CLIP DE TEATRE
[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]
Freqüències per zones
«Les aventures d'Aladí». A partir del conte de 'Les mil i una nits'. Guió: Cristina Esteve. Música original: Jaume Carreras. Intèrprets: Cristina Esteve, Jaume Gómez, Tito Calvo i Toni Figuera. Tècnic de so i llums: Guillem Martín. Disseny de llums: Jaume Gómez. Il·lustracions escenogràfiques: Ari Tort. Disseny cartell: Josep Maria López. Disseny vestuari: Teatritus Teatre i Leo Quintana. Confecció vestuari: Montserrat Gràcia. Direcció: Cristina Esteve i Jaume Gómez. Producció Teatritus. Guasch Teatre, Barcelona, 14 gener 2012. Preus: 8,50 (fins a 3 anys) i 9,50 € (3 anys endavant). Espectacle recomanat a partir de 3 anys. Gairebé tothom sap qui és Aladí. I gairebé tothom ha provat de fregar alguna vegada la particular llàntia meravellosa accedint a un venedor de loteria per comprovar si, a cops de girar el bombo, el geni se li apareix en forma de "grossa de Nadal", per exemple, i els tres desitjos es poden complir.
Els petits espectadors que s'acosten a 'Aladí' acostumen a saber-ne els trets bàsics. L''Aladí', sobretot quan ha passat Nadal i Reis, és com una mena de tió capaç d'aconseguir tot el que se li demana, amb l'avantatge que no cal que l'usuari es converteixi, en plena infància, en un maltractador precoç d'animals a cop de bastó.
D'aquí ve que les successives adaptacions teatrals, televisives o cinematogràfiques que es fan del clàssic, per molt de temps que passi, no perdin mai vigència. La clau és trobar la manera de convertir un dels contes de 'Les mil i una nits' en material dramatúrgic.
La recent versió presentada al Guasch Teatre manté els personatges i els eixos bàsics de la trama: el sultà i la filla casadora amb esperit de veure món fora del palau; el presumpte home de confiança del sultà i cobejador també de la seva filla; i el geni de la llàntia en qüestió i, esclar, Aladí, fill d'un humil botiguer de Bagdad, que salvarà l'origen i les aparences gràcies a un dels desitjos del geni per casar-se amb la princesa.
L'espectacle compta amb un guió mesurat i ajustat, amb un canvi d'escenes que no s'entreté en accions sobreres i que va al gra, unes peces musicals de creació original que tenen una bona interpretació, una matisació d'ambients pel que fa a il·luminació i algunes llicències d'utillatge de picaresca, pel que fa al martell de dictar sentències (de joguina de colors acústica) o la vara del sultà (una roda amb pal), amb un vestuari que, amb la ressaca de Reis, als més fantasiosos els deu recordar encara alguns dels personatges de les cavalcades.
'Aladí', en la seva versió original, s'ambienta a la Xina, però, segurament per exotisme, es va acolorir des del primer moment amb personatges i paisatge àrabs. La versió d'aquest espectacle, elaborada amb un guió de Cristina Esteve, actriu també del muntatge, continua mantenint els eixos clau que han fet universal i intemporal aquest episodi de 'Les mil i una nits': les diferències de classe social, la bondat dels humils i l'opacitat dels poderosos, l'egoisme del malvat de torn i l'enginy i l'honestedat de l'heroi de la pel·lícula, ni que sigui amb un cop de mà, o de fum, del geni de la llàntia que, moralitat final, acaba, gràcies a la generositat d'Aladí, alliberat de les cadenes que l'havien tingut empresonat anys i panys i a voluntat dels seus amos. I com que, contràriament del que passa en altres versions, el jove Aladí no té ni dona ni fills ni cap compromís, que se sàpiga, el casori amb la princesa del sultà és cosa feta.
«La flauta màgica». Versió basada en l'obra de Wolfgang Amadeus Mozart (música) i Emanuel Schikaneder (llibret). Intèrprets: Pau Doz, Txema Segura, Karen Gutiérrez i Albert Doz. Escenografia i titelles: Elisabet Vilaplana. Vestuari: La Paparra. Il·luminació i so: Gabi Doz. Ajudant de direcció: Jaume Amatller. Direcció musical i escènica: Albert Doz. Companyia L'Aplic. Guasch Teatre, Barcelona, 5 novembre 2011. Preu: 8,50 € (fins a 3 anys) i 9,50 € (a partir de 3 anys). Recomanat a partir de 4 anys. La companyia L'Aplic té una versió de l'òpera 'La flauta màgica' per a titelles i en castellà. L'altra versió, amb intèrprets de carn i os, i en català, és la que ha presentat aquesta tardor al Guasch Teatre. Una adaptació teatral que recull els trets bàsics de la trama del llibret d'Emanuel Schikaneder, escrit el 1791 expressament per al compositor Wolfgang Amadeus Mozart, enmig de greus dificultats econòmiques dels dos autors, i estrenada a Viena, sota la direcció del mateix Mozart, només dos mesos abans de la mort del músic quan tenia 35 anys.
Els personatges que aquesta versió posa sobre l'escenari són els principals de l'acció de l'òpera: el príncep Tamino, la princesa Pamina, l'ocellaire Papageno i la seva parella Papagena, Monostatos, Sarastro i el mateix Wolfgang Amadeus Mozart que obre la partitura i el teló al piano dirigint la posada en escena, en una mirada del teatre dins el teatre per recordar com va ser en el seu moment l'estrena de l'obra.
El muntatge s'acompanya d'una sèrie de titelles gegants manipulats pels mateixos intèrprets: un estol d'ocells i una colla de bèsties d'un bosc on el príncep Tamino ha lluitat contra un drac terrible fins a caure exhaust per la batalla. Hi apareixen també les dames de la princesa, en un titella de tres peces; els soldats de Sarastros, també en un titella de tres peces; i la Reina de la Nit, gràcies a la qual, Papageno i Tamino troben les seves respectives parelles després d'haver-se aprofitat del ram de cascavells màgic en mans de Papageno, que fa ballar tots els enemics, i de la flauta màgica, en mans de Tamino, instrument que dóna nom a l'òpera.
Tenint en compte l'exigència musical que podria representar la interpretació de segons quines àries de l'òpera, el muntatge alterna les interpretacions en directe amb d'altres d'enregistrades. Tot plegat davant d'un decorat de quatre portes mòbils que només mostra dos espais: el bosc i el palau on hi ha retinguda la princesa Pamina.
Més de tendència teatral que operística, la posada en escena té principalment la intenció divulgativa de la trama de 'La flauta màgica' de Mozart que no pas la seva estricta representació musical íntegra que, si fos així, superaria en gairebé el doble els seixanta minuts de rigor en què es basen habitualment els espectacles familiars.
En aquest sentit, pel que fa a la representació del vestuari, el perfil dels personatges i els titelles que acompanyen les accions dels intèrprets, el muntatge compleix la seva funció, a més de reservar l'oportunitat d'algunes interpretacions musicals per als intèrprets, d'entre les quals se'n surt notablement bé l'actriu Karen Gutiérrez, en el doble paper de Pamina i Papagena.
El teatre de marionetes de Salzburg té en el seu repertori
«La caseta de xocolata». Basat en el conte tradicional alemany 'Hansel i Gretel' recollit pels Germans Grimm. Intèrprets: Albert Doz, Maydo Gargallo, Jaume Gómez i Alba Yáñez. Vestuari: La Mamma. Escenografia: Monne i Mati. Coreografia: Ruth Guasch. Il·luminació: Tito Calvo. Direcció: Martha Carbonell. Guasch Teatre, Barcelona, 1 octubre 2011. A partir 3 anys. Preu: 9,50 € (a partir 3 anys) i 8,50 € (fins a 3 anys). Els elements essencials del conte 'Hansel i Gretel' —noms posats pels germans Grimm—, que de fet també es coneix pel títol d'aquest espectacle, 'La caseta de xocolata', han estat incorporats en aquesta versió del Guasch Teatre que posa els dos petits germans protagonistes en el punt de mira dels petits espectadors, tot i que és la façana de la casa de la bruixa —una mena de casa de crocant de xocolata amb tota mena de llepolia que faria l'enveja de can Escribà— la coprotagonista.
Situada en una estructura quadrilàter que facilita els diversos escenaris, és la decoració que sobresurt escenogràficament i, a partir de l'escena de la troballa de la casa del bosc, és també la que anticipa que vindrà tot seguit l'aparició de la bruixa, una bruixa, aquí, curta de vista fins a extrems de miopia i que es converteix en la partenaire del monstre del bosc, una mena de Darth Vader de la saga 'Star Wars', segrestador del parell de germans que, en comptes d'anar a buscar llenya —com acostuma a explicar la tradició— han anat a fer un picnic amb els pares i, mentre volen explorar els voltants, tot i deixar un rastre de còdols blancs pel camí —que marquen per la platea—, han acabat a les mans del parell d'éssers malignes.
