ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]
Freqüències per zones
[Aquesta sala es tanca temporalment el 3 de març del 2013 per reajustar la situació pressupostària institucional a causa de la crisi]
«Groenlàndia», de Jordi Faura. Intèrprets: Àngels Poch, Oriol Genís, Pep Ambròs, Òscar Castellví, David Vert, Pepo Blasco, Anna Moliner i Joan Anguera. Ballarines videoclip: Àgata Bertran, Carla Merab Banon, Maria Alejandra Paredes, Laura Parrado i Laura Querol. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Roc Laín. Escenografia: Abel Coll. Vídeo: Alfonso Ferri. Música i so: Lucas Ariel Vallejos. Caracterització: Toni Santos. Assessorament cultura inuit: Francesc Bailón. Ajudant direcció: Abel Coll. Direcció: Jordi Faura. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 febrer 2013. Ròmul i Rem van ser alletats per una lloba, diu la llegenda, i al damunt, la història els atorga el fals privilegi de ser els presumptes fundadors de la ciutat de Roma. A l'obra 'Groenlàndia', de Jordi Faura (Sabadell, 1982), Ròmul i Rem són dos bessons a la trentena que no s'assemblen gens, fills de Roma, en aquest cas el nom d'una dona benestant a qui han diagnosticat una malaltia que li atorga només nou mesos de vida. Un embaràs al revés, diu un dels dos bessons, el gran, cínic i milhomes, però amb qui Roma confia per damunt del segon bessó, el petit, que, de més jove, tenia afecció a la música, especialment el rap, però ha abandonat la vocació artística pel camí.
L'obra, de text farcit i sense concessions, és un pou de documentació que ha obligat l'autor a assessorar-se sobre la cultura dels inuit, a buscar la seva relació antropològica de Groenlàndia amb els prejudicis i esquemes de la societat occidental, a revisar l'estat del Gran Nord i a entrelligar el món contemporani que s'enfonsa amb l'imperi romà que es va enfonsar, ni que sigui només per aproximació.
Els espectadors avesats a un teatre que va més enllà de l'entreteniment, poden experimentar amb 'Groenlàndia' la dualitat que viu bona part de la societat del segle XXI que busca en l'horitzó les respostes a la frustració del seu dia a dia i la impotència de la ciència per vèncer les noves malalties. Roma, la marassa i muller de Cèsar —aquest, no pas un tribut romà sinó un magnat del petroli—, busca a Groenlàndia la flor que, segons el ritual inuit, l'ha de salvar. Però, conscient de la fi dels seus dies, exigeix als dos fills bessons que viatgin urgentment a Groenlàndia per donar-li, sisplau per força, descendència abans de morir. Tenen només nou mesos perquè el nét o néta que vingui s'afegeixi a la família. I la mare candidata és una jove inuit que es deixarà fertilitzar, fidel a la seva cultura, pels dos bessons alhora.
A Groenlàndia, com és sabut, hi fa un fred que pela. I malgrat que la Sala Tallers del TNC —in memoriam!— és una de les sales amb la platea més escalfada de l'univers teatral, a l'escenari la sensació de glaç permanent, de sis mesos de nit i sis mesos de dia, de perill d'hipotèrmia i d'exercicis de preescalfament cos a cos per sobreviure, l'atmosfera de fredor es manté durant tot el muntatge fins a arribar a la desglaçada final.
Damunt l'illot de neu han quedat atrapats la família petroliera de Roma i Cèsar i els seus bessons Ròmul i Rem, acompanyats de l'antropòleg Helmut, que té la síndrome de la doble personalitat fosa amb els inuit i que exerceix de guia turístic. Helmut és fill adoptiu de Nanoq, expert caçador, pare de Sedna, la noia inuk a qui els dos bessons deixen en estat de gràcia congelada per encàrrec de la mare Roma, i la presència del Gran Qitdlaq, un xamà inuk, que s'encarrega de portar la veu de la terra.
A l'obra, es parla fugaçment la llengua dels inuit —amb sobretitulat projectat en català, esclar—, coneguts més aviat amb el nom d'esquimals. Si un olora bé, la imaginació li pot fer arribar a ensumar la sentor de foca morta i també s'escolten els brams de l'ós polar. Veus naturals de la terra del glaç que, a llarg de l'obra —una hora i cinquanta de durada que amb una escurçada es pairia millor— esdevenen veus de l'espècie humana en extinció que acaba devorant-se entre ella mateixa en una partida de parelles.
