CLIP DE TEATRE

[Poliorama]

[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]

Freqüències per zones
106.6 FM Àrea Barcelona
93.7 FM Àrea Catalunya central
91.3 FM Àrea Vic
96.8 FM Àrea Garraf
103.4 FM Àrea Girona
91.5 FM Àrea de Lleida
105.0 FM Àrea La Seu d'Urgell
100.6 FM Àrea Camp de Tarragona
90.1 FM Àrea Terres de l'Ebre
107.5 FM Àrea Andorra
104.4 FM La Cerdanya

«El zoo d'en Pitus». Guió d'Ainoa Martínez, basat en la novel.la de Sebastià Sorribas. Intèrprets: Lindes Farré, Ramon Garrido, Enric Carrasco i Damià Capella. Il.luminació i so: Ignasi Bosch. Vestuari, escenografia i atrezzo: D'Art. Creació musical: Jeroni Pagan. Direcció: Daniela de Vechhi. Tutatis Productora. A partir 5 anys. Barcelona, Teatre Poliorama, 4 maig 2008.


Els qui havien llegit o vist la pel.lícula de 'La plaça del Diamant', de Mercè Rodoreda, van poder veure l'adaptació teatral que en va fer Josep M. Benet i Jornet per al Teatre Nacional de Catalunya. Els que havien llegit o vist la pel.lícula d''El zoo d'en Pitus', de Sebastià Sorribas, ara poden fer el mateix amb aquest espectacle que intenta ser fidel a la trama de la novel.la, però que també recorre a la teatralitat per aproximar-s'hi.
Un llibreter és a punt de tancar sisplau per força la seva llibreria de tota la vida. Un grup de criatures del barri ho vol evitar perquè a la llibreria hi tenia l'oportunitat de llegir còmics de franc. És per primera vegada, però, que s'endinsen de ple en la lectura d'un llibre. I és així com apareix en escena el llibre 'El zoo d'en Pitus', la novel.la de Sebastià Sorribas que ha estat de les més llegides pels infants durant els últims quaranta anys. La complicitat, doncs, amb bona part dels espectadors està servida.
A partir d'aquí, els protagonistes de l'adaptació teatral entren en el món de la ficció, al barri d'en Pitus, i es troben amb la decisió solidària d'haver d'esprémer l'enginy per ajudar en Pitus, que necessita una intervenció mèdica urgent que li poden fer en un país nòrdic d'Europa. La idea de muntar un zoològic porta de corcoll la colla. I també ha portat de corcoll els intèrprets de l'espectacle que han de fer ús de la imaginació per cobrir la representació animal que els fa falta per obrir el zoo, autèntic leit motiv de l'obra.
Les solucions haurien pogut ser moltes. Probablement una hauria pogut ser la d'utilitzar els titelles, amb una il.luminació efectista. Però la companyia ha optat pels animals retallables en cartró que apareixeran en un moment donat a les pares de la platea del teatre i que entre tots, intèrprets i petits voluntaris espectadors, ajudaran a caçar per entrar al zoo.
Un zoo de cartró que, en la imaginació dels petits espectadors, fa la seva funció, i que té com a referent les il.lustracions que durant tants anys han acompanyat la lectura de la novel.la de Sorribas qui, per cert, abans de morir, va donar el seu vistiplau a l'adaptació teatral. La fidelitat no es trenca en cap moment, fins i tot en el polèmic ús, encara, del paper del mossèn i la parròquia del barri, que l'editorial de la novel.la, La Galera, ja va intentar d'actualitzar als nous temps —sobretot perquè la tipologia de barri ha canviat molt—, però que l'autor no va permetre per mantenir el testimoni de la realitat cívica dels anys seixanta.
Avui, a l'escenari, sentir parlar del mossèn i la parròquia sona una mica allunyat, en època de centres cívics, ludoteques i grups d'esplai laics, però té l'avantatge que transporta també els espectadors a un món gairebé del passat on es resolien conflictes solidaris amb recursos que, curiosament, tornen a ser absolutament del present. ¿Deu ser això una de les influències sibel.lines del Maig del 68 tan discutit ara?
Els intèrprets d''El zoo d'en Pitus' fan esforços per posar-se a la pell dels petits personatges de l'obra, tot i que és difícil que no se'ls vegin els pèls de les cames o la creixença del cos molt més enllà de la pubertat. Acostumats a veure utilitzar criatures en temps real en segons quins papers del cinema, el paper que fan els intèrprets del muntatge té el seu mèrit perquè corre el risc de caure en el to cofoi i carrincló, cosa que, afortunadament, evita a temps l'estructura del guió.
Un personatge malvat, que fa les delícies de la participació entusiasta de la platea a l'estil tradicional del Banyeta dels titelles quan l'assenyalen com a dolent, entra en escena per compensar el salt entre la realitat i la fantasia del muntatge. Una picabaralla pel solar on s'ha d'instal.lar el zoològic de la colla d'en Pitus amb rerefons d'especulació immobiliària porta al ressò de la literatura de colla típica de mitjan segle passat que va contribuir a donar a conèixer als infants de l'època un món ideal i noble que la realitat s'ha encarregat de destarotar, si un té en compte els judicis en ple procés, ara i durant l'última dècada, sobre abusos d'especulació urbanística.
Amb tot plegat, doncs, aquesta adaptació teatral d''El zoo d'en Pitus' opta per una lleugera actualització sense perdre els valors que ja es troben en la novel.la: l'amistat, la força de treballar en equip, la manera de combatre les diferències i la descoberta del mal que pot fer un personatge maquiavèlic i una llengua viperina disposada a posar foc en un grup d'amics on tot era harmonia.
El muntatge, auster escenogràficament, pla d'il.luminació, sense gaire matisos, reposa tot el seu efectisme en una mena de puzzle gegant que va adaptant els diferents àmbits per on transcorre la trama. I se li podria retreure que es confia excessivament en el text. Hi ha alguns moments, quan es prepara l'estratègia del zoo, que el ritme afluixa perillosament. Potser ho fa el fet que l'espectador mitjà conegui a l'avançada el que ha de passar i això, inevitablement, resta la guspira de la sorpresa que hi ha en una obra desconeguda.
Malgrat tot, l'esquelet d''El zoo d'en Pitus' aguanta l'embat del pas del temps. I demostra que ha arribat en aquell punt dolç en què convergeixen dues generacions amb un llibre a la mà: els que l'han llegit de petits, que comencen a fer una mirada a la infància perduda, convertits ara en els millors recomanadors dels seus fills. Aquesta transmissió literària entre pares i fills es respira també durant tot l'espectacle teatral, una escassa relació que molts pocs espectacles aconsegueixen.




«Vola, Peter Pan». Adaptació de Joan-Andreu Vallvé a partir de la novel.la de J. M. Barrie. Actors i actrius titellaires: Jordi Pérez, Jaume Ulled, Marta Rosell, Marta Santallúsia, Íngrid Teixidó. Construcció titelles i escenografia de Sergi Torrelles i Joan-Andreu Vallvé. Vestuari: Acadèmia Cucurull. Direcció de Joan-Andreu Vallvé. Companyia Centre de Titelles de Lleida. Barcelona, Teatre Poliorama, Espectacle familiar a partir de 3 anys. 13 gener 2008.