Un cop dins la casa, la gàbia on la bruixa empresona el germà, les feines de neteja que la bruixa fa fer a la germana, el forn i el flascó de pòlvors màgics que fan adormir resolen la situació que de sempre ha plantejat el conte.
En aquest cas, no hi ha madrastra, es passa gana igualment, situació que encara s'entén per les cricumstàncies del moment, però s'ha evitat que sigui Gretel la que tiri la bruixa al forn i, entre ella i el seu germà, sí que la tanquen sota pany i clau màgics a la mateixa gàbia que havia ocupat Hansel.
El que tasta les brases del forn és el capa negra Dath Vader, que si bé es pensava que es faria ric amb les bosses de monedes que havia demanat a la bruixa pel segrest de les dues criatures i el xantatge que li fa després per robar-li la resta del tresor, acaba al foc més pelat que una rata.
Qui es fa amb les bosses de diners, finalment, són Hansel i Gretel, que tornen a trobar els pares al bosc on els havien perdut i emboigeixen com si els hagués tocat la loto. Una versió, doncs, que difumina la madrastra i el mal tracte del conte popular amb els germans, elimina que Gretel empenyi la bruixa al foc i no envia el parell de germans a buscar llenya al bosc, entre altres coses perquè Gas Natural ha fet la competència a les llars de foc i els nous espectadors només coneixen les brases de plàstic vermell encès comprades en un basar xinès.
L'espectacle manté la interactivitat amb la platea des del primer moment i, com que s'adreça als més petits, introdueix en el guió algunes cançons populars del repertori propi de l'edat, que em fa l'efecte que algunes de les noves fornades de pares i mares ja comencen a desconèixer i només continuen sabent-se a cor els seus plançons, segurament que fruit —o per culpa, com dirien aquells— de la immersió que, ves per on, no entra amb sang sinó amb música de sempre.
«Patim, patam, patum, el musical d'en Patufet», de Jordi Casasampera. Música de Xavier Casasampera. Intèrprets: Eugènia Mañas, Júlia Pineda, Jordi Casasampera. Manipulació titelles: Eugènia Mañas. Decorats: Pepa Fernández. Vestuari i confecció titelles: Eugènia Mañas. Direcció: Jordi Casasampera. L'Evocador Produccions. Guasch Teatre, Barcelona, 14 maig 2011. Preu: 8,50 €. A partir 3 anys. De la mateixa manera que la història d''El misantrop' de Molière és més coneguda que l'anar a peu i el que importa és com es representa i qui el representa —com ho fan ara George Lavaudant i Jordi Boixaderas al TNC—, a aquest altre personatge, petit com un cigró, que aquí s'anomena Patufet, però que és més universal que el francès Strauss-Khan, àlies FMI, li passa una cosa semblant.
L'aventura d'en Patufet, des de la seva mirada en miniatura, passant per la tempesta, la col protectora i el bou mastegador adquireix una visió meitat conte meitat relat científic en aquest muntatge de l'Evocador Produccions que no amaga el seu vessant ecològic ni gairebé vegetarià perquè el primer que fa un dels personatges —el venedor de la parada de fruites i verdures— és repartir entre els petits espectadors peces fresques de tota mena: pomes, taronges, mandarines... que després vol bescanviar a un preu alt —un cotxe, uns quants euros...— sense que, evidentment, se'n surti perquè es pot ser petit, però no ingenu.
Aquest musical sobre en Patufet barreja el titella de guant (en Patufet quan és diminut), titelles gegants (les cames i peus dels vianants, la mà i el braç del venedor de safrà, la moneda o dineret gegant, el sobre de safrà, la col verda i una de lombarda que protagonitzen un episodi romàntic, el bou com una mena de tió gegantí...) i personatges de carn i os (la mare d'en Patufet, el venedor dels queviures i, a l'hora del canvi de dimensions, també el mateix Patufet).
El joc entre la miniatura i la mida natural dóna peu a crear un espectacle que mou la imaginació entre grandària i petitesa i la relació que s'estableix entre aquestes dues posicions, primer des de la mirada del mateix Patufet i després des de la mirada dels espectadors, matisada per la presència dels objectes o altres elements externs.
Un recurs multimèdia fa també que, com si d'una exploració prepart es tractés, els espectadors observin en Patufet dins la panxa del bou on, com mana el conte de sempre, ni hi neva ni hi plou, i observin també com s'hi mou el protagonista entre les verdures mastegades, quan el bou ja n'ha expulsat la barretina, i vegin també com en Patufet trobarà el forat de sortida pel mètode expeditiu i escatològic de la panera bovina que tothom coneix.
¿Però com es pot aconseguir en teatre que un bou expulsi per via natural i de manera creïble en Patufet? Doncs, aquí és on el muntatge entra en la interactivitat dels petits espectadors que participen amb les fruites repartides a l'inici de l'espectacle pel venedor de la parada, alimentant el bou i carregant-li la panxa amb la fibra convenient per fer-lo explotar.
Allò que es podria haver limitat a una versió musical i tòpica del popular "patim, patam, patum" i dels "homes i dones del cap dret" i del "no trepitgeu en Patufet" —cançoneta que forma part del repertori, per descomptat, perquè no hi pot faltar— es converteix en aquest espectacle en un guió molt ben travat que, sense defugir-la del tot, aprofita la riquesa de la rondalla tradicional i n'extregui tot el suc possible amb un brot de fantasia inclosa: el líquid d'un flascó semblant al del xarlatà de fira de les pintes però que, en lloc de fer créixer el cabell, fa créixer en Patufet, una variant en clau de fantàstic de la transició de la infància a l'edat adulta. Com a la vida de debò.
«Joan sense por». Text de Joan Guasch Carbonell. Músiques: Albert Doz. Intèrprets: Josep Calvo, Joan Manuel Chilet, Maydo Gargallo i Albert Doz. Escenografia: T-Gràcia. Disseny vestuari: Martha Carbonell. Confecció vestuari: Montse Gràcia. Tècnic: Jaume Gómez. Direcció: Joan Guasch Carbonell. Guasch Teatre, Barcelona, 12 març 2011. Preu: 8,50 €. A partir 3 anys. Són tantes les versions que s'han fet en diferents gèneres d'aquest conte tradicional europeu que a vegades es perd el compte de quina és la que s'avé més a l'original. Doncs, bé, en els eixos bàsics, l'adaptació que n'ha fet Joan Guasch per a la companyia de la casa és de les que s'hi acosta notablement en la majoria de les accions de la trama. El conte, el protagonista del qual, en algunes versions, adopta el nom de Pere, va passar del Llibre de les Fades als Germans Grimm i aquí va ser recollit per Joan Amades.
En els seus orígens, el germà petit de la família de camperols vol aprendre a tremolar i es fa un tip de visitar mansions encantades, campanars i cementiris. El rei de les terres s'assabenta de la valentia del noi i el crida perquè demostri el que val entrant en un castell carregat de personatges malèfics. A canvi, li concedirà la mà de la princesa. I el tremolor li arriba quan ella, tipa de sentir-lo queixar-se perquè no coneix la por, el deixa xop amb una galleda d'aigua freda.
En el cas de la versió teatral de la companyia del Guasch Teatre, en Joan continua sent el petit de dos germans, el pare ha estat canviat per un oncle, la mare té cura dels dos germans, del gran, més tímid i poruc, i del petit, que fuig de casa per conèixer la por d'amagat de la mare i que és el que trampeja amb enginy i una certa dosi d'imprudència allò que li surt al pas pel bosc on troba la princesa que els portarà, a ell i el seu germà gran —perquè en Joan no va sol— fins al casal del rei que busca algú que li trobi el tresor que l'ajudant del rei no sap en quin lloc del castell va deixar amagat.
En les dues parts que es pot dividir el muntatge, la primera és la de preparació dels personatges i de la fugida, i la segona és la que guanya més interès perquè es desenvolupa, un cop aprovat pel rei, dins del castell —en un decorat efectista i fantasiós— que amaga fantasmes, rat-penats, gemecs i sorolls de tota mena.
Els diversos canvis d'il·luminació cobreixen els canvis de situació que representen cadascun dels pisos del castell. L'aparició, en un dels pisos, d'un rat-penat gegant —un titella mòbil— és una de les proves contra la por més celebrades per l'auditori. I, un cop trobat el cofre del tresor i compromès el casori amb la princesa, sense galleda d'aigua freda, com passa en la versió original, en Joan tremola de debò perquè no sap com enfrontar-se a la nova vida de cap de família.
L'espectacle combina el text amb algunes peces musicals corals cantades pels quatre intèrprets i compleix amb el seu objectiu: continuar donant a conèixer un personatge popular i, de passada, demostrar com amb la combinació d'intel·ligència i una mica de risc, moltes de les proves més difícils es poden superar.
