CLIP DE TEATRE

[Poliorama]

[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]

Freqüències per zones
106.6 FM Àrea Barcelona
93.7 FM Àrea Catalunya central
98.4 FM Àrea Osona
96.8 FM Àrea Garraf
103.4 FM Àrea Girona
91.5 FM Àrea de Lleida
105.0 FM Àrea La Seu d'Urgell
100.6 FM Àrea Camp de Tarragona
90.1 FM Àrea Terres de l'Ebre
107.5 FM Àrea Andorra
104.4 FM La Cerdanya

Segueix a @andreusotorra

«Dubte», de John Patrick Shanley. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Ramon Madaula, Nora Navas, Rosa Maria Sardà i Mar Ulldemolins. Escenografia: Carles Alfaro. Ajudant escenografia: Meritxell Muñoz. Il·luminació: Kiko Planes. So: Pepe Bel. Vestuari: Berta Riera. Attrezzo: María de Frutos. Ajudant direcció: Montse Tixé. Direcció: Sílvia Munt. Coproducció: Bitò Produccions, La Zona i Grec 2012 en col·laboració amb Ramon Madaula. Teatre Poliorama, Barcelona, 7 juliol 2012. Reposició: 1 maig 2013.


El dubte de l'obra 'Dubte', en realitat, es debat entre la pederàstia i el racisme, entre la veritat i la mentida, la innocència i la intuïció malintencionada, la maldat i la bondat. El dramaturg John Patrick Shanley (Nova York, 1950) va situar aquesta obra a l'època de la seva infància, al barri del Bronx del 1964, un any després de l'assassinat a Texas del president John Fitzgerald Kennedy. Per tant, el rerefons polític d'assenyalar amb el dit un culpable sense proves o el rerefons de lluitar contra la intolerància dels últims rebrots racistes del Ku Kux Klan podrien ser dues de les referències que motiven l'autor.
Ell mateix va viure la realitat del centres educatius religiosos catòlics dels anys seixanta, com els Germans Cristians Irlandesos o les Germanes de la Caritat, i per això no li cal recórrer a la ficció per situar els personatges i el conflicte de 'Dubte' en un col·legi catòlic del Bronx, el Sant Nicolàs, marcat per la disciplina autoritària i mà de ferro de la directora, la germana Aloysius, i per l'arribada al centre, entre alumnes irlandesos i italians, del primer noi negre, Donald Miller, un preadolescent de dotze anys que no té amics i que rep la protecció especial del pare Flynn, un capellà que es guanya les criatures per la seva actitud vitalista, oberta, activa, esportista i tolerant.
El petit Donald Miller, però, és l'únic personatge absent de l'obra, tot i que, des de la seva absència, mou amb força tots els fils del conflicte que, per la maquinació de la germana Aloysius, acaba tocant la reputació del pare Flynn i amenaçant la seva continuïtat en el centre.
'Dubte' és una obra estrenada el 2004 a Broadway, guanyadora dels Premis Pulitzer i Tony, portada al cinema amb Meryl Streep en el paper de la mare superiora i Philip Seymour Hoffman en el del pare Flynn, i representada en teatres de tot el món. Faltava, doncs, l'adaptació catalana que estigués a l'alçada. Una obra com aquesta, on la paraula, el diàleg i la controvèrsia entre cadascun dels quatre personatges protagonistes és el màxim atractiu, requereix que sigui interpretada per actors i actrius de primer ordre perquè és amb la seva capacitat d'enfortir els perfils dels personatges que fan que la dialèctica ideològica que es debat prengui un to elevat que, malgrat que estigui situat en la distància de la dècada dels anys seixanta del llunyà segle passat, rebota directament sobre la consciència de la societat actual, encara cinquanta anys després.
¿És el pare Flynn culpable de debò d'haver abusat del jove negre Donald Miller? ¿Quin va ser el seu passat a l'anterior parròquia? ¿És veritat que va amagar que el jove Donald havia begut vi de missa quan feia d'escolanet? ¿És veritat que la jove germana James ha vist indicis sospitosos de por envers el pare Flynn en l'actitud del seu alumne negre? ¿És veritat que la mare de Donald reconeix el que pot haver passat, però posa per damunt de tot la violència del marit sobre el seu fill?
L'obra planteja tots aquests interrogants i molts més en un constant anar i venir des de la innocència a la sospita, balanceig del qual els espectadors no se'n podran escapar, malgrat que tampoc no es podran estar de prendre partit, ara a favor del pare Flynn en la seva defensa, ara contra la germana Aloysius per la seva obsessió malaltissa envers el pare Flynn, ara a favor de la jove germana James per la pèrdua progressiva de la il·lusió per fer de mestra a causa de l'actitud negativa de la germana superiora, ara al costat de la mare de Donald Miller...
En una escenografia volgudament tenebrosa, on la negror dels hàbits domina durant tota l'obra, en un senzill empostissat on se situa el despatx de la germana directora, vetllat per dos bancs de pedra del jardí del col·legi, dos rosers podats de poc, el so d'un corb que gralla, i la creu immensa al fons de l'escenari, la directora Sílvia Munt ha controlat que cap dels personatges surti de mare i s'ha centrat en la força del discurs —en una traducció impecable de Joan Sellent— que fins i tot en els moments més tensos i de violència verbal sembla que es resolguin amb extrema suavitat.
L'actor Ramon Madaula interpreta el pare Flynn en el paper, dels quatre de l'obra, que exigeix més matisos: l'hora del sermó, amb els hàbits de cerimònia religiosa, en primer pla; l'hora del pati i la pilota de bàsquet amb els alumnes, amb el clergyman gris; l'hora de les converses amenaçants amb la directora, la germana Aloysius; i l'hora de la conversa reconciliadora, al jardí, amb la jove germana James.
L'actriu Rosa Maria Sardà té el do de fer creïble el seu personatge de directora del centre, la germana Aloysius, però amb l'avantatge que no el caricaturitza fins a un extrem ferri i inamovible sinó que deixa que flueixin també les seves febleses i les seves contradiccions.
L'actriu Mar Ulldemolins passa de l'actitud ingènua, il·lusionada per la feina, amant de l'ensenyament humanista, de la jove germana James, a l'angoixa de sentir-se condicionada i qüestionada, a més de manipulada per la trama maquiavèlica de la la mare directora.
I, enmig de tanta foscor, de tuf de naftalina, apareix fugaçment, en una escena de només uns quinze minuts, l'actriu Nora Navas, llum de color, rostre de mare del petit Donald Miller, imatge d'una societat dels seixanta del segle passat que comença a entendre els atzars de la naturalesa humana, però que només desitja que el seu fill de pare negre acabi bé el curs quan arribi el juny i pugui tenir plaça en un bon institut. Són quinze minuts de pols teatral, de mirades i silencis, entre dues actrius d'or: Rosa Maria Sardà i Nora Navas, entre el negre de l'hàbit de la germana directora i el vermell discret de la mare. El passat que agonitza i el futur que vol viure. Una escena pensada per desfer el dubte que ha planat durant tota l'obra i que, en canvi, afegeix el cop d'efecte clau per reviscolar-lo encara més en la imaginació especuladora de l'espectador.






«Hansel i Gretel». Basat en el conte popular dels Germans Grimm. Versió, text i lletres de les cançons de Daniel Anglès. Música de Ferran González. Intèrprets: Daniel Ventosa, Nil Bofill, Marina Pastor i Maialen Fernández. Coreografies: Oscar Reyes. Disseny i creació d'escenografia i vestuari: Elisenda Rodríguez i Albert Pascual. Confecció vestuari: Montse Ciudad. Il·luminació i so: Soma Producccions. Direcció musical i música adicional: Àngel Valverde. Direcció: Carles de la Rosa. Producció de EM+P Produccions, S.L. Companyia El Musical Més Petit 2. Teatre Poliorama, Barcelona, 12 maig 2013. Preu: 13,50 €. A partir 5 anys.


Si els que es veuen obligats a okupar les cases a causa de la crisi poguessin, a més, cruspir-se'n alguns trossos de totxos, columnes de pedra o bigues de fusta, per a la manutenció diària, es matarien dos pardals d'un tret: la falta de l'habitatge i la falta d'aliments. Hi ha coses, però, que només passen en els contes.
Com aquest, que forma part de la recopilació de fonts orals dels Germans Grimm, una història d'origen germànic i que es coneix també amb el nom popular de 'La caseta de xocolata'. Una de les primeres versions catalanes, la de Carles Riba, va adoptar el títol de 'Ton i Guida', però a causa de les múltiples versions teatrals, les moltes adaptacions internacionals, les versions en pel·lícules d'animació i la versió musical en òpera, els noms de 'Hansel i Gretel', aportats des del primer moment pels Grimm, s'han mantingut com els més universals.
Aquesta nova versió de la companyia El Musical Més Petit 2 s'afegeix a les que té en el seu historial el grup, per a primers espectadors, com 'El llibre de la selva' i 'Rínxols d'or i els tres óssos' o l'espectacle de caràcter més juvenil 'Molt soroll x Shakespeare'.
En aquest cas, el conte és introduït per un personatge anomenat narrador que apareix en escena amb un llibre de dimensions considerables i efectes secundaris perquè, gràcies a la imaginació, aconsegueix que els personatges protagonistes del conte prenguin forma en carn i os i interactuïn amb el mateix narrador en l'avançament de la trama.
Un text entenedor i que se centra en els aspectes més bàsics de la història i unes interpretacions musicals de diversos registres que mantenen el bon nivell de la companyia i la tradició que han heretat, alternen les escenes parlades i les musicals amb alguna intervenció amb l'auditori que, si bé no se li demana directament, no dubta a prendre espontàniament posició a favor d'uns —els bons germans— i contra la dolenta de la pel·lícula —la bruixa— fins a aconseguir que l'enginy de l'engany de Gretel amb l'os de pota de gallina escanyolit alliberi Hansel de la gàbia on s'havia d'engreixar i els dos protagonistes facin el camí de tornada a casa.
La versió respecta els elements bàsics del conte: el bosc, la casa de xocolata —elements escenogràfics decoratius de tall clàssic—, la bruixa que hi viu, el pare que ha anat a buscar feina i que és el personatge absent —són temps d'atur— i la madrastra, a més dels dos germans, Hansel i Gretel.
Trencant fronteres culturals i temporals, la madrastra de la història —anomenada igualment així malgrat els aires dels nous temps— apareix engalanada dins d'un abric de pells —qui sap si de La Sibèria de la Rambla de Catalunya— que no deuria fer gens de gràcia als protectors dels animals. És ella qui continua enviant les dues criatures al bosc a buscar el seu pare. I és ella també la que, quan s'acaba el conte, desapareix de casa —cosa que es considera que simbolitza el fet que amb la crema de la bruixa del bosc al forn de la casa de xocolata, es crema també l'esperit de la madrastra que els volia mal.
Però, en la versió d'El Musical Més Petit 2 hi ha encara un subtil i fugaç detall d'última hora, després que la petita Gretel ha aconseguit prendre les ulleres de la bruixa i aquesta no hi veu tres dalt d'un burro i per això acaba a forn, quan en les últimes paraules del narrador, la portella del fornal fa un garranyic i s'obre misteriosament, només uns segons. Una incògnita que la versió deixa en l'aire. ¿Potser per advertir els espectadors més confiats que, a pesar del que s'explica des de fa centenars d'anys, la mala bruixa, com l'herba, no mor mai?






«El fantàstic màgic d'Oz». Guió de Quim Carné, basat en el conte de Lyman Frank Baum. Adaptació de Sebastià Vergés. Música i cançons originals de Joan B. Torrella Ibáñez. Titellaires: Sebastià Vergés i Montserrat Albalate. Escenografia: Sebastià Vergés i Joan Salvador. Direcció: Sebastià Vergés. Companyia Sebastià Vergés Titelles. Teatre Poliorama, Barcelona, 7 abril 2013. Preu: 13,50 €. A partir 2 anys.


