CLIP DE TEATRE
[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]
Freqüències per zones
«El màgic d'Oz». Basat en el conte de Lyman Frank Baum. Text de Marc Rosich. Música i cançons originals de Lucas Ariel Vallejos. Intèrprets: Jordi Brunet, Aleix Costales, Anna Gil, Íngrid Marín. Escenografia, vestuari, il·luminació i so: Companyia Maremàgnum. Direcció de Jordi Andújar. Producció Teatre Obligatori. Preu: 7 €. A partir 3 anys. Teatre del Raval, Barcelona, 14 novembre 2009. Publicat per primera vegada el 1900 a Chicago, el conte 'El meravellós màgic d'Oz (The Wonderful Wizard of Oz)' ha quedat com l'obra més coneguda de l'escriptor, actor i director de cinema, Lyman Frank Baum (Chittenango, Madison County, NY, 1856 - Hollywood, 1919) que va crear, juntament amb l'il·lustrador William Wallace Denslow (Filadèlfia, 1856 - Illes Bermudes, 1915) aquesta sèrie, coneguda ara simplement com 'El màgic d'Oz' i que va tenir aleshores tretze seqüeles.
La primera adaptació al cinema del conte va originar un desacord d'autoria entre l'escriptor i l'il·lustrador que va acabar per sempre amb la seva amistat, un final, paradoxalment, del tot diferent a la moralitat que vol tenir el conte en el qual l'esforç, l'enginy, el cervell, el cor i l'amistat juguen un paper important en el viatge que fa Dorothy, una nena que es veu emportada al país d'Oz per un huracà, on viu les aventures màgiques i coneix una sèrie de personatges amb qui creix en el seu recorregut iniciàtic, abans de tornar a casa, gràcies als poders del màgic d'Oz que concedeix el que li demanen sempre que, a canvi, li portin una penyora.
L'adaptació teatral feta per Marc Rosich i la companyia Maremagnum manté els eixos principals del conte i els seus personatges. Dorothy viu amb uns oncles a Kansas —ell, català emigrant als EUA i ella turista a la Costa Brava on es van conèixer—, on tot ho veu gris i sense il·lusió. Terra de tornados i d'huracans, en una de les ventades ferotges, Dorothy fa cap al país d'Oz. Allà apareixen la bruixa que li obrirà el camí del màgic d'Oz i, ja en ruta, trobarà l'espantaocells, l'home de llauna i el lleó, tres dels principals personatges del conte.
L'aparició de la bruixa de l'Oest, la dolenta de la pel·lícula, aporta la dosi de lluita entre el bé i el mal amb final feliç, però no sense esforç. Les garrofes, ni que siguin màgiques, cal guanyar-se-les a pols. I el mag d'Oz, que ja fa temps que vol escombrar del mapa, la bruixa de l'Oest, demana als protagonistes que, si volen els seus desitjos, li han d'aconseguir l'escombra malèfica de la dama del nas punxegut. Aquesta missió permet que l'espectacle mantingui el ritme i la tensió i que fomenti la complicitat dels petits espectadors que decideixen molt aviat cap on han de dirigir els dards a l'hora de baixar el dit de condemna.
Amb algunes intervencions musicals —que no és la part essencial del muntatge—, la història de Dorothy és seguida amb interès i els seus personatges queden ben definits en el paper que juga cadascú. Un espectacle que té com a moralitat final la que també es desprèn del conte original: l'espantaocells entén què vol dir tenir cervell per ser enginyós, l'home de llauna regalima la primera llàgrima galtes avall perquè descobreix la importància de tenir cor, i el lleó arriba content com un gínjol després d'haver-se enfrontat a l'exèrcit de sicaris de la bruixa de l'Oest, els micos alats, amb la qual cosa ha recuperat el coratge que ha de tenir ni que sigui per continuar portant el qualificatiu de rei de la selva.
