«La muntanya al teu voltant» Coreografia i direcció de Cesc Gelabert. Espai escènic de Perejaume. Música original de Borja Ramos i Carles Santos. Altres músiques: Francesc Cassú, Tomàs Gil i Membrado, i Pep Ventura. Interpretació musical: Banda Municipal de Barcelona. Direcció de la banda: Salvador Brotons. Arranjaments musicals: Francesc Cassú, José Ramón Gutiérrez i Xavier Piquer. Vestuari: Lydia Azzopardi. Il·luminació: Sam Lee. Ballarins: Dani Corrales, Samuel Delvaux, Cesc Gelabert, Virginia Gimeno, Tura Gómez, Jonatan de Luis Mazagatos, Ingrid Magriñá, Salvador Masclans, Núria Navarra, Lorena Nogal, Alberto Pineda i Charles Washington. Amb la participació de 14 membres de colles sardanistes. Assistents del coreògraf: Toni Jodar i Sarah Taylor. Teatre Grec, Barcelona, 17 i 18 de juny 2011.
[veure crítiques]
FESTIVAL GREC 2010. Espais: Biblioteca de Catalunya, CaixaForum, CCCB, Club Capitol, Convent de Sant Agustí, El Polvorí, Fundació Joan Miró, Institut del Teatre, L'Auditori, La Caldera, La Villarroel, Macba, Mercat de les Flors, Museu Picasso, Plaça del Rei, Sala Beckett, Sala Ovidi Montllor, Teatre Grec, Teatre Lliure, Teatre Nacional de Catalunya, Teatre Poliorama, Teatre Romea. Barcelona, 13 de juny a l'1 d'agost del 2010.
Balanç del Grec2010 Article d'opinió de la sèrie 'En fila índia', a càrrec d'Andreu Sotorra.
«Primer amor», de Samuel Beckett. Versió José Sanchis Sinisterra. Traducció d'Anna Soler. Concepte i interpretació: Pere Arquillué. Creació: Àlex Ollé i Miquel Górriz. Sobre una idea original de Moisés Maicas i Pere Arquillué. Coproducció Grec 2010, Bitó Produccions, Chekhov International Theatre Festival de Moscou, Velvet Events i Grostel Grup Empresarial. Amb la col·laboració del Centre d’Arts Escèniques de Terrassa (CAET). Sinopsi: ¿Riure o plorar davant la monstruosa descripció del primer (i únic) amor del protagonista d’aquesta peça? I és que Beckett ens col·loca en aquesta obra, escrita l’any 1946, davant d’una història d’humor tràgic. Pere Arquillué encarna un ésser torturat, un home expulsat de casa seva en morir el seu pare, que potser s’estima per un moment la prostituta que el sedueix però que, si es lliura a l’amor, és només per poder-se’l treure aviat del cap. La Villarroel, Barcelona, 17 juliol 2010.
[veure crítiques]
«Amb els peus a la Lluna». Guió de Manuel Maestro i Paco Azorín. Música d'Antoni Parera Fons. Soprano: María Bayo. Vestuari: Anna Güell. Il·luminació: Ximo Diaz. Audiovisuals: Eugenio Szwarcer. Escenografia de Paco Azorín. Direcció de Paco Azorín. Coproducció Grec 2010, Gran Teatre del Liceu, Teatro Real de Madrid, Asociación Bilbaina de Amigos de la Ópera i Teatro de la Maestranza de Sevilla. Sinopsi: L’espectacle aposta per la màgia i la poesia de l’òpera per parlar d’aquell moment únic a partir d’un nen
que reconstrueix amb les seves joguines el viatge de l’Apol·lo XI, i també de les reaccions dels seus parents que, com les de la mateixa humanitat, aniran des del recel fins a la passió científica, passant per l’escepticisme. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 16 juliol 2010.
