lectualitat té mala peça al teler en els temps que corren—, ha tingut l'habilitat de passar-se al costumisme, diguem-ne comèdia —o tragicomèdia, segons com es miri— i com aquell qui no diu res, ha anat deixant en els diàlegs dels seus personatges breus referències d'un aire culte que, en segons quin context, esclar, sonen a broma i reforcen la comèdia: una rastellera de dades tècniques de recepta mèdica, una definició enciclopèdica del continent africà, una teoria pacifista, una citació d'algú que potser no coneix ningú però que queda molt bé o, fins i tot, una lliçó de bricolatge sobre un estri tan essencial en la vida quotidiana com la cadena o el botó de pitjar l'aigua de la tassa del wàter.
I aquesta combinació d'elements fa que les seves obres obtinguin la classificació de cultes i que, a la vegada, passin com un trago d'aigua fresca conservada en un càntir per a tota mena d'espectadors. D'aquesta barreja se'n diu també: intel·ligència. I les obres de Yasmina Reza, sigui quin sigui el seu discurs, traspuen intel·ligència, una intel·ligència dramàtica que, si troba els intèrprets que ha de trobar, es converteix en una festassa fins al punt que la tragèdia que hi ha volgut inserir de fons l'autora queda ofegada per les irresistibles riallades dels espectadors que boten de la butaca amb les actituds esbojarrades de cadascun dels quatre personatges que van pujant de calibre.
Això és el que ha fet que aquesta obra de Yasmina Reza hagi tingut pretendents com l'actriu Isabelle Huppert, que la va interpretar a París, o l'actor Ralph Fiennes, que la va muntar a Londres, o que ara, hagi estat també al Broadway de Nova York amb Jeff Daniels, Hope Davis, James Gandolfini i Marcia Gay Harden. Doncs, bé, després de passar fa una temporada en versió espanyola pel Teatre Tívoli, amb Maribel Verdú, Aitana Sànchez-Gijón, Pere Ponce i Antonio Molero, sota la mateixa direcció de Tamzin Townsend, la versió catalana actual, en una traducció de Jordi Galceran, que hi posa la cirereta en algun moment determinat: "m'importa un collonet!", "me la bufa", o amb la cançó del joc infantil "Arri, arri, Tatanet...", sembla que hagi revisat i corregit la versió anterior cosina germana en una millora global de l'espectacle: més energia, més vida, més descarament, més gosadia... és a dir, més creïble.
La cosa comença perquè dos pipiolis d'onze o dotze anys s'han atonyinat al carrer i un d'ells ha trencat un parell de dents ("incisives", no pas "incisius" com em sembla que s'hi diu, entre algun altre lapsus de concessió al parlar corrent) i l'ha deixat amb la cara feta un cromo. Els pares de les dues criatures es troben a casa d'una d'elles per parlar de la qüestió. El pare i la mare de l'agressor (Jordi Boixaderas i Vicenta Ndongo) formen un matrimoni ofegat per la feina, ell és advocat i ella assessora de màrqueting o alguna cosa similar. Els pares de l'agredit són l'altra cara de la moneda (Ramon Madaula i Roser Cami), ell és distribuidor i venedor de material de bricolatge i ella s'entreté fent escrits sobre art antic i conflictes africans.
De les bones maneres, del pacte i de l'acord, es passa a les diferències: ¿Pot un pare de família abandonar un hàmster a les clavegueres? ¿Pot un advocat tenir entre mans un afer d'estafa farmacèutica? Però aquestes són, només, dues petites anècdotes d'entre el doll de circumstàncies que fan pujar la tensió i acaben creant un conflicte que només el conyac de bona reserva és capaç de capgirar i embolicar encara més.
Quatre personatges, quatre papers molt ben perfilats que cadascun dels intèrprets ha atrapat amb traça i força sota la visió de domini de la comèdia que té Tamzin Townsend. El posat entre tímid i bon jan de Ramon Madaula, el d'executiu enxarxat amb el mòbil de Jordi Boixaderas, el de la mare Vicenta Ndongo que no aconsegueix mai arrossegar el seu marit en afers domèstics i l'altra mare, Roser Camí, que és un riu de consells i lliçons que promouen també tota mena de disquisicions filosòfiques.
Les accions de l'obra, en una clavada hora i mitja, prenen caràcter d'escenes amb gag. Algunes, molt enginyoses i divertides, d'altres, clarament cridaneres —un vòmit amb efectes reals s'emporta la palma, a parer meu, massa realista— i algunes que insereixen una mena de pausa com si no hi hagués pressa perquè l'obra del quartet necessita, com qualsevol partitura musical, moments lents per compensar els més àlgids.