«L'illa encantada», de Jaume Gómez, Cristina Esteve i Miquel Simó. Lletres cançons: Cristina Esteve i Jaume Gómez. Intèrprets: Cristina Esteve, Jaume Gómez i Miquel Malirach. Veus en off: Sílvia Gómez i Jordi Campillo. Tècnic de so i llums: Guillem Martín. Disseny vestuari: Nidia Tusal. Confecció vestuari: Montserrat Gràcia. Disseny escenografia: Albert Gràcia. Muntatge musical: Jaume Gómez. Companyia Teatritus. Direcció de Jaume Gómez, Cristina Esteve i Miquel Simó. Guasch Teatre, Barcelona, 12 febrer 2011. Preu: 8,50 €. A partir 3 anys. Fa gairebé tres anys, el maig del 2008, aleshores sota el paraigua de la companyia T-Gràcia, aquest espectacle ja es va programar dins de la temporada familiar del Guasch Teatre. Ara, el mateix muntatge estrena companyia, Teatritus, capitanejada per Jaume Gómez i Cristina Esteve, creadors multidisciplinars i provinents d'aventures anteriors similars.
El contingut de l'espectacle és bàsicament el mateix, però la reposició i revisió que s'hi ha fet serveix per constatar que ha tingut millores i encertats retocs. Em sembla positiu, doncs, que els autors s'imposin aquesta autocrítica, intentant no perdre la intenció interactiva amb els petits espectadors, però també mantenint un contingut indispensable a l'escena.
Si aleshores, en aquesta mateixa pàgina, feia una reflexió sobre segons quin llast que arrossega a vegades el teatre familiar, la impressió que se'n treu actualment és ben diferent. Ha millorat de manera notable l'escenografia, el vestuari i la il·luminació, tres elements que fan que la vivesa que té l'espectacle es vegi molt més compensada. I ha millorat també tot el muntatge en el sentit d'evitar segons quines picades d'ullet gratuïtes a programes televisius o l'ús de referències forànies. En conjunt, contingut i llengua, disseny escenogràfic i vestuari, doten la nova versió d'un aire nou, equilibrat i adequat a les noves generacions d'espectadors, cada vegada més posseïdors d'experiències audiovisuals.
A partir d'aquí, només em queda recordar el que deia fa prop de tres anys sobre 'L'illa misteriosa': "Des que Robert Louis Stevenson va relatar la seva aventura a 'L'illa del tresor', el mite d'un mapa antic que a través d'un enigma porti els qui el descobreixen a viure una nova vida no ha parat de reproduir-se en novel.les de pirates, pel·lícules d'acció, sèries animades i fins i tot espectacles teatrals.
»Aquest és també el punt d'arrencada de 'L'illa encantada', en bona part un muntatge musical que té la característica que convida els petits espectadors a escollir, com si es tractés de les opcions d'un videojoc, el camí que es vol que segueixin els protagonistes. Espectacle, doncs, participatiu i gairebé interactiu, tot i que deu ser difícil que els resultats de les pistes que la platea demana difereixen gaire en cada funció.
»Tres germans, dos nois i una noia —la més espavilada i valenta dels tres— troben, mentre fan neteja de les golfes de casa, un mapa l'enigma del qual, ben utilitzat, els portarà per art de màgia a fer-lo servir precisament en el dia, més i any que es representa l'obra. Amb aquesta clau o PIN enigmàtic, podran obrir un petit cofre que amaga una pedra màgica que, un cop llançada al mar, alliberarà els habitants de l'illa dels poders d'encatament malèfics propinats per un tal lloro-pirata, que els porta a tots pel carrer de l'amargura.
»L'espectacle, doncs, es mou en aquests dos plans: el del món real i el del món fantàstic o el de l'encanteri, amb la presència d'algunes bèsties o individus de l'illa que fan superar als tres viatgers algunes proves que converteixen el seu recorregut en una mena de servei de metges sense fronteres.
»La part musical s'encarrega de crear un clima actiu i enganxadís. De fet, els espectadors no tenen l'oportunitat de perdre-s'hi perquè la seva participació activa és demanada cada dos per tres a base de respostes amb el monosíl·lab "jo", controlat, pel que fa a la intensitat, per un sonòmetre de ficció en off que decideix quina resposta de la platea és la que guanya.
»En aquesta mena d'assemblea general regida pel lema "qui crida més guanya", els tres protagonistes viuen moments de por, moments d'heroisme, moments de bona sort i moments dels quals no s'oblidaran mai... fins que, un cop acabada la seva missió a l'illa encantada, decideixen que ja poden tornar a les golfes de casa on el temps sembla que no hagi corregut gens i tot continua igual.»
En la representació actualitzada que he pogut tornar a veure, alguns dels pares i mares —que en molts casos també es podrien considerar "nous espectadors"— s'ho passaven pipa. Un, concretament, alçava la seva veu a l'hora de decidir què volia. I no cal dir, els destinataris directes de l'espectacle que continuen exercint el dret a decidir sobre com volen que evolucioni l'aventura dels tres germans de ficció. És un bon senyal que lliga amb un dels propòsits de la nova companyia Teatritus: arribar a tota la família sense diferències d'edat. Un propòsit que com més es treballi i més s'hi aprofundeixi, més bon profit se'n traurà.
«Alícia al país de les meravelles» Adaptació de Martha Carbonell sobre la novel·la de Lewis Carroll. Música i lletres d'Edgar Palau. Intèrprets: Ruth Guasch, Josep Calvo, Jaume Gómez, Maydo Gargallo i Joan Manuel Chilet. Disseny vestuari: Martha Carbonell. Escenografia: Germans Gràcia i Xevi Rives. Confecció vestuari: Montse Gràcia. Il·luminació i so: Rafael Gràcia. Direcció: Martha Carbonell. Guasch Teatre, Barcelona, 14 novembre 2010. Preu: 8,50 €. A partir 3 anys. "Per Nadal, tot és possible". Ho diu la veu en off de l'anunci publicitari televisiu de la Grossa d'aquest any que convida a contribuir al dèficit de l'Estat convidant els pobletans a gratar-se la butxaca i comprar un dècim. L'anunci és un videoclip que s'ha basat en contes clàssics, encapçalat i molt clarament pel personatge d'Alícia al País de les Meravelles.
¿Què deu tenir aquest personatge de ficció que, per anys que passin i per molt que canviïn les icones i els fetitxes dels més joves, sempre té un espai per a la imaginació de totes les edats i de totes les generacions?
Una mostra, aquest espectacle de la factoria Guasch que recupera alguns dels personatges essencials del conte i algunes de les anècdotes més cèlebres de la trama com, per exemple, la de la reina de cors, personatge maligne que no pot faltar en cap adaptació perquè és el contrast entre la fantasia i la ingenuïtat del contingut de Lewis Carroll i la maldat per simple llei de poder que pot sorgir en qualsevol cantonada, ni que sigui en un món desconegut.
Els petits espectadors del segle XXI als quals s'adreça aquest espectacle són més vius que la fam. I cal reconèixer que, a aquestes altures, el seu bagatge i coneixement del que és la realitat i del que és la fantasia supera totes les expectatives. S'encaren, doncs, al personatge teatral d'Alícia quan es fa el fosc sabent que allò és ficció i que un conill, un gat, unes flors, un barreter i un joc de cartes parlen perquè al teatre, al cinema, a la televisió i als contes... com diu l'anunci de la Grossa, tot és possible.
L'espectacle té una protagonista evident per exigències del guió, Alícia (intepretat aquí per Ruth Guasch) i recau sobre ella la major part de la història. No es pot dir que sigui un monòleg, perquè hi ha moltes escenes dialogades amb cadascun dels altres personatges, però sí que una bona part del guió és a les seves mans. El muntatge compta també amb un material complementari molt aconseguit, des del vestuari, als diversos decorats. I dic conscientment "decorats" perquè hi ha un teló estil clàssic que recorda l'època d'or d'aquesta mena d'escenografia romàntica, amb l'avantatge que, en aquest cas, s'hi ha aplicat la textura fluorescent que, en la foscor, afegeix un element de fantasia moderna tan simple com eficaç. També les músiques —de molt bon escoltar—arrodoneixen una mirada a l'Alícia de Lewis Carroll que, mantenint-se tan fidel com pot a l'original, deixa en els espectadors una sensació d'haver recorregut bona part de la trama del conte.
Però els temps no canvien perquè sí. I la companyia —que en general manté una bona interpretació de conjunt— fa una trapelleria d'última hora quan s'arriba al final de la representació. Una trapelleria que si et diguessin que l'acaben d'improvisar per accident, t'ho creuries i que, com en l'època dels vells comediants de barraca, es resol amb una altra trapelleria d'una part dels intèrprets quan apareixen després de l'escena en solitari a l'escenari del personatge de la institutriu, que precisament acaba de fer de reina (Maydo Gargallo), i amb corona inclosa, la sorpresa de la funció. Una picada d'ullet als adults que serveix per despertar-los de l'estona de fantasia que proporciona entrar sempre en el món de Lewis Carroll i tornar a la realitat.