El personatge de Peter Pan és tan conegut per tantes generacions que sembla que una nova versió, aquesta vegada amb titelles, sigui una temeritat. Però el Centre de Titelles de Lleida hi té la mà trencada i amb aquesta adaptació de la novel.la de J.M.Barrie aconsegueix una nova manera d'aproximar als espectadors més petits un personatge que no els abandonarà mai.
Els elements més destacats de l'espectacle fan la suma d'un resultat excel.lent que parteix de la poètica del text, continua amb la incorporació d'uns titelles estilitzats, que més aviat semblen un joc de casa de nines, i es perfila amb l'actuació dels titellaires, intèrprets a cara destapada, com si fossin també titelles gegants, que creen un clima de teatre personificat que humanitza encara més en Peter Pan, la Wendy, el pirata del garfi i la Campaneta, a més dels germans de la Wendy, els seus pares i petits personatges secundaris, com pirates i col.legues de Peter Pan.
L'adaptació de Joan-Andreu Vallvé, que manté el punt de partida a la casa de Wendy, a tocar dels jardins de Kensington, on les criatures abans de ser criatures són ocells que s'entenen amb les fades, se centra en els elements més remarcables de la trama: l'arribada volant de Peter Pan a la cambra de la Wendy i els seus dos germans; el viatge al País del Ja Mai Més, la topada amb el vaixell de pirates, els segrestos i les batalletes i el paper essencial de la Campaneta en alguns dels desenllaços.
El món de la fantasia de J.M. Barrie es reprodueix en una escenografia plàstica que té de paret de fons un somier vell i antic (com si fos la instal.lació de Tàpies cedida i mostrada permanentment al Macba, després d'haver servit per il.lustrar el muntatge teatral, 'Johnny va agafar el seu fusell', interpretat fa una vintena d'anys, per l'actor Pep Munné), i que s'ajuda amb una peça de roba de lli blanca, que fa també la funció de pantalla transparent per a alguns moments fugaços d'ombres xineses, una taula desplegable metàl.lica, que té diferents versions, des de fer de tarima a fer de llit dels Wendy, i un arbre de ferro, que fa diverses funcions durant l'espectacle i que s'adapta a diferents usos com en les escenes del vaixell dels pirates. Tot aquest material, somier, arbre i taula, és de ferro rovellat, to de color tenebrós sobre fons blau cel, que dóna encara més la sensació de làmina il.lustrada.
La representació de 'Vola, Peter Pan' fuig de la típica funció de titelles, a vegades més enfocada a demostrar les capacitats tècniques del guant, del fil i de la paret fosca, i també s'escapa del ritme sovint lent que exigeixen segons quina mena de troupes titellaires. En aquest cas, la mobilitat d'alguns dels personatges de titelles, ajudats únicament amb suport de pal, i d'altres que són ninots de drap mal.leables, permet un ritme àgil de les diferents accions que aconsegueix mantenir també l'atenció dels espectadors més petits i que acaba arrossegant, pel pes de la història contada en viu pels actors titellaires, els que ja han passat la primera franja d'edat.
Si Peter Pan fos d'una oneagé, seria com un metge sense fronteres. D'aquí i d'enlloc. Aquí i allà on el demanen. Peter Pan renuncia a un món convencional per no perdre el seu món del Ja Mai Més, ni que més enllà no tingui telèfon mòbil, ni play station ni internet. Peter Pan continua sent el símbol de la innocència i la fantasia, dues virtuts que escassegen quan s'acaba el dret a volar i Wendy i els seus han de tornar a tocar de peus a terra.




«Pirats. Els joglars flotants». Guió i música de Keco Pujol. Intèrprets: Marc Parejo / Xavi Melero, Júlia Sesé, Enric López, Anna Casas, Albert Estengre, Belén Alonso i Jordi Gonzàlez. Escenografia: MateoTikas i Alba Martorell. Coreografia: Alícia Fernàndez. Lluita espases: Arvid Blomqvist. Vestuari: Neus Regada i Xufi Simó. Il.luminació: Andreu Banús. Direcció escènica: Lluís Juanet. Direcció musical: Keco Pujol. Companyia Únics Produccions. Recomanat a partir de 7 anys. Barcelona, Teatre Poliorama, 7 octubre 2007.


Uns pirates en clau de musical. Però no només és això. L'espectacle 'Pirats. Els joglars flotants', estrenat a l'últim Festival de Peralada i que ha obert la temporada 'Viu el Teatre' del Poliorama, té tots els elements d'un gran musical, però en versió reduïda, una hora.
Posats a triar una referència, no es pot deixar d'esmentar 'Mar i cel', un dels èxits músicals més importants de Dagoll Dagom, en les seves dues etapes. Amb totes les distàncies que calgui, 'Pirats. Els joglars flotants' es distingeix, doncs, per tenir també com a centre d'interès un vaixell, més imaginatiu i menys sofisticat i més estàtic que el de 'Mar i cel'; per incorporar en les diferents escenes, la lluita de la supervivència, la cobdícia, les traïcions i les batalles en alta mar; per mantenir de rerefons un fil d'amor, o dos!; per fer una picada d'ullet a una companyia de dansa del ventre morisca, tot i que falsa, en homenatge a l'època, cap al 1659, quan pirates i moriscos poblaven les ones mediterrànies; i per incloure-hi tavernes, platges, teatre dins el teatre, personatges bons i dolents, herois i algun fins i tot fet de bona pasta.
El muntatge, seguint el registre del musical, introdueix cadascuna de les situacions amb breus diàlegs que, de manera senzilla, però sense recórrer a tòpics innecessaris, donen pas a les les escenes musicals, l'autèntic atractiu de l'espectacle, resoltes amb la dosi de qualitat imprescindible amb tendència a fer-les accessibles als espectadors més petits als quals s'adreça.
Malgrat la durada de només una hora, un té la sensació que hi han passat moltes coses. I de fet és així. Del planteig, que preveu un casament amb festa grossa, es passa a un motí del vaixell i l'abandó de la filla del capità en alta mar. Del que podria ser un naufragi se salta al rescat de la noia per part d'un altre vaixell de comediants que preparen l'espectacle que havia de distreure precisament els comensals del casament que ja no se celebrarà. De la trobada fortuïta de la noia a l'arribada en una platja on hi alternen les gitanes vidents i els pescadors de faixa, gorra i espardenya; de la platja a la taverna de gent de mal viure; i d'allà a l'aventura novament en alta mar camí de trobar la fortuna que el pare de la noia abandonada en alta mar havia deixat ben resguardada en una famosa illa de set cales.
L'aventura té polsims d'humor i cada escena acaba amb un element sorpresa que crea en els espectadors l'alè per continuar esperant el que ve darrere. Un fil argumental clar i entenedor aconsegueix aixecar del tot la platea quan espontàniament acompanya la música picant de mans o quan, des de l'escenari, se li demana que opti per una solució o per una altra.
El fil d'amor acaba amb un The End de pel.lícula, acompanyat de la justa recompensa que es mereix un grumet —de fet una grumet—, la Sargantana, una noia muda, desitjosa de trobar enamorat al preu que sigui, desig que veurà acomplert després de tantes aventures perilloses.
Entremig, el guió escènic i musical aporta referències que els més veterans cacen al vol i que enriqueixen el contingut per als espectadors iniciàtics: una tenora, un joc lingüístic, una frase feta, la caracterització de l'escena final d''Allò que el vent s'endugué', pinzellades musicals conegudes de tots i d'altres de caràcter popular, i moments poètics teatrals reforçats per la interpretació, la il.luminació i algun efecte escènic dels que enlluernen.
En conjunt, 'Pirats. Els joglars flotants' és un espectacle de factura digna en tots els seus elements: interpretació, escenografia, llum i vestuari, que deixa un bon regust als espectadors de totes les edats, i que obre la imaginació dels més petits perquè no sempre se'ls dóna tot fet. Un espectacle que fa de palanca i de porta d'entrada al gran musical, partint de l'experiència i la tradició dels últims vint anys que ha anat fent pòsit en les noves companyies de joves que s'hi dediquen i que ara és capaç de sortir a la llum en adaptacions per a tots els nivells.




«El llibertí», d'Eric-Emmanuel Schmitt. Traducció d'Esteve Miralles. Intèrprets: Laura Conejero, Ramon Madaula, Jofre Borràs, Marta Millà, Nausicaa Bonnín i Paula Vives. Espai escènic i vestuari: Montse Amenós. Il.luminació: Ignasi Morros. Caracterització: Liliana Pereña i Mònica Núñez. Il.lustracions musicals: Jean Philippe Rameau. Direcció: Joan Lluís Bozzo. Barcelona, Teatre Poliorama, 15 setembre 2007.