Aquest és un altre dels espectacles de la temporada condemnats a l'èxit. 'Un déu salvatge' no demana que els espectadors s'hi esforcin, i això no és pecat, sinó només que es deixin relaxar i es disposin a veure passar pel davant seu el procés de l'esmicolament de quatre personatges que, en el fons, i a través de la llengua que sempre es desferma més del compte, depuren com un alambí les múltiples reaccions humanes que converteixen l'home i la dona d'aparença pacífica, reflexiva i raonable en perilloses feres salvatges. Fosc. Com a cloenda, torna a sonar la banda sonora amb música africana. Però ara ja sap tothom per què.
«Un marit ideal (An Ideal Husband)», d'Oscar Wilde. Traducció de Jordi Sala. Versió de Jordi Sala i Josep M. Mestres. Intèrprets: Joel Joan, Abel Folk, Sílvia Bel, Mercè Pons, Anna Ycobalzeta, Camilo García i Carmen Balagué. Escenografia: Quim Roy. Vestuari: María Araujo. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Xavi Clot. Edició banda sonora: Àlex Polls. Direcció escènica de Josep M. Mestres. Teatre Goya. Barcelona. 28 octubre 2009. Intentar donar —o vendre— Oscar Wilde per furt i corrupció és, em sembla, com voler donar —o vendre— gat per llebre. Un primer toc d'alerta, doncs: no anem al teatre decidits a veure, com ens recomanen amb comprensible bona intenció mercantil, un remake dels recents casos Gürtel, Palma, El Ejido, Santa Coloma de Gramenet o el Palau Millet. D'aquestes històries per no dormir n'hi ha hagut, n'hi ha i, per molt que facin i diguin, n'hi haurà sempre. Prou temps tindrem, doncs, de recrear-nos-hi. Deixem aquest morbo social per als assedegats satírics de 'Polònia', per als Telenotícies convertits en reality show i per als informatius de les ràdios i els diaris, frenètics a la cacera de la relliscada del polític, l'advocat, l'empresari o el promotor immobiliari galtes i pillastre.
Anem al teatre, sisplau, per veure Oscar Wilde i prou. Diu que quan Wilde va anar de gira pels EUA, per fer unes quantes conferències, en arribar a la duana va dir que l'únic que tenia per declarar era el seu geni. Veritat o fàbula, fem-li cas, doncs. L'embolcall de màrqueting és, simplement, una aparença que ens podem reservar per als pensaments íntims mentre escoltem, veiem, paladegem el discurs d'Oscar Wilde a l'escenari, en veu i cos d'un repartiment que no necessita elogis perquè els té tots ben guanyats per trajectòria i per mèrits propis.
I, a més, com que el director Josep Maria Mestres ja va dirigir fa dos anys, al Teatre Nacional de Catalunya, una altra obra d'Oscar Wilde, 'El ventall de Lady Windermere', ja sap amb qui juga i hi té la mà trencada. No en va se li ha adjudicat l'etiqueta del millor "director català de comèdia", cosa que l'home arrossega, em fa l'efecte, amb resignació i conformitat perquè ja se sap que contra els capritxos dels altres més val no lluitar-hi.
Ara bé, sí que és cert que els casos de corrupció política i d'ambició personal adinerada, ni que sigui recorrent al frau, planen en l'aire de la trama de l'obra 'Un marit ideal', aquella amb la qual Oscar Wilde (Dublín, 16 d'octubre 1854 - París, 30 novembre 1900) fa ja el 1895 una crítica mordaç de la societat britànica de finals del segle XIX. Època victoriana, en l'original. Època rabiosament contemporània, en la versió arranjada, arrissada, raspallada i alimentada pel traductor Jordi Sala i el director Josep Maria Mestres, amb una escenografia d'interior elegant, que durant les dues hores del muntatge, recorda un dels murs blancs ondulats del Macba. Bon joc de portes a la segona part —recurs clàssic de comèdia— a la confortable mansió del jove Arthur.
Per tant, tot demana utillatge d'alta comèdia, amb vestits fashion d'alta societat que semblen manllevats d'algun dels aparadors luxosos que, en aquest principi de segle en crisi mundial, converteixen el Passeig de Gràcia en una realitat virtual del que el món no és i potser voldria ser. Però que aquesta airada de l'obra sobre la corrupció passi per damunt del discurs literari d'Oscar Wilde, per damunt de la reflexió sobre la impossibilitat de ser feliços del tot, ni que ens en considerem una mica, per damunt de l'ètica i la moralitat —o l'estètica i el cinisme— o, en general, per damunt de les virtuts i les flaqueses de la condició humana, és l'autoengany en el qual l'espectador no s'hauria de deixar entrampar.