I com que un huracà tot ho pot, Dorothy torna a casa d'una altra bufada, mentre els espectadors primerencs han tingut l'oportunitat de conèixer, amb una representació força fidel a l'original, uns personatges de la literatura clàssica escampada arreu del món des de fa més de cent anys. D'aquesta manera, si un dia els cau el llibre a les mans, la lectura té el camí mig guanyat gràcies a l'empremta de les imatges teatrals.
«El follet i el sabater». Música, guió i escenografia de Lluís Petra. Intèrprets: Pilar Nieto i Lluís Petra. Vestuari: Ana Parera. Direcció: Lluís Petra. Companyia Sam Salabim. A partir 3 anys. Preu: 7 €. Teatre del Raval, Barcelona, 4 abril 2009. Abans que els comerciants xinesos omplissin magatzems i botigues amb parells de sabates de tota mena, tothom sap que hi havia els follets que van conèixer els germans Grimm i que, segons ells, havien ajudat un artesà sabater, segurament alemany, ja en edat de jubilació, a quedar bé amb la poca clientela que li quedava.
La història per a titelles i intèrprets d'aquesta versió aprofita els elements bàsics per crear un relat de rerefons ecològic i també que parli dels oficis que es perden —o que ja s'han perdut— i dels artesans que desapareixen —o que ja han desaparegut—, sense aprenents que els heretin.
Amb una escenografia plàstica molt suggerent, la trama es desenvolupa en dos espais: el bosc màgic i l'obrador del sabater. Un arbre i un mussol personificats descobreixen que un personatge tenebrós penetra al bosc per explotar-ne la riquesa natural.
Amb una bona interpretació, tant dels dos personatges de carn i os com dels titelles que manipulen, el muntatge incorpora diverses peces musicals, d'arrel cèltica les més boscanes, i més barroques les del personatge que condueix una màquina industrial, un artefacte-robot amb un cuc vigilant de mecanisme sorprenent.
Espectacle també de sensacions, amb petits trucs de màgia que fan aparèixer sabates gràcies als pòlvors del follet que viatja del bosc fins a l'obrador del sabater. La posada en escena aconsegueix un retrat gens artificiós dels personatges del sabater i el follet, que sedueixen els espectadors, a més de crear una atmosfera càlida al servei d'un final ecològicament positiu.
«Baobab», de Marc Hervàs. Adaptació cançons: Júlia Mora. Intèrprets: Arnau Vinós i Júlia Mora. Músics enregistrament banda sonora: Bakus Keïta, Miguel Serna, Aura Porta, Toni Vilaprinyó i Cor de Teatre (Banyoles). Escenografia, titelles i màscares: Albert Pascual. Vestuari: Albert Pascual i Teresa Solà. Direcció musical: Júlia Mora. Direcció escènica: Marc Hervàs. Companyia Microcosmos Teatre. A partir 3 anys. Preu: 7 €. Teatre del Raval, Barcelona, 8 març 2009. Espectacle musical amb titelles, però també amb una important participació dels dos titellaires que no només manipulen els diferents personatges que van apareixent en el relat sinó que interpreten en directe les cançons que formen part de la fusió que es fa entre la cultura africana i la de rebuda.
'Baobab' és un espectacle poètic i ple de sensibilitat, que posa en primer pla una qüestió tan actual com el de la immigració en pasteres, amb una companyia de prop de vint titelles, la majoria gegants, alguns de personatges fantàstics, que apareixen progressivament per il·lustrar les velles històries que una família africana immigrant amb pastera explica al nadó que ha nascut en alta mar.
Escenogràficament ben resolt, fet de peces mòbils que representen els diversos espais, amb una il·luminació molt matisada que diferencia entre els diversos espais dels relats, compta amb una interpretació a caixa oberta, no pas en càmera negra, que fa que actor i actriu, a través de les veus amb què identifiquen els diversos titelles —tots amb elements i ressonàncies de la cultura escultòrica i artesanal africana—, o les cançons que interpreten, algunes en la llengua africana original, acabin guanyant un paper important de la posada en escena.