[veure crítiques]
«Almuerzo en casa de los Wittgenstein (Ritter, Dene, Voss)», de Thomas Bernhard. Traducció de Miguel Sáenz. Intèrprets: Àngels Bassas, Carmen Machi i Mingo Ràfols. Escenografia: Antoni Duran. Vestuari: Nina Pavlowsky. Direcció: Josep Maria Mestres. Sinopsi: Ludwig, o Voss, és un filòsof que acaba de sortir d'un conegut manicomi. En arribar a casa, el domicili d'una família curta i decadent, les seves germanes, Ritter i Dene, actrius retirades, li organitzen un dinar de benvinguda. Veritats desconegudes i sorprenents apareixen de la trobada entre aquests personatges, atrapats en les convencions d'una família benestant. Es considera que l'obra està inspirada en el filòsof Ludwig Wittgenstein i la relació que mantenia amb les seves germanes. Teatre Romea, Barcelona, 10 juliol 2010.
[veure crítiques]
«Bereshit. La història més bella del cosmos». Creació, dramatúrgia i interpretació de Pep Bou i Jorge Wagensberg. Il·luminació: Jep Verges i Pep Bou. Selecció musical: Rai Fransoy. Vestuari: Rui Alves. Vídeo: Mon Feijoo. Direcció: Pep Bou. Sinopsi: Amb paraules i amb bombolles, entre un artista i un científic... Així, mitjançant el que ells mateixos defineixen com un recorregut oralbombollístic, l’actor Pep Bou i el divulgador científic Jorge Wagensberg expliquen la història de l’univers. Utilitzen la simetria i l’harmonia de les esferes per mostrar-nos, poèticament i científica, d’on venim i també per preguntar-se cap a on anem. Pel camí, s'aprenen quines són les lleis de la natura i es descobreix en quin moment van aparèixer la vida i la intel·ligència. Teatre Ovidi Montllor, Barcelona, 14 juliol 2010.
[veure crítiques]
«Butô/ Dead 1 (Ko & Edge Co.) Quick Silver». Creació de Ko Murobushi. Intèrprets: Daiji Meguro, Yukio Suzuki i Teita Iwabuchi. Il·luminació: Krisha Piplits. Sinopsi: Tres cosses s'alcen tremolosos, només per tornar a caure a terra després d'un fugaç renaixement. Influït per les imatges de les víctimes d'Hiroshima i Nagasaki, Tatsumi Hijikata, pare del butô, va definir aquest estil amb la imatge d'un cadàver que s'aixeca desesperadament. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 13 juliol 2010.
[veure crítiques]
«La trastienda del Polvorí». Dramatúrgia d'Enrique Vargas. Coordinació artística: Patrizia Menichelli. Disseny imaginaris: Alekos, Nelson Jara, Betina Birkjaer y Arianna Marano. Direcció d'actors: Enrique Vargas, Patrizia Menichelli i Giovanna Pezzullo. Il·luminació: Francisco Javier García. Vestuari i màscares: Patrizia Mechinelli. Direcció musical: Alberto Sarcina. Música original i músics: Alberto Sarcina, Sebastiano Spinella, Francisco Javier García, Stephane Laidet, Gabriel Hernández, Alekos, Aurora Arenare. Actors-investigadors: Patrizia Menichelli, Gabriella Salvaterra, Nelson Jara, Gabriel Hernández, Francisco Javier García, Alekos, Stephane Laidet, Ludovica Zoina, Sebastiano Spinella, Arianna Marano, Aurora Arenare, Marga Socias, Eva Perez, Giovanna Pezullo, Roberto David García, Claudia Alemany, Eva Szwarcer. Sinopsi: La seu del Teatro de los Sentidos, el Polvorí de Montjuïc, obre les seves portes a grups d'espectadors reduïts de 50 en 50. Música, nius, gàbies, roba estesa, miralls... El Polvorí de Montjuïc, Barcelona, 8 juliol 2010.
[veure crítiques]
«Dies Irae; en el Rèquiem de Mozart», de Marta Carrasco. Intèrprets: Alberto Velasco, Montse Rodríguez, Carmen Angulo, Anna Coll, Joan Valldeperas, M. José Cordonet, Adolfo Simón, Noemí Padró, Raquel Sánchez, Frantza Arraiza, Asu Rivero, Manuelle Marra i Robert González. Escenografia: Marta Carrasco, Pau Fernández i Robert González. Muntatge musical: José Antonio Gutiérrez. Vestuari i maquillatge: Pau Fernández i Rui Álvarez. Direcció: Marta Carrasco. Sinopsi: Marta Carrasco ha manllevat la música del 'Rèquiem' de Mozart com a punt de partida i d’inspiració, i juntament amb altres músiques en fa un ús dramàtic per anar més enllà de la pura missa de difunts: crea una mena de cerimònia profana habitada per personatges delirants on es revisa de manera crítica el paper d’un tipus d’Església, la del poder, i la seva actitud envers les dones. A 'Dies Irae; en el Rèquiem de Mozart', la ira no és divina, sinó humana, una ira contra la injustícia que recorre de dalt a baix un muntatge irreverent, ple de contrastos i d’un intens dramatisme. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 8 juliol 2010.