Deixant de banda i donant per fet que el muntatge ja té l'èxit de públic garantit —la nit de la meva funció, ple total, amb una resposta positiva des de la platea en diferents moments de l'espectacle—, per recuperar la tradició que ha impregnat Josep Maria Pou en el renovat Teatre Goya —excepció feta, fins ara, d'un desafortunat 'November', de David Mamet—, també s'ha d'advertir que es nota un lleuger desequilibri entre cadascuna de les dues parts que té l'espectacle.
¿Què hi passa a la primera part? Doncs que els espectadors s'esperen ja, de cop, veure-hi tota la carn a la brasa que els han promès i que no apareixerà fins a la segona part. Oscar Wilde té el costum de plantejar la situació amb calma, fent una mica el vermut —tal com es feia en el teatre de l'època— abans de passar directament a taula. És el risc de jugar amb una peça centenària, respectar-ne al màxim l'estructura i redecorar-la d'actual, ni que tingui tots els valors d'un clàssic.
Però sí que la primera part —de fet l'obra té tres actes— ja dóna a entendre que els personatges, repeteixo, en bones mans tots, acabaran captivant els espectadors per les seves trapelleries, els seus embolics i les seves malifetes. I aconseguir això és un mèrit a repartir a parts iguals entre la lucidesa literària del XIX d'Oscar Wilde i l'atreviment del XXI de Josep Maria Mestres, atreviment que li pot costar alguna clatellada dels més Wildeians.
¿I els personatges, doncs? Mirin-se'ls bé: Arthur Goring (Joel Joan) és un jove multimilionari, fill de papà —"senyoret", li diu ell— dandi, pinxo, eixerit, espavilat, llestot i pretendent de la jove Gina Chiltern (Anna Ycobalzeta), una espontània, enginyosa, també espavilada, amb l'alegria al cos i feliçment, o ingènuament, enamorada. El germà gran d'ella, Robert Chiltern (Abel Folk), és un noble d'historial immaculat, polític brillant, amb un futur a la cantonada, casat amb Victoria Chiltern (Mercè Pons), una dona perfecta per fer el retrat d'una parella ideal, que irradia honestedat, tendresa, amabilitat i que no cal que demostri que estima el seu marit perquè prou que es nota. Però hi ha també Laura Cheveley (Sílvia Bel), una dona rica que ve del passat, sense escrúpols, amb ambició d'anar més lluny, capaç de fer xantatge com si seduís amorosament, viperina, amb un poder ocult que si surt a la llum pot trasbalsar la vida de tots els altres i, especialment, esclar, la del polític Robert Chiltern. I encara hi ronden el senyor Goring (Camilo García), pare del jove Arthur, home de bona posició, conseller influent dels qui remenen les cireres en el poder. I, finalment, hi pul·lula la senyora Markby (Carmen Balagué), una dama adinerada, sociable, xafardera fins al moll de l'os, recurs teatral de l'enllaç dela Cheveley amb la mansió dels Chiltern.
¿Oi que tot plegat sembla la bíblia d'una minisèrie d'època d'aquestes tan atractives que TV3 mata d'una tirada de quatre o cinc hores seguides quan arriben llargs ponts festius, tothom és a la carretera i l'audiència baixa? Doncs, aquesta és l'aparença que no ha de confondre l'espectador perquè, gràcies a aquest tul de personatges, es desgrana el geni aquell al qual feia referència el mateix Oscar Wilde quan va arribar a declarar davant el burot de la duana dels Estats Units.
¿Caldria polir la interpretació i adequar-la més encara a la classe de l'alta societat victoriana que retrata Oscar Wilde? Bé, potser sí. Els intèrprets s'hi senten còmodes i l'auditori també. Em fa l'efecte que els mateixos intèrprets ho aniran fent espontàniament a manera que avancin les funcions de l'obra. Joel Joan, al cap d'una hora de representació —per cert, és ell qui obre l'espectacle des d'una llotja parlant pel móbil— ja es deixa anar i el públic incondicional de l'actor ho celebra amb aplaudiments espontanis. També Anna Ycobalzeta sembla en alguns moments que s'oblidi que pertany a una casa alta i de bona educació i que, una noia com ella, malgrat el que pensi per dins, mai no ho exterioritzaria tan gratuïtament. Potser Abel Folk s'hauria de creure de debò que és el que diuen que és: un polític brillant, que està per damunt de tot, que no sap res del que passa al carrer i que viu en el món fals que ell mateix i els que són com ell s'han creat. I Mercè Pons i Sílvia Bel, amb una mica més de rodatge, acabaran demostrant que són dues autèntiques contrincants pel futur d'un home immers en una selva.