A l'ombra del baobab, o a l'ombra del record del baobab del poblat que han deixat enrere, la família d'immigrants rep a la pastera el nadó amb les cançons dels seus avantpassats i les rondalles dels griots que els reunien.
La banda sonora enregistrada, interpretada per la banda de música africana Kolomba i altres músics col·laboradors en l'espectacle, té l'atractiu afegit d'incorporar instruments tradicionals africans de percussió, combinats amb el contrabaix, la guitarra i la flauta travessera i la intervenció, en dues peces, del cor a cappella, amb cantants del Cor de Teatre de Banyoles.
Tot plegat aconsegueix un espectacle que detecta un treball rigorós de fons per part dels seus creadors, Arnau Vinós i Júlia Mora, fundadors de la jove companyia Microcosmos, amb només tres anys justos de vida, i amb la intenció de fer amb titelles espectacles musicals innovadors que barregin diverses disciplines i que incideixen a la vegada en qüestions que condicionen la societat universal.
«Call Center», de Marc Angelet. Intèrprets: Clara Puerto, Iñigo Aranburu, Carles Goñi, Oriol Roca, Gema Sala i Àlvar Triay. Veus en off: Andreu Ferrer. Escenografia: Juan Ayala. Il·luminació: Xavier Povill. So i música: Josep Barcons. Coreografia: Pere Gay. Direcció de Marc Angelet. Companyia La Guapa Teatre. Teatre del Raval. Barcelona, 19 febrer 2009. Que aixequi el dit aquell o aquella que no ha rebut mai una trucada d'un comunicant desconegut i el saluda afectuosament una veu —generalment amb accent sudamericà— dient-li que està encantat o encantada de parlar amb ell o ella i li engega el discurs sobre qualsevol oferta miraculosa per millorar la vida personal amb les telecomunicacions.
Que aixequi també el dit aquell o aquella que no ha hagut de telefonar mai a un dels molts telèfons d'atenció al client que han proliferat com bolets a les empreses —privades però de funció pública i públiques també— sempre de pagament, a partir d'un 902, com a mímin, i que li retenen la trucada minuts i minuts amb l'excusa de buscar les seves dades, de mirar quines característiques té o de furgar en la qüestió de la qual vol informació, sense que n'acabi de treure l'entrellat.
Al costat dels grans estafadors econòmics contemporanis (Lehman, Madoff, BanifSantander i tutti quanti) el sistema permès per tothom sobre els abusos d'aquests números de telèfon generen, euro a euro, una de les estafes més elevades del nostre temps al presumpte client.
¿Però qui hi ha darrere d'aquestes línies telefòniques? Per descomptat, treballadors i treballadores com qualsevol altre, persones que circulen en bicing, amb metro, amb autobús, amb tren de rodalies o amb qualsevol altre mitjà per anar a fer les seves hores, dia a dia, amb tants problemes personals com tothom, però investits d'una cuirassa per donar benefici a l'empresa per la qual treballen a costa de perdre la feina si no rendeixen en el seu lloc de treball.
L'espectacle 'Call Center' dóna una d'aquestes imatges de l'altra costat del telèfon. Un grup de treballadors d'una línia telefònica d'una companyia de televisió per cable atén els clients que volen anul·lar les seves contractacions, després d'un parell de mesos de gratuïtat i es troben que la missió se'ls fa gairebé impossible.
El muntatge transcorre davant d'una taula de treball que representa un taulell d'ordinadors amb els auriculars de connexió amb les trucades. Però, allò que podria semblar un rosari d'anècdotes entre empleats i clients es transforma, en realitat, en un conflicte de relacions entre els mateixos empleats i el seu coordinador fins al punt de posar de manifest la pressió que exerceix la competitivitat en el lloc més insignificant de treball.
