CLIP DE TEATRE

[Lliure de Gràcia]

[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]

Freqüències per zones
106.6 FM Àrea Barcelona
93.7 FM Àrea Catalunya central
91.3 FM Àrea Vic
96.8 FM Àrea Garraf
103.4 FM Àrea Girona
91.5 FM Àrea de Lleida
105.0 FM Àrea La Seu d'Urgell
100.6 FM Àrea Camp de Tarragona
90.1 FM Àrea Terres de l'Ebre
107.5 FM Àrea Andorra
104.4 FM La Cerdanya

[Aquesta sala va tancar el novembre del 2003 a l'espera d'un projecte de reforma per situar-hi l'Espai del Teatre Lliure, actualment a Montjuïc]



«Et diré sempre la veritat», de Xavier Albertí, Lluïsa Cunillé i Lluís Homar. Direcció de Lluís Homar. Música d'Albert Llanas. Vestuari de Carles Solé. Il.luminació de Xavier Albertí i Pep Gàmiz. Coreografia i moviment de Montse Colomé. Intèrpret: Lluís Homar. Barcelona, Teatre Lliure de Gràcia, 15 octubre 2003.


Correu, correu...! Aneu al Lliure de Gràcia abans que tanqui! Ei, no pas per liquidació. Ni per crisi de creativitat. Sinó per reformes. Allà hi ha, per pocs dies, Lluís Homar, un dels fundadors del primer Lliure, el teatre on ha representat una trentena d'espectacles que farien tremolar una cartellera "nacional", amb personatges emblemàtics que es mantenen en la memòria dels espectadors més veterans.
Per això, 'Et diré sempre la veritat', que ja havia passat per alguns escenaris de fora vila, posat ara entre les parets del Lliure de Gràcia, impregnades del solatge de tots els que hi han deixat la pell, adquireix tot el seu sentit, puja de to, i es reforça amb l'energia que s'hi respira.
Correu-hi, correu-hi, doncs... L'oportunitat és única i irrepetible. Només hi pot haver un Lluís Homar en aquestes condicions i en aquest espai. Qualsevol imitació fora d'aquí serà simplement coincidència.
L'actor interpreta un monòleg que té tota la pinta de confessió en veu alta. Barreja intel.ligentment pensaments propis amb sentències de personatges que ell mateix ha interpretat, però els deixa anar com si pensés en veu alta, com si mai no haguessin estat amb ell a l'escena, amb una aparent distància, però amb una profunda proximitat interna.
Si el lema del Teatre Lliure d'aquesta temporada és 'Acosta't a l'emoció', l'emoció és aquest regal que fa Lluís Homar als que ell anomena els seus millors amics, els espectadors.
L'avantatge del discurs de Lluís Homar és que té diferents nivells de lectura, o de comprensió, segons l'experiència de cadascun dels espectadors. Hi ha lletra menuda i insinuació. Hi ha amor i odi. Hi ha ràbia i desengany. Hi ha felicitat i tristor. Hi ha enyorança i esperança de futur. I, jugant, jugant, posant d'aquí i traient d'allà --amb la mà de Lluïsa Cunillé i la direcció de Xavier Albertí--, 'Et diré sempre la veritat' es converteix en un monòleg que traspassa la barrera del propi Homar, actor i persona, i que es pot aplicar --es podrà aplicar d'aquí a molts anys, ja ho veureu-- a un altre moment, un altre personatge, una altra circumstància teatral, perquè té el do de ser un discurs de caràcter universal, de literatura de primera fila, reflexiu i obert a la vegada, alliberat de rancúnies i venjances estèrils, allò que alguns qualificarien de lliçó de teatre en mans d'un mestre.
Visca la República!, com crida l'actor abans del fosc final.
Visca Lluís Homar!, com cridava algú la nit d'estrena, després d'un dels aplaudiments més llargs i emotius que s'han pogut compartir aquesta temporada destinats a un sol actor.



«Antígona», de Jordi Coca. Espai escènic de Toni Rueda i Ramon Simó. Música de Joan Alavedra. Vestuari de María Araujo. Il.luminació de Toni Rueda. Intèrprets: Manel Barceló, Daniela Feixas, Marc Homs, Alícia Pérez, Albert Pérez i Xisco Segura. Direcció de Ramon Simó. Barcelona, Teatre Lliure de Gràcia, 13 maig 2003.