La companyia Sebastià Vergés Titelles ja passa dels cent anys d'història. El titellaire català, Sebastià Vergés i Prats, avi de l'actual director i també titellaire, Sebastià Vergés Martínez, va plantar el primer teatrí l'any 1910 i els seus inicis es remunten a l'època romàntica del Tibidabo. Des d'aleshores, en els temps en què els titelles era un espectacle també per a adults, la família Vergés no s'ha aturat i ha estat present en diverses temporades, gires i festivals especialitzats, amb un historial que recorre multitud d'escenaris i espais com el Poble Espanyol, el Parc de Montjuïc, la taverna Els Quatre Gats o els magatzems Can Jorba, a més de la televisió en blanc i negre de l'època.
El seu repertori és extens en el gènere dels titelles. La llarga tradició del putxinel·li català, però, es respira en tots els seus espectacles, que combina amb tècniques d'innovació. L'ambient del títpic guinyol no es perd, però els Vergés actuen amb un teatre que anomenen castellet panoràmic, amb un balcó d'unes certes dimensions i alçada que permeten que, en una sala gran, per exemple, com la de l'actual proposta del clàssic màgic d'Oz, al Teatre Poliorama, els espectadors no perdin visibilitat de l'acció.
Per enllaçar amb la tradició, al costat d'una adaptació musical original molt atractiva, que ha signat el sabadellenc Joan B. Torrella, no hi falten les escenes guinyolaires del busca'm i no em trobis i tampoc el popular cop de bastó que, per moltes generacions que passin, sempre triomfa, tant si és amb uns seculars Banyeta, Tòfol, o Perico, o una bruixa malvada com la que en aquest espectacle vol fer la rosca a la petita Dorothy, voladora de Kansas, del conte del màgic d'Oz.
Publicat per primera vegada el 1900, a Chicago, el conte 'El meravellós màgic d'Oz' ('The Wonderful Wizard of Oz)' ha quedat com l'obra més coneguda de l'escriptor, actor i director de cinema, Lyman Frank Baum (Chittenango, Madison County, NY, 1856 - Hollywood, 1919) que va crear, juntament amb l'il·lustrador William Wallace Denslow (Filadèlfia, 1856 - Illes Bermudes, 1915) aquesta sèrie, coneguda ara simplement com 'El màgic d'Oz' i que va tenir aleshores tretze seqüeles. La primera adaptació al cinema del conte va originar un desacord d'autoria entre l'escriptor i l'il·lustrador que va acabar per sempre amb la seva amistat, un final, paradoxalment, del tot diferent a la moralitat que vol tenir el conte, en el qual l'esforç, l'enginy, el cervell, el cor i l'amistat juguen un paper important en el viatge que fa Dorothy
La companyia Sebastià Vergés en fa una trama d'estructura senzilla, respectuosa amb els eixos bàsics de l'original, ben explicada pels dos titellaires, acompanyada dels intermedis musicals, interpretada en directe pels mateixos titellaires darrere del balcó —Sebastià Vergés i Montserrat Albalate—, i fa conèixer als primers espectadors els personatges principals de l'obra: la protagonista Dorothy que viu un huracà de somni, i els personatges fantàstics que l'acompanyen en el viatge: el llenyataire de llauna sense cor, l'espantaocells sense cervell i el lleó poruc. Tres personatges claus de la literatura universal que ensenyen, als qui s'hi acosten per primera vegada, que la capacitat d'aconseguir alguna cosa cosa més del que es té resideix sempre en l'interior d'un mateix i no pas en un cop de vareta màgica.
Un espectacle que recupera també una varietat de telons il·lustrats de factura tradicional que van canviant a cada escena, gràcies al mecanisme del balcó del teatre esmentat abans, i que treballa amb titelles de dimensions mitjanes, moguts amb una sola mà, contruïts segurament amb el prototip de fibra de vidre, innovat en el seu dia per la mateixa companyia, i que permet que els titelles puguin moure també els ulls i la boca.
Companyies com la de Sebastià Vergés mantenen el caliu dels titellaires catalans, adaptat als nous temps, amb el rigor de llengua, tècnica i creació artística indispensable per arribar com cal als espectadors del segle XXI, influïts com estan pels avenços de la imatge i el so en la percepció de les múltiples propostes teatrals, cinematogràfiques i televisives que tenen a l'abast.






«My Sweet Country», de The Mamzelles i Àlex Mañas. Text d'Àlex Mañas. Lletres cançons: Àlex Mañas i The Mamzelles. Música: The Mamzelles. Intèrprets: Paula Malia, Bárbara Mestanza i Paula Ribó (The Mamzelles). Vestuari: Isis Velasco. Escenografia: Mireia Farré i Sílvia Grau. Ajudant direcció: Mireia Farré. Direcció: Àlex Mañas. Teatre Poliorama, Barcelona, 4 abril 2013.


Les tres integrants del grup The Mamzelles són joves. Molt joves. I no se n'amaguen. Barcelonines del 1990. Que aixequi el dit qui els pugui fer la competència. Hi ha dues menes de The Mamzelles: les que han seduït espectadors televisius amb els anuncis vintage de tres noies acolorides dels seixanta sobre l'embolic del reciclatge dels envasos i les The Mamzelles descarades, irreverents, festives i mig ni-nis, de vocació musical amb discos editats i concerts previstos i amb formació escènica.
D'aquesta fusió ha nascut la idea de l'espectacle 'My sweet country', que jo traduiria amb permís de les autores i amb una certa llibertat i total llicència com 'El clar país' ('Le plat pays'), fent una picada d'ullet a la cançó també vintage de Jacques Brel.
El clar país, l'endolcit país de The Mamzelles, és un país de somni —¿qui té més dret a somniar sinó la gent jove?— en el qual tres noies d'última generació es resisteixen a conformar-se a patir les restriccions del benestar a les quals les han condemnat els seus avis i pares amb cap de pardals i butxaca foradada.
Conseqüència: les tres mosses s'empesquen convertir-se en tres scorts, tres prostitutes de luxe disposades a menjar-se el món i també les elits que el dominen, empeses no només per l'interès material sinó per l'herència idealista que arrosseguen dels seus antecessors de voler un món millor.
El també encara jove dramaturg Àlex Mañas (Barcelona, 1974) ha col·laborat amb The Mamzelles en la construcció de l'espectacle: el guió, les lletres de les cançons i la posada en escena. I, mira, ha sortit el que ha sortit. Un espectacle mig kitsh, tocat per la ingenuïtat endolcida com el país que somnien.
Diria que l'ambició i la pressa ha traït la bona intenció de The Mamzelles. Diria també que el seu espectacle —que sembla que ja s'ha reduït uns vint minuts des de la seva estrena i s'ha quedat en una hora pelada— funcionaria millor en una sala petita, entre amics, vaja, tipus cafè-concert, amb més complicitat i intimitat amb els espectadors. En aquest cas, l'escenari del Teatre Poliorama se les ha menjades quan, en realitat, totes les expectatives apuntaven que havien de ser elles qui s'havien de menjar la sala.
Una proposta massa precipitada, arrossegada pel boom del popular 'Envàs on vàs?', que no podem fer com si no sabéssim que ha existit, programada en una hora de cartellera semigolfa en la majoria de les funcions, estranya per als espectadors domèstics, les onze de la nit, quan en aquest clar país un té la sensació que ja no queden "golfus" tret d'aquells "golfus de Roma" de Plaute i Stephen Sondheim.
Al marge de les febleses del guió, reconduïdes com millor pot per la direcció, les peces musicals de les tres intèrprets, d'estil delicat com els és propi, mínims instruments de corda i la veu, fan d'enllaç entre cadascuna de les situacions i el cas és que un es queda amb les ganes de trobar-hi més explotada la faceta musical de The Mamzelles que no pas la dramatúrgica que sembla que han volgut mostrar en aquest espectacle.
Diuen que les The Mamzelles van néixer una nit de gresca, ja fa tres anys, gairebé com un divertimento d'estudis i amics. Així van crear-se la Mamzelle Raibo, la Mamzelle Mali i la Mamzelle Mess, tres personatges amb voluntat excèntrica, molt d'acord amb l'excentricitat del temps que els ha tocat viure. Malgrat la provatura de 'The sweet country' tenen un futur al davant. Cal fer-hi confiança, doncs. De les ensopegades és del que més s'aprèn. I tot fa pensar que l'empenta i les ganes de sortir-se'n amb la seva peculiar originalitat no aniran a parar a cap contenidor. Per cert, si fos així, quin seria el més adequat per aprofitar-ne el reciclatge: ¿el groc?, ¿el blau?, ¿el verd? ¿o el marró? Triar el gra de la palla i separar bé és ara la seva responsabilitat.


Anunci 'Envàs on vas? (1). Minitràiler de l'espectacle 'My sweet country' (2). Jacques Brel interpreta 'Le plat pays' (3).




«T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré». Llibret de Joe DiPietro. Música de Jimmy Roberts. Traducció del llibret: Anna Ullibarri. Traducció de les cançons: Anna Ullibarri i Roser Batalla. Intèrprets: Frank Capdet, Mercè Martínez, Muntsa Rius i Jordi Vidal. Músics: Andreu Gallén (piano) i Víctor Pérez (violí). Coreografia: Joan Maria Segura. Escenografia: Elisenda Roca i Paula Bonet. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Vestuari: Mariel Soria. Il·lustracions projecció: Paula Bonet. Disseny vestit núvia: José María Peiró / White Day. Disseny vestit nuvi: Eduardo Bosch. Direcció musical: Andreu Gallén. Direcció escènica: Elisenda Roca. Vania Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 2 març 2013.


T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré... l'iPhone! Tretze anys després de la primera versió catalana d'aquest musical, dirigida per Esteve Ferrer i musicalment pel desaparegut Manuel Gas —un espectacle que tenia el precedent d'haver aguantat més d'onze anys en cartellera a l'Off Broadway des del 1996—, el canvi estètic més important en aquesta nova versió, dirigida ara per Elisenda Roca i musicalment per Enric Gallén ('La vampira del Raval'), és el de l'ús del telèfon mòbil gairebé en totes les escenes.
Una adaptació, la de l'iPhone com a utillatge, més que necessària, juntament a una escena amb un ordinador portàtil, que fa que, per culpa de l'ambientació, l'argument no corri el perill de quedar-se desfassat en el túnel del temps, sobretot perquè el musical no es limita a presentar les parelles de personatges només a la flor de la vida sinó que va recorrent les diferents etapes vitals, des de la joventut a la maduresa i la vellesa.
Aquesta és la clau, segurament, que fa que el muntatge caigui bé a una diversitat d'espectadors sense fronteres i que, sintetitzat ara amb només quatre intèrprets que fan tots els personatges de l'auca —abans eren sis—, tingui un caràcter més íntim i acollidor. Per reblar el clau, piano i violí, només quatre tamborets, un sofà quan cal, una taula en alguna escena i unes singulars projeccions d'il·lustracions de Paula Bonet, que fan una lectura molt personal en imatges de cada situació.
Dels quatre intèrprets, una aleshores joveníssima Mercè Martínez ('La bella y la bestia' o 'La vampira del Raval') i un també més jove Frank Capdet, ja s'havien incorporat a una de les temporades de la primera versió (l'any 2000), i ara hi entren de nou Jordi Vidal i Muntsa Rius, aquesta última amb la llarga trajectòria de formació des del Conservari del Liceu, passant per la majoria d'espectacles de Dagoll Dagom, amb una incursió amb Núria Espert a 'Master Class', i musicals com 'Mamma mia!' o 'Follies', sense oblidar el seu recordat paper del brivall Toby en el musical 'Sweeney Todd', a més de la seva intervenció, com a tutora musical d'un cor de cantants masculins interns de presó ('El coro de la cárcel').
Els quatre intèrprets suen aquí la cansalada perquè s'encaren a un llibret de divuit peces musicals, introduïdes totes per una situació escènica parlada —des de l'humor a l'explotació dels sentiments—, que no els deixa gaire temps per respirar durant una hora i tres quarts, afegit a un canvi de vestuari permanent que multiplica per sis la caracterització de cadascun d'ells.
Un repertori amable i de bon escoltar que va des de la 'Cantata per a una primera cita', passant per la timidesa de la parella de 'Si jo estigués bo', la trobada amb 'I ara... els pares' —una escena que tira d'estètica Dagoll Dagom estil 'Antaviana'—, fins al 'Sempre soltera', 'La cançó del nen', 'El tango del matrimoni' o l'escena de la parella d'avis al tanatori, per arribar a la peça final que dóna títol a l'espectacle i que intenta justificar totes les vicissituds per les quals han passat els personatges anteriors.
'T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré', una afirmació rotunda que ha fet fortuna però que peca d'ingenuïtat si tenim en compte que, en més d'un cas i de dos, a qui l'ha volguda posar a la pràctica, li ha servit per passar a la categoria d'ex, un exemplar comú de la fauna contemporània que deixa d'estimar potser perquè no és perfecte i no aconsegueix ser perfecte potser perquè no s'ha deixat canviar. Ple absolut a la platea i l'amfiteatre del teatre i aires de llarga temporada a la vista.