L'obra, però, no es conforma només a retratar l'anecdotari intern d'aquest sector d'empreses sinó que juga amb accions que entronquen amb la tradició teatral pròpia. Per exemple, quan dues de les intèrprets, que representa que són hostesses d'una empresa de formació, baixen de l'escenari i s'adrecen a la platea com a aspirants a la feina, amb alguns dels intèrprets-aspirants barrejats entre el públic. Hi ha, doncs, un ressò, salvant les distàncies, del joc intèrprets-espectadors que alguna vegada, en els seus espectacles, ha plantejat també una companyia com La Cubana.
L'obra agafa un caire totalment diferent a l'últim tram i passa de comèdia laboral a thriller en directe. És la sorpresa final que, en un moviment coreogràfic ben mesurat, acaba creant un personatge més, un titella, que es converteix en el símbol de fons: una icona amb el somriure, encantada de parlar amb nosaltres... ni que sigui sota risc d'una ràfega de fusell retallat.
El muntatge exigeix dels intèrprets una actuació que no es pot relaxar en cap moment. Canvis de personatges, canvis de situació, canvis de rol... Espectacle lingüísticament coherent amb la realitat, expressat gairebé tot, doncs, en castellà, amb mínimes intervencions en català. I un pensa que si l'obra fos, per exemple, d'autor francès i es representès en un teatre francès no hauria de sotmetre's a aquesta esquizofrènia de comunicació que s'imposa cada vegada més en el teatre català.
Espectacle també amb influències cinematogràfiques, que la mateixa companyia La Guapa recomana a espectadors de la segona joventut, la del carnet jove i la del carnet jove prorrogat, la més influïda pel llenguatge del còmic i la imatge, és a dir, la generació d'entre els 18 i 35 anys. És, per descomptat, la generació que s'hi pot sentir més identificada.
«El soldadet de plom». Basat en el conte de Hans Christian Andersen. Actors titellaires: Pilar Nieto, Xavier Ruiz, Arturo Medrano. Acordionista: Lluís Petra. Companyia Sim Salabim. Barcelona, Teatre del Raval, 12 octubre 2008. Preu: 7 €. A partir 3 anys. Hi ha una tendència en els espectadors més petits de comentar allò que veuen quan la representació és feta amb actors de carn i os o amb titelles gegants i una il·luminació oberta. En canvi, en un espectacle de llum negra, de titelles fluorescents, la sensació del color que és desprèn els transporta a la pantalla del cinema o la de la televisió i aleshores segueixen l'acció enmig d'un silenci sepulcral.
Aquest muntatge n'és un. La versió d''El soldadet de plom' de la companyia Sim Salabim omple l'escenari fosc d'una lluminositat intensa i de personatges i objectes que cobren vida fins al punt que el somni de fons queda justificat perquè tot es belluga, tot apareix i desapareix de l'escenari, voleiant, misteriosament, per art de màgia.
L'espectacle, amb una bona versió de guió, incideix en els valors de l'amistat, la que finalment acaben fent el soldadet i la ballarina, enganxats per la calor del foc del qual s'han salvat, però també incideix en la moralitat de la justícia: els dolents acaben sempre pagant per les seves malifetes. I aquí, el dolent és el Dimoni, una joguina tant envejosa del soldadet de plom que fins i tot el llença finestra avall, un dia de vent i tempesta, cosa que fa que el soldat de joguina emprengui un viatge d'anada i tornada.
Molt ben aconseguits els titelles del petit nen protagonista, Guillem, que es tanca a la seva nova habitació ple de joguines, els titelles gegants del soldadet de plom i la ballarina, el gran peix que devora la figura del soldadet, l'estufa de foc i, d'una manera especial, la del Dimoni, amb carota de típic Pere Botero de guignol i cos d'acordió de pallasso de pista per caminar fent bots.