L'Antígona, en versió de Jordi Coca, presentada al Lliure de Gràcia, és una demostració intensa de les conseqüències generades per personatges que entren en un diàleg de sords.
Malgrat les versions que es puguin haver fet de l'obra, cada nova aportació sembla que centrifugui l'anterior, hi posi una mica de blanquejador, suavitzant, i perfumador i en surti una nova visió més clarificadora.
Jordi Coca, autor del text, i Ramon Simó, director, han fet aquesta bugada sense perdre ni un llençol, ben al contrari, recuperant la síntesi de la tragèdia de Sòfocles i deixant-la lliscar sense estridències cap a una subtil relació de contemporaneïtat.
Diàleg de sords, doncs, deia, que té com a element central la passió de la protagonista que reclama el mínim dret de sepultar el germà i l'arrogància del vencedor que aconsegueix mantenir-se en el seu lloc pel silenci del savi Tirèsies, malgrat les reflexions del jove barrejat amb el poble (espectadors) que no entén el que passa.
Lectura especial la que fa la versió de Jordi Coca que barreja sentiments i herència familiar amb compromís col.lectiu en el personatge d'Antígona.
Amb un repartiment apamat, Manel Barceló i Daniela Feixas (Creont i Antígona) es juguen el pols de guanyar-se els espectadors a favor i en contra. Un pols que puja i baixa en diverses ocasions sempre en una direcció favorable cap a Antígona, idealista, rebel, valenta i heroïna, que venç per punts, amb la pròpia mort, el poder, l'egoisme i la maldat de Creont.
Antígona no permet una lectura objectiva. Les versions que se'n facin poden ser diferents, però sempre han de ser subjectives, lligades al moment, les circumstàncies, l'autor, el clima social i la capacitat de reacció del nucli d'espectadors, molts dels quals, segurament, ventarien un clatellot a Creont si no fos que, en teatre, la sortida a l'escenari de l'espontani no ha estat mai gaire ben vista.



«Bones intencions», de Roger Bernat. Creació i interpretació de Ruben Ametllé, Mia Esteve, Agnès Mateus, Juan Navarro. Muntatge musical d'Oriol Rossell i Juan Navarro. Il.luminació: Cube. Escenografia: Cube i Roger Bernat. Direcció de Roger Bernat. Barcelona, Teatre Lliure de Gràcia, 25 març 2003.


Roger Bernat va fundar amb Tomàs Aragay el 1997 la companyia General Elèctrica. Quatre anys de vida. De vida teatral intensa. De les que deixen petja. I segurament també de les que es troben a faltar.
'Bones intencions', al Lliure de Gràcia, és un espectacle que no es diferencia gaire de la línia que havia iniciat General Elèctrica. Per tant, per als nostàlgics, és una bona oportunitat. I encara més perquè Roger Bernat ha tornat a treballar amb intèrprets que ja eren cares conegudes dels seus muntatges: Mia Esteve o Agnès Mateus, per exemple.
Malgrat que Roger Bernat parla de Platonov com una mena de rerefons del muntatge 'Bones intencions', per a l'espectador que el nom de Platonov li soni més a fruita tropical, amb perdó per l'acudit fàcil, que a una referència de Txèkhov, no li passarà res perquè 'Bones intencions' és un espectacle per veure, escoltar, ensumar, tactejar i tastar.
Esperar-ne una explicació lineal és una temeritat. Redescobrir-hi tota l'energia dels quatre intèrprets tornarà a ser una experiència com a espectadors de les que acostumen a ser irrepetibles. Perquè cada representació de 'Bones intencions' és un fet únic.
L'espectacle té escenes d'una evident força suggerent. I escenes que provoquen el somriure, la inquietud, el rau-rau, la gairebé implicació.
La troupe aconsegueix moments de l'espectacle molt vius, ja sigui pel llenguatge o simplement pel no-llenguatge. L'entrada a crits d'Agnes Mateus fins a l'esgotament. L'escena de la conversa a la taula de la parella, ella al seu aire i ell confós amb el plat de taula. L'escena de la taula, massa moderna, un cavallet i una post, comprada al bricolatge, que no s'aguanta dreta. L'escena de les cadires o cadiretes de disseny, de fet copes, és insuperable, amb una picada d'ullet al més pur Charlie Rivel. L'escena de no poder agafar el son amb un llibre i intentar fer-ho coberta de llibres marca la ironia del muntatge. L'escena de la plantació d'avets en terra adobada és d'una simbologia que toca la fibra de tothom, perquè tothom enyora el contacte amb la terra que sap que, almenys fins fa molt poc, ha de ser el seu destí final. La recerca documental del soterrani de la Cooperativa de l'edifici del Lliure de Gràcia, vista en projecció a la pantalla, et transporta als refugis de guerra del barri, tot i que la proposta és una altra. L'escena del pa anglès i nata, així com la de la imitació de la Lala és una baixada als inferns del subconscient infantil i una altra picada d'ullet a les típiques escenes de clowns, potser la que, per la seva durada, acaba resultant també la més repetitiva, però la culpa, és clar, la té el paquet de pa anglès que té massa llesques. L'escena de les ampolles d'aigua, epidèrmica.
Roger Bernat acaba sortint també a l'escenari. De fet, hi fa de cotxe escombra. De netejador industrial. L'escenari queda com un cromo. Però tot s'ha fet amb evidents bones intencions, com diu el títol. Per això, el final, amb uns quants globus que s'envolen, posa el to poètic enmig de tant de desori. Per als que no han vist mai Roger Bernat, per als que no van veure mai General Elèctrica, 'Bones intencions' els recordarà que la vida no és tan "puro teatro" com diu la cançó.