[veure crítiques]
«La Venus de Willendorf», de Iago Pericot. Intèrprets: Àlex Navarro, Xavier Estrada, David Cuspinera, Oscar Kapoya, Charo Campo, Lola López, Maribel Martínez, Karle Beristain i Sandrine Rouet. Coreografia: Jordi Cortès. Moviment: Andrezej Leparski. Espai escènic: Iago Pericot i Paco Azorín. Il·luminació: Paco Azorín. Vestuari: Iago Pericot. Direcció: Iago Pericot. Sinopsi: L’agressió gratuïta d’uns joves a una dona indigent de fa un temps a Barcelona ha estat l’excusa periodística que ha decidit Iago Pericot a dedicar un espectacle de teatre-dansa a la violència de gènere, racial, psicològica... Per reflexionar sobre el degoteig d’agressivitat que omple els diaris i les televisions, Pericot tria un personatge imparcial: la Venus prehistòrica que dóna títol al seu espectacle i que s’ho mira tot gairebé indiferent, aliena a les angúnies del present. Al seu voltant, vuit intèrprets evolucionen al ritme de 'La passió segons Sant Mateu', de Johann Sebastian Bach, un episodi musical que, potser perquè també relata fets violents, encaixa amb la proposta de l’espectacle. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 7 juliol 2010.
[veure crítiques]
«Fora de joc», de Sergi Belbel. Intèrprets: Anna Azcona, Toni Sevilla, Francesc Lucchetti, Queralt Casasayas i Paul Berrondo. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Quico Planas. So: Sergi Virgili. Direcció: Cristina Clemente. Sinopsi: Història d’una família i d’un immigrant que cuida l’avi. A causa de la crisi, tots veuran trastocades les seves aspiracions de futur. Però la crisi no deixa de ser un pretext per explorar les relacions entre els personatges, les seves mancances, els seus anhels. I, tot plegat, amb una mica d’humor àcid i algunes engrunes de fantasia. A l’obra també es parla de futbol com un bàlsam on la societat s’aferra per oblidar els problemes quotidians. L’economia va fatal, la societat i la política passen per moments delicats. Club Capitol, Barcelona, 2 juliol 2010.
[veure crítiques]
«Ki». Concepte: Cesc Gelabert i Frederic Amat. Coreografía: Cesc Gelabert. Espai escènic: Frederic Amat. Intèrprets: Cesc Celabert, Tomohiko Tsujimoto i Katsura Kan. Direcció: Frederic Amat i Cesc Gelabert. Assessorament musical: Kanjuro Fujima. Músics: Tomoé Umeya, Seika Shimamura, Taiju Mochizuki, Chiharu Housei, Isoichiro Yoshimura, Miki Hagioka i Shino Hagioka. Il·luminació: Sam Lee. Vestuari: César Olivar. Barrets: Nina Pawlowsky. Música electroacústica: Andrés Lewin-Richter. Sinopsi: Amb motiu del centenari del teatre de kabuki Yachiyoza, la ciutat de Yamaga ha convidat el Grec a coproduir un muntatge, una ocasió perfecta per a una experiència de mestissatge que ha posat en contacte el creador plàstic Frederic Amat i el ballarí i coreògraf Cesc Gelabert amb l’intèrpret de butô Katsura Kan i el ballarí de dansa contemporània Tomohiko Tsujimoto. Set intèrprets i els seus instruments tradicionals posen música a un espectacle que proposa una estructura de cercles concèntrics en la qual, com les ones provocades per una pedra en un estany, una imatge evoca la següent. Una aventura escènica plena de poesia per «escoltar» el moviment i «veure» el so. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 2 juliol 2010.