La història se segueix des de l'inici al final amb l'acompanyament musical d'un acordionista en directe que remarca amb sensacions musicals l'atmosfera que requereix cada situació: la de la por, la de l'alegria, la de l'aventura, la de l'amor. També una sèrie de cançons en cadascuna de les escenes converteixen la versió del conte d'Andersen en un espectacle molt complet que combina la paraula ben dita amb la música i la tècnica dels titelles i la càmera negra amb un resultat que no deixa indiferent cap dels espectadors de totes les edats.
«El petit cobert», de Jordi Pérez. Basat en un conte de Margalida Albertí. Coreografía de Sergi Descayre i Basilio González. Actors-Ballarins: Agnès Padrós, Sergi Descayre i Basilio González. Disseny d’escenografia i vestuari: Elisenda Rodríguez. Música: Diversos autors clàssics. Disseny de so i llums: Joan Vitali (Trópico de Capricornio). Direcció de Jordi Pérez. Companyia Clac&Roll. Barcelona, Teatre del Raval, 17 febrer 2008. El viatge és un recurs habitual en els contes iniciàtics. I un espectacle com 'El petit cobert' fa del viatge una representació escènica que té la base en un conte de Margalida Albertí, actriu multidisciplinar, que té tots elements que l'aparellen amb les làmines d'un àlbum il.lustrat.
Cadascuna de les escenes del muntatge sembla pensat com si seguís un guió de conte gràfic i hi ajuda a tenir aquesta impressió el vestuari, peces originals, fantasioses i acolorides que estan també al servei de les escenes en les quals els tres intèrprets es mouen guiats per una banda sonora de clàssica a ritme de claqué.
La jove companyia Clac&Roll, amb set anys de recorregut, reuneix tres intèrprets i ballarins que procedeixen de la formació d'escoles tan solvents com la de Coco Comín, Helena Munné, Memory o Nancy Tuñón. I el seu espectacle, posats a trobar-hi una referència, podria ser una continuació de la llarga tradició escènica d'una companyia com Roseland Musical.
En aquesta ocasió, Clac&Roll agafa com a espai una cuina casolana i com a personatges, alguns dels habitants culinaris: una cullereta de postres, un llevataps, un obrellaunes, un espremedor. La personificació dels objectes, doncs, és la base de la trama que introdueix el relat d'un narrador que no es desvelarà qui és fins al final, un vell cullerot —el vestuari més poètic de tot l'espectacle, semblant a una escorça d'arbre, amb bastó i esclops— que acabarà aportant la moralitat del conte en unir l'experiència de la vellesa amb les ganes de descoberta del petit cobert, la cullereta de postres.
Tothom és imprescindible en la cadena humana —o dels objectes de cuina, vaja—. El cullerot, per remenar l'escudella; i la cullereta de postres, per poder fer el seu servei amb el pastís d'aniversari. Entremig, un senyor llevataps d'accent francès —potser per allò del xampany— se les té amb un espremedor de taronges amb accent mexicà, i un tècnic obrellaunes amb aspiracions d'inventor intenta perfeccionar el sistema d'obrir com més ràpid millor.
Tots intenten ensenyar la cullereta de què va la vida que l'envolta fora del calaix de l'armari de cuina on normalment s'està. La cullereta, un personatge mut, que desprèn frescor, jovenesa i ganes de viure.
Una escena de batalla de taps de suro, entre el senyor llevataps i l'espremedor, amb la cullereta entremig, aconsegueix la necessària acció que els espectadors més petits agraeixen i continua constatant que jugant dos pot acabar rebent un tercer.
La història té un inici i un final amb petites peces de titelles —culleres, forquilles i ganivets— que transporten els protagonistes al viatge convertits en les figures que adopten els intèrprets. La banda sonora de diverses peces clàssiques serveix perquè els números de claqué acabin explicant el que podria quedar-se al tinter —o al disc dur— del narrador. Al final, tot torna al seu lloc, i el petit cobert aconsegueix trobar el camí de tornada al seu calaix després d'haver fet un particular viatge de descoberta aigüera avall en un núvol de bombolles.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page 
