CLIP DE TEATRE
[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]
Freqüències per zones
«El món màgic d'Oz». Espectacle musical basat en el conte de Lyman Frank Baum. Composició: Joan Baptista Torrella. Intèrprets: Dorothy: Alba Valero; Tieta Emma: Dolors Castellví; Tiet Enric: Joaquim Viadé; Leonard-Lleó: Oriol Alguersuari; Robert-Home de Llauna: Miquel Roselló; Alfred-Espantaocells: Jordi Sanosa; Sra. Bood-Bruixa de l’Oest: Francesc Rocamora; Linda: Cristina Barbero; Ocellots: Marc Salvadó i Mar Aymerich; Ciutat Maragda: Cesca Andrés, Georgina Cejudo, Muntsa Brunet, Anna Vidal, Tània Marsol, Xavi Salvador, Josep Closas, Carlos Lopera, Francesc Vila, Jordi Llàcer. Nens: Pol Roselló, Arnau Carné, Berta Sales, Anna Marsal. Menuts: Pol Roselló, Òscar Muñoz, Eric Yangües, Estefania Granados, Sandra Nicolás, Anna Marsal, Anna Canyadell, Maria Pocurull, Leire Pérez, Emma Pérez, Berta Sales, Mariona Serra. Tècnic de so: Carles Aulí. Tècnic de llums: Jordi Berch. Tècnics d’escenari: Albert Gonzàlez, Arnau Vidal. Disseny escenografia: Ferran Torras. Construcció: Artilugi. Disseny d’il·luminació: Carles Castellví. Tècnic de llums: Jordi Berch. Disseny i tècnic de so: Carles Aulí. Disseny vestuari: Quim Carné. Patronatge: Jordi Lleonart. Confecció: Anna Maria Gumí, Carme Gili i equip modistes J.F. Maquillatge i perruqueria: Mercè Fisa. Utilleria: Cesca Andrés. Direcció coreogràfica: Cristina Allande. Direcció musical: Joan Baptista Torrella. Direcció artística: Quim Carné. Companyia Joventut de la Faràndula de Sabadell. Teatre Poliorama, Barcelona, 28 febrer 2010. A partir 3 anys. Preu: 12 €. El màgic d'Oz és un clàssic entre clàssics de la cartellera teatral. En pocs mesos, se n'han vist almenys tres versions diferents en diversos teatres de Barcelona i en gira per altres escenaris catalans. Cap, però, amb la majestuositat, brillantor i grandària que té la producció de la companyia Joventut de la Faràndula de Sabadell, un organisme que compta amb l'honor de ser pionera en la creació d'espectacles familiars, amb més de seixanta anys d'història en aquest àmbit.
Gràcies a la programació estable de Viu el Teatre, que es presenta els diumenges al Poliorama, el muntatge musical 'El món màgic d'Oz' ha sortit de la seu habitual del Vallès i s'ha instal·lat al teatre de la Rambla de Barcelona on els espectadors del gènere i els que no en són ja poden córrer a buscar lloc perquè és difícil que un espectacle familiar tingui la possibilitat de congregar una trentena d'intèrprets a l'escenari, si no és una producció de gran musical amb recursos sobrers de màrqueting i esponsorització.
Darrere de les propostes de la Joventut de la Faràndula salta a la vista que hi ha molt d'esforç personal i una clara voluntat de treballar amb el màxim rigor i qualitat malgrat que la matèria primera no sigui estrictament professional. Un tret remarcable d'aquesta proposta és la combinació en un mateix espectacle d'intèrprets de totes les edats, des de la més veterana —probablement superats els 70 anys— fins a la més primerenca —potser sis o set anys com a màxim— complementats amb els intèrprets dels papers protagonistes que reuneixen les condicions actorals i musicals perquè l'espectacle funcioni des de l'arrencada fins al fosc final.
La història segueix la trama coneguda del conte: la petita Dorothy fa un viatge fantàstic des de Kansas a la terra d'Oz. Pel camí, coneix que, de bruixes, n'hi ha de dues menes: les bones i les malignes. I fa amistat també amb personatges que agraeixen els gestos senzills com el d'alliberar un espantaocells del camp que diu que no té cervell i no pot pensar, greixar amb oli un home de llauna que s'havia quedat rovellat i que no pot estimar perquè no té cor, o estimular l'autoestima d'un lleó poruc que diu que no té valor.
La moralitat del conte es manté: amb cervell, amb cor i amb valor es poden aconseguir fites que semblen impossibles. El viatge iniciàtic de Dorothy queda ben reflectit en la trama del musical. Sempre deixant una porta oberta per als més incrèduls a la riquesa del somni que porta a la fantasia interior de cadascú.
Les intervencions parlades situen breument cada acció. Les aparicions de les bruixes en qüestió creen una atmosfera de món fantàstic que proporciona en l'auditori tota mena de reaccions, des de les espantadisses dels més petits a les reaccionàries dels que volen prendre's la justícia pel seu compte. La presència del mag d'Oz, una espectacular carota gegant que baixa al mig de l'escenari, s'acosta als efectes cinematogràfics, amb la comprensible distància que la realitat de l'escenari exigeix.
Les intervencions musicals compten amb una bona interpretació de la protagonista en el paper de Dorothy (Alba Valero), es reforcen també amb les de l'Espantaocells (Jordi Sanosa) i els seus dos companys de viatge, el Lleó (Oriol Alguersuari) i l'Home-Llauna (Miquel Roselló), a més de les de la fada Linda, vestit rosa i vareta de rigor, la bona de la pel·lícula (Cristina Barbero).
Les intervencions corals tenen dos nivells. La dels més petits, que representa una companyia d'una dotzena d'intèrprets dels personatges anomenats els Menuts, que creen un clima d'harmonia escènica sense caure en el tòpic del número contemplatiu de fi de curs i que compensen les hores de feina que de segur hi ha al darrere, i les dels adults a Ciutat Maragda, a tocar del paratge del mag d'Oz, que tinten la seva actuació amb aires de music-hall, passos de ball de passarel·la, vestit de lluentons i barret de copa.
Vestuari i escenografia mantenen un nivell de molt bon veure fins al punt que l'espectacle teatral sembla sortit d'una producció cinematogràfica, gràcies a una evident artesania que es detecta darrere de cadascun dels utillatges i els vestits de cada personatge.
La posada en escena, amb la banda sonora enregistrada, no perd el ritme en cap moment de l'espectacle que dura una hora i quart i que arriba amb bona comprensió del conte als espectadors més petits, manté la dels més joves i crea expectació en els espectadors adults.
Posats a retreure-li un petit detall, es podria dir que els foscos entre algunes escenes s'allarguen potser uns segons més del compte d'allò que la convenció del teatre permet perquè no faci la sensació que els segons es converteixin en minuts. Però la fugaç espera en la foscor es compensa amb la descoberta del canvi d'ambient que es produeix, o amb les entrades d'algun dels personatges pel passadís de la platea, que justifiquen els instants transcorreguts en parèntesi.
Amb un espectacle com aquest, de factura sòlida i ben acabat, no cal que es busqui la complicitat de la platea perquè en té prou amb el que ofereix dalt de l'escenari i amb les peripècies de cadascun dels seus personatges, sap caminar ben bé sol.
La companyia de la Joventut de la Faràndula, diuen els programes de mà, té el suport de l'Ajuntament de Sabadell. Doncs, poques vegades un suport institucional aconsegueix una inversió tan profitosa. A més, aquesta és una doble inversió perquè és una inversió de futur, que beu de les fonts de la tradició teatral més popular, la que es fa a les cuines de casa, i que conrea la pedrera artística, que és la que durant anys i anys, ja fa més de mig segle, ha donat al teatre català noms que avui són a la primera fila de les arts escèniques. I això no és cosa dels poders ocults de cap mag com el d'Oz, sinó del treball obert, constant, tossut i eficaç fet des de ran de terra... o des de peu d'escenari, que és el mateix.
«Las listas», de Julio D. Wallovits. Intèrprets: Francesc Garrido, Ariel Casas i Pep Cortès. Escenografia i il·luminació: Quim Roy. Vestuari: Montser Figueras. Construcció escenografia: Enric Naudi bonet i Helena Vitarelli. Producció: La Doma. Direcció: Julio D. Wallovits. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 febrer 2010. Ve del cinema. Els que han vist 'Smoking room' o 'Las sillas' saben quina mena de cinema fa. El seu debut teatral ha estat gairebé per casualitat, alternativa dins de l'alternativa, en un espai com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) dins del Grec menys mediàtic de l'estiu del 2009. Però com que el CCCB té també un públic fidel disposat a redescobrir i experimentar sempre nous camps, l'espectacle, en la seva estrena, va ser una sorpresa, no només per als espectadors, sinó també per al propi autor i director.
Això, suposo, és el que ha fet que el col·lectiu privat que gestiona el Teatre Poliorama l'hagi programat durant un mes, enforquillat entre l'èxit del Tricicle i l'altre èxit en reposició 'Dos menos', amb Hèctor Alterio i José Sacristán. I un es pregunta si el públic d'aquest entrepà teatral d'aforament al ple és també el públic de 'Las listas', que sembla més aviat un espectacle de cambra, per a un grup d'espectadors que, als anys cinquanta o seixanta, ja era elitista per les circumstàncies del moment, però que avui en dia, sembla que hagi desaparegut del mapa teatral, acostumat com està a empassar-se i a pair espectacles pseudotelevisius amb plantejament, nus i desenllaç sense gaires situacions críptiques, absurdes o surrealistes que exigeixen anar més enllà.
I és que 'Las listas' és una mica de tot això i més. A vegades, et ve al cap 'Tot esperant Godot'... Beckett, Beckett, Beckett... A vegades diries que ressona l'absurd de Ionesco... A vegades, penses que és un espectacle de clowns tràgics disposats a fer creure que no ho són... Però sempre hi notes un rerefons i un registre molt personal que cal atribuir al seu autor i a la vegada director, Julio Daniel Wallovits (Buenos Aires, Argentina, 1969) i que és de suposar que s'ho ha passat bomba mentre escrivia un text fet estrictament de vocabulari, amb molt poques frases, amb un diàleg de sords, però que acaba lligant i tenint sentit en la no-relació dels dos principals personatges i, després, amb la gairebé ignorància del tercer que entra en joc.
En el fons, l'eterna crisi entre l'art i la vida, entre el paper de l'artista i l'ésser humà vulnerable. El món s'ha capgirat i ara tothom és un creador, un artista. Tothom pinta, tothom escriu, tothom fa fotografia, tothom és documentalista, reporter o assagista, tothom dissenya i tothom és capaç de construir una casa si té un contenidor de mercaderies d'aquells que s'acumulen al port...
El discurs és absolutament contemporani, diria que fins i tot avançat al temps. La revolució digital, per exemple, és una de les causes que ha difuminat i difuminrarà encara més la frontera entre creadors i espectadors passius. L'allau de blogs, pàgines web, comentaris, imatges, reportatges i notícies de primera mà que acumula la xarxa ha esgarrapat un bon tros de terreny que era reservat només a uns quants. Avui ja no fa televisió qui treballa en una televisió sinó qui té una minicàmera digital i una connexió a Internet. Avui ja no publica qui escriu i troba un editor sinó qui escriu i ho publica en un portal gratuït.
Davant d'aquest canvi de percepció social de l'art, la massa d'artistes no sap on caure morta perquè no es reconeix ni ella mateixa. Ningú no llegeix ningú. Ningú no coneix l'art de ningú. I, de rebot, les matèries primeres escassegen perquè tothom ha deixat de preocupar-se per abastir el rebost: ningú no vol treballar al camp, les granges s'han enderrocat per donar pas a habitatges de segona residència, els carnissers fan cinema i televisió, i l'artista, acostumat a morir-se de gana, però també a no deixar de xuclar de la mamella pública gràcies a la suor dels altres, cau en una crisi sense sortida.
Diria que aquesta és la tesi de l'obra 'Las listas'. A banda d'això, però, hi ha un text intel·ligent, gairebé musical, de tan senzill com és: plàtans, tonyina, espàrrecs, enciams, arròs... quilos, tones, quilòmetres... I hi ha també una interpretació dificílissima que broda per una banda Francesc Garrido, que és qui té més paper textual, i que no deixen enrere els seus dos col·legues d'escenari, en aquesta reposició, Ariel Casas —en un paper de gestos, tics i disminució física i psíquica ben aconseguit— a més de Pep Cortès, el granger que estima la feina però que renuncia a la granja perquè la seva passió és ser poeta.
L'aparició dels dos primers personatges a escena, en cadira de rodes, marca ja una situació especial que és trencada per l'aparença del mitjà que han escollit i que només és una excusa per estalviar energia havent de caminar, escriure, pintar o pensar.
Tres personatges, doncs, que podrien ser la caricatura de tres candidats carregats de bona fe i paciència esperant la Llei de Dependència, tan morts de gana com alguns dels milers de dependents com ells que esperen —aquests sí, físicament i mèdicament necessitats d'urgència— que els arribin els aliments i els ajuts promesos abans de la crisi. I és que, un cop tothom s'ha fet artista d'alguna cosa, a la Llei del Segle Dependent no li toca cap més remei sinó morir-se d'èxit. Xiiissst... És l'últim sospir de 'Las listas'... Però darrere el fosc no respon ningú.
«En Joan sense por». Text i lletres de les cançons: Toni Sans i Rubèn Montañà. Música original de Francesc Mora. Intèrprets: Anna Alborch / Maria Santallusia, Toni Sans / Lali Camps, Rubèn Montañá / Albert Mora. Piano: Francesc Mora. Coreografia: Joan Maria Segura i Bernadas. Assessorament manipulació: Maria Santallusia. Disseny titelles i escenografia: Rubèn Montañá a partir d'una idea d'Egos Petits. Contrucció titelles i escenografia: Jordi Regod i Egos Petits. Vestuari: Ramon Ivars i Egos Petits. Confecció vestuari: Leo Quintana. Il·luminació: David Bofarull. So: Jorge Mur. Direcció: Joan Maria Segura i Bernadas. Producció: Companyia Egos Petits i Centre Titelles de Lleida. Preu: 12 €. A partir 3 anys. Teatre Poliorama, Barcelona, 16 gener 2010. Qui recordi l'impacte i la descoberta del musical gòtic 'Ruddigore i la nissaga maleïda' ja sap de què parlem. Els seus creadors ho són també d'aquest espectacle musical de titelles, basat en la rondalla del Sense Por, divulgada arreu del món pels germans Grimm i adaptada aquí per Joan Amades. L'espectacle ja ha estat premiat per l'Institut del Teatre, per la Caixa Catalunya a l'última Mostra d'Igualada i amb dos Dracs d'Or del Festival de Titelles de Lleida.
