Danza
líquida, un espectáculo que funde canto, danza y escenas teatrales
revestidas de humor y lirismo en oleadas de una corporeidad absoluta:
esto es el Dido & Aeneas de Sasha Waltz. De su mano, la danza toma
el papel de columna central de la arquitectura del espectáculo, ejerce
de pivote de las emociones, organizada en coreografías que funden a
bailarines y cantantes, mientras la voz y la música son poderoso
combustible para este fuego que la coreógrafa enciende en los cuerpos.
No van por separado, la llama es la misma. A la artificiosidad barroca,
Sasha Waltz opone una organicidad casi shakespeariana en la concepción
de los grupos.
La impactante entrada de Waltz en su versión de
la ópera de Purcell, con la escena de la pecera en la que se sumergen y
nadan algunos bailarines en medio de una luz dorada que lo impregna
todo como la promesa de un gran día y lo que está por venir, consigue
un efecto plástico contundente y vital. Nada como esta transparencia
líquida y maleable podría haber sugerido mejor la escenografía de esta
historia entre Dido, la bella reina de Cartago, y el príncipe troyano
Eneas: el marco oriental, solar y encendido del Mediterráneo, el juego
del amor, las pasiones individuales y su repercusión en los grupos.
Waltz
mezcla cantantes y bailarines, doblando los papeles principales entre
un tipo y otro de intérpretes, como si separara su psique y sus
cuerpos. Con contención, sin excesos, con mucha puntería y poderosas
imágenes como la del final: mientras la reina de Cartago canta su
despedida de Eneas (la bella aria When I am laid in Earth),su voz se
ahoga y sumerge en el duelo de su pelo hasta apagarse en la negrura.
Dido & Aeneas es un auténtico placer. El público aplaudió
largamente hasta ponerse todos en pie, casi sacramentalmente. Una
pasada hoy, ayer y siempre.
Joaquim Noguero La Vanguardia 14/07/2008
Un poema visual
La
coreógrafa Sasha Waltz convierte Dido & Aeneas, la ópera estática
de Henry Purcell, en puro ballet. En sus inteligentes manos, la emotiva
partitura se derrite en caudales de danza que prima sobre la concepción
teatral de la ópera. El secreto de Waltz es que dobla los personajes:
cada uno es bailarín y cantante. Pero lo mejor es que el coro también,
con lo que se crea un cuerpo de baile total que la coreógrafa convierte
en un embriagador poema visual. Fue Waltz quien no sólo eligió a los 12
bailarines, sino también a los 16 cantantes, del coro Vocalconsort de
Berlín.
La genialidad de Waltz reside en su sencillo pero
expresivo vocabulario coreográfico, con el que logra mágicos efectos
corales. En esas frases coreográficas late el movimiento del mar tan
amado por Dido y los gestos guerreros de Aeneas. Emotiva hasta el dolor
de corazón la despedida que ilustra el aria El lamento de Dido: hombres
y mujeres se mecen como una ola mientras los brazos de Dido y Aeneas se
quiebran en la desolación. Un poema visual.
Carmen del Val El País 13/07/2008
'Dido i Eneas' de Sasha Waltz voreja la perfecció al TNC
La
concepció de l'espectacle total que Wagner predicava per a l'òpera ha
trobat en la versió que Sasha Waltz fa de Dido i Eneas, de Henry
Purcell, la seva màxima expressió. Un meravellós muntatge amb tots els
elements en joc posats al servei d'una idea global. I una prodigalitat
de coreografies plenes de bellesa plàstica, però també
d'intencionalitat poètica i incisiva ironia que s'acoblen a la
perfecció amb la música. El llenguatge dels gestos, de les mirades i
els silencis aconsegueix cotes sublims.
La coreògrafa i
directora berlinesa porta al terreny de la dansa tota la força
expressiva que conté aquesta òpera barroca i la seva aposta arriba tan
lluny que utilitza els cantants, el cor i fins i tot un violinista de
la magistral Berlín Akademie Alte Musik per aconseguir una fusió sense
fissures amb els ballarins. Tots participen de manera activa en les
desbordades i imaginatives coreografies de Waltz.
PUR IL.LUSIONISME Aquesta
il.lusionista de la creació juga constantment amb el factor sorpresa,
especialment relacionat amb els components del cor, als quals fa
aparèixer, en un constant exercici de màgia, a les finestres de
l'escenografia, traient el cap per les trapes situades a l'escenari,
component belles agrupacions que ajuden a visionar el discurs narratiu
i fins i tot fora de l'eix de l'acció, a la zona del públic, als espais
laterals de la sala. Sempre deixant que la Vocalconsort Berlín mostri
el seu alt nivell de conjunció vocal. Sempre en el punt just que
exigeix la partitura d'aquesta obra barroca.
Els moviments dels
cossos en escena, sols o en grups, demostren el domini que Waltz té del
llenguatge relacionat amb l'anatomia humana i que va tenir la seva
màxima expressió en la seva peça Körper. La suau sinuositat d'alguns
moviments marca moments d'especial sensibilitat de l'obra, però també
juguen a favor del muntatge l'energia d'aquests ballarins atletes que
exerceixen com a acròbates i arriben a treballar sobre trapezis.