«L'habitació del nen», de Josep M. Benet i Jornet. Direcció de Sergi Belbel. Música d'Òscar Roig. Espai escènic d'Estel Cristià i Max Glaenzel. Vestuari de Mercè Paloma. Il.luminció de Xavier Clot. Espai sonor de Jordi Bellvé. Intèrprets: Pere Arquillué, Emma Vilarasau i els nens Albert Capdevila i Daniel Casadella. Barcelona, Teatre Lliure de Gràcia, 21 gener 2003.


Josep M. Benet i Jornet no vol desvelar gairebé mai de què van les seves obres. Però menys en aquesta. Tampoc el director de 'L'habitació del nen', al Lliure de Gràcia, Sergi Belbel, ha estat gaire explícit abans de l'estrena. Davant d'això, un no sap si fa bé de parlar-ne amb detall o simplement s'ha de limitar a continuar creant expectació.
Anem per parts, doncs.
'L'habitació del nen' és una obra teatral que crea una atmosfera d'inquietud, potser de por i tot, en alguns moments, de coragre en alguns altres.
'L'habitació del nen' és una obra que fa viure una experiència singular als espectadors, pròpia d'un parc d'atraccions o d'una casa de la por.
'L'habitació del nen' és una obra que enganya l'espectador amb una primera escena on tot pinta de color de rosa, amb infant inclòs, però que es dispara després cap al gènere del thriler psicològic, una mica cap a la ciència-ficció, i una altra mica cap al drama domèstic.
Benet i Jornet ha fet una obra que representa segurament una recerca experimental en la seva trajectòria. Perquè Benet i Jornet és un autor que s'arrisca a crear, si no una barrera, sí que un teló de gasa entre ell i els espectadors, tot i sabent que no els ho posa fàcil i que els obliga a reaccionar a través del seu teatre.
Per tant, davant l'argument d'un drama familiar --un matrimoni que viu feliç i un fill petit que val tant com pesa en or--, Benet i Jornet, que podria optar per una obra que aprofundís en les reaccions sentimentals dels seus protagonistes, opta per l'exploració de les reaccions del subconscient, per l'exploració de les reaccions de la bogeria, lluny, però, de la lucidesa que s'atorga típicament a la bogeria.
L'experiment val la pena. I val la pena compartir-lo amb el seu autor. Sobretot perquè ja sembla clar que Benet i Jornet no pensa cedir a concessions ni de taquilla, ni de modes, ni de propostes més o menys acomodades. I més val no perdre-li el fil.
Diuen que Emma Vilarasau va acceptar de seguida el paper que Benet i Jornet li va oferir després de llegir l'obra. I potser Pere Arquillué també ho va veure clar de seguida. No és estrany. Sobre el paper, el dos personatges són d'aquells que captiven els actors i les actrius perquè els donen la possibilitat de metamorfar-se en alguna personalitat especial que altres obres no els permeten.
Això és el que fan Emma Vilarasau i Pere Arquillué, que actuen amb uns registres no coneguts en ells i que fan també així, com l'autor, un altre procés experimental en les seves trajectòries. Són una Vilarasau i un Arquillué nous de trinca.
Per uns moments, Emma Vilarasau sembla que hagi fet un salt en el temps des del monòleg 'La infanticida', de Víctor Català, a aquesta 'Habitació del nen', de Benet i Jornet. Tot i que monòleg i obra no tenen ben bé res a veure, hi ha un element comú: la desintegració personal a causa de la fatalitat que persegueix l'infant.
Aquesta serà una obra que no agradarà tothom d'una manera incondicional. En tot cas, amb matisos i diferències. Però serà una obra que ningú que la vegi no oblidarà. Per la interpretació, per l'espai escènic, per la direcció, per l'espai sonor, fins i tot per l'aconseguida intervenció del personatge del fill petit --autèntica troballa que en llenguatge de Hollywood es qualificaria de "petita estrella"-- i, sobretot, per la valentia de proposar un thriller en clau familiar, fora de l'abús que n'ha fet el cinema.
Per això, un, com l'autor i el director, fa el sacrifici de mossegar-se la llengua i s'està d'explicar res més, per respecte al gènere.