Però el millor premi hauria de ser el ple absolut en aquesta minitemporada al Poliorama que es mereix, si no una pròrroga per qüestions de calendari i programació, sí una reposició en una altra ocasió perquè els d'Egos Petits, que estan ja preparats també per estrenar la seva versió de la novel·la 'La casa sota la sorra', al TNC, han aportat a la cartellera familiar un espectacle que eleva el llistó per la seva qualitat conceptual i interpretativa.
Música, titelles i teatre. Però també gènere gòtic, melodies de terror i gènere fantàstic, sobretot amb el canvi espectacular que fan amb el piano —aparentment l'únic element escenogràfic— en una escena de tunejat que el transforma en una casa de la por, on habiten, entre altres éssers, un fantasma tiquis-miquis lligat a una bola de pes i un sac d'ossos carregat de dolor.
Al costat de la moralitat amb què es tanca la història —sense tenir la por al cos és difícil conviure—, la versió d'Egos Petits inclou un element d'amistat amb una amiga de la mateixa edat del Joan Sense Por que no només l'ajuda a trobar l'espant que necessita perquè li passi el singlot amb què l'ha embruixat una fetillera sinó que s'enginya un recurs infal·lible perquè li marxi d'un cop amb l'ajuda de la mateixa bruixa a domicili —¿o potser hauríem de parlar més aviat d'una scort?— que fa una transfiguració en directe, amb una nàpia punxeguda, un pompis enorme i un pitram de considerables dimensions, en una de les escenes més celebrades.
Aquest joc de transvestisme a ull nu és una de les constants de tot l'espectacle: el ja esmentat piano tunejat, la casa del turó que es munta i es desmunta, una mongetera que creix i creix, una bicicleta de fusta de quatre rodes que transporta els dos titelles en un curt viatge iniciàtic per trobar la por, tal com mana el conte popular, i les diferents proporcions dels tres monstres —tres colors: vermell, verd i blau— que apareixen de més grans a gairebé minúsculs, desesperats davant la incapacitat que tenen de fer tremolar, ni que sigui una mica, el petit Joan Sense Por.
Els tres titellaires són, a la vegada, els intèrprets en directe dels diàlegs i de les diverses peces musicals del muntatge, totes originals del músic Francesc Mora, que és també qui intervé en directe al piano amb breus intervencions actorals conxorxades amb els diversos titelles de la història. Un espectacle creat amb els cinc sentits que desperta i estimula els de tots els espectadors, independentment de l'edat que tinguin.
«La màgia dels Ki-kids». Idea original de Roser Pujol. Guió d'Àngel Llàcer. Música: Óscar Larios. Lletres cançons: Roser Pujol. Intèrprets: Jordi Inglada, Robert González, Nerea de Miguel, Laia Piró, Guillem Albà i Albert Requena. Escenografia: Ricard Prat. Confecció girafa i altres elements: Amadeu Ferré. Vestuari: Taller Maravillas. Il·luminació: Guillem Gelabert. Direcció: Àngel Llàcer. Producció Essential Mind. Cicle Viu el Teatre. Teatre Poliorama. Barcelona, 13 desembre 2009. Preu: 12 €. A partir 3 anys. Fa ja gairebé deu anys que Roser Pujol va crear la productora Essential Minds, especialitzada en serveis educatius per a infants... i de rebot per a pares i mares. Essential Minds és un segell que va néixer emparada amb la franquícia (o llicència) en exclusiva de The Baby Einstein Company, una marca internacional de productes multimèdia per a infants creada per Julie Agnier-Clark, el 1997, aleshores mare per primera vegada i professora de literatura.
El cas de Roser Pujol, a la catalana, és similar. El seu paper de mare la va portar a crear una sèrie animada, la dels Ki-kids, basant-se en els interessos dels seus primers espectadors, els de casa. I de l'animació va passar als continguts més didàctics com els de fomentar la solidaritat i també l'aprenentatge de l'anglès des de les edats primerenques, basant-se en personatges fantàstics, petites històries i un vocabulari bàsic.
La seva dèria s'ha materialitzat en la producció de DVD i CD i, a més, una primera temptativa escènica en forma de músical que ja, fa quatre anys, va estrenar al Teatre Condal i que, revisada i ampliada, és la que ara ha reestrenat al Teatre Poliorama, dins la programació de temporada Viu el Teatre, que gestiona Únics Produccions.
L'espectacle és bàsic per a primeres edats. I si ja han tingut contacte amb els personatges a través de la sèrie televisiva o amb els DVD i els CD, la bona recepció s'estableix de seguida. La conjunció en el guió i la direcció d'Àngel Llàcer fa que el muntatge musical tingui els moments clau a través de la música, els moments d'humor imprescindibles, els moments de dubte i de canvi de rumb en el ritme i els moments corals adequats.
¿Com els ho diria...? Imaginin-se, per uns moments, que qui hi ha als escenaris són intèrprets dels Abba o intèrprets dels Mecano, ep!, amb totes les distàncies. Aquest és un musical de cambra, no de grans escenaris. Doncs, bé, els espectadors als quals s'adrecen els Ki-kids comencen a educar-se des de la platea amb la força dels fetitxes que es fan realitat per un dia, en directe, davant dels ulls, damunt l'escenari i en carn i os. La comparació és una mica agosarada, però diria que els Ki-kids s'entenen millor amb qui ja els coneixen prèviament que no pas amb els qui els acaben de conèixer, que segurament deuen ser molt pocs per la capacitat divulgativa que té la televisió entre els infants d'aquest segle.
El resultat de l'espectacle és molt correcte. El guió s'ha polit al màxim i els diàlegs, en català la majoria, i les intervencions en anglès del personatge de la Kia (Nerea de Miguel) tenen un nivell lingüístic impecable, cosa que no sempre és així en espectacles d'aquesta índole. Això, afegit a una bona composició musical, que té una peça bàsica per marcar el moment àlgid amb l'aparició de la protagonista absent durant una primera part del relat, la Pekas, damunt d'una carrossa que representa la lluna en quart minvant, fa que l'espectacle mantingui un nivell de rigor sense fissures tot i que no defuig tampoc la seva intenció de fons didàctic: aprendre algunes formes en anglès i aprendre també a valorar l'amistat, l'esforç i l'enginy per aconseguir allò que es vol: recuperar la Pekas.
Els personatges dels Ki-kids, per a qui no els coneguin, són: en Kio i la Kia, dos companys inseparables; la Pekas, que és la companya a la lluna; Mister K, que fa de mestre de cerimònies; i la girafa Kukie —titella gegant de l'espectacle— que facilita el creixent interès dels més petits, ni que passin per sota de l'edat recomanada per veure l'espectacle.
En la trama de la petita història, hi ha també, com aquell qui no vol la cosa, la presència de diversos oficis: el d'astronauta, el de carter, el de cuiner, el de bomber i el de metge, tots ells interpretats per Guillem Albà, amb caracteritzacions estrafolàries i eficaces. És precisament aquest últim, el del metge, aquell que diagnostica que la tristesa que els companys de la Pekas han detectat en la noia no és altra cosa sinó que "està a la lluna", una metàfora mèdico-lingüística que serveix al guió per entrar en la fantasia i, a la vegada, per als més grans dels petits, per interpretar el doble joc que comporta entendre què vol dir en realitat l'expressió "estar a la lluna".
Sense caure en excessos de màgies fora de l'abast i exemptes de credibilitat, fugint dels recursos del gènere fantàstic superexplotats, el contacte amb la Pekas s'obté pel mitjà més clàssic i romàntic: el de la carta. Sí, sí. Paper, llapis, sobre i segells... I un no es pot estar de pensar que l'autora no vol fer fàcil la comunicació entre terra i lluna a través dels mòbils, els SMS, Internet, el Facebook o l'Skype perquè, a aquestes altures —a més que a la Lluna no hi deu haver encara tanta tecnologia—, tornar al gènere epistolar és utilitzar un element tan fantàstic com ho podria ser l'Abracadabra o l'escombra voladora dels nostres avantpassats.
L'única participació de màgia col·lectiva és la d'utilitzar tots a una el ventall de pala de ping pong que els espectadors recullen en entrar al teatre. I, al final, els afortunats de les primeres files tenen dret a una dutxa sense aigua de bombolles de sabó que els creadors d'efectes teatrals de tants i tants espectacles farien bé de recuperar, en lloc de gastar núvols de gas blanc, que ofeguen mitja platea i que segurament no afavoreixen la reducció del canvi climàtic, tant de moda.
D'un espectacle com aquest, si es vol dir així: convencional i afortunat fruit d'una influència audiovisual, només se'n pot esperar que estigui resolt amb dignitat i que compleixi el seu principal objectiu que és el de fer-se entendre entre els espectadors als quals vol arribar i fer-los sortir del teatre una mica més savis de com hi han entrat. I aquests dos supòsits, en el cas de 'La màgia dels Ki-kids', es compleixen a la perfecció.
«Dora: la filla del sol», de Carmen Fernández Villalba. Intèrprets: Noemí Bokesa, Eduard Fisas, Bernat Cot, Irineu Tranis, Assumpció Ortet, Anna Casas. Banda sonora: Xavier Oró i Pep Solórzano. Composició cançons: Keko Pujol. Escenografia: Toni Montero. Disseny i construcció titella lloro: David Lain. Vestuari: Amadeu Ferré. Coreografies: Wendy Olivé i Eva Roig. Direcció: Lluís Juanet. Únics Produccions. Teatre Poliorama. Barcelona, 18 octubre 2009. Preu: 12 €. A partir 5 anys. La posada en escena d'aquesta peça teatral, guanyadora del premi SGAE de teatre infantil i juvenil del 2003 i publicada el 2005 per l'Editorial Anaya, manté l'equilibri entre unes escenes que mostren als espectadors primerencs les actituds aparentment habituals entre joves, que els experts anomenen assetjament o buylling i, en aquest cas, també, discriminació racial, i les escenes que mantenen el to màgic com una de les poques sortides a la situació que experimenta la protagonista, Dora, una nena mulata, òrfena, que viu amb el seu avi, en una habitació rellogada del pis d'una viuda afeccionada al bingo i que té un lloro de mascota, que li fa de guardià i confident.
Les penúries econòmiques de l'avi i Dora —tenen el deute d'uns quants mesos de lloguer a la propietària del pis—, estan pendents de l'arribada d'una carta. Mentrestant, Dora viu a l'escola l'assetjament de qui abans havia estat un amic seu, un xicot que, manipulat per la seva mala ombra —representada per un mim amb màscara—, en fa de tots colors a la noia, que no gosa parlar-ne amb ningú.
La barreja d'elements de la trama configura una història entre realista i fantàstica que juga amb la mitologia xinesa, per una banda, i amb una tènue referència al culte animista africà, per una altra, a més de recórrer a les arrels andaluses de l'avi, una llicència molt personal de l'autora, Carme Fernández Villalba, periodista i guionista establerta des de fa anys a Catalunya, però sevillana d'origen.
Poques vegades, en un espectacle de tot just una hora, adreçat als més petits, es troba una trama que acabi trenant una història tan plena de contingut: la precarietat de l'avi; la seva feina artesana de figuretes; el silenci de Dora davant de les pressions del seu assetjador, Charlie; l'ocell groc i la cuinera xinesa del carreró que ajuden Dora; la festa de Carnestoltes del grup de l'escola; les desventures de la carta i la malignitat de la Viuda sense Cor; els apunts musicals operístics; el lloro bocamoll (Rigoletto), un titella manipulat a ull nu; el clau màgic on l'avi penja la gàbia de l'ocell groc; i el mag que fa de mestre de cerimònies que, juntament amb Dora, aporten les fugaces intervencions musicals del muntatge que, malgrat el rerefons de la història, que es podria considerar dura, no defuig una sortida positiva amb la recuperació de l'amistat del jove Charlie i la tria que fa Dora per aprendre a viure lliurement i assumint el seu origen.
Amb un repartiment molt jove, el més veterà del qual sembla que és el personatge de l'avi (Eduard Fisas), l'espectacle té també el ganxo desinhibit i descarat de les intervencions esperpèntiques de la Viuda sense Cor (Assumpció Ortet) i el seu lloro Rigoletto (manipulat per Ireneu Tranis, actor, clown, mim i acròbata), un parell de personatges que, pel seu costumisme, semblen extrets d'un diorama dels molts que ha creat La Cubana i són també els que aporten el to humorístic que reben molt bé els espectadors més petits.
La principal protagonista, Dora (l'actriu Noemí Bokesa), té la responsabilitat de concentrar l'interès dels espectadors per allò que passa el seu personatge i per la incògnita de saber com i de quina manera se'n sortirà, i ho fa amb una interpretació que, sense resultar excessivament infantil, manté la frescor i el punt d'ingenuïtat de l'edat que el personatge representa.
Entre mitja dotzena d'intèrprets d'una desena de papers, alguns dels quals han treballat tant en teatre com en cinema, hi ha l'actriu Anna Casas, aquí fent el doble paper de professora i el de la xinesa Liang, la cuinera del carreró, i que, als que ara ja són adolescents, els recordarà qui era la que durant gairebé deu anys interpretava un dels personatges més populars —odiats i estimats a la vegada— de l'antic Súper 3, la terrible Ruïnosa. Anna Casas ha estat també, entre altres, una de les actrius d'una pel·lícula de Rosa Vergés, 'Maresme' o la d'un dels episodis de Carvalho, al costat de Juanjo Puigcorbé.