'Groenlàndia' és d'aquelles obres que, o bé agrada molt a uns espectadors, o bé no agrada gens a uns altres. És inevitable que sigui així perquè la temàtica no dóna una altra opció. Fins i tot diria que és una provocació del mateix autor que sacrifica la pretesa glòria teatral a remolc de la comèdia costumista per tintar de blanc nuclear una tragicomèdia reflexiva amb rerefons filosòfic, que és una de les formacions de l'autor.
La companyia d'intèrprets, la majoria dels quals, a través del programa T6 del TNC de les últimes temporades, s'han especializat en noves experiències, en viuen aquí una de les que probablement recordaran per molt de temps perquè cadascun dels seus personatges és d'aquells que deixen empremta, com l'empremta que deixen les trepitjades preses damunt el glaç. Malgrat la fredor ambiental i de ficció, tots ells aporten, a través de la paraula, l'escalfor imprescindible perquè l'illot no s'estimbi abans d'hora.
VIDEO
«Viatge a la Lluna». Música de Xavier Montsalvatge i Albert Guinovart. Text de Josep Maria Espinàs i Pau Miró. Dramatúrgia de Pau Miró. A partir d'una idea de Murtra Ensemble. Intèrprets: Ivan Labanda i Xènia Reguant. Músics Murtra Ensemble: Núria Andorrà, Bernat Bofarull, Xavier Castillo, Berta García, Cristina Granero, Jordi Guasp, Cristina Membrive, Enric Monfort, Dolores Nycz, Joan Orpella, Daniel Ortuño, Alba Pujals, Mireia Quintana i Pau Roca. Músics suplents: Enric Camarassa, Alejandro Ortuño i Mique Vich. Escenografia i vestuari: Sílvia Delagneau. Ajudant vestuari: Cristina Granero. Il·luminació: Maria Pons i Marco Rubio. So: Jordi Rotés. Vídeo: Paula Bosch i Eugenio Szwarcer. Il·lustracions: Sebastià Serra. Animacions: Jordi Caba. Coordinació artística: Igor Cortadellas. Ajudant direcció: Cristina Granero. Direcció: Pau Miró. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 15 desembre 2012. Preu: d'11,20 € a 22,41 €. A partir 6 anys. L'any 1966, ni l'home ni la dona no havien trepitjat encara la Lluna. La famosa petjada de Neil Armstrong, retransmesa en blanc i negre per televisió una calorosa nit del 20 de juliol, no es produiria fins al 1969. Ja feia temps, però, que les potències de la Guerra Freda jugaven a enviar coets a l'espai per veure qui descobria més aviat el que hi havia milers de quilòmetres enllà enmig de la galàxia.
Mentrestant, la humanitat es conformava a mirar la Lluna com un satèl·lit que els feia llum de nit i que, a més de provocar en alguna de les seves fases la llegenda de l'home-llop, també servia per encolomar-li tota mena de romantismes tronats dels quals no s'escapa ni en Cyrano de Bergerac.
No és estrany que un conte musical que tenia de protagonista la típica colla de mitjan segle passat que intentaven arribar a la Lluna amb un coet casolà atragués l'interès de les criatures d'aquell moment i, per què no dir-ho, també el dels grans que no s'atrevien a diagnosticar que a la Lluna no hi havia res de res.
Amb la distància del temps transcorregut des de l'estrena de 'Viatge a la Lluna', gairebé cinquanta anys, i tenint en compte tot el que ha passat des d'aleshores en relació a l'espai, el mateix conte ha de fer mans i mànigues per esdevenir encara fantasiós i creïble.
La clau, esclar, és partir de la base musical que va imprimir el compositor Xavier Montsalvatge (Girona, 1912- Barcelona, 2002) i el text que va escriure Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927), però ampliada amb la nova composició d'Albert Guinovart (Barcelona, 1962) i la continuació de la trama a càrrec de Pau Miró (Barcelona, 1974). Un diàleg, doncs, entre dues generacions de creadors per acabar confegint un espectacle que manté la ingenuïtat de l'aventura de l'espai —si ens oblidem del pioner Georges Méliès i dels cineastes moderns que han tocat el món de les galàxies amb efectes especials de tota mena— combinada amb la frescor del musical contemporani.