«Juli Cèsar», de William Shakespeare. Adaptació i direcció d'Àlex Rigola. Direcció de Salvador Oliva. Escenografia de Bibiana Puigdefàbregas. Vestuari de M. Rafa Serra. Il.luminació de Maria Domènech. Intèrprets: Nao Albet, Mireia Aixalà, Pere Arquillué, Ferran Carvajal, Tolda Espluga, Cristina Genebat, Julio Manrique, Alícia Pérez, Xavier Ripoll, Marc Rodríguez, Eugeni Roig, Joel Roldán, David Selvas i el gos Gaston. Barcelona, Teatre Lliure de Gràcia, 22 novembre 2002.


No sé si es pot dir que 'Juli Cèsar' és un muntatge jove. La tendència a considerar joves els nascuts els anys seixanta allarga cada vegada més la frontera entre la joventut i la maduresa. En tot cas, sí que es pot dir que 'Juli Cèsar' és un muntatge de gent de pensament jove, començant pel seu director, Àlex Rigola, i continuant per cadascun dels intèrprets. I posats a establir una relació comunicativa, es podria dir encara que un muntatge jove té tots els trumfos per penetrar amb força en un públic jove o de pensament jove.
Per això, tal com ha de ser, el col.lectiu d'espectadors d'aquest 'Juli Cèsar', de William Shakespeare, que Àlex Rigola ha retreballat i ha portat al seu molí, tindrà, ja té, detractors i defensors. Bon senyal. Per posar les coses al seu punt, aquest és un comentari fet des de la banda dels defensors.
Com menys es coneixen les obres dels clàssics, com les de Shakespeare, malgrat les aparences, més necessari és que es donin a conèixer amb el màxim de facilitats i de possibilitats que els nous receptors no s'encallin a la primera escena.
Àlex Rigola, també com Calixt Bieito, treballa en aquesta línia. I el seu 'Juli Cèsar', emfasitzo "el seu" perquè en el fons és així, manté el nus de la qüestió en una clarivident presentació: l'odi, l'enveja i l'ambició a qualsevol preu sense objectius no només són els principals ingredients per coure la poció de la desintegració d'allò que es cobeja, sinó també la de la desintegració dels seus promotors.
Al 'Juli Cèsar' d'Àlex Rigola, Roma es descompon a partir que el Senat, per salvar la pàtria, elimina el seu tirà i no fa altra cosa sinó regalar un heroi i un mite al poble que es revolta contra els botxins. I Àlex Rigola situa els personatges en una pista gairebé de tartà on els noms més nobles de l'Imperi fan footing en un fitness a la romana avançat al temps, conspiren amarats de suor i es mouen en un espai marcat pel blanc i el negre del vestuari i l'escenografia com en un tauler d'escac i mat.
De Mozart a la Guerra de les Galàxies, com a banda sonora de fons, aquest 'Juli Cèsar' que té el Lliure de Gràcia com a escenari privilegiat, passa del discurs esporgat de Càssius, Cèsar o Brutus, per esmentar tres dels protagonistes, al discurs polític buit de contingut que utilitza Brutus i al discurs honest, intencionat, enfebridor, d'Antoni, i encara al discurs a ritme de micro, una de les troballes més aconseguides del muntatge, que utilitza també les mateixes esponges dels micros per apunyalar qui fa nosa o per autoapunyalar qui es veu abocat a fugir d'escena.
Àlex Rigola ha aportat més d'una simbologia a la seva versió de 'Juli Cèsar'. Es podria esmentar, per exemple, la manera de presentar el mateix Cèsar, un prototipus a mig camí del coreògraf de Kung Fu i del gest escultòric de més d'una representació del mateix Cèsar. I encara es podria esmentar la presència del gos, primer en solitari, creuant la pista de tartà, i més endavant fent de gos de cec de la mà de Juli Cèsar, camí de l'altra vida, missatger de traspàs d'ànimes en un món on les ànimes són ja l'última deixalla que hi ha per traspassar.
Aquesta i altres interpretacions és el que permet el muntatge d'Àlex Rigola. I per tant compleix una de les funcions essencials com és la de remoure la comoditat. Un muntatge que no deixarà ningú decebut i que fins i tot pot provocar la intranquil.litat dels qui s'autoconvencen que vivim flotant per art de màgia damunt d'una bassa d'oli.