Ella és ara també la que, juntament amb Lluís Juanet, ha ajudat a dirigir aquesta nova proposta de Viu el Teatre, del Poliorama, un espectacle que té tots els punts a favor per formar part d'aquell repertori sense data de caducitat que, de tant en tant, com ha passat i encara passarà amb 'Pirats: els joglars flotants', de la mateixa productora, es pot reposar periòdicament perquè són espectacles als quals el pas del temps no els fa cap mal.
«Garrick». Guió: Tricicle. Intèrprets: Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans. Escenografia: Sebastià Brosa i Laura Garcia. Il·luminació: Lluís Martí. So: Tarek Rayan i Ricardo González. Vestuari: Anna Güell. Atrezzo: Tero Guzmán, Rosa Solé i Tito Sánchez. Màscares i attrezzo: Elisa Ramos. Música: Pere Bardagí. Música adicional: Jaume Vilaseca i Fred Heatherthon. Locucions: Jordi Brau i Joëlle Mulachs. Efectes especials: Enric Masip. Direcció: Tricicle. Barcelona, Teatre Poliorama, 30 octubre 2008. Reposició: 7 octubre 2009 a 10 gener 2010. A partir de 7 anys. Diuen que David Garrick, a més de ser un actor de primera fila popularíssim del segle XVIII, tenia el do de la comèdia fins al punt que els metges de l'època, com si fossin curanderos, recomanaven els seus espectacles.
¿S'imaginen els CAP's de l'Institut Català de la Salut, els Centres de Salut de la Seguretat Social, les consultes dels metges privats i els serveis d'urgències dels hospitals receptant, amb aquella lletra de metge que no s'entén —i després diuen que les criatures han perdut molt en cal·lígrafia i ortografia— els espectacles del Tricicle com una medicina tan o més miraculosa que la de Lourdes?
Si els espectadors hi van per prescripció facultativa o no, no ho sé, però el Tricicle arrossega masses com molt poques companyies ho fan en els temps que corren, tan tocats per la crisi. I un comença a sospitar que sí, que els metges de capçalera comencen a canviar la punxada maleïda, la píndola de dos colors i la baixa celestial a causa de l'estrés per una bona funció de riure garantit del Tricicle.
Això és el que ofereixen els tres veterans actors, mims i també els tres seriosos còmics posseïdors de l'estil escènic més universal que ha donat el teatre català des de mig segle passat ençà.
Amb aquest espectacle, fa la impressió que el Tricicle ha fet com Joan Miró. De la mateixa manera que el pintor va començar esbossant els primers quaderns de dibuix i els primers quadres a partir de les claus clàssiques de l'art que havia après i que intuïa i, després, es va anar reduint ell mateix a la mínima expressió fins a arribar a una mena de minimalisme colorista però ple de significats i d'expressivitat interna, el Tricicle ha passat al llarg de la seva trajectòria per espectacles de més pes escenogràfic, de més gruix argumental unitari, fins a arribar a aquest 'Garrick', fet de gags diversos, que es basen en la mínima expressió, sense perdre tampoc gens del seu contingut espaterrant que, amb el seu permís i sense que serveixi de precedent, jo anomenaria de profund teatre filosòfic i d'introspecció psicològica.
En el fons de l'humor del Tricicle hi ha una mirada irònica i entranyable a la vegada sobre la vida i l'ésser humà. Una mirada que acaba penetrant en els espectadors que es poden veure també reflectits en les actituds més ingènues i ridícules que tothom viu alguna vegada. Per això, en algun moment de l'espectacle, el Tricicle obre els llums de la platea i juga veure's les cares com si es volguessin fondre amb tots ells.
La teràpia funciona. Primer, provocant el riure des del primer segon en què els tres presumptes metges, especialistes risoterapeutes, apareixen a l'escena. I després, no deixant ni un segon de respir en cadascun dels petits gags que integren cada gag i que formen un espectacle lligat per la referència de David Garrick i les bates blanques del Tricicle, bates que apareixen i desapareixen perquè la cosa no va només de tractament mèdic, com podrien sospitar els espectadors si es deixessin enganyar per l'arrencada.
Si ara, aquí, els ressenyés un a un, cada gag, la cosa perdria el factor sorpresa que els espectadors han de tenir. L'espectacle té un ritme, en una hora i mitja, que no es perd en cap moment. Amb una banda sonora imprescindible i clips audiovisuals que no arriben a carregar més del compte. Hi ha troballes antològiques, de gran teatre. S'hi veu un faquir insuperable interpretat per Paco Mir; un convalescent en cadira de rodes interpretat per Joan Gràcia en la línia del clown més pur; un cavaller i genet d'hipòdrom interpretat per Carles Sans que acabaria fent esclatar de riure fins i tot la morruda reina d'Anglaterra; i gags de més llargada, el de l'ascensor, el dels lavabos públics, el de les embarassades —¿o potser hauria de dir el dels embarassats?—; els que fan l'ullet a la màgia; el del museu i la desfilada de carotes i màscares com una exposició en una galeria d'art; el gag del cambrer amb mal d'esquena...
En fi, un guió arrodonit al màxim que delata la triple mà de l'autoria i que fins i tot deixa veure en algun moment qui és el pare de la criatura.
'Garrick', que amb el temps i la llarga temporada que els espera, algú encara acabarà anomenant "garranyic", convençut que "garrick" és una onomatopeia acabada d'inventar pel Tricicle, és un espectacle per a totes les edats, incapaç de ferir cap sensibilitat i capaç d'alimentar i recarregar, en canvi, les piles i les neurones dels qui han perdut el costum de riure per culpa de les circumstàncies que els envolten. Si riure és sa, riure amb el Tricicle és til·la pura.
«Dos menos (Moins deux)», de Samuel Benchetrit. Versió de Fernando Masllorens i Federico González del Pino. Intèrprets: Héctor Alterio, Pepe Sacristán, Cecilia Solaguren i Nicolás Vega. Il·luminació: José Manuel Guerra. Vestuari: Sofía di Nunzio. So: Virgina Martínez Lastra i Ernesto Candenas. Escenografia: Elimilio Valenzuela, basada en la idea original d'Alberto Negrín. Assessorament coreogràfic: Elizabeth de Chapeurouge. Direcció: Óscar Martínez. Teatre Poliorama, Barcelona, 5 setembre 2009. En diuen 'Dos menos', però en podríem dir 'Dos més'. Dos més que s'ajunten per amortitzar el pedegrí que arrosseguen ben merescut a través, sobretot, d'una prolífica carrera cinematogràfica. La mostra d'això és que el cartell de "localitats exhaurides" penja en plena operació tornada i en un temps, diuen, que les butxaques no estan per a gaires alegries.
I és que l'obra del jove dramaturg francès, Samuel Benchetrit (Champigny-sur-Marne, 26 juny 1973), dóna estones d'alegries als espectadors que, a més de voler veure la parella en escena, tenen també la possibilitat de viure un guió que bascula entre el realisme dur de dos malalts terminals de càncer amb diagnòstic de vuit i quinze dies de vida, com a màxim, i una trama tintada d'un cert realisme màgic o absurd a través d'un viatge que es proposen fer els dos i que els porta a conèixer diversos personatges i les seves circumstàncies: una dona embarassada en una carretera solitària, un pis buit amb un tocadiscos antic i un disc de col·leccionista al plat, un moll a la vora d'un llac amb un suïcida que apareix per darrere com una sirena en versió mascle, una parella de ball en un saló de contactes, el vestíbul d'un hospital on la dona té la criatura...
De fet, aquestes trobades no són altra cosa sinó un recurs perquè els dos personatges principals —repeteixo, principal mèrit del muntatge— vagin desvelant el seu passat, els seus secrets amagats, l'altra cara dels seus petits enganys entre l'un i l'altre, sempre en un registre que toca els sentiments sense caure en el dramatisme sinó vestint-ho amb una pàtina d'humor que fa que de la primera escena d'hospital, amb els dos personatges al llit i en pijama, abans de rebre el seu diagnòstic de curta vida, quedi oblidada o, com a mínim, difosa en l'espai i en el temps.
Samuel Benchetrit deixa per als espectadors que decideixen si el viatge d'anada i tornada a l'hospital, tot i que en plantes diferents, realment ha tingut lloc o és fruit, potser, dels somnis dels dos personatges. Si diuen que al llindar de la mort, la vida passa com un llampec per davant, als dos malalts terminals, també la vida els passa com un llampec d'una hora i mitja i, desitjant fugir de la mort, no fan sinó caminar en cercle per tornar al llit que els acotxarà per última vegada.
L'autor és un testimoni de primera mà d'uns fets tràgics personals. És l'exmarit de l'actriu Marie Trintignant, amb qui va conviure entre el 1998 i el 2003, i és també el pare dels seus quatre fills. L'actriu va ser assassinada el 2003 per una pallissa del segon company, Bertrand Cantat, en una cambra d'hotel.
Samuel Benchetrit va estrenar aquesta obra a França fa quatre anys, protagonitzada en un dels dos principals personatges per Jean-Louis Trintignant. Samuel Benchetrit és, a més de dramaturg, escriptor, guionista, realitzador cinematogràfic i actor.
Nascut en una família treballadora, l'autor va abandonar l'escola als quinze anys i va començar a treballar de lampista, de venedor de cotxes i de repartidor. Més endavant va fer d'ajudant de fotografia i acomodador de sales de cinema. Va dirigir precisament un altre actor català, Sergi López, en la pel·lícula 'Janis et John', en la qual treballava també Marie Trintignant, estrenada just abans de la seva mort.
«REbufaplanetes» Creació de Pep Bou. Intèrprets: Pep Bou i Isaías Antolín. Escenografia: Castells de Cardedeu. Il·luminació i so: Antoni Vladimir i Jep Vergés. Attrezzo: Joan Valldeperas. Vestuari: Rui Alves. Música original: Ferran Martínez Palou. Suport en la direcció: Marta Carrasco. Direcció: Pep Bou. Teatre Poliorama, Barcelona, 27 juny 2009. Les bombolles de sabó són un element escènic tan fràgil que posen sempre entre l'espasa i la paret aquest mag del multicolor i la fantasia que és Pep Bou. La fragilitat, ell ho sap, li pot jugar males passades. Un escenari massa ressec, un ambient poc humit, un corrent d'aire traïdor entre bambolines, una densitat de públic no adequada —per poc o per massa—, i una colla de circumstàncies tècniques més fan que l'espectacle de Pep Bou sigui sempre, si no únic, almenys sí que estigui exposat a l'atzar i al perill de la rebequeria de la física, la química i, anava a dir la quàntica, en honor a la teoria de Plank, però ho deixarem en la màgia, això sí, en la màgia sense truc, sense conills amagats ni mocadors a la màniga, totalment transparent, sense enganys innocents de cap mena, honesta i lliure.
Fa més de vint-i-cinc anys que Pep Bou, a partir d'un entreteniment infantil tan senzill com el de bufar i fer bombolles en una pipa d'aigua i sabó —no sé si és conscient que, per influència o no de la seva llarga trajectòria, la pràctica de fer bombolles és una de les activitats més instaurades en les aules catalanes dels escolars més petits—, investiga i porta a l'escenari allò que té tots els aires d'una atracció de pista de circ, però que ell converteix en espectacle teatral narratiu dominat pel color, la sorpresa, l'ai ai ai que esclata, i el risc sense xarxa.
En aquest quart de segle, Pep Bou ha voltat mig món, per no dir el món sencer. Ara fins i tot té parada i fonda a Port Aventura amb un espectacle especial, perquè els temps han canviat i no cal oblidar que va ser Joan Font i Comediants qui va donar el tret de sortida als espectacles del parc d'atraccions. En els seus espectacle, li dóna suport, amb gallineta inclosa en el programa de mà, la marca de detergents KH-7 —que sembla més aviat el nom d'un submarí nuclear—, i després d'aquesta temporada d'estiu al Teatre Poliorama de Barcelona, l'esperen novament els espectadors de Hong Kong, entre altres indrets del planeta, perquè el seu llenguatge de bombolles és del tot universal i no requereix ni doblatge ni traducció simultània.
'REbufaplanetes' és el compendi dels seus números amb les bombolles més espectaculars: les raquetes de tenis, les pales de ping pong, el colador quadrilàter, els coladors quadrats grans, la taula del laboratori, el bufador de gas —que sobre l'escenari fa pensar en l'espurna de l'incendi del veí Liceu—, els cercles, els tubs de vidre... Tot un laboratori amb aigua, amb renovació d'humitat constant —molta humitat sisplau, però la justa—, amb sabó líquid i, segons en quins casos, com ell mateix va admetre a l'acabament, adreçant-se al públic el dia de la funció d'aquest comentari, molta paciència. I és que les bombolles són senyores i no només demanen silenci sinó que no volen atabalament.
L'espectacle 'REbufaplanetes' té un finíssim argument escènic. Per això Pep Bou, el professor Tornabous de la cançó, s'acompanya d'un ajudant de laboratori que, amb ell, acaben formant la típica parella de clowns seriosos, el trapella i l'espavilat, papers que sovint s'intercanvien ja sigui ruixant-se amb els aspersors del líquid de sabó o bé volent imitar l'un el que fa l'altre o jugant amb el públic que, sobretot el de les primeres files, sent inevitablement el plugim fresc més a la vora que els altres.
La participació d'una espectadora també forma part d'un dels números de l'espectacle en una picada d'ullet al típic número romàntic del pallasso que s'enamora a primer cop d'ull i que acaba oferint un record de la seva petita aventura. En aquest cas, en comptes d'una flor, el professor Bou regala un petit flascó de vidre —segurament que de sabó líquid per fer bombolles— a la seva admirada.
Música original per a l'espectacle, un inici del professor encara amb camisa de dormir i estrenyacaps i una història que va prenent cos mentre es fabriquen les diferents bombolles, les més grans, les més petites, les de globus, les de núvol, les bessones, les que s'apleguen, les fumadores, les juganeres, les artesanes —com la que fabrica un llum d'aranya digne d'una pel·lícula d'època i de palaus reials—, que integren un espectacle que continua deixant amb els ulls oberts i bocabadats els petits espectadors que s'hi troben per primera vegada i que no decep mai els espectadors veterans, malgrat que n'hagin vist les sensacions que desprèn més d'una vegada.