«La Bella i la Bèstia». Conte tradicional europeu. Adaptació: Albert i Gabriel Doz. Músiques: Albert Doz. Intèrprets: Montse González, Albert Doz, Jordi Font i Noly Ramos. Coreografia: Mireia Vericat. Escenografia: Xevi Ribas i Eli Rodríguez. Màscares i vestuari: Berta Riera. Il·luminació i so: Roger Guinot. Direcció: Gabi Doz. Companyia Veus-Veus Teatre. Guasch Teatre, Barcelona, 9 octubre 2010. Preu: 8,50 €. A partir 3 anys. Pot semblar una temeritat que després de les adaptacions cinematogràfiques i, més recentment, del macromusical que va fer llarga temporada a Barcelona, una companyia es plantegi una nova versió del conte tradicional europeu 'La Bella i la Bèstia', que ha donat mil voltes al seu argument original des de l'expansió de la primera veu popular.
Però Veus-Veus Teatre s'hi encara amb l'objectiu de reduir en un espectacle d'una hora els trets bàsics de la contalla. Aquí, la Bella és filla òrfena de mare d'un titellaire ambulant que ajuda el seu pare en les representacions. Per això la representació comença amb una breu sessió de titelles que situa els primers espectadors en la causa de l'encanteri que un príncep orgullós patirà per les males arts d'una bruixa.
La Bella creu encara que hi ha històries dels contes que poden ser realitat. I se'n convenç quan, en una nit de tempesta, arriben al castell on hi ha l'amo convertit en Bèstia i on tot el personal hi ha quedat empresonat i igualment encantat. En representació de tots ells: Dindon (l'home-rellotge) i Lumière (l'home-canelobre).
La versió incideix en l'aspecte de rerefons amb el qual s'ha interpretat al llarg del temps el conte: la bellesa és a l'interior de cadascú. I també s'esmera a deixar clar que a vegades pot ser més bèstia l'home aparentment normal que no pas aquell que té el rostre maligne. L'agressió del pinxo Gaston, arran del tracte que ha fet amb el pare de la Bella per casar-s'hi, amb la Bèstia convertit ja en home, té avui, més que mai, una referència a la violència de gènere.
Amb un recull de música original, el muntatge compta amb una escenografia que s'acosta acoloridament a la il·lustració, amb mòduls desplegables que representen el castell, la cambra de la Bella o la gran biblioteca on descobreixen un dels llibres que més agrada la Bèstia, 'El geperut de Nôtre-Dame', la història de París on Quasimodo i la gitana Esmeralda són, en certa manera, els alter-ego de la Bèstia i la Bella. Les màscares i el vestuari s'emmarquen en l'època en la qual habitualment s'ha representat el conte. La Bèstia, cap gros i capa de color lapislàtzuli, és qui més s'acosta a la típica imatge que les anteriors produccions cinematogràfiques, teatrals, televisives i musicals han fet populars.
La representació no escatima el final feliç amb petó de pel·lícula inclòs, gest que, per molt que passi el temps i l'educació sentimental evolucioni, aixeca els ànims dels petits espectadors que aproven amb aplaudiments l'escena perquè sembla que tenen molt clar que, per molt bèstia que un aparenti de ser, no hi ha cap bella que s'hi resisteixi. Almenys, a la vista del resultat, sota els focus del teatre.
«Peter Pan». Adaptació teatral de Catacrac Teatre basada en l'obra de James Matthew Barrie. Músiques: Albert Doz. Intèrprets: Fredi Badell; Susana Rubio / Cristina Esteve; Oscar Jarque / Jaume Gómez; Jordi Font / Albert Gracia. Escenografia: Jordi Pahisa. Direcció: Jordi Parramon. Companyia Catacrac Teatre. Guasch Teatre, Barcelona, 18 setembre 2010. Preu: 8,50 €. A partir 3 anys. Hi són els més imprescindibles: hi ha Wendy, hi ha la fada Campaneta, hi ha el capità Garfi, hi ha el Sr. Smee i hi ha, esclar, Peter Pan. Tots ells són personatges populars que els petits —més aviat els petitíssims— espectadors d'aquest espectacle coneixen com si fossin cosins germans seus. Per tant, bona part de la feina ja està feta abans de començar. I el que cal és entrar en les aventures que són l'eix central de la història i que han proporcionat literatura, teatre, cinema i discussions psicològiques a dojo.
Espectacle excepcionalment amb poques peces musicals i amb tendència a l'acció i la participació col·lectiva, que els muntatges made in Guasch fomenten sota el risc del desori i el deliri quan la platea exhaureix entrades, com passa més d'una vegada.
El capità Garfi i Peter Pan continuen sent enemics com gat i gos. L'illa de Mai Més continua sent un objectiu de possessió urbanística cobejat pel bigotis del ganxo. I Wendy i Peter Pan fan pinya per alliberar Campaneta de les grapes dels dos pirates. A la platea, desenes d'espectadors convertits en Criatures Perdudes, disposades a fer costat a l'heroi del barret verd.
Protagonisme important, però, en aquesta adaptació, del capità Garfi i el Sr. Smee, que tendeixen a escenes pròpies de parella de pallassos —no deu ser perquè sí que, en un moment donat, el mateix Sr. Smee digui que ho són, en lloc de pirates.
Quan una adaptació teatral com aquesta de 'Peter Pan' té tants precedents (àlbums il·lustrats, sèries d'animació, contes de tota mena, adaptacions teatrals, adaptacions cinematogràfiques i flashback dels adults) sembla que sigui una temeritat lluitar contra tots aquests elements, sobretot per les imatges més recents que se'n tenen enregistrades en la memòria visual i pels efectes fantasiosos que permet la gran pantalla. Recordem només tres de les versions més modernes: la d'Steven Spielberg (1991), la de Robin Budd (2002) i la de P.J. Hogan (2003), pel·lícules, per cert, amb més o menys fortuna, que molts dels petits espectadors d'aquesta adaptació teatral no coneixen si no és per videoteca o reposició televisiva domèstica.
Per això, una adaptació teatral com la que en fa la companyia Catacrac Teatre, es veu obligada a centrar-se en els esterotips dels personatges escollits —vestuari Disney— i fer amb ells el que l'autor James Matthew Barrie, si aixequés el cap, no es podia imaginar mai que es pogués arribar a fer.
Bona sintonia entre platea i escenari pel que fa als personatges clau de l'aventura, que se centra en el segrest de Campaneta, el rapte de Wendy, l'alliberament de la noia i l'heroisme —una mica de pa sucat amb oli— de Peter Pan, però poca explotació teatral del que es podria fer amb el personatge de Campaneta, limitada aquí a un pilot de llum d'ombra xinesa quan apareix i deixada de la mà de la imaginació de l'invisible dins d'una gàbia d'ocell.
Es perd l'oportunitat, doncs, de crear una escena de penombra, de la por que ensenya a vèncer el desconegut, a base d'un efecte lumínic —un flaix de llum acolorit en la foscor, per exemple— que donaria molt més joc i dotaria de vida fantàstica un personatge de la ficció que si bé el dibuix animat o el cinema resolen amb mitjans sofisticats, al teatre no li toca altre remei sinó enganyar amb l'estímul de la imaginació, un pòsit inesgotable que els primers espectadors tenen de sobres si se n'estira el fil i se'n treu suc.
«Les mil i una nit... més una!», de Jordi Casasampera. Intèrprets: Carla Ricart, Sergi Torrecilla, Eugènia Mañas i Ramon Garrido. Decorats: Perrine Boyer. Coreografia: Anaïs Muñoz. Arranjaments musicals: Xavier Casasampera. Actriu vídeo: Montse Panero. Direcció: Jordi Casasampera. Producció L'Evocador Teatre. Guasch Teatre. Preu: 8'50 €. A partir 4 anys. Barcelona, 12 juny 2010. Si en els temps de Xahrazad, hagués existit internet, les mil i una nits en vetlla —xifra convencional— que, per salvar la pell, es va haver de passar la noia entretenint el borinot de sultà amb un conte cada dia se les hauria pogut estalviar si el sultanot s'hagués pogut connectar a un web de contes, un xat lletraferit o qualsevol xarxa social de contactes.
I això és el que fa aquesta versió teatral que s'aproxima a 'Les mil i una nits', partint del món real —una àvia que webcameja amb una amiga rondallaire— i que fa un salt a l'interior dels contes orientals on troba dos personatges que, com si fossin manters actuals en una urbs turística qualsevol, es barallen per demostrar que cadascú és el propietari d'un sac ple d'imaginació.
