ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]
Freqüències per zones
«Yaacobi & Leidental», de Hanoch Levin. Traducció de l'hebreu de Raquel García Lozano. Música original d'Alex Kagan. Intèrprets: Roger Pera, Óscar Huéscar i Lola Dorado. Covers: Pep Papell i Alicia Merino. Pianista: Alfredo Gallego. Escenografia i vestuari: Deborah Macías. Coreografia: Ramon Oller. Il·luminació: Jorge Navarro. Direcció: Ángel Ojea. Companyia Óscar Huéscar Producciones Teatrales. Amb la col·laboració del Festival de Cinema Jueu de Barcelona, l'Ambaixada d'Israel i el Centre Sefarad-Israel i la Fundació Baruch Spinoza. Teatre del Raval, Barcelona, 8 maig 2013. Espectacle musical, amb aires de cabaret, classificat pels autors com a metafísic, que dóna a conèixer aquí una representació de l'extensa obra literària del dramaturg, director teatral i poeta israelià d'origen polonès, Hanoch Levin (Tel Aviv, Israel, 1943 - 1999), fill d'emigrants jueus supervivents de l'Holocaust, considerat un dels dramaturgs més importants d'Israel i activista per la millora professional dels dramaturgs amb la creació de l'Associació d'Autors Dramàtics Israelians.
La trama de l'espectacle, que data del 1972, és senzilla: el protagonista, Itamar Yaacobi decideix en arribar als quaranta anys que vol viure la vida abans que li fugi de les mans. Però per fer-ho, el primer que ha de fer és trencar l'amistat d'un amic de sempre, David Leidental, que sembla que és el fre que ha provocat que ell no hagi trobat una dona per parella.
Per això el seu objectiu és trobar-la on sigui. ¿I on millor sinó al carrer? És allà on topa amb Rut Shajash i, en un gir cap al cabaret frívol, l'home pren com a objectiu de la conquesta les dimensions del pompis i altres atributs de pes i grandària de la noia triada. Es diu Superpompis, diu que és pianista i no li costa gens d'acceptar d'anar a prendre un cafè amb Yaacobi.
El contrast de la parella, pel que fa a dimensions físiques és evident. Podríem dir que el pompis i els atributs en qüestió s'ho mengen tot. Però no hi ha parella sense espelma i l'espelma és l'amic fidel que no accepta el trencament i els persegueix i se'ls presenta a tot arreu fins a l'extrem que, quan la relació de la parella acaba en casament, l'amic s'autoofereix com a regal de boda. Més econòmic i reutilitzable, impossible!
Cal explicar amb pèls i senyals l'anècdota de la història perquè l'espectacle es basa en aquesta mena de comèdia de realització personal —inalterable ni que hagin passat cinquanta anys—, amb algunes intervencions dialogades, però, sobretot, amb un extens repertori musical que, sobre la base del llibret de Hanoch Levin, el músic Alex Kagan, que va col·laborar amb el dramaturg a Israel en el muntatge de diversos cabarets en una sala improvisada per a espectacles alternatius, va pensar per a trombó, violí i piano, reduït aquí a un arranjament exclusivament de piano, cosa que li dóna encara més el caràcter de cafè-concert que s'ambienta tan bé en la vella pàtina del Teatre del Raval, que no requereix una gran escenografia perquè la boca de l'escenari li cedeix i hi posa la millor atmosfera.
L'espectacle comença i acaba com i amb una partida de dòmino. No desfem la sorpresa del desenllaç. Fitxa a fitxa, enviant daus cap a casa, barrejant i triant, encertant-la i equivocant-se, els dos amics de l'ànima es troben davant la impossibilitat de separar-se, i encara més: serà ella, Superpompis, qui acabi remenant les cireres cap al cistell que més li convé, amb acceptació i explotació del regal humà de boda inclòs.
Hanoch Levin, amb humor molt d'herència jueva, si se'm permet el qualificatiu —tot i que algú potser titllarà en aquest cas de tendència masclista—, esporga amb ironia l'ànima humana, ho disfressa amb música i cançons, revitalitza la tragèdia, posa a prova el desig frustrat del protagonista i deixa en un cert aire absurd becketià la culminació de l'ideal desitjat. És difícil fugir del orígens i Hanoch Levin no en fuig, en tot cas els accepta com a propis i intenta mirar-se'ls amb un distanciament crític que, fins i tot en la seva faceta activista cívica, el va portar a qüestionar segons quines accions bèl·liques del govern israelià, com la Guerra dels Sis Dies, el 1967, i a predir aleshores el perill de la roda en la qual s'entraria de guerres inacabables. La resposta es fa evident ara mateix amb la situació que viu Israel amb els seus veïns.
VIDEO
«El llop i les 7 cabretes», Germans Grimm. Adaptació: Jaume Gómez i Albert Gràcia. Autor musical: Albert Doz. Intèrprets: Rut Camps / Cristina Esteve, Jaume Gómez, Albert Gràcia / Miquel Malirach. So i il·luminació: Jaume Gómez. Vestuari i escenografia: Albert Gràcia. Direcció: Jaume Gómez i Albert Gràcia. Companyia T-Gràcia. Preu: 10 €. A partir 3 anys. Reposició: Teatre del Raval, Barcelona, 4 maig 2013. Ho intenta. La mare cabra intenta ser fidel a la versió més coneguda del conte. Agafa les tisores, el fil de cosir i s'encamina cap al cau del llop per obrir-li la panxa amb traïdoria i nocturnitat i canviar per pedrots els cadells de cabra que presumptament s'ha cruspit gràcies a enfarinar-se la pota i a aclarir-se la veu, com tothom sap, per engalipar les criatures tancades a casa.