«Troilus i Cressida», de William Shakespeare. Versió lliure de Lluïsa Cunillé. Direcció de Xavier Albertí. Espai escènic i vestuari de Mònica Quintana. Música d'Albert Llanes. Il.luminació de Mingo Albir. Intèrprets: Xavier Albertí, Lourdes Barba, Roger Coma, Jordi Collet, Oriol Genís, Òscar Molina, Lina Lambert, Alícia Pérez, Carles Romero, Arnau Vilardebò. Barcelona, Teatre Lliure de Gràcia, 10 octubre 2002.


Una breu introducció abans de començar, per gentilesa del dossier de l'obra: "Quan arrenca 'Troilus i Cressida', la guerra de Troia fa set anys que dura, la moral és baixa i Aquil.les s'ha apartat de la batalla malgrat diverses estratègies per persuadir-lo que torni. Els troians lamenten la seva implicació en la guerra, tot i que no es veuen amb cor de tornar sense Helena, la causa de la guerra, al seu marit. El Princep troià Troilus s'enamora de Cressida, el pare de la qual s'ha passat al bàndol grec. Instigada pel seu oncle, Pàndar, comencen una història d'amor la qual es veu interrompuda quan els grecs ofereixen canviar un presoner troià per Cressida." Vet aquí el planteig.
Però l'espectador, si vol, se'n pot oblidar perfectament i veure aquesta versió reduïda que ha preparat Xavier Albertí, juntament amb Lluïsa Cunillé i el músic Albert Llanes. S'ha passat de cinc hores a una i mitja. I de més de quaranta intèrprets a divuit. Grecs i Troians, com dos equips d'un esport que s'hauria d'inventar en teatre, són interpretats a la vegada pels mateixos actors i actrius. L'esforç, doncs, de distingir uns i altres, per part de l'espectador, es podria fer feixuc si no fos que allò que passa a l'escenari té molta més força que la distinció dels mateixos personatges.
'Troilus i Cressida' és una altra de les moltes revisions de Shakespeare en una clau capaç d'arribar als espectadors del segle XXI sense que pateixen cap trauma. I l'escurçament del farcit de l'obra està al servei d'aconseguir un espectacle que se'n riu, amb moderació, del mort i de qui el vetlla. Els intèrprets s'ho passen bé. S'hi diverteixen. I aquest divertiment es contagia de seguida en els espectadors.
La guerra de fons quedarà de seguida en segon pla. I el que guanya força és el paper de cadascú, la trapelleria del mateix Albertí que només aparèixer ja avisa i no és traïdor, i l'acompanyament ple de frescor de la resta de la companyia i els breus números de comparseria musical que converteixen un clàssic com Shakespeare en una opereta per a tots els gustos. 'Troilus i Cressida' és un conflicte tintat amb història d'amor que es juga i es decideix gairebé als quinze dits. I tots hi surten guanyant.



«Intimidad», de Hanif Kureishi. Direcció de Javier Daulte i Gabriela Izcovich. Escenografia i vestuari d'Alicia Leloutre. Il.luminació de Javier Dualte. Intèrprets: Gabriela Izcovich, Carlos Belloso, Marcelo Mariño, Gonzalo Kunca i Gaby Ferrero.