El muntatge barreja música, màgia, titelles, teatre i referències als contes clàssics tan coneguts com 'Alí Babà i els quaranta lladres' o 'Aladí i la llàntia meravellosa', en una trama que surt de la vila de Torelló, d'on diu que és l'àvia protagonista que vol ajudar Xahrazad de les grapes del sultà, i que arriba a les terres de Bagdad.
Amb un parell de lladres de la cova, de tan bona pasta que fins i tot deixen que tothom —espectadors inclosos— sàpiga la contrassenya per obrir el cau dels tresors, amb el popular "obre't Sèsam", i amb un geni de la llàntia que, després de les refregades de rigor, quan apareix davant l'àvia, sembla que sigui més aviat el model d'un gigoló contemporani, la trama afegeix un toc romàntic amb parella inclosa, un jove guia del desert que està enamorat de Xahrazad i que, gràcies a l'àvia de Torelló, podrà veure satisfet el seu somni de lligar-se la noia pels temps dels temps, un cop arrabassada de la presó del sultà.
L'espectacle conté els elements essencials per entusiasmar els petits espectadors: aventura, sorpresa, màgia dins la màgia del teatre i la possibilitat de posar-se a favor de qui vol fer el bé i alliberar Xahrazad lluitant tant contra el sultà que l'explota, literàriament s'entén, com contra la seva guardiana malvada, una serp que vol despistar l'àvia contacontes perquè no trobi el camí del palau del sultà, però no s'adona que, a la platea, i sense GPS, per tradició, se saben la ruta de l'indret, ni que una part digui que és per aquí i una altra digui que és per allà. La direcció, en el fons, és el menys important. L'important és arribar-hi i, com en els millors contes, menjar anissos i fer que, si no tots, almenys els altres siguin feliços.
«Rínxols d'or i els tres óssos». Adaptació de Joan Guaski. Música i lletres: M.R.Gausint i Joan Guaski. Intèrprets: Ruth Guasch, Josep Calvo, Maydo Gargallo i Joan Manuel Chilet. Escenografia: Xevi Ribas. Vestuari: Montse Gràcia. Direcció: Joan Guaski. Companyia Germans Guasch. Guasch Teatre. Barcelona, 8 maig 2010. Preu: 8'50 €. A partir 3 anys. Espectacle musical que, en la línia de la tradició del conte original, no pretén resoldre el conflicte personal que té la petita Rínxols d'Or sinó exposar de quin mal de relació amb els altres pateix i fer evidents, davant dels petits espectadors, la seva manera de reaccionar.
La Rínxols d'Or és com la protagonista de la recent pel·lícula 'Fish Tank', d'Andrea Arnold, premiada pel jurat de Cannes l'any passat. A la pel·lícula, Mia, una noia de quinze anys, viu la incertesa de l'adolescència en un barri anglès marginal, en una família desestructurada, amb una mare que cada dos per tres li recorda que volia haver avortat en lloc de tenir-la.
La Mia de 'Fish Tank', com la Rínxols d'Or del conte, no es relaciona bé ni amb la família ni amb les amigues, defuig els estudis i va a la seva, en un món tancat, a la recerca de la seva identitat, ocupant, si cal, el lloc de la mare quan apareix per casa un nou company d'ella, demanant silenciosament que algú l'estimi, deixant-se caure en l'afecte més pueril.
El fet és que la Mia de 'Fish Tank' té molt a veure amb la Rínxols d'Or ancestral. La vida no ha canviat tant. El conte 'Rínxols d'or i els tres óssos' té una trama que exposa la situació anímica de la infància a la recerca de la identitat pròpia i amb el llast de la sovint biològica gelosia entre germans.
És, doncs, en aquest sentit, un conte atípic dins el gènere que, com tants d'altres, s'atribueix a la veu anònima i a la posterior feina de recerca dels germans Grimm, tot i que sembla que el va readaptar també el 1837 el poeta anglès, Robert Southey, dins de la seva obra 'The Doctor'.
La versió teatral que presenta la companyia dels Germans Guasch va més enllà del que és el propi conte i hi barreja altres personatges de ficció ja coneguts per l'auditori, com per exemple el popular llop de la Caputxeta o una àvia que ve de comprar amb carro i cistell del mercat i a qui Rínxols d'Or vol ajudar per demostrar-se a ella mateixa que no és tan esquerpa, però, amb tan mala sort, que la dona la confon, segurament, amb una vulgar pispa de gent gran i no li deixa ni ensumar el cistell.
La noia, en una interactivitat escenari-platea força evident, intenta també guanyar-se la confiança dels espectadors repartint-los, d'un cistell que la família dels tres óssos ha deixat abandonat pel camí, uns quants croissants de xocolata, propina de la casa i, per cert, sense espònsor.
Posats a buscar altres referències més actuals, com l'esmentada del film 'Fish tank', un diria que la Rínxols d'Or és també el prototipus de l'actual gent jove okupa. No només estèticament perquè s'assemblen força en perruqueria —rínxols grocs versus cabells amb rastes—, sinó per ser una criatura insatisfeta amb ella mateixa, que no s'avé amb la família, que se sent rebutjada pels que l'envolten, que proclama que no se l'estima ningú i que decideix fugir de casa i posar-se a la casa d'uns altres.
És així com Rínxols d'Or acaba entrant a la casa de la família dels tres óssos. Una colla de decorats de conte il·lustrat ambienten cadascun dels escenaris del muntatge. Ells, els óssos, pare, mare i fill, que viuen al dia, són avisats per la companyia de seguretat d'alarmes que hi ha intrusos a casa. I, sense croissants de xocolata al cistell i amb la casa damunt davall, confonent la noia amb un fantasma, per molt okupa que sigui, prefereixen, en aquesta adaptació, avisar els pares de la noia més que no pas els mossos i el jutge de guàrdia.
I un pensa que la família dels óssos fa ben fet, tenint en compte que el Manual del Bon Okupa, penjat a internet, davant la crisi immobiliària actual, aconsella de no moure's de l'habitatge okupat durant 48 hores perquè ni la propietat ni l'autoritat els en puguin fer fora fins que el jutge —amb temps i una canya— ho decideixi. No cal dir que els futurs okupes de mitjan segle XXI, avui encara infants espectadors, s'ho passen la mar de bé amb l'espectacle i fan el que poden amb crits d'ànim perquè la Rínxols d'Or recuperi l'autoestima. Per solidaritat, de moment, no es queden curts.
«Les aventures d'Hèrcules», de Pau Plana. Intèrprets: Jordi Andújar, Íngrid Marín, Sara Sansuán. Espai sonor: Kaotic Club. Il·luminació: Matías Marcé. Escenografia: Teatre Obligatori. Vestuari: Bàrbara Glaenzel i María Armengol. Direcció de Jordi Andújar. Companyia Maremàgnum. Guasch Teatre. A partir 3 anys. Preu: 8'50 €. Barcelona, 6 març 2010. El musculets d'Hèrcules, anomenat així per influència de la mitologia romana, en els seus orígens grecs es deia Heracles. El que fa la companyia Maremàgnum en aquest espectacle és situar el personatge mític com un heroi que emprèn un viatge a l'Olimp per entrevistar-se amb Zeus, que de fet és el seu pare, i pel camí ha de vèncer una sèrie d'obstacles que li posa precisament Hera, l'esposa gelosa de Zeus, tipa que aquest li faci el salt cada dos per tres i sigui un tronera empedreït.
Bé, tranquils, de tot això, plantejat així, a l'espectacle, res de res. Del que es tracta és de potenciar la força d'Hèrcules i demostrar que, amb enginy, es poden solucionar els obstacles, però si també hi ha una mica de força, ja es té molt de guanyat. A l'escenari, quatre columnes, els pilars d'Hèrcules, les quatre antigues roques que feien de pany i forrellat de la Mediterrània a l'alçada de l'Estret de Gibraltar.
Així, pel camí, Hèrcules s'ha d'enfrontar a alguns dels monstres que la mitologia diu que va haver d'eliminar. Però com que no es tracta de fomentar la violència, per allò de fes l'amor i no la guerra —almenys mentre ets una criatura—, el que s'hi fa és convertir els enemics d'Hèrcules, llogats per Hera, en personatges sensibles, comprensius, a vegades una mica babaus, sense experiència de la vida, i per tant, davant l'home de món i tenint en compte l'historial inacabable de KO que arrossega Hèrcules, esevenen preses fàcils de combatre.
Amb un guió que situa els primers espectadors en la gènesi de l'heroi, la moralitat final es fa també evident: malgrat la força dels músculs, descobrir la reina de les Amazones li fa conèixer que un bon cor sempre acaba desfermant-se davant de la bellesa i l'amor. I si algú s'espera cops de bastó a tort i dret, tindrà una decepció perquè, de batalletes, sí que n'hi ha algunes, però resoltes la majoria en un plis plas, com aquell qui mata mosques amb una pala. El final, de pel·lícula, amb petó recargolat inclòs, una simbologia que no només ja entenien els déus de la mitologia grega sinó que també entenen els petits déus de la platea de tots els temps. Els músculs i els petons són una mena de llenguatge universal que no té fronteres.