Diria que ells mateixos deixaran de contemporaneïtzar més del compte els personatges victorians que, gràcies al túnel del temps, ara —en un barri precisament saturat de tecnologia com el del Goya— han descobert el telèfon mòbil, amb la dèria dels simpàtics i adolescents SMS, que mouen part de la trama, i que han substituït les notetes confidencials manuscrites i que aixecarien de la tomba del Pere Lachaise el pobre Oscar Wilde.
Diria, doncs, que tota la companyia anirà retornant a l'origen de l'obra, sense abandonar el joc de miralls que vol fer aquesta versió actualitzada perquè reflecteixi la societat contemporània. ¿O algú es pensa potser que tot el que Oscar Wilde va denunciar del seu temps era anecdòticament exclusiu de la societat victoriana? Escoltant atentament la lletra menuda dels aguts i intel·ligents diàlegs, de les rèpliques i contrarèpliques de l'obra 'Un marit ideal', un es convenç que el món gira i gira com una ruleta des de fa milions d'anys per acabar aturant-se i deixant la bola de la sort sempre en el mateix lloc. Ni que sigui ensopegant tres vegades en la falsa combinació del crupier que porta la batuta.
«La vida por delante», de Romain Gary (pseudònim: Émile Ajar). Adaptació de Xavier Jaillard. Traducció del francès de Josep Maria Vidal. Intèrprets: Concha Velasco, Rubèn de Eguia, Carles Canut i José Luis Fernández. Escenografia: Llorenç Corbella. Vestuari: María Araujo. Il·luminació: Pep Gàmiz. Espai sonor: Jordi Ballbè. Direcció: Josep Maria Pou. Teatre Goya. Barcelona, 15 abril 2009. La vida literària és plena de misteris. Com a mostra la 'boutade' que va propiciar Romain Gary (Vilna, Lituània, 1914 - París, 1980), escriptor en francès que, segurament tip del menyspreu a la seva obra que li dedicaven els crítics, els va fer la juguesca de guanyar per segona vegada el premi Gouncourt el 1975 amb la novel·la de la qual parteix aquesta obra de teatre ('La vie devant soi', Ed. Mercure de France, París, 1975), però amb un nom desconegut, Émile Ajar, pseudònim de l'autèntic autor.
Com que les bases del premi Gouncourt no permeten que el guanyi dues vegades un mateix autor i Romain Gary ja l'havia guanyat el 1956 amb la novel·la 'Les racines du ciel', hi va renunciar i no va sortir a la llum el seu nom real fins després de la seva mort (es va suïcidar el 2 de desembre del 1980 al seu apartament de París). Durant cinc anys, doncs, els mitjans de comunicació i els crítics que havien omplert d'afalacs la novel·la de l'escriptor desconegut van veure com es posava en evidència l'antipatia que li brindaven en vida.
La novel·la ha tingut al llarg del temps diverses adaptacions. La primera, en cinema, el 1977, dirigida per Moshé Mizrahi, amb Simone Signoret de protagonista i un Oscar a la butxaca com a millor pel·lícula de parla no anglesa. L'any passat, el dramaturg i actor Xavier Jaillard la va adaptar al teatre, amb diversos premis Molière. L'estrena teatral ara aquí, partint, esclar, de l'adaptació francesa, dóna un tast aproximatiu del que és la novel·la, però no per això menys impactant.
Una exprostituta jueva, resident a França, que havia estat portada a la avantsala del camp d'extermini d'Auschwitz, viu ja gran, a París, en un barri marginal —Belleville, segurament—, fent de mare d'acollida de fills de prostitutes i respectant la religió de cadascun dels seus orígens paters o materns. A l'obra de teatre només n'apareix un, Momo o Mohamed —a saber què en diria Michael Ende si tornés del seu món de fantasia interminable—, un adolescent d'origen àrab que, al costat de Madame Rosa, la protagonista, juga un paper important en el desenvolupament de la trama, fins al punt que és ell qui, en unes acotacions d'aquelles que ja no es porten en teatre, adreçant-se directament al públic, situa i explica algunes de les accions.