«Red Pontiac», de Pere Riera. Intèrprets: Míriam Iscla i Cristina Cervià. Il·luminació: Danuta Beleuchtung. Espai escènic: Sebastià Brosa. Vestuari: Oriol Grau i Paloma Arza. Direcció: Pere Riera. Producció Sala Trono. Teatre Poliorama, Barcelona, 2 març 2013.


Les criatures no hi són, però es noten. I un pot acabar pensant que les criatures són tot els espectadors de la platea, que és a qui en certs moments interpel·len cadascuna de les dues mares, al límit d'edat admesa per a l'embaràs, una amb ganes de fer criança i l'altra amb ganes que la criança no li hagués arribat mai. Les dues es troben en un banc el parc on les seves dues poncelles juguen, s'enfilen a les barres, es tusten l'un a l'altre i terregen.
Aparent clima de felicitat, doncs, que serveix d'excusa a l'autor Pere Riera (Canet de Mar, 1974) per treure la part amagada de les dues dones sota un vel d'humor que, a jutjar per la reacció de bona part de l'auditori, deu tocar el moll de l'os dels que són o han estat recentment pares i han passat per alguns dels dubtes, malfiances, males intencions o mals pensaments que expressen en el seu diàleg —una hora justa— les dues mares.
La relació entre les dues no acabaria de tenir la gràcia que té —en part per la innata interpretació de les dues actrius— si no sabéssim que una d'elles és policia municipal (Míriam Iscla) i l'altra (Cristina Cervià) és la típica mare que s'ha encasellat en el paper de mestressa de casa tot i que la seva afecció frustrada és la del disseny artesà casolà. Mares, a més, les dues, de fill únic, per ara.
El to de la trobada passa, però, de la familiaritat al xantatge. Amb una habilitat sorprenent, la mare-urbana fa "cantar" la mare-mestressa-de-casa fins a treure-li del pap no només confunciona la seva relació sexual amb el pare de la criatura, sinó la mandra dels espermatozous de l'home a l'hora de fer la criatura i la flaquesa en una ocasió, només una ocasió, d'haver-li pegat.
N'hi ha prou amb una declaració confiada d'una d'elles com aquesta perquè la trama enfili el camí de la ment tèrbola i tortuosa de l'altra: el silenci sobre no desvelar la presumpta violència de gènere a canvi d'acceptar la criatura de la guàrdia urbana ni que sigui en règim de mitja pensió perquè la mare sacrificada es pugui alliberar de l'ogre superdotat i precoç que la vida li ha regalat en forma de criatura.
'Red Pontiac' és una obra basada en l'humor, diguem, mig negre. Les intencions del xantatge de la policia municipal no arriben a inquietar del tot l'auditori perquè, entre altres coses, mai no se sabrà com acaba la història. A tot estirar, s'aclarirà que Red Pontiac és una espècie de patata vermella que va créixer als Estats Units a l'acabament de la Segona Guerra Mundial. Tothom sap que les patates, ni que estiguin immerses en la fosca, crien grills, és a dir, que estan grillades. I tothom sap també quin doble significat té l'adjectiu "grillat" aplicat a la persona. El que potser ja no sap tothom és que el Pontiac és també un cotxe de la General Motors nordamericana que ja s'ha deixat de fabricar. Patata o cotxe, el títol sona bé, té enjòlit i posa en antecedents els espectadors perquè entenguin que amaga algun misteri que les dues mares els posaran al descobert.






«El petit Dalí», d'Anna Obiols i Subi. Adaptació teatral: Anna Obiols i Benjamí Conesa. Composició musical: Núria Juanet. Lletrista: Clara Ripoll. Arranjaments musicals: Eloi Artells. Intèrprets: Jaume Gómez, Cris Vidal, Ramon Balasch i Toni Figuera. Escenografia: Mateo Tikas i Natividad Gerboles. Vestuari: Montse Gràcia i Leo Quintana. Il·luminació: Lluís Juanet. Maquillatge: Tere Afan. Construcció titelles: Carles Codina. Veu en off: Enric López. Direcció escènica: Benjamí Conesa. Direcció artística: Lluís Juanet. Únics Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 26 febrer 2012. A partir 3 anys. Preu: 13,50 euros. Reposició: 3 març 2013.


L'adaptació d'aquest espectacle parteix de l'àlbum il·lustrat 'El petit Dalí... i el camí cap als somnis', de Subi, com a autor de les làmines, i Anna Obiols, com a autora del text, publicat l'any 2003, a l'Editorial Lumen, un àlbum publicat també en altres llengües com l'anglès, el francès, el neerlandès i l'hebreu. El mateix àlbum ja va servir de base també per a un primer espectacle sobre Dalí al mateix Teatre Poliorama.
La versió actual presenta el petit Dalí —vestit de mariner d'època— quan encara no sap ni ell mateix que es convertirà en una celebritat de les arts plàstiques. Perseguit i amonestat de prop per la mestra particular, defuig tant com pot les obligacions escolars i sempre té el cap als núvols, fins al punt que només ell és capaç de veure i parlar amb una sèrie d'elements fantàstics que se li aniran apareixent en una fusió del que és la fantasia alimentada per la imaginació dels somnis que dóna com a resultat el que es coneix o es justifica amb l'etiqueta de surrealisme.
El petit Dalí troba a la platja una clau que li obrirà el camí cap a un viatge en el qual el personatge, malgrat ser el protagonista, es queda en segon terme, com un mestre de cerimònies, que va donant entrada a un bestiari fantàstic que converteix l'espectacle en una proposta amb titelles gegantins i que reprodueix algunes de les imatges que han fet universal el pintor de Figueres: els rellotges tous, el pa de pagès al cap, l'elefant de potes primes...
Des de l'aparició del sereno, muntat en un cargol, fins als núvols portats per la tramuntana, el recorregut en una barca que vola pels aires i no pel mar, porta a conèxer en ple desert el xiringuito d'un cuiner i un marmitó que li farà truites de rellotge (rellotges tous) o els guardians de la torre, dos àlfils vestit maduixot amb pinta d'anglesos armats amb forquilla que s'enfrontaran a duel amb el petit Dalí perquè es guanyi el permís per poder entrar al castell.
L'armari dels calaixos, vetllat per una mena de vell Gepetto (titella de dimensions mitjanes que manipula i hi posa veu l'actriu de la companyia), tancarà el cercle del viatge dalinià en el moment que troba la tecla negra que falta sobre el teclat del piano de casa dels Dalí aparegut enmig del somni.
L'espectacle no pretén convertir-se en un catàleg exhaustiu de l'obra pictòrica de Salvador Dalí, ni en una biografia del pintor, ni tampoc en un documental sobre la seva atzarosa vida que el va portar de Figueres al món i del món a Portlligat. Temps hi haurà, per als primers espectadors, de conèixer els seus alts-i-baixos i la repercussió de la seva obra.
L'objectiu és fomentar la riquesa del somni, la força de la imaginació i la recompensa de la fantasia a través d'un personatge que no va ser sempre el típic home del gran mostatxo refistolat, amant d'excentricitats, sinó una criatura com qualsevol altra, nascuda a casa d'un notari amb unes aptituds especials per inventar el màrqueting i la comunicació de masses molt abans que el màrqueting existís i les masses sabessin res de comunicar-se entre sí.
Les característiques de l'espectacle, que exigeix un canvi d'escenes amb la mobilitat no sempre fàcil ni ràpida dels elements gegantins escenogràfics, i només amb quatre intèrprets que fan tots els papers de l'auca, provoca que es produeixen algunes breus pauses que alenteixen fugaçment el ritme. Pel meu gust, uns deu minuts menys de durada en conjunt no farien cap mal i alliberarien l'actor que fa el personatge del petit Dalí (Jaume Gómez) d'una interpretació que l'obliga a actuar bona part en solitari.
I, posats a dir, en el text, hi trobo a faltar almenys un dels estirabots lingüístics que el geni empordanès va imprimir per a la posteritat, de ressonància fonètica tan recomanable, i que ja forma part del catàleg d'embarbussaments catalans: "Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica / va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics. / Si la polla no hagués estat xica, pica, pellarica, camatorta i becarica / els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics." ¿Algú s'atreveix a posar-hi música, ni que fos a ritme de hip-hop?






«La gran A...ventura (història d'un pallasso)», de Marcel Gros. Música original: M du Midi. Intèrpretació: Marcel Gros. Il·luminació: Pere Montoro. Escenografia: Mà a mà. Construcció inflables: T&P Construcció Tèxtil i Ultramàgic. Confecció: Señor. Tècnica: Maite Orriols. Direcció: Marcel Gros. Companyia Marcel Gros. Teatre Poliorama, Barcelona, 10 febrer 2013. Preu: 13,50 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.


Aquest espectacle és la història d'un pallasso, sí. Però la història del clown Marcel Gros (Manresa, 1957) és molt més allargada. Són trenta anys de trajectòria, bona part dels quals, en solitari, a la pista o a l'escenari, com passa en aquesta ocasió.
L'experiència de Marcel Gros beu de diferents àmbits, tant per a primers espectadors com per a veterans, des de la seva faceta inicial de cantant (Orquestra Mandarina) fins a integrant dels primers grups d'animació de carrer apareguts durant l'últim quart de segle passat, o com a fundador i creador d'espectacles de la companyia Teatre Mòbil.
El solatge i la fusió d'aquesta experiència és present en aquest espectacle, 'La gran A...ventura', que captiva tots els públics des del primer moment perquè Marcel Gros es proposa explicar una història des de l'òptica del pallasso de vocació, però sense prescindir, subtilment de petits coneixements universals i educatius que, en una narració amb ajudes interactives de l'auditori, manté l'interès permanent acompanyant-se d'elements tan senzills com efectius, per la seva màgia, gràcies als efectes de llum i de so i, sobretot, la imaginació que Marcel Gros va activant progressivament en els espectadors.
Ell en diu "espectacle multicòmic minimèdia" i això podria fer pensar que utilitza recursos d'alta sofisticació tècnica. Ben al contrari. Les eines de Marcel Gros són tan artesanals com per exemple un gran rebrec de paper platejat que l'obre l'espectacle, una escombra que perd el raspall, un cubell màgic d'escombraries, inflables que es converteixen en barret, en barba o en un sabre de faquir, una A majúscula que primer és petits però que després es fa gegantina i que serveix per fantasiejar un viatge des del fons del mar a l'infinit de l'espai, una camisa de súpertalla del pare on s'encabeix un Marcel Gros infant... i la força de la paraula sempre, durant una hora, amb aires poètics com a colofó de l'espectacle.
Marcel Gros respecta els seus espectadors, sobretot els que estan en procés de maduresa. Però no fa una distinció evident entre uns i altres. Fins i tot els tracta de "vostès" a tots, com si, en comptes de ser un pallasso català nascut al Bages fos un pallasso nascut en un indret de França on el tracte de "vostè" i de "tu" marquen una barrera a vegades infranquejable.
A Marcel Gros, com tants pallassos de raça, només li cal el nas vermell i la franquesa, una mica d'ingenuïtat barrejada amb un pols de picaresca i una mica de salsa d'ironia que s'empara en picades d'ullet a l'actualitat present en la vida dels més grans: les retallades, la crisi, el do de tenir feina, les hipoteques, la caixa d'attrezzo per La Caixa, i també un joc lingüístic amb transcripció fonètica com per exemple la tirallonga de topònims de diverses ciutats nord-americanes transformades en significats catalans quotidians. Tinc la sensació que tots, grans i petits, quan s'acaba, encara en voldrien més. Marcel Gros és un d'aquests pallassos que, si el teatre català no el tingués, s'hauria d'inventar.






«Forever Young». Guió original d'Erik Gedeon. Adaptació: Tricicle. Intèrprets: María Adamuz, Jacobo Dicenta, Dulcinea Juárez, Armando Pita, Edith Salazar i Rubén Yuste. Músic: Marc García Rami. Locució: Joël Mulachs. Escenografia: Paula Bosch. Disseny so: Luis Cortés. Tècnic de so: Albert Ballbé. Caracterització: Toni Santos. Disseny vestuari: Leo Quintana. Direcció musical: Manuel Villalta. Ajudant direcció: Carmen Rosa. Direcció: Tricicle. Teatre Poliorama, Barcelona, 1 octubre 2011. Reposició: 19 desembre 2012.