La posada en escena de teatre musical amb una parella d'intèrprets-narradors, situats en una gelateria moderna, i la formació de catorze músics, es complementa amb una aportació de l'il·lustrador Sebastià Serra, que pren forma animada en una projecció treballada per Jordi Caba. És a dir, la projecció amplia, en llenguatge cinematogràfic, allò que a l'escenari s'insinua en forma de narració clàssica, cosa que fa que els que ja saben que això d'anar a la Lluna, avui en dia, és pa sucat amb oli, vegin en l'animació una transcripció de la realitat al món fantàstic, en clau de còmic o dibuixos animats.
Tot plegat, però, per posar sobre l'escenari la carta amagada de Xavier Montsalvatge, i que també es fa seva Albert Guinovart, que és un rerefons pedagògic que doni a conèixer de manera divulgativa no només els instruments d'una orquestra, com han fet al llarg del temps altres compositors, sinó també els diversos elements musicals d'una composició i la diversitat d'estils i gèneres musicals.
És per això que els dos intèrprets combinen el diàleg parlat amb el diàleg cantat i la trama avança amb aquests dos registres durant l'hora de l'espectacle amb un ritme que va pujant de to, que també dóna un cert joc interpretatiu als catorze músics, i que té el seu punt més animat en una peça que barreja des del tango al vals, passant pel flamenc, la sardana o la tarantel·la, i que no escatima una mirada preadolescent amb l'intent i les dificultats que comporta fer un petó per primera vegada.
Estrenat ja fa un any a Temporada Alta, l'espectacle va comptar en les seves primeres funcions amb el cantant Miquel Cobos i l'actriu Anna Moliner, com a protagonistes. En aquesta estada al TNC, Ivan Labanda i Xènia Reguant ocupen ara els dos papers principals aportant-hi la seva ja llarga experiència com a intèrprets teatrals o de musicals.
VIDEO
VIDEO Tràiler de l'espectacle ideat per Murtra Ensemble (1) i vídeo amb la interpretació de l'estrena a Temporada Alta, de Miquel Cobos i Anna Moliner (2)
«Ras!». Dramatúrgia de Juan Pablo Mendiola. Música original de Paco Garnelo. Intèrprets: Lara Sanchís i Joan Santacreu. Vestuari: Joan Miquel Reig. Il·luminació audiovisuals: Juan Pablo Mendiola. Il·lustracions: Patricia Barrachina. Veu en off: Alfred Picó. Direcció coreogràfica: Mamen García. Direcció: Juan Pablo Mendiola. Companyia Maduixa Teatre. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 10 novembre 2012. Preus: De 8,96 a 13,44 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. El pintor Joan Miró va trobar l'origen de la seva imaginació quan, de petit, s'estava a Mont-roig del Camp (Baix Camp) —d'on extreu més tard el valorat i testimonial quadre de 'La masia'—, i baixava a la platja on qualsevol element —una petxina, una branca seca, una garrofa, uns grans de sorra, els estels de la nit...— es convertirien anys després en protagonistes de la majoria de les seves teles.
La companyia de Sueca, Maduixa Teatre, s'ha inspirat també en la imatgeria de Joan Miró per elaborar un espectacle que barreja la dansa, la música, el teatre i la il·luminació, però fent ús d'allò que encara s'anomenen "les noves tecnologies", a través d'un guió audiovisual de projeccions sobre el terra que ressegueixen cadascun dels dos intèrprets.
Dic "noves tecnologies" però em fa la impressió que per als primers espectadors, als quals s'adreça principalment l'espectacle, la novetat ja no és tan excepcional com ho pot ser per als adults perquè els més petits estan avesats a fer traços, ratlles, circumferències, cercles o gargots precisament a través de la pantalla i el ratolí o el teclat.
És, doncs, una manera de portar al teatre familiar la realitat dels mitjans que envolta els espectadors del futur i fer-los veure com és possible explotar-ne també totes les dimensions, de la mateixa manera que el cos, el gest i la paraula —les ancestrals "noves tecnologies"— continuen sent vàlides per aprofundir en l'expressivitat.
