recerques
EVA PERÓN
Teatre Lliure
Director d'escena: Marcial Di Fonzo Bo
Amb Marcial Di Fonzo Bo, Élise Vigier, Pierre Maillet, Rodolfo de Souza, Augustin Vasquez
Copiland

Durant una setmana, un campió de l'excés s'ha instal·lat al Teatre Lliure. Copi, àcrata moral, llibertari de l'híbrid, encaixa en aquesta succinta descripció, però Marcial Di Fonzo Bo li disputa directament el lloc com a últim responsable del díptic que ha dedicat a l'obra del polièdric artista argentí. Ferotge lluita d'egos entre un gran actor -de memorable record a Ricard III- i l'autor d'Eva Perón (1970), Loretta Strong (1974) i Le Frigo (1983), i les tires còmiques protagonitzades per La femme assisse.

Un combat sense pietat entre dos histrions, entre dos monstres de l'exhibicionisme. Al menor signe de defalliment, el contrari aprofita el moment per descarregar la seva bateria de talents. Di Fonzo Bo accepta el pols com un lluitador professional i se sotmet amb elegància al veredicte del combat quan Copi se supera. Però tampoc no permet que s'escapin les oportunitats que li són propícies per mostrar el seu poder. Di Fonzo Bo volant per damunt del públic del Lliure, quan ja s'ha estirat fins al que no es pot dir el xiclet lisèrgic de Loretta Strong -aquesta Barbarella reescrita per un Arrabal infiltrat entre els guionistes d'El nan roig-, és un evident exercici d'afirmació personal davant la llegenda de Copi, capaç de convertir aquest esbós al·lucinatori en un monòleg-riu si la nit li venia de cara.

Al final, repartiment de punts, Le Frigo és per a Ángel Pavlovsky, estrella convidada que imposa la seva familiar personalitat escènica a un text que aporta molts arguments als que consideren Copi un dramaturg sobrevalorat. Les poulets n'ont pas de chaises (títol que recull les reflexions de la dona asseguda) és un triomf absolut de la corrosiva Weltanschauung de Copi. Càpsules de mala llet esculpides a tort i a dret, que Di Fonzo Bo transforma en un còmic animat, en una versió petarda, radical i nihilista de Who framed Roger Rabbit. Amb Eva Perón, les forces s'igualen. Autor i actor competeixen línia a línia per la despietada desconstrucció del mite, despullant-lo fins i tot de l'últim gest heroic de la mort. Text important per la seva inoportunitat històrica, pel seu atac antiperonista -una constant en la biografia familiar i personal de Copi- en plena diàspora internacional del cadàver d'Eva Perón i el moviment de forces i interessos que conduirà a la tercera presidència del general Perón el 1973.

Un text iconoclasta, brutal en expressió i intenció, que es manté viu per la ingent matèria fosca que llança contra la mitificació d'una dona contradictòria, una diva de la política que va fer de la manipulació emocional de les masses un art. Di Fonzo Bo recull el guant i, com a The Duellists de Ridley Scott, aguanta el tipus fins a l'esgotament davant un personatge perillós, una hidra moribunda, un porc senglar ferit cobert de diamants i visons que depassa la caricatura més grotesca d'una decadent Joan Crawford.


Juan Carlos Olivares
Avui 22/07/2007