Però a l'últim moment, la mare se'n desdiu, el llop es desperta, i veient-se ja obert en canal i ofegat al riu —perquè ell també deu conèixer la història dels Grimm— prefereix demanar perdó, abandonar la presa i fer-se vegetarià, és a dir, suposo, client habitual del Fresh & Co o dels contenidors de Mercabarna. I al petit respectable, tot s'ha de dir, li sembla que un llop que fa això no és ben bé un llop com cal.
Hi ha una tendència a endolcir el costat salvatge de segons quins contes com ja feien al segle XIX els que veien en els arguments violents la divulgació d'un mal exemple. Avui que els contes han estat substituïts per sèries televisives i pel·lícules amarades de sang i fetge i no es queixa ningú, segons quins retocs per no espantar la clientela —els pares i mares, esclar—, haurien de ser exclosos del tot. Diria que les criatures estan, a aquestes altures, curades d'espants.
És l'únic retret que gosaria fer a aquest muntatge que, d'altra banda, de registre musical molt digne, barreja gèneres diversos, molt enganxadissos, i combina els personatges principals caracteritzats amb màscares, amb titelles de notables dimensions, com una gallina ponedora, que interpreta l'ària de la Reina de la Nit, de La flauta màgica, de Mozart, o les set cabretes, una rastellera de caps grossos que improvisen una minicoral.
El musical aconsegueix que la interactuació entre escenari i platea estigui garantida gràcies als intents de la típica cançó que el llop s'ha d'aprendre molt bé per enganyar les seves víctimes: "Obriu, obriu, cabretes..." i etcètera, etcètera, que se saben prou bé els que ronden per bressoles des de molt petits i també alguna mare o algun pare als quals el llop demanarà ajuda i els posarà a prova les seves cordes vocals i la vocació musical.
L'escenografia, desplegable, situa els diversos ambients en què es mou el conte: un corral on hi té entrada franca el llop o la casa de la família dels cabrits. Com a propina —realment no hi faria cap falta perquè la història central de les 7 cabretes té prou gruix— el musical manlleva dos personatges d'altres contes: la Caputxeta i la seva àvia i un dels tres porquets als quals el llop va ensorrar la casa i ara s'ha quedat a l'atur, segurament que amb la hipoteca de la casa enrunada encara pendent de pagar.
VIDEO
«La vampira del Raval», de Josep Arias Velasco. Música d'Albert Guinovart. Intèrprets: Pep Cruz, Roser Batalla / Mercè Martínez, Jordi Coromina, Roger Pera, Mingo Ràfols, Valentina Raposo i Xavi Gamazo. Mestra titellaire: Valentina Raposo. Músics: Andreu Gallén (piano), Víctor Pérez (violí), Víctor Mirallas (clarinet), Francisco Mestre (contrabaix). Marionetes: Anita Maravillas. Escenografia: Ramon de los Heros. Il·luminació: Carles Valero. Coreografia: Edgar Àvila. Vestuari: María Araujo. Caracterització: Toni Santos. Direcció d'art: Jordi Ribera. Direcció musical: Andreu Gallén. Ajudant direcció: Lluís Parera. Direcció escènica: Jaume Villanueva. Companyia Octubre Teatral. Teatre del Raval, Barcelona, 19 desembre 2011. L'any 2012 es commemora el centenari de l'enfonsament del Titànic. Però en el petit món del Raval de Barcelona, el 1912 va ser també l'any que va posar fi a les malvestats d'una veïna del carrer de Ponent (actual carrer Joaquín Costa) de doble personalitat, anomenada Enriqueta Martí i coneguda més popularment, d'un temps cap aquí gràcies a la investigació, els documentals i la literatura —i ben aviat el cinema en un projecte en marxa—, com la Vampira del Raval, una captaire de dia i una madama de nit que va traficar, segrestar, explotar i violar criatures del mateix Raval en un moment que les desaparacions —no tan mediàtiques a través dels mitjans de comunicació com ara— eren silenciades entre les famílies més humils de principi de segle passat.
L'oportunitat de transformar en un espectacle musical la història d'Enriqueta Martí ha trobat —malgrat les venerables queixes ben legítimes de l'actor Pep Cruz— un espai intimista que li és, per a la seva arrencada, molt idoni: a tocar de la Plaça del Pedró (encreauament dels carrers del Carme i Hospital) del mateix barri dels fets, al capdavall del carrer Joaquín Costa —Enriqueta Martí tenia la seva cofurna a l'entresol de l'edifici número 29 d'aquest carrer— i en un teatre alternatiu que, segons la història local, a principis de segle era un menjador de beneficiència on la mateixa Vampira també acudia.
Però no és només això. El Teatre del Raval s'ha ambientat com un antic cafè-concert del Paral·lel i els seus carrerons per recrear des del primer moment l'atmosfera d'aquelles tavernes —com La Pajarera prèvia d'El Molino— que, emmirallades en el music hall parisenc, fins i tot feien que una dona com Enriqueta Martí es desdoblés en una glamurosa Mme Henriette.