A 'Ras!', els dos protagonistes, el Joan i la Lluna, es troben per jugar i entendre l'univers que els envolta i per descobrir també com poden, amb el seu cos, posar llum, vida i color a la terra que trepitgen. És, doncs, amb les mans, els peus, les cames i el tou del cos com els dos van dibuixant el seu viatge imaginari, que no és altre sinó la gènesi del rerefons de moltes de les pintures de Joan Miró.
L'espectacle ha estat distingit amb diferents premis per la seva original concepció i, potser el premi més important per a ells, ha girat per alguns països europeus. La companyia, que també és la responsable de la Mostra de Mim de Sueca, aporta una visió nova a la coreografia i ho fa en un espai íntim, aparentment reduït —una mena de petit ring amb grades a quatre bandes— on s'hi encabeixen ben bé, però, un centenar d'espectadors aconseguint que la sorpresa, una mica desconcertant de l'inici fins i tot per als més petits, es vagi convertint en un suggerent i estimulant mostrari de sorpreses molt adequat, sobretot, a espectadors que fan els primers passos en la coneixença dels colors, els nombres i les parts del cos. I tot segellat com a The End amb la signatura de Miró.
VIDEO
«Donka. Una carta a Txèkhov». Creació de Daniele Finzi Pasca. Creativa associada: Julie Hamelin. Intèrprets: Moira Albertalli, Helena Bittencourt, Andrée-anne Gingras-Roy, Catherine Girard, David Menes, Félex Salas, Beatriz Sayad i Rolando Tarquini. Vestuari: Giovanna Buzzi. Il·luminació: Daniele Finzi Pasca. So: Maria Bonzanigo. Coreografia: Daniele Finzi Pasca i Maria Bonzanigo. Vídeo: Roberto Vitalini per a bashiba.com. Caracterització: Cristina Barbé Braga. Cració roda Cyr: Daniel Cyr. Ajudant direcció: Facundo Ponce de León. Direcció: Daniele Finzi Pasca. Companyia Finzi Pasca i Chekhov International Theatre Festival. Coproducció amb el Théâtre Vidy-Lausanne. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 octubre 2012. Hi ha pocs espectacles per a tots els públics que sobrepassin aquest registre i que siguin capaços de captivar un seguit d'interessos de diversos espectadors. El muntatge 'Donka. Una carta a Txèkhov', creació de l'artista Daniele Finzi Pasca (Lugano, Suïssa, 1964) és un d'aquests.
'Donka' és una barreja d'imatge, so, música, dansa, circ i pista teatralitzada, per no caure en el tòpic simple de qualificar-lo com a "espectacle poètic". Perquè, en realitat, 'Donka' —que el mateix creador aclareix que és la manera d'anomenar en rus la campaneta que es fixa a una canya de pescar perquè alerti que el peix ha picat— va també més enllà de la poètica fent de les arts multidicisplinars del circ un espectacle físic la paraula del qual —presa com un homenatge a Txèkhov— té una importància rellevant no només pels registres que utilitza, des de la reflexió, a la ironia o l'humor de clown, sinó perquè es compromet amb els espectadors que té al davant, com ha passat en aquest cas amb les representacions —només cinc funcions— al Teatre Nacional de Catalunya, en què la majoria d'intèrprets fan el seu discurs en un català, diguem-ne simpàtic, d'accent estranger, sense que cap decret ni cap oficialitat artificiosa els ho exigeixi. Que fàcil que és la normalització, si un la vol!
En aquest sentit, dos dels intèrprets que fan de mestres de cerimònies, Beatriz Sayad i Rolando Tarquini, són els que excel·leixen en el seu paper de transmissors d'aquesta voluntat de respecte envers els espectadors. Saben molt bé que la llengua és més que un canal de transmissió i, a través dels sentiments que desprenen de les seves accions artístiques, en fan també un canal de sentiment.
Els espectadors assisteixen, sense adonar-se'n, a un homenatge a l'autor de 'Les tres germanes', 'L'hort dels cirerers', 'L'oncle Vània' o 'La gavina' i ho fan no només amb les picades d'ullet a alguns dels seus personatges més coneguts sinó també apel·lant a referències biogràfiques del dramaturg com la seva activitat de metge, la seva afecció a la pesca o la malaltia pulmonar que va acabar amb la seva vida a causa d'una tuberculosi.