'La vida por delante' és un conte moral. Un conte moral per a adults, esclar, però també, tal com està presentat i interpretat, un conte moral per a adolescents i joves. Dic moral perquè el discurs sona en algunes ocasions a moralitat. Cal pensar que som al 1975 i que, aleshores, el que Romain Gary diu és avançat al que viurà l'Europa de la immigració d'un quart de segle després. Per tant, la presència de criatures filles d'immigrants, nascudes en famílies desestructurades, sense un futur clar, abocats a la bona sort de la vida, té ara un relleu especial.
L'obra, representada al nou Teatre Goya —escenari d'èxits per ara i aquest muntatge també té la mateixa pinta— cobra també un doble valor. Mentre a dins es parla d'immigració, de prostitució, de conflictes entre religions, a fora, molt a prop del teatre, una part d'aquesta moderna marginació i d'aquesta moderna prostitució estableix un lligam entre ficció i realitat fins al punt que fa l'efecte que Madame Rosa, quan entra a l'escenari, al seu pis d'escenografia, sense ascensor, no fa res més que aparèixer en un dels pisos de mala mort que es troben en més d'una de les antigues cases del barri del Raval del qual el Goya fa de portal d'entrada. Aquest realisme no buscat intencionadament ni pel director Josep Maria Pou ni pels intèrprets afegeix un ingredient més d'escalfor humà a la denúncia que fa Romain Gary en la seva obra.
El discurs és tan senzill —i en la senzillesa hi ha sovint l'autèntica riquesa— que no té cap dificultat per connectar de seguida amb els espectadors. Madame Rosa —una estel·lar caracterització de la veterana Concha Velasco sense caure gens en l'exageració sinó en una naturalitat més que convincent d'un personatge com el seu— obre el joc amb ben bé cinc minuts de presència a l'escenari, prenent aire i esbufegant després de pujar el ram d'escales.
Són cinc minuts tensos, sense paraules, de gran actriu, de silenci sepulcral a la sala. I quan engega, un ja percep des de la primera frase que no deixarà de captivar l'auditori perquè s'hi veu la mà del director que l'ha despullada de tics i coixins i l'ha convertit en una senyora d'aquelles que, amb espardenyes, combinació de seda beix —un tradicional 'viso' de la tercera edat que produeix exclamacions entre una part del públic—, despenjada i, això sí, amb maquillatge al rostre i els llavis vermells, es passegen encara pel barri. El domini de l'acció és evident a partir d'aquí.
Però el muntatge —mediatitzat en part per la presència de Concha Velasco, amb 70 venerables anys a l'esquena i en plena forma escènica honesta i conscient del que ara pot fer— té la sorpresa, gairebé descoberta debutant, del jove àrab Momo (Rubèn de Eguia), després d'actuar fugaçment a l'obra 'El bordell', de Lluïsa Cunillé, dirigida per Xavier Albertí, al Teatre Lliure, i a 'La gran nit de Lourdes G.', de Cristina Clemente i Josep Maria Miró, al Versus Teatre, entre algunes altres intervencions. El públic reconeix el seu treball, que passa dels primers moments de secundari a engrandir-se fins a convertir Momo en el desencadenant del canvi de rumb que pren la història de Madame Rosa.
Per les seves intervencions, Carles Canut (Doctor Katz) i José Luis Fernández (Youssef Kadir), són dos papers tan imprescindibles com els dos coprotagonistes, però forçosament més fugaços, discret i observador el del doctor Katz, en les seves escenes, i peça clau de tota la trama, mostrant en pocs minuts les dues cares del personatge, Youssef Kadir, pare del jove Momo, que escolta des de l'ombra quin és l'autèntic orígen que se li havia amagat i que, amb ajut de Madame Rosa, una trapelleria que no es pot desvelar, l'empeny a decidir si vol o no reconèixer el seu pare.
L'obra, de gairebé dues hores, guanya en intensitat a la segona meitat quan Madame Rosa passa a fer el paper de l'àvia que perd el cap, que s'aferra als records (el passat jueu, l'extermini nazi, la vida alegre de l'època de joventut...) en un retrat de la decadència i de la nostàlgia del passat que encandila encara més els espectadors.
El debat de fons, d'una manera subtil, hi és: l'oportunitat de l'eutanàsia o l'allargament de la vida en mans de la ciència, la fragilitat de les fronteres de les creences religioses (islàmica, jueva, cristiana...), la impossibilitat de l'ésser humà a viure sense amor, una de les moralitats que es repeteix al llarg de l'obra, i sobretot el coratge i la dedicació d'una dona que de jove va ser denunciada als nazis pel seu propi marit i que amb una cuirassa exterior de frívola i escèptica davant la vida, escull l'opció de donar a les criatures que ha acollit allò que molts altres els van arrabassar.