Si no et diguessin que 'El llibertí' és d'un autor francès, Eric-Emmanuel Schmitt (Lió, 1960), es podria dir que l'obra ha estat escrita inicialment en català. La traducció d'Esteve Miralles és d'una netedat remarcable pel fet que no es limita a transcriure fidelment l'original sinó que adopta en cada gir, cada expressió i cada diàleg la ressonància d'una llengua d'arribada que els intèrprets s'han fet seva sense cap dificultat, a pesar que hi ha algun moment de notable filosofia, i que els espectadors no triguen gens tampoc a fer-se també seva sense que els grinyoli a l'orella.
Aquesta conjunció, doncs, entre intèrprets i espectadors, essencial en una obra de text com aquesta, té bona part de mèrit en la versió traduïda, a més, esclar, del terme mig que ha sabut trobar la posada en escena, entre no fer malbé una atmosfera clàssica sense renunciar tampoc a la frescor del vodevil.
No és hora ara de fer memòria de la llarga i consolidada trajectòria de Joan Lluís Bozzo com a director, però sí que es pot dir que, amb aquesta peça que porta als escenaris el personatge històric i enclopèdic de Denis Diderot, Bozzo s'ha apuntat el mèrit d'una de les seves millors direccions escèniques, com si hagués entrat en un estadi de repòs entre els musicals frenètics amb els quals ha treballat i treballa, i aquesta obra de text enjogassada amb un disposició de direcció relaxada i eficaç.
Esclar que el projecte d''El llibertí' neix amb la complicitat del seu protagonista, Ramon Madaula (Denis Diderot), i que compta amb un repartiment al qual es podria dir que li cau bé la "marxeta" que proposa l'autor. Laura Conejero, en el paper de Madame Therbouche, una pintora que està disposada a deixar Diderot retratat a pèl per a la posteritat; Marta Millà, que fa de Madame Diderot i que només té una escena per lluir el seu paper de dona cornuda i espavilada; i tres joves que no poden badar: Jofre Borràs, en Baronnet, portaveu de les presses i els neguits de l'exterior perquè volen tancar la impressió de l'article sobre la Moral que els ha d'escriure Diderot; Paula Vives, la filla adolescent de Diderot que no té res més al cap sinó quedar embarassada d'un home tan gran com el seu pare; i Nausicaa Bonnín, la jove Holbach, la filla del baró a la casa del qual s'allotja Diderot, que es mou entre el joc de la seducció adolescent per fer caure Diderot a les seves mans i la ingenuïtat de l'edat, explotada i manipulada per la pintora Madame Therbouche.
No hi ha estona per a l'avorriment, si algú es pensava que, tractant-se de Diderot, des de dalt li omplirien el cap de teories filosòfiques. La teoria filosofia, en tot cas, es desprèn de l'acció i de les situacions més rocambolesques i picants. Feia temps que no se sentia una exhalació unànime en forma de ohhhhh! des de la platea, expressada majoritàriament per nobles i irreprotxables dames catalanes, espectadores d'edat avançada —la meva funció era de tarda—, en comprovar com Ramon Madaula, vaja, en Diderot, fa un estriptís d'esquena al públic, a petició de l'entremaliada pintora, i mostra el seu pompis a la concurrència. La resta ja és imaginació.
Tot passa en un dia, el dia, precisament, que Diderot ha d'escriure el famós article sobre la Moral, el dia que tothom, al seu voltant, ha decidit posar-lo a prova. La seductora pintora, la cornuda esposa, la precoç filla, la ingènua jove Holbach i el càrrec de consciència de feina feta no hi ha destorb que representa Baronnet.
Tots aquests personatges entren i surten del pavelló de caça on pretén treballar Diderot en un joc de portes i d'armaris tancats. Un pavelló escenogràficament clàssic, gairebé de retallable, elegant i en consonància amb el vestuari que sembla com si tots ells i elles se'l posessin cada dia per anar a buscar el pa.
Vull dir que no hi ha falsa representació sinó un aire de franquesa a l'escenari. I que la broma de l'autor Eric-Emmanuel Schmitt es transforma en el fresc d'una situació vodevilesca d'alt rigor fins al punt que la qüestió de fons, l'article de la Moral, no exigeix cap definició sinó simplement buscar el que diu a l'Ètica, és a dir, buscar a la vegada el que diu a Moral. Un ping pong filosòfic que és el mateix ping pong dialèctic que mou els personatges durant tota la representació i que els enfila a la sínia i els en fa baixar perquè totes les coses, al final, tornin al seu lloc.




««15», de T de Teatre. Autors: Sergi Belbel, Albert Espinosa, Miriam Iscla, Paco Mir, Joan Ollé, Josep Pere Peyró, David Plana, Àgata Roca, T de Teatre i Patricia Hignsmith (traducció: Susanna d'Hèlix). Dramatúrgia: Sergi Belbel i T de Teatre. Actrius: Mamen Duch, Míriam Iscla, Rosa Gàmiz (Marta Pérez, baixa), Carme Pla i Àgata Roca. Il.luminació: Albert Faura. Vestuari: Pepi Aubia i Mamen Duch. Música original: Òscar Roig. Espai escènic: Judit Vidal. Direcció: Sergi Belbel i T de Teatre. Barcelona, Teatre Poliorama, 4 octubre 2006.


Podria semblar una proposta nostàlgica, però no ho és gens. La companyia T de Teatre ha sabut escollir deu peces dels espectacles que ha portat per desenes d'escenaris, d'aquí i de fora, durant quinze anys i n'ha fet un nou espectacle, fresc, àgil, variat, entretingut i picaresc que fa una volta a les misèries de la societat quotidiana en vuitanta minuts.
El lligam ha estat aquesta vegada el telèfon, el telèfon mòbil, és clar. Va ser quan el telèfon fix no sonava, fa quinze anys, que les cinc actrius de T de Teatre van fundar una companyia amb un divertimento que es va disparar per enginyós. Una de les presentacions del text de Patricia Highsmith —gairebé nascut d'un exercici dramàtic de graduades— va ser al Mercat de les Flors i sembla que fos ahir.
Però han passat quinze anys i els punts i les comes i els punts i seguits continuen tancant un espectacle, fet majoritàriament de monòlegs i de diàlegs creuats, amb la força d'una interpretació coral que és una de les antològiques del teatre català dels últims temps.
Les actrius de T de Teatre —en aquest pastís commemoratiu hi ha tornat Rosa Gàmiz, que en va ser cofundadora, per substituir temporalment Marta Pérez per baixa maternal— es van adonar de seguida que la trapelleria de la Highsmith podia funcionar bé més enllà de l'experiment inicial, però que calia gratar més en l'ànima dels espectadors. I el millor era fer-ho per etapes, o per gèneres. I així neixen, a poc a poc, però sense repòs, després de 'Petits contes misògins', els espectacles 'Homes', 'Criatures' i 'Això no és vida!'. Resultat dels quatre espectacles vistos per la Seca i la Meca: 2.000 funcions i més de 750.000 espectadors.
Si bé és cert que les seves incursions televisives han ajudat a reforçar la popularitat que ara tenen, també ho és que els seus espectacles mantenen un rigor escènic i un treball que busca provocar el riure sense caure en la grolleria típica de segons quins muntatges que no es despengen de l'etiqueta del còmic a qualsevol preu. L'humor dels textos dels autors de T de Teatre mantenen una línia seriosa que permet que se segueixin amb un somriure permanent sense que ningú se senti avergonyit per insinuacions o afirmacions fora de to. La direcció de Sergi Belbel és també un dels actius que tenen a favor.
Les T de Teatre disseccionen el cos i l'ànima dels homes, les dones, les criatures i tot el que se'ls posa davant com si analitzessin el material que tenen sobre una taula de laboratori. Busquen els diàlegs tallants i les frases curtes. Però, sobretot, hi aporten la personalitat de cadascuna de les cinc actrius, la manera de fer i de dir de cadascuna d'elles, un patrimoni tan o més important que el patrimoni que ha acumulat la companyia en la seva trajectòria de quinze anys. El millor premi, a banda dels espectadors que no perden, és el fet que alguns grups de teatre amateurs s'han apropiat dels seus textos. La popularitat és, diuen, l'última prova de foc de la feina ben feta. T de Teatre l'han passada amb escreix. Allò que diuen: que duri quinze anys més o, com a mínim, que duri el que hagi de durar, mentre les cinc aguantin.




«Hombres, Mujeres y Punto». Guió de José Miguel Contreras, Miguel Sánchez Romero, Marta González de Vega, Jaime Bauzá, Gabriel García-Soto, Lele Morales, José Alberto López, Marcos Rodríguez i Nuria Domínguez. Intèrprets: Agustín Jiménez, Alexandra Jiménez, Bermúdez, Cristina Peña, Eva Hache, Fernando Albizu, Goizalde Núñez, Goyo Jiménez, Juanjo Cucalón, Nuria González, Pilar Sánchez i Ququé (5 alternant cada funció). Veu en off: El Gran Wyoming. Escenografia: Fernando González i Daniel Chaves. Il.luminació: David Arribas i Manuel Alejandre. Direcció: José Miguel Contreras, Ana Rivas i Carlos Herrero. Barcelona, Teatre Poliorama, 28 setembre 2005.