[veure crítiques]
«Wild Cursive». Coreografia i escenografia de Lin-Hwai-Min. Música de Jim Shum i Liang Shun-mei. Paper i tinta: Chung Rhy Special Paper, Union Chemical Laboratories of Industrial Technology Research Institute. Vestuari: Samuel Wang. Il·luminació: Chang Tsan-tao. Cloud Gate Dance Theatre of Taiwan. Sinopsi: L’any 2007, amb Moon Water, aquesta companyia va visitar primera vegada el Grec Festival de Barcelona. I l’acollida va ser tan bona que enguany torna amb un nou treball, Wild Cursive. El títol fa referència al Kuang Chao, la «cursiva salvatge» que, en xinès, és l’estil cal·ligràfic més lliure, el que permet als caràcters alliberar-se de la forma per crear les imatges més belles i assolir així una qualitat gairebé espiritual. La tinta i el paper d’arròs són els principals elements escenogràfics d’aquest espectacle, on els moviments dels ballarins semblen imitar els d’experts cal·lígrafs entregats a l’art de l’escriptura o, potser, el moviment líquid de la tinta en tacar el paper. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 1 juliol 2010.
[veure crítiques]
«Coses que dèiem avui», de Neil LaBute. Traducció de Cristina Genebat. Dramatúrgia de Julio Manrique i Cristina Genebat. Intèrprets: Mireia Aixalà, Pablo Derqui, Cristina Genebat, Oriol Guinart, Norbert Martínez, Xavier Ricart i Andrew Tarbet. Escenografia: Lluc Castells. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Dani Aznar. Direcció: Julio Manrique. Sinopsi: Romance —l’origen teatral d’aquest text juntament amb Helter Skelter i The Furies— va néixer durant l’Obrador d’Estiu de la Sala Beckett del 2009, quan el dramaturg Neil LaBute va concebre la primera d’aquestes peces breus per ser interpretada pels actors que assistien al seu taller. De la reelaboració dramàtica dels textos per tal de donar-hi una unitat en l’espai i el temps ha nascut 'Coses que dèiem avui'. Al darrere d'aquest títol amb ressons de The Beatles s’amaguen tres històries en les quals tres parelles viuran situacions íntimes, delicades o decididament violentes en un bonic i sofisticat restaurant, a la vista de tothom. Sala Beckett, Barcelona, 29 juny 2010.
[veure crítiques]
«La lección», d'Eugène Ionesco. Traducció de Juan V. Martínez Luciano. Intèrprets: Manel Barceló, Itiziar Miranda i Maica Barroso. Direcció: Joan Maria Gual. Il·luminació: Luis Perdiguero. Vestuari: Ana Rodrigo. Escenografia: Silvia de Marta. Muntatge musical: José Antonio Gutiérrez. Producció Teatro Español de Madrid. Sinopsi: La segona obra que va escriure Ionesco després de 'La cantant calba' torna a explorar el món de l’absurd, tot i que respectant les unitats clàssiques d’espai, temps i acció. Una alegre joveneta visita un professor per ampliar els seus estudis però, a mesura que
avança l’acció, ella perdrà la seva vitalitat mentre el professor va imposant el seu domini en un intent de sotmetre una ment rebel i reprimir-la utilitzant, com diu el director del muntatge, «la raó de la força contra la força de la raó». I tot això succeirà sota la mirada escrutadora d’una serventa que és l’autèntic poder ocult i que utilitza el professor com a braç executor de la seva voluntat. Teatre Romea, Barcelona, 29 juny 2010.
[veure crítiques]
«Delicades», d'Alfredo Sanzol. Traducció de Sergi Belbel. Intèrprets: Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico i Àgata Roca. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Il·luminació: Albert Faura. So: Roc Mateu. Caracterització: Tito Morros i Karol Tornaria. Sinopsi: Tenia set anys i era al poble de la meva àvia. Vaig baixar a la cuina molt d’hora. La tieta Guada es rentava. Com que jo era un nen ella anava a la seva. La mà, sota la camisa blanca de dormir, no parava de moure’s. Després de l’aigua es va fer una frega amb alcohol, i tot seguit es va untar de dalt a baix amb Nivea. Es va pentinar la cabellera llarga i plena de cabells blancs; es va fer un monyo i em va donar l’esmorzar. Una boira espessa lluitava contra el sol. Em va dir: «Tu et dutxes massa sovint». Va agafar una galleda, la va omplir i va sortir a regar els rosers. Des de la finestra vaig veure com acaronava una rosa. Em vaig posar gelós. Aquesta peça està dedicada a la meva àvia i les seves germanes. És una manera de retornar-los el seu afecte. És una manera de mirar de comprendre allò que sabem que mai no entendrem. (Alfredo Sanzol). Teatre Poliorama, Barcelona, 29 juny 2010.