Res
és prescindible perquè tot està elaborat al servei d'una obra musical
que originalment es recolza també en la dansa, però mai amb la força
que aconsegueix en aquest espectacle. I ni tan sols el desbordat excés
de l'acció central, que mostra la versió més excèntrica de la
coreògrafa, arriba a cansar. L'arrencada de l'espectacle és
impactant. L'orquestra, dirigida amb encert per Christopher Moulds,
interpreta peces d'òperes de Purcell incorporades al muntatge per
substituir la perduda obertura. Una piscina aquari es converteix en
l'artifici visual central, on es capbussen vestits els ballarins que
llisquen component figures pròpies de peixos alats, sols o en parelles.
VARIATS MISSATGES El
missatge de l'aigua com a font vital, el de la desaparició del paradís,
escenificat amb el descens del nivell de l'aigua de la piscina, que
condemna els humans a viure a la terra seca, apareixen en aquest acte,
que ens situa en la trista història d'amor del relat. El príncep troià
Eneas --interpretat vocalment per l'apol.lini Reuben Willcox i el
ballarí Virgis Puodziunas-- arriba a Cartago en un viatge que ha
d'acabar amb la fundació de la nova Troia a la ciutat de Roma. Pel camí
queda atrapat per la passió amorosa que sent per la bonica reina
cartaginesa Dido --defensada per Aurore Ugolin i les ballarines Yael
Schnell i Michal Mualem--. Els amants estan predestinats a separar-se
poc després d'haver intimat.
Eneas marxa i Dido, resignada,
emprèn el seu viatge cap al regne dels morts. La interpretació de la
bella ària When I am laid in earth i la lenta transició de la reina cap
al més enllà, fonent-se amb els músics, són moments de gran intensitat
dramàtica. També brillen la cantant Deborah York com a Belinda i, en
general, tots i cada un dels músics, cantants i ballarins.
Un
espectacle ple de màgia. El millor del Grec i un dels millors que es
recorden a Barcelona. El públic es va posar dret per acabar ovacionant
llargament els artistes. Els espectadors van sortir levitant del TNC,
espai cedit al festival per acollir aquest inoblidable muntatge.
César López Rossell El Periódico 13/07/2008
I si Wagner es va equivocar?
Perplexitat,
abundància, bellesa, sorpresa, alegria, confusió... és difícil
descriure totes les sensacions que provoca l'obra de Sasha Waltz,
simbiosi absoluta de dansa i música en un experiment estètic innovador.
Si la coreografia comença amb un cop d'efecte inoblidable, com és posar
ballarins dins una peixera il·luminada per sota (els cabells de les
ballarines passen a formar un moviment fet de contorsions i estiraments
aquàtics d'un gran impacte visual), després avança per camins plens de
descobertes plàstiques que incorporen el teatre com a vehicle
d'expressió. És el cas del moment en què cantants i ballarins apareixen
a l'escenari amb vestits estrambòtics d'èpoques diferents i colors
estridents per formar un quadre esperpèntic que va declinant en
diferents situacions paral·leles, inconnexes i grotesques. Per si fos
poc, dos ballarins sobrevolen l'escenari en postures a l'estil tai-txi.
Aquesta és la mirada original que ha projectat Sasha Waltz en una òpera
que, quan es va estrenar el 1689, incorporava, com era habitual en
l'època del naixement de l'òpera, tant cant com dansa.
El
resultat és una versió força actual que sacseja la forma de fer òpera
d'ara, en la qual es prima la música i s'aconsegueix cantants que són
com estaquirots sobre l'escenari. Si bé alguns directors d'escena ja
han intentat donar entrada a la dansa, com per exemple en aquesta
mateixa temporada al Liceu a Aida, sempre és com a serventa de la
lírica. En canvi, Waltz aconsegueix uns cantants disposats a
implicar-se en el moviment, encara que sigui mig despullats. Així,
cantants i ballarins es barregen a escena i només les panxes generoses
d'alguns delaten la seva especialització artística. La fusió és total i
el resultat impactant.
Una de les imatges més belles és quan
Dido i Aeneas s'apropen sense acabar de tocar-se, mentre els seus
moviments es veuen multiplicats, com una reverberació d'ombres, per
figures que tenen al darrere. Una altra és quan Dido plora el seu amor
impossible per Aeneas, embolicada en la xarxa dels seus cabells. La
intensitat del cant es triplica perquè pren forma. Potser per Wagner
l'obra d'art total era l'òpera, però Waltz va més enllà i ofereix no
només música, cant i una història, sinó que incorpora el moviment i
crea un gran quadre sonor que, aquest sí, és total. L'abundància de
mitjans (tant els cantants com l'orquestra, el Vocalconsort Berlin i
l'Akademie für Alte Musik Berlin estan impecables), a més, acaben
d'arrodonir un espectacle que val la pena no perdre's. Avui és el
darrer que es pot veure l'obra.