'Intimidad' és una obra que ha arribat aquesta temporada al Lliure de Gràcia, acompanyada de la influència de la pel.lícula de títol homònim. Les dues versions, basades en la novel.la de Hanif Kureishi. La direcció, en mans de l'actriu protagonista, Gabriela Izcovich, amb Javier Daulte en el principal paper masculí.
Però la pel.lícula no té res a veure amb l'obra de teatre. I la novel.la de l'autor d'origèn paquistanès, format a Londres, Hanif Kureishi, és només la base dues versions més que lliures que demostren la capacitat d'insinuació d'un text narratiu. Gabriela Izcovich havia adaptat l'obra teatral abans que es fes la pel.lícula. I els espectadors del Lliure de Gràcia s'han trobat, doncs, amb una proposta coincident en el títol i el seu autor inspirador, però amb uns resultats diferents.
'Intimidad', al Lliure de Gràcia, és la història del trencament progressiu d'un matrimoni. I amb aquesta definició es podria posar punt i final al comentari. La novel.la de Kureishi és realista. La versió cinematogràfica és realista. La versió teatral també és realista.
Davant d'això només queda esperar que el desenvolupament dramatúrgic arribi al públic per la força de la interpretació. I el muntatge de la companyia argentina té aquesta habilitat i aconsegueix que l'atenció vagi creixent a mesura que l'obra es va muntant i el matrimoni es va desfent. Algunes de les millors escenes les protagonitza la mateixa actriu i directora, Gabriela Izcovich: la consulta a casa d'una psicòloga, per exemple; o alguna de les discussions sense fi de la parella. Tot en un clima d'intimitat. Més senzill no ho pot ser.



«Imagina. Trilogía de la Juventud II». Companyia Cuarta Pared. Direcció de Javier G. Yagüe. Espai escènic de Juan Sanz i Miguel Ángel Coso. Vestuari de Pepe Corzo. Intèrprets: Audrey Amigo, Barde, Elena Benito, Eugenio Gómez, Verónica Regueiro i José A. Ruiz.


La companyia Cuarta Pared es va presentar ja fa unes temporades a l'antic Teatre Lliure amb la primera obra de la seva trilogia, 'Las manos', que reculava en els orígens rurals de la societat dels quaranta, i ara ho ha fet amb la segona obra de la trilogía, 'Imagina', ambientada en l'etapa dels anys setanta, protagonitzada per un grup de joves i en els canvis que provoca la frontera cap a la indústria, la societat de consum, la lluita per uns ideals i la desfeta inevitable. N'hi haurà més, una tercera part que ja té títol: '24-7 (24horasaldía 7díasalasemana)', i que, com és previsible, se situarà en un temps d'avui mateix.
Aquest és un procés escènic creat a Madrid que té un referent clar en el teatre català amb la ja dissolta companyia General Elèctrica. La General Elèctrica va treballar també una trilogia en la qual repassava des dels seus progenitors als gairebé els seus descendents.
Però hi ha una notable diferència entre el planteig de les dues companyies: mentre la General Elèctrica en feia una representació més abstracta, la Cuarta Pared tendeix a un realisme sense concessions que no totes les generacions d'especadors reben de la mateixa manera.
'Imagina', de Cuarta Pared entusiasma més els fills dels setanta, que no han viscut l'època, que els mateixos coetanis de l'etapa de transició espanyola. El treball escènic, però, manté el segell de rigor de la companyia, una possibilitat perquè la seva proposta acabi tenint un punt d'emoció que no deixa ningú indiferent.



«Fedra + / - Hipòlit. Peces d'amor i de guerra II», de Magda Puyo i Ramon Simó. Textos de Beth Escudé i Magda Puyo. Composició musical i disseny de so: Laura Teruel. Escenografia de Ramon Simó i Toni Rueda. Vestuari d'Amadeu Ferré. Intèrprets: Roger Coma, Quim Dalmau, Montse Esteve, Mercè Martínez i Teresa Urroz.


Beth Escudé, guanyadora del primer premi de teatre d'humor que va convocar El Tricicle, és una de les autores, amb Magda Puyo, dels textos que formen el muntatge 'Fedra +/- Hipòlit. Peces d'amor i de guerra II', que, amb Ramon Simó, dirigeix la mateixa Magda Puyo al Lliure de Gràcia. Aquest és un d'aquells muntatges que congrega dos tipus de públics: el que hi busca el mite, el de Fedra; i el que prefereix prescindir-ne per trobar un discurs nou.
Possiblement aquest és el mateix interès que ha mogut els autors d'aquesta Fedra al Lliure de Gràcia. I s'han deixat anar a l'escenari quan han tingut el taulell de la cuina a punt, amb tots els ingredients, com una recepta de sobretaula.
Per fer un bon plat, cal tenir gust al paladar d'allò que es vol cuinar. I això ho han fet recorrent a les Fedres de tots els temps. Perquè el plat no quedi ni massa fet ni massa poc fet, cal que cada ingredient hi sigui en la seva proporció justa, que no es noti.
Per això, ni el clàssic no té perquè ser detectat, ni els fragments de poemes d'autors contemporanis exigeixen ser coneguts, ni tampoc cal pretendre endevinar quina part d'improvisació hi ha dels intèrprets. El que compta és el plat final, el tast, el regust que en queda.
I uns intèrprets com Roger Coma, Quim Dalmau, Montse Esteve, Mercè Martínez i Teresa Urroz hi deixen la pell tant com poden, ajudats per una olla barrejada de gèneres teatrals que lliga amb la barreja textual. I el resultat és divers: un espectador es pot aixecar a mitja obra perquè no hi troba el que busca, i un altre, aplaudir fins al final perquè en vol més. És el risc del teatre que experimenta i que opta per la recerca. Al Lliure de Gràcia, però, hi ha una 'Fedra + / - Hipòlit' per deixar-se convèncer.