Pel que es veu, la bota del racó ja no raja més. La colla d'intèrprets de la sèrie "punto.com" sobre les misèries i les virtuts de l'home i la dona i la seva missió a la terra ha estat servida en una trilogia que no es pot dir que no hagi tingut èxit.
La simbiosi de teatre i mitjans audiovisuals, televisió en concret, ha tingut en aquesta trilogia d'espectacles el seu màxim exponent. Per les cares que han anat alternant cadascun dels dos muntatges anteriors i cadascuna de les funcions de l'actual. Però també, en l'actual presentació al Teatre Poliorama, per l'entrada de l'espectacle que engega en un plató de televisió i en un programa basat en les fidelitats i les infidelitats de la parella. I encara per l'ús de la reproducció en pantalles a l'escenari de seqüències complementàries del que fan els intèrprets a l'escenari.
El que compta és el concepte global de l'espectacle. La ironia que s'hi utilitza sobre les relacions entre home i dona. I la interpretació que en fan els actors i les actrius en una posada en escena de prop de dues hores sense interrupció i també sense deixar ni un segon de respir al discurs que s'hi desenvolupa.
El guió, malgrat rascar una vegada més en els trets típics de les relacions té un recurs que el fa original i eficaç: els personatges, que poden semblar en principi posats cadascú al servei d'un monòleg, acaben conformant un lligam estret entre tots ells, marit, muller, cunyat, germana, amic del cunyat... Per tant, allò que cadascú va explicant, monologant, conforma una trama coral que té com a principal protagonista una dona de casa sobre la que acaben caient les pitjors bufetades.
Un altre aspecte eficaç del guió és la visió que dóna d'un mateix relat, primer des de l'òptica de la dona i, després, des de l'òptica de l'home. A manera que avança el muntatge, els espectadors, doncs, ja coneixen de què es parla i poden relacionar fàcilment cadascun dels monòlegs amb el que s'ha anat recopilant.
El resultat final és que el públic, un públic disposat a estendre fins a les butaques de la platea d'un teatre, les imatges que té de les estones davant els programes d'entreteniment i d'humor de la televisió, riu sense parar i aplaudeix cada cinc minuts. I és que la interpretació en conjunt se'l guanya a pols i per mèrits propis.
Malgrat l'èxit popular, però, el cicle s'ha acabat. 'Hombres punto com', 'Mujeres punto com' i, finalment, 'Hombres, Mujeres y punto'. No és un punt i a part, és un apunt per sempre. El teló l'abaixen del tot al Teatre Poliorama.




«Las mujeres de verdad tienen curvas», de Josefina López. Versió i direcció de Garbi Losada. Escenografia de Fernando González. Il.luminació de Carlos Salaberri. Intèrprets: Lilliam Kouri, Sara Cozar, Edelweis Hernández, M. Isabel Díaz i Yeyé Baez. Barcelona, Teatre Poliorama, 14 abril 2005.


Al vestíbul del teatre Poliorama hi ha una bàscula. Qui vulgui comprovar el seu pes, vestit!, i deixi la butlleta amb les dades personals té dret a un sorteig setmanal. El premi: un sopar en un restaurant del grup Paradís.
I és que pes i golafreria és el ganxo d'aquesta obra de teatre que sona més per la versió cinematogràfica que pel seu origen teatral. Però el rerefons de l'obra és molt més transcendent: els tallers d'immigració il.legals que poblen les grans urbs d'aquest principi de segle.
L'autora, mexicana, va escriure el guió basant-se en la pròpia experiència de dona emigrada a Los Angeles i destinada a sobreviure amb el propi esforç. L'adaptació situa l'obra en una gran ciutat europea que podria ser Barcelona, i així ho percep l'espectador. Un taller de confecció amb salaris a preu de saldo és l'espai que serveix perquè la trama basculi —posats a fer servir la bàscula— entre la comèdia del complex o no de ser gras i el drama i la por del treball irregular i de la immigració.
Les cinc dones que protagonitzen l'espectacle són cubanes, tret d'una que és basca, perquè la companyia té aquest origen. I les cinc tenen el do d'interpretar la trama sense fer adoctrinament del conflicte de la immigració sinó vivint-lo com una circumstància més de les seves vides.
Per tant, el plat de la balança de la comèdia pesa més que el plat del drama. I fins i tot el sobrepès se'n va cap a una certa estripada escènica que, a poc a poc, serveix per perfilar cadascun dels personatges i convertir-les, totes cinc, en una de les moltes dones de la realitat ciutadana d'avui en dia que topa amb les mateixes dificultats.
L'humor, doncs, contrasta amb la por. El punt àlgid de l'humor arriba cap al final, quan les cinc dames fan una mena de streptease reconvertit en passi improvisat de llenceria fina de tots els colors. El punt àlgid de la por esclata amb la visió, per una de les finestres del soterrani que dóna a la calçada del carrer, d'una patrulla de la policia, inicialment confosa amb la brigada d'immigració, però que acaba sent una falsa alarma perquè es tracta d'una ràtzia antidroga.
Enmig de tot això, encara hi ha espai per a petits somnis de futur: la més jove que aspira arribar a la universitat i ser escriptora per poder explicar el que els passa, la promotora del taller que aspira a ser dissenyadora pel seu compte, l'enamoradissa amb un amor a la cantonada que no dura ni l'hora i mitja de l'obra, la mare madura que viu sota l'aparença d'embarassada quan ja té la menopausa o la de pes més considerable que es fa els propòsits de no menjar fins que pica a la carmanyola de la maionesa i que ja sap que mai no podrà portar els vestits de moda pensats per a figurins.
En un espectacle d'arrel mexicana, però interpretat per majoria cubana, no hi pot faltar la música. Un aparell de ràdio s'encarrega de posar banda sonora en diferents escenes. Les cinc actrius fan la resta. Coreografia d'alta costura per a espectadors —sobretot espectadores, a jutjar per l'entrada del dia de la funció!— que volen deixar de patir per tres quilos de més i que tenen ganes de crear una atmosfera de solidaritat compartida.




«El mètode Grönholm», de Jordi Galceran. Direcció de Sergi Belbel. Escenografia de Paco Azorín. Vestuari de M. Rafa Serra. Il.luminació de Kiko Planas. Intèrprets: Jordi Boixaderas, Lluís Soler, Roser Batalla i Jordi Diaz. Barcelona, Teatre Poliorama, 22 setembre 2004.


A l'autor, Jordi Galceran, no li agradarà aquesta distinció, però haurà de suportar la càrrega durant un temps, que segurament serà llarg. La seva obra 'El mètode Grönholm' és probablement la millor de totes les que ha tingut l'oportunitat d'estrenar fins ara.
El perill que comporta treballar amb un argument rabiosament actual com és el de la selecció de personal queda superat per dos fets decisius: un repartiment de quatre intèrprets extraordinaris i una permanent intriga en la trama que no permeten un moment de repòs a l'espectador, entre somriures, rialles i aplaudiments espontanis.
Potser és la primera vegada que Galceran ha pogut treballar sense condicionants. És a dir: no haver de pensar a quin premi de teatre presentarà l'obra; no haver de pensar en quina productora l'hi voldrà estrenar; no haver de pensar en quina altra n'haurà de fer si aquesta no li funciona. Si el suport a la creació té algun sentit és aquest, perquè Galceran s'ha vist acomboiat pel projecte T6 del Teatre Nacional de Catalunya que, si bé en el seu conjunt no ha tingut una recepció espectacular de públic, sí que es tanca amb un bon balanç de portes endins.
Però el cas és que 'El mètode Grönholm' és i serà una de les obres d'explotació comercial més cotitzada de la pròxima temporada.
Galceran posa al límit l'arbitrarietat, la deshumanització dels mètodes de selecció de personal davant de la competitivitat, els prejudicis, la hipocresia, la mentida i les aparences. Tot plegat és un còctel amb els ingredients justos, que tasten intèrprets i espectadors junts. Uns, amb una trama que puja de to lentament per vestir per fora cadascun dels personatges i per despullar-los per dins progressivament, quan els toca el torn. Un vestir i despullar que passa del riure al plor amb calculada perversitat.
Al costat de Jordi Boixaderas i Lluís Soler, una vegada més dos actors capaços de passar del personatge clàssic més dur al personatge contemporani més feble, hi ha dos intèrprets que no són sorpresa però sí reconeixement. Jordi Diaz, més aviat cara de telenovel.la, es destapa com un actor amb mil registres amagats. I Roser Batalla, massa escassa als escenaris, es presenta com una gran senyora del teatre capaç de captivar amb papers com aquest tota mena d'espectadors.
Potser la presència de Roser Batalla és el que, en un moment donat, fa l'aparença que 'El mètode Grönholm' tingui ressonàncies d'aquell 'Qui', projecte entre teatral i televisiu, que aportava intriga i participació dels espectadors per descobrir el culpable. Però també la concepció de l'obra, el temps real i el temps teatral es conjuguen en un espai tancat d'una sala d'espera de l'empresa seleccionadora de personal, podria recordar, amb totes les distàncies, la vella comèdia negra anglesa, tan avesada a resoldre en vint metres quadrats un crim amb culpable segur a l'escenari. ¿Però, qui?
Aquesta és la incògnita d''El mètode Grönholm', que Sergi Belbel ha dirigit amb precisió de rellotgeria. ¿Qui és dels quatre aspirants a un alt càrrec el que és fals i representa en realitat l'empresa? Seria una mala passada dir ara i aquí, el qui i el què. És la clau de l'obra que, per a bé de tots els espectadors que tindrà, hauria d'afegir en el programa de mà: "Es prohibeix, sota les sancions establertes per la llei, que l'espectador d'aquest programa de mà desveli el secret d''El mètode Grönholm' a un altre espectador que encara no l'hagi vista".




