CLIP DE TEATRE
[Guasch Teatre]
[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]
Freqüències per zones
106.6 FM Àrea Barcelona
93.7 FM Àrea Catalunya central
91.3 FM Àrea Vic
96.8 FM Àrea Garraf
103.4 FM Àrea Girona
91.5 FM Àrea de Lleida
105.0 FM Àrea La Seu d'Urgell
100.6 FM Àrea Camp de Tarragona
90.1 FM Àrea Terres de l'Ebre
107.5 FM Àrea Andorra
104.4 FM La Cerdanya
- «Les aventures d'Hèrcules», de Pau Plana. Intèrprets: Jordi Andújar, Íngrid Marín, Sara Sansuán. Espai sonor: Kaotic Club. Il·luminació: Matías Marcé. Escenografia: Teatre Obligatori. Vestuari: Bàrbara Glaenzel i María Armengol. Direcció de Jordi Andújar. Companyia Maremàgnum. Guasch Teatre. A partir 3 anys. Preu: 8'50 €. Barcelona, 6 març 2010.
- El musculets d'Hèrcules, anomenat així per influència de la mitologia romana, en els seus orígens grecs es deia Heracles. El que fa la companyia Maremàgnum en aquest espectacle és situar el personatge mític com un heroi que emprèn un viatge a l'Olimp per entrevistar-se amb Zeus, que de fet és el seu pare, i pel camí ha de vèncer una sèrie d'obstacles que li posa precisament Hera, l'esposa gelosa de Zeus, tipa que aquest li faci el salt cada dos per tres i sigui un tronera empedreït.
- Bé, tranquils, de tot això, plantejat així, a l'espectacle, res de res. Del que es tracta és de potenciar la força d'Hèrcules i demostrar que, amb enginy, es poden solucionar els obstacles, però si també hi ha una mica de força, ja es té molt de guanyat. A l'escenari, quatre columnes, els pilars d'Hèrcules, les quatre antigues roques que feien de pany i forrellat de la Mediterrània a l'alçada de l'Estret de Gibraltar.
- Així, pel camí, Hèrcules s'ha d'enfrontar a alguns dels monstres que la mitologia diu que va haver d'eliminar. Però com que no es tracta de fomentar la violència, per allò de fes l'amor i no la guerra —almenys mentre ets una criatura—, el que s'hi fa és convertir els enemics d'Hèrcules, llogats per Hera, en personatges sensibles, comprensius, a vegades una mica babaus, sense experiència de la vida, i per tant, davant l'home de món i tenint en compte l'historial inacabable de KO que arrossega Hèrcules, esevenen preses fàcils de combatre.
- Amb un guió que situa els primers espectadors en la gènesi de l'heroi, la moralitat final es fa també evident: malgrat la força dels músculs, descobrir la reina de les Amazones li fa conèixer que un bon cor sempre acaba desfermant-se davant de la bellesa i l'amor. I si algú s'espera cops de bastó a tort i dret, tindrà una decepció perquè, de batalletes, sí que n'hi ha algunes, però resoltes la majoria en un plis plas, com aquell qui mata mosques amb una pala. El final, de pel·lícula, amb petó recargolat inclòs, una simbologia que no només ja entenien els déus de la mitologia grega sinó que també entenen els petits déus de la platea de tots els temps. Els músculs i els petons són una mena de llenguatge universal que no té fronteres.
- «El mag Merlí». Adaptació de Gabi Doz i Albert Doz. Músiques: Albert Doz. Intèrprets: Albert Doz / Pau Doz, Noly Ramos, Jordi Font i Montse González. Il·luminació i so: Roger Guinot. Escenografia: Mone Rodríguez i Eli Rodríguez. Vestuari: Berta Riera i Teresa Clopés. Direcció: Gabi Doz. Companyia Veus-Veus. Guasch Teatre. A partir 4 anys. Preu: 8'50 €. Barcelona, 6 febrer 2010
- El mag Merlí, la fada Morgana, el druida de nom quilomètric, el gegant del bosc, el bestiari, el petit Artur que es convertirà en rei d'Anglaterra i l'espasa Excalibur formen part del cicle artúric que ha estat adaptat, fotocopiat, descarregat i plagiat fins al moll de l'os a l'hora de xuclar de la tradició cèltica per justificar el gènere fantàstic fins a extrems insostenibles, sobretot en cinema i en literatura.
- El teatre, afortunadament, és el gènere que més se'n salva. I l'avantatge d'aquest espectacle de la companyia Veus-Veus és que no pretén modificar ni alterar els mites que l'integren sinó que vol explicar la llegenda que transcorre des que el nadó Artur és deixat en mans d'una família camperola fins que troba l'espasa encantada i clavada en una roca per Merlí per tal que aquell que aconsegueixi desclavar-la sigui proclamat rei.
- El guió conté una sèrie d'atractius que en fan un espectacle àgil i molt profitós de contingut, amb bons efectes d'il·luminació i l'afegit de les peces musicals. L'aparició inicial del mag Merlí, imponent barba i xil·laba blava, és rebuda amb expectació. Aquest personatge, amb pinta de rei mag, inspira confiança i no convé estar-hi malament. No passa el mateix, en canvi, amb una espectular fada Morgana que, fidel als atributs malignes que se li adjudiquen, provoca en la foscor la dosi de terror corresponent i que impressiona fins i tots els que no tenen encara la capacitat de desxifrar la ficció de la realitat.
- Les accions del muntatge —hi ha batalla d'espases entre cavallers, aventura de camí pel bosc amb el druida, trompicades amb el gegant, estira-i-arronsa amb la fada Morgana, episodi romàntic amb una noia soldat provocat pels pòlvors màgics de l'amor i moments d'un cert humor— compten amb el suport escenogràfic i d'utillatge que complementen el discurs dels personatges.
- El més sofisticat d'aquest suport pren forma amb l'explicació sobre els quatre elements bàsics: la terra, l'aigua, l'aire i el foc, alguns dels quals es representen amb titelles fluorescents, com el dels peixos, un recurs que, en la foscor, proporciona sempre bons resultats. El més espectacular, esclar, l'aparició del gegant a l'escenari.
- Però la història permet també donar a conèixer els eixos bàsics de la llegenda. ¿Com aconsegueix Artur saber que té predestinat ser el rei? ¿Quins obstacles ha de vèncer per arribar al final? ¿Com se salva de la mort a mans del seu germanastre que ha estat embruixat i manipulat per Morgana? ¿Com acaba fent que els poders màgics d'Excalibur canviïn el rumb de la història?
- Després de veure l'espectacle, els espectadors s'hauran fet seus tota una sèrie de personatges que es trobaran al llarg de la seva maduresa. I les imatges de tots ells els ajudaran a entendre, en un futur, algunes de les claus universals, com la lluita entre el bé i el mal, rerefons de les creacions literàries del gènere més respectables, però també dels conflictes contemporanis.
- «L'aneguet lleig (un viatge musical)». Versió basada en el conte de Hans Christian Andersen. Música original: David Ordinas. Intèrprets: Cristina Esteve, Jaume Gómez, Albert Gràcia / Miquel Malirach i Xavi Rojo. Coreografia: Arantxa Regué. Vestuari: Nídia Tusal i Albert Gràcia. Escenografia: Albert Gràcia. Il·luminació: Jaume Gómez. Direcció: Albert Gràcia i Jaume Gómez. Companyia T.Gràcia. Guasch Teatre. A partir 3 anys. Preu: 8'50 €. Barcelona, 7 novembre 2009.