En un seguit de quadres plàstics que combinen números de circ amb aportacions coreogràfiques més lliures, les imatges van confegint aquest singular retrat sobre Anton Txèkhov i la seva vida personal i literària. Un número de trapezi amb les tres germanes, una dissecció en una taula de quiròfan a diferents pacients, exercicis de contorsió plens d'humor, joc fals d'equilibristes executats a peu d'escenari i reproduïts mitjançant una càmera sobre la pantalla com si fossin reals, malabarismes amb més pilotes del que és habitual veure, acrobàcies, original número sobre plaques de gel als peus que també es desprenen del cel de l'escenari, orquestra simfònica i peces de coral, clowns que no ho semblen però que acaben fent el seu paper, el jardí de Txèkhov, el llac de les finques de les obres del dramaturg, un llit d'hospital que tanca l'espectacle com a símbol de la mort...
Daniele Finzi Pasca (Lugano, 1964) es va formar en aquest cantó de Suïssa, en una família de fotògrafs, des del besavi al seu pare. Va trencar amb la nissaga del clic i es va involucrar en el món del circ. La seva llarga trajectòria l'ha portat fins a circs internacionals com l'Éloize o el Cirque du Soleil, com un dels creadors de l'espectacle 'Corteo'. Juntament amb la compositora i coreògrafa, Maria Bonzanigo (Lucerna, 1966) creen el que ells anomen "teatre de la carícia".
I no és estrany que l'anomenin així si tenim en compte que tant Daniele Finzi com Maria Bonzanigo creixen i es formen artísticament en un espai on els llacs suïssos estimulen la fantasia i el misteri i en un marc com els del llac dels Quatre Cantons de Lucerna, a tocar del riu Reuss, on el compositor antisemita Richard Wagner va compondre una de les seves obres més cèlebres, 'Tristany i Isolda'. La geografia condiciona el creador. 'Donka' beu d'aquestes fonts plenament i les expandeix fins a límits sensorials que són tan difícils de transcriure en paraules que només són possibles d'entendre si es viuen en directe.
VIDEO
VIDEO
«L'ombra al meu costat», de Marilia Samper. Traducció de Marc Artigau. Composició musical: Pablo Miranda. Intèrprets: Anna Moliner, Cristina Plazas, Àlex Casanovas, David Vert, Òscar Castellví, Oriol Genís, Àngels Poch i Albert Prat. Músics enregistrament: Pablo Velasco, Lorena de Gregorio, Xavier Carbonell i Pablo Miranda. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Gimena González. Il·luminació: Elisenda Rodríguez. So: Pablo Miranda. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Marilia Samper. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 6 maig 2012. Garantir que un espectacle té sorpresa i que no decebrà ningú no és senzill. Sobretot si cal advertir que d'un espectacle que dura 1 hora i 45 minuts, els espectadors hauran d'esperar 1 hora i 43 minuts per desvelar la clau de tot. O per descobrir quina és l'ombra que cadascú porta al seu costat.
L'obra es podria considerar un minithriller psicològic. I no cal que s'espanti ningú per aquesta definició. L'autora Marilia Samper (Sâo Paulo, Brasil, 1974), establerta a Catalunya des de fa més de deu anys, manté amb una inusual discreció quin és el rerefons del muntatge. Una discreció que manté també, com deia, durant tota la trama fins al final.
Es parla de tres peces que convergeixen en una, però diria que aquesta és una justificació davant la pasió per una arquitectura teatral pròpia d'una generació a la qual es pot adscriure l'autora. En realitat, els espectadors que no facin cas de les notes prèvies, hi veuran una peça de cap a peus, amb accions que es fonen, es repeteixen fugaçment, s'entrecreuen i avancen en un clima cada vegada més d'intriga.
Una parella de mitjana edat, a la ratlla dels quaranta, que viu encara en l'adolescència afectiva segons la seva filla de setze anys, ha deixat créixer en llibertat l'Alba fins que la desaparició de la noia en un bosc al voltant de la residència on viuen els fa replantejar el tracte que han tingut amb ella. Un pare i un fill, també adolescent, que arrosseguen l'absència de la mare morta, veïns de la família de l'Alba, no aconsegueixen establir una relació paterno-filial com potser els dos desitjarien. Una altra parella, ancians, sense fills, protagonitza les escenes que, en principi, als espectadors els semblaran les més prescindibles de la trama —segurament que són les que es podrien escurçar lleugerament— perquè sembla que no aportin res a la trama que aparentment van lligant les altres dues parelles de personatges. Finalment, un personatge que deambula pel bosc proper, un indigent immigrant, desencadena els sentiments de paternalisme i de rebuig a parts iguals arran de la desaparició de l'Alba.