«Això no és vida!». Text i dramatúrgia de T de Teatre, Sergi Belbel, Albert Espinosa i David Plana. Intèrprets: Mamen Duch, Míriam Iscla, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca. Música original d'Òscar Roig. Il.luminació d'Albert Faura. Escenografia de T de Teatre. Direcció de David Plana. Barcelona, Teatre Poliorama, 26 setembre 2003.


Les T de Teatre han tornat a l'escenari, mentre refan forces per a la televisió, i ho han fet amb un espectacle que s'aparta una mica de les seves propostes anteriors, més monogràfiques, i entra en la línia del que es podria anomenar "monòleg compartit". I també, en aquesta ocasió, més endolcit i menys rebel.
'Això no és vida!' arrenca amb un cop d'efecte escènic que funciona i que, per uns instants (ai, només per uns instants!) recorda aquell enginyós joc musical i lingüístic de ping pong que les va donar a conèixer quan van començar l'aventura de crear companyia. Volàtils, damunt la boira dels núvols, les cinc protagonistes apareixen per sobre de l'escenari en un subtil joc de màgia que les fa passar del món terrenal al més enllà, en un viatge d'anada i tornada.
Aquí, a 'Això no és vida!', són cinc dones amb cinc patologies triades a l'atzar, en podrien haver estat unes altres cinc: la dinàmica, l'agressiva, l'estressada, la perepunyetes, la depressiva... Cinc dones que expliquen, cadascuna, la seva petita història, feliç o dissortada, tot i que fa la impressió que no en tenen cap ganes de parlar-ne, abans de començar.
Arribats en aquest punt, doncs, en el cas de les cinc intèrprets de T de Teatre, el guió, tot i la seva importància, és gairebé secundari, i el que realment xucla els espectadors és la singularitat interpretativa de cadascuna d'elles.
A hores d'ara, superats uns quants anys de trepitjar escenaris i uns quants milers de representacions, a més de la caracterització que imprimeix la televisió (amb la sèrie 'Jet Lag') el que compta és comprovar, en directe, la manera de fer, de moure's, de dir, de rematar, de sentenciar o de rebatre, que tenen cadascuna de les cinc protagonistes.
Les històries estan lligades per un fil de ciència-ficció, que és millor no desvelar i deixar-lo a la percepció dels mateixos espectadors. Però, repeteixo, el que realment importa és com cadascuna d'elles s'identifica amb el seu personatge i en fa un retrat que és, a la vegada, irrepetible i inseparable de l'actriu-personatge.
Tot el que tenen de bo propostes com 'Això no és vida!' també ho tenen d'arriscat. Les cinc dones de TdeTeatre corren el perill de trobar-se, tard o d'hora, engabiades, cadascuna en el seu propi personatge, i veure's obligades, per exigència del públic, a repetir-lo fins a l'esgotament. Estic convençut que en són conscients i que saben el que es fan. I que tenen molt clar on és la línia de l'horitzó que no han de trepitjar. Tenen, totes cinc, suficient qualitat actoral, per mantenir a ratlla el que volen i distingir entre el paper que la vida els ha atorgat a l'escenari i el paper que cadascuna d'elles pot fer com a actriu.



«5mujeres.com». Textos de Laura Llopis, Pablo Motos, Marta González de Vega, Arturo González Campos, Juan Herrera, José Miguel Contreras, Luis Piedrahita, David Navas, Rodrigo Sopeña, Jaime Bauzá, Miguel Sánchez-Romero i Amando Cabrero. Direcció de José Miguel Contreras i Ana Rivas. Il.luminació de David Arribas, Manuel Alejandre i Ignasi Morros. Intèrprets: Neus Asensi, Montse Pérez, Carmen Machi, Rosa Boladeras i Anna Maria Barbany. Reportera càmera: Eli Rianzo. Veu en off: Constantino Romero. Barcelona, Teatre Poliorama, 20 de febrer 2003.


¿Per què els homes duren tan poc?, diuen les cinc dones de l'espectacle '5 Mujeres.com', que es pot veure al Teatre Poliorama, en una mena de Manual d'instruccions del mascle. Després de l'èxit apoteòsic de '5 Hombres.com', i tenint en compte que no està el pati per discriminar el gènere, calia la versió femenina del tema filosòfic més bàsic de la humanitat, des que Adam i Eva la van pifiar.
L'èxit, doncs, està assegurat. Quan un és testimoni de les cleques ininterrompudes de l'auditori d'estrena, no cal que es plantegi si l'espectacle funcionarà més menys. L'evidència supera qualsevol predicció.
Per sort, l'èxit de públic va a parar a cinc dones de l'escena de debò. Cadascuna, a més, amb les seves aptituds actorals, conegudes per altres intervencions anteriors, ja sigui teatrals, cinematogràfiques o televisives. cinc actrius que, amb una mica més de temps, agafaran confiança amb el seu monòleg a partir de la recepció positiva del públic.
'5 Mujeres.com' està integrada per un guió de cinc monòlegs que fa la impressió que hagin estat treballats a fons i fins i tot col.lectivament per aconseguir una unitat de contingut. A més, l'espectacle té un entremès amb una càmera en directe a l'entrada que projecta en pantalla de l'escenari preguntes improvisades per una peridista-actriu (estil La Cubana) als espectadors i espectadores que van arribant al teatre. Les preguntes van totes pel mateix viarany, estil "punto com": com t'ho fas, com t'ho faries, com t'ho fan, com t'ho farien, com t'ho han fet, com voldries que t'ho fessin... I aquí és on es posa en evidència també el tabú que encara envolta la societat actual sobre el tema de les relacions sexuals, malgrat les possibilitats teòricament desinhibidores i educatives dels últims trenta anys. No tots els espectadors i espectadores estan disposats a dir la veritat i res més que la veritat sobre la qüestió. I és que hi ha coses que no canvien mai, per molta teoria que s'hi posi.
La resta de l'espectacle s'amaneix amb un curt fragmentat de dibuixos animats per a adults que no hi fan cap nosa i animen l'argument, en clau còmic, ben a l'inrevés dels intermedis entre monòleg i monòleg de tresillo entre les cinc dones, que no aporten res al ritme de l'espectacle i que semblen més una reunió de circumstàncies que desmereix la força dels monòlegs.
La direcció ha optat per deixar soles davant l'auditori cadascuna de les cinc dones. I això és el que l'obliga a fer els intermedis de tresillo per recordar a l'espectador que les actrius són cinc i que totes plegades formen un conjunt argumental. ¿Per què no deixar les quatre actrius restants en escena, d'espectadores, mentre la cinquena fa el seu monòleg? ¿Per què no inventar-se un ambient menys casolà com els dels tresillos i ambientar tot l'espectacle en un espai públic que permetès tenir, discretament en penombra, les quatre dones que escolten la que monologa?
Però tot plegat queda substituït per l'ofici actoral i l'excel.lent interpretació de cadascuna de les cinc protagonistes. En fan cinc. Però en podrien fer deu. El tema dóna per això i més, si se li tragués l'embolcall.
Tret d'algunes afirmacions tòpiques de cada monòleg, que últimament s'han escoltat en altres intervencions protagonitzades també per dones a l'escenari, el conjunt impacta en l'auditori perquè connecta amb el que pensa, pateix, sap, intueix i tem la majoria.
'5 Mujeres.com' serveix de teràpia per a uns, de descoberta per a altres i de divertiment per a la majoria. És un espectacle intel.ligent fet per dones que, en alguns moments, no agradarà a segons quins sectors autonomenats feministes. I aquest és el seu mèrit.
'5 Mujeres.com' és un espectacle crític i irònic a la vegada amb la condició femenina. Per això arrenca riallades dels homes i també de les dones. I tots contents. Però la pregunta continua en l'aire: "Com t'ho fan, com t'ho faràs..." És a dir: "punt... i com".