[veure crítiques]
«Bolívar, fragmentos de un sueño», d'Omar Porras, William Ospina i Teatro Malandro. Posada en escena i adaptació: Omar Porras. Intèrprets: Omar Porras, Carlos Gutiérrez, Juanita Delgado, Zoraida Rojas, Erick Bongcam, Elio Seliano Patiño, Yelson Carrillo, Luis Carlos Celis, Andrés Rodríguez i Luis Eduardo Garzón. Direcció i creació musical: Erick Bongcam. Sinopsi: Coincidint amb el 200 aniversari de les guerres d’independència llatinoamericanes, dos creadors colombians, l’escriptor William Ospina i el director i investigador teatral Omar Porras, parteixen de la llegenda i el mite del pare de l’emancipació per elaborar una proposta dramàtica que confronta el somni bolivarià amb la realitat del seu llegat. El resultat és un espectacle d’alt voltatge poètic amb un fort component musical inspirat en la tradició colombiana, que és tant una exploració de nous llenguatges teatrals com un intent, en paraules del director, de «donar la paraula al personatge de pedra i bronze». 'Bolívar, fragmentos de un sueño' neix de la complicitat entre Porras, artista amb una llarga trajectòria en la posada en escena de muntatges teatrals i òperes a Europa i el Japó i fundador del Teatro Malandro de Ginebra, i William Ospina, una de les veus més notables de les lletres hispanoamericanes actuals, guanyador del Premi Rómulo Gallegos 2009. Després de representar-se a França i passar pel Grec, l’espectacle farà una llarga gira per Colòmbia aquest estiu, abans de retornar a Europa. Teatre Grec, Barcelona, 28 juny 2010.
[veure crítiques]
«Gaff Aff», «Öper Öpis», «Chouf Ouchof» de Zimmermann & De Perrot. Diversos intèrprets. Sinopsi: Un circ postmodern per a tots els públics que mostra juntes les seves millors creacions. Música, arts visuals, habilitats acrobàtiques i dansa es confonen en les propostes dels dos artistes Zimmermann i De Perrot, dos suïssos que, amb un llenguatge propi nascut de la combinació de sons i moviments, han creat un circ postmodern que entusiasma totes les edats. Una fusió de disciplines amb humor i poesia. Teatre Grec, Barcelona, 26 juny 2010.
[veure crítiques]
«Nô», de Yukio Mishima. Traducció de Ferran Toutain i Koichi Sugihara. Intèrprets: Montserrat Carulla, Enric Majó, Victòria Pagès, Dafnis Balduz, Marta Marco i Joan Anguera. Coreografies: Andrés Corchero. Escenografia i vídeo: Eugenio Szwarcer. Il·luminació: Lionel Spycher. Vestuari: Míriam Compte. So: Damien Bazin. Música: Quim Ollé i Jordi Rallo. Direcció: Joan Ollé. Sinopsi: Yukio Mishima —escriptor, actor, director de cinema, model fotogràfic, comandant d’un exèrcit al servei de l’emperador...— molt més de la seva mort que de la seva vida, a la qual va posar fi als 45 anys, ara en fa quaranta, mitjançant l’extemporani ritual suïcida del seppuku. Les seves últimes paraules van ser «Em sembla que no m’han entès». Si ara ens endinsem en el seu teatre nô modern (antiquíssims arguments, paraules d’avui) és per mirar d’entendre’l una mica més. (Joan Ollé). Mercat de les Flors, Barcelona, 27 juny 2010.