¿Qui ha fet desaparèixer l'Alba al bosc? ¿L'estranger indigent...? ¿El fill adolescent que no s'avé amb el seu pare vidu...? ¿El pare amic de la família...? ¿Un desconegut...? El bosc, espai fantàstic on desemboquen totes les pors i les descobertes inciàtiques, pren un protagonisme especial en l'obra de Marilia Samper que l'escenografia representa en un doble espai de columnes de fusta, arbres d'ombres que creen un clima de profunditat escènica que es fusiona amb l'espai del menjador de casa dels pares que busquen la seva filla, del saló del pare i del fill, o de la terrassa on la fan petar el matrimoni ja gran.
L'obra es beneficia també de la bona interpretació de la companyia. Moments emotius de pares desesperats entre Cristina Plazas i Àlex Casanovas (el pare i la mare); escenes de realisme juvenil i escenes del més enllà en mans d'Anna Moliner (Alba); escenes de violència continguda entre David Vert i Òscar Castellví (el pare i el seu fill); moments de silenci i conformisme de l'estranger (Albert Prat); i converses extemporànies, gairebé banals en algun moment, entre el parell d'ancians (Oriol Genís i Àngels Poch) fins arribar a l'escena esclatant dels dos minuts finals que els converteix en principals protagonistes. I callo per respectar la discreció de l'autora. Llavis que no parlen. Ulls que no veuen. Secrets que se silencien. Ombres que viuen eternament al costat. Personatges sense nom. Només un: Alba. Com si l'autora volgués que tots els altres depenguessin d'aquest personatge jove que ella fa créixer per superar, si pot ser, el passat amb l'oblit.
«Voyager», de Marc Angelet. Intèrprets: David Vert, Oriol Genís, Òscar Castellví, Reg Wilson, Sandra Monclús, Anna Moliner, Àngels Poch, Paul Berrondo i Alberto Diaz. Amb la col·laboració especial de Timothy Ferrys. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Iztok Hrga. Il·luminació: David Bofarull. Disseny vídeo: Alejo Levis. Espai sonor i música original: Raffel Plana. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció i dramatúrgia: Albert Boronat. Direcció: Marc Angelet. Producció del Projecte T6. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 2 març 2012. Als espectadors d'aquest espectacle sideral pot ser que en algun moment els sembli que una mà poderosa els hagi convertit en astronautes i que els hagi entaforat dins d'un escafandre i que amb prou feines entenguin el que hi passa. Advertiment, doncs, per als al·lèrgics a les visites educatives al Planetari del CosmoCaixa i a les teories psicodèliques dels congressos científics com els que se celebren a Barcelona aquest any, declarat Any de la Neurociència: 'Voyager' és un pseudodocumental divulgatiu amb brots de ficció que, com les dues càpsules Voyager que ronden amb missió eterna per l'univers —amenaçades ara per la paràlisi de finançament de la investigació de l'espai de la NASA—, no para de donar voltes a la qüestió que l'ha inspirat. Una mena de guió de les sèries especialitzades, vaja, en les quals, el badallet de l'espectador cap a la mitja part sempre es fa inevitable.
Situem-nos. Els protagonistes són, d'una banda, l'equip de l'astrònom Carl Sagan (Nova York, 1934 - Seattle, 1996), que va ser, entre altres activitats, conseller de la NASA i pioner en la difusió popular de l'astronomia a través de mitjans de masses com la televisió i, sobretot, gràcies a la sèrie televisiva 'Cosmos: un viatge personal', vista per més de 500 milions d'espectadors arreu del món, basada en el llibre homònim de l'autor i considerat l'assaig sobre ciència més venut de la història.
D'altra banda, també en són coprotagonistes les dues sondes Voyager, enviades l'any 1977 a l'espai, per la NASA, amb dos discos plens d'imatges, salutacions i una àmplia selecció de música —selecció coneguda amb el nom 'Sound of Earth' (Sons de la Terra)—, triada per l'equip de Carl Sagan, a la recerca d'altres vides intel·ligents i, de passada, per donar a conèixer a hipotètics extraterrestres cultes, esclar, la vida de l'ésser humà a la Terra.