De les primeres proves amb un tub de vidre i una palangana d'aigua i sabó fins ara ha plogut molt. Des del 1982, quan Pep Bou, amb Pep Parès (el de la Pirena, sí) i Manel Barceló (el Sr. Nil, sí), entre altres, havien corregut, durant quatre o cinc anys, per places i escenaris amb una companyia d'animació anomenada Pa de Ral, Pep Bou viu entre bombolles de sabó.
A la dècada dels noranta, en un taller que aleshores ell tenia —¿a Granollers, si no ho recordo malament?—, va començar a experimentar amb elements tècnics més sofisticats a l'escenari, com les pantalles que li permeten crear murs de colors fets d'una capa transparent de sabó. No és en va que els seus orígens siguin de formació arquitectònica i la seva passió artística, la plàstica i les arts visuals. Quan m'ho va explicar —i ara em sento un privilegiat d'haver estat segurament dels primers a entrar en el seu laboratori de secrets—, encara en el temps del principi de la seva troballa, Pep Bou semblava viure la dèria d'un professor il·luminat que sap que ha trobat la fòrmula, però que li falta transmetre-la perquè tothom l'entengui.
Després de la seva trajectòria internacional, dels seus diversos espectacles com el clàssic 'Bufaplanetes' en el qual s'inspira aquest 'REbufaplanetes', dels premis que ha rebut i del respecte i admiració amb què és rebut sempre que s'instal·la novament aquí, no hi ha dubte que Pep Bou no només ha sabut transmetre el seu invent a tothom sinó que els que el segueixen i els que s'hi incorporen de nou se l'han fet seu i se'l senten gairebé com un patrimoni artístic propi que els fa una mica més savis i una mica més feliços... ni que sigui bufant i fent bombolles.
«Hansel i Gretel». Germans Grimm. Versió de Dani Cherta. Intèrprets: Jordi González, Roser Colillas, Anna Gras, Magda Puig i Cesc Cornet. Cor de Cambra Tornaveu: Daniel Diez, Xavier Pardo, Ignacio Melús, Jordi Querol, Cristina Rizzo, Mireia Roca, Marta Carbonell, Vanessa Murcia, Magalí Amat, Agnès Querol, Beatriz M. Rodríguez, María Gómez i Natalia Gómez. Direcció del cor: Manel Cubeles. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Música i audiovisual: Ramsés Moraleda. Coreografies i lletrista: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. A partir 3 anys. Preu: 12 €. Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. 'Hansel i Gretel', un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n'és un exemple. A l'original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials.
I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l'original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d'ara moltes famílies.
Però la riquesa d'aquest espectacle està en la combinació d'actors i actrius acompanyats d'un cor de cambra que ocupa l'espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l'espectacle, fins al punt que a un li dol que no s'exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical.
També les escenes de la casa de la bruixa, una casa de massapà, per cert, potser perquè la xocolata és massa llaminera i fa cucs, on Hansel i Gretel arriben mal guiats per un cucut mesell de la bruixa —vegi's aquí una esplèndida màscara i caracterització del personatge—, són les que tenen més efectes de llum, so i color perquè es veuen complementades amb unes peces gegants il·lustrades (el forn, el foc a terra, la cuina, els arbres...) que connecten molt bé amb l'imaginari col·lectiu dels primers espectadors.
Diu en veu baixa a la seva mare una petita espectadora d'encara no tres anys que seu a la butaca de davant meu, quan arriba el moment culminant del conte: "La bruixa no se'l menjarà [referint-se a Hansel], la llençaran al foc". És a dir, aquí es compleix aquella norma tan essencial a l'hora d'assistir a la representació d'un clàssic, que els espectadors coneixen el que ha de passar, el que no saben és com passarà.
I aquest "com" és el que fa que el muntatge de 'Hansel i Gretel' representi un encertada cloenda de temporada de la campanya 'Viu el teatre', que Únics Produccions gestiona al Teatre Poliorama, amb una proposta que deixa un bon regust per tornar a començar, i no ho dic pel massapà de la casa embruixada del bosc, precisament.
Amb un personatge incorporat de nou, una fada rosada que fa el paper de mestra de cerimònies, les escenes es van succeint pel mètode de la introducció narrativa. I aquí és on sembla que cal advertir que el teatre, com el cinema, s'hauria d'explicar sempre per si sol. ¿Cal, doncs, incloure un personatge narrador, com si estiguéssim dins de la versió escrita?
I no vol dir això que la fada rosada no hi faci el seu paper, perquè aporta un to de distància entre la llunyania en el temps de la història de llenyataires i la realitat actual, amb un to distès i humorístic, que desengreixa el rerefons de por, però que un preferiria que els espectadors que s'hi troben per primera vegada, entressin en la trama pel seu propi peu o, millor dit, pel seu propi procés de creació visual de les accions.
'Hansel i Gretel' té una trama lineal que ho permet i anar directament al gra, explotar a fons les possibilitats del gènere fantàstic que ofereix el bosc i forçar una mica més l'efecte escènic a l'hora de la casa de la bruixa que, si pot, es cruspeix les criatures, no hi faria cap mal.
«In situ» Espectacle de circ creat per Boni i R. Llull. Intèrpret: Boni (Jordi Juanet). Tècnic: DJ Mau. Vestuari: Pilar Albadalejo. Direcció musical: Pep Pascual. Direcció escènica: Marceline Kahn. Companyia Boni. A partir 5 anys. Preu: 12 €. Teatre Poliorama, Barcelona, 8 març 2009. Malgrat la llarga trajectòria de Boni com a artista de circ —ha estat un dels integrants de la companyia Boni & Carolli durant prop de vint anys i ha actuat en diverses gires internacionals— aquest és el seu debut en solitari amb un espectacle que es basa en un guió dramatúrgic que furga en la vida del mateix personatge i crea un altre personatge de ficció que ha passat per diverses experiències professionals, però que, en el fons, allò que vol ser és un cantant de rock dels de guitarra, moto Harley Davidson i jaqueta de cuir negra.
L'espectacle beu de les fonts de la pista de circ que Boni ha trepitjat durant anys i porta a l'escenari convencional alguns dels números d'acrobàcia que ell mateix pot executar i ho fa aquí amb un estil personal i suggerent: boles, bitlles, rodes de bicicleta... sempre amb la complicitat del tècnic, DJ Mau, a qui integra en el guió des del primer moment en el joc de la típica parella de clowns que són com la nit i el dia, però que es necessiten per complementar-se.
La introducció de cada número segueix una trama històrica que Boni explica molt sintèticament, des dels anys seixanta fins gairebé l'actualitat, des que volia ser artista, amb participació al Festival d'Eurovisió inclòs, passant per la seva faceta de ciclista en el Tour de France, fins que desvela clarament que la passió de la seva vida va ser el grup de rock que va formar els anys vuitanta i que rememora en un número musical amb la participació activa d'uns quants voluntaris de la platea.
Sempre amb un tractament humorístic, Boni va recorrent cadacuna de les seves etapes i recrea, sobretot, les seves peripècies ciclistes amb el Tour amb una sèrie de temptatives, amb màquines de tota mena, com la de tres rodes de joguina per a criatures, o una roda de bicicleta equipada amb esportives.
La banda sonora té un paper important en tot l'espectacle, que passa des del clima de silenci inicial perquè el tècnic DJ no té el CD amb les sintonies sinó que el porta Boni a la butxaca, fins al concert de rock amb instruments invisibles que són, malgrat això, tocats amb nervi i convenciment pels músics improvisats de la banda que ha format.
'In situ' és una mirada fresca i gens nostàlgica al polifacètic món de l'artista de circ i una aposta per mantenir l'esperit de la pista sobre l'escenari teatral. Guió, il·luminació, música i interpretació conformen un bon espectacle que no cau en tòpics i aconsegueix adreçar-se als espectadors primerencs des d'una òptica adulta, picaresca i irònica que fa que connecti també, sense complexos, amb els més grans.
«L'Inventor d'i·lusions». Guió d'Enric Ruiz, Ana Ruiz i La Miralpeix. Intèrpret: Enric Magoo. Arranjament musical: Xavi Carbonell. Escenografia i vestuari: El Talleret, Agustí Bardella i Enric Ruiz. Efectes màgics: Enric Magoo i Realitats Impossibles. Direcció: Enric Magoo. Teatre Poliorama. Barcelona, 1 febrer 2009. preu: 12 €. A partir 4 anys. La pregunta més freqüent que se sent en veu baixa entre els primers espectadors d'un espectacle de màgia és: "¿Com ho fa...?" La màgia i la sorpresa dóna pas a la incògnita. I l'interès per saber, malgrat que se sàpiga que tota màgia té truc, quina és la clau del misteri, creix a cada número de màgia.
Enric Magoo, un quart de segle d'escenaris i una trajectòria reconeguda, fa amb aquest espectacle un doble personatge. En realitat es podria anomenar "Enric MagDos" perquè, estructurat en dues parts, a la primera és el Professor Gargot, un personatge estrafolari però que inspira confiança i que regenta un taller de màgia, i a la segona part, és el GrandMack, un professional dels jocs de màgia amb el look que la categoria artística exigeix.
El Professor Magoo s'encarrega de fer una mena de classe didàctica sobre la màgia basada en set punts entre les quals hi ha les aparicions, les desaparicions, les levitacions o les transformacions. La visita al taller de màgia serveix perquè els espectadors siguin conscients que tot el que vindrà després, a la segona part, surt abans de l'obrador d'un artesà que se serveix d'utensilis domèstics, com un assecador de cabell, uns mocadors, un colom o uns cercles, per contruir la base dels jocs de mans i els números màgics que anirà fent el GrandMack.
En conjunt, l'espectacle respira màgia per tots els costats, però una màgia que no sembla gens sofisticada sinó que fa la impressió que es produeixi gairebé espontàniament. El doble paper del mag aconsegueix que allò que seria ras i curt un espectacle de màgia tingui un tractament teatral afegit, amb una petita història que comença ambientada al taller del Professor Gargot, que continua amb la visita que hi fa el GrandMack per experimentar els jocs del taller i que es clou una altra vegada amb el Professor Gargot, ara sí, amb l'as que es guarda a la màniga i el joc de màgia més acolorit i espectacular durant el qual plouen paraigües a dojo.
El muntatge no deixa de banda la participació controlada: un petit voluntari per levitar, una petita voluntària per ajudar a recuperar la imaginació a través d'una espelma i ajudar a fer realitat la levitació d'una tauleta —el moment més poètic de l'espectacle— i una sèrie de números que tenen la virtut de no posar el mag com a un ésser superior sinó com un intermediari entre la realitat i la feblesa de l'ésser humà i la fantasia i la grandesa de la màgia.
«Oliver Twist», de Charles Dickens. Adaptació d'Eduard Muntada. Intèrprets: Clara Olmo, Ingrid Teixidó, Xavi Iglesias, Jordi Huete i Roser Guasch / Eduard Muntada. Veu en off: Joan Anguera. Música: Trackatrack. Vestuari. Maria Cucurull. Escenografia: Carles Pijuan. Direcció d'Eduard Muntada. Companyia La Remoreu. Teatre Poliorama, Barcelona, 11 gener 2009. A partir 7 anys. La versió cinematogràfica més recent de la novel·la 'Oliver Twist', de Charles Dickens, és la que va fer l'any 2005 el director Roman Polanski, una pel·lícula molt fidel a l'original literari, però que va passar gairebé desapercebuda a tot arreu, aquí encara més, cosa que ni el mateix Polanski no devia acabar d'entendre.
L'explicació és senzilla: la generació de lectors dels clàssics del segle XIX ha desaparegut enmig de la boira del temps i, per tant, qualsevol versió que se'n faci, com aquesta de teatre, és una història inèdita per als primers espectadors.
Amb el muntatge teatral de la companyia La Remoreu es demostra que la història d'Oliver Twist continua fascinant com sempre ho ha fet si s'explica i es representa sense trair el nervi literari que té de fons, perquè malgrat que la companyia, en un gest de prudència, el recomana per a espectadors a partir de 7 anys, es constata que fins i tot els més petits també la segueixen amb un silenci inusual, enganxats des del primer moment a la història del nen orfe, Oliver Twist, però també xuclats per un muntatge que acarona meticulosament la trama, cada escena, el perfil dels principals personatges, l'escenografia i l'ambientació. Un bon començament d'any per a l'escena familiar. Un espectacle que mereixeria una temporada més extensa perquè reuneix tots els ingredients que un espera trobar en una adaptació teatral: respecte a la història original i respecte als espectadors, als primerencs, sense considerar-los de categoria inferior.
La densitat de la novel·la de Charles Dickens es va condensar en un llargmetratge ambiciós i molt digne de la mà de Roman Polanski, deia abans. La reducció, a causa del registre escènic, que sisplau per força n'ha de fer el muntatge teatral d'Eduard Muntada, una hora escassa, podria haver escapçat bona part del contingut original.
Però, a pesar d'això, la posada en escena segueix un guió d'escenes breus que reflecteixen els trets més importants que marca Dickens: l'inici a l'orfenat, la cessió del zelador major a un empresari de pompes fúnebres, la fugida a Londres, la coneixença d'un dels pillets carteristes, la seva entrada en la banda de nens de carrer lladregots, el paper d'una de les noies del grup, el paper del benefactor que acaba sent també el seu oncle —el The End de Dickens més ensucrat o moralista que contrasta amb una història que no evadeix el contingut de duresa en certs moments— i el final tràgic d'un dels lladregots que vol desfer-se d'Oliver, testimoni de l'assassinat, entre la boira dels ponts de Londres, de la noia que l'havia protegit. En alguns moments, potser perquè la representació es fa al Teatre Poliorama, un recorda, per l'ambientació, l'impacte que va causar en el seu dia l'estrena del musical 'Sweeney Todd', amb totes les diferències que calgui.
