Un
estiu de fa 12 anys es va oferir a Barcelona un altre espectacle amb el
nom de Mujeres, com l'estrenat diumenge passat a la nit en el marc del
Grec. ¿Què hi ha de comú entre tots dos? Ni més ni menys que la
inestimable presència de Merche Esmeralda, que, en aquella ocasió, a
més a més de ballar, capitanejava la seva companyia. I ¿què hi ha de
diferent? Doncs que en el cartell de fa més d'una dècada s'hi anunciava
Sara Baras com una jove promesa mentre que en l'actual el seu lloc
l'ocupa una esplèndida realitat anomenada Rocío Molina.
Merche
Esmeralda, Belén Maya i Rocío Molina són les tres bailaoras que ara ens
ocupen i que compten amb un factor a favor: la direcció de Mario Maya,
tota una institució del flamenc.
Mujeres és un muntatge
esplèndid que té com a única carència la baixa llum que l'il.lumina i
que va ser una de les queixes del públic més allunyat de l'escenari.
Tota la resta, inclòs un extraordinari quadro flamenc, resulta un plaer
que certifica que és possible reunir a l'escenari tres generacions de
bailaoras amb estils que, per bé que diferents, convergeixen de
meravella.
Merche Esmeralda va compartir amb les seves companyes
el quadro inicial i balls per caracoles i bulerías. La bailaora va
trobar el seu moment àlgid, no obstant, en la interpretació de Mis
soledades, una soleá majestuosa. Belén Maya hi va aportar la seva
personalitat a través d'un flamenc que evoluciona cap a una línia més
contemporània. I un ball per seguiriya va permetre descobrir l'art de
Rocío Molina, una bailaora brillant, amb planta i amb nervi.
La
cantant convidada, Diana Navarro, va propiciar la primera gran ovació
de la vetllada amb una impressionant saeta, El tránsito, i també va ser
la que va deixar el públic bocabadat quan va entonar, de forma
commovedora, Deja de volverme loca.
Montse G. Otzet El Periódico 03/07/2008
Dones, sens dubte
Dones,
éssers estranys de mans fines i cargolades, malucs forts i mirades
rotundes, dones sens dubte. Amb tota la contundència i poder que poden
mostrar sense necessitat de contraposar-se amb una energia contrària,
en elles hi ha tots els ritmes i tots els contrastos, són absolutament
femenines: de la grandiositat guerrera de Merche Esmeralda, passant per
la ironia intel·ligent de Belén Maya, a la jove candidesa de Rocío
Molina, la presència de les tres ballarines de l'espectacle Mujeres
parla per si sola. I, per si no quedés prou clar, l'espectacular Diana
Navarro, cantaora malaguenya de veu antiga que adapta als corrents més
moderns del flamenc, fusionant-los amb el fado o el new age, amb la
seva extrema feminitat deixa a tothom amb la pell de gallina.
És
amb aquest ventall d'expressions donívoles que l'espectacle repassa
diferents pals del flamenc amb coreografies de conjunt, solos i duos.
L'acompanyament musical i el vestuari -amb exultants colas de bata als
caracoles de Viva Madrid que fan volar d'un costat a l'altre, mentre
mostren d'una en una les seves armes secretes: l'una un vano vermell,
l'altra unes castanyoles negres, la tercera un mantón blanc- i una
tènue il·luminació sobre la paret de roca del teatre són com joies per
a uns cossos que encara que ballessin nus de tot ornament seguirien
impressionant-nos.
Hi ha quadres més narratius i altres de més
abstractes, com el Romance de Zaide, un pas a dos entre Belén Maya i
Rocío Molina que juguen a les diferències amb els seus moviments
igualment personals, que creen reflexos impossibles i vibracions d'alt
voltatge. Ni els petards que van esclatar enmig de l'espectacle ni les
ràdios amb què alguns dels assistents van acompanyar-se, aconseguiren
crear el més petit dubte de la meravella d'aquestes dones.
Bàrbara Raubert Nonell Avui 03/07/2008
Tradición y contemporaneidad flamenca
El
rojo pasión, el verde esmeralda y el negro crepúsculo brillaron en las
batas de cola de las magníficas bailaoras Merche Esmeralda, Belén Maya
y Rocío Molina, las protagonistas de Mujeres. El espectáculo que
iluminó el anfiteatro del Teatre Grec de Montjuïc la noche del domingo
-un brillo que compartió con el de los fuegos artificiales tras ganar
España la Eurocopa- logró que este incomparable marco se inundará de
magia. Curiosamente, hubo muchos varones entre el numeroso público que
acudió a esta cita flamenca, aunque el sonido de algún transistor
delataba la doble afición de algunos de los espectadores.
En
1996, Merche Esmeralda ofreció este espectáculo en el teatro Victoria
de Barcelona; entonces lo bailó con Raquel Ginés y una desconocida Sara
Baras. Ahora, sus compañeras son las soberbias bailaoras Belén Maya y
Rocío Molina. Son más jóvenes que Merche y su flamenco más
contemporáneo, pero las tres personalidades interpretativas no se
estorban, lucen por sí solas, en dúos o en el trío. La majestuosidad de
la Esmeralda contrasta con la viveza de la Molina y con la
contemporaneidad de la Maya, creando un espectáculo sugestivo y rico.
Si bien los cantaores y músicos del espectáculo arropan eficazmente a
estas mujeres, hay que hacer mención especial a la cantante malagueña
Diana Navarro. Su extraordinaria voz unida a su impresionante físico
emocionó hasta derretir al público.
El espectáculo, de 90
minutos de duración, es un intenso recorrido por los diferentes palos
del flamenco. Se inicia con unas rondeñas a cargo de las tres
intérpretes. Después, cada una de las artistas tiene su momento de
gloria. Merche Esmeralda brilló en la soleá; elegante y avanzando por
la escena como una diosa exhibió su quiebro de cintura casi
sobrenatural mientras sus brazos se dibujaban en el espacio con gran
expresividad.
Belén Maya, por su parte, estuvo espléndida en los
tangos, y mostró su enérgico zapateado y sus elocuentes brazos
torneados por la contemporaneidad. Junto a Rocío Molina bailó un
interesante paso a dos titulado Romance de Zaiede en la que ambas
parecían dos bailarinas de Graham.
La joven Rocío Molina fue
realmente una revelación. Su insolente baile y su sensual movimiento de
brazos, además de su sensual cimbreo de cintura, la convierten en una
intérprete que hay que tener en cuenta en el futuro. Espléndida en la
seguiriya. Al final todos los miembros del espectáculo bailaron por
bulerías para agradecer los aplausos de un entusiasta público puesto en
pie.
