recerques
EL MALETÍ O LA IMPORTÀNCIA DE SER ALGÚ
Teatre Nacional de Catalunya
Director d'escena: Josep Maria Mestres
Amb Isaac Alcayde, Llum Barrera, Biel Duran, Tilda Espluga, Òscar Molina, Anna Ycobalzeta
Reivindicació homosexual

El plantejament de l'obra del tremebund Mark Ravenhill és interessant: una parella de gais busca la paternitat i dues lesbianes, la maternitat. El tema de les reivindicacions homosexuals del dret d'adopció està servit. L'obra juga al seu torn amb els ritmes i algunes referències de La importància de dir-se Ernest, d'Oscar Wilde, i en algun moment mescla les dues èpoques: la de finals del segle XIX i l'actual. No hi ha dogmatismes per cap banda i sí que hi apareix el caràcter bromista i satíric de Les polaroids explícites i Shopping and fucking, del mateix autor, dirigides aquí per Josep Maria Mestres (el 2001) i Ostermeier (2003). Mestres firma ara, al Grec, El maletí o la importància de ser algú...

Els personatges es mouen amb absoluta normalitat i van a la seva. L'autor els dibuixa amb un punt de provocació que ells aprofiten per fer més creïbles les seves històries. Personatges que lluiten amb la direcció de Mestres per ser més lliures i instal.lar-se, excessivament des del meu punt de vista, en la crispació. Tant en els programes de mà com al vestíbul del teatre s'avisa els espectadors que algunes escenes poden ferir la seva sensibilitat. És un avís exagerat si jutgem pel que hem vist. I evidentment no és aquest el tema de l'obra. Ravenhill aborda un tema i una reflexió interessant, però no aconsegueix una funció apassionant ni d'aspectes polèmics.

Però l'obra no deixa de ser una aposta atractiva, en què l'autor sembla decantar-se pels que s'oposen al dret d'adopció per als gais. Se n'ha de subratllar la direcció meticulosa, exigent i molt treballada de Mestres. Entre els intèrprets, dos noms que destaquen: Òscar Molina i Anna Ycobalzeta.


Gonzalo Pérez de Olaguer
El Periódico 18/07/2007
Aprendre a viure

Ravenhill és un dramaturg poc complaent. És capaç de posar en berlina les dèries i aspiracions més comuns com el desig de la paternitat, les intricades pulsions de l'amor i del sexe, el mercantilisme utilitari que tot ho amara. Els diàlegs combinen digressions de fonda càrrega poètica amb rèpliques carregades de brutalitat, contrastos que la posada en escena vol subratllar en un espai que es transforma a base de fosos en negre que acaben sent monòtons. Hi ha una mirada sarcàstica envers dues parelles de gais i lesbianes que construeixen un fill d'esperma en pot i fecundació artificial, sense tenir en compte les febleses de les seves relacions i les immadureses personals.

El subtítol de l'obra dóna pistes sobre el referent d'una peça d'Oscar Wilde: el maletí amb què va ser abandonat el protagonista (Earnest / Frank) i que serà element decisiu del reconeixement final. Ravenhill manipula els antecedents del drama de Wilde: el que en la paròdia victoriana acabava feliçment, aquí ve marcat d'antuvi per la tragèdia més sòrdida i desencantada. Els personatges de Ravenhill són d'una fragilitat malaltissa, profundament desorientats i tatuats per la incertesa. Actuen de bursada, reaccionen com nens, es comuniquen amb deficiència. Són aprenents de ser, meritoris de la vida. Un caràcter que perfila magistralment Anna Ycobalzeta en el seu paper de mainadera, que destil·la la inseguretat del rol per donar-li la difícil consistència de l'estultícia. La segueix de prop Biel Duran en el paper de xapero, el motor eròtic més actiu i confús, que impulsa l'escenificació a inacabables escenes de sexe sobre rodes.

Una peça no mancada d'interès però morosa, que s'enfila en un vaivé entre el present i el passat, temporalitats creuades que encara distancien més els fets.