Amb la repressió encara fresca de la Setmana Tràgica del 1909 i l'afusellament, entre altres anarquistes, de Ferrer i Guàrdia com a cap de turc d'aquella revolta popular, el Raval es va alertar per la desaparició d'una nena de cinc anys, Teresita Guitart Congost. És a partir d'aquest segrest, que el subinspector Ribot del cos de policia descobreix les activitats de la vampira del Raval, lligades a un prostíbul del barri de Gràcia que facilitava infants a pederastes de classe alta i que, a còpia d'uns quants assassinats de criatures mai aclarits del tot —Enriqueta Martí va viure en diversos pisos com el un del carrer de Tallers o un altre de Sants on s'hi van trobar també restes d'ossos humans— elaborava ungüents de remeiera per a personatges benestats de la política i la societat barcelonina.
Els poders fàctics de l'època només van arribar a empresonar la Vampira a les reixes de Reina Amàlia —una víctima del seu propi passat, venuda per la seva mare als dotze anys a un pederasta, i dedicada després a la prostitució—, però la pena major no li va ser aplicada, tot i que un any després, el 1913, va morir —es creu— apallissada per les altres internes de la presó, tot i que la versió oficial va dir que havia estat d'un càncer d'úter.
El muntatge, que ressegueix molt rigorosament el fil de la història biogràfica de la protagonista i el combina amb algunes de les efemèrides que envolten l'època, s'empara de la ficció per mitificar el personatge d'Enriqueta Martí —captaire de dia a les esglésies, glamurosa de tarda amb les visites dels senyors i vampira de nit quan els carrers tenien llums de gas i a les cases hi havia penombra d'espelma, com canta una de les peces del musical— i per manipular el final tràgic de la Vampira amb una resolució teatralment més impactant: el garrot vil.
Espectacle musical amb molts registres: tragicomèdia, cabaret, titelles, terror, gènere burlesc, política i denúncia social, amb un repartiment que es desdobla en un ventall de personatges de l'època, a més de la Vampira Enriqueta Martí, com en Joan Pujaló, artista pintor emigrant tornat de Cuba i marit frustrat de l'Enriqueta; el Marquès pederasta; el pinxo del barri Canut el Llardós; la xafardera i travestí del barri Claudina Elias, que va ser qui va alertar de la presència de criatures al pis del carrer de Ponent; el comissari de policia José Millán Astray, de trista memòria fins a l'entrada del franquisme; un advocat tísic; el jutge d'instrucció; el president de l'Audiència; el capellà de la presó; el botxí del garrot vil; un periodista de La Veu de Catalunya; un carterista, una dona pobra del barri, un fanaler, o tres criatures víctimes de les urpes de la Vampira: el nen Pepito (mort per extreure'n la sang); i les nenes Angeleta, supervivent, i Teresita Guitart, alliberada dues setmanes després del segrest, morta amb més de noranta anys el 2001 i, una filla de la qual —present a la platea la nit de l'estrena— ha mantingut i corroborat viva la memòria estremidora del que podria semblar només una llegenda urbana engreixada per la veu popular.
Excel·lent repartiment, amb actuacions musicals molt brillants del personatge d'Enriqueta Martí (la nit d'estrena interpretat per l'actriu Mercè Martínez a causa d'una recuperació vocal de Roser Batalla); espaterrant intervenció de Mingo Ràfols en un passi de cafè-concert d'alta volada amb aires moliners entre la platea —amb alcalde de Barcelona de carn i os inclòs entre els espectadors—; bonhomiosa actuació de Pep Cruz, que fa alguns papers de l'auca com el de mestre de cerimònies, narrador de les acotacions històriques, empresari del cafè-concert, capellà o subinspector Ribot; oportunitat en solitari o corals per als papers que tenen entre mans Mingo Ràfols —marquès—, Roger Pera —el pinxo, en un dialecte caló que demanaria subtitulat per aprofitar-ne del tot el suc lingüístic mig manllevat segurament dels escriptors Emili Vilanova o Juli Vallmitjana— i Jordi Coromina —com a marit, botxí o comissari manc—, sense oblidar el paper essencial de Valentina Raposo com a titellaire que cobreix els tres papers d'infants amb la seva aportació delicada de les marionetes que aporta a l'espectacle un element més del teatre de butxaca i cafè-concert. Musical de sensacions, doncs, per no avorrir ningú.
El compositor Albert Guinovart —autor de musicals com 'Mar i cel' o 'Flor de nit', de Dagoll Dagom, i bandes sonores de telenovel·les com 'Nissaga de poder' o 'El cor de la ciutat'— ha elaborat una partitura per a 'La Vampira del Raval' dividida en dos actes —dues hores llargues més intermedi— amb tretze peces principals que, amb la presència de quatre músics en directe, alternen diversos estils, que respiren l'atmosfera vampiresca o cabaretera, intimista o social, tenebrosa o esperançadora i que, potser perquè és inevitable, en algun moment recorden un musical de gran impacte aquí com va ser 'Sweeney Todd', d'Stephen Sondheim, el del barber de la navalla del carrer Fleet i la pastissera que tothom sap com i de quina matèria primera elaborava els pastissos. Albert Guinovart hi aporta, però, personalitat pròpia i color mediterrani, i amb la cançó, 'Carrerons de Barcelona', que vol ser la tornada de 'La Vampira del Raval', s'impregna del barri on ha nascut aquest musical i en contrapartida l'ofereix com a testimoni a la ciutat que n'és coprotagonista a través de la història popular.
Escenogràficament, el muntatge s'ha resolt amb una plataforma mòbil que tant serveix per representar el pis d'Enriqueta Martí del carrer de Ponent, com el bordell de Gràcia, o els carrers foscos del Raval, o la cel·la de la presó o el racó d'una taverna. Una escenografia limitada per l'espai de l'escenari, però molt efectiva, que demostra tot el que es capaç de donar la imaginació creadora quan els recursos s'han d'apamar amb els dits de la mà.