«El mag Merlí». Adaptació de Gabi Doz i Albert Doz. Músiques: Albert Doz. Intèrprets: Albert Doz / Pau Doz, Noly Ramos, Jordi Font i Montse González. Il·luminació i so: Roger Guinot. Escenografia: Mone Rodríguez i Eli Rodríguez. Vestuari: Berta Riera i Teresa Clopés. Direcció: Gabi Doz. Companyia Veus-Veus. Guasch Teatre. A partir 4 anys. Preu: 8'50 €. Barcelona, 6 febrer 2010 El mag Merlí, la fada Morgana, el druida de nom quilomètric, el gegant del bosc, el bestiari, el petit Artur que es convertirà en rei d'Anglaterra i l'espasa Excalibur formen part del cicle artúric que ha estat adaptat, fotocopiat, descarregat i plagiat fins al moll de l'os a l'hora de xuclar de la tradició cèltica per justificar el gènere fantàstic fins a extrems insostenibles, sobretot en cinema i en literatura.
El teatre, afortunadament, és el gènere que més se'n salva. I l'avantatge d'aquest espectacle de la companyia Veus-Veus és que no pretén modificar ni alterar els mites que l'integren sinó que vol explicar la llegenda que transcorre des que el nadó Artur és deixat en mans d'una família camperola fins que troba l'espasa encantada i clavada en una roca per Merlí per tal que aquell que aconsegueixi desclavar-la sigui proclamat rei.
El guió conté una sèrie d'atractius que en fan un espectacle àgil i molt profitós de contingut, amb bons efectes d'il·luminació i l'afegit de les peces musicals. L'aparició inicial del mag Merlí, imponent barba i xil·laba blava, és rebuda amb expectació. Aquest personatge, amb pinta de rei mag, inspira confiança i no convé estar-hi malament. No passa el mateix, en canvi, amb una espectular fada Morgana que, fidel als atributs malignes que se li adjudiquen, provoca en la foscor la dosi de terror corresponent i que impressiona fins i tots els que no tenen encara la capacitat de desxifrar la ficció de la realitat.
Les accions del muntatge —hi ha batalla d'espases entre cavallers, aventura de camí pel bosc amb el druida, trompicades amb el gegant, estira-i-arronsa amb la fada Morgana, episodi romàntic amb una noia soldat provocat pels pòlvors màgics de l'amor i moments d'un cert humor— compten amb el suport escenogràfic i d'utillatge que complementen el discurs dels personatges.
El més sofisticat d'aquest suport pren forma amb l'explicació sobre els quatre elements bàsics: la terra, l'aigua, l'aire i el foc, alguns dels quals es representen amb titelles fluorescents, com el dels peixos, un recurs que, en la foscor, proporciona sempre bons resultats. El més espectacular, esclar, l'aparició del gegant a l'escenari.
Però la història permet també donar a conèixer els eixos bàsics de la llegenda. ¿Com aconsegueix Artur saber que té predestinat ser el rei? ¿Quins obstacles ha de vèncer per arribar al final? ¿Com se salva de la mort a mans del seu germanastre que ha estat embruixat i manipulat per Morgana? ¿Com acaba fent que els poders màgics d'Excalibur canviïn el rumb de la història?
Després de veure l'espectacle, els espectadors s'hauran fet seus tota una sèrie de personatges que es trobaran al llarg de la seva maduresa. I les imatges de tots ells els ajudaran a entendre, en un futur, algunes de les claus universals, com la lluita entre el bé i el mal, rerefons de les creacions literàries del gènere més respectables, però també dels conflictes contemporanis.
«L'aneguet lleig (un viatge musical)». Versió basada en el conte de Hans Christian Andersen. Música original: David Ordinas. Intèrprets: Cristina Esteve, Jaume Gómez, Albert Gràcia / Miquel Malirach i Xavi Rojo. Coreografia: Arantxa Regué. Vestuari: Nídia Tusal i Albert Gràcia. Escenografia: Albert Gràcia. Il·luminació: Jaume Gómez. Direcció: Albert Gràcia i Jaume Gómez. Companyia T.Gràcia. Guasch Teatre. A partir 3 anys. Preu: 8'50 €. Barcelona, 7 novembre 2009. És difícil treure el suc d'un conte clàssic tan conegut com el de 'L'aneguet lleig', de Hans Christian Andersen, que ha tingut múltiples versions al llarg del temps. Però aquesta adaptació de la companyia T.Gràcia ho fa i aconsegueix un resultat plàstic i poètic molt remarcable gràcies a defugir dels elements típics de l'aventura d'aquest personatge de ficció que se sent lleig perquè els germans el rebutgen i que ha d'aprendre, a través del seu viatge iniciàtic, a sentir-se simplement diferent.
El muntatge basa l'espectacle en dos eixos bàsics: la música i les màscares. Una música original de David Ordinas —¿a algú li sona l'actor i cantant que s'amaga dins d'una Bèstia VIP?— que fa honor al subtítol de l'espectacle ('un viatge musical'); i el vestuari i les carotes, caracteritzats sobretot pels becs, una bona i acurada obra artesana de Julio Celio i Montse Gràcia.
Aquesta conjunció de qualitat artística fa que el guió bàsic del viatge iniciàtic afegeixi un punt d'interès en situar la fugida de l'aneguet lleig, no per camins, boscos i rierols com és habitual, sinó per quatre països tan llunyans físicament com pròxims en la ficció escènica: França, Grècia, la Xina i Rússia. Cada indret és indicat amb un element arquitectònic que el defineix: la Torre Eiffel de París, el Partenó d'Atenes, la catedral de Sant Basili de la plaça Roja de Moscou, una Pagoda xinesa...
Després de l'escena inicial de naixement del presumpte aneguet, la travessia del personatge, en l'estació de primavera remarcada amb diferents elements florals del decorat, topa amb altres aus pel camí que li ofereixen amistat i l'ajuden en la seva fugida: un parell de picots rodamons, una cigonya alta com un Sant Pau amb aires de pintor de Montmartre, un voltor poc voltor i molt bon jan... i, de rerefons, en negre total de cos i bec, un corb que persegueix d'amagat l'aneguet —una mena de Banyeta nadalenc— esperant trobar l'oportunitat per cruspir-se'l.
La faula en què es converteix el muntatge porta inclosa una baralla entre voltor i corb —lluita entre el bé i el mal— per salvar l'aneguet de l'àpat que el carronyer negre ja es feia seu. I d'aquí, gràcies a les indicacions d'un mussol —espectacular i aplaudit titella amb el cap mòbil—, l'aneguet arriba a un estol de cignes on descobreix el seu autèntic origen.
Al marge de la moralitat i la mirada sobre la diferència que s'extreu del conte —comentada prou en ocasió d'altres versions teatrals, la més recent, vista al Jove Teatre Regina el mes de maig passat— l'espectacle es distingeix per una interpretació neta i clara, molt dosificada pel que fa al guió, que marca els punts bàsics de cara als espectadors primerencs, i per un constant interès escènic que, com deia al principi, s'aconsegueix per una bona banda sonora musical, lletra i ritme enganxadissos, i per l'atractiu de l'aparició de les diverses màscares —quins becs!— que fan que els diferents personatges que entren en escena semblin còmics d'una companyia de Commedia dell'Arte que connecta amb petits i grans per les seves constants picades d'ullet als sentits dels uns i els altres.
«La rateta presumida» Versió lliure del conte popular 'La rateta que escombrava l'escaleta'. Text de Joan Guaski. Música i lletres: M.R. Gaussint i Joan Guaski. Intèrprets: Bruna Pino, Joan Manuel Chilet, Jaume Gómez i Maydo Gargallo. Escenografia: Matias Gutiérrez. Vestuari: La Mamma. Il·luminació i so: Tito Calvo. Direcció artística: Martha Carbonell. Direcció: Joan Guaski. Guasch Teatre. A partir 3 anys. Preu: 8'5 €. Barcelona, 3 octubre 2009. Els que vénen d'una infància on la crueltat era matèria educativa recordaran que el conte popular de 'La rateta que escombrava l'escaleta' acabava com la llei de l'equilibri biològic mana: el gat farsant s'acaba cruspint la rateta durant la primera nit de noces. ¿Deu ser per això que la violència de gènere ha anat en augment? ¿Els violadors i maltractadors són, potser, criatures que van escoltar aquest conte cruel quan eren infants?