«Poe». Basat en textos i poemes d'Edgar Allan Poe. Dramatúrgia: Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Text: Joan Lluís Bozzo. Direcció: Joan Lluís Bozzo. Música: Òscar Roig. Orquestració: Àlex Martínez. Direcció musical i veus: Gustavo Llull. Escenografia: Joseph Rosell. Vestuari: Mercè Paloma. Il.luminació: Toni Rueda. Coreografia: Natalia Viñas. Intèrprets: Rosa Galindo, Roger Pera, Miquel Fernández, Carlos Gramaje, Teresa Vallicrosa, Ferran Frauca, Marisa Gerardi, Toni Vinyals, Elisabet Paz, Raimon Borrell, Albert Puigdueta, Lola Bou i Lulú Palomares. Companyia Dagoll Dagom. Barcelona, Teatre Poliorama, 29 de setembre.


Una de les bases de l'educació de moltes generacions ha estat marcada per la por. La por a la fosca, la por a l'autoritat, la por al desconegut, la por a l'imprevisible. Des de la infància, el conte d'En Pere sense Por, per exemple, o molts dels contes tradicionals de monstres, bruixots i malfactors, posen les bases per intentar de superar la por a base de conèixer les seves trampes. Això és el que han fet autors de tots els temps amb una literatura qualificada de gènere de terror que ha congregat autèntics seguidors no només dels noms clàssics com Robert Louis Stevenson o Edgar Allan Poe, sinó de noms contemporanis com Stephen King.
Ens trobem, però, davant un canvi d'esquemes de la por. Ara, el desconegut, l'imprevisible, la vulnerabilitat, ja no són els monstres tradicionals sinó els monstres contemporanis. I d'aquests, n'hi ha a totes bandes: des dels que preparen atacs o ràtzies en nom d'una croada internacional contra el terror fins als que provoquen el pànic de ficció amb la tragèdia de l'atac a les Torres Bessones.
Intentar fer por, en aquestes circumstàncies, a una societat que el terror li arriba envasada, a l'hora del cafè, a taula, a través de la televisió i amb imatges d'ara mateix, i en directe si cal, és difícil.
Possiblement el teatre, doncs, és de les poques arts que té els recursos, en directe, de fer por de la clàssica, de la de mentida, vaja, d'aquella del conte: "Ja se sent pujar per l'escaleta... ja és al primer replà... ja és al primer pis... ja truca a la porta...".
No sé si Dagoll Dagom ha volgut fer por amb el musical 'Poe'. A mi em sembla que no. En tot cas, embolcallar l'espectador en l'atmosfera del misteri, de l'angoixa, de la perversió. I això no està tan lluny del viure quotidià. Per tant, qui vulgui por de debò, del de cop d'escombra o de la de l'esquelet darrera una columna, haurà d'anar a una de les moltes Cases de la Por que hi ha escampades pel món.
Tinc la impressió que el llibret de Joan Lluís Bozzo i el muntatge en general de 'Poe', al Teatre Poliorama, pretén una altra sèrie de propòsits i, diguem-ho d'entrada, ben aconseguits: crear un espectacle ben fet musicalment parlant; donar un tast de l'obra literària d'Edgar Allan Poe; mostrar la capacitat escenogràfica per canviar la cara d'un teatre; i dirigir una companyia sòlida al servei d'aquestes intencions, i de la dramatúrgia que ell mateix ha fet, juntament amb Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel.
Per tant, 'Poe' és un dels musicals que no entra en la línia del macroespectacle, de la gran, gran i gran maquinària de farciment, d'una companyia nombrosa i d'una audició diària per a masses. I em sembla que aquesta lucidesa a l'hora de crear 'Poe' diu molt a favor de la línia teatral de Dagoll Dagom. Cal valorar 'Poe' pel que dóna en noranta minuts, com al cine, i no per una llargada gratuïta que li hauria fet mal.
'Poe' és un dels musicals de factura catalana dels últims vint anys que no necessita text a la falda per ser seguit, ni llargues escenes de text intercalades perquè 'Poe' s'explica cantant i només cantant. I s'entén, vocalment i de contingut, només a través de les cançons. Per tant, marca un abans i un després. Un deixar de banda l'arrossegar només de les lletres per l'escenari per convertir-les en un repertori bàsic. I a més, fer un encàrrec a un compositor (Òscar Roig) i al damunt, enregistrar la banda sonora a Praga, per cert, no gaire lluny d'ambients tenebrosos i bressol de moltes de les històries de por.
'Poe' és una introducció a la narrativa terrorífica d'Edgar Allan Poe. Ara que els clàssics ja han gareibé desaparegut de les biblioteques i de les lectures bàsiques, la recuperació a través del teatre, malgrat que el cine ho ha intentat, és una bona manera de tornar, si un en té ganes, a la sensació del més enllà, a través de la lectura entre línies.
'Poe' és una prova de foc per a l'escenògraf (Josep Rosell) i la dissenyadora del vestuari (Mercè Paloma) que han hagut d'inventar una manera de convertir en cartó-pedra creïble les il.lustracions dels còmics de terror i els decorats en blanc i negre de les pel.lícules de por. Si s'haguessin limitat a un teló negre, per buscar la "puresa" del teatre, les cançons haurien sonat igual, però el resultat ambiental hauria estat un altre.
I l'escenografia i el vestuari que han utilitzat Dagoll Dagom han trobat també la seva partenaire en un domini de la il.luminació (o més aviat de la no-il.luminació) per introduir l'espectador, des del moment que trepitja el vestíbul del teatre, en el món que l'espera del gran casalot. Una escenografia que té mitja dotzena de recursos enginyosos, algun dels quals fa exclamar un murmuri a la sala, quan un dels personatges esquiva la que pretesament és una destral gegant que fa de pèndol. Un vestuari que transforma en monstres i representants del mal els fantasmes de l'obra, un cor que acompanya coreogràficament les seves aparicions en escena i que en cap moment es confon amb personatges de carn i os per la seva ductabilitat.
'Poe' és el resultat d'un encertat repartiment, experimentat en altres muntatges teatrals i musicals, coneixedors de la casa. I a l'hora de destacar noms més val fer un destacat col.lectiu: Rosa Galindo i Roger Pera mostren una vegada més les seves capacitats musicals i interpretatives. Miquel Fernàndez, el visitant, manté amb dignitat el seu paper desesperat enmig de personatges d'ultratomba. Ferran Frauca s'ajusta amb una caracterització d'upa al seu paper de tomba vivent; Teresa Vallicrosa, la majordoma, ja ha passat per papers prou difícils, com el que feia a 'Sweeney Todd', una pòtol desconeguda, o per teatre convencional de comèdia, i ara es presenta com una mestressa del casalot feta a mida i sense sofisticacions. Carlos Gramaje, el doctor, és un altre dels noms històrics de la casa i per tant no té dificultats a adaptar la maldat que li exigeix el paper del doctor Valdemar, després del recorregut que ha fet sovint sota la direcció del mateix Bozzo. En definitiva, doncs, 'Poe', de Dagoll Dagom, és un muntatge honest amb el que ha volgut fer. Seria ingenu pensar que avui, pagant una entrada de teatre, la por es pugui comprar. Seria ingenu esperar un tractat de laboratori o una tesi doctoral sobre Edgar Allan Poe que potser acontentaria quatre escollits que, després, no tindrien ni temps d'anar al teatre.
'Poe' és un espectacle per a tots els públics, digne, ben interpretat, sense preses de pèl a l'espectador, de fil argumental comprensible i que no enganya ningú. No sempre hem de sortir diferents i trasbalsats de com érem abans d'entrar al teatre. I molt menys pretendre-ho, si els personatges acaben fets un esquelet per art de màgia, o de l'escenògraf, amb un cop de barret propi de mag. Fixeu-vos com tots els intèrprets, un cop surten a saludar, mostren un somriure de galta a galta, que és la manera d'esvair la mentida i tornar a la realitat.



«Tío Vania», d'Anton Txèkhov. Direcció de Miguel Narros. Intèrprets: Berta Riaza, Fidel Almansa, Fermí Reixach, Ana M. Ventura, Nuria Gallardo, Francisco Casares, Mélida Molina, Abel Vitón.