«Els nois d'història», d'Alan Bennett. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Josep M. Pou, Josep Minguell, Maife Gil, Jordi Andújar (els professors). Nao Albet, Javier Beltrán, Oriol Casals, Alberto Díaz, Xavi Francés, Llorenç González, Jaume Ulled i Ferran Vilajosana (els alumnes). Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: María Araujo. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Pep Gàmiz. Direcció musical: Sergi Cuenca. Adjunt a la direcció: Josep Galindo. Direcció de Josep M. Pou. Barcelona, Teatre Goya, 5 octubre 2008. L'arrencada teatral de la temporada 2008-2009 ha posat sobre els escenaris catalans uns quants espectacles candidats a convertir-se en l'èxit de la temporada. N'hi havia alguns de cantats, d'èxits, pel seu propi pes. No cal esmentar-los. Però faltava que sorgís l'espectacle en majúscules. Aquell que xucla espectadors un dia i un altre, sense crides mediàtiques extraordinàries, i que sembla que no trobi el moment de baixar el teló. I l'espectacle ha sorgit.
I ho ha fet de la mà d'un mestre del teatre com Josep M. Pou, en aquest cas actor protagonista i director, i en un nou espai teatral comodíssim com el nou Teatre Goya que, per iniciativa de la productora Focus i l'aposta decidida de les institucions, ha passat de mort a vida i ha revitalitzat de rebot un espai urbà en letargia enmig d'un rovell cultural que va des del Teatre Romea, pel sud, a la Universitat de Barcelona, pel nord, passant per la Biblioteca de Catalunya, el FAD, el Macba, el CCCB, la nova Facultat de Geografia i Història, la Universitat Ramon Llull i la futura hemeroteca i l'Antic Teatre en rehabilitació del CCCB.
Josep M. Pou ha fet un regal extraordinari als amants del teatre. En dos aspectes: no només per haver escollit una obra contemporània, 'Els nois d'història', d'Alan Bennet, que ha portat a escena amb gran elegància, sinó també per haver marcat una línia programadora que serà molt difícil que es faci enrere.
Han passat les primeres representacions prèvies i ha passat el dia de la inauguració oficial. Punt i a part. Ara és l'hora de la veritat. I el públic ja ha començat a respondre, mogut per un ressort impulsiu amb ple absolut. Continuarà així. No pot ser d'altra manera. Pel boca-orella, per la riquesa de la proposta i pel treball coral, per una direcció afinadíssima, per la necessitat del debat que, d'una manera com aquell qui no diu res, es planteja de fons en l'obra, per la capacitat de fer en català una obra anglesa fins al moll de l'os, sense que ningú desafini, per posar el dit a la nafra de l'educació en un moment tan oportú en què l'educació demana a crits que se'n parli, que es remogui i que es resituï.
'Els nois d'història' es va estrenar fa quatre anys al Teatre Nacional de Londres, dirigida per Nicholas Hytner. Alan Bennett (Leeds, 1934), autor prolífic com a dramaturg i guionista, va veure com l'obra es guardonava amb sis Tony i tres Olivier. Fa dos anys, el mateix Nicholas Hytner la va portar al cinema. Fa un any es va estrenar aquí, més aviat sense pena ni glòria perquè la pel·lícula no fa cap favor a l'obra teatral.
Un grup d'estudiants d'una regió del nord d'Anglaterra es preparen per accedir a dues de les universitats de més prestigi, Oxford i Cambridge. Hèctor (Josep M. Pou) és un professor singular, arravatador, motorista, gens convencional amb els mètodes de puntuació i exàmens, més humanista que realista, més preocupat per fer persones que pensin que no pas màquines que funcionin automàticament.
L'obra, ambientada als anys vuitanta, hauria de ser d'assistència obligatòria per a l'actual professorat d'escola, el professorat d'institut, el professorat d'universitat, el professorat en excedència per estrés, el professorat interí i el becari, el professorat que prefereix no exercir de professorat perquè no resisteix l'embat actual de la societat juvenil i sobretot per al professorat de taula de despatx, el que pensa com embolicar la burocràcia, el que administra des de la teoria el dia a dia dels que s'enfronten cos a cos amb el repte de l'educació a contracorrent dels aires que corren en la societat.
S'han fet comparacions amb 'El club dels poetes morts'. Bé, potser sí. Però només per les campanades que sonen de les torres del Col·legi Major —que al Goya sonen en efecte panoràmic, efecte que es repetirà al final amb el pas rabent de la moto d'Hèctor— i per l'estructura arquitectònica dels finestrals de l'escenografia. Però per res més. Sí que es parla de poesia, de literatura, de lectures, de cinema, de la vida, però no com ho fa 'El club...'