'La Vampira del Raval' és un musical de creació autòctona que té tots els mèrits per mantenir-se en cartellera un temps llarg, que de moment dignifica una programació heroica i plena de constància com la del Teatre del Raval, i que, avui mateix, la companyia ja hauria de tenir en la casella d'entrada del seu correu electrònic almenys mitja dotzena de bones propostes engalipadores de productors teatrals amb disponibilitat de sales més grans, tant de Barcelona com de fora, disposades a apostar per una proposta de teatre musical que, amb uns quants dies més de rodatge inicial i amb un suport decidit que enforteixi els recursos que hi ha abocat tot l'equip, el converteixi en un dels èxits de la temporada.
«McBeth con queso» Dramatúrgia de Marc Angelet. Intèrprets: Gerard Flores, Aina Gomis, Carla Ricart, Carla Sala, Rosa Serra i Marina Tartas. Veu en off: Ignasi Campmany. Vestuari: Iztok Hrga. Direcció: Marc Angelet. Companyia La Guapa. Teatre del Raval, Barcelona, 23 octubre 2010. De 'Macbeth', com que l'autor no es queixa, se n'han fet de verdes i de madures. És una sort per als que es basen en la matèria primera de l'obra per elaborar una dramatúrgia nova. Especialment cridanera és aquesta de Marc Angelet que s'ambienta al rebost o els vestidors d'un burger i on els empleats, majoria noies —uniforme kistsh, anagrama de la casa i gorreta de pala— tret d'un que hi fa el paper de clown, van buidant el pap sobre les relacions personals, les seves ambicions professionals, les enveges i les seves frustracions.
Però no només és Shakespeare el que hi ha darrere dels bigmacs, els pots de quètxup, les hamburgueses i les patates fregides, sinó que també hi ha una subtil picada d'ullet a les ancestrals cerimònies d'espiritisme en un últim divendres de més que és quan un o una dels empleats ha de ser nomenat 'L'Empleat del Mes' pel que deixa la distinció.
Això ja dóna a entendre que qui té l'opció de nomenar el seu successor té també el poder durant un mes que li és atorgat des del moment que fa d'encarregat i organitzador dels torns de cadascun dels companys, de supervisar la seva feina, de tenir una remuneració extra per la seva feina i, en definitiva, de tenir la paella, o el bigmac, pel mànec.
Cinc intèrprets mouen els fils d'aquesta, diguem-ne tragicomèdia, si és que les picabaralles, les esgarrapades i les punyalades per l'esquena tan habituals en el petit microcosmos de segons quines feines, es pot qualificar de tragicomèdia.
El muntatge està estructurat a un ritme frenètic. Fins al punt que, sobretot en les primeres escenes, els diàlegs encreuats entre els diversos intèrprets creen una sensació de caos inintel·ligible només al servei de les entrades i sortides del menjador del burger, de les necessitats vitals de cadascuna de les empleades i el clown d'ofici, i al servei de donar la impressió del mateix ritme de neguit que es respira darrere dels taulells d'aquesta mena d'establiments de menjar ràpid.
Malgrat l'aparent caos, però —on no hi falta alguna escena de micro amb karaoke inclòs—, l'obra es va construint, a cops de corredisses, discussions, xantatges i súpliques, fins a arribar al punt culminant, la de l'últim divendres de mes on l'empleada encarregada farà el seu relleu, en una taulada de bigmacs prèviament preparada, on es desencadena la tragèdia, més pròpia d'un joc de rol que no pas d'un acte de sang. ¿I el quètxup? No hi patim. Hi ha quètxup per donar i per vendre. Macbeth roig en quètxup pur. Això sí, club de fans de Shakespeare en clau clàssica, abstingueu-vos, doncs, de patir un infart de quètxup.
«Cirk», de Moi Aznar. Intèrprets: Dani Aznar, Xavi Elies, Moi Aznar i Encarna Laínez. Música: Albert Reverter. Companyia Jomeloguisojomelo.com. Teatre del Raval, Barcelona, 10 abril 2010. A partir 4 anys. Preu: 7 €. No sé si la K final del títol d'aquest espectacle insinua que els espectadors es trobaran davant d'un espectacle que parteix essencialment del llenguatge del circ, però que el teatralitza fins al punt que en la seva barreja d'elements hi ha una anarquia organitzada. Una anarquia, d'altra banda, que proporciona una hora de viatge a un món de fantasia i màgia on no hi falten els personatges típics de pista convertits en intèrprets d'escenari sense abandonar cadascun d'ells les seves habilitats circenses en les quals s'han especializat.
Em referia a l'anarquia organitzada no pas perquè l'espectacle sigui un desgavell, ben al contrari, sinó perquè l'integren una sèrie d'escenes o de números que donen sortida a diversos registres teatrals: titelles, malabarisme, màgia, humor, fantasia, música, participació dels espectadors...
Precisament aquesta conjunció de diversos registres és el que fa que l'espectacle transcorri per una línia entre màgica i molt amena, sota un eix comú, les trapelleries que es fan l'un a l'altre els dos pallassos protagonistes que fan també de mestres de cerimònies: l'august i el cara blanca, amb les habituals juguesques del que se suposa que és el més llest i les innocents però efectives contrajuguesques del que aparentment sempre té les de perdre.