L'actor Fermí Reixach ha tornat als escenaris de BCN, per poc temps, al Teatre Poliorama, i amb un clàssic que fa poc es va presentar en català al Nou Teatre Tantarantana. L'oncle Vània, 'Tío Vania', al Poliorama, dirigit per Miguel Narros, és un espectacle nítid, que deixa cadascun dels personatges de l'obra de Txèkhov, en el seu punt.
El director ha decidit encertadament portar el text en la versió d'Andrés Trapiello, a l'espectador, sense sofisticacions. I és que Txèkhov no admet segons quins còctels als quals ens tenen tan avesats alguns directors quan mouen i remouen, per exemple, un autor com Shakespeare.
Txèkhov no admet bromes com Shakespeare. I allò que passa a l'oncle Vània només pot ser dit i exposat tal com ho diu l'autor. El discurs és tan simple i travat a la vegada que manté una línia sense fronteres d'èpoques ni de cultures. ¿Qui no ha treballat tota la vida per una petita hisenda amb la idea que allò era el principi i la fi de la seva existència? ¿Qui no ha viscut el trencament d'una il.lusió covada amb el temps?
Aquesta és la trama principal de l'oncle Txèkhov, una obra que té l'atractiu afegit del seu ambient i dels seus personatges: un ambient plàcid, rural, idíl.lic, i uns personatges aparentment nets de qualsevol taca, encoberts per les pròpies circumstàncies. L'oncle Vània, vist al Teatre Poliorama, no cau en una atmosfera angoixant i sòrdida sinó neta i transparent.
Només la imaginació trontolla una mica amb el decorat audiovisual de fons: un bosc tardoral que, a pesar del seu efecte, contrasta amb l'escenografia i el vestuari, de tall clàssic sense concessions.



«Madame et Monsieur», de Leandre-Claire. Direcció de Leandre Ribera. Intèrprets: Claire Ducreux, Leandre Ribera. Acompanyant: Aimon Niñerola. Músic: David Moreno. Escenografia Txema Rico.


La companyia Leandre i Claire han presentat al Teatre Poliorama el seu espectacle 'Madame et Monsieur'. Un espectacle que permet a l'espectador veure com es crea, com creix, com es transforma i es dota d'un argument un escenari de carrer amb dos personatges, un músic, un ajudant i dos coloms, atenció, no sé si ensinistrats, però que recorden els orígens ramblístics d'algun dels gags de 'Madame et Monsieur'.
Espectacle gestual, amb tocs d'humor, de tractament poètic, i amb una extrema relació amb el públic. Leandre Ribera i Claire Ducreux, Lenadre i Claire, són una parella d'indigents que té una història per explicar sense paraules. Una història senzilla amb els ingredients imprescindibles per ser entesa per tothom i per tota mena de públics.
No seria gens ingenu dir que 'Madame et Monsieur' és un espectacle que fa una al.legoria a la il.lusió i també a la imaginació. Tothom recorda aquelles vinyetes de còmic en les quals un pintor mort de gana pintava els plats que voldria tenir sobre la taula.
Això és el que fan Leandre i Claire: pintar un quadre de la vida, l'amistat, la parella, l'habitatge, els convidats, el fill petit que creix com una carbassera, el pòtol que encara té menys, i el món de les clavegueres.
Això no ha de fer pensar que 'Madame i Monsieur' mantingui una imatge ensucrada de la història. La realitat i la fatalitat perfilen la conformitat. Però allò que s'ha viscut durant una hora i mitja, gairebé un dia i una nit amb sol, pluja i vent, és una experiència que els dos personatges de 'Madame et Monsieur' ja no oblidaran i els espectadors tampoc.



«Again, again!», de Vol.Ras. Direcció de Pep Cruz. Intèrprets: Joan Faneca, Joan Segalés i Xavier Amatller 'Notxa'. Escenografia: Quico Estivill. Vestuari: Antoni Belart. Veu en off: Joan Raja.


Vol.Ras ha complert vint-i-un anys i ha presentat el seu nou espectacle 'Again, again!', al Teatre Poliorama. Un espectacle antològic que ha dirigit novament Pep Cruz i que només ha variat pel que fa als tres intèrprets amb la incorporació de Xavier Amatller, juntament als habituals Joan Faneca i Joan Segalés.
Un espectacle antològic a vegades corre el perill de ser un remake repetitiu. Però Vol.Ras ha aconseguit fer de l'antologia un espectacle nou que no necessita de les referències dels més de vint anys d'història i que té l'aire de frescor i d'agilitat que el fa perfecte per a targeta de presentació dels nous espectadors que pugui tenir el grup.
Amb 'Again, again!' es mostra la capacitat de poder sintetitzar quan s'ha fet un treball previ dens i complex. Aquesta síntesi consisteix a saber escollir aquells gags més significatius de cadascun dels seus espectacles, anar-los relligant, com les baules d'una cadena, i tensar la corda fins al punt ideal de posar a ratlla els personatges, el vestuari, els trucs, la màgia, el mestratge del mim i la clau de l'humor sense paraules.
A més, aquest 'Again, again!' s'ha vestit de gala i l'escenografia de Quico Estivill, tot i recordar també alguns dels espectacles anteriors, té uns tocs especials que li han donat una personalitat pròpia que va des de la moderació a l'elegància. De gag en gag, Vol.Ras pot haver confegit amb 'Again, again!' un dels seus millors espectacles. De segur que només pretenien celebrar l'aniversari. Però han donat el tret de sortida a una proposta que hauria de tenir molts escenaris per córrer d'aquí i de tot arreu.



«Familia», de Fernando León de Aranoa. Direcció i adaptació de Carles Sans. Il.luminació: Roger Puiggner. Escenografia: Joan Jorba. Intèrprets: Ana Gracia, Cristina Arranz, Silvia Casanova, Guillermo Muñoz, Susana Hernández, Ricard Borràs, José Luís Pellicena i Miriam Montilla.


¿Anem al teatre en família? Aquesta és la pregunta que es poden fer aquests dies els espectadors que vulguin anar al Teatre Poliorama. La 'Familia' que ha dirigit Carles Sans, del Tricicle, al Poliorama, és un curset accelerat per a aquells que no tenen clar si han de formar o no han de formar família, i com o quan l'han de formar.
En clau de comèdia, sense presses, amb un tempo més aviat lent, que no vol dir parsimoniós, la història d'un personatge que lloga una família sencera per al cap de setmana es transforma en una enginyosa comèdia, que prové de la versió cinematogràfica i debutant de Fernando de León, i que, portada a l'escenari, corre el risc de perdre el truc que el cinema permet i que el teatre no pot dissimular fàcilment.
Però no passa així. Carles Sans ha dirigit 'Familia' no en clau de comèdia sinó en clau de Tricicle. És a dir, hi ha escenes que, sense paraules, passarien igualment pel teatre i el públic en seguiria perfectament l'argument. Hi ha també escenes-gag que els actors resolen amb naturalitat. I hi ha sorpresa i tot, per a qui no sàpiga ben bé de què va el guió, que acaba arrodonint un espectacle que apel.la a la companyia com a únic remei a la solitud entesa com a nafra.
El Poliorama ha acollit aquesta 'Familia' portada per un dels caps de la casa, Carles Sans, amb intencions de tenir-la aquí, lògicament, més d'un cap de setmana. Per predicar amb l'exemple, hi ha descomptes especials per a grups d'espectadors que acreditin que són família, de veritat o de mentida, com el teatre.



«Ubú President o els últims dies de Pompeia». Dramatúrgia i direcció: Albert Boadella. Amb Jesús Agelet, Xavier Boada, Jordi Costa, Ramon Fontserè, Minnie Marx, Rosa Nonell, Montse Puig, Jordi Rico, Pilar Sáenz, Dolors Tuneu, Pep Vila. Vestuari de Dolors Caminal i Fabià Puigserver. Il.luminació de Bernat Jansà. Els Joglars.


La revisió d'Ubú President tanca la trilogia dels Joglars al Teatre Poliorama. Ubú President ha presentat, dels tres espectacles, potser el més esperat per comprovar de quina manera la sàtira social i política es pot renovar sempre, partint de dues bases: un contingut absolutament vàlid en qualsevol circumstància i en qualsevol lloc, i una capacitat actoral que manté l'important paper de Ramon Fontserè, com a Excels, i descobreix el de Xavier Boada, en el paper de Pasqual Maremàgnum. La proposta és tan interessant, doncs, per constatar els canvis del principal satiritzat, el president de la Generalitat, com per constatar les possibilitats que donaria el cap de l'oposició si mai arribés a la plaça Sant Jaume. 'Ubú President o els últims dies de Pompeia' és l'altra cara de l'humor fàcil. Albert Boadella obté la depuració de l'humor, amb el recurs de la dramatúrgia i la seva experiència teatral, i el dota de l'autèntic significat del gènere. Ara bé, també és sabut que el sentit de l'humor és molt personal i que allò que s'ofereix des d'una perspectiva no sempre és vist de la mateixa manera des d'una altra perspectiva. 'Ubú President', al Teatre Poliorama, assegura el somriure permanent i el riure esclatant en diverses escenes. Per humor, per ironia o per sàtira. I és indiscutible el seu efecte catalitzador en una societat conformista i oficialista, sisplau per força. Aquest país, i l'altre, i el de més enllà, donen per molt. La feina, els Joglars, no se l'acabaran. I en poden continuar donant també molta als qui creuen que, per riure'ns de nosaltres mateixos, no cal pagar.