Tot plegat aconsegueix una versió reduïda d''Oliver Twist', però entenedora i atractiva, que no tan sols aconsegueix una representació de text amb breus apunts musicals, sinó que fins i tot pot fomentar l'interès posterior per la lectura del clàssic, ara ja molt oblidat a les velles prestatgeries, circumstància que no va calcular prou bé Roman Polanski, endut segurament per la passió personal de reproduir una obra d'orfes amb qui s'identifica del tot per la seva pròpia experiència d'infància.
La companyia resol l'extensió dela novel·la original amb la incorporació d'un narrador en off, que representa que és el mateix Oliver, ja gran —la veu és de l'actor Joan Anguera— i en intervencions molt breus, gairebé fugaces, situa cada salt temporal important de la trama, a petició dels mateixos personatges. Una aplicació audiovisual d'imatges i d'il·lustracions de segons quines escenes completa l'orientació que li podria faltar a l'espectador.
El muntatge, amb una bona interpretació coral, compta amb un vestuari que transporta la imaginació dels espectadors al paisatge empobrit, ple de misèria i fangós de l'Europa de mitjan segle XIX, un Londres que dóna molt per a la ficció, amb unes peces mòbils que representen eficaçment els diversos espais: l'orfenat, el carrer, la funerària, el refugi de la pandilla de petits lladregots, la taverna, la sala del judici, la casa de l'oncle protector, el moll i els ponts del voltant del Tàmesi londinenc...
L'adaptació textual fa també dues picades d'ullet: una cap a alguna expressió anglesa, que de seguida es transcriu, i l'altra cap a la incorporació d'una sèrie d'expressions d'argot que s'entenen pel context i que donen al diàleg de segons quins personatges —sobretot els dels baixos fons— un punt característic de la seva condició.
«Garrick». Guió: Tricicle. Intèrprets: Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans. Escenografia: Sebastià Brosa i Laura Garcia. Il·luminació: Lluís Martí. So: Tarek Rayan i Ricardo González. Vestuari: Anna Güell. Atrezzo: Tero Guzmán, Rosa Solé i Tito Sánchez. Màscares i attrezzo: Elisa Ramos. Música: Pere Bardagí. Música adicional: Jaume Vilaseca i Fred Heatherthon. Locucions: Jordi Brau i Joëlle Mulachs. Efectes especials: Enric Masip. Direcció: Tricicle. Barcelona, Teatre Poliorama, 30 octubre 2008. A partir de 7 anys. Diuen que David Garrick, a més de ser un actor de primera fila popularíssim del segle XVIII, tenia el do de la comèdia fins al punt que els metges de l'època, com si fossin curanderos, recomanaven els seus espectacles.
¿S'imaginen els CAP's de l'Institut Català de la Salut, els Centres de Salut de la Seguretat Social, les consultes dels metges privats i els serveis d'urgències dels hospitals receptant, amb aquella lletra de metge que no s'entén —i després diuen que les criatures han perdut molt en cal·lígrafia i ortografia— els espectacles del Tricicle com una medicina tan o més miraculosa que la de Lourdes?
Si els espectadors hi van per prescripció facultativa o no, no ho sé, però el Tricicle arrossega masses com molt poques companyies ho fan en els temps que corren, tan tocats per la crisi. I un comença a sospitar que sí, que els metges de capçalera comencen a canviar la punxada maleïda, la píndola de dos colors i la baixa celestial a causa de l'estrés per una bona funció de riure garantit del Tricicle.
Això és el que ofereixen els tres veterans actors, mims i també els tres seriosos còmics posseïdors de l'estil escènic més universal que ha donat el teatre català des de mig segle passat ençà.
Amb aquest espectacle, fa la impressió que el Tricicle ha fet com Joan Miró. De la mateixa manera que el pintor va començar esbossant els primers quaderns de dibuix i els primers quadres a partir de les claus clàssiques de l'art que havia après i que intuïa i, després, es va anar reduint ell mateix a la mínima expressió fins a arribar a una mena de minimalisme colorista però ple de significats i d'expressivitat interna, el Tricicle ha passat al llarg de la seva trajectòria per espectacles de més pes escenogràfic, de més gruix argumental unitari, fins a arribar a aquest 'Garrick', fet de gags diversos, que es basen en la mínima expressió, sense perdre tampoc gens del seu contingut espaterrant que, amb el seu permís i sense que serveixi de precedent, jo anomenaria de profund teatre filosòfic i d'introspecció psicològica.
En el fons de l'humor del Tricicle hi ha una mirada irònica i entranyable a la vegada sobre la vida i l'ésser humà. Una mirada que acaba penetrant en els espectadors que es poden veure també reflectits en les actituds més ingènues i ridícules que tothom viu alguna vegada. Per això, en algun moment de l'espectacle, el Tricicle obre els llums de la platea i juga veure's les cares com si es volguessin fondre amb tots ells.
La teràpia funciona. Primer, provocant el riure des del primer segon en què els tres presumptes metges, especialistes risoterapeutes, apareixen a l'escena. I després, no deixant ni un segon de respir en cadascun dels petits gags que integren cada gag i que formen un espectacle lligat per la referència de David Garrick i les bates blanques del Tricicle, bates que apareixen i desapareixen perquè la cosa no va només de tractament mèdic, com podrien sospitar els espectadors si es deixessin enganyar per l'arrencada.
Si ara, aquí, els ressenyés un a un, cada gag, la cosa perdria el factor sorpresa que els espectadors han de tenir. L'espectacle té un ritme, en una hora i mitja, que no es perd en cap moment. Amb una banda sonora imprescindible i clips audiovisuals que no arriben a carregar més del compte. Hi ha troballes antològiques, de gran teatre. S'hi veu un faquir insuperable interpretat per Paco Mir; un convalescent en cadira de rodes interpretat per Joan Gràcia en la línia del clown més pur; un cavaller i genet d'hipòdrom interpretat per Carles Sans que acabaria fent esclatar de riure fins i tot la morruda reina d'Anglaterra; i gags de més llargada, el de l'ascensor, el dels lavabos públics, el de les embarassades —¿o potser hauria de dir el dels embarassats?—; els que fan l'ullet a la màgia; el del museu i la desfilada de carotes i màscares com una exposició en una galeria d'art; el gag del cambrer amb mal d'esquena...
En fi, un guió arrodonit al màxim que delata la triple mà de l'autoria i que fins i tot deixa veure en algun moment qui és el pare de la criatura.
'Garrick', que amb el temps i la llarga temporada que els espera, algú encara acabarà anomenant "garranyic", convençut que "garrick" és una onomatopeia acabada d'inventar pel Tricicle, és un espectacle per a totes les edats, incapaç de ferir cap sensibilitat i capaç d'alimentar i recarregar, en canvi, les piles i les neurones dels qui han perdut el costum de riure per culpa de les circumstàncies que els envolten. Si riure és sa, riure amb el Tricicle és til·la pura.
«Papanotes». Guió i música de Keco Pujol. Intèrprets: Joaquim Borrell, Roser Colillas, Jordi Gonzàlez, Lluna Pindado, Xavier Flores, Rocío Rivas i Bernat Cot. Escenografia: Toni Montero. Vestuari: Amadeu Ferré. Coregrafia: Isabel Millan. Assessorament màgia: Enric Magoo. Il·luminació: Iban Marquès. Direcció: Lluís Juanet. Companyia Únics Produccions. Barcelona, Teatre Poliorama, 17 octubre 2008. Preu: 12 €. A partir 4 anys. L'espectacle musical 'Papanotes' ha obert una nova temporada del cicle Viu el Teatre, del Poliorama, la cinquena, en un moment que els seus promotors, Únics Produccions, tenen establert un conveni amb el Festival de Peralada per cinc anys en què s'encarreguen d'encetar la programació familiar del certamen d'estiu de l'Empordà
'Papanotes' es va estrenar, doncs, primer a Peralada i després va passar per la Fira de Tàrrega. La temporada d'aquesta tardor, els diumenges al Poliorama, és una oportunitat per poder veure com, amb una concepció aparentment senzilla, s'aconsegueix un espectacle d'un resultat digne i brillant.
L'aparent senzillesa amaga un bon treball creatiu de fons que comença amb un guió de conte de gènere fantàstic —atenció editors, perquè aquí hi ha un material de base que es podria convertir en àlbum il·lustrat amb cedé inclòs, si és que no està en marxa ja el projecte— i que continua amb el disseny de vestuari dels set intèrprets, les set notes musicals: PapaDó, PapaRè, PapaMí, PapaFà, PapaSol, PapaLà i PapaSí, que viuen una aventura que els fa reflexionar sobre la seva relació com a grup inseparable on cadascú és imprescindible per a tots.
Amb una banda sonora de peces musicals que barreja gèneres diversos, la història arrenca —diria que una mica a ralenti— amb la presentació de les set criatures comandades per PapaDó. Les diferències entre elles, una per distreta, l'altra per presumida, l'altra per pesada o l'altra per poca-solta, fa que el conflicte de convivència esclati i el grup, a causa d'un huracà que no se sap d'on ve ni qui el provoca, es disgregui.
És aleshores quan s'entra en el món fantàstic poblat de monstres del qual els espectadors veuran un pop golafre i un parell de bèsties gladiadores com taps de barral que vesteixen amb cuirasses i penjolls de pots i cassoles d'alumini. És quan les Papanotes passaran pel perill d'acabar fetes mandoguilles en una olla que no es veia des dels temps dels caníbals o, dit d'una altra manera, des dels temps de Massagran.
Només la presència d'un mag —d'un druïda, matisa ell mateix— de vestit blau i lluentons i llarguíssima barba blanca fins al peus, que recorda la tradició anglesa, poc difosa aquí, del vell Merlí, però en versió maligna, acabarà trencant amb el malefici que persegueix les inconscients Papanotes i els farà adonar de la importància de treballar en equip per aconseguir tornar al seu territori i per fer que no desaparegui per sempre el Món Musical. És precisament darrere del mag que s'amaga la sorpresa. Ull viu, doncs, a la barba del mag i a qui hi ha a sota.
El muntatge ha prescindit d'incloure cap decoració naturalista que hauria acabat destorbant la imprescindible dosi imaginativa que hi han de posar els espectadors. Avui en dia, les imatges del gènere fantàstic ja formen part de l'imaginari col·lectiu gràcies al cinema i és molt encertat que el teatre jugui amb la guspira d'allò que no es veu però s'endevina, tret, esclar, del vestuari de disseny fashion dels personatges, el disseny dels monstres i l'olla del brou de Papanotes.
Les peces musicals que combinen els diàlegs amb l'acció de la trama, alternen intervencions corals i algunes de solistes, que són les que creen l'atmosfera més íntima en contrast amb les de grup que són les que aporten més ritme de cos i peus al conjunt. Peça final de recordatori, essencial en qualsevol musical, i un llenguatge que, al costat d'alguns termes d'argot musical bàsic, de tant en tant deixa anar alguna petita expressió col·loquial d'argot juvenil que, de fet, no li fa cap falta perquè el guió ja s'aproxima prou i sense dificultats als espectadors que s'adreça.
«Com pot ser que t'estimi tant», de Javier Daulte. Traducció de Víctor Muñoz. Intèrprets: Mamen Duch, Míriam Iscla, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca. Escenografia de Jon Berrondo. Vestuari de Marian Coromina. Il.luminació d'Albert Faura i Carlos Lucena. So de Francisco Grande. Veu en off: Paul Berrondo. Direcció de Javier Daulte. Barcelona, Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, 19 octubre 2007. Teatre Poliorama, 3 setembre 2008. Si fos cinema, se'n podria dir un thriller psicològic. Fins i tot es podria incloure en la selecció oficial d'un dels Festivals de Sitges on la por i la sang hi són, ni que no arribin mai al riu. Però és teatre. I per acabar-ho d'arrodonir és T de Teatre, la companyia de les cinc actrius que de tant en tant escampen la boira, cadascuna pel seu costat, per tornar sempre plegades a fer el seu nou muntatge.
L'últim es titula 'Com pot ser que t'estimi tant'. L'obra és de Javier Daulte i també l'ha dirigida ell. Però fa l'efecte que elles hi han posat bona part de cullerada i de la seva experiència, que si fins ara era bàsicament un treball de monòlegs, de jocs lingüístics, d'ironia i de rèpliques i contrarèpliques, aquí es transforma en diàleg, una mica de joc de màgia, humor negre i canvis de personalitat que formen un dels nusos de l'obra.
Tot plegat s'ha situat en una escenografia que, quan s'obre el teló sembla més aviat senzilla —un apartament on conviuen modestament dues germanes— on es desenvolupa sobretot l'aspecte psicològic de la qüestió i, més endavant, gràcies a l'artilugi del moviment mecànic o manual, es converteix en un espai de pis de luxe on transcorrerà bona part de l'aspecte del thriller.
Poca cosa es pot dir per no trencar l'enjòlit de l'espectador. Només apuntar això: hi havia una vegada dues germanes bessones que feien ombra a una tercera germana amb complex de no ser estimada per ningú; hi havia també una amiga d'una de les bessones que és una mena de coet esfereït; hi havia, a més, una dona policia amb cara de perdiguera que ho endevinava tot ni que acabi malament; i hi havia encara una noia feliçment aparellada que pateix un assetjament telefònic mentre el seu company —un personatge absent— és tres mesos fora de viatge.
Javier Daulte i les T de Teatre han brodat un espectacle que captiva més per la maquinaria escènica que hi han d'aportar les intèrprets amb els seus canvis de personatges que no pas per la mateixa trama. Una trama que, també s'ha de dir, té el seu punt d'intriga i que obliga l'espectador a anar construint el laberint amb els ressorts que cada personatge li va donant. I al final, un cop construïda la trama i desfet l'embolic, si l'espectador accepta que aquesta vegada les T de Teatre no els fan un espectacle marcat exclusivament per l'humor, el resultat és teatralment atractiu i agraït.
I el fan atractiu, esclar, les cinc intèrprets que hi suen la cansalada en un anar i venir, en un obrir i tancar portes —no hi falta l'armari—, en un lligar i deslligar caps, en un enfosquir la veu i aclarir-la en un joc d'imitació, amb el suport en moments puntuals del play back, que acosten, com deia, el teatre al cinema, però en temps real i cos a cos, i amb menys efectes dels que donaria la pantalla perquè, en teatre, ja se sap —ho diuen els que hi entenen— la imaginació hi fa més del que s'hi veu.