Un personatge màgic, un follet amb barret de copa i bombetes il·luminades, dóna entrada al món de 'Cirk' per la foscor de la platea. Ja sé que és un tòpic dir ara que aquest personatge respira aires del Cirque du Soleil —cosa que no sempre agrada els que fa temps que es dediquen al circ—, però d'un temps cap aquí es fa inevitable aquesta relació tot i que segurament ha estat el Circ du Soleil qui ha begut de les fonts primàries dels seus personatges i no pas al revés com ens pensem.
La combinació de números de titelles —uns titelles que desperten l'expectació dels més petits—, però integrats dins els personatges del circ escènic —la corda fluixa, l'aixecador de pesos, el mandarí de fórmules màgiques...—, la transformació de la ballarina-titella en ballarina de carn i os, la presència del fals lleó i el número del fuet —un fuet irònicament de debò amb marca de fàbrica d'embotits— o els números de màgia, els de malabars o el de fals llançament de ganivet de dos pams sobre el cap d'un espectador, voluntari sisplau per força, convertit provisionalment en un Guillem Tell amb pilota al cap en comptes de poma, creen una relectura del circ clàssic que manté el llenguatge que mai no mor.
Dic això perquè aquest espectacle ja té uns anys de vida. La companyia el va crear fa uns deu anys. Aquest recorregut és segurament el que li dóna la pàtina d'espectacle feliçment tradicional: l'escenografia és la dels circs ambulants —si no existenxen en la realitat encara existeixen en les il·lustracions romàntiques—, els personatges —ja siguin titelles o de carn i os— són els del circ de debò, i el rerefons de l'espectacle vigila sempre de no sortir d'aquest límits establerts sense anar a parar a la utilització d'efectes extraordinaris ni de grans accions espectaculars sinó fent extraordinari allò que es pot aprofitar des del mocador més petit.
Espectacle que, malgrat ser de circ, no està tampoc exempt de la paraula i que té també un clar interès a mantenir un nivell lingüístic sense concessions a tics de moda, cosa que reforça el seu caràcter teatral i li confereix un nivell de rigor reconfortant. Seria bastant incoherent, per exemple, en el número esmentat abans del lleó, parlar alegrement de "látigo" i treure com treuen a l'escenari un fuet de Vic. Llengua i comprensió sempre han anat aparellats. Quan els espectacles es fan ben fets, fins i tots aquests petits detalls exerceixen un paper essencial: recuperar expressions com la del "fuet" que, en un altre cas —com tan sovint passa— hauria caigut abatuda i sense compassió, precisament a cops de "látigo".
«El màgic d'Oz». Basat en el conte de Lyman Frank Baum. Text de Marc Rosich. Música i cançons originals de Lucas Ariel Vallejos. Intèrprets: Jordi Brunet, Aleix Costales, Anna Gil, Íngrid Marín. Escenografia, vestuari, il·luminació i so: Companyia Maremàgnum. Direcció de Jordi Andújar. Producció Teatre Obligatori. Preu: 7 €. A partir 3 anys. Teatre del Raval, Barcelona, 14 novembre 2009. Publicat per primera vegada el 1900 a Chicago, el conte 'El meravellós màgic d'Oz (The Wonderful Wizard of Oz)' ha quedat com l'obra més coneguda de l'escriptor, actor i director de cinema, Lyman Frank Baum (Chittenango, Madison County, NY, 1856 - Hollywood, 1919) que va crear, juntament amb l'il·lustrador William Wallace Denslow (Filadèlfia, 1856 - Illes Bermudes, 1915) aquesta sèrie, coneguda ara simplement com 'El màgic d'Oz' i que va tenir aleshores tretze seqüeles.
La primera adaptació al cinema del conte va originar un desacord d'autoria entre l'escriptor i l'il·lustrador que va acabar per sempre amb la seva amistat, un final, paradoxalment, del tot diferent a la moralitat que vol tenir el conte en el qual l'esforç, l'enginy, el cervell, el cor i l'amistat juguen un paper important en el viatge que fa Dorothy, una nena que es veu emportada al país d'Oz per un huracà, on viu les aventures màgiques i coneix una sèrie de personatges amb qui creix en el seu recorregut iniciàtic, abans de tornar a casa, gràcies als poders del màgic d'Oz que concedeix el que li demanen sempre que, a canvi, li portin una penyora.
L'adaptació teatral feta per Marc Rosich i la companyia Maremagnum manté els eixos principals del conte i els seus personatges. Dorothy viu amb uns oncles a Kansas —ell, català emigrant als EUA i ella turista a la Costa Brava on es van conèixer—, on tot ho veu gris i sense il·lusió. Terra de tornados i d'huracans, en una de les ventades ferotges, Dorothy fa cap al país d'Oz. Allà apareixen la bruixa que li obrirà el camí del màgic d'Oz i, ja en ruta, trobarà l'espantaocells, l'home de llauna i el lleó, tres dels principals personatges del conte.
L'aparició de la bruixa de l'Oest, la dolenta de la pel·lícula, aporta la dosi de lluita entre el bé i el mal amb final feliç, però no sense esforç. Les garrofes, ni que siguin màgiques, cal guanyar-se-les a pols. I el mag d'Oz, que ja fa temps que vol escombrar del mapa, la bruixa de l'Oest, demana als protagonistes que, si volen els seus desitjos, li han d'aconseguir l'escombra malèfica de la dama del nas punxegut. Aquesta missió permet que l'espectacle mantingui el ritme i la tensió i que fomenti la complicitat dels petits espectadors que decideixen molt aviat cap on han de dirigir els dards a l'hora de baixar el dit de condemna.