«Cara de foc», de Marius von Mayenburg. Traducció de Ramon Farrés, Theres Moser i Víctor-L. Oller. Direcció de Carme Portaceli. Escenografia de Paco Azorín. Vestuari de Míriam Compte. Il.luminació de Xavier Clot. Intèrprets: Alma Alonso, Pepa López, Ivan Morales, Albert Pérez, Oriol Vila.


Carme Portaceli va estrenar al Festival de Sitges l'obra 'Cara de foc' , de l'alemany Marius von Mayenburg, dramaturg de trenta anys. I ara el presenta a l'espai del Lliure, a Gràcia, en una escenografia que ocupa l'escenari en sentit transversal i amb espectadors a banda i banda. I en aquesta plataforma on es trepitja el que podrien ser restes de cendres, Carme Portaceli i l'escenògraf Paco Azorín han situat, en obert, les diferents peces d'un apartament d'una família modesta amb dos fills adolescents: el menjador, l'habitació, el lavabo i el rentador.
Tot i el caràcter coral de l'obra, hi ha un predomini per remarcar el paper d'Alma Alonso, la filla de la casa, sense passar per alt que el protagonista final és Ivan Morales, el fill, un piròman, malalt de gelosia, que no troba en la família el suport que necessita i que porta al límit les seves obsessions quan, entre la relació de dependència de la seva germana i la d'amor que sent, s'interposa un primer amic de la noia, que ve a ocupar i a arrabassar-li el lloc i el dret que havia conquerit.
L'obra, considerada dura, té un text que no fa altra cosa sinó ajudar a remarcar aquesta duresa que es repenja sobretot en l'expressió, el gest, el crit, el silenci i l'actitud dels personatges. 'Cara de foc', doncs, és una prova de foc, valgui el joc de paraules, per a la direcció i per a la interpretació, que s'ha resolt amb una posada en escena audaç, feta de petites escenes, de clixés, de càmera fixa, de foscos que fan que l'espectador vagi de sorpresa en sorpresa en un treball meticulós dels personatges. Pepa López, la mare; Albert Pérez, el pare; Oriol Vila, el nuvi; Ivan Morales, el fill; i Alma Alonso, la filla. 'Cara de foc' però sense perill d'incendi al Lliure de Gràcia.



«Unes polaroids explícites», de Mark Ravenhill. Traducció de Guillem-Jordi Graells. Direcció de Josep Maria Mestres, Amb Feran Carvajal, Abel Folk, Quim Gutiérrez, Marta Marco, Josep Montanyès i Rosa Novell. Escenografia i vestuari de Pep Duran. Il.luminació de Xavi Clot.


L'obra 'Unes polaroids explícites', de Mark Ravenhill, dirigida per Josep M. Mestres, reprendrà la temporada de la sala tradicional del Lliure.
Unes polaroids explícites és una obra crua, que vol ser jove, però que combina les experiències adultes amb les descobertes adolescents. El director la defineix com un desassossec per la falta de referents. Probablement té tota la raó. Els personatges de Mark Ravenhill viuen tots sense referents i, si en tenen algun, és fals. Per això, el director continua pensant que més val una seguretat il.lusòria que cap.
Hi ha dos personatges que entren en escena per donar el punt de sortida: els interpreten Rosa Novell i Abel Folk. En aquell moment, l'espectador no sap per on anirà l'obra o, millor dit, es pensa que pot anar per uns viaranys completament diferents del que realment passa.
I l'argument es descompon en vinyetes quan entren en joc els personatges més joves: els que interpreten Ferran Carvajal, Quim Gutiérrez (cares d'El cor de la ciutat), i Marta Marco. A partir d'aquí, l'espectador s'ha d'oblidar de la imatge benestant i freda que els ha ensenyat Rosa Novell i s'ha de preparar per entrar en l'apoteosi explícita que només li poden donar imatges escadusseres, ràpides i fragmentades com les de les polaroids. I com les de les polaroids, a vegades, tòpiques i tot. Però l'espectador està avesat a veure'n de tots colors i Unes polaroids explícites, al Teatre Lliure, no ha de ser pas una excepció.