No seria just remarcar, de les cinc actrius, la feina d'una sobre l'altra perquè, malgrat que no ho sigui del tot, l'obra té un rerefons de coral. Sí, però, que hi ha uns personatges que donen més que uns altres. I és evident que Míriam Iscla (la bessona 1 i la bessona 2) té un paper important en el joc que Javier Daulte ha marcat. També se la juga Marta Pérez, la germana frustrada, en un canvi de caracterització tan aconseguit que té uns segons llargs d'autèntica ensarronada si l'espectador no hi està atent. Mamen Duch, Carme Pla i Àgata Roca no ho tenen senzill, però sí que més planer. Els seus tres papers marquen, per una banda, la contenció, en el cas de Mamen Duch i Àgata Roca, i per una altra, el toc eixelebrat i la mirada d'ingenuïtat sobre tot el que succeeix, en el cas de Carme Pla. Una obra per veure i no deixar-se explicar. I per comprovar com es transcriu el registre del terror, tintat de blau fred en cinema, a la calidesa del teatre, i sempre en pla general.
«El zoo d'en Pitus». Guió d'Ainoa Martínez, basat en la novel.la de Sebastià Sorribas. Intèrprets: Lindes Farré, Ramon Garrido, Enric Carrasco i Damià Capella. Il.luminació i so: Ignasi Bosch. Vestuari, escenografia i atrezzo: D'Art. Creació musical: Jeroni Pagan. Direcció: Daniela de Vechhi. Tutatis Productora. A partir 5 anys. Barcelona, Teatre Poliorama, 4 maig 2008. Els qui havien llegit o vist la pel.lícula de 'La plaça del Diamant', de Mercè Rodoreda, van poder veure l'adaptació teatral que en va fer Josep M. Benet i Jornet per al Teatre Nacional de Catalunya. Els que havien llegit o vist la pel.lícula d''El zoo d'en Pitus', de Sebastià Sorribas, ara poden fer el mateix amb aquest espectacle que intenta ser fidel a la trama de la novel.la, però que també recorre a la teatralitat per aproximar-s'hi.
Un llibreter és a punt de tancar sisplau per força la seva llibreria de tota la vida. Un grup de criatures del barri ho vol evitar perquè a la llibreria hi tenia l'oportunitat de llegir còmics de franc. És per primera vegada, però, que s'endinsen de ple en la lectura d'un llibre. I és així com apareix en escena el llibre 'El zoo d'en Pitus', la novel.la de Sebastià Sorribas que ha estat de les més llegides pels infants durant els últims quaranta anys. La complicitat, doncs, amb bona part dels espectadors està servida.
A partir d'aquí, els protagonistes de l'adaptació teatral entren en el món de la ficció, al barri d'en Pitus, i es troben amb la decisió solidària d'haver d'esprémer l'enginy per ajudar en Pitus, que necessita una intervenció mèdica urgent que li poden fer en un país nòrdic d'Europa. La idea de muntar un zoològic porta de corcoll la colla. I també ha portat de corcoll els intèrprets de l'espectacle que han de fer ús de la imaginació per cobrir la representació animal que els fa falta per obrir el zoo, autèntic leit motiv de l'obra.
Les solucions haurien pogut ser moltes. Probablement una hauria pogut ser la d'utilitzar els titelles, amb una il.luminació efectista. Però la companyia ha optat pels animals retallables en cartró que apareixeran en un moment donat a les pares de la platea del teatre i que entre tots, intèrprets i petits voluntaris espectadors, ajudaran a caçar per entrar al zoo.
Un zoo de cartró que, en la imaginació dels petits espectadors, fa la seva funció, i que té com a referent les il.lustracions que durant tants anys han acompanyat la lectura de la novel.la de Sorribas qui, per cert, abans de morir, va donar el seu vistiplau a l'adaptació teatral. La fidelitat no es trenca en cap moment, fins i tot en el polèmic ús, encara, del paper del mossèn i la parròquia del barri, que l'editorial de la novel.la, La Galera, ja va intentar d'actualitzar als nous temps —sobretot perquè la tipologia de barri ha canviat molt—, però que l'autor no va permetre per mantenir el testimoni de la realitat cívica dels anys seixanta.
Avui, a l'escenari, sentir parlar del mossèn i la parròquia sona una mica allunyat, en època de centres cívics, ludoteques i grups d'esplai laics, però té l'avantatge que transporta també els espectadors a un món gairebé del passat on es resolien conflictes solidaris amb recursos que, curiosament, tornen a ser absolutament del present. ¿Deu ser això una de les influències sibel.lines del Maig del 68 tan discutit ara?
Els intèrprets d''El zoo d'en Pitus' fan esforços per posar-se a la pell dels petits personatges de l'obra, tot i que és difícil que no se'ls vegin els pèls de les cames o la creixença del cos molt més enllà de la pubertat. Acostumats a veure utilitzar criatures en temps real en segons quins papers del cinema, el paper que fan els intèrprets del muntatge té el seu mèrit perquè corre el risc de caure en el to cofoi i carrincló, cosa que, afortunadament, evita a temps l'estructura del guió.
Un personatge malvat, que fa les delícies de la participació entusiasta de la platea a l'estil tradicional del Banyeta dels titelles quan l'assenyalen com a dolent, entra en escena per compensar el salt entre la realitat i la fantasia del muntatge. Una picabaralla pel solar on s'ha d'instal.lar el zoològic de la colla d'en Pitus amb rerefons d'especulació immobiliària porta al ressò de la literatura de colla típica de mitjan segle passat que va contribuir a donar a conèixer als infants de l'època un món ideal i noble que la realitat s'ha encarregat de destarotar, si un té en compte els judicis en ple procés, ara i durant l'última dècada, sobre abusos d'especulació urbanística.
Amb tot plegat, doncs, aquesta adaptació teatral d''El zoo d'en Pitus' opta per una lleugera actualització sense perdre els valors que ja es troben en la novel.la: l'amistat, la força de treballar en equip, la manera de combatre les diferències i la descoberta del mal que pot fer un personatge maquiavèlic i una llengua viperina disposada a posar foc en un grup d'amics on tot era harmonia.
El muntatge, auster escenogràficament, pla d'il.luminació, sense gaire matisos, reposa tot el seu efectisme en una mena de puzzle gegant que va adaptant els diferents àmbits per on transcorre la trama. I se li podria retreure que es confia excessivament en el text. Hi ha alguns moments, quan es prepara l'estratègia del zoo, que el ritme afluixa perillosament. Potser ho fa el fet que l'espectador mitjà conegui a l'avançada el que ha de passar i això, inevitablement, resta la guspira de la sorpresa que hi ha en una obra desconeguda.
Malgrat tot, l'esquelet d''El zoo d'en Pitus' aguanta l'embat del pas del temps. I demostra que ha arribat en aquell punt dolç en què convergeixen dues generacions amb un llibre a la mà: els que l'han llegit de petits, que comencen a fer una mirada a la infància perduda, convertits ara en els millors recomanadors dels seus fills. Aquesta transmissió literària entre pares i fills es respira també durant tot l'espectacle teatral, una escassa relació que molts pocs espectacles aconsegueixen.
«Vola, Peter Pan». Adaptació de Joan-Andreu Vallvé a partir de la novel.la de J. M. Barrie. Actors i actrius titellaires: Jordi Pérez, Jaume Ulled, Marta Rosell, Marta Santallúsia, Íngrid Teixidó. Construcció titelles i escenografia de Sergi Torrelles i Joan-Andreu Vallvé. Vestuari: Acadèmia Cucurull. Direcció de Joan-Andreu Vallvé. Companyia Centre de Titelles de Lleida. Barcelona, Teatre Poliorama, Espectacle familiar a partir de 3 anys. 13 gener 2008. El personatge de Peter Pan és tan conegut per tantes generacions que sembla que una nova versió, aquesta vegada amb titelles, sigui una temeritat. Però el Centre de Titelles de Lleida hi té la mà trencada i amb aquesta adaptació de la novel.la de J.M.Barrie aconsegueix una nova manera d'aproximar als espectadors més petits un personatge que no els abandonarà mai.
Els elements més destacats de l'espectacle fan la suma d'un resultat excel.lent que parteix de la poètica del text, continua amb la incorporació d'uns titelles estilitzats, que més aviat semblen un joc de casa de nines, i es perfila amb l'actuació dels titellaires, intèrprets a cara destapada, com si fossin també titelles gegants, que creen un clima de teatre personificat que humanitza encara més en Peter Pan, la Wendy, el pirata del garfi i la Campaneta, a més dels germans de la Wendy, els seus pares i petits personatges secundaris, com pirates i col.legues de Peter Pan.
L'adaptació de Joan-Andreu Vallvé, que manté el punt de partida a la casa de Wendy, a tocar dels jardins de Kensington, on les criatures abans de ser criatures són ocells que s'entenen amb les fades, se centra en els elements més remarcables de la trama: l'arribada volant de Peter Pan a la cambra de la Wendy i els seus dos germans; el viatge al País del Ja Mai Més, la topada amb el vaixell de pirates, els segrestos i les batalletes i el paper essencial de la Campaneta en alguns dels desenllaços.
El món de la fantasia de J.M. Barrie es reprodueix en una escenografia plàstica que té de paret de fons un somier vell i antic (com si fos la instal.lació de Tàpies cedida i mostrada permanentment al Macba, després d'haver servit per il.lustrar el muntatge teatral, 'Johnny va agafar el seu fusell', interpretat fa una vintena d'anys, per l'actor Pep Munné), i que s'ajuda amb una peça de roba de lli blanca, que fa també la funció de pantalla transparent per a alguns moments fugaços d'ombres xineses, una taula desplegable metàl.lica, que té diferents versions, des de fer de tarima a fer de llit dels Wendy, i un arbre de ferro, que fa diverses funcions durant l'espectacle i que s'adapta a diferents usos com en les escenes del vaixell dels pirates. Tot aquest material, somier, arbre i taula, és de ferro rovellat, to de color tenebrós sobre fons blau cel, que dóna encara més la sensació de làmina il.lustrada.
La representació de 'Vola, Peter Pan' fuig de la típica funció de titelles, a vegades més enfocada a demostrar les capacitats tècniques del guant, del fil i de la paret fosca, i també s'escapa del ritme sovint lent que exigeixen segons quina mena de troupes titellaires. En aquest cas, la mobilitat d'alguns dels personatges de titelles, ajudats únicament amb suport de pal, i d'altres que són ninots de drap mal.leables, permet un ritme àgil de les diferents accions que aconsegueix mantenir també l'atenció dels espectadors més petits i que acaba arrossegant, pel pes de la història contada en viu pels actors titellaires, els que ja han passat la primera franja d'edat.
Si Peter Pan fos d'una oneagé, seria com un metge sense fronteres. D'aquí i d'enlloc. Aquí i allà on el demanen. Peter Pan renuncia a un món convencional per no perdre el seu món del Ja Mai Més, ni que més enllà no tingui telèfon mòbil, ni play station ni internet. Peter Pan continua sent el símbol de la innocència i la fantasia, dues virtuts que escassegen quan s'acaba el dret a volar i Wendy i els seus han de tornar a tocar de peus a terra.
«Pirats. Els joglars flotants». Guió i música de Keco Pujol. Intèrprets: Marc Parejo / Xavi Melero, Júlia Sesé, Enric López, Anna Casas, Albert Estengre, Belén Alonso i Jordi Gonzàlez. Escenografia: MateoTikas i Alba Martorell. Coreografia: Alícia Fernàndez. Lluita espases: Arvid Blomqvist. Vestuari: Neus Regada i Xufi Simó. Il.luminació: Andreu Banús. Direcció escènica: Lluís Juanet. Direcció musical: Keco Pujol. Companyia Únics Produccions. Recomanat a partir de 7 anys. Barcelona, Teatre Poliorama, 7 octubre 2007. Uns pirates en clau de musical. Però no només és això. L'espectacle 'Pirats. Els joglars flotants', estrenat a l'últim Festival de Peralada i que ha obert la temporada 'Viu el Teatre' del Poliorama, té tots els elements d'un gran musical, però en versió reduïda, una hora.
Posats a triar una referència, no es pot deixar d'esmentar 'Mar i cel', un dels èxits músicals més importants de Dagoll Dagom, en les seves dues etapes. Amb totes les distàncies que calgui, 'Pirats. Els joglars flotants' es distingeix, doncs, per tenir també com a centre d'interès un vaixell, més imaginatiu i menys sofisticat i més estàtic que el de 'Mar i cel'; per incorporar en les diferents escenes, la lluita de la supervivència, la cobdícia, les traïcions i les batalles en alta mar; per mantenir de rerefons un fil d'amor, o dos!; per fer una picada d'ullet a una companyia de dansa del ventre morisca, tot i que falsa, en homenatge a l'època, cap al 1659, quan pirates i moriscos poblaven les ones mediterrànies; i per incloure-hi tavernes, platges, teatre dins el teatre, personatges bons i dolents, herois i algun fins i tot fet de bona pasta.
El muntatge, seguint el registre del musical, introdueix cadascuna de les situacions amb breus diàlegs que, de manera senzilla, però sense recórrer a tòpics innecessaris, donen pas a les les escenes musicals, l'autèntic atractiu de l'espectacle, resoltes amb la dosi de qualitat imprescindible amb tendència a fer-les accessibles als espectadors més petits als quals s'adreça.
Malgrat la durada de només una hora, un té la sensació que hi han passat moltes coses. I de fet és així. Del planteig, que preveu un casament amb festa grossa, es passa a un motí del vaixell i l'abandó de la filla del capità en alta mar. Del que podria ser un naufragi se salta al rescat de la noia per part d'un altre vaixell de comediants que preparen l'espectacle que havia de distreure precisament els comensals del casament que ja no se celebrarà. De la trobada fortuïta de la noia a l'arribada en una platja on hi alternen les gitanes vidents i els pescadors de faixa, gorra i espardenya; de la platja a la taverna de gent de mal viure; i d'allà a l'aventura novament en alta mar camí de trobar la fortuna que el pare de la noia abandonada en alta mar havia deixat ben resguardada en una famosa illa de set cales.