Un científic nominat al Premi Nobel de Física que treballa entre Castelldefels i Munic, especialitzat en la física quàntica, diu que d'aquí a molt poc temps podrem viatjar al futur en un plis, plas. El musical 'Forever Young', d'Erik Gedeon (Berna, Suïssa, 1963), no és un espectacle de física quàntica, en tot cas és molt físic pel que fa als intèrprets, però ja practica aquest salt al més enllà, tocant a l'any 2050, per espetegar a la cara dels espectadors més joves i els més afortunats en longevitat quina pot ser la seva destinació final.
Som en un geriàtric —residència d'avis, en llenguatge més paternalista— i la mitja dotzena d'interns amb qui els espectadors tindran l'oportunitat de compartir la vetllada són tots velles glòries de les arts escèniques i la música. Una infermera amb posat de casernària s'encarrega de portar els sis pendons a la sala, que caminen tentinejant i amb problemes la majoria i que tenen força dificultats per esquivar un esglaó de la porta d'entrada. Un piano buit espera el que farà de pianista. I unes butaques antigues i un sofà, prèviament ben airejats amb un esprai perfumat per la mateixa infermera, esperen també els sis convidats.
Breu retrat robot: una exindignada i "perroflauta" amb el mal geni a flor de pell; un exhippy últim exemplar de l'espècie; una exdiva teatral; un exFura dels Baus que es va atipar de rebentar carrosseries; un exactor parella de l'exdiva; i el pianista amb problemes de respiració.
Tots plegats aguanten els exercicis d'entreteniment amb els quals la infermera intenta mantenir-los a ratlla. I només engegar amb una composició d'escola bressol: '¿Qué hacen las manitas?', original del mateix autor de l'espectacle, la platea en ple ja no deixarà d'esclatar en riallades a tot drap, de les més sonores que s'hagin sentit mai per aquests verals escènics en els últims temps.
La candidesa que aparentment té l'espectacle i la part de llàstima que provoca la progressiva degradació física camí de la vellesa s'afegeixen al subconscient de cadascú que no pot evitar de veure-s'hi reflectit —si el món encara és món d'aquí uns anys i les retallades socials no han fet ras i curt amb les guarderies d'avis— en cadascuna de les caricatures que representen els sis protagonistes.
Superat, però, aquest primer ensurt emocional, un es deixa anar inevitablement i sense escrúpols i, com tothom, acabarà rient-se dels pobres vells de l'escenari i de qui els vetlla. I aquí pau i allà glòria i algú sebollirà l'últim.
Els trio directiu de l'espectacle, Carles Sans, Joan Gràcia i Paco Mir, del Tricicle, han posat particular cullerada en una adaptació que compensa la versió castellana —de fet hi ha molt poc text, només l'imprescindible— amb picades d'ullet a fets locals i amb alguns moments en català, tant parlats com cantats. Això, que sempre toca la fibra sensible, juga a favor de l'espectacle i aconsegueix un resultat exultant que es transmet en aplaudiments espontanis i una complicitat dels espectadors en segons quines escenes quan entren en el registre no només de l'humor Tricicle —malgrat que l'autoria és suïsso-alemany— sinó que també toquen de resquitlló el gènere del clown.
Només es pot dir que els sis avis exartistes caracteritzats amb un cert to friqui —cabell blanquinós, arrugues, monyos postissos, mitges espesses, cama ortopèdica...— i la infermera (Edith Salazar) que té els seus moments de glòria en alguna escena on es llueix com a cantant, ja sigui amb cançons iròniques o picaresques, com 'Muerte' o 'A dormir', o amb alguna ària d'òpera, es posen tothom a la butxaca amb una interpretació dels seus papers que els exigeix un domini escènic que fuig del realisme i un domini vocal per fer que les cançons que van encadenant la trama —la banda sonora d'un temps i d'una generació— creïn el clima de rigor i efectivitat que demana el musical.
L'actriu María Adamuz —cal advertir que els sis avis són anomenats pels seus noms reals a la ficció— i l'actor Jacobo Dicenta, als quals s'afegeixen entusiasmats tant Dulcinea Juárez (l'exindignada) com Armando Pita i Rubén Yuste, engeguen una lletania de fragments teatrals que passa per Shakespeare, Calderón, Lorca o Guimerà, amb un 'He mort el llop!' que deixa anar l'exindignada, una premonició del que presumptament passarà més tard, amb un fusell de munició falsa, i que em guardaré prou de desvelar.
Una guitarra, un pal de golf, un intent d'estreaptease de Jacobo dempeus en una butaca, una escena romàntica de 'Romeu i Julieta', una explicació de Dulcinea (l'exindignada) rememorant com un conte el seu temps de joventut —l'actual, esclar— vivint uns mesos dalt d'un arbre per evitar l'especulació d'unes finques, el passat de les gires de l'exhippy, una baralla que acaba a cops de ralenti entre dos dels personatges, la SGAE, les acampades del 15M a la Plaça de Catalunya, i una sèrie d'estris que van apareixent no se sap ben bé d'on: un xerrac, un assecador de cabell, una antiga maleta de màgia... I en un subtil homenatge pòstum, una urna damunt el piano —que no acabarà gaire bé— amb el que representa que són les cendres del malaguanyat actor Pepe Rubianes.
Una hora i tres quarts d'un espectacle que, al llarg de les diferents escenes, ofereix un collage de petits trossos de peces com 'Paraules d'amor' i 'Ara que tinc vint anys', de Serrat, o 'Qualsevol nit pot sortir el sol', de Sisa, al costat de 'I got you Babe', de Bono; 'I Love Rock'Roll', de Hooker/Merrill; 'Buena sera signorina', de Sigman/De Rose; 'Barbie Girl', de Delgado/Dif/Noreen; 'You can leave your hat on', de Newman; 'I Will Survive', de Fekaris/Perren; entre algunes altres, tant de composició original d'Erik Gedeon, ja sigui en forma de popurri o en interpretacions solistes, sense que hi falti, esclar, la que dóna títol a l'espectacle, 'Forever Young', d'Andreas Budee i Wolfgang Loos. En conjunt, una festa teatral de bon humor sense precedents aquí, amb un Tricicle a l'ombra disposat a superar d'una manera més suau els efectes devastadors de la crisi.






«La camisa de l'home feliç». Basat en el conte de Lleó Tolstoi. Dramatúrgia de Ramon Molins. Composició musical: Antoni Tolmos. Intèrprets: Begonya Ferrer i Ramon Molins. Espai escènic: Zum Zum Teatre. Il·lustracions, animacions i curts: Cèsar Samaniego, I+G Stop Motions, Ferran Blanch, Begonya Ferrer, Evelina Kolovon i Mònica Benabarre. Enregistrament musical: Folkincats. Vestuari: Fes-t'ho mirar i Pepa Piquer. Direcció: Ramon Molins. Companyia Zum Zum Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 18 de març 2012. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 13 gener 2013. Preu: 13,50 €. A partir 5 anys.


Dos personatges amb bombí esperen en una estació que arribi el seu tren. Ells dos i les seves pesades, atapeïdes i atrotinades maletes. Hi ha un arbre de branques pelades al fons. Entre dos pals que serveixen per fer d'estenedor amb una corda. Però els trens que hi arriben, només passen de llarg.
La primera impressió que en traurà l'espectador és que els dos personatges podrien ser Vladimir i Estragó, els dos rodamons que Beckett va fer universals a l'obra 'Tot esperant Godot'. Si aquells dos parlen i parlen esperant no se sap ben bé què, aquests dos també parlen i parlen —de moment— però amb ganes d'aprofitar el temps.
I la millor manera de fer-ho és imaginant una història com la d'aquell tsar de Lleó Tolstoi que tenia el mal de la tristesa —que no només és un mal propi dels tarongers— sinó també d'aquells humans que, posseint-ho tot, els falta el més essencial: la felicitat.
L'espectacle compleix molt bé els seus dos objectius. D'una banda, explicar d'una manera entenedora per als petits espectadors el conte de Lleó Tolstoi, que la companyia ha adaptat molt adequadament i, de l'altra, crear una proposta multidisciplinar al voltant de la trama, la qual, malgrat que té molta importància el paper en escena dels dos intèrprets, se serveix també de projeccions, animacions, efectes lumínics i escenogràfics per donar vida a cadascun dels paratges que recorren els dos emissaris del tsar per trobar algú que els doni una camisa, el remei que diuen que acabarà fent feliç el reietó.
Amb aquest espectacle, la companyia ha estat premiada a la Fira Europea de Teatre de Gijón d'aquest mateix any com a millor direcció a Ramon Molins i millor interpretació femenina a Begonya Ferrer, una manera de reconèixer en els dos intèrprets els valors en conjunt del muntatge que respira un alè poètic i que integra fantasia, màgia i teatre en estat pur amb les intervencions actorals, les projeccions animades, ja sigui sobre pantalla o sobre les tapes de les maletes obertes, o el minicurt d'animació amb titelles que fusiona els dos personatges en carn i os amb les seves representacions animades a la pantalla.
Amb un apartat de participació dels espectadors —per aconseguir un voluntari que els acompanyi durant una bona part de l'espectacle— la seriositat que es pot desprendre del rerefons del conte de Lleó Tolstoi es compensa amb moments d'humor dels dos personatges que contrasten els límits de la medicina, per molt cèlebres i internacionals que siguin els facultatius que visiten el tsar, amb la intuïció popular del senzill trobador, capaç de descobrir el mal de la falta de felicitat que pateix el monarca allà on els experts no són capaços de descobrir ni un vulgar constipat, mal que sigui auscultant amb l'estetoscopi. ¿Però qui té el remei —ni que sigui pagant un euro per recepta— que consisteix a trobar una camisa d'algú que sigui realment feliç? La moralitat de Lleó Tolstoi és evident: després de buscar i buscar, l'home més feliç del món és, precisament, aquell que no té ni una simple camisa.
La companyia Zum Zum Teatre —originària de Lleida— ha creat en els últims quinze anys espectacles gairebé tots basats en contes d'autors clàssics. Per la seva contemporaneïtat —en un moment d'incertesa social— aquesta versió de 'La camisa de l'home feliç' és un dels que es mereix una llarga temporada de gira no només pel seu contingut sinó també per com l'han sintetitzat i teatralitzat els seus creadors.






«Pàtria», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Marcel Borràs, Àlex Casanovas, Lluïsa Castell, Francesc Orella, Fermí Reixach i Rosa Vila. Escenografia: Jordi Soler Prim. Vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Lucho Soriano i Mariona Trias. Il·luminació: David Bofarull. So: Damien Bazin. Vídeo: Joan Rodón. Traduccions de l'anglès: Barnaby Griffiths. Ajudant direcció: Blanca Bardagil. Direcció: Jordi Casanovas. Coproducció: Teatre Lliure i El Canal Centre Arts Escèniques Salt - Girona. Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona, 25 octubre 2012. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 29 novembre 2012.