Amb algunes intervencions musicals —que no és la part essencial del muntatge—, la història de Dorothy és seguida amb interès i els seus personatges queden ben definits en el paper que juga cadascú. Un espectacle que té com a moralitat final la que també es desprèn del conte original: l'espantaocells entén què vol dir tenir cervell per ser enginyós, l'home de llauna regalima la primera llàgrima galtes avall perquè descobreix la importància de tenir cor, i el lleó arriba content com un gínjol després d'haver-se enfrontat a l'exèrcit de sicaris de la bruixa de l'Oest, els micos alats, amb la qual cosa ha recuperat el coratge que ha de tenir ni que sigui per continuar portant el qualificatiu de rei de la selva.
I com que un huracà tot ho pot, Dorothy torna a casa d'una altra bufada, mentre els espectadors primerencs han tingut l'oportunitat de conèixer, amb una representació força fidel a l'original, uns personatges de la literatura clàssica escampada arreu del món des de fa més de cent anys. D'aquesta manera, si un dia els cau el llibre a les mans, la lectura té el camí mig guanyat gràcies a l'empremta de les imatges teatrals.
«El follet i el sabater». Música, guió i escenografia de Lluís Petra. Intèrprets: Pilar Nieto i Lluís Petra. Vestuari: Ana Parera. Direcció: Lluís Petra. Companyia Sam Salabim. A partir 3 anys. Preu: 7 €. Teatre del Raval, Barcelona, 4 abril 2009. Abans que els comerciants xinesos omplissin magatzems i botigues amb parells de sabates de tota mena, tothom sap que hi havia els follets que van conèixer els germans Grimm i que, segons ells, havien ajudat un artesà sabater, segurament alemany, ja en edat de jubilació, a quedar bé amb la poca clientela que li quedava.
La història per a titelles i intèrprets d'aquesta versió aprofita els elements bàsics per crear un relat de rerefons ecològic i també que parli dels oficis que es perden —o que ja s'han perdut— i dels artesans que desapareixen —o que ja han desaparegut—, sense aprenents que els heretin.
Amb una escenografia plàstica molt suggerent, la trama es desenvolupa en dos espais: el bosc màgic i l'obrador del sabater. Un arbre i un mussol personificats descobreixen que un personatge tenebrós penetra al bosc per explotar-ne la riquesa natural.
Amb una bona interpretació, tant dels dos personatges de carn i os com dels titelles que manipulen, el muntatge incorpora diverses peces musicals, d'arrel cèltica les més boscanes, i més barroques les del personatge que condueix una màquina industrial, un artefacte-robot amb un cuc vigilant de mecanisme sorprenent.
Espectacle també de sensacions, amb petits trucs de màgia que fan aparèixer sabates gràcies als pòlvors del follet que viatja del bosc fins a l'obrador del sabater. La posada en escena aconsegueix un retrat gens artificiós dels personatges del sabater i el follet, que sedueixen els espectadors, a més de crear una atmosfera càlida al servei d'un final ecològicament positiu.
«Baobab», de Marc Hervàs. Adaptació cançons: Júlia Mora. Intèrprets: Arnau Vinós i Júlia Mora. Músics enregistrament banda sonora: Bakus Keïta, Miguel Serna, Aura Porta, Toni Vilaprinyó i Cor de Teatre (Banyoles). Escenografia, titelles i màscares: Albert Pascual. Vestuari: Albert Pascual i Teresa Solà. Direcció musical: Júlia Mora. Direcció escènica: Marc Hervàs. Companyia Microcosmos Teatre. A partir 3 anys. Preu: 7 €. Teatre del Raval, Barcelona, 8 març 2009. Espectacle musical amb titelles, però també amb una important participació dels dos titellaires que no només manipulen els diferents personatges que van apareixent en el relat sinó que interpreten en directe les cançons que formen part de la fusió que es fa entre la cultura africana i la de rebuda.
'Baobab' és un espectacle poètic i ple de sensibilitat, que posa en primer pla una qüestió tan actual com el de la immigració en pasteres, amb una companyia de prop de vint titelles, la majoria gegants, alguns de personatges fantàstics, que apareixen progressivament per il·lustrar les velles històries que una família africana immigrant amb pastera explica al nadó que ha nascut en alta mar.
Escenogràficament ben resolt, fet de peces mòbils que representen els diversos espais, amb una il·luminació molt matisada que diferencia entre els diversos espais dels relats, compta amb una interpretació a caixa oberta, no pas en càmera negra, que fa que actor i actriu, a través de les veus amb què identifiquen els diversos titelles —tots amb elements i ressonàncies de la cultura escultòrica i artesanal africana—, o les cançons que interpreten, algunes en la llengua africana original, acabin guanyant un paper important de la posada en escena.
A l'ombra del baobab, o a l'ombra del record del baobab del poblat que han deixat enrere, la família d'immigrants rep a la pastera el nadó amb les cançons dels seus avantpassats i les rondalles dels griots que els reunien.
La banda sonora enregistrada, interpretada per la banda de música africana Kolomba i altres músics col·laboradors en l'espectacle, té l'atractiu afegit d'incorporar instruments tradicionals africans de percussió, combinats amb el contrabaix, la guitarra i la flauta travessera i la intervenció, en dues peces, del cor a cappella, amb cantants del Cor de Teatre de Banyoles.