[veure crítiques]
«La gavina», d'Anton Txèkhov. Versió de Martin Crimp. Traducció: Cristina Genebat. Direcció: David Selvas. Intèrprets: Rosa Renom, Biel Duran, Manel Sans, Alba Sanmartí, Norbert Ibero, Tilda Espluga, Josep Julien, María Rodríguez, Andreu Benito, Jacob Torres. Escenografia: Max Glaenzel, Estel Cristià. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Albert Faura. So i imatge: Mar Orfila. Coproducció Centre Arts Escèniques de Reus (CAER) i Bitò Produccions. Direcció: David Selvas. Sinopsi: 'La gavina' va ser escrita fa més de cent anys i és com si parlés de coses de fa poc més de cent dies. El seu esperit segueix ressonant en moltes obres dels grans escriptors, dramaturgs, cineastes i artistes dels nostres temps. Denota la necessitat de trepitjar territoris inexplorats però també el perill de perdre’s en la cerca. Amb aquest premissa Txèkhov crea uns personatges que lluiten per assemblar-se a la imatge que tenen d’ells mateixos. Una imatge que es clava als ulls i fa pensar els espectadors en allò que cadascú espera d’ell mateix. Un viatge arriscat però amb la recompensa d’entendre una mica més el somni personal. ¿O el malson?. La Villarroel, Barcelona, 25 juny 2010.
[veure crítiques]
«Eurydice», de Sarah Ruhl. Intèrprets: Ony Uhiara (Eurídice), Geff Francis (=are d’Eurídice), Osi Okerafor (Orfeu), Marsha Henry (Pedra gran), Becci Gemmell (Pedra petita), Ben Addis (Pedra cridanera) i Rhys Rusbatch (Home dolent interessant / Senyor de l’inframón). Escenografia: Patrick Burnier. Disseny d’il·luminació: Mike Gunning. Música i so: Manuel Pinheiro. Coreografia: Aline David. Director: Bijan Sheibani. Coproducció ATC Drum Theatre Plymouth i Young Vic. Sinopsi: El director britànic d'origen iranià, Bijan Sheibani, director de la jove companyia ATC, la mateixa que va protagonitzar al Grec 2008 l’espectacle 'The Brothers Size', torna al festival amb una renovadora visió d’Orfeu i Eurídice, una obra de la dramaturga nord-americana Sarah Ruhl que sembla una hibridació entre el conegut mite grec i la història d’'Alícia al país de les meravelles'. Eurídice, enamorada d’Orfeu, rep les cartes amb consells per al casori que li envia, des del món dels difunts, el seu pare mort. En obrir una d’aquestes cartes, Eurídice cau per una llarguíssima escala i va parar a l’hades. ¿Com ho farà per tornar? Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 24 juny 2010.
[veure crítiques]
«Hot pepper, air conditioner and the Farewell speech». Creació de Toshiki Okada i Chelfitsch Theater Company. Intèrprets: Taichi Yamagata, Mari Ando, Saho Ito, Kei Namba, Riki Takeda i Fumie Yokoo. Direcció: Toshiki Okada. Sinopsi: L’Erika és una treballadora temporal. L’empresa li acaba d’anunciar la fi imminent del seu contracte. L’efecte que causa l’acomiadament en els seus col·legues i el seu propi discurs de comiat configuren un drama contemporani en tres parts servit per Toshiki Okada i la seva innovadora companyia. Però... ¿això és dansa o és teatre? Encara que la seva proposta s’emmarqui en la categoria del teatre de text [espectacle en japonès sobretitulat en català], els seus espectacles tenen una estètica pròpia i particular que deriva d’uns moviments precisos que exageren fins a l’extrem els gestos quotidians. D’aquesta manera, s’arriba a un tractament del cos dels actors que té molts punts en comú amb el món de la dansa. Mercat de les Flors. Barcelona, 22 juny 2010.