El dramaturg Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) encara es pot considerar per al gran públic teatral un autor dels etiquetats com a emergents, malgrat una trentena d'obres en nòmina, algunes representacions prou exitoses i la fundació de la singular companyia Flyhard, amb miniseu pròpia a Barcelona.
Tinc la impressió, però, que el seu "bateig" definitiu l'ha fet amb aquesta obra, 'Pàtria'. I no perquè, tot i haver estrenat abans al Teatre Nacional de Catalunya ('Una història catalana', juny 2011, obra que, per cert, tornarà aquesta temporada ampliada i revisada a la Sala Gran del TNC) és amb 'Pàtria', la seva segona incursió en una anunciada trilogia sobre la identitat catalana, que aconseguirà el favor dels espectadors en el sentit ampli del terme.
A 'Pàtria', l'autor i també director del muntatge, ha reunit sis intèrprets de pes d'or. Primer, un enèrgic i imponent Francesc Orella que modula les diferents situacions anímiques del seu personatge, el periodista Miquel Raventós —cognom d'influència penedesenca pròpia de l'autor!— que es converteix en el primer candidat polític que vol aconseguir i que proclama la independència de Catalunya.
Al seu voltant, l'actriu Lluïsa Castell (dona del protagonista i personatge absent com el de la mare del mateix protagonista) fa juntament amb l'actriu Rosa Vila (una assessora suïssa capaç de guanyar les campanyes més difícils) el paper de mestre de cerimònies a vegades i de narradora en altres moments per encarrilar la trama. Indispensable també Àlex Casanovas, en diferents papers, el més remarcable el del candidat a les eleccions pel partit amb més possibilitats de guanyar. I Marcel Borràs —jove actor que ha fet de les seves amb Nao Albet, com per exemple amb la recent ''La monja enterrada en vida' (La Seca Espai Brossa)— en el paper principal de fill del protagonista, entre altres de secundaris, afectat per la síndrome autista d'Asperger, afeccionat a copiar i recopiar un quadre penjat al rebedor de casa, amb un parell d'escenes importants amb el pintor Mark Rothko.
És aquí on entra la venerable presència de l'actor Fermí Reixach, en una sèrie de papers (algun dels quals formen part de la sorpresa que amaga la trama i que forçosament no es pot desvelar) com el del pintor judeoamericà d'origen letó, Mark Rothko (Dvinsk, Rússia tsarista, 1903 - Nova York, 1970), que durant la guerra civil espanyola va fer diverses exposicions a favor dels infants republicans, que es confessava influït per Picasso o Miró, entre altres, que va exposar junt a Pollock, a París, i va passar de ser un representant de l'expressionisme abstracte nord-americà més acolorit i lluminós a un estil fosc i ple d'ombres. Atrapat per l'alcohol i les drogues, el 1970, es va suïcidar al seu estudi de Nova York.
Els espectadors, en principi, es poden preguntar què hi fa el pintor Mark Rothko enmig d'una obra inequívocament catalana i, per les circumstàncies, enormement inserida en l'actualitat política i social. No en trauran la resposta a la primera escena entre ell, a Nova York, i un jove copista que el visita al seu estudi els anys seixanta. No serà fins més tard —una hora i mitja de la primera part i tres quarts d'hora de la segona— que en una sèrie d'escenes endavant i endarrere en el temps, es van desvelant algunes de les incògnites que l'autor s'ha encarregat molt bé de dosificar per crear un enjòlit molt relacionat amb el seu estil dramatúrgic, que sovint ha tocat la ciència-ficció o l'esperitisme. No hi falten, doncs, un parell d'escenes amb presència d'espectres.
L'art és la meva pàtria, diu en un moment donat, el personatge de Mark Rothko. Hi ha, doncs, una relació entre l'art, la vida i la política en aquesta obra de Jordi Casanovas. I hi ha, sobretot, una reflexió metafòrica sobre la mentida en qualsevol idealisme, ja sigui el de la pàtria de l'art o el de la pàtria de la terra que t'ha vist néixer.
Al costat d'aquesta aparent transcendència —cal remarcar que l'obra és molt més del que pot semblar a primer cop d'ull si un fa cas de la sinopsi— hi ha també un tractament d'humor que arrenca amb força a la primera escena i que provoca, quan es porten uns quinze o vint minuts d'espectacle, el primer aplaudiment espontani dels espectadors.
La caricatura de la realitat política, en aquest moment, té activats tots els xips possibles de tothom i qualsevol paraula, qualsevol insinuació, qualsevol ironia promou l'esclat, com per exemple els exabruptes que, enmig d'un debat, llença en directe el moderador —el prestigiós periodista de televisió Miquel Raventós— deixant com un drap brut tots i cadascun dels polítics presents a la taula i, amb perdó dels pacients lectors sensibles d'aquesta crítica, "cagant-se" literalment en cadascun dels seus principals principis i programes polítics i, fins i tot, per a un dels representants, en "les seves bicicletes".
Escenes en anglès subtitulat —les de Nova York cinquanta anys enrere a l'estudi del pintor Mark Rothko—, escenes cinematogràfiques en blanc i negre —un documental sobre el pare del protagonista presumptament assassinat quan se suposa que formava part d'un comando terrorista antifranquista—, escenes actualíssimes de crítica al periodisme actual, de crítica a la pròpia identitat catalana, d'ironia televisiva amb una imitació d'Andreu Buenafuente i un dels seu monòlegs, i ascensió simbòlica al cim de Les Agudes, a la Vall de Camprodon, al Montseny, gairebé 2.000 metres d'altura, des d'on la 'pàtria' cadascú la veu amb el color dels ulls amb què se la mira.
Pocs autors s'atreveixen a posar el dit a la nafra sobre la rigorosa actualitat del propi país. Per això és absolutament aplaudible que Jordi Casanovas ho hagi fet. I ni que ell mateix digui que la concepció de l'obra li ve d'uns anys abans, l'adaptació a les circumstàncies actuals sobre la utopia d'un nou estat d'Europa l'ha convertit, segurament sense proposar-s'ho, en un obra testimonial de cara al futur.






«Llepafils», de Jordi Palet. Intèrprets: Xavi Idàñez i Txell Botey. Música: Jordi Riera. Titelles: Txell Botey. Coreografia: Joan Maria Segura Bernadas. Escenografia: Fortià Coromina. Vestuari i utilleria: Víctor Peralta. Il·luminació: Jordi Llongueras. Assessorament en l'argument: Esteve Miralles. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Producció Teatre al Detall. Jove Teatre Regina, Barcelona, 11 febrer 2012. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 2 desembre 2012. Preu: 13,50 €. A partir 3 anys.


Aquest espectacle representa el feliç debut en l'àmbit del teatre familiar de la companyia Teatre al Detall, una companyia a quatre mans, les dues de Txell Botey i les dues de Xavi Idàñez, que en la seva trajectòria, uns deu anys, ha ofert aportacions força singulars com la més recent, 'El jardí de les delícies', una proposta de teatre poètico-eròtic que ha passat per Barcelona —estrenat al Versus, en reposició al SAT— i que té prevista una gira destacable per diferents escenaris catalans aquesta temporada.
Amb 'Llepafils', estrenat al Jove Teatre Regina (i reposat ara al Teatre Poliorama), la companyia obre una veta que li pot ser molt profitosa. Si un fos empresari o gestor cultural, malgrat els temps difícils, correria a contractar l'espectacle per incloure'l amb els ulls clucs en les programacions familiars que hi ha escampades per tot el país. De fet, el tret de sortida donat pel Jove Teatre Regina es va consolidar la passada primavera a la Fira de Teatre d'Igualada, on la companyia el va representar al Teatre de l'Aurora.
'Llepafils' té èxit garantit perquè surt del que és habitual en els espectacles que s'adrecen als primers espectadors, i sobretot perquè té un acabat que connecta de seguida amb els espectadors més petits perquè els interpel·la en el seu subconscient més lliure i rebel, però que progressivament va arrossegant també els d'edats més avançades fins a arribar a captivar els espectadors veterans. És, doncs, un espectacle transfronterer, de contingut i d'edat.
Tot passa en una cuina, molt ben ambientada pel que fa a l'escenografia. Estem en una casa bona, de les que, amb la crisi, ja gairebé no en queden, on una parella de cuiners —de fet, una cuinera i un marmitó— tenen l'encàrrec de preparar els àpats de la criatura de la casa, un nen malcriat —Lluïset, representat per un titella gegant— que només es deleix per menjar bosses de patates fregides i que rebutja qualsevol dels bons plats que li preparen Olívia, la cuinera, i Llòfia, el marmitó.
La trama va des de la desesperació del parell de cuiners per mirar d'encertar el gust del llepafils fins a la moralitat final que recorda allò tan sabut: "Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit". Aplicant aquest recurs a la cuina, la mà esquerra dels dos cuiners aconsegueix que el tal Lluïset acabi interessant-se pel menú del dia: amanida amb entrants, croquetes cruixents i un pastís de xocolata, tres plats que hauran preparat tots plegats, però que, d'entrada, només els podran tastar els cuiners. La prohibició fa venir la gana. L'amor de la feina feta amb esforç provoca el desig de tastar-la a pleret.
Però el més enriquidor de l'espectacle són els elements parateatrals que integra: titelles —a més del protagonista Llepafils, que causa sensació entre els petits espectadors, hi ha un rap de la nevera de considerables dimensions, entre altres petits personatges de guant—; un atractiu i treballat component lingüístic molt adequat per als més petits; algunes escenes pròpies de clown; un humor intel·ligent perquè aconsegueix fer somriure els petits sense que se'ls menystingui; breus interpretacions musicals; peces rítmiques elaborades només amb la sonoritat d'alguns dels estris de cuina; molta imaginació convertint alguns dels estris en personatges fantàstics; i alguna escena que fuig del realisme, ja sigui amb la màgia o per entrar en el món mític de la cavalleria en un joc d'espases, molt matisat per la il·luminació, que protagonitzen Olivia i Llòfia, en una ficció dins la ficció que marca un parèntesi en l'acció del muntatge, que no sobrepassa els seixanta minuts estàndard.
'Llepafils' és un espectacle que parteix d'un text de l'autor Jordi Palet —aquesta temporada estrena també el muntatge per a titelles, 'Un bosc de cames', dins la nova programació familiar del Teatre Lliure, amb Farrés Brothers i Cia.— i que compta no només amb la capacitat multidisciplinar dels dos intèrprets —l'actriu Txell Botey toca totes les tecles teatrals a banda de tenir de fons la base de la seva formació en Història de l'Art— sinó també amb la direcció i coreografia de Joan Maria Segura Bernadas, a qui els espectadors habituals poden situar ja en l'imaginari teatral contemporani com a una de les ànimes de la sòlida companyia Egos Teatre, amb espectacles tan celebrats com 'Ruddigore i la nissaga maleïda', 'En Joan sense por', 'La casa sota la sorra' o 'El crim de Lord Arthur Savile', en un recorregut que va des de la descoberta al Versus Teatre a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Més rodó, impossible. 'Llepafils' és un espectacle de teatre per a llepafils de debò.






«Noies de calendari (Calendar Girls)», de Tim Firth. Adaptació catalana de Marc Rosich. Intèrprets: Anna Azcona, Eva Barceló, Imma Colomer, Maife Gil / Carme Balaguer, Isabel Rocatti, Catalina Solivellas, Teresa Vallicrosa, Mercè Espelleta, Bibiana Schönhöfer, Jordi Andújar, Jordi Coromina i Santi Pons. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Míriam Compte. Cessió vestuari de Gina Pellegrini: Ana Mora. Il·luminació: Kiko Planas. Música i efectes sonors: Joan Vives. Caracterització: Toni Santos. Veus en off: Aleix Costales, Firas Abd Al Nour i Carlos Zuñel. Ajudant direcció: Ingrid Marín. Direcció: Antonio Calvo. Teatre Poliorama, Barcelona, 22 setembre 2012.


L'anglès John Baker va morir de leucèmia el 1998. El seu nom no seria conegut si no fos perquè la seva vídua i un grup d'amigues el van fer popular. L'obra 'Noies de calendari' és la demostració fefaent de com, d'un drama personal, se'n pot extreure un registre de comèdia, a pesar del perill que el sentiment del drama, com poc o molt passa en aquest cas, faci un mutis discret per la boca de l'escenari.
La trama de 'Noies de calendari' és la recreació de la història d'una població petita anglesa de Yorkshire, Cracoe, que, a la llarga, ha obert una veta d'iniciatives similars —des de bombers a peixateres— basades en la confecció de calendaris més o menys frescos, picarescos, desinhibits o descarats.
A partir, doncs, de fets reals, el dramaturg Tim Firth (Wirral, Merseyside, 1964) va portar aquesta història al cinema el 2003, sota la direcció de Nigel Cole, amb l'actriu Helen Mirren, entre altres, en el repartiment. Cinc anys després, ell mateix la va adaptar al teatre i l'obra s'ha convertit en una mena d'obra de capçalera de companyies angleses de teatre d'afeccionats.
Les noies del calendari de Yorkshire —es podrien anomenar també les noies dels gira-sols per la plantació deixada amb les llavors del difunt John Baker— són una colla de senyores ja granadetes que formen part d'una Associació de Dones que, com un centre cívic dels que poblen la geografia més pròxima, es dedicaven a les activitats tradicionals considerades femenines.
La revolta sorgeix quan el grup té l'acudit de retre homenatge al marit mort amb la confecció del calendari de l'any, amb les fotos de cadascuna d'elles a pèl que els permeti recaptar les mínimes lliures per adquirir un sofà per a la sala d'espera de l'Hospital de tractament de càncer. Una iniciativa agosarada, trencadora de motlles i prejudicis locals, però que, amb l'ajut mediàtic i la popularització que va obtenir, va aconseguir una recaptació que va desbordar totes les previsions, convertint la inicial compra del sofà en una ajuda considerable per a la investigació i la recerca del mateix hospital que, tretze anys després, encara dura.
El guió obliga a estructurar un muntatge que diria que pateix pel costat de l'extensió —dues hores i mitja amb entreacte dilueix el contingut— i es beneficia, en canvi, dels constants canvis escènics, com si la influència cinematogràfica dels diversos plans hagués empeltat la dramatúrgia, i també d'algunes escenes que permeten extreure el suc de cadascun dels personatges.
De tota la trama, sens dubte, l'acte més picant i el que més fa les delícies dels espectadors és la múltiple sessió fotogràfica per a cadascun dels fulls del calendari —a la qual s'exposa a exercir de fotògraf un infermer de l'hospital (Jordi Andújar) amb els ulls tapats i d'esquena a les dames per no veure res— i que es converteix en una mena de joc de màgia on, entre barnussos blancs, estris de cuina, pastissos, regadores, gira-sols, pantalles blanques de difusió de llum i altres artilugis, els cossos nus promesos no passen de vell cabaret en temps de censura, excepció feta d'un parell de juguesques més atrevides protagonitzades per la més jove del grup, la filla del pastor, ja a la quarantena (interpretat per Teresa Vallicrosa), i per la més llançada de totes, la venedora de la floristeria (Anna Azcona).
Fora d'aquesta anècdota, però, les escenes més convencionals estan en mans de dues de les protagonistes, Anna Azcona i Maife Gil (aquesta, substituïda provisionalment per l'actriu Carme Balaguer, a causa d'una lesió de turmell), i també per les intervencions d'Imma Colomer, capaç de passar del gest més irònic a la immobilització corporal i mirada amenaçadora; o l'actitud optimista de Teresa Vallicrosa, al capdavant del piano i les peces corals; i les situacions més còmiques d'Isabel Rocatti i Catalina Solivellas; sense oblidar el peculiar deix lingüístic del personatge ple de bona fe que interpreta Eva Barceló i que progressa des de la santa innocència a l'energia de la venjança.
Aquesta és una producció de risc considerable per la dotzena d'intèrprets. I es detecta que hi posa tothom la carn a la graella. L'escenografia és amable i càlida, com l'obra demana. I la tria del vestuari, tot i que francament desfassat de l'època real, aporta un to de vintage inserit en la societat anglesa de classe mitjana de finals del segle passat. És també d'aquells muntatges que el temps fa guanyar en ritme i confiança. Cada vegada més, les set principals protagonistes s'aniran refermant en els seus papers, se'ls faran seus del tot i, aleshores, tant la balança de la tendresa que amaga l'obra com la balança de la comèdia que reflecteix s'ajustaran sota el paraigua de la solidaritat que desprèn com a missatge o moralitat.