Si l'obra, però —dues hores i mitja amb entreacte— només se sostingués en el discurs més o menys intel·lectual, no acabaria de tenir per això sol el poder de seducció que té. Aquest li ve també per la relació que s'estableix entre alumnes i professors, sobretot per les classes de francès del professor Hèctor amb els xicots, pels xous que munten provocats per Hèctor, pels moments musicals —piano en directe—, per les peces de cant coral dels alumnes, per les fugaces però imprescindibles actuacions dels altres tres professors, Irwin (Jordi Andújar), el senyor director (Josep Minguell) i la senyora Lintott (Maife Gil), pels moments àlgids d'Hèctor, un personatge amb ombres i llums, i per la presència del personatge real, Josep M. Pou, clarivident, encertat, pletòric, immens. Només es pot dir que s'ha de veure. No se'n pot desvelar res més. És una obra amb impacte final. Un impacte molt ben resolt. Creïble. Com diu l'última frase d'Hèctor a l'obra: "Cal passar el testimoni. Passeu-lo!"
[Algunes crítiques de l'anterior etapa del Teatre Goya]
«Cena para dos», de Santiago Moncada. Direcció de Víctor Conde. Intèrprets: José Luis López Vázquez, María Fernanda d'Ocón i Rosa Valenty. Escenografia de Francesc Bellet. Vestuari de Mercè Roca. Barcelona, Teatre Goya, 6 febrer 2003. ¿Recordeu 'La cabina'? És una d'aquelles imatges de la televisió en blanc i negre que forma part d'una època. Ell, l'home angoixat dins la cabina transportada per una camioneta qui sap on, era José Luis López Vázquez.
Ara, José Luis López Vázquez es troba, anys després, en una altra mena de "cabina", l'escènica, la teatral, el Teatre Goya. José Luis López Vázquez s'afegeix a la relació d'autors recuperats d'altres èpoques que les productores madrilenyes aprofiten per repescar públics desencantats d'un teatre experimental i renovat i que, en contrapartida, s'havien refugiat en les capses acolorides, però també amb regust de blanc i negre, de la televisió.
'Cena para dos', doncs, apunta directe a una tipologia d'espectador. I no hi ha res a dir. Si aquest espectador existeix i si els intèrprets veterans ho poden fer, no hi ha res més honest que intentar d'interconnectar els uns amb els altres.
Però mirant el panorama teatral global, és difícil apel.lar a la nostàlgia d'uns espectadors formats en altres interessos escènics dels últims anys. José Luis López Vázquez, gran, veteraníssim actor de cinema --diu que en un moment determinat va fer onze pel.lícules en un any--, torna a la seva vuitantena als escenaris, a la pols dels escenaris, que és com la pols dels orígens que reviscola els intèrprets.
Tot i que 'Cena para dos' es manté en la feble maroma de la dignitat escènica, probablement allò que serviria de debò per mantenir en cartellera bons actors de tota la vida, seria atorgar-los papers en obres que poguessin demostrar del que són capaços, adequats a personatges del perfil de l'edat i l'experiència que han acumulat amb els anys.
Fa la impressió, en canvi, que necessitats de producció vulguin dotar d'una aparent jovialitat venerables actors de l'escena que els espectadors de la seva època i els d'ara entendrien millor en un paper que hagués evolucionat igualment com tots ells. Aquesta seria una autèntica política de respecte a la veterania, més que forçar la màquina fins a nivells que acaben perjudicant els mateixos actors.
«Aquella nina», de Montserrat Cornet. Direcció de Pere Daussà. Intèrpret: Mercè Comes. Escenografia de Francesc Bellet. Vestuari de Mercè Roca. L'autora Montserrat Cornet continua amb la seva estada en cartellera, ja sigui per diversos escenaris catalans, o al mateix Teatre Goya de Barcelona, on ja va presentar amb èxit 'Revisió anual', actualment en gira. Aquesta vegada, al Teatre Goya, el programa és doble, per una banda l'obra 'Tota una senyora', que ja vam comentar al seu dia, i el monòleg 'Aquella nina', que dirigeix Pere Daussà i que interpreta l'actriu Mercè Comes.
'Aquella nina' és un monòleg que, en no gaire més d'una hora, repassa el que ha estat la vida d'una dona dels últims ben bé tres quarts de segle. Per tant, la dolçor de la infància, la guerra civil, la postguerra, la represa, la frustració i una nova vida recorren el monòleg en un fil argumental novel.lesc que té dos punts d'interès: explicar una història a generacions que no l'han viscuda i refrescar la memòria als que n'han estat protagonistes.