«La increïble història del Dr. Floit i Mr. Pla». Dramatúrgia i direcció: Albert Boadella. Amb Jesús Agelet, Xavier Boada, Jordi Costa, Ramon Fontserè, Minnie Marx, Montse Puig, Jordi Rico, Dolors Tuneu, Pep Vila. Els Joglars.


La història no és tan increïble com diu el títol. Els Joglars continuen commemorant els seus 40 anys al Teatre Poliorama. La increïble història del Dr. Floït i Mr. Pla és la segona peça de la trilogia que presenten i, com la primera, millorada pel pas del temps, madurada i excel.lentment cuinada. I no ho dic per res perquè, de fet, en una escena, al Mas de Josep Pla, s'hi cuina un bon arròs.
La increïble història del Dr. Floït i Mr. Pla continua sent tant provocativa com el dia que es va estrenar. Ara ha estat el seu protagonista, aquest monstre de la caracterització que es diu Ramon Fontserè, qui ha recordat en el seu recent llibre de memòries que, abans de l'estrena, Els Joglars van rebre pressions institucionals per canviar el nom de Floït per un altre menys compromès.
Fa pocs anys, l'humor i la catarsi sobre nosaltres mateixos no estava ben vista. No gosaria dir que avui mateix hagin canviat gaire les coses. I davant d'aquesta por ancestral a ser caricaturitzats, la resposta només pot ser que aquells que en tenen la responsabilitat, en èpoques romàntiques en deien artistes, vetllin perquè aquest sa exercici de la ironia i l'espantall del ridícul es mantingui.
De La increïble història del Dr. Floït i Mr. Pla qui en surt més ben parat és Josep Pla. La resta, entre tots plegats, fan allò que popularment es pot dir un "bon quadro". I el més important i sorprenent per als que no ho han viscut a la seva època és que Albert Boadella s'inventa ben poca cosa. Una part d'aquesta cultura que ens ha tocat viure ha estat així i encara ho és. És bo que el teatre s'encarregui de donar-li la categoria de guinyol que, en molts casos, és la que es mereix.



«Daaalí». Dramatúrgia i direcció: Albert Boadella. Amb Jesús Agelet, Xavier Boada, Sílvia Brossa, Ramon Fontserè, Minnie Marx, Montse Puig, Jordi Rico, Dolors Tuneu, Pep Vila. Els Joglars. Teatre Poliorama de Barcelona.


Queden encara uns dies per veure el primer espectacle de la trilogia que commemora els 40 anys de Joglars al Teatre Poliorama. Daaalí ha obert el foc i ho ha fet amb la força que un actor com Ramon Fontserè impregna als seus personatges.
Daaalí, vist amb la distància del temps des de la seva estrena, permet comprovar que ha madurat, que ha millorat, que ha aconseguit un rodatge que el deixa en el seu punt just. I també permet comprovar com l'obra dels Joglars forma un dels gruixus més importants del teatre català d'aquest gairebé mig segle.
Daaalí és, de tots els espectacles de Joglars, el més seriós. Probablement el respecte per la figura del geni fa també que es reflecteixi en la recreació teatral. No cal pretendre buscar en Daaalí, és clar, l'explicació de la seva vida i la seva obra. No és aquesta la intenció d'Albert Boadella. En tot cas, el que fa és aportar-hi la seva mirada i deixar sobre l'escenari allò que es mou entre l'evidència i la imaginació.
Les referències són essencials en l'espectacle Daaalí. Boadella no fa un muntatge innocent i exigeix que l'espectador l'arrodoneixi amb el que en coneix. I això és el que fa que Daaalí, al Teatre Poliorama, sigui un espectacle vital, enriquidor, irònic, aclaridor i gens gratuït. Sobretot que sigui teatre d'artesania, teatre sota la cúpula, teatre de taller, teatre, en el fons, intel.ligent, d'un director amb 40 anys d'ofici a l'esquena.



«Novecento», d'Alessandro Baricco. Direcció de Fernando Bernués. Amb Jordi Bosch i Agustí Fernàndez. Teatre Poliorama de Barcelona.


'Novecento. El pianista de l'oceà' la primera obra teatral d'Alessandro Baricco, ha tornat al Teatre Poliorama, però aquesta vegada en versió catalana, amb un actoràs com Jordi Bosch i amb un pianista com Agustí Fernàndez. L'espectacle, que ja va obtenir una important impressió en la seva estrena en versió castellana, dins el Grec, i al mateix Teatre Poliorama, ha revalidat ara aquesta impressió.
Jordi Bosch aporta a 'Novecento. El pianista de l'oceà' la seva manera peculiar d'interpretar un text, la seva expressitat, la seva escola de bon teatre. Per tant, la càrrega textual i excessivament literària que arrossega el text de Baricco es compensa amb aquesta actuació brillant de Jordi Bosch.
Ara bé, aquesta nova versió de Novecento, el pianista de l'oceà, que té una escenografia suggerent, m'ha fet la mateixa impressió que la primera. Que l'obra teatral funciona millor sempre que l'espectador hagi vist la pel.lícula 'Novecento' que va portar a la pantalla Giuseppe Tornatore.
Quan Jordi Bosch parla dins del vaixell Virginia camí dels EUA,. l'esforç de l'espectador que no ha vist la pel.lícula és superior. En canvi, assistir a un espectacle que conté una interpretació actoral acompanyada de la interpretació musical que t'expliquen una pel.lícula que has vist, ja és tota una altra cosa.
Desavantatges: que l'espectador teatral ja sap el final de la pel.lícula. I per tant ja no està exposat a la sorpresa. Però tot i així, 'Novecento, el pianista de l'oceà' és un dels espectacles teatrals als quals es pot acudir sense cap recança com un dels espectacles importants d'aquesta temporada.



«Tot Lloll», de Guillem-Jordi Graells, Josep M. Mestre i la Lloll. Direcció de Josep M. Mestres. Teatre Poliorama de Barcelona.


La Lloll té una de les rares virtuts: la resistència i la capacitat de passar d'un registre a un altre. 'Tot Lloll' és un espectacle multivariat que té com a protagonista, tornem-ho a dir, la Lloll. Però amb l'avantatge que ja no és aquella Lloll tan mediatitzada per la televisió sinó una Lloll més encarada amb l'escenari. I en aquesta reflexió basa el seu espectacle al Teatre Poliorama.
La vedette fa de vedette. La vedette desmitifica la vedette. La vedette marca una frontera amb el públic. La vedette s'aproxima al públic. La vedette reivindica el teatre com un espai de culte. La vedette transforma la platea en una cambra de mals endreços. La vedette s'enlaira cantant peces emblemàtiques. La vedette toca a ras de terra amb peces populars. La vedette interpreta un clàssic de Pitarra. La vedette ironitza sobre un conegut personatge de la política... I així podríem anar continuant.
La Lloll ha encertat amb un dels seus espectacles més rodons. Té tres mèrits: la seva pròpia actitud, el guió i la direcció. I no sempre havia aconseguit aquest acoblament. No vol dir això que l'espectacle de la Lloll no tingui certs moments d'alts i baixos. Els té: uns de brillants, originals. I alguns altres de simple passatemps, d'imitació irònica del teatre de participació, que diu ella, que tothom identifica amb La Cubana, el Tricicle i amb grups similars.
L'èxit de 'Tot Lloll' al Poliorama no consisteix en la unitat sinó en la diversitat. El públic fa exercici movent bosses i bosses d'escombraries i, en el moment que es pot relaxar, llepant un gelat. Les fotos de platea tothom llepant podrien donar la volta al món i optar a algun rècord guiness. 'Tot Lloll' al Poliorama, un espectacle llépol per a llépols del teatre.

Índex obres per sales d'estrena

| Apolo | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa, Espai Escènic Joan Brossa | Capitol | Condal | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure. Fabià Puigserver | Lliure. Espai Lliure | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del |
| Regina, Jove Teatre | Romea | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page