[veure crítiques]
«Questi fantasmi», d'Eduardo de Filippo. Traducció de Pau Miró i Enrico Ianniello. Intèrperts: Xavier Boada, Marta Domingo, Enrico Iannello, Tony Laudadio, Pau Miró i Pilar Pla. Direcció: Oriol Broggi. Coproducció La Perla 29. Col·laboració dels Teatre Uniti de Nàpols. Sinopsi: Pasquale i Maria entre a viure en un vell edifici on no hauran de pagar lloguer, només suportar la companyia dels suposats fantasmes que l’habiten. Aquests fantasmes seran l’excusa perfecta perquè el porter de la finca robi tranquil·lament i perquè l’amant de Maria entri i surti al seu aire. Aquesta comèdia dóna a actors napolitans i catalans l’oportunitat de treballar plegats i compartir les seves respectives tradicions teatrals, les seves diferents gestualitats i entonacions... Especacle en castellà, napolità i català. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 21 juny 2010. [veure crítiques]
«L'Odissea», d'Homer. A partir de la traducció de Carles Riba. Dramatúrgia: Marc Rosich. Intèrpret: Lluís Soler. Direcció: Antonio Calvo. Composició i interpretació musical: Eduard Iniesta. Escenografia: Jorge Salcedo. So: Sr. Lobo. Il·luminació: Lluís Martí. Sinopsi: Ulisses, rei d'Ítaca, torna a la seva pàtria i, després d'un llarg viatge per la Mediterrània i d'un seguit d'aventures mítiques, recupera la seva fidel esposa. Però Penèlope és assetjada per una cort de pretendents dels quals, com a últim episodi del seu llarg viatge, el nostre heroi s'haurà de venjar. Teatre Grec, Barcelona, 20 juny 2010.
[veure crítiques]
«La càmera lúcida». Creació de Shiro Takatani. Intèrprets: Misako Yabuuchi, Yuko Hirai, Olivier Balzarini i Hidekazu Maeda. So: Takuya Minami. Assessorament: Hiromasa Tomari. Il·luminació: Seiko Ouchi. Tècnic de vídeo: Ichiro Awazu. Sinopsi: Espectacle en japonès, sobretitulat en català. A la primera obra que ha creat i dirigit en solitari, Shiro Takatani ret homenatge a Roland Barthes i el seu assaig sobre la fotografia 'La chambre claire' (1980). I ho fa amb un espectacle ple d’imatges minimalistes, elegants i subtils, formades per elements que evolucionen per l’escenari amb un rigor gairebé coreogràfic i que condueixen cap a un clímax estètic. La proposta convida a adreçar una mirada a l'interior de cadascú per fer una interpretació personal del que es veu. Takatani és director artístic del col·lectiu Dumb Type i també ha treballat en solitari en projectes com ara la direcció visual de LIFE. L'espectacle es defineix també com una òpera multimèdia de Ryuichi Sakamoto. Amb la col·laboració del Festival de Danse et des Arts Multiples de Marseille. Teatre Lliure de Montjuïc. Barcelona, 18 juny 2010.
[veure crítiques]
«Prometeu», d'Èsquil / Heiner Müller. Traducció: Feliu Formosa. Dramatúrgia: Pablo Ley i Carme Portacelli. Intèrprets: David Bagés, Lluïsa Castell, Carme Elias, Gabriela Flores, Llorenç Gonzàlez, Pepa López i Albert Pérez. Músics: Dani Nel·lo, Jordi Prats, Anton Jarl i Miquel Àngel Cordero. Sinopsi: Zeus, el tirà que acaba d’arribar al poder, vol treure la vida als humans i tornar-los a convertir en una mena d’animals. Però Prometeu roba el foc per donar-lo als mortals, els ensenya les lletres, els números, l’ús del foc per a la indústria, l’ús de les plantes per curar malalties... S’ha aixecat contra el poder per convertir els humans en éssers conscients i cultes. Per això serà castigat a patir eternament, aïllat del món, com a mostra del que succeeix amb algú que es rebel·la contra el que hi ha més amunt. Heiner Müller fa una traducció tan absolutament fidel del Prometeu grec d’Èsquil que converteix el mite en un compendi de contradiccions, de pors, de supèrbia... de tots els sentiments que turmenten els humans. La nostra dramatúrgia planteja la història com un conflicte «de dalt» que tindrà unes conseqüències «a baix», és a dir, al món dels humans, d’aquests humans que, gràcies a Prometeu, disposen del foc, les lletres, la medicina... en definitiva, la consciència. ¿Valia la pena haver donat el foc a aquests humans o potser hauria estat millor retornar-los a la condició d’éssers salvatges? Però, si avui aparegués un Prometeu, els humans faríem el mateix que van fer els déus: condemnar-lo al silenci. Amfiteatre Grec Montjuïc. Barcelona, 13 juny 2010.
[veure crítiques]