Reflexions com aquestes suposo que són les que han portat els múltiples adaptadors literaris i també teatrals a canviar sovint el final del conte i buscar-hi una sortida que eviti hipotètics traumes de creixement. S'han vist gats vegetarians que no es mengen la rateta o gats que són apallissats i vençuts per alguna veïna que sent els crits de la pobra infeliç.
'La rateta presumida' és una d'aquestes versions. Davant la salvació de la rateta i el final feliç amb enllaç inclòs amb un ratolí de bona pasta veí seu, un es pregunta què hauria passat amb el respectable i menut auditori si el gat fatxenda —un francès faldiller i adulador— s'hagués cruspit de debò la rateta.
Aqui, el gatot violador, que només es vol llepar els bigotis la nit de noces, és atonyinat per la mateixa rateta i per una veïna més gran, la mare d'un ratolí que està bojament enamorat de la petita. A cops d'escombra i de bossa de mà —una escena que acontenta del tot l'auditori— el gat golafre acaba ben escaldat.
No hi ha, doncs, casament a ulls clucs sinó un avís a les criatures de porcellana: jugar al gat i la rata pot acabar fent trinquis, que les aparences enganyen, que la galanteria no sempre acaba responent a les expectatives creades pel dandi de torn.
La versió de 'La rateta presumida' manté alguns dels pretendents que ronden la rateta en el conte original: el ruc, el pollastre, el porc i el gat. Però amplia el camp d'acció fent que la rateta, després de trobar la moneda que l'ha de fer sortir de pena, vagi a comprar en una illa comercial —segurament que ple de franquícies de marca perquè els preus no són accessibles— per trobar un vestit d'última moda i perquè acabi fent-se només un llaç del cap per quatre duros en una botiga de fils-i-vetes. És en aquest espai comercial on s'inclouen el gos, l'oca i la vaca, tot un bestiar botiguer.
L'espectacle, molt musical, amb bones lletres i bona dosificació interpretativa, manté el fil prim de la trama principal. Escaleta, escombra, moneda, somni de desig, pas dels pretendents i encaterinament pel gat elegant fins que l'experiència obre els ulls de la ingènua rateta i acaba escollint el ratolí que li tremola el pols cada vegada que la veu.
La factoria de Guasch Teatre té una sèrie d'espectacles en repertori que desempolsa de tant en tant. Amb el de 'La rateta presumida' aconsegueix un espectacle de bon ritme, músicalment ben interpretat i escenogràficament vistós amb uns espais amb rodes i desmuntables, amb quatre cares i, per tant, com un puzzle, creador de diversos fons. Els personatges, caracteritzats amb màscares del bestiari del conte, es fan atractius als primers espectadors perquè parteixen dels seus arquetips més propis: el gall presumit i elegant de plomatge, el porc de maneres de fer brutes i força escatològic, l'ase capaç de fer passos de claqué però ruc com sempre, i el gat dandi —peça de cabaret— que provoca una escena de seducció amb èxit fulminant.
La música i la història —una de les més simples i netes dels contes populars— alternen amb un tractament d'humor i una mena de faula romàntica on el petó furtiu, l'enamorament temorós i la tria de parella substitueixen el final cruel del segle XIX i, segons tots els indicis que se'n tenen, d'autoria ibèrica recollida posteriorment per la catalana.
«Pinotxo», de Carlo Collodi. Adaptació dramatúrgica de Catacrac Teatre. Intèrprets: Jaume Gómez, Fredi Badell, Jordi Cussi i Glòria Valera. Cançons: Mercè Conesa. Escenografia: Mone. Il·luminació i so: Toni Dalmau. Companyia Catacrac Teatre. Guasch Teatre, Barcelona, 5 setembre 2009. Si Carlo Collodi hagués estat fidel a l'origen del primer conte que va escriure de Pinotxo, el titella de fusta del nas llarg, per mentider, avui seria ben mort i enterrat. Carlo Collodi li atorgava aquest destí perquè no li podia perdonar el vici de mentider. No hi ha dubte que la moralitat cruel pesava del tot a finals del segle XIX. Però fa més de 125 anys, el màrqueting editorial també ja funcionava i quan l'editor florentí, Felipe Piaggi, va comprovar quina era la reacció dels primers lectors, va encarregar a Collodi que baixés del ruc, canviés el final i que deixés el personatge en vida.
'Pinotxo' va néixer el 1880 en episodis setmanals de fulletó a la revista 'Giornale dei Bambini'. L'èxit popular del titella de fusta va aconsellar que es publiqués en llibre i així va ser tres anys després ('Le avventure di Pinocchio'). L'autor Carlo Collodi (Florència, 1826-1890), pressionat per l'acollida del conte, encara en va fer una segona part, 'Pinotxo al país de les joguines'.
'Pinotxo' ha estat traduït a més de 250 llengües. Se n'han fet versions teatrals, pel·lícules, sèries de dibuixos animats i tota mena d'adaptacions. És l'obra més traduïda i divulgada després de la Bíblia. La primera traducció al català es va publicar el 1934, a l'Editorial Joventut, traduït per Maria Sandiumenge, amb il·lustracions de Josep Vinyals, un dels il·lustradors de l'època d'En Patufet. Sis anys després, Walt Disney en feia la primera pel·lícula.
L'actual versió teatral de Catacrac Teatre és una de les moltes que existeixen del personatge de ficció. Es dóna el cas que la mateixa companyia n'ha canviat els elements i la trama en pocs anys. Els clàssics ho accepten tot i no es queixen mai.
En el muntatge, que combina el text i el musical, apareixen el vell Gepetto, el Grill, una Fada i un Mercader amb carro que compra criatures per emportar-se-les al País del Divertiment. L'escenografia de Mone és una d'estructura d'un llibre gegantí de tela que, girant fulls, va situant en una sèrie de grans il·lustracions, cada espai o paisatge: des del taller de Gepetto a l'interior del ventre d'una balena.
Sí, d'una balena, perquè la versió dramatúrgica inclou també una fusió amb el 'Llibre de Jonàs', de l'Antic Testament, i amb la balena que engoleix el vell mariner Jonàs —llençat a alta mar acusat per la tripulació d'haver fet naufragar el vaixell camí de Nínive—, fins que, la balena, tipa segurament del pes de Jonàs i, sobretot, de les seves reflexions, l'expulsa en una platja.
Aquí, l'expulsió s'aconsegueix gràcies a uns pòlvors pica-pica, una petita trampa estratègica que es preveu subtilment en una escena anterior i que permet que Pinotxo, Gepetto i el Grill, tots tres engolits al ventre de la balena, aconsegueixin ser alliberats i tornar a l'exterior.
Per descomptat, no hi falta la clau del conte: la llargada progressiva del nas, a manera que Pinotxo, per sortir-se'n de les seves trapelleries, va engaltant mentides a la fada que li ha donat els poders per tenir vida ni que sigui una vida de fusta i cargols.
La moralitat del XIX, doncs, es manté, perquè Pinotxo és dels pocs clàssics que, per molt que es toquin i es remenin, no poden evitar el fons que el conserva actual pels temps dels temps. No és pas per atzar que humoristes gràfics, guionistes còmics i autors satírics hagin utilitzat el nas de Pinotxo per retratar, sense dir ni piu, les falsedats de segons quins governants. El problema és que el Pinotxo de Carlo Collodi és, al cap i la fi, un titella de fusta, i que alguns dels polítics que arriben a governar el món són titelles de carn i os i, aquests, ni les fades tenen poders per desfer-se'n.
«El llop i les 7 cabretes», Germans Grimm. Adaptació: Jaume Gómez i Albert Gràcia. Autor musical: Albert Doz. Intèrprets: Rut Camps / Cristina Esteve, Jaume Gómez, Albert Gràcia / Miquel Malirach. So i il·luminació: Jaume Gómez. Vestuari i escenografia: Albert Gràcia. Direcció: Jaume Gómez i Albert Gràcia. Companyia T-Gràcia. Guasch Teatre. Preu: 8 €. A partir 3 anys. Barcelona, 13 juny 2009. Ho intenta. La mare cabra intenta ser fidel a la versió més coneguda del conte. Agafa les tisores, el fil de cosir i s'encamina cap al cau del llop per obrir-li la panxa amb traïdoria i nocturnitat i canviar per pedrots els cadells de cabra que presumptament s'ha cruspit gràcies a enfarinar-se la pota i a aclarir-se la veu, com tothom sap, per engalipar les criatures tancades a casa.
Però a l'últim moment, la mare se'n desdiu, el llop es desperta, i veient-se ja obert en canal i ofegat al riu —perquè ell també deu conèixer la història dels Grimm— prefereix demanar perdó, abandonar la presa i fer-se vegetarià, és a dir, suposo, client habitual del Fresh & Co o dels contenidors de Mercabarna. I al petit respectable, tot s'ha de dir, li sembla que un llop que fa això no és ben bé un llop com cal.
