recerques
SACRED MONSTERS
Amfiteatre Grec de Montjuïc
Fierecillas indomables

Inusual parece la apuesta para abrir el Grec de este año. Inusual no sólo por tratarse de un espectáculo de danza, que también, sino sobre todo porque siendo su reclamo dos figuras espectaculares - y con estilos muy distintos-, la obra que los haya juntado sea de carácter íntimo, aparezca en la enormidad del Grec casi como una muestra de escena alternativa. Lo cual es un acierto.

Lo peor de Guillem y de Khan, por sabida, podría ser su cara, su carácter de monstruos sagrados: la espectacularidad virtuosa del perfecto movimiento de base clásica de ella, con una mezcla de flexibilidad y de fuerza insultantes, o la capacidad igualmente espectacular de él para conseguir unas texturas plásticas que, gracias a su resolución en formato de musical, consiguen imponer nuevos lenguajes de base étnica mucho menos conocidos.

Guillem se adapta a la perfección a los lenguajes que aquí le propone Khan o, en su solo, Lin Hwai Min. Y Khan nos seduce con la honestidad de su mismo desnudarse. Estamos ante una propuesta que parece tener su mejor aval en los espacios de cruce: la combinación entre la tradición que les sirve de base y la modernidad hacia la que apuntan, entre lo personal y lo heredado, entre lo masculino y lo femenino. En su solo, Guillem es fuerte y angulosa, con energía masculina. El de Khan, en cambio, está lleno de sinuosidades femeninas. Y es luego con el humor o con movimientos llenos de rupturas que son capaces también de romper las expectativas de sus cuerpos y de equilibrar sus diferencias. En Sacred monsters,Khan y Guillem juegan como niños, animales relajados y felices.


Joaquin Noguero
La Vanguardia 28/06/2007
Massa xerrameca

Com un part, els ballarins emergeixen d'una escletxa de la paret. Avancen fent tentines, recargolant-se l'un sobre l'altre, amb dificultat. Guillem està lligada amb una cadena feta dels mateixos cascavells que Khan porta als turmells, un element fonamental del khatak. Una cantant, Juliette van Peteghem, embolica els passos amb una veu d'aires orientals. Guillem, alliberada de les seves cadenes (el ballet?) ataca el seu solo construït per Lin Hwai-min amb elements de tai-txi i arts marcials, units per la cadència de la dansa més contemporània. Fins aquí molt bé. Khan, al seu torn, desplega amb saviesa els quadres del kathak, una dansa tradicional del nord de l'Índia. Ràpidament, però, la paraula pren el protagonisme i l'espectacle es precipita cap a la dansa teatre. «De petit ja volia ballar kathak, però patia perquè no m'assemblava a Krishna», es queixa Khan. «En les classes d'anglès em deien Sally. Jo volia aprendre italià...», explica Sylvie, convertida en còmica. Les converses, en anglès, apareixen traduïdes i projectades a la paret i el públic, en lloc de veure dansa, es troba de cop i volta llegint. Sense tantes pretensions filosòfiques, el coreògraf Russell Maliphant treu més suc d'una de les ballarines més destacades de l'actualitat en l'altre espectacle que Guillem porta de gira, programat fa poc a Londres i Madrid, Push.

Tot i això no s'ha de desaprofitar l'única ocasió fins ara a Barcelona de veure aquesta intèrpret que anava per gimnasta quan la van descobrir a l'escola del Ballet de l'Opéra de París, on s'havia apuntat als 11 anys com a complement a la seva carrera olímpica. Sacred monsters reserva alguns moments de molta bellesa, com el duo en què Guillem s'enllaça a la cintura de Khan. En una altra escena, els ballarins fan broma i simulen una baralla a càmera lenta (sí, fa l'efecte de déjà vu) i en una altra ocasió fan de robots amb moviments entretallats al més pur estil Copèlia. La llàstima és que Guillem va amb uns pantalons amples i en cap moment se li veuen les cames.

En aquesta visió de Khan, que pretén dessacralitzar dos «monstres de la dansa» obrint un espai per als dubtes i les reflexions, despunta un element clau per comprendre el geni de Guillem:«Estic contenta que malgrat els anys no he perdut la capacitat per meravellar-me», va confessar en un dels seus speechs. No ha perdut la capacitat per meravellar-se i tampoc per meravellar el públic.


Valèria Garllard
El Punt 28/06/2007