recerques
FAIRY
Nau Ivanow
Director d'escena: Carme Portaceli
Amb David Bagés, Lluïsa Castell, Gabriela Flores, Llorenç González, Carlota Olcina, Albert Pérez
Qüestionar referents

La Factoria Escènica Internacional (FEI), impulsada a la Nau Ivanow per Carme Portaceli i una sèrie d'artistes catalans de diferents disciplines, proposa l'estrena, dins del Festival Grec, de Fairy, un espectacle amb música i cançons en directe dirigit per Portaceli. És un espectacle atractiu, ple de ritme, en el qual la participació de la coreògrafa Marta Carrasco com a responsable de moviments resulta decisiva.
En el marc d'una escenografia cabaretera de color vermell (Paco Azorín) conviuen una sèrie de personatges que ens resulten familiars i que es defineixen, respectivament, per la por que tenen a créixer, el pànic a envellir, la necessitat d'independència, la recerca del príncep blau, l'obsessió pel mal, etcètera. Tots són, com resulta obvi, protagonistes de contes de la nostra infància que perduren amb el pas del temps: la madrastra de la Blancaneu, el Peter Pan, el Llop Ferotge, la Caputxeta Vermella, la Ventafocs i la Hansel.

Amb aquest material, Portaceli i Carrasco han fet un espectacle d'una hora de durada que passa com una exhalació, trufat de cançons i moviments i que darrere de la diversió i l'encant manté una certa acidesa i un contingut gens superficial. Aquestes referències de la infància són qüestionades des de la realitat d'avui dia.

Fairy es podria definir com una comèdia amb música que il.lustra sobre el conservadorisme d'alguns dels personatges principals de la infància d'un munt de generacions. Però Portaceli i Toni Martin (tots dos firmen el text) principalment han volgut fer un espectacle entretingut, amb bones cançons, que es beneficia de la intervenció de Dani Nel.lo i Jordi Prats --excel.lents tots dos amb el saxo-- i d'una feliç interpretació coral de David Bagés, Lluïsa Castell, Gabriela Flores, Llorenç González, Carlota Olcina i Albert Pérez. La direcció els cuida, els dibuixa amb afecte i fins i tot es permet un petit homenatge al Tricicle de Manicomic. Com acostuma a passar en els repartiments en què intervé, Castell acaba sent la primera de la fila: esplèndida actriu i seductora personalitat escènica.

La representació de la Nau Ivanow té un punt d'originalitat que s'agraeix. S'hauria pogut quedar en una història més o menys nostàlgica i més o menys divertida. Però entre tots aconsegueixen superar amb generositat aquesta possibilitat i acaben oferint un espectacle tan atractiu en el seu contingut com en el seu continent.


Gonzalo Pérez de Olaguer
El Periódico 22/07/2007
Bombolles violetes

Als contes se'ls anomena fairy tales en anglès. Carme Portaceli s'ha quedat amb el Fairy (fantàstica criatura, miraculós rentavaixelles) per titular el seu últim muntatge, protagonitzat per una família disfuncional formada per personatges de conte. Pare absent, mare-madrastra (Lluïsa Castells) obsessionada pel pas del temps i la bellesa; Hansel (Llorenç González), fill invisible i anorèxic; la Caputxeta Vermella (Carlota Olcina), filla amb amics perillosos al ciberbosc, i la Ventafocs (Gabriela Flores), que neteja per hores mentre somia amb el príncep blau. Fora del nucli familiar volten Wolf (Albert Pérez) i Peter (David Bagés) amb el seu negoci per volar al País de Mai Més.

No és aquest el primer text ni serà l'últim que s'endinsa en el món de l'anàlisi dels contes tradicionals. Portaceli gira la seva lectura cap a una tonalitat violeta, concentrant el mal (encarnat per Wolf) en l'agressió masculina, física o psíquica. L'home-llop contra qui al final s'hi rebel·laran la madrastra, la Ventafocs i la Caputxeta, fartes dels seus destins. Només la relació entre Hansel i Peter es resol per camins menys comuns: dos personatges que fugen, un per trobar-se i l'altre per no ser mai trobat.

El contingut no brilla per l'originalitat -fins i tot Sondheim va desconstruir els germans Grimm-, però el continent presenta una brillant imatge que fa de Fairy un muntatge que deixa molt bon record. Aquesta vegada la col·laboració de Marta Carrasco en el gest coreogràfic està justificada i afegeix una nota més -amb la música en directe de Dani Nel·lo i Jordi Prats i el peluix rosa de l'escenografia Paco Azorín- al caràcter de musical no confessat del muntatge. I tots, inclosos els entregats intèrprets, semblen divertir-se amb aquesta àcida fantasia entre el musical kitsch de la MGM i l'erotisme naïf d'un love hotel japonès.