Hi ha una tendència a endolcir el costat salvatge de segons quins contes com ja feien al segle XIX els que veien en els arguments violents la divulgació d'un mal exemple. Avui que els contes han estat substituïts per sèries televisives i pel·lícules amarades de sang i fetge i no es queixa ningú, segons quins retocs per no espantar la clientela —els pares i mares, esclar—, haurien de ser exclosos del tot. Diria que les criatures estan, a aquestes altures, curades d'espants.
És l'únic retret que gosaria fer a aquest muntatge que, d'altra banda, de registre musical molt digne, barreja gèneres diversos, molt enganxadissos, i combina els personatges principals caracteritzats amb màscares, amb titelles de notables dimensions, com una gallina ponedora, que interpreta l'ària de la Reina de la Nit, de La flauta màgica, de Mozart, o les set cabretes, una rastellera de caps grossos que improvisen una minicoral.
El musical aconsegueix que la interactuació entre escenari i platea estigui garantida gràcies als intents de la típica cançó que el llop s'ha d'aprendre molt bé per enganyar les seves víctimes: "Obriu, obriu, cabretes..." i etcètera, etcètera, que se saben prou bé els que ronden per bressoles des de molt petits i també alguna mare o algun pare als quals el llop demanarà ajuda i els posarà a prova les seves cordes vocals i la vocació musical.
L'escenografia, desplegable, situa els diversos ambients en què es mou el conte: un corral on hi té entrada franca el llop o la casa de la família dels cabrits. Com a propina —realment no hi faria cap falta perquè la història central de les 7 cabretes té prou gruix— el musical manlleva dos personatges d'altres contes: la Caputxeta i la seva àvia i un dels tres porquets als quals el llop va ensorrar la casa i ara s'ha quedat a l'atur, segurament que amb la hipoteca de la casa enrunada encara pendent de pagar.
La companyia T-Gràcia, amb diversos espectacles en repertori, compta entre els seus fundadors amb l'actor i cantant David Ordinas, potser no gaire conegut perquè, des de fa mesos, s'amaga darrere la màscara de la Bèstia que sedueix la Bella en aquest altre macromusical apte per a tots els públics que, com el del Guasch Teatre, ocupa també una de les ofertes de la cartellera teatral familiar d'aquesta cua de temporada.
«El soldadet de plom i altres contes d'Andersen», de Josuè i Joan Guasch. Intèrprets: Josuè i Joan Guasch. Il·luminació: J.G. Carbonell. So: Tito Calvo. Escenografia: GK Escena. Vestuari: La Mamma. Guasch Teatre, Barcelona, 2 maig 2009. A partir 5 anys. Preu: 8 €. Aquest és un dels espectacles més austers que els germans Guasch han programat per al públic familiar. Però la mateixa austeritat és el que fa que guanyi en intensitat teatral i que, només amb dos intèrprets, els mateixos autors del guió, aconsegueixi amb la representació que fan de diversos personatges una singular sessió de contacontes basats en relats de Hans Christian Andersen, en la qual s'alternen des d'El rossinyol', passant per 'El soldadet de plom' —el que dóna cos a l'espectacle— fins a 'El que fa el vell de casa sempre està bé'.
Amb la tècnica del teatre dins el teatre, els dos germans Guasch, convertits en la parella de ficció Patric i Patrac, vinguts del planeta Brètol, evolucionen progressivament cap a un espectacle de clowns sense artificis, mostrant als espectadors com s'elaboren les històries per ser explicades i fent a la vista els canvis de vestuari o simplement de màscares que transporten l'imaginari, en un instant, d'un paisatge a un altre: des del pescador del conte del Rossinyol, fins a la mare i el petit que juga amb el soldadet de plom, o al mateix soldadet de plom i la seva aventura amb la ballarina, per acabar amb una encertada i molt ben interpretada seqüència del conte 'El que fa el vell de casa sempre està bé', on els dos actors, només amb la paraula i una bona dosi de mim, fan una sèrie d'imitacions dels personatges i del bestiar que el vell protagonista intercanvia camí de casa.
En menys d'una hora, l'espectacle passa de la decisió que la humanitat ha de prendre sobre si vol ser esclava de la tecnologia (un rossinyol mecànic que s'espatlla) o de la natura (un rossinyol fidel a l'emperador que no esgota mai el seu refilet). I també explora les conseqüències de no estar mai content amb el que es té i de la bona fe i la poca prudència inversora del vell que surt de casa amb un cavall, que canvia per una vaca, que canvia per un xai, que canvia per un gall i que canvia finalment per un sac de patates i que acaba perdent bous i esquelles per una aposta sobre el resultat de les seves decisions. Els petits espectadors s'hi impliquen plenament, sobretot perquè els Guasch juguen amb uns contes que, per ara i tant, són matèria de coneixement dels més petits, ja sigui a casa o a l'escola.
«La llegenda de Sant Jordi». Text de Dani Cherta. Intèrprets: Diana Oliveras, Jordi González / Sergi Clark, Magda Puig / Anna Bertran, Cesc Cornet / Xavi Torra. Escenografia: La Roda i Magda Puig. Coreografia: Jordi González. So i il·luminació: Ramsés Moraleda i Dani Cherta. Vestuari: Jordi González i Eugenia Mañas. Direcció: Dani Cherta. Producció La Roda. Guasch Teatre. A partir 3 anys. Preu: 8 €. Barcelona, 4 abril 2009. Aquesta versió de la llegenda de Sant Jordi se situa a la vila de Montblanc, respectant l'apropiació que n'ha fet la tradició catalana, on cada any també s'hi representa, dins de la Setmana Medieval, una macrorecreació amb uns 200 intèrprets. El relat de Sant Jordi, que tanta fortuna ha fet aquí i en altres indrets, fins i tot en algun de musulmà, procedeix del recull de 'La llegenda Àuria', escrita per Iacopo da Varazze, el segle XIII. L'espectacle teatral, esclar, és més sintètic. Amb la princesa, una mainadera, el cavaller, el pare de la princesa i el drac n'hi ha prou per posar en escena els eixos bàsics de la llegenda.
La singularitat del muntatge és que els personatges interactuen dins un relat que parteix d'un jove bibliotecari que és sorprès per un llibre de llegendes que parla, un recurs senzill que no caldria allargassar més del compte i que permet entrar en el món de la llegenda amb la incorporació còmica dels principals personatges, tots amb la memòria a can Pistraus, sense que recordin el seu paper, i amb un rei curt de vista i un drac que amb prou feines sap fer por, ni amb ullals ni amb flamarada i que, a més, pel que sembla, va ben tip perquè ni tan sols té la intenció de tastar la pell de la princesa, tot i que el que li correspondria és provar de cruspir-se-la de cap a peus.
Buscar les tres potes al drac, com es fa en el muntatge, és una de les maneres d'esquivar el típic argument tan conegut per les múltiples versions que la llegenda té en cada racó de món. Per això, un espectacle teatral com aquest, amanit amb peces musicals, presenta els personatges com a peces d'un trencaclosques que es va construint per acabar protagonitzant, amb tots els tòpics de rigor que deixen empremta en una generació darrere l'altra, l'escena clau de la llegenda: la mort del drac, l'escarritx de sang i la florida d'una rosa.
«La princesa granota». Guió de Martha Carbonell i Josuè Guasch. Música i lletres: Marc Parejo. Intèrprets: Bruna Pino, Josuè Guasch, Joan Guasch i Josep Calvo. So: Jaume Gómez. Escenografia: GK Escena. Vestuari: Kremena Atasanov. Il·luminació: Pitutu G. Carbonell. Direcció: Germans Guasch. A partir 3 anys. Preu: 7 €. Guasch Teatre, Barcelona, 7 març 2009. Basat vagament en el conte d'origen escocès, 'El príncep i la granota', que els germans Grimm van popularitzar, aquell del príncep blau que vivia castigat en la pell i l'ànima d'una granota fins que una princesa lletja com un pecat l'allibera del malefici, la companyia Guasch Teatre fa un gir geogràfic i de gènere i situa 'La princesa granota' en un espai oriental clarament àrab, com si fos un conte extret de 'Les mil i una nits', i fa que la granota encantada sigui Jamila, una princesa hereva filla del reialme del sobirà Kalam, que no s'entén en seu germà del reialme veí, el sobirà Kalim.
Aquest, per afany de poder, acaba segrestant Jamila per forçar un casament de conveniència amb el seu fill, un talós i manotes que l'únic que aconsegueix és convertir en granota la donzella. Però l'heroi de la pel·lícula, Saïd, un príncep vingut de més lluny en qualitat de promès de la noia, s'enfronta als delinqüents segrestadors, després de passar per una sèrie de proves perilloses, i gràcies a la possessió d'un elixir de la fetillera que va xiular el segrest a Kalam, acabarà vencent Kalim i, gairebé sense saber com, es converteix en l'artífex de l'alliberament granotaire d