Tràiler de la pel·lícula «Calendar Girls» (2003), dirigida per Nigel Cole, amb Helen Mirren en el repartiment. Una escena de la versió teatral del Liverpool Empire. Vídeo publicitari de la versió catalana de Marc Rosich dirigida per Antonio Calvo.




«El cel de la Jojó». Dramatúrgia d'Esther Westermeyer, a partir del conte il·lustrat 'Jojo la mache', d'Olivier Douzou. Intèrprets: Maria Casellas i Martina Tresserra. Música: Cristina Gavilán. Escenografia, titelles i disseny vestuari: Martí Doy. So i disseny llums: Guillem Rodríguez. Gravació, mescla i veu en off: Albert Mora. Músics en off: Cristina Gavilán, Albert Mora i Francesc Mora. Direcció: Maria Casellas. Companyia Inspira Teatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 11 novembre 2012. Preu: 13,50 €. A partir 4 anys.


Conte musical cent per cent. Però també interdisciplinari. Amb música enregistrada, però cançons en directe, coreografia, teatre, titelles i ombres xineses. I amb l'objectiu de tocar un tema delicat i a la vegada difícil d'explicar als més petits com és el pas inevitable cap a la vellesa i la mort.
La companyia Inspira Teatre, creada per Esther Westermayer, ho ha fet a partir d'un conte publicat en francès per l'editorial Rouergue, el 1993, en suport d'àlbum il·lustrat, del qual és autor Olivier Douzou, tant del text com dels dibuixos.
Inspira Teatre, que amb un altre espectacle anterior, 'Gong', ja havia ampliat el seu camp amb una edició en CD i àlbum il·lustrat, ofereix també aquí la banda sonora enregistrada que compta, entre els músics, amb dos dels membres de la companyia Egos Teatre (que recentment ha reposat el seu 'Ruddigore...' davant per davant del Poliorama, al Capitol), una companyia també encara jove com la mateixa Inspira Teatre.
L'espectacle 'El cel de la Jojó' s'introdueix amb dos protagonistes, la mare i la seva filla, que mentre estenen roba al terrat acaben parlant del records de l'àvia morta i d'on deu ser després de la mort. És així com s'entra en el teatre dins el teatre amb l'explicació del conte d'una granja on una vaca, la Jojó, s'ha guanyat la fama per la seva saviesa de tan vella.
Alternant, doncs, la presència de diversos habitants de la granja reproduïts amb titelles (un gat, un ratolí, una gallina, un pollastre, un xai, una ovella...) que li demanen consell sobre els seus problemes quotidians, el moll de l'os de la trama consisteix a mostrar com la vaca Jojó va perdent, per la vellesa, algunes parts del seu cos: la taca del ventrell, la cua, les banyes, les mamelles...
Sense que se'n parli, la relació subtil entre la vellesa de Jojó i la vellesa humana es fa evident i la manera d'explicar amb sensibilitat la pèrdua per la mort és tractada deixant de banda qualsevol adoctrinament. Esclar que el tòpic parla del cel, però la mort és imprevisible i saber què hi ha després s'expressa aquí com una incògnita, només possible si es manté el record dels que no hi són, com si visquessin dins nostre.
La tesi dramàtica de fons té una resolució teatral molt adequada als primers espectadors que, en menys d'una hora, viuen una diversitat d'escenes ja sigui amb els personatges dels titelles o amb la conversió de les dues protagonistes en grangeres, cantants, actrius i ballarines, sense comptar un paper de periodista de televisió o una altra de fetillera de la màgia amb l'elixir per mantenir la joventut que la vaca Jojó rebutja conformada lúdicament amb la seva vellesa.
Si l'àlbum original de l'obra és un text poètic que s'explica amb les il·lustracions netes i de traços senzills d'Olivier Douzou, aquesta adaptació teatral manté igualment aquestes dues virtuts: una posada en escena neta i un plantejament tan sensiblement senzill com obert a la reflexió i la resposta posterior dels adults a les preguntes dels petits sobre la incògnita del més enllà de la vida.






«La Blancaneus i els 7 nans». Adaptació basada en el conte recollit pels germans Grimm. Text d'Albert González. Composició i orquestració de Keko Pujol. Intèrprets: Jèssica Martín, Joan Baptista Torrella, Montse Vidal, Pol Moix, Miquel Roselló, Albert González, Francesc Rocamora, Xavi Salvador, Salva Peig, Quim Carné, Arnau Solsona, Ferran Vidal, Alba Peig, Clara Barniol, Berta Puig, Maria Closas, Gorka Muñoz, Mariona Tarré, Pol Roselló, Òscar Muñoz, Elisabeth Ollé, Sandra Castaño, Judith Manent, Maria Ferràndiz, Judit Torres, Jordi Llácer, Xavi Ferrer, Héctor Puigdomènech, Marina Peruga. Col·laboració especial de Jordi Banacolocha. Coreografia: Montse Argemí. Escenografia: Joan Jorba. Decorat: Jorba-Miró SCP. Efectes especials: Llorenç Mañosa, Josep Ustrell i David Laencina. Il.luminació: Jordi Berch. So: Oriol Llistar. Audiovisuals: Jordi Ramoneda. Vestuari: Alba Valero. Patronatge: Jordi Lleonart. Maquillatge i perruqueria: Alba Valero i Maria Mercè Fisa. Direcció musical: Keko Pujol. Direcció: Alba Valero i Albert González. Producció: Companyia Joventut de la Faràndula. Teatre Poliorama, Barcelona, 28 octubre 2012. Preu: 13,50 €. A partir 3 anys.


Hi ha pocs personatges de ficció tan bonhomiosos, estimats i mediàtics com els set nans que formen part indispensable del conte de 'La Blancaneus'. I no perquè els germans Grimm els popularitzessin al segle XIX sinó perquè Walt Disney va fer la que es considera la primera pel·lícula llarga d'animació, l'any 1937, estrenada el 1938, i que, superades les primeres dificultats, va ser un espectacular èxit de recaptació de l'època.
No cal dir que les adaptacions cinematogràfiques dels contes clàssics rebaixen el to malvat de la veu popular d'on procedeixen. Un cas evident és el de la Blancaneu, la madrastra de la qual, en la primeríssima versió, diuen que era sacrificada fins a morir ballant dins d'uns esclops de ferro roents!
Els mateixos Grimm van suavitzar noves versions i Disney es va encarregar d'oficialitzar la definitiva. Cap, però, no s'ha escapat de les reticències, en diferents èpoques, dels sectors feministes, que hi veuen en la noia que espera el seu príncep blau, una rebaixa de la dona com a objecte de submissió, un culte a la bellesa sense excepcions, a més de ser utilitzada com a dona de fer feines mentre els nans surten a guanyar-se el pa a la mina.
Però els clàssics més polèmics també es poden mirar amb ulls contemporanis i treure'ls l'etiqueta que arrosseguen. Això és el que fa aquest espectacle de la Companyia Joventut de la Faràndula de Sabadell, que ha inaugurat la novena temporada de Viu el Teatre, que Únics Produccions manté amb bon criteri i una esmerada programació, al Teatre Poliorama.
En aquest cas, una extensa companyia, transversal en generacions, mostra el bo i millor de la seva feina: coreografia, música, dramatúrgia i interpretació, amb un nivell que no té res a envejar a segons quines macroproduccions que sovint s'importen des de fora per omplir palaus d'esports i que demostra una vegada més la capacitat i preparació del patrimoni artístic actual.
Pel que fa a la dramatúrgia, el guió no defuig els eixos bàsics del conte, sense els quals ja no seria el mateix conte. Hi ha doncs, la reina mare mortificada per la gelosia i per ser la més bella de la Terra, el mirallet màgic (amb una pantalla escenogràfica que compta amb la col·laboració enregistrada del veterà actor Jordi Banacolocha, l'actual rei Joan d'Aragó de la sèrie televisiva 'Isabel'), hi ha la poma enverinada, un príncep una mica bon jan, els set nans i un estol de bèsties i follets del bosc.
Això permet que la trama s'expliqui no només amb els diàlegs sinó també amb les lletres de les cançons —clarament intel·ligibles per tot l'auditori— i que reuneixen una diversitat d'estils, des del pop, al hip hop o la música celta, amb intervencions corals combinades amb el cos de ball i intervencions solistes que són principalment a càrrec de la mateixa Blancaneus (Jèssica Martín), el príncep (Joan Baptista Torrella) i la reina malvada convertida també en bruixa pel seu propi malefici (Montse Vidal). Tres bones interpretacions individuals que s'afegeixen a les del conjunt de la companyia, amb especial èmfasi, cal repetir-ho, dels set nans que no estalvien unes tonades a la popular cançó 'Heigh Ho!' que els identifica i que qui més qui menys saps taral·lejar, ni que estigui a l'atur i no pugui sortir a treballar cada matí.
Hi ha dos moments esclatants durant l'hora i mitja de l'espectacle, que se segueix pels petits espectadors amb la passió que la lluita entre el bé i el mal promou des de molt avall: l'aparició dels set nans, amb alguna escena dedicada especialment a ells sols perquè és un dels ganxos de la trama, i la mossegada fatal de la poma, rebuda amb ooohhhhs! espontanis, de la mateixa manera que se celebra el seu retorn a la vida després del petó del príncep... ep!, del petó màgic!, perquè el de debò, el de l'amor que també la versió toca de resquitlló, tant amb l'enamorament platònic dels set nans com amb l'enamorament més convencional del príncep, no arribarà com a tòpic final feliç per decisió de la mateixa Blancaneu, que el reserva, diu, fins que s'oficialitzi l'enllaç matrimonial. Clàssic sobre clàssic, doncs, ni que sigui amb la doble intenció de motivar més endavant en els primers espectadors l'esperit de portar la contrària a la moralitat establerta.


Tràiler de l'espectacle La Blancaneus i els 7 nans de la companyia Joventut de la Faràndula i clip musical amb la cançó Heigh Ho! (Walt Disney) interpretada pels 7 nans.




«Dubte», de John Patrick Shanley. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Ramon Madaula, Nora Navas, Rosa Maria Sardà i Mar Ulldemolins. Escenografia: Carles Alfaro. Ajudant escenografia: Meritxell Muñoz. Il·luminació: Kiko Planes. So: Pepe Bel. Vestuari: Berta Riera. Attrezzo: María de Frutos. Ajudant direcció: Montse Tixé. Direcció: Sílvia Munt. Coproducció: Bitò Produccions, La Zona i Grec 2012 en col·laboració amb Ramon Madaula. Teatre Poliorama, Barcelona, 7 juliol 2012.