«Revés», d'Antonio Tabucchi. Direcció de Xicu Massó. Amb Pep Tosar i Joan Bibiloni. Teatre Lliure de Barcelona.

Els contes són d'Antonio Tabucchi, la interpretació de Pep Tosar i la música de Joan Bibliloni. Xicú Masó ha dirigit l'espectacle. I l'espectacle 'Revés', que es presenta al Teatre Lliure de Barcelona és una d'aquelles peces rodones, el mèrit de les quals les té una mica cadascú.
En aquest cas, l'autor Antonio Tabucchi hi aporta la major part. Perquè Pep Tosar s'ha fet al paper del narrador, que últimament ha anat interpretant en algun muntatge gairebé de gourmet, com el que va presentar sobre textos de Blai Bonet. Però també Joan Bibiloni hi ha aportat un aspecte important: el de la música que, original per a l'espectacle, li permet gairebé mantenir-se a l'ombra, i descobrir-se com un comediant en un parell d'escenes que li treuen la pols del músic discret i acompanyant.
'Revés', basat en contes d'Antonio Tabucchi, manté l'alè de la literatura de l'autor que es mou entre la nostàlgia, la tragèdia i l'humor gairebé innocent que l'acosta en certs moments a la infantesa.
Aquest és un dels espectacles que el Teatre Lliure ha programat en aquesta temporada de traspàs, temporada bixesta, que el portarà al Palau de l'Agricultura, i que manté amb espectacles de petit format, plens de sensibilitat i que resumeixen l'esperit del Teatre Lliure per no deixar fondre la llarga trajectòria de la sala de Gràcia que s'està debatent en el seu revés particular o, com diu Tabucchi en un moment de l'espectacle, en aquesta incertesa entre "allò de l'altra banda", el revés, i el somni, si ho dius en francès. Com sempre, més enllà de l'espectacle, al Teatre Lliure, es pot trobar l'explicació de l'inexplicable.



«Nascuts culpables», de Peter Sichrovsky. Moma Teatre.

El personatge més jove té 19 anys. El personatge més gran en té 42. Tots són, segons el títol de l'espectacle, nascuts culpables. Tots són, fills de personatges que havien festejat amb el nazisme amb més o menys intenció.
La companyia Moma Teatre ha utilitzat el text de Peter Sichrovsky, que es basa en un recull d'entrevistes reals realitzades a fills i néts de nazis. Testimonis esfereïdors. Potser sentits ja. Però no per això menys esfereïdors. Testimonis que volen fugir de la seva realitat. Testimonis, i això és més alertant, que volen fer veure blanc allò que només és negre.
Moma Teatre, una companyia valenciana amb empenta i rigor, ha optat per un muntatge que combina els intèrprets reals amb les imatges d'una gran pantalla per on van transcorrent les entrevistes. Només un primer pla de rostre, captat en directe per la càmera mentre es representa l'obra, que deixa veure encara més l'esforç de cadascun d'ells per justificar i per sobreviure a les preteses preguntes que l'espectador no escoltarà mai però que es pot formular mentre es desenvolupa l'espectacle.
Nascuts culpables, de Moma Teatre, al Teatre Lliure de Barcelona només corre el perill de la monotonia de la pantalla en primer pla. Tot i així, les onze entrevistes, els onze testimonis, mantenen un pols amb els espectadors que la càmera va retratant al fons del rostre com a espectadors del seu temps, com a espectadors de la societat, com a espectadors de la culpabilitat dels entrevistats. Onze monòlegs per fer fugir la por del cos. O per alertar dels instints més primaris de la humanitat, al Teatre Lliure.

Índex obres per sales d'estrena

| Apolo | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa, Espai Escènic Joan Brossa | Capitol | Condal | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure. Fabià Puigserver | Lliure. Espai Lliure | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del |
| Regina, Jove Teatre | Romea | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page