Francesc Massip
Avui 17/07/2007
De la perfección al desinterés

Una pareja de gais aspira a la paternidad. Dos lesbianas, a la maternidad. Una de ellas, con un bebé en brazos, confiesa, sin embargo, no sentir nada. ¿Resulta por ello determinante el factor biológico para que cualquier mujer pueda ejercer de madre? Mark Ravenhill parece brindar argumentos a quienes se oponen a las reivindicaciones homosexuales del derecho de adopción. Pero esto es después de exponer todo lo contrario, sin aspavientos, en el transcurso de El maletí o la importància de ser algú,la aportación del director Josep Maria Mestres al Grec, desde la sala Petita del Nacional.

Ravenhill es un bromista de cuidado y los de su especie gustan de la paradoja y del zarpazo satírico, mientras viven apaciblemente en las antípodas de cualquier dogmatismo. Si recuerdan Les polaroids explícites dirigidas (2001) por el propio Mestres en el Lliure de Gràcia o el explosivo Shopping and fucking que Ostermeier presentó (2003) en el mismo escenario, sabrán de qué estoy hablando. Bromista y provocador, Mark Ravenhill es de los que no se cortan a la hora de explicitar el comportamiento de sus airadas criaturas. En el TNC, antes de acceder a la sala, se avisa de que algunas escenas de El maletí... pueden herir la sensibilidad del espectador.

Posiblemente así sea. Pero si la memoria no me traiciona, la pieza es un cuento de hadas comparada con la dirigida por Ostermeier, poblada de arrobos obscenos y simulados humores impúdicos De todas maneras, ni allí ni aquí, eso es lo más relevante. El maletí o la importància de ser algú es una desenfadada y poco apasionante disquisición sobre el problema de la identidad personal, partiendo de la consideración desmedida que se concede a la... identidad sexual.

El autor se inspiró en la celebérrima comedia que Oscar Wilde escribió en 1895, La importancia de llamarse Ernesto,en la que, como tantas obras del mismo autor, se exponía una crítica frontal a la sociedad victoriana, tan orgullosa con sus banderas de la hipocresía al viento.

La gracia de El Maletí o la importància de ser algú consiste, no obstante, en no ser tributaria de la pieza de Wilde, de modo que pueda seguirse aun desconociendo los tejemanejes del célebre Ernesto, quien frecuentó con relativa asiduidad los escenarios del país en los años sesenta y setenta del pasado siglo. En el obra de Ravenhill, las escenas históricas alternan con las contemporáneas, y de la comedia de Wilde hay sólo citas aquí y allá, como la de la estación Victoria, donde el protagonista de Wilde, recién nacido, fue abandonado en una bolsa, o algún nombre propio, como el de Cardew - muy bien interpretado por Òscar Molina-, que el autor adjudica a un vilipendiado monitor gimnástico victoriano. (El mismo actor, ahora llamado Tom, será un atribulado homosexual de nuestros días.)

Mezclando las dos épocas, la de finales del siglo XIX y la actual, todos los intérpretes encarnan un doble personaje. Antaño, la alta burguesía podía delegar en una niñera con una cabeza - y un maletín- poblada de novelescos pajaritos el cuidado de sus recién nacidos, mientras que hoy si unos gais y unas lesbianas desean tener descendencia, su preocupación es fuente de múltiples conflictos. Dentro del marco anacrónico del relato, a éstos se añaden las trifulcas por cuestiones de celos y rechazos que los protagonistas viven con desesperanza y en un tono excesivamente crispado que muy pronto consigue sabotear el interés del espectador.

La obra de Ravenhill es nuevamente ocasión para un excelente trabajo director de Josep Maria Mestres, que no deja un solo punto muerto en las casi dos horas de representación y que se muestra exigente en la actuación de los intérpretes. Correctos todos ellos, destacan Biel Durán, Anna Ycobalzeta y el citado Òscar Molina. En suma, un pasatiempo muy bien construido pero que no alcanza a penetrar, creo yo, allí donde habitan la curiosidad, el interés y la emoción del público.


Joan-Anton Benach
La Vanguardia 16/07/2007