Tot plegat aconsegueix un espectacle que detecta un treball rigorós de fons per part dels seus creadors, Arnau Vinós i Júlia Mora, fundadors de la jove companyia Microcosmos, amb només tres anys justos de vida, i amb la intenció de fer amb titelles espectacles musicals innovadors que barregin diverses disciplines i que incideixen a la vegada en qüestions que condicionen la societat universal.
«Call Center», de Marc Angelet. Intèrprets: Clara Puerto, Iñigo Aranburu, Carles Goñi, Oriol Roca, Gema Sala i Àlvar Triay. Veus en off: Andreu Ferrer. Escenografia: Juan Ayala. Il·luminació: Xavier Povill. So i música: Josep Barcons. Coreografia: Pere Gay. Direcció de Marc Angelet. Companyia La Guapa Teatre. Teatre del Raval. Barcelona, 19 febrer 2009. Que aixequi el dit aquell o aquella que no ha rebut mai una trucada d'un comunicant desconegut i el saluda afectuosament una veu —generalment amb accent sudamericà— dient-li que està encantat o encantada de parlar amb ell o ella i li engega el discurs sobre qualsevol oferta miraculosa per millorar la vida personal amb les telecomunicacions.
Que aixequi també el dit aquell o aquella que no ha hagut de telefonar mai a un dels molts telèfons d'atenció al client que han proliferat com bolets a les empreses —privades però de funció pública i públiques també— sempre de pagament, a partir d'un 902, com a mímin, i que li retenen la trucada minuts i minuts amb l'excusa de buscar les seves dades, de mirar quines característiques té o de furgar en la qüestió de la qual vol informació, sense que n'acabi de treure l'entrellat.
Al costat dels grans estafadors econòmics contemporanis (Lehman, Madoff, BanifSantander i tutti quanti) el sistema permès per tothom sobre els abusos d'aquests números de telèfon generen, euro a euro, una de les estafes més elevades del nostre temps al presumpte client.
¿Però qui hi ha darrere d'aquestes línies telefòniques? Per descomptat, treballadors i treballadores com qualsevol altre, persones que circulen en bicing, amb metro, amb autobús, amb tren de rodalies o amb qualsevol altre mitjà per anar a fer les seves hores, dia a dia, amb tants problemes personals com tothom, però investits d'una cuirassa per donar benefici a l'empresa per la qual treballen a costa de perdre la feina si no rendeixen en el seu lloc de treball.
L'espectacle 'Call Center' dóna una d'aquestes imatges de l'altra costat del telèfon. Un grup de treballadors d'una línia telefònica d'una companyia de televisió per cable atén els clients que volen anul·lar les seves contractacions, després d'un parell de mesos de gratuïtat i es troben que la missió se'ls fa gairebé impossible.
El muntatge transcorre davant d'una taula de treball que representa un taulell d'ordinadors amb els auriculars de connexió amb les trucades. Però, allò que podria semblar un rosari d'anècdotes entre empleats i clients es transforma, en realitat, en un conflicte de relacions entre els mateixos empleats i el seu coordinador fins al punt de posar de manifest la pressió que exerceix la competitivitat en el lloc més insignificant de treball.
L'obra, però, no es conforma només a retratar l'anecdotari intern d'aquest sector d'empreses sinó que juga amb accions que entronquen amb la tradició teatral pròpia. Per exemple, quan dues de les intèrprets, que representa que són hostesses d'una empresa de formació, baixen de l'escenari i s'adrecen a la platea com a aspirants a la feina, amb alguns dels intèrprets-aspirants barrejats entre el públic. Hi ha, doncs, un ressò, salvant les distàncies, del joc intèrprets-espectadors que alguna vegada, en els seus espectacles, ha plantejat també una companyia com La Cubana.
L'obra agafa un caire totalment diferent a l'últim tram i passa de comèdia laboral a thriller en directe. És la sorpresa final que, en un moviment coreogràfic ben mesurat, acaba creant un personatge més, un titella, que es converteix en el símbol de fons: una icona amb el somriure, encantada de parlar amb nosaltres... ni que sigui sota risc d'una ràfega de fusell retallat.
El muntatge exigeix dels intèrprets una actuació que no es pot relaxar en cap moment. Canvis de personatges, canvis de situació, canvis de rol... Espectacle lingüísticament coherent amb la realitat, expressat gairebé tot, doncs, en castellà, amb mínimes intervencions en català. I un pensa que si l'obra fos, per exemple, d'autor francès i es representès en un teatre francès no hauria de sotmetre's a aquesta esquizofrènia de comunicació que s'imposa cada vegada més en el teatre català.
Espectacle també amb influències cinematogràfiques, que la mateixa companyia La Guapa recomana a espectadors de la segona joventut, la del carnet jove i la del carnet jove prorrogat, la més influïda pel llenguatge del còmic i la imatge, és a dir, la generació d'entre els 18 i 35 anys. És, per descomptat, la generació que s'hi pot sentir més identificada.
«El soldadet de plom». Basat en el conte de Hans Christian Andersen. Actors titellaires: Pilar Nieto, Xavier Ruiz, Arturo Medrano. Acordionista: Lluís Petra. Companyia Sim Salabim. Barcelona, Teatre del Raval, 12 octubre 2008. Preu: 7 €. A partir 3 anys. Hi ha una tendència en els espectadors més petits de comentar allò que veuen quan la representació és feta amb actors de carn i os o amb titelles gegants i una il·luminació oberta. En canvi, en un espectacle de llum negra, de titelles fluorescents, la sensació del color que és desprèn els transporta a la pantalla del cinema o la de la televisió i aleshores segueixen l'acció enmig d'un silenci sepulcral.