El monòleg s'ajuda d'una projecció de fons que serveix aquesta doble funció. Les imatges, que semblen gairebé imprescindibles avui en dia per compensar la influència de la televisió, corren un perill davant d'un monòleg: que distreguin en segons quins moments el discurs de la protagonista.
Mercè Comes omple aquesta dificultat amb un domini del monòleg, sense efectismes, enmig d'una escenografia que representa un pis vell, ara abandonat, propi per als records i que, als que vegin el programa doble de Montserrat Cornet, reconeixeran sota els llençols que cobreixen els mobles per l'escenografia de l'obra 'Tota una senyora'. El món de les dones de Montserrat Cornet al Teatre Goya, per a tots els públics.
«Tota una senyora», de Montserrat Cornet. Direcció de Josep M. Cusachs. Intèrprets: Joan Massotkleiner, Sílvia Vilarrasa, Òscar García, Santi Sans i Aina Clotet. Escenografia de Francesc Bellet. Vestuari de Mercè Roca. Montserrat Cornet ha tornat a estrenar al Teatre Goya. Aquesta vegada una tragicomèdia contemporània de vocació familiar, per definir-la d'alguna manera, on la que en surt més mal parada és la mare, per la seva visió conservadora, en contradicció amb la resta dels components de la família: avi, pare, fill i filla.
Sembla que l'autora de 'Tota una senyora', aquesta és l'obra, vol reflectir la indispensable relació entre un pare i un fill. Però l'obra té una estructura d'escenes que porten a un seguit de diàlegs separats de dos dels membres de la família per anar reconstruint el forjat psicològic que té de fons. Una estructura que l'acosta més al guió de telenovel.la que no pas a la representació de foscos que permet el teatre.
Montserrat Cornet no es limita a plantejar una separació matrimonial en una família de casa bona sinó que n'explora les possibles causes i no perdona el paper de la dona. El muntatge, dirigit per Josep M. Cusachs, té una sorpresa final que torna a recordar la televisió de plató amb públic. "¿Oi que no us ha agradat el final? Doncs, en tenim preparat un altre."
La tragicomèdia la fan possible Joan Massotkleiner, Sílvia Vilarrasa, Santi Sans, Aina Clotet i Òscar Garcia. El rodatge, essencial en comèdies, farà que l'engranatge de la família funcioni. Fins i tot la solució aportada de dos finals, aquest per al pare, aquest per a la mare, com diu la cançó de fer menjar sopes, pot arribar a polir l'excés melodramàtic amb què els dos es tanquen i que, en uns espectadors fets a tot, deixen un somriure coriagre que no totes les generacions acabaran paint de la mateixa manera.
«Shirley Valentine», de Willy Russell. Traducció de Joan Sellent i Ferran Toutain. Direcció de Rosa M. Sardà. Intèrpret: Amparo Moreno. El tàndem Rosa Maria Sardà i Amparo Moreno va tenir un moment brillant l'any 1994 amb la posada en escena de l'obra Shirley Valentine, que al seu dia es va estrenar al Teatre Villarroel. Amparo Moreno ja va dir aleshores que la direcció de Rosa Maria Sardà li havia donat l'oportunitat de demostrar què podia fer en teatre i de donar una nova imatge d'ella.
Ara, una reposició que ja porta dies en cartellera, ha tornat aquesta obra als escenaris, al Teatre Goya, on Amparo Moreno continua amb aquesta obra de Willy Russell, fent de Shirley Valentine, en una traducció de Joan Sellent i Ferran Toutain.
Shirley Valentine va ser portada al cinema l'any 1989 pel director Lewis Gilbert, amb l'actriu Pauline Collins, un dels Oscars d'aquell any. Ara Amparo Moreno, des del 1994, ha anat reposant el muntatge de Rosa Maria Sardà amb aquesta peculiar Shirley Valentine teatral, una mestressa de casa que es troba enfrontada amb la seva solitud en arribar a la maduresa.
El detonant de la situació es produeix quan rep la invitació d'una amiga per anar-se'n sola, sense família, a Grècia. Dues parts essencials configuren l'obra. La primera té lloc en una cuina petita, ofegada. I la segona transcorre a Grècia, un mite per a l'alliberament de la Valentine.
Passats els sis anys llargs des de la seva estrena, Amparo Moreno s'ha fusionat amb Shirley Valentine i ha convertit l'obra en un d'aquells espectacles que sembla que ara per ara no tinguin data de caducitat. Com si hagués nascut un clàssic.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page 