El dubte de l'obra 'Dubte', en realitat, es debat entre la pederàstia i el racisme, entre la veritat i la mentida, la innocència i la intuïció malintencionada, la maldat i la bondat. El dramaturg John Patrick Shanley (Nova York, 1950) va situar aquesta obra a l'època de la seva infància, al barri del Bronx del 1964, un any després de l'assassinat a Texas del president John Fitzgerald Kennedy. Per tant, el rerefons polític d'assenyalar amb el dit un culpable sense proves o el rerefons de lluitar contra la intolerància dels últims rebrots racistes del Ku Kux Klan podrien ser dues de les referències que motiven l'autor.
Ell mateix va viure la realitat del centres educatius religiosos catòlics dels anys seixanta, com els Germans Cristians Irlandesos o les Germanes de la Caritat, i per això no li cal recórrer a la ficció per situar els personatges i el conflicte de 'Dubte' en un col·legi catòlic del Bronx, el Sant Nicolàs, marcat per la disciplina autoritària i mà de ferro de la directora, la germana Aloysius, i per l'arribada al centre, entre alumnes irlandesos i italians, del primer noi negre, Donald Miller, un preadolescent de dotze anys que no té amics i que rep la protecció especial del pare Flynn, un capellà que es guanya les criatures per la seva actitud vitalista, oberta, activa, esportista i tolerant.
El petit Donald Miller, però, és l'únic personatge absent de l'obra, tot i que, des de la seva absència, mou amb força tots els fils del conflicte que, per la maquinació de la germana Aloysius, acaba tocant la reputació del pare Flynn i amenaçant la seva continuïtat en el centre.
'Dubte' és una obra estrenada el 2004 a Broadway, guanyadora dels Premis Pulitzer i Tony, portada al cinema amb Meryl Streep en el paper de la mare superiora i Philip Seymour Hoffman en el del pare Flynn, i representada en teatres de tot el món. Faltava, doncs, l'adaptació catalana que estigués a l'alçada. Una obra com aquesta, on la paraula, el diàleg i la controvèrsia entre cadascun dels quatre personatges protagonistes és el màxim atractiu, requereix que sigui interpretada per actors i actrius de primer ordre perquè és amb la seva capacitat d'enfortir els perfils dels personatges que fan que la dialèctica ideològica que es debat prengui un to elevat que, malgrat que estigui situat en la distància de la dècada dels anys seixanta del llunyà segle passat, rebota directament sobre la consciència de la societat actual, encara cinquanta anys després.
¿És el pare Flynn culpable de debò d'haver abusat del jove negre Donald Miller? ¿Quin va ser el seu passat a l'anterior parròquia? ¿És veritat que va amagar que el jove Donald havia begut vi de missa quan feia d'escolanet? ¿És veritat que la jove germana James ha vist indicis sospitosos de por envers el pare Flynn en l'actitud del seu alumne negre? ¿És veritat que la mare de Donald reconeix el que pot haver passat, però posa per damunt de tot la violència del marit sobre el seu fill?
L'obra planteja tots aquests interrogants i molts més en un constant anar i venir des de la innocència a la sospita, balanceig del qual els espectadors no se'n podran escapar, malgrat que tampoc no es podran estar de prendre partit, ara a favor del pare Flynn en la seva defensa, ara contra la germana Aloysius per la seva obsessió malaltissa envers el pare Flynn, ara a favor de la jove germana James per la pèrdua progressiva de la il·lusió per fer de mestra a causa de l'actitud negativa de la germana superiora, ara al costat de la mare de Donald Miller...
En una escenografia volgudament tenebrosa, on la negror dels hàbits domina durant tota l'obra, en un senzill empostissat on se situa el despatx de la germana directora, vetllat per dos bancs de pedra del jardí del col·legi, dos rosers podats de poc, el so d'un corb que gralla, i la creu immensa al fons de l'escenari, la directora Sílvia Munt ha controlat que cap dels personatges surti de mare i s'ha centrat en la força del discurs —en una traducció impecable de Joan Sellent— que fins i tot en els moments més tensos i de violència verbal sembla que es resolguin amb extrema suavitat.
L'actor Ramon Madaula interpreta el pare Flynn en el paper, dels quatre de l'obra, que exigeix més matisos: l'hora del sermó, amb els hàbits de cerimònia religiosa, en primer pla; l'hora del pati i la pilota de bàsquet amb els alumnes, amb el clergyman gris; l'hora de les converses amenaçants amb la directora, la germana Aloysius; i l'hora de la conversa reconciliadora, al jardí, amb la jove germana James.
L'actriu Rosa Maria Sardà té el do de fer creïble el seu personatge de directora del centre, la germana Aloysius, però amb l'avantatge que no el caricaturitza fins a un extrem ferri i inamovible sinó que deixa que flueixin també les seves febleses i les seves contradiccions.
L'actriu Mar Ulldemolins passa de l'actitud ingènua, il·lusionada per la feina, amant de l'ensenyament humanista, de la jove germana James, a l'angoixa de sentir-se condicionada i qüestionada, a més de manipulada per la trama maquiavèlica de la la mare directora.
I, enmig de tanta foscor, de tuf de naftalina, apareix fugaçment, en una escena de només uns quinze minuts, l'actriu Nora Navas, llum de color, rostre de mare del petit Donald Miller, imatge d'una societat dels seixanta del segle passat que comença a entendre els atzars de la naturalesa humana, però que només desitja que el seu fill de pare negre acabi bé el curs quan arribi el juny i pugui tenir plaça en un bon institut. Són quinze minuts de pols teatral, de mirades i silencis, entre dues actrius d'or: Rosa Maria Sardà i Nora Navas, entre el negre de l'hàbit de la germana directora i el vermell discret de la mare. El passat que agonitza i el futur que vol viure. Una escena pensada per desfer el dubte que ha planat durant tota l'obra i que, en canvi, afegeix el cop d'efecte clau per reviscolar-lo encara més en la imaginació especuladora de l'espectador.






«T'estimo», de Katxiporreta. Adaptació catalana de David Lillo i Aran Zulaika. Música: Xabi Zabala. Intèrprets: Belén Alonso, Arnau Gol, Elisenda Rué, Noli Ramos i Virgínia Melgar. Coreografies: Izaskun Forcada i Leticia Castro. Escenografia: Julian Tokero i Katxiporreta. Vestuari: Rosaura Bravo. Direcció escènica: Virginia Melgar. Companyia Pitx, Potx i Mari Cuetes. Teatre Poliorama, Barcelona, 6 novembre 2011. Reposició: 1 juliol 2012. A partir de 2 anys.


Hi ha pocs espectacles familiars que s'adaptin a espectadors absolutament primerencs, i això vol dir de 2 a 4 o 5 anys, i que ho facin amb un contingut que els arribi d'una manera comprensible, atractiva, reflexiva, educativa i sense caure en la banalitat disneylandiana. Aquest n'és un. I el més singular de la proposta, que forma part del programa Viu el Teatre d'Únics Produccions, és que la versió catalana és una adaptació de l'espectacle d'èxit al País Basc, 'Maite Zatut', de la companyia basca Pirritx, Porrotx eta Mari Motots, que aquí es presenta com a Pitx, Potx i Mari Cuetes.
L'espectacle té cinc intèrprets, dos dels quals, els protagonistes Pitx i Potx, són els dos pallassos que fan de mestres de cerimònies d'una trama de conte que passa per petites històries que succeeixen al voltant d'una caravana ambulant del gitano Anacleto, un afilador de ganivets dels que no en queden, amb qui els dos pallassos planegen fer una festa —que durarà una hora ben bona amb bisos generosos— sense que l'avi Anacleto sàpiga que els matussers Pitx i Potx n'hi faran més d'una.
L'excusa de tot el que hi passa és entrar en una mena d'àlbum de contes a mig camí dels coneixements o centres d'interès i el divertiment escènic. La música és una part essencialíssima de tot l'espectacle, amb cançons de lletres també adequades a l'edat dels receptors, una música que per la seva capacitat engrescadora i enganxadissa no és estrany que al País Basc es convertís ja en un disc bestseller.
Temps enrere, quan anar al Pirineu era una epopeia excursionista i la reintroducció de l'ós encara no era ni tan sols imaginable, corria la brama que n'hi havia un d'amagat per la Vall Ferrera que algun privilegiat havia vist i que havia motivat escrits i especulacions de tota mena. En part, l'espectacle 'T'estimo' recorda aquesta vella llegenda del segle passat —ara que la presència dels óssos ja és un fet— parlant de l'últim ós del Pirineu i enllaçant la presència del plantígrad amb la tradició nòmada de les caravanes gitanes dels anys cinquanta i seixanta del segle passat que baixaven de l'Europa de l'Est amb óssos com a atractiu de circ de carrer. En aquest cas, el gitano Anacleto i la seva néta, Mari Cuetes, una gitana amb dots de lectura del futur a les ratlles del palmell de la mà, acaben concedint que l'ós més petit vulgui viure a la muntanya amb la seva mare óssa i no amb la família gitana.
Hi ha, doncs, un rerefons naturista, ecològic i de mirada positiva amb voluntat educativa, però sense que es noti la intenció didàctica: un rusc d'abelles, la mel que serveix d'aliment a la mare óssa, oficis gairebé perduts com el d'afilador de ganivets amb bicicleta i la mola, una torrada de castanyes, algun efecte de màgia, un arbre de la vida que protagonitza una de les intervencions musicals i molta participació entre els intèrprets i els espectadors.
'T'estimo', en la seva versió catalana, té un llenguatge que ha estat vigilat al mil·límetre, tant en els diàlegs com en les lletres de les cançons, un llenguatge i un contingut català que ningú no diria que ve del País Basc, cosa que cal atribuir a una bona adaptació. Com a exemple, l'intent de cantar la cançó popular de la castanyera i la sorpresa que bona part del teatre es posa a corejar —com si fos una mena de 'Boig per tu'—, cosa que constata un fet innegable: la relació important que s'estableix entre una escola catalana i la seva repercussió al carrer (en aquest cas al teatre). ¿Els petits espectadors se sabrien la cançó de la castanyera si la tradició no formés part d'una de les activitats escolars de l'escola catalana a hores d'ara en perill per romanços polítics?
L'espectacle 'T'estimo' deixa un bon pòsit de cançons, coreografies, música, color, imatges i un intent d'aprendre a ser feliç aprofitant les petites coses que atorga la vida. Una idea cada vegada més necessària atesa la caiguda del boom del benestar. Al final, apoteosi entre la platea i l'escenari, a ritme de rumba, com si fos el final dels Jocs Olímpics. Els papers entre intèrprets i espectadors es fusionen per fomentar a la sortida un boca-orella ben merescut. L'èxit en català del bestseller basc 'T'estimo' està més que garantit.






«SOAP. The Show». Intèrprets: Fernando Dudka, Adem Endris, Marie-Andrée Lemaire, Patricia Holtzmann, Ludmila Nikolaeva, Michael Lanphear, François Gravel i Viktoria Grimmy. Disseny il·luminació: Stefan Friedrich. Escenografia: Daniele Drobny. Disseny vestuari: Heather MacCrimmon. Arranjaments musicals: Tal Balshai. Producció: Gregg Parks. Directors: Markus Pabst i Maximilian Rambaek. Companyia Circle of Eleven. Teatre Poliorama, Barcelona, 8 maig 2012.