Aquest muntatge n'és un. La versió d''El soldadet de plom' de la companyia Sim Salabim omple l'escenari fosc d'una lluminositat intensa i de personatges i objectes que cobren vida fins al punt que el somni de fons queda justificat perquè tot es belluga, tot apareix i desapareix de l'escenari, voleiant, misteriosament, per art de màgia.
L'espectacle, amb una bona versió de guió, incideix en els valors de l'amistat, la que finalment acaben fent el soldadet i la ballarina, enganxats per la calor del foc del qual s'han salvat, però també incideix en la moralitat de la justícia: els dolents acaben sempre pagant per les seves malifetes. I aquí, el dolent és el Dimoni, una joguina tant envejosa del soldadet de plom que fins i tot el llença finestra avall, un dia de vent i tempesta, cosa que fa que el soldat de joguina emprengui un viatge d'anada i tornada.
Molt ben aconseguits els titelles del petit nen protagonista, Guillem, que es tanca a la seva nova habitació ple de joguines, els titelles gegants del soldadet de plom i la ballarina, el gran peix que devora la figura del soldadet, l'estufa de foc i, d'una manera especial, la del Dimoni, amb carota de típic Pere Botero de guignol i cos d'acordió de pallasso de pista per caminar fent bots.
La història se segueix des de l'inici al final amb l'acompanyament musical d'un acordionista en directe que remarca amb sensacions musicals l'atmosfera que requereix cada situació: la de la por, la de l'alegria, la de l'aventura, la de l'amor. També una sèrie de cançons en cadascuna de les escenes converteixen la versió del conte d'Andersen en un espectacle molt complet que combina la paraula ben dita amb la música i la tècnica dels titelles i la càmera negra amb un resultat que no deixa indiferent cap dels espectadors de totes les edats.
«El petit cobert», de Jordi Pérez. Basat en un conte de Margalida Albertí. Coreografía de Sergi Descayre i Basilio González. Actors-Ballarins: Agnès Padrós, Sergi Descayre i Basilio González. Disseny d’escenografia i vestuari: Elisenda Rodríguez. Música: Diversos autors clàssics. Disseny de so i llums: Joan Vitali (Trópico de Capricornio). Direcció de Jordi Pérez. Companyia Clac&Roll. Barcelona, Teatre del Raval, 17 febrer 2008. El viatge és un recurs habitual en els contes iniciàtics. I un espectacle com 'El petit cobert' fa del viatge una representació escènica que té la base en un conte de Margalida Albertí, actriu multidisciplinar, que té tots elements que l'aparellen amb les làmines d'un àlbum il.lustrat.
Cadascuna de les escenes del muntatge sembla pensat com si seguís un guió de conte gràfic i hi ajuda a tenir aquesta impressió el vestuari, peces originals, fantasioses i acolorides que estan també al servei de les escenes en les quals els tres intèrprets es mouen guiats per una banda sonora de clàssica a ritme de claqué.
La jove companyia Clac&Roll, amb set anys de recorregut, reuneix tres intèrprets i ballarins que procedeixen de la formació d'escoles tan solvents com la de Coco Comín, Helena Munné, Memory o Nancy Tuñón. I el seu espectacle, posats a trobar-hi una referència, podria ser una continuació de la llarga tradició escènica d'una companyia com Roseland Musical.
En aquesta ocasió, Clac&Roll agafa com a espai una cuina casolana i com a personatges, alguns dels habitants culinaris: una cullereta de postres, un llevataps, un obrellaunes, un espremedor. La personificació dels objectes, doncs, és la base de la trama que introdueix el relat d'un narrador que no es desvelarà qui és fins al final, un vell cullerot —el vestuari més poètic de tot l'espectacle, semblant a una escorça d'arbre, amb bastó i esclops— que acabarà aportant la moralitat del conte en unir l'experiència de la vellesa amb les ganes de descoberta del petit cobert, la cullereta de postres.
Tothom és imprescindible en la cadena humana —o dels objectes de cuina, vaja—. El cullerot, per remenar l'escudella; i la cullereta de postres, per poder fer el seu servei amb el pastís d'aniversari. Entremig, un senyor llevataps d'accent francès —potser per allò del xampany— se les té amb un espremedor de taronges amb accent mexicà, i un tècnic obrellaunes amb aspiracions d'inventor intenta perfeccionar el sistema d'obrir com més ràpid millor.
Tots intenten ensenyar la cullereta de què va la vida que l'envolta fora del calaix de l'armari de cuina on normalment s'està. La cullereta, un personatge mut, que desprèn frescor, jovenesa i ganes de viure.
Una escena de batalla de taps de suro, entre el senyor llevataps i l'espremedor, amb la cullereta entremig, aconsegueix la necessària acció que els espectadors més petits agraeixen i continua constatant que jugant dos pot acabar rebent un tercer.
La història té un inici i un final amb petites peces de titelles —culleres, forquilles i ganivets— que transporten els protagonistes al viatge convertits en les figures que adopten els intèrprets. La banda sonora de diverses peces clàssiques serveix perquè els números de claqué acabin explicant el que podria quedar-se al tinter —o al disc dur— del narrador. Al final, tot torna al seu lloc, i el petit cobert aconsegueix trobar el camí de tornada al seu calaix després d'haver fet un particular viatge de descoberta aigüera avall en un núvol de bombolles.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page