Espectacle trilingüe, l'anglès subtitulat —a càrrec de l'actor Reg Wilson, que interpreta el científic Tim Ferrys adult—, el català, per a la representació de les discussions dels protagonistes científics a la Universitat de Cornell, i, sense que vingui gaire a tomb, una mica de de castellà, que no se sap ben bé què hi pinta en boca del personatge anomenat Jon Lomberg, interpretat per Paul Berrondo. Tots reals i encara vius, a excepció de Carl Sagan, testimonis d'aquella operació de la NASA, quan només feia un anys que havia acabat l'infern del Vietnam, la Guerra Freda encara cuejava i el Mur de Berlín es mantenia més encimentat que mai.
Per fer-ho més teatral, l'acció transcorre en dos plans: el de la ficció, amb l'assaig de l'obra actual amb els científics involucrats en el projecte de la NASA dels anys setanta, i el pla més personal de cadascun d'ells, que vol entrar en les contradiccions entre el raonament de la ciència i el raonament del cor.
Pistes per a profans: "Equació de Drake", atribuïda a Frank Drake, un dels personatges de l'obra, interpretat per Oriol Genís, estudi que posa sobre la taula les possibilitats que hi hagi vida intel·ligent a la galàxia. "Paradoxa de Fermi": contradicció entre els que pensen fermament que hi ha altres civilitzacions a la galàxia i que, per fer la guitza i entretenir el personal, només es conegui la nostra. Etern dilema: d'on venim i on anem. I entremig, ¿qui hi ha...?
Posada en escena estilitzada i neta. Alimentada per la il·luminació i la banda sonora. Però salvada sobretot per la troupe d'intèrprets del T6, que s'està guayant el cel en vida, i en aquest cas, mai més ben dit, el cosmos. Elegant entrada del personatge Tim Ferrys (Reg Wilson) amb una introducció que és una mena de semblança de classe magistral, breu, sense passar-se, entre altres coses perquè els altres, que tenen feina a col·locar les taules que faran també de tarima, no el deixen parlar més del compte.
Guió de Marc Angelet, engolit pels antecedents científics i històrics —una mica lluny de l'abast de l'espectador mitjà— que ofega la dramatúrgia estàndard i que, quan vol elevar el to personal amb els conflictes i les relacions sentimentals entre Carl Sagan (David Vert) i Linda Sagan (Anna Moliner), o entre Carl Sagan i Ann Druyan (Sandra Monclús), o entre Ann Druyan i Jon Lomberg (Paul Berrondo), els dos en una escena de laboratori fotogràfic predigital, d'aquells de llum vermell, ampliadora, cubetes de revelat a l'antiga i paper fotogràfic al fil d'estendre roba, ja gairebé no té remei perquè s'acaba l'hora i mitja de la representació.
I un en surt amb la sensació que l'espectacle 'Voyager', carregat de bones intencions tant dramatúrgiques com científiques, és com una ampolla amb un missatge críptic, llançada a la deriva del remogut oceà teatral, a la recerca de l'espectador còsmic, en un moment que la mar de la platea demana calma.
«t-ERROR», de Jordi Oriol. Intèrprets: Àngels Poch, Oriol Genís, David Vert, Anna Moliner, Òscar Castellví, Carles Pedragosa i Jordi Santanach. Composició: Carles Pedragosa i Jordi Santanach. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Laura Garcia. Il·luminació: Xavier Aviñoa. So: Carles Pedragosa. Caracterització: Núria Llunell. Ajudant direcció: Alícia Gorina. Direcció: Jordi Oriol. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 13 gener 2012. Al principi, sembla, aquest espectacle de Jordi Oriol —creador multidisciplinar que ha tocat gairebé totes les tecles, des de la interpretació a la direcció escènica, l'autoria i la música— s'havia de titular 'Eufemismes'. Però això és només un eufemisme, valgui la redundància, perquè finalment, quan el jove dramaturg es va veure empetitit sota les columnes del TNC i aixoplugat sota el paraigua del Programa T6 per a la promoció de l'escriptura teatral contemporània, li va agafar un "cangueli" considerable —segons confessió pròpia— que es reflecteix no només en tot el muntatge sinó també en el títol definitiu que ha quedat en 't-ERROR'.