L'aventura té polsims d'humor i cada escena acaba amb un element sorpresa que crea en els espectadors l'alè per continuar esperant el que ve darrere. Un fil argumental clar i entenedor aconsegueix aixecar del tot la platea quan espontàniament acompanya la música picant de mans o quan, des de l'escenari, se li demana que opti per una solució o per una altra.
El fil d'amor acaba amb un The End de pel.lícula, acompanyat de la justa recompensa que es mereix un grumet —de fet una grumet—, la Sargantana, una noia muda, desitjosa de trobar enamorat al preu que sigui, desig que veurà acomplert després de tantes aventures perilloses.
Entremig, el guió escènic i musical aporta referències que els més veterans cacen al vol i que enriqueixen el contingut per als espectadors iniciàtics: una tenora, un joc lingüístic, una frase feta, la caracterització de l'escena final d''Allò que el vent s'endugué', pinzellades musicals conegudes de tots i d'altres de caràcter popular, i moments poètics teatrals reforçats per la interpretació, la il.luminació i algun efecte escènic dels que enlluernen.
En conjunt, 'Pirats. Els joglars flotants' és un espectacle de factura digna en tots els seus elements: interpretació, escenografia, llum i vestuari, que deixa un bon regust als espectadors de totes les edats, i que obre la imaginació dels més petits perquè no sempre se'ls dóna tot fet. Un espectacle que fa de palanca i de porta d'entrada al gran musical, partint de l'experiència i la tradició dels últims vint anys que ha anat fent pòsit en les noves companyies de joves que s'hi dediquen i que ara és capaç de sortir a la llum en adaptacions per a tots els nivells.
«El llibertí», d'Eric-Emmanuel Schmitt. Traducció d'Esteve Miralles. Intèrprets: Laura Conejero, Ramon Madaula, Jofre Borràs, Marta Millà, Nausicaa Bonnín i Paula Vives. Espai escènic i vestuari: Montse Amenós. Il.luminació: Ignasi Morros. Caracterització: Liliana Pereña i Mònica Núñez. Il.lustracions musicals: Jean Philippe Rameau. Direcció: Joan Lluís Bozzo. Barcelona, Teatre Poliorama, 15 setembre 2007. Si no et diguessin que 'El llibertí' és d'un autor francès, Eric-Emmanuel Schmitt (Lió, 1960), es podria dir que l'obra ha estat escrita inicialment en català. La traducció d'Esteve Miralles és d'una netedat remarcable pel fet que no es limita a transcriure fidelment l'original sinó que adopta en cada gir, cada expressió i cada diàleg la ressonància d'una llengua d'arribada que els intèrprets s'han fet seva sense cap dificultat, a pesar que hi ha algun moment de notable filosofia, i que els espectadors no triguen gens tampoc a fer-se també seva sense que els grinyoli a l'orella.
Aquesta conjunció, doncs, entre intèrprets i espectadors, essencial en una obra de text com aquesta, té bona part de mèrit en la versió traduïda, a més, esclar, del terme mig que ha sabut trobar la posada en escena, entre no fer malbé una atmosfera clàssica sense renunciar tampoc a la frescor del vodevil.
No és hora ara de fer memòria de la llarga i consolidada trajectòria de Joan Lluís Bozzo com a director, però sí que es pot dir que, amb aquesta peça que porta als escenaris el personatge històric i enclopèdic de Denis Diderot, Bozzo s'ha apuntat el mèrit d'una de les seves millors direccions escèniques, com si hagués entrat en un estadi de repòs entre els musicals frenètics amb els quals ha treballat i treballa, i aquesta obra de text enjogassada amb un disposició de direcció relaxada i eficaç.
Esclar que el projecte d''El llibertí' neix amb la complicitat del seu protagonista, Ramon Madaula (Denis Diderot), i que compta amb un repartiment al qual es podria dir que li cau bé la "marxeta" que proposa l'autor. Laura Conejero, en el paper de Madame Therbouche, una pintora que està disposada a deixar Diderot retratat a pèl per a la posteritat; Marta Millà, que fa de Madame Diderot i que només té una escena per lluir el seu paper de dona cornuda i espavilada; i tres joves que no poden badar: Jofre Borràs, en Baronnet, portaveu de les presses i els neguits de l'exterior perquè volen tancar la impressió de l'article sobre la Moral que els ha d'escriure Diderot; Paula Vives, la filla adolescent de Diderot que no té res més al cap sinó quedar embarassada d'un home tan gran com el seu pare; i Nausicaa Bonnín, la jove Holbach, la filla del baró a la casa del qual s'allotja Diderot, que es mou entre el joc de la seducció adolescent per fer caure Diderot a les seves mans i la ingenuïtat de l'edat, explotada i manipulada per la pintora Madame Therbouche.
No hi ha estona per a l'avorriment, si algú es pensava que, tractant-se de Diderot, des de dalt li omplirien el cap de teories filosòfiques. La teoria filosofia, en tot cas, es desprèn de l'acció i de les situacions més rocambolesques i picants. Feia temps que no se sentia una exhalació unànime en forma de ohhhhh! des de la platea, expressada majoritàriament per nobles i irreprotxables dames catalanes, espectadores d'edat avançada —la meva funció era de tarda—, en comprovar com Ramon Madaula, vaja, en Diderot, fa un estriptís d'esquena al públic, a petició de l'entremaliada pintora, i mostra el seu pompis a la concurrència. La resta ja és imaginació.
Tot passa en un dia, el dia, precisament, que Diderot ha d'escriure el famós article sobre la Moral, el dia que tothom, al seu voltant, ha decidit posar-lo a prova. La seductora pintora, la cornuda esposa, la precoç filla, la ingènua jove Holbach i el càrrec de consciència de feina feta no hi ha destorb que representa Baronnet.
Tots aquests personatges entren i surten del pavelló de caça on pretén treballar Diderot en un joc de portes i d'armaris tancats. Un pavelló escenogràficament clàssic, gairebé de retallable, elegant i en consonància amb el vestuari que sembla com si tots ells i elles se'l posessin cada dia per anar a buscar el pa.
Vull dir que no hi ha falsa representació sinó un aire de franquesa a l'escenari. I que la broma de l'autor Eric-Emmanuel Schmitt es transforma en el fresc d'una situació vodevilesca d'alt rigor fins al punt que la qüestió de fons, l'article de la Moral, no exigeix cap definició sinó simplement buscar el que diu a l'Ètica, és a dir, buscar a la vegada el que diu a Moral. Un ping pong filosòfic que és el mateix ping pong dialèctic que mou els personatges durant tota la representació i que els enfila a la sínia i els en fa baixar perquè totes les coses, al final, tornin al seu lloc.
««15», de T de Teatre. Autors: Sergi Belbel, Albert Espinosa, Miriam Iscla, Paco Mir, Joan Ollé, Josep Pere Peyró, David Plana, Àgata Roca, T de Teatre i Patricia Hignsmith (traducció: Susanna d'Hèlix). Dramatúrgia: Sergi Belbel i T de Teatre. Actrius: Mamen Duch, Míriam Iscla, Rosa Gàmiz (Marta Pérez, baixa), Carme Pla i Àgata Roca. Il.luminació: Albert Faura. Vestuari: Pepi Aubia i Mamen Duch. Música original: Òscar Roig. Espai escènic: Judit Vidal. Direcció: Sergi Belbel i T de Teatre. Barcelona, Teatre Poliorama, 4 octubre 2006. Podria semblar una proposta nostàlgica, però no ho és gens. La companyia T de Teatre ha sabut escollir deu peces dels espectacles que ha portat per desenes d'escenaris, d'aquí i de fora, durant quinze anys i n'ha fet un nou espectacle, fresc, àgil, variat, entretingut i picaresc que fa una volta a les misèries de la societat quotidiana en vuitanta minuts.
El lligam ha estat aquesta vegada el telèfon, el telèfon mòbil, és clar. Va ser quan el telèfon fix no sonava, fa quinze anys, que les cinc actrius de T de Teatre van fundar una companyia amb un divertimento que es va disparar per enginyós. Una de les presentacions del text de Patricia Highsmith —gairebé nascut d'un exercici dramàtic de graduades— va ser al Mercat de les Flors i sembla que fos ahir.
Però han passat quinze anys i els punts i les comes i els punts i seguits continuen tancant un espectacle, fet majoritàriament de monòlegs i de diàlegs creuats, amb la força d'una interpretació coral que és una de les antològiques del teatre català dels últims temps.
Les actrius de T de Teatre —en aquest pastís commemoratiu hi ha tornat Rosa Gàmiz, que en va ser cofundadora, per substituir temporalment Marta Pérez per baixa maternal— es van adonar de seguida que la trapelleria de la Highsmith podia funcionar bé més enllà de l'experiment inicial, però que calia gratar més en l'ànima dels espectadors. I el millor era fer-ho per etapes, o per gèneres. I així neixen, a poc a poc, però sense repòs, després de 'Petits contes misògins', els espectacles 'Homes', 'Criatures' i 'Això no és vida!'. Resultat dels quatre espectacles vistos per la Seca i la Meca: 2.000 funcions i més de 750.000 espectadors.
Si bé és cert que les seves incursions televisives han ajudat a reforçar la popularitat que ara tenen, també ho és que els seus espectacles mantenen un rigor escènic i un treball que busca provocar el riure sense caure en la grolleria típica de segons quins muntatges que no es despengen de l'etiqueta del còmic a qualsevol preu. L'humor dels textos dels autors de T de Teatre mantenen una línia seriosa que permet que se segueixin amb un somriure permanent sense que ningú se senti avergonyit per insinuacions o afirmacions fora de to. La direcció de Sergi Belbel és també un dels actius que tenen a favor.
Les T de Teatre disseccionen el cos i l'ànima dels homes, les dones, les criatures i tot el que se'ls posa davant com si analitzessin el material que tenen sobre una taula de laboratori. Busquen els diàlegs tallants i les frases curtes. Però, sobretot, hi aporten la personalitat de cadascuna de les cinc actrius, la manera de fer i de dir de cadascuna d'elles, un patrimoni tan o més important que el patrimoni que ha acumulat la companyia en la seva trajectòria de quinze anys. El millor premi, a banda dels espectadors que no perden, és el fet que alguns grups de teatre amateurs s'han apropiat dels seus textos. La popularitat és, diuen, l'última prova de foc de la feina ben feta. T de Teatre l'han passada amb escreix. Allò que diuen: que duri quinze anys més o, com a mínim, que duri el que hagi de durar, mentre les cinc aguantin.
«Hombres, Mujeres y Punto». Guió de José Miguel Contreras, Miguel Sánchez Romero, Marta González de Vega, Jaime Bauzá, Gabriel García-Soto, Lele Morales, José Alberto López, Marcos Rodríguez i Nuria Domínguez. Intèrprets: Agustín Jiménez, Alexandra Jiménez, Bermúdez, Cristina Peña, Eva Hache, Fernando Albizu, Goizalde Núñez, Goyo Jiménez, Juanjo Cucalón, Nuria González, Pilar Sánchez i Ququé (5 alternant cada funció). Veu en off: El Gran Wyoming. Escenografia: Fernando González i Daniel Chaves. Il.luminació: David Arribas i Manuel Alejandre. Direcció: José Miguel Contreras, Ana Rivas i Carlos Herrero. Barcelona, Teatre Poliorama, 28 setembre 2005. Pel que es veu, la bota del racó ja no raja més. La colla d'intèrprets de la sèrie "punto.com" sobre les misèries i les virtuts de l'home i la dona i la seva missió a la terra ha estat servida en una trilogia que no es pot dir que no hagi tingut èxit.
La simbiosi de teatre i mitjans audiovisuals, televisió en concret, ha tingut en aquesta trilogia d'espectacles el seu màxim exponent. Per les cares que han anat alternant cadascun dels dos muntatges anteriors i cadascuna de les funcions de l'actual. Però també, en l'actual presentació al Teatre Poliorama, per l'entrada de l'espectacle que engega en un plató de televisió i en un programa basat en les fidelitats i les infidelitats de la parella. I encara per l'ús de la reproducció en pantalles a l'escenari de seqüències complementàries del que fan els intèrprets a l'escenari.
El que compta és el concepte global de l'espectacle. La ironia que s'hi utilitza sobre les relacions entre home i dona. I la interpretació que en fan els actors i les actrius en una posada en escena de prop de dues hores sense interrupció i també sense deixar ni un segon de respir al discurs que s'hi desenvolupa.
El guió, malgrat rascar una vegada més en els trets típics de les relacions té un recurs que el fa original i eficaç: els personatges, que poden semblar en principi posats cadascú al servei d'un monòleg, acaben conformant un lligam estret entre tots ells, marit, muller, cunyat, germana, amic del cunyat... Per tant, allò que cadascú va explicant, monologant, conforma una trama coral que té com a principal protagonista una dona de casa sobre la que acaben caient les pitjors bufetades.
Un altre aspecte eficaç del guió és la visió que dóna d'un mateix relat, primer des de l'òptica de la dona i, després, des de l'òptica de l'home. A manera que avança el muntatge, els espectadors, doncs, ja coneixen de què es parla i poden relacionar fàcilment cadascun dels monòlegs amb el que s'ha anat recopilant.
El resultat final és que el públic, un públic disposat a estendre fins a les butaques de la platea d'un teatre, les imatges que té de les estones davant els programes d'entreteniment i d'humor de la televisió, riu sense parar i aplaudeix cada cinc minuts. I és que la interpretació en conjunt se'l guanya a pols i per mèrits propis.
Malgrat l'èxit popular, però, el cicle s'ha acabat. 'Hombres punto com', 'Mujeres punto com' i, finalment, 'Hombres, Mujeres y punto'. No és un punt i a part, és un apunt per sempre. El teló l'abaixen del tot al Teatre Poliorama.