Juan Carlos Olivares
Avui 18/07/2007
Más lúdico que crítico

Érase una vez una madrastra tan preocupada por su belleza que ya no le servían ni las visitas gratuitas a Corporación Dermoestética. Érase una vez un Peter Pan que volaba con pastillas. Érase una vez un lobo concupiscente que usaba internet para quedar con Caperucita y, en fin, érase una vez un Hansel que no quería comer y una Cenicienta ciega... Todas esa cosas había una vez cuando la Factoria Escènica Internacional (FEI), residenciada en la Nau Ivanov, decidió crear Fairy,sobre los cuentos de hadas.

La idea motriz de este notable, entretenido, espectáculo era convertir a los personajes de ficción en nuestros coetáneos mostrando su faceta más perversa y exhibirlos usando la fórmula de un peep show feérico. No hay tanta subversión como se da a entender y sí antecedentes más corrosivos en los dibujos animados (de viñetas o fílmicos). Yes que Fairy no es tan crítico como pretende ni llega a plantear o cuestionar lo que la dirección llama "la ideología y auténtico sentido de los cuentos". Es, en este sentido, una creación comedida y festiva, en la que interpretación, música (en directo) y movimiento fraguan una buena aleación digerible para casi todos los públicos. La obra transcurre en una caja forrada de rosa fucsia de un kitch muy adecuado a las joviales acciones de estos entrañables amigos. Algo chocante, para mi gusto, pero al mismo tiempo comprensible, resulta el final, cuando los personajes le ponen moral y hasta utopía a su despedida con una reivindicación de las buenas costumbres actuales.

Excelente el trabajo de Carme Portaceli, rodeada de un núcleo de actores que le son fieles y afines. De ahí la compenetración y entrega al juego de todos ellos, que redunda en beneficio del espectáculo. Déjenme destacar a Lluïsa Castell y a David Bagés, pero sobre todo al proyecto FEI, cuyos montajes merecen tener una vida más larga.




Santiago Fondevila
La Vanguardia 17/07/2007
Portaceli rosa, farsa insòlita

Agafar els personatges dels contes i barrejar-los en una coctelera resulta habitualment material explosiu i juganer, però poc interessant. No és aquest el resultat de Portaceli, que s'atreveix a tenyir de rosa l'escenari (una mena de cabaret irreal amb pèl d'ós de peluix) i a imaginar-se uns personatges de farsa. Mentre dins d'aquell espai tou i bucòlic hi ha joc, a fora continuen les violacions, els crims i els despropòsits especulatius. Els personatges, vestits en clau de conte clàssic, es desplacen com els éssers imperfectes de l'univers de Marta Carrasco (Ga-gà, Tranuites circus). El duet Portaceli i Carrasco manté una col·laboració molt equilibrada. Té la potència dramàtica de Portaceli i la poesia estripadora de Carrasco.

I quina és la labor dels actors? Saben divertir-se amb uns éssers trets de les pàgines més ensucrades de la literatura infantil. Hi ha crueltat, però queda esmorteïda per aquesta pàtina del «foren feliços i menjaren anissos». I, com a éssers sense ànima, sense voluntat, poden patir un abús sexual per, al cap de cinc segons, voltar despreocupats per l'escenari com si fossin nines d'un rellotge suís que rep martellades, però no perd mai el somriure.

La música ho embolcalla també tot alegrement. Sigui amb un saxo estranyament optimista, o amb una cançó melòdica arrencada d'una gramola. Els actors canten. Se'n surten, sense ser cap tenors. Tampoc és necessari que dominin la veu, perquè així reforça la imatge de joc, d'encefalograma pla dels personatges.

Portaceli és una directora feminista militant. No ho amaga pas. Per això, permet que el llop pegui i obligui la Ventafocs a fer una fel·lació; menyspreï sexualment la madrastra (amb tics de la mare de Blancaneus i el mirall que li repeteix que és la més maca de totes) i abusi sexualment de la Caputxeta, una menor amb què negocia amb fotos penjades a internet. Com que Portaceli vol un conte de final feliç, dóna un altre cop de canell a la dramatúrgia i converteix aquell llop triomfador en aquell emperador que, en realitat, va nu. Brillant!


Jordi Bordes
El Punt 15/07/2007