- És difícil treure el suc d'un conte clàssic tan conegut com el de 'L'aneguet lleig', de Hans Christian Andersen, que ha tingut múltiples versions al llarg del temps. Però aquesta adaptació de la companyia T.Gràcia ho fa i aconsegueix un resultat plàstic i poètic molt remarcable gràcies a defugir dels elements típics de l'aventura d'aquest personatge de ficció que se sent lleig perquè els germans el rebutgen i que ha d'aprendre, a través del seu viatge iniciàtic, a sentir-se simplement diferent.
- El muntatge basa l'espectacle en dos eixos bàsics: la música i les màscares. Una música original de David Ordinas —¿a algú li sona l'actor i cantant que s'amaga dins d'una Bèstia VIP?— que fa honor al subtítol de l'espectacle ('un viatge musical'); i el vestuari i les carotes, caracteritzats sobretot pels becs, una bona i acurada obra artesana de Julio Celio i Montse Gràcia.
- Aquesta conjunció de qualitat artística fa que el guió bàsic del viatge iniciàtic afegeixi un punt d'interès en situar la fugida de l'aneguet lleig, no per camins, boscos i rierols com és habitual, sinó per quatre països tan llunyans físicament com pròxims en la ficció escènica: França, Grècia, la Xina i Rússia. Cada indret és indicat amb un element arquitectònic que el defineix: la Torre Eiffel de París, el Partenó d'Atenes, la catedral de Sant Basili de la plaça Roja de Moscou, una Pagoda xinesa...
- Després de l'escena inicial de naixement del presumpte aneguet, la travessia del personatge, en l'estació de primavera remarcada amb diferents elements florals del decorat, topa amb altres aus pel camí que li ofereixen amistat i l'ajuden en la seva fugida: un parell de picots rodamons, una cigonya alta com un Sant Pau amb aires de pintor de Montmartre, un voltor poc voltor i molt bon jan... i, de rerefons, en negre total de cos i bec, un corb que persegueix d'amagat l'aneguet —una mena de Banyeta nadalenc— esperant trobar l'oportunitat per cruspir-se'l.
- La faula en què es converteix el muntatge porta inclosa una baralla entre voltor i corb —lluita entre el bé i el mal— per salvar l'aneguet de l'àpat que el carronyer negre ja es feia seu. I d'aquí, gràcies a les indicacions d'un mussol —espectacular i aplaudit titella amb el cap mòbil—, l'aneguet arriba a un estol de cignes on descobreix el seu autèntic origen.
- Al marge de la moralitat i la mirada sobre la diferència que s'extreu del conte —comentada prou en ocasió d'altres versions teatrals, la més recent, vista al Jove Teatre Regina el mes de maig passat— l'espectacle es distingeix per una interpretació neta i clara, molt dosificada pel que fa al guió, que marca els punts bàsics de cara als espectadors primerencs, i per un constant interès escènic que, com deia al principi, s'aconsegueix per una bona banda sonora musical, lletra i ritme enganxadissos, i per l'atractiu de l'aparició de les diverses màscares —quins becs!— que fan que els diferents personatges que entren en escena semblin còmics d'una companyia de Commedia dell'Arte que connecta amb petits i grans per les seves constants picades d'ullet als sentits dels uns i els altres.
- «La rateta presumida» Versió lliure del conte popular 'La rateta que escombrava l'escaleta'. Text de Joan Guaski. Música i lletres: M.R. Gaussint i Joan Guaski. Intèrprets: Bruna Pino, Joan Manuel Chilet, Jaume Gómez i Maydo Gargallo. Escenografia: Matias Gutiérrez. Vestuari: La Mamma. Il·luminació i so: Tito Calvo. Direcció artística: Martha Carbonell. Direcció: Joan Guaski. Guasch Teatre. A partir 3 anys. Preu: 8'5 €. Barcelona, 3 octubre 2009.
- Els que vénen d'una infància on la crueltat era matèria educativa recordaran que el conte popular de 'La rateta que escombrava l'escaleta' acabava com la llei de l'equilibri biològic mana: el gat farsant s'acaba cruspint la rateta durant la primera nit de noces. ¿Deu ser per això que la violència de gènere ha anat en augment? ¿Els violadors i maltractadors són, potser, criatures que van escoltar aquest conte cruel quan eren infants?
- Reflexions com aquestes suposo que són les que han portat els múltiples adaptadors literaris i també teatrals a canviar sovint el final del conte i buscar-hi una sortida que eviti hipotètics traumes de creixement. S'han vist gats vegetarians que no es mengen la rateta o gats que són apallissats i vençuts per alguna veïna que sent els crits de la pobra infeliç.
- 'La rateta presumida' és una d'aquestes versions. Davant la salvació de la rateta i el final feliç amb enllaç inclòs amb un ratolí de bona pasta veí seu, un es pregunta què hauria passat amb el respectable i menut auditori si el gat fatxenda —un francès faldiller i adulador— s'hagués cruspit de debò la rateta.
- Aqui, el gatot violador, que només es vol llepar els bigotis la nit de noces, és atonyinat per la mateixa rateta i per una veïna més gran, la mare d'un ratolí que està bojament enamorat de la petita. A cops d'escombra i de bossa de mà —una escena que acontenta del tot l'auditori— el gat golafre acaba ben escaldat.
- No hi ha, doncs, casament a ulls clucs sinó un avís a les criatures de porcellana: jugar al gat i la rata pot acabar fent trinquis, que les aparences enganyen, que la galanteria no sempre acaba responent a les expectatives creades pel dandi de torn.
- La versió de 'La rateta presumida' manté alguns dels pretendents que ronden la rateta en el conte original: el ruc, el pollastre, el porc i el gat. Però amplia el camp d'acció fent que la rateta, després de trobar la moneda que l'ha de fer sortir de pena, vagi a comprar en una illa comercial —segurament que ple de franquícies de marca perquè els preus no són accessibles— per trobar un vestit d'última moda i perquè acabi fent-se només un llaç del cap per quatre duros en una botiga de fils-i-vetes. És en aquest espai comercial on s'inclouen el gos, l'oca i la vaca, tot un bestiar botiguer.
- L'espectacle, molt musical, amb bones lletres i bona dosificació interpretativa, manté el fil prim de la trama principal. Escaleta, escombra, moneda, somni de desig, pas dels pretendents i encaterinament pel gat elegant fins que l'experiència obre els ulls de la ingènua rateta i acaba escollint el ratolí que li tremola el pols cada vegada que la veu.
- La factoria de Guasch Teatre té una sèrie d'espectacles en repertori que desempolsa de tant en tant. Amb el de 'La rateta presumida' aconsegueix un espectacle de bon ritme, músicalment ben interpretat i escenogràficament vistós amb uns espais amb rodes i desmuntables, amb quatre cares i, per tant, com un puzzle, creador de diversos fons. Els personatges, caracteritzats amb màscares del bestiari del conte, es fan atractius als primers espectadors perquè parteixen dels seus arquetips més propis: el gall presumit i elegant de plomatge, el porc de maneres de fer brutes i força escatològic, l'ase capaç de fer passos de claqué però ruc com sempre, i el gat dandi —peça de cabaret— que provoca una escena de seducció amb èxit fulminant.