El terror, el pànic i l'angoixa davant del full en blanc, que deien abans. O, dit d'una altra manera en llenguatge del XXI: el terror, el pànic i l'angoixa davant la pantalla i el Word en blanc. Però Jordi Oriol es deixa endur pel romanticisme de l'autor de mitjan segle passat i el col·loca davant una minimàquina d'escriure —¿una Olivetti Pluma, potser?— que sembla sortida dels Encants o d'una 'nostalgerie' de les que ara es porten per recuperar les andròmines dels anys seixanta o setanta del segle passat.
Jordi Oriol caracteritza el seu protagonista —un autor a la recerca dels seus personatges o a l'inrevés, segons com es miri— amb un singlot empipador, que li provoca un quequeig en el seu discurs minimalista i que accentua la sensació de por davant el repte: un encàrrec del mateix TNC per estrenar una obra.
Qui avisa no és traïdor. I l'autor Jordi Oriol ha avisat a temps dient que l'obra potser va de tot o no va de res. I diu també que potser parla de la vida i de la mort. El cas és que els personatges de l'obra es mouen en dos plans: el familiar de casa, amb els pares del protagonista, una germana d'estètica emo i un amic que la ronda, i el de l'exterior, un presumpte túnel del terror d'un parc d'atraccions —posem que com el popular del Tibidabo— on els mateixos personatges fan de vampir, de bruixa, de mòmia, de noia penjada a la soga o de monstre pelut.
Per la seva tendència i trajectòria multidisciplinar, Jordi Oriol ha inclòs dos músics en directe amb protagonisme propi, dos saltimbanquis que proporcionen tota mena d'efectes en una composició que s'encarrega de crear l'imaginari sensorial idoni de cada situació ja sigui angoixant, terrorífica, humorística o casolana. Són també els dos personatges que, com si fossin la típica parella tintinaire, els Dupond i Dupont —aquí, Garrido i Bellido—, amb bombí i vestit negre, fan com si fossin una mena de cobradors del frac, però, en comptes de mirar de persuadir sisplau per força els morosos, persuadir l'autor perquè lliure el seu original encarregat com més aviat millor.
Tot i que es corre el risc, certament, que els espectadors no sàpiguen de què va tot plegat, com també confessa l'autor mateix, Jordi Oriol ha fet que en realitat s'entengui tot i que sota l'aparença d'un muntatge terrorífic vagi apareixent un espectacle blanc que reflexiona i ironitza en general sobre la vulnerabilitat de l'ésser humà i en particular sobre la del dramaturg català de qui, en un moment donat, es diu que n'hi ha tants que no ve d'un que no se'n surti perquè hi ha més oferta que demanda.
L'espectacle es fa mirar i es fa escoltar. Malgrat que també fa patir de bon començament perquè, davant els dubtes del jove autor de ficció, un tem que la cosa no arrencarà. I també perquè desconcerta quan es repeteixen algunes escenes, però sortosament amb imprescindibles variants. Però el fet és que, malgrat els dubtes, tot acaba agafant un sentit al final, després de gairebé una hora i mitja.
L'espectacle 't-ERROR' és d'aquells que representen un 'tour de force' per als intèrprets, sobretot quan aquests s'han de desdoblar en els personatges del túnel del terror. Però els veterans de la companyia del T6 hi tenen els genolls pelats perquè han fet —i encara faran— tots els papers de l'auca. Per això, els veterans Àngels Poch i Oriol Genís —noms reals que també s'esmenten en segons quines escenes dins la ficció— se'n surten tant en els papers de pares del jove Uri (Uri d'Oriol), com en els de bruixa del timbal o vampir amb capa, ullals i regueró de sang.
Especialment exòtica, per la seva indumentària emo, s'hi mou Anna Moliner —aquí, una mena de Dama de la Mort de rostre emblanquit sempre a punt per fer el joc del penjat— i de qui s'aprofita una vegada més la seva versatilitat i la seva capacitat musicovocal. David Vert fa el paper del protagonista bloquejat i singlotaire. I Òscar Castellví, cama enguixada i mòmia peluda, proporciona, davant o darrere dels vidres de la finestra de la cambra del protagonista, algunes de les