«Las mujeres de verdad tienen curvas», de Josefina López. Versió i direcció de Garbi Losada. Escenografia de Fernando González. Il.luminació de Carlos Salaberri. Intèrprets: Lilliam Kouri, Sara Cozar, Edelweis Hernández, M. Isabel Díaz i Yeyé Baez. Barcelona, Teatre Poliorama, 14 abril 2005. Al vestíbul del teatre Poliorama hi ha una bàscula. Qui vulgui comprovar el seu pes, vestit!, i deixi la butlleta amb les dades personals té dret a un sorteig setmanal. El premi: un sopar en un restaurant del grup Paradís.
I és que pes i golafreria és el ganxo d'aquesta obra de teatre que sona més per la versió cinematogràfica que pel seu origen teatral. Però el rerefons de l'obra és molt més transcendent: els tallers d'immigració il.legals que poblen les grans urbs d'aquest principi de segle.
L'autora, mexicana, va escriure el guió basant-se en la pròpia experiència de dona emigrada a Los Angeles i destinada a sobreviure amb el propi esforç. L'adaptació situa l'obra en una gran ciutat europea que podria ser Barcelona, i així ho percep l'espectador. Un taller de confecció amb salaris a preu de saldo és l'espai que serveix perquè la trama basculi —posats a fer servir la bàscula— entre la comèdia del complex o no de ser gras i el drama i la por del treball irregular i de la immigració.
Les cinc dones que protagonitzen l'espectacle són cubanes, tret d'una que és basca, perquè la companyia té aquest origen. I les cinc tenen el do d'interpretar la trama sense fer adoctrinament del conflicte de la immigració sinó vivint-lo com una circumstància més de les seves vides.
Per tant, el plat de la balança de la comèdia pesa més que el plat del drama. I fins i tot el sobrepès se'n va cap a una certa estripada escènica que, a poc a poc, serveix per perfilar cadascun dels personatges i convertir-les, totes cinc, en una de les moltes dones de la realitat ciutadana d'avui en dia que topa amb les mateixes dificultats.
L'humor, doncs, contrasta amb la por. El punt àlgid de l'humor arriba cap al final, quan les cinc dames fan una mena de streptease reconvertit en passi improvisat de llenceria fina de tots els colors. El punt àlgid de la por esclata amb la visió, per una de les finestres del soterrani que dóna a la calçada del carrer, d'una patrulla de la policia, inicialment confosa amb la brigada d'immigració, però que acaba sent una falsa alarma perquè es tracta d'una ràtzia antidroga.
Enmig de tot això, encara hi ha espai per a petits somnis de futur: la més jove que aspira arribar a la universitat i ser escriptora per poder explicar el que els passa, la promotora del taller que aspira a ser dissenyadora pel seu compte, l'enamoradissa amb un amor a la cantonada que no dura ni l'hora i mitja de l'obra, la mare madura que viu sota l'aparença d'embarassada quan ja té la menopausa o la de pes més considerable que es fa els propòsits de no menjar fins que pica a la carmanyola de la maionesa i que ja sap que mai no podrà portar els vestits de moda pensats per a figurins.
En un espectacle d'arrel mexicana, però interpretat per majoria cubana, no hi pot faltar la música. Un aparell de ràdio s'encarrega de posar banda sonora en diferents escenes. Les cinc actrius fan la resta. Coreografia d'alta costura per a espectadors —sobretot espectadores, a jutjar per l'entrada del dia de la funció!— que volen deixar de patir per tres quilos de més i que tenen ganes de crear una atmosfera de solidaritat compartida.
«El mètode Grönholm», de Jordi Galceran. Direcció de Sergi Belbel. Escenografia de Paco Azorín. Vestuari de M. Rafa Serra. Il.luminació de Kiko Planas. Intèrprets: Jordi Boixaderas, Lluís Soler, Roser Batalla i Jordi Diaz. Barcelona, Teatre Poliorama, 22 setembre 2004. A l'autor, Jordi Galceran, no li agradarà aquesta distinció, però haurà de suportar la càrrega durant un temps, que segurament serà llarg. La seva obra 'El mètode Grönholm' és probablement la millor de totes les que ha tingut l'oportunitat d'estrenar fins ara.
El perill que comporta treballar amb un argument rabiosament actual com és el de la selecció de personal queda superat per dos fets decisius: un repartiment de quatre intèrprets extraordinaris i una permanent intriga en la trama que no permeten un moment de repòs a l'espectador, entre somriures, rialles i aplaudiments espontanis.
Potser és la primera vegada que Galceran ha pogut treballar sense condicionants. És a dir: no haver de pensar a quin premi de teatre presentarà l'obra; no haver de pensar en quina productora l'hi voldrà estrenar; no haver de pensar en quina altra n'haurà de fer si aquesta no li funciona. Si el suport a la creació té algun sentit és aquest, perquè Galceran s'ha vist acomboiat pel projecte T6 del Teatre Nacional de Catalunya que, si bé en el seu conjunt no ha tingut una recepció espectacular de públic, sí que es tanca amb un bon balanç de portes endins.
Però el cas és que 'El mètode Grönholm' és i serà una de les obres d'explotació comercial més cotitzada de la pròxima temporada.
Galceran posa al límit l'arbitrarietat, la deshumanització dels mètodes de selecció de personal davant de la competitivitat, els prejudicis, la hipocresia, la mentida i les aparences. Tot plegat és un còctel amb els ingredients justos, que tasten intèrprets i espectadors junts. Uns, amb una trama que puja de to lentament per vestir per fora cadascun dels personatges i per despullar-los per dins progressivament, quan els toca el torn. Un vestir i despullar que passa del riure al plor amb calculada perversitat.
Al costat de Jordi Boixaderas i Lluís Soler, una vegada més dos actors capaços de passar del personatge clàssic més dur al personatge contemporani més feble, hi ha dos intèrprets que no són sorpresa però sí reconeixement. Jordi Diaz, més aviat cara de telenovel.la, es destapa com un actor amb mil registres amagats. I Roser Batalla, massa escassa als escenaris, es presenta com una gran senyora del teatre capaç de captivar amb papers com aquest tota mena d'espectadors.
Potser la presència de Roser Batalla és el que, en un moment donat, fa l'aparença que 'El mètode Grönholm' tingui ressonàncies d'aquell 'Qui', projecte entre teatral i televisiu, que aportava intriga i participació dels espectadors per descobrir el culpable. Però també la concepció de l'obra, el temps real i el temps teatral es conjuguen en un espai tancat d'una sala d'espera de l'empresa seleccionadora de personal, podria recordar, amb totes les distàncies, la vella comèdia negra anglesa, tan avesada a resoldre en vint metres quadrats un crim amb culpable segur a l'escenari. ¿Però, qui?
Aquesta és la incògnita d''El mètode Grönholm', que Sergi Belbel ha dirigit amb precisió de rellotgeria. ¿Qui és dels quatre aspirants a un alt càrrec el que és fals i representa en realitat l'empresa? Seria una mala passada dir ara i aquí, el qui i el què. És la clau de l'obra que, per a bé de tots els espectadors que tindrà, hauria d'afegir en el programa de mà: "Es prohibeix, sota les sancions establertes per la llei, que l'espectador d'aquest programa de mà desveli el secret d''El mètode Grönholm' a un altre espectador que encara no l'hagi vista".
«Això no és vida!». Text i dramatúrgia de T de Teatre, Sergi Belbel, Albert Espinosa i David Plana. Intèrprets: Mamen Duch, Míriam Iscla, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca. Música original d'Òscar Roig. Il.luminació d'Albert Faura. Escenografia de T de Teatre. Direcció de David Plana. Barcelona, Teatre Poliorama, 26 setembre 2003. Les T de Teatre han tornat a l'escenari, mentre refan forces per a la televisió, i ho han fet amb un espectacle que s'aparta una mica de les seves propostes anteriors, més monogràfiques, i entra en la línia del que es podria anomenar "monòleg compartit". I també, en aquesta ocasió, més endolcit i menys rebel.
'Això no és vida!' arrenca amb un cop d'efecte escènic que funciona i que, per uns instants (ai, només per uns instants!) recorda aquell enginyós joc musical i lingüístic de ping pong que les va donar a conèixer quan van començar l'aventura de crear companyia. Volàtils, damunt la boira dels núvols, les cinc protagonistes apareixen per sobre de l'escenari en un subtil joc de màgia que les fa passar del món terrenal al més enllà, en un viatge d'anada i tornada.
Aquí, a 'Això no és vida!', són cinc dones amb cinc patologies triades a l'atzar, en podrien haver estat unes altres cinc: la dinàmica, l'agressiva, l'estressada, la perepunyetes, la depressiva... Cinc dones que expliquen, cadascuna, la seva petita història, feliç o dissortada, tot i que fa la impressió que no en tenen cap ganes de parlar-ne, abans de començar.
Arribats en aquest punt, doncs, en el cas de les cinc intèrprets de T de Teatre, el guió, tot i la seva importància, és gairebé secundari, i el que realment xucla els espectadors és la singularitat interpretativa de cadascuna d'elles.
A hores d'ara, superats uns quants anys de trepitjar escenaris i uns quants milers de representacions, a més de la caracterització que imprimeix la televisió (amb la sèrie 'Jet Lag') el que compta és comprovar, en directe, la manera de fer, de moure's, de dir, de rematar, de sentenciar o de rebatre, que tenen cadascuna de les cinc protagonistes.
Les històries estan lligades per un fil de ciència-ficció, que és millor no desvelar i deixar-lo a la percepció dels mateixos espectadors. Però, repeteixo, el que realment importa és com cadascuna d'elles s'identifica amb el seu personatge i en fa un retrat que és, a la vegada, irrepetible i inseparable de l'actriu-personatge.
Tot el que tenen de bo propostes com 'Això no és vida!' també ho tenen d'arriscat. Les cinc dones de TdeTeatre corren el perill de trobar-se, tard o d'hora, engabiades, cadascuna en el seu propi personatge, i veure's obligades, per exigència del públic, a repetir-lo fins a l'esgotament. Estic convençut que en són conscients i que saben el que es fan. I que tenen molt clar on és la línia de l'horitzó que no han de trepitjar. Tenen, totes cinc, suficient qualitat actoral, per mantenir a ratlla el que volen i distingir entre el paper que la vida els ha atorgat a l'escenari i el paper que cadascuna d'elles pot fer com a actriu.
«5mujeres.com». Textos de Laura Llopis, Pablo Motos, Marta González de Vega, Arturo González Campos, Juan Herrera, José Miguel Contreras, Luis Piedrahita, David Navas, Rodrigo Sopeña, Jaime Bauzá, Miguel Sánchez-Romero i Amando Cabrero. Direcció de José Miguel Contreras i Ana Rivas. Il.luminació de David Arribas, Manuel Alejandre i Ignasi Morros. Intèrprets: Neus Asensi, Montse Pérez, Carmen Machi, Rosa Boladeras i Anna Maria Barbany. Reportera càmera: Eli Rianzo. Veu en off: Constantino Romero. Barcelona, Teatre Poliorama, 20 de febrer 2003. ¿Per què els homes duren tan poc?, diuen les cinc dones de l'espectacle '5 Mujeres.com', que es pot veure al Teatre Poliorama, en una mena de Manual d'instruccions del mascle. Després de l'èxit apoteòsic de '5 Hombres.com', i tenint en compte que no està el pati per discriminar el gènere, calia la versió femenina del tema filosòfic més bàsic de la humanitat, des que Adam i Eva la van pifiar.
L'èxit, doncs, està assegurat. Quan un és testimoni de les cleques ininterrompudes de l'auditori d'estrena, no cal que es plantegi si l'espectacle funcionarà més menys. L'evidència supera qualsevol predicció.
Per sort, l'èxit de públic va a parar a cinc dones de l'escena de debò. Cadascuna, a més, amb les seves aptituds actorals, conegudes per altres intervencions anteriors, ja sigui teatrals, cinematogràfiques o televisives. cinc actrius que, amb una mica més de temps, agafaran confiança amb el seu monòleg a partir de la recepció positiva del públic.
'5 Mujeres.com' està integrada per un guió de cinc monòlegs que fa la impressió que hagin estat treballats a fons i fins i tot col.lectivament per aconseguir una unitat de contingut. A més, l'espectacle té un entremès amb una càmera en directe a l'entrada que projecta en pantalla de l'escenari preguntes improvisades per una peridista-actriu (estil La Cubana) als espectadors i espectadores que van arribant al teatre. Les preguntes van totes pel mateix viarany, estil "punto com": com t'ho fas, com t'ho faries, com t'ho fan, com t'ho farien, com t'ho han fet, com voldries que t'ho fessin... I aquí és on es posa en evidència també el tabú que encara envolta la societat actual sobre el tema de les relacions sexuals, malgrat les possibilitats teòricament desinhibidores i educatives dels últims trenta anys. No tots els espectadors i espectadores estan disposats a dir la veritat i res més que la veritat sobre la qüestió. I és que hi ha coses que no canvien mai, per molta teoria que s'hi posi.
La resta de l'espectacle s'amaneix amb un curt fragmentat de dibuixos animats per a adults que no hi fan cap nosa i animen l'argument, en clau còmic, ben a l'inrevés dels intermedis entre monòleg i monòleg de tresillo entre les cinc dones, que no aporten res al ritme de l'espectacle i que semblen més una reunió de circumstàncies que desmereix la força dels monòlegs.
La direcció ha optat per deixar soles davant l'auditori cadascuna de les cinc dones. I això és el que l'obliga a fer els intermedis de tresillo per recordar a l'espectador que les actrius són cinc i que totes plegades formen un conjunt argumental. ¿Per què no deixar les quatre actrius restants en escena, d'espectadores, mentre la cinquena fa el seu monòleg? ¿Per què no inventar-se un ambient menys casolà com els dels tresillos i ambientar tot l'espectacle en un espai públic que permetès tenir, discretament en penombra, les quatre dones que escolten la que monologa?
Però tot plegat queda substituït per l'ofici actoral i l'excel.lent interpretació de cadascuna de les cinc protagonistes. En fan cinc. Però en podrien fer deu. El tema dóna per això i més, si se li tragués l'embolcall.