Un s'alegra que Barcelona sigui una de les capitals teatrals d'Europa només per l'oportunitat de donar cabuda a espectacles com aquest. La companyia creada a Alemanya, Circle of Eleven, va estrenar 'SOAP' a Berlín, on el va representar gairebé dos anys, per encetar després una gira intercontinental que, en el seu pas pel Festival Fringe d'Edimburg el 2010, li va representar el passaport cap als millors auditoris.
Només vuit intèrprets, però quins intèrprets! —especialistes en diverses disciplines circenses— protagonitzen una performance de grans dimensions situada en una cambra de bany —consideri's que col·lectiva— on set banyeres blanques —número màgic del gènere fantàstic— es converteixen en els subespais per a cadascuna de les accions.
Barreja de circ, doncs, amb cabaret, però també dansa, òpera, música, teatre de gest, humor sa i comèdia refinada a través d'equilibrismes, malabarismes, contorsionisme i trapezi, entre altres disciplines, amb una passada de xampú subliminalment eròtic de marca blanca i, com a mestra de cerimònies, el paper de la clown de la troupe —una troballa entre la calidesa i la ingenuïtat que es posa els espectadors a la butxaca de seguida— que s'encarrega dels intermedis i del pas d'una acció cap a una altra.
Els adjectius qualificatius podrien ser molts. Però crec que queden resumits en una sensació de confortabilitat per part de tots els espectadors, sigui quina sigui la seva edat o experiència teatral. 'SOAP' és un espectacle sense fronteres capaç de fascinar des de l'espectador de teatre més exigent al passavolant que s'hi troba per primera vegada. I així ho demostren el milió i mig llarg d'espectadors que ha congregat arreu de la seva gira i els plens absoluts que s'auguren en aquesta fugaç estada a Barcelona.
¿Cirque du Soleil...? Sí. ¿Qui se'n salva, avui en dia, en aquest gènere, de no ser titllat de Soleilaire? Però en aquest cas, amb raó, perquè alguns dels intèrprets de 'SOAP' han passat per la carpa del Cirque du Soleil, i la plasticitat, el rigor i la qualitat dels seus números en són la millor prova. A més, la pallassa o clown Marie-Andrée Lemaire, canadenca francòfona, es va formar a l'Escola Nacional del Circ de Montreal.
Espectacle en dues parts —l'aigua escampada obliga a fer una pausa— però, en conjunt, espectacle d'encara no dues hores, amb entreacte inclòs de durada. Entremig, la banda sonora domina tot el xou. No hi ha acció que no estigui fusionada o relacionada amb la música, cosa que té el seu eix principal en les intervencions de la soprano nord-americana, Patricia Holtzmann, que transporta els espectadors a la temptació popular de cantar —i cantar molt bé— sota la dutxa.
Enmig de la banda sonora de clàssics com Mozart o Beethoven, entre altres clàssics moderns com The Doors o Ben Harper, hi ha la 'boutade' d'una cançó de l'estiu de Los Payos, 'María Isabel', de l'any de la picor, el 1969, i també la sensibilitat de la compensació d'una instrumental que als espectadors catalans els resultarà familiar: la 'Teresa', d'Ovidi Montllor, interpretada per la pianola de Pascal Comelade.
La troupe té diferents procedències continentals: Europa, Àfrica i Estats Units i ha passat per les escoles i els circs més cèlebres d'aquest moment i els seus números fusionen el domini de l'equilibri, els malabars, les contorsions o les corretges amb el guió teatral i la dansa contemporània, fins i tot els titelles amb un número amb els dos peus nus de la clown, i amb picades d'ullet al hip-hop, amb la voluntat de fer l'espectacle accessible a totes les preferències.


1) Tràler de l'espectacle. 2) 'Teresa', interpretada per Pascal Comelade




«El violinista a la teulada». Espectacle musical basat en la novel·la 'Les filles de Teyve', de Sholem Aleichem, amb guió teatral de Joseph Stein, músiques de Jerry Bock i lletres de Sheldon Harnick. Adaptació text al català de Montse Gràcia. Adaptació lletres cançons al català d'Adrià Frias. Intèrprets: Xavi Fernández / Marc Calvo, Sílvia Gómez, Cristina Esteve / Cristal Barreyro, Jaume Gómez, Francesc Gómez, Alba Ferrer / Laura Fernández, Jordi Medrano / Tito Calvo, Paco Valls, Raquel Monera / Alba Mas, Oriol Bou, Eduard Doncos, Èlia Buchaca, Jordi Campillo, Sara Sainz, Quim Fuster, Cati Sesé, Guillem Peire, Montse Gràcia, Ramon Rull, Teresa Garrigosa, Andreu Monrós, Ari Tort, Arnau Compte, Sílvia Sartorio, Xavi Gómez, Cris Vidal, Ramon Cuenca, Mònica Samper, Carles Torrecillas, Regina Martí, Jaime García, Mònica Clemente, Meelis Paloson, Gemma Clemente, Adrià Mondanay, Cristina Nafría, Montse Cussó, Montse Iranzo i Tanti Fabregat. Vestuari: Montse Gràcia. Adjunts vestuari: Montse Cussó i Esther Álvarez. Coreografies: Rubèn Segal. Disseny llums: Jaume Gómez. Lums i so: Xavi Segú, Guillem Martín i Pere Ventura. Direcció escenogràfica: Jordi Campillo. Direcció coreogràfica: Jaume Gómez. Adjunts direcció escenogràfica: Pere Ventura i Guillem Martín. Adjunt direcció coreogràfica: Gemma Clemente. Adjunts direcció: Sílvia Gómez i Jaume Gómez. Direcció musical cors: Josep Lluís González i Tomàs Rosado. Direcció musical: Eduard Doncos. Direcció general: Montse Gràcia. Companyia Cercle de Gràcia. Programa Viu el Teatre, Teatre Poliorama, Barcelona, 6 maig 2012. Preu: 12 €. A partir 6 anys.


Ben poques generacions hi deu haver que desconeguin una de les cançons provinents del teatre musical de Broadway més populars dels últims cinquanta anys: 'If I were a rich man' ('Ai, si jo fos ric!'), l'estrella del musical 'Fiddler on the Roof' ('El violinista a la teulada'), divulgada a partir de la versió cinematogràfica del 1971, dirigida per Norman Jewison, que va comptar amb el doblatge, a la interpretació musical, del cèlebre violinista Isaac Stern i que, en la versió doblada uns anys després aquí al català, s'hi escoltava la veu de l'actor Joan Crosas en el paper protagonista del lleter Tevie.
La companyia del Cercle de Gràcia ha estat la convidada a tancar la temporada familiar Viu el Teatre, del Teatre Poliorama, amb la posada en escena d'una versió d'aquest musical en un muntatge de dimensions humanes excepcionals que demostra com la voluntat i l'entusiasme poden més que les dificultats pressupostàries. I ho dic perquè, avui en dia, pensar a aixecar un muntatge musical com 'El violinista a la teulada' en un teatre privat de caràcter comercial o un teatre institucional segurament seria econòmicament temerari.
El Cercle de Gràcia hi destina una companyia d'una quarantena d'intèrprets, de totes les edats, que no només fan els papers més importants de l'obra sinó que també interpreten les coreografies i les peces musicals, en una banda sonora més que familiar en la majoria de la seva quinzena de peces, que potser és nova per als primers espectadors, però que no sona gens allunyada de la memòria musical dels més grans.
'El violinista a la teulada' va arribar al teatre de Broadway a partir d'una adaptació dels relats 'Les filles de Teyve', de Sholem Aleichem, escriptor jueu nascut a Ucraïna el 1859 i mort a Nova York el 1916. I segurament perquè l'autor ucraïnès hi parlava del que coneixia molt bé, l'obra té avui una importància cabdal per entendre històricament i una mica millor un dels conflictes que ha perseguit en diferents circumstàncies el poble jueu.
Tot i que la trama pot semblar una mica banal —a la població ucraïnesa d'Anatevka, el lleter Teyve, pare d'una família jueva que viu pobrament, intenta casar algunes de les cinc filles que té i es veu obligat a renunciar a la tradició del matrimoni concertat prèviament cedint a l'amor sincer de les seves filles—, el rerefons de l'obra tracta clarament com es produeix un conflicte entre veïns russos i jueus que fins aleshores convivien en harmonia.
Repressió ordenada pels capitostos dels tsars russos a principi del segle XX i executada pels botxins del poble, pèrdua de les cases i les terres dels jueus, exili forçat de les famílies jueves senceres... però també temps de revolució social i de canvis culturals que, amb encerts i desencerts, canviarien en un futur, i no sense tragèdies, la manera d'entendre el món.
L'espectacle és dels més recomanables d'aquesta cua de temporada dins de l'àmplia programació familiar. La interpretació dels papers protagonistes —començant, esclar, per la del lleter Tevie— manté un bon nivell que parteix, a més, d'una adaptació del text diàfana, a càrrec de Montse Gràcia, directora del muntatge, i unes lletres adaptades també al català amb netedat per Adrià Frias que, sota la direcció musical d'Eduard Doncos, obtenen un relleu especial en les intervencions solistes, però sobretot en les intervencions corals.
A més, però, en una escenografia austera que s'adapta als diversos espais i amb un vestuari que respecta dignament l'ambientació original, les escenes que exigeixen el moviment de gairebé la quarantena de personatges, les coreografies, les celebracions rituals del sàbat, la festa tradicional del casament, el ball popular dels convidats o l'escena del somni del lleter Tevie amb la presència d'ànimes vivents creen, en una hora i mitja, un espectacle musical amb múltiples atractius per a tots els públics que feliçment fuig de l'estereotip estrictament familiar.


1) Tràiler de l'espectacle del Cercle de Gràcia. 2) Interpretació original de la cançó 'If I were a rich man'.




«L'impossibilista». Autor, idea i creació de Sergi Buka. Música de Ramon Calduch. Adaptació del text: Pep Paré. Intèrpret: Sergi Buka. Audiovisual: Santamandra. Vestuari: Rosa Solé. Direcció: Sergi Buka. Teatre Poliorama, Barcelona, 15 abril 2012.


Cada mag és una caixa de sorpreses. I cada mag, malgrat jugar sovint amb elements similars, els fa arribar als espectadors tal com ell entén la relació que ha de mantenir amb ells entre l'engany, la il·lusió i el dubte de si hi ha o no hi ha truc.
Sergi Buka té en repertori l'espectacle 'L'impossibilista', una proposta per a tots els públics que ara ha adaptat en una versió per als més petits del programa Viu el Teatre, d'Únics Produccions. I malgrat que l'espectacle va néixer pensant en la proximitat del públic, resol aquesta proximitat en una sala gran com la del Teatre Poliorama, fent ús de la projecció en directe que engrandeix els moviments de les mans sobre el taulell d'alguns dels números.
Sergi Buka té una entrada —que ja es va veure en el seu anterior espectacle 'Umbra', al Teatre Nacional de Catalunya— que impressiona el més bregat. Es tracta del número en què, enmig d'una escenografia romàntica —llibres escampats per terra, cortinatges vermells, tauleta isabelina, cadira noble de braços entapissada— el mag es posa tranquil·lament a llegir un llibre i, de les pàgines, en surten unes quantes flamarades com si res.
Poques imatges hi ha millor que aquesta per estimular la imaginació dels més petits en un cap de setmana que, no gaire lluny del Teatre Poliorama, se celebrava precisament la festa Món Llibre, oberta també als primers lectors.
Sergi Buka manté el contacte amb els espectadors pujant i baixant de l'escenari en més d'una ocasió, demanant un parell o tres de voluntaris sisplau per força perquè l'ajudin simplement a aguantar unes cartes, una copa de vidre que acabarà fumejant o perquè li deixin tres anells que després apareixeran misteriosament entrellaçats.
Cartes que s'endevinen, monedes que desapareixen i monedes que apareixen, monedes invisibles que dringuen en una coctelera, monedes que en un aquari ple d'aigua es transformen en peixos vermells, peixos vermells que acaben clonant-se en un colom blanc... La màgia de Sergi Buka deixa també un espai per a una de les seves especialitats escèniques, les ombres xineses que crea multitud de personatges amb la posició de les mans i els nusets dels dits.
El mag es reserva una sorpresa final per tancar l'espectacle: un arbre autòmat que comença a florir —flors blanques de taronger i que acaba donant tres o quatre taronges vermelles de bona presència i de suc natural— i retorn a la platea perquè un dels voluntaris de l'anell no s'havia adonat que no té rellotge... un rellotge, el mateix, que ningú no sap com ha acabat florint dins del taronger.
A 'L'impossibilista' no hi ha grans aparells, ni gran maquinària, ni la caixa que et parteix en dos deixant les cames en una banda i el tors en una altra... L'espectacle ressegueix un fil poètic que el mag matisa amb la seva interpretació com si fos un personatge de cinema fantàstic, que podria haver sorgit, per exemple, de la fantasia de l'Hugo Cabret. Gairebé imperceptible, però hi és, la música de Ramon Calduch completa una atmosfera que, a més de fer obrir els ulls durant una hora, asserena també les petites feres de l'estrés de l'exterior que porten al damunt.






Més crítiques anteriors Teatre Poliorama

Índex obres per sales d'estrena

| Almeria | Apolo | Arenas | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa Espai Escènic | Capitol | Condal | Coliseum | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure de Montjuïc | Lliure. Espai Lliure | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del | Regina, Jove Teatre | Romea | Seca, La | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page