- La música i la història —una de les més simples i netes dels contes populars— alternen amb un tractament d'humor i una mena de faula romàntica on el petó furtiu, l'enamorament temorós i la tria de parella substitueixen el final cruel del segle XIX i, segons tots els indicis que se'n tenen, d'autoria ibèrica recollida posteriorment per la catalana.
- «Pinotxo», de Carlo Collodi. Adaptació dramatúrgica de Catacrac Teatre. Intèrprets: Jaume Gómez, Fredi Badell, Jordi Cussi i Glòria Valera. Cançons: Mercè Conesa. Escenografia: Mone. Il·luminació i so: Toni Dalmau. Companyia Catacrac Teatre. Guasch Teatre, Barcelona, 5 setembre 2009.
- Si Carlo Collodi hagués estat fidel a l'origen del primer conte que va escriure de Pinotxo, el titella de fusta del nas llarg, per mentider, avui seria ben mort i enterrat. Carlo Collodi li atorgava aquest destí perquè no li podia perdonar el vici de mentider. No hi ha dubte que la moralitat cruel pesava del tot a finals del segle XIX. Però fa més de 125 anys, el màrqueting editorial també ja funcionava i quan l'editor florentí, Felipe Piaggi, va comprovar quina era la reacció dels primers lectors, va encarregar a Collodi que baixés del ruc, canviés el final i que deixés el personatge en vida.
- 'Pinotxo' va néixer el 1880 en episodis setmanals de fulletó a la revista 'Giornale dei Bambini'. L'èxit popular del titella de fusta va aconsellar que es publiqués en llibre i així va ser tres anys després ('Le avventure di Pinocchio'). L'autor Carlo Collodi (Florència, 1826-1890), pressionat per l'acollida del conte, encara en va fer una segona part, 'Pinotxo al país de les joguines'.
- 'Pinotxo' ha estat traduït a més de 250 llengües. Se n'han fet versions teatrals, pel·lícules, sèries de dibuixos animats i tota mena d'adaptacions. És l'obra més traduïda i divulgada després de la Bíblia. La primera traducció al català es va publicar el 1934, a l'Editorial Joventut, traduït per Maria Sandiumenge, amb il·lustracions de Josep Vinyals, un dels il·lustradors de l'època d'En Patufet. Sis anys després, Walt Disney en feia la primera pel·lícula.
- L'actual versió teatral de Catacrac Teatre és una de les moltes que existeixen del personatge de ficció. Es dóna el cas que la mateixa companyia n'ha canviat els elements i la trama en pocs anys. Els clàssics ho accepten tot i no es queixen mai.
- En el muntatge, que combina el text i el musical, apareixen el vell Gepetto, el Grill, una Fada i un Mercader amb carro que compra criatures per emportar-se-les al País del Divertiment. L'escenografia de Mone és una d'estructura d'un llibre gegantí de tela que, girant fulls, va situant en una sèrie de grans il·lustracions, cada espai o paisatge: des del taller de Gepetto a l'interior del ventre d'una balena.
- Sí, d'una balena, perquè la versió dramatúrgica inclou també una fusió amb el 'Llibre de Jonàs', de l'Antic Testament, i amb la balena que engoleix el vell mariner Jonàs —llençat a alta mar acusat per la tripulació d'haver fet naufragar el vaixell camí de Nínive—, fins que, la balena, tipa segurament del pes de Jonàs i, sobretot, de les seves reflexions, l'expulsa en una platja.
Aquí, l'expulsió s'aconsegueix gràcies a uns pòlvors pica-pica, una petita trampa estratègica que es preveu subtilment en una escena anterior i que permet que Pinotxo, Gepetto i el Grill, tots tres engolits al ventre de la balena, aconsegueixin ser alliberats i tornar a l'exterior.
- Per descomptat, no hi falta la clau del conte: la llargada progressiva del nas, a manera que Pinotxo, per sortir-se'n de les seves trapelleries, va engaltant mentides a la fada que li ha donat els poders per tenir vida ni que sigui una vida de fusta i cargols.
- La moralitat del XIX, doncs, es manté, perquè Pinotxo és dels pocs clàssics que, per molt que es toquin i es remenin, no poden evitar el fons que el conserva actual pels temps dels temps. No és pas per atzar que humoristes gràfics, guionistes còmics i autors satírics hagin utilitzat el nas de Pinotxo per retratar, sense dir ni piu, les falsedats de segons quins governants. El problema és que el Pinotxo de Carlo Collodi és, al cap i la fi, un titella de fusta, i que alguns dels polítics que arriben a governar el món són titelles de carn i os i, aquests, ni les fades tenen poders per desfer-se'n.
- «El llop i les 7 cabretes», Germans Grimm. Adaptació: Jaume Gómez i Albert Gràcia. Autor musical: Albert Doz. Intèrprets: Rut Camps / Cristina Esteve, Jaume Gómez, Albert Gràcia / Miquel Malirach. So i il·luminació: Jaume Gómez. Vestuari i escenografia: Albert Gràcia. Direcció: Jaume Gómez i Albert Gràcia. Companyia T-Gràcia. Guasch Teatre. Preu: 8 €. A partir 3 anys. Barcelona, 13 juny 2009.
- Ho intenta. La mare cabra intenta ser fidel a la versió més coneguda del conte. Agafa les tisores, el fil de cosir i s'encamina cap al cau del llop per obrir-li la panxa amb traïdoria i nocturnitat i canviar per pedrots els cadells de cabra que presumptament s'ha cruspit gràcies a enfarinar-se la pota i a aclarir-se la veu, com tothom sap, per engalipar les criatures tancades a casa.
- Però a l'últim moment, la mare se'n desdiu, el llop es desperta, i veient-se ja obert en canal i ofegat al riu —perquè ell també deu conèixer la història dels Grimm— prefereix demanar perdó, abandonar la presa i fer-se vegetarià, és a dir, suposo, client habitual del Fresh & Co o dels contenidors de Mercabarna. I al petit respectable, tot s'ha de dir, li sembla que un llop que fa això no és ben bé un llop com cal.
- Hi ha una tendència a endolcir el costat salvatge de segons quins contes com ja feien al segle XIX els que veien en els arguments violents la divulgació d'un mal exemple. Avui que els contes han estat substituïts per sèries televisives i pel·lícules amarades de sang i fetge i no es queixa ningú, segons quins retocs per no espantar la clientela —els pares i mares, esclar—, haurien de ser exclosos del tot. Diria que les criatures estan, a aquestes altures, curades d'espants.
- És l'únic retret que gosaria fer a aquest muntatge que, d'altra banda, de registre musical molt digne, barreja gèneres diversos, molt enganxadissos, i combina els personatges principals caracteritzats amb màscares, amb titelles de notables dimensions, com una gallina ponedora, que interpreta l'ària de la Reina de la Nit, de La flauta màgica, de Mozart, o les set cabretes, una rastellera de caps grossos que improvisen una minicoral.
- El musical aconsegueix que la interactuació entre escenari i platea estigui garantida gràcies als intents de la típica cançó que el llop s'ha d'aprendre molt bé per enganyar les seves víctimes: "Obriu, obriu, cabretes..." i etcètera, etcètera, que se saben prou bé els que ronden per bressoles des de molt petits i també alguna mare o algun pare als quals el llop demanarà ajuda i els posarà a prova les seves cordes vocals i la vocació musical.
- L'escenografia, desplegable, situa els diversos ambients en què es mou el conte: un corral on hi té entrada franca el llop o la casa de la família dels cabrits. Com a propina —realment no hi faria cap falta perquè la història central de les 7 cabretes té prou gruix— el musical manlleva dos personatges d'altres contes: la Caputxeta i la seva àvia i un dels tres porquets als quals el llop va ensorrar la casa i ara s'ha quedat a l'atur, segurament que amb la hipoteca de la casa enrunada encara pendent de pagar.
- La companyia T-Gràcia, amb diversos espectacles en repertori, compta entre els seus fundadors amb l'actor i cantant David Ordinas, potser no gaire conegut perquè, des de fa mesos, s'amaga darrere la màscara de la Bèstia que sedueix la Bella en aquest altre macromusical apte per a tots els públics que, com el del Guasch Teatre, ocupa també una de les ofertes de la cartellera teatral familiar d'aquesta cua de temporada.
- «El soldadet de plom i altres contes d'Andersen», de Josuè i Joan Guasch. Intèrprets: Josuè i Joan Guasch. Il·luminació: J.G. Carbonell. So: Tito Calvo. Escenografia: GK Escena. Vestuari: La Mamma. Guasch Teatre, Barcelona, 2 maig 2009. A partir 5 anys. Preu: 8 €.
- Aquest és un dels espectacles més austers que els germans Guasch han programat per al públic familiar. Però la mateixa austeritat és el que fa que guanyi en intensitat teatral i que, només amb dos intèrprets, els mateixos autors del guió, aconsegueixi amb la representació que fan de diversos personatges una singular sessió de contacontes basats en relats de Hans Christian Andersen, en la qual s'alternen des d'El rossinyol', passant per 'El soldadet de plom' —el que dóna cos a l'espectacle— fins a 'El que fa el vell de casa sempre està bé'.
- Amb la tècnica del teatre dins el teatre, els dos germans Guasch, convertits en la parella de ficció Patric i Patrac, vinguts del planeta Brètol, evolucionen progressivament cap a un espectacle de clowns sense artificis, mostrant als espectadors com s'elaboren les històries per ser explicades i fent a la vista els canvis de vestuari o simplement de màscares que transporten l'imaginari, en un instant, d'un paisatge a un altre: des del pescador del conte del Rossinyol, fins a la mare i el petit que juga amb el soldadet de plom, o al mateix soldadet de plom i la seva aventura amb la ballarina, per acabar amb una encertada i molt ben interpretada seqüència del conte 'El que fa el vell de casa sempre està bé', on els dos actors, només amb la paraula i una bona dosi de mim, fan una sèrie d'imitacions dels personatges i del bestiar que el vell protagonista intercanvia camí de casa.
- En menys d'una hora, l'espectacle passa de la decisió que la humanitat ha de prendre sobre si vol ser esclava de la tecnologia (un rossinyol mecànic que s'espatlla) o de la natura (un rossinyol fidel a l'emperador que no esgota mai el seu refilet). I també explora les conseqüències de no estar mai content amb el que es té i de la bona fe i la poca prudència inversora del vell que surt de casa amb un cavall, que canvia per una vaca, que canvia per un xai, que canvia per un gall i que canvia finalment per un sac de patates i que acaba perdent bous i esquelles per una aposta sobre el resultat de les seves decisions. Els petits espectadors s'hi impliquen plenament, sobretot perquè els Guasch juguen amb uns contes que, per ara i tant, són matèria de coneixement dels més petits, ja sigui a casa o a l'escola.
- «La llegenda de Sant Jordi». Text de Dani Cherta. Intèrprets: Diana Oliveras, Jordi González / Sergi Clark, Magda Puig / Anna Bertran, Cesc Cornet / Xavi Torra. Escenografia: La Roda i Magda Puig. Coreografia: Jordi González. So i il·luminació: Ramsés Moraleda i Dani Cherta. Vestuari: Jordi González i Eugenia Mañas. Direcció: Dani Cherta. Producció La Roda. Guasch Teatre. A partir 3 anys. Preu: 8 €. Barcelona, 4 abril 2009.
- Aquesta versió de la llegenda de Sant Jordi se situa a la vila de Montblanc, respectant l'apropiació que n'ha fet la tradició catalana, on cada any també s'hi representa, dins de la Setmana Medieval, una macrorecreació amb uns 200 intèrprets. El relat de Sant Jordi, que tanta fortuna ha fet aquí i en altres indrets, fins i tot en algun de musulmà, procedeix del recull de 'La llegenda Àuria', escrita per Iacopo da Varazze, el segle XIII. L'espectacle teatral, esclar, és més sintètic. Amb la princesa, una mainadera, el cavaller, el pare de la princesa i el drac n'hi ha prou per posar en escena els eixos bàsics de la llegenda.
- La singularitat del muntatge és que els personatges interactuen dins un relat que parteix d'un jove bibliotecari que és sorprès per un llibre de llegendes que parla, un recurs senzill que no caldria allargassar més del compte i que permet entrar en el món de la llegenda amb la incorporació còmica dels principals personatges, tots amb la memòria a can Pistraus, sense que recordin el seu paper, i amb un rei curt de vista i un drac que amb prou feines sap fer por, ni amb ullals ni amb flamarada i que, a més, pel que sembla, va ben tip perquè ni tan sols té la intenció de tastar la pell de la princesa, tot i que el que li correspondria és provar de cruspir-se-la de cap a peus.
- Buscar les tres potes al drac, com es fa en el muntatge, és una de les maneres d'esquivar el típic argument tan conegut per les múltiples versions que la llegenda té en cada racó de món. Per això, un espectacle teatral com aquest, amanit amb peces musicals, presenta els personatges com a peces d'un trencaclosques que es va construint per acabar protagonitzant, amb tots els tòpics de rigor que deixen empremta en una generació darrere l'altra, l'escena clau de la llegenda: la mort del drac, l'escarritx de sang i la florida d'una rosa.
- «La princesa granota». Guió de Martha Carbonell i Josuè Guasch. Música i lletres: Marc Parejo. Intèrprets: Bruna Pino, Josuè Guasch, Joan Guasch i Josep Calvo. So: Jaume Gómez. Escenografia: GK Escena. Vestuari: Kremena Atasanov. Il·luminació: Pitutu G. Carbonell. Direcció: Germans Guasch. A partir 3 anys. Preu: 7 €. Guasch Teatre, Barcelona, 7 març 2009.
- Basat vagament en el conte d'origen escocès, 'El príncep i la granota', que els germans Grimm van popularitzar, aquell del príncep blau que vivia castigat en la pell i l'ànima d'una granota fins que una princesa lletja com un pecat l'allibera del malefici, la companyia Guasch Teatre fa un gir geogràfic i de gènere i situa 'La princesa granota' en un espai oriental clarament àrab, com si fos un conte extret de 'Les mil i una nits', i fa que la granota encantada sigui Jamila, una princesa hereva filla del reialme del sobirà Kalam, que no s'entén en seu germà del reialme veí, el sobirà Kalim.
- Aquest, per afany de poder, acaba segrestant Jamila per forçar un casament de conveniència amb el seu fill, un talós i manotes que l'únic que aconsegueix és convertir en granota la donzella. Però l'heroi de la pel·lícula, Saïd, un príncep vingut de més lluny en qualitat de promès de la noia, s'enfronta als delinqüents segrestadors, després de passar per una sèrie de proves perilloses, i gràcies a la possessió d'un elixir de la fetillera que va xiular el segrest a Kalam, acabarà vencent Kalim i, gairebé sense saber com, es converteix en l'artífex de l'alliberament granotaire de Jamila i el seu retorn a l'estat humà.
- Un mecanisme escenogràfic senzill, però eficaç, permet que els diferents personatges apareguin i desapareguin d'acord amb les exigències del guió, algunes vegades amb efectes de fum i tot, per art de les pocions màgiques. Aquest joc d'entrades i sortides propicia que els diversos personatges creïn un espai màgic que enganxa els espectadors més petits.
- Muntatge amb text molt bàsic que, amb peces musicals intercalades i unes escenes de gènere fantàstic quan Saïd va amb la granota-Jamila a la recerca de Jamila-princesa, té algunes accions amb alè terrorífic i tot. Això fa que la història transcorri sense pauses, amb un ritme entretingut i una trama que acaba fent partíceps els espectadors amb el recurs d'ajudar els "bons" quan són assetjats pels "dolents" i de combatre a cor què vols els "dolents" quan els "bons" malden per eliminar-los.
- Aquesta és una característica del teatre marca de la casa Guasch. Hi ha unes pautes que no fallen mai: el picar de mans, l'acompanyament musical, la interactivitat a l'hora de preguntar des de l'escenari què cal fer o com cal actuar, i una pàtina d'humor que fa una picada d'ullet als espectadors que ja han superat el nivell de distingir amb murrieria la fantasia de la realitat.
- La jove actriu Bruna Pino és la princesa Jamila i és també, per exigències del guió, la que sua més la cansalada quan li toca actuar dins la carcassa de granota, una mena de cap gros verd. Els tres intèrprets que completen el repartiment, dos d'ells els mateixos germans Guasch, alternen diversos dels papers, d'entre els quals, el que té moments més expressius és el del rei Kalam (Joan Guasch), un rei que no hi veu tres dalt d'un ruc si no porta ulleres i que dóna sortida lliure a la seva vis còmica.
- «El flautista d'Hamelín». Obra basada en el conte dels Germans Grimm. Autor: Jordi Gonzàlez. Intèrprets: Cesc Cornet, Magda Puig, Diana Oliveras, Jordi González i Sergi Clark. Direcció: Dani Cherta. Escenografia: Araceli Carreño. Música: Ramsés Moraleda. La Roda Produccions. Guasch Teatre, Barcelona, 10 gener 2009. Preu: 8 €. A partir 3 anys.
- L'obra se situa en un taller d'instruments musicals del nord d'Alemanya. El matrimoni Schumann hi guarda, entre la seva col·lecció, la famosa flauta amb poders màgics, que des de fa més de set-cents anys explica el misteri de la localitat de Hamelín quan un flautista rodamon es va emportar rosegadors amb cua i criatures de pantalons curts com a penyora de venjança cap a la cova dels afores.
- Si no fos perquè la llegenda, que és datada l'any 1284 a Hamelín, conté la moralitat que fa que el flautista es conformi amb el perdó dels vilatans i converteixi el sac de monedes d'or de la recompensa en duros de xocolata —per cert, duros de xocolata que els petits poden tastar a la sortida—, un pensaria que el flautista va ser un dels primers Homes del Frac de l'Europa medieval que va emprendre una postura de força davant dels malpagadors que no van voler reconèixer la seva feina.
- Cal tenir en compte, però, que llegendes com aquesta han estat reciclades, alterades, retocades i renovades segons els aires i les circumstàncies de cada moment històric. Algunes versions modernes són més materialistes i adjudiquen al flautista la devolució de les criatures, només després d'haver cobrat, augmentada i amb interessos, la recompensa promesa.
- L'espectacle, bàsicament musical, explica la llegenda dels germans Grimm sense gaires transgressions, tal com ha anat circulant a través dels temps, que és, de fet, tal com la volen escoltar i veure els més petits que en saben els eixos bàsics a partir dels contes que se'ls han explicat oralment, abans de convertir-se en lectors autònoms.
- Hi apareixen, doncs, l'alcalde desesperat per la plaga de rates —aquells temps no eren temps de raticides—, la pobletana esverada perquè troba rates a la cuina, el forner que veu com li malmeten la fornada, el pregoner municipal que anuncia els bans de l'ajuntament, algunes rates que exposen les seves malifetes amb orgull i, esclar, el flautista.
- Les escenes teatralment més complicades, com la de la fugida a la cova que requeririen uns quants extres, són resoltes amb titelles fluorescents, fileres de rates i fileres de criatures que circulen en fila índia al so de la flauta. El muntatge es presenta amb una escenografia treballada, un decorat de gran ill·lustració que s'obre com un llibre desplegable per aconseguir els dos ambients principals: el taller d'instruments musicals dels Schumann i la plaça principal del poble de Hamelín.
- Malgrat que els protagonistes són els personatges de la llegenda, la introducció en aquesta adaptació teatral del senyor i la senyora Shumann —dos personatges mig estrafolaris mig televisius, tant de vestuari com de dicció catalanoalemanya—, creen un clima efectiu de conte dins el conte o, dit d'una altra manera, de teatre dins el teatre.
- Ah!, i un secret que es pot revelar: els grans, els adults acompanyants dels petits, poden estar tranquils perquè el flautista —tal com potser alguns es temen que podria passar— no s'emporten les criatures de la platea cap a cap cova aragonesa del carrer del teatre. Afortunadament, doncs, l'espectacle no s'escapa del que pretén mostrar amb prou bon resultat i sense efectes secundaris.
- «La Bella Dorment». Guió de Joan Guaski. Basat en el conte de Charles Perrault. Intèrprets: Bruna Pino, Josuè Guasch, Mayda Gargallo i Josep Calvo. Música i lletres: Chesco Planchart. Il·luminació: Pitutu G. Carbonell. Direcció: Joan Guaski. Companyia Guasch Teatre. Barcelona, Guasch Teatre, 1 novembre 2008. Preu: 8 €. A partir 3 anys.
- Aquesta és la segona versió d'aquest any sobre la princesa que es punxa amb l'agulla de cosir del fus i que per conjur de la bruixa maligna s'adorm cent anys fins que un príncep no la desperta amb un petó. L'anterior muntatge, a l'estiu, va ser al Teatre Regina, en clau de musical.
El d'ara, és un dels espectacles de la temporada de la factoria de la nissaga Guasch i agafa el conte des d'una altra òptica, donant més èmfasi a la bruixa maligna, anomenada Rogallosa, que, a més, té un servidor fidel, un rat-penat que per fer les seves malifetes necessita les grans ales que la bruixa li proporcionarà.
- El muntatge arrenca amb l'anunci públic del naixement a la cort del rei Aram II de la princesa que es dirà Aurora i de seguida fa un salt en el temps quan la noia ja és adolescent i s'ha de retirar a la cabana de la bruixa desposseïda de gairebé tots els poders menys un, el de la son. En el paratge idíl·lic del bosc, la jove Aurora coneix el príncep, que s'haurà d'enfrontar més endavant al rat-penat i que, a la llarga, complirà amb el seu paper de petonejador.
- El muntatge reposa força en el text amb els personatges davant de cortinatges que canvien de coloració segons el marc on es troben (el bosc, el palau...). Tot i que inclou algunes peces musicals, hi són posades més aviat sisplau per força, no perquè vulgui ser un espectacle musical. I tot i que no hi falta l'acció, cops d'espasa de la llum i escut lluminós que salva de tots els maleficis, el seu eix central rau en les escenes de la bruixa Rogallosa que acaba sent tan odiada pels petits espectadors que és insultada a crits, espontàniament, per les seves maldats.
- A l'hora de triar entre el bé i el mal, és molt clar on se situen els espectadors primerencs d'avui en dia. Si fossin al circ romà,segles enrere, ¿en quina direcció aniria el dit gros? El bé, salvaguardat com a primera alternativa. Contra el mal perquè ja arriba prou ell sol.
- La força tenebrosa de la bruixa és de tal magnitud, que els petits dels més petits, és a dir, aquells que estan per sota dels 3 anys, la reben, en la primera aparició, amb esglai i una certa por, per no dir amb alguns plors. L'avantatge és que, a manera que transcorre la representació, acaben fet-se càrrec de la ficció de l'escenari i acaben afegint-se també a la petició col·lectiva de demanar la forca de la Bastilla com fan els altres.
- L'escenografia és mínima. Tots els recursos s'han abocat en el cadafal de la masmorra de la bruixa i en el fus de l'agulla, una gran roda artesanal. Els salts entre escena i escena —segurament perquè quatre intèrprets han de fer el paper de vuit o nou personatges— té els foscos més llargs del que admet la sensibilitat dels espectadors.
- Malgrat que els diàlegs volen explicar, i ho fan bé, el que hi ha darrere del conflicte de La Bella Dorment, alguns són més complexos del compte per l'auditori al qual s'adreça i, el fet de ser resolts molts d'ells davant d'un cortinatge, exigeixen una atenció, difícil a vegades d'aconseguir.
- Una escurçada de text i un reforçament dramatúrgic dels personatges (la bruixa Rogallosa, el rat-penat, la princesa, la bruixa ermitana, el príncep i la fada Grosseta) faria que, malgrat recórrer a versions de clàssics de clàssics, es produís un cert trencament amb el que ha estat tants anys tradicional i indiscutit.
- I la reflexió final s'imposa. Que la princesa depengui d'un petó de príncep blau per desfer-se del malefici ja no inquieta ningú. ¿És que potser el feminisme ha mort i cal cridar visca el feminisme, doncs? A saber què passaria si, un dia, algú s'atrevís a fer que fos el príncep adormit qui depengués del petó d'una noia, princesa o no. És un suggeriment. ¿Qui s'hi apunta?
- «El llibre de la selva». Basat en l'obra de Rudyard Kipling. Guió de Gabi Doz. Músiques d'Albert Doz. Coreografies de Joan Maria Segura. Escenografia d'Eli i Ramon Rodríguez. Vestuari i màscares de Xevi Ribas. Il·luminació i so de Roger Guinot. Intèrprets: Xavi Elies, Jordi Font, Montse Gonzàlez, Albert Doz i Roger Guinod. Direcció de Gabi Doz. Companyia Veus-Veus. Barcelona, Guasch Teatre, 4 octubre 2008. Preu: 8 €. A partir 3 anys.
- La companyia teatral Veus-Veus té en el seu repertori adaptacions de contes clàssics basats en episodis de personatges de ficció com el rei Artur, Jack i les mongetes màgiques, Simbad el mariner, El fantasma de Canterville, Els tres mosqueters, els de 20.000 llengües de viatge submarí, la Bella i la Bèstia, Robin Hood o el màgic d'Oz.
- L'espectacle 'El llibre de la selva', basat en 'El llibre de la jungla', de Rudyard Kipling, posa l'èmfasi en la relació iniciàtica que Mowgli té amb els animals més amics que li ensenyen els passos més importants per sobreviure a la selva, els mateixos passos que li serviran si mai sent la crida humana.
- Mowgli, xicot interpretat per l'actriu Montse Gonzàlez, aprèn les arts de la protecció contra els perills que li ensenya la pantera Baghera, o coneix els principis de la llei de la selva que li descobreix l'ós Baloo, a més de viure amb sorpresa les relacions de poder que s'estableixen entre ells dos amb el tigre Shere Khan i la serp Kaa, amb la fam i la supervivència de fons.
- Tots aquests personatges són representats amb màscares gegants i un vestuari adaptat a les característiques físiques de cada bèstia. Hi té un paper especial el de la pantera, amb peces mòbils, que li dóna un caràcter realista.
- El guió, esclar, no pretén reproduir el relat de Rudyard Kipling sinó que vol donar als espectadors més primerencs les claus per conèixer els personatges del conte i les dificultats a créixer en un món hostil com el de la selva on, malgrat tot, es poden fer amistats entranyables.
- Màscares, intervencions musicals i participació dels espectadors són els tres eixos del muntatge, unes intervencions que captiven els més petits i engresquen els més grans, unes peces musicals que relacionen l'escenari amb la pantalla —el mitjà que més dominen les novíssimes generacions—, i una interactivitat a la qual s'enganxen des del primer moment, com a demostració que el missatge s'entén, amb petites sorpreses com per exemple una broma amb el típic crit de "culet, culet', del popular Shin Shan que passa desapercebuda perquè la generació nascuda el 2005 o el 2006 ja no el té com a referent. I és que tot va tan de pressa que el pas del temps no perdona ni que només faci un parell d'anys que s'hagi arribat al món.
- «La Ventafocs». Dramatúrgia basada en el conte de Charles Perrault. Intèrprets: Sandra Abert, Susana Rubio, Oscar Jarque i Fredi Badell. Cançons de Benjamí Conesa. Escenografia de Jordi Pahissa. Direcció de Josep Parramon. Companyia Catacrac Teatre. Barcelona, Guasch Teatre, 7 setembre 2008. Fins al 28 de setembre. Preu: 8 €. A partir 3 anys.
- Ni cal ser presentadora de televisió ni fer-se la cirurgia estètica per trobar un príncep, blau o de color catxumbo. Charles Perrault, en la seva versió, ho va deixar ben clar pels segles dels segles amb 'La Ventafocs', un conte procedent de la rondallística popular xinesa, amb desenes i desenes de versions arreu del món, però sempre moralista, conservador i tradicional fins al moll de l'os, que ha superat tots els embats revolucionaris: ni el 68, ni la igualtat de sexes, ni el divorci, ni la proclama feminista han pogut amb La Ventafocs.
- I així és com tutors, contistes, mestres, pares i mares d'arreu del món transmeten el conte amb les mateixes claus del millor Charles Perrault i els germans Grimm de l'època. Òpera, ballet, cinema i teatre han fet de La Ventafocs una cosina germana de moltes generacions.
- La madrastra —nom més que lleig i que ara les circumstàncies han fet canviar pel de "segona mare"— és una mala pècora, les germanastres són un parell de bruixes consentides, la Ventafocs és dotada per la bellesa dels déus i afavorida pels poders de la fada. I el regne té un príncep conco que no s'espavila fins que troba la Ventafocs. Tenint en compte que, en els últims temps, l'ofici de padastre i de madastra s'ha estès com la pòlvora, 'La Ventafocs' requeriria ben aviat una revisió de fons, sobretot per a lectors més petits. Esclar que, un conte és un conte, i cadascú en pot treure la conclusió que més li convingui.
- La companyia Catacrac en fa també una versió particular que no fuig de l'esquema previst, però hi aporta alguns elements escènics destacables. El més sonat, que el paper de les dues germanastres el fan dos actors, con en els millors temps de Shakespeare, i que de seguida són filustrats per la concurrència més menuda que ja veu venir que la cosa va de broma.
- El guió manté els eixos principals del conte conegut aquí i a la major part de la cultura occidental. Només els alemanys, per exemple, no hi fan aparèixer una fada. I també hi inclouen un ocell que guia el príncep, com a ànima de la mare morta de la Ventafocs. La versió teatral de Catacrac fa una constant interpel·lació cap a la platea, que demostra que coneix el plantejament, el nus de la història i el desenllaç des de que té ús de raó. Incorpora un parell o tres de cançons, perquè el teatre d'avui en dia si és musical és més teatre. I utilitza la clau de l'humor per dotar d'una certa distància la impossibilitat de transgredir els esquemes tradicionals.
- Quatre intèrprets fan tots els papers de l'auca, dels quals, hi surten sempre guanyant els de la Ventafocs i el príncep, autèntics protagonistes, amb quasi petó de pel·lícula inclòs. I una escenografia lleugera, escumosa, efectiva, aconsegueix un espectacle que té el seu súmmun quan un parell de petits voluntaris han d'ajudar la fada, que proporciona carruatge, vestit i sabates de vidre a la Ventafocs, a fer de cavall i cotxer de la carrossa per anar al ball.
- A veure qui, un dia, s'atreveix a descontradir Charles Perrault i converteix "la" Ventafocs en "el" Ventafocs, les germanastres en un parell de pillastres, i el príncep conco en una princesa rosegaaltars sense gaires atributs que encara busqui parella i descendència desesperadament. No oblidem que la realitat, molt sovint, supera la ficció.
- «Blatman», de Pau Plana. Intèrprets: Íngrid Marín, Pau Plana, Tono Saló i Jordi Solé. Animació de Manel Zardain. Vestuari de Sandra Kostyak. Direcció de Jordi Andújar. Companyia Maremàgnum. Barcelona, Guasch Teatre, 7 juny 2008.
- El personatge Batman, un dels referents del còmic, data del 1939. Va ser creat pel dibuixant Bob Kane i és un dels superherois que es transforma en defensor de la justícia i un hàbil lluitador que, malgrat la disfressa de rat-penat i la seva corpulència, basa la seva eficàcia, sobretot, en fer rutllar el cervell.
- Batman ha tingut diversos pares adoptius al llarg dels anys. A la dècada dels 70, el dibuixant Neal Adams el va fer més detectivesc. I a la dècada dels 80, Frank Miller, Alan Morre i Brian Bolland en van revaloritzar el seu valor psicològic.
- El cinema es va encarregar de fer de Batman un personatge clàssic, sobretot el dirigit per Tim Burton i interpretat per Michael Keaton, el 1989. I un personatge clàssic es pot reciclar. Així, doncs, és com apareix en teatre aquest Blatman —amb una ela que només li permet el català— que abandona el vestit negre fantasmagòric i el canvia pels colors del blat de moro, groc interior i verd a les fulles que fan de capa.
- L'espectacle juga, doncs, amb l'avantatge de comptar amb un personatge de ficció que és entès de seguida per tothom i amb la transgressió del fantasmagòric rat-penat en l'acolorit blat-penat que permet també desmuntar alguns dels tòpics de l'heroi.
- Muntatge teatral encertat, atractiu, escènicament ben treballat, amb escenes diferenciades per una bona il.luminació que ajuden a activar l'interès dels espectadors i amb un guió no només concís i ajustat, sinó també ben estructurat.
- Un dibuixant de còmics ha de complir amb un encàrrec urgent que li reclama l'editor. El teatre dins el teatre es posa en marxa i ho fa amb l'ús de diversos registres: el procés del còmic en directe per mitjà de l'animació, l'audiovisual de ficció a través d'un programa de televisió, l'aventura entre el bé i el mal i el capgirament de papers entre bons i dolents.
- Allò que els espectadors viuen és una aventura que es va fent a manera que també s'elabora el còmic, amb personatges que surten de la vinyeta animada per representar la trama en viu. Entès el joc, l'atenció dels més petits està garantida i la dels que ja saben què és un còmic, també, perquè Batman no té frontera de generacions.
- Una presentadora de televisió, una pedra preciosa, un mecenes que fa servir un museu de tapadora, un parell de mercenaris a les seves ordres que actuen com a pirates tot i que són esquelets i el súperheroi Blatman integren els personatges d'una trama que no s'entreté i que va al gra —no pas de blat, sinó de la qüestió—, com si realment les vinyetes fossin l'origen del guió.
- Pel camí, s'haurà desmitificat la capacitat de la potència física de Blatman, s'haurà donat protagonisme a la presentadora de televisió en una arrencada d'heroisme, s'haurà fet una opció pel feminisme i s'haurà baixat Blatman del pedestal masclista on el van col·locar, a l'època, els seus creadors.
- L'humor amb què es tracten les diferents accions i el retorn finalment a l'espai del dibuixant de còmics aconsegueixen un espectacle no només entretingut sinó també reivindicatiu que, en menys d'una hora, fa un petit homenatge al gènere del còmic, sense repenjar-se en cap moment en el paper que a poc a poc li ha pres el videojoc convertint lectors afamats de vinyetes en usuaris empedreïts de cònsoles, i fent diana així amb dos objectius d'un mateix tret: el bon gust per agafar el cuquet del teatre i l'oportunitat de despertar del cuquet de dibuixant, ni que sigui, de moment, reconvertint el clàssic Batman negre en un estovat Blatman groc i verd de secà.
- «L'illa encantada (tu fas l'aventura)», de Jaume Gómez, Albert Gràcia i Miquel Simó. Intèrprets: Cristina Esteve / Cris Vidal, Jaume Gómez, Albert Gràcia / Miquel Mali. Vestuari: Nídia Tusal. Escenografia: Albert Gràcia. Muntatge musical: Jaume Gómez. So i il.luminació: Rafel Gràcia. Direcció: Jaume Gómez. Companyia T-Gràcia. Barcelona, Guasch Teatre, 11 maig 2008.
- Des que Robert Louis Stevenson va relatar la seva aventura a 'L'illa del tresor', el mite d'un mapa antic que a través d'un enigma porti els qui el descobreixen a viure una nova vida no ha parat de reproduir-se en novel.les de pirates, pel.lícules d'acció, sèries animades i fins i tot espectacles teatrals.
- Aquest és també el punt d'arrencada de 'L'illa encantada', en bona part un muntatge musical que té la característica que convida els petits espectadors a escollir, com si es tractés de les opcions d'un videojoc, el camí que es vol que segueixin els protagonistes. Espectacle, doncs, participatiu i gairebé interactiu, tot i que deu ser difícil que els resultats de les pistes que la platea demana difereixen gaire en cada funció.
- Tres germans, dos nois i una noia —la més espavilada i valenta dels tres— troben, mentre fan neteja de les golfes de casa, un mapa l'enigma del qual, ben utilitzat, els portarà per art de màgia a fer-lo servir precisament en el dia, més i any que es representa l'obra. Amb aquesta clau o PIN enigmàtic, podran obrir un petit cofre que amaga una pedra màgica que, un cop llançada al mar, alliberarà els habitants de l'illa dels poders d'encatament malèfics propinats per un tal lloro-pirata, que els porta a tots pel carrer de l'amargura.
- L'espectacle, doncs, es mou en aquests dos plans: el del món real i el del món fantàstic o el de l'encanteri, amb la presència d'algunes bèsties o individus de l'illa que fan superar als tres viatgers algunes proves que converteixen el seu recorregut en una mena de servei de metges sense fronteres.
- La part musical s'encarrega de crear un clima actiu i enganxadís. De fet, els espectadors no tenen l'oportunitat de perdre-s'hi perquè la seva participació activa és demanada cada dos per tres a base de respostes amb el monosíl.lab "jo", controlat, pel que fa a la intensitat, per un sonòmetre de ficció en off que decideix quina resposta de la platea és la que guanya.
- En aquesta mena d'assemblea general regida pel lema "qui crida més guanya", els tres protagonistes viuen moments de por, moments d'heroisme, moments de bona sort i moments dels quals no s'oblidaran mai... fins que, un cop acabada la seva missió a l'illa encantada, decideixen que ja poden tornar a les golfes de casa on el temps sembla que no hagi corregut gens i tot continua igual.
- La trama de 'L'illa encantada' és prou viva i és una llàstima que la posada en escena no es vegi del tot arrodonida per algunes condicions tècniques de disseny escenogràfic i il.luminació. És evident que moltes companyies de teatre familiar es mouen amb pressupostos de producció discrets, sense gaires oportunitats de trobar una sala estable i disposades a convertir-se en companyies de teatre ambulant per escenaris a vegades atrotinats, però això no hauria de ser motiu per dotar les seves posades en escena, en una sala com la del Guasch Teatre, de certes convencions que farien més complet l'esforç personal que hi dediquen.
- Es va escàs de millors matisos d'il.luminació, que en la majoria de casos fan rutinària cadascuna de les escenes. Es va sobrer de llençols que amaguen segons quins decorats i es fa un ús massa generalitzat de decorats naturalistes. S'hi troba a faltar més càmera negra, una mica més d'imaginació deixada a l'abast dels espectadors i també uns brins de dramatúrgia poètica que faci passar els espectadors de la convenció fàcil de l'espectacle televisiu o de festa major a l'espectacle teatral, que hauria de ser una altra cosa.
- Si, a més, en el text de molts d'aquests muntatges, es prescindís de tòpics com els que fan referència a certs programes de televisió, amb referències foranes, el públic familiar de molts d'aquests espectacles tindria la sensació que viu una experiència teatral diferent i els més petits potser entendrien que cada mitjà té el seu llenguatge i el seu registre, i que la concessió que sovint es fa per arribar a tothom, no serveix tampoc per fer espectadors de futur.
- «El jardí del gegant», de Jordi Andújar. Basat en el conte 'El jardí egoista' d'Oscar Wilde. Intèrprets: Jordi Andújar, Íngrid Marín i Pau Plana. Il.luminació: Matias Marcé. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Escenografia: Jaume Grau i Xavi Pedemonte. Direcció: Matias Marcé. Companyia Maremàgnum. Espectacle familiar a partir 3 anys. Preu: 8€ Guasch Teatre. Barcelona, 16 març 2008.
- Un dels contes més populars de l'irlandès Oscar Wilde és 'El gegant egoista'. La companyia Maremàgnum en fa una adaptació molt lliure. Però el pobre Oscar Wilde no en surt gaire ben parat. I no pel rerefons de la història, sinó per un excessiu entreteniment d'entrada i un desaprofitament del moll poètic del conte clàssic.
- Dos germans que sempre es barallen fan anar de bòlit el seu oncle, aquí, un tramoia del teatre. Quan entren en un llibre màgic i en un jardí idíl.lic, hi descobreixen el gegant egoista i, en el viatge iniciàtic que fan, aprenen a respectar i repartir-se el que troben.
- És en aquesta part que el muntatge guanya en fantasia amb l'aparició de diversos personatges: ombres xineses i suggerents màscares personifiquen les quatre estacions. Però el guió continua flaquejant i obviant el que Wilde va deixar escrit i que permetria una dramatúrgia que, si s'hi incloguessin titelles per als elements més boscans, una il.luminació més càlida, uns millors efectes de so i un bon moviment, tothom s'hi podria llepar els dits.
- La moralitat reconverteix el gegant egoista en un gegant més generós, disposat a compartir el que té i deixant que els de fora entrin al seu jardí. I la tornada dels dos brivalls a la tramoia de l'oncle acaba en un altre entreteniment fent volar estels que, com al principi, aigualeix la força d'Oscar Wilde i el suc que se'n podia treure.
- Divertida vida, de Grappa Teatre. Direcció de Pep Cruz, Amb Gilbert Bosch, Teresa Ros i David Bosch.
- Grappa Teatre ha tornat als escenaris després de 'Muac!'. Ara 'Divertida vida' , sota la direcció de Pep Cruz, es presenta al Guasch Teatre en un muntatge que es podria anomenar de triangle, com l'anterior, on Gilbert Bosch, Teresa Ros, els pares, i David Bosch, el fill, posen sobre la taula els conflictes interns d'una família amb fill únic, en un sa exercici que no s'ha de considerar autobiogràfic però que té la dosi d'intel.ligència suficient per entrar en l'entramat psicològic familiar contemporani.
- L'espectacle continua amb la línia d'humor agut de Grappa Teatre. I continua també en la línia encetada en aquesta última etapa: la de fer uns espectacles que tenen l'avantatge d'anar dirigits a tota mena de públics, però sense cedir a propostes. Grappa Teatre, companyia familiar, com les velles troupes, té en aquests moments un mèrit: que aporta l'experiència dels seus dos creadors, la parella Gilbert Bosch i Teresa Ros, i fa un comprensible sacrifici, diguem que "de pares", per cedir aquesta experiència al servei de l'actor jove, David Bosch, que ha fet altres intervencions actorals fora de casa, però que és en aquests muntatges propis de Grappa on aboca la seva màxima expressivitat.
- Em temo, però, que aquesta és una experiència amb data de termini i que està tocant sostre. David Bosch creix, i no diré com una carabassera, però el seu salt de nen promesa a adolescent és evident. Els espectacles de Grappa Teatre li hauran representat, no hi ha cap dubte, una magnífica escola. Però tothom haurà d'estar preparat per acceptar el seu salt, independent, personal, cap al camí que com a actor vulgui emprendre. De moment, encara, 'Divertida vida', vida divertida, al Guasch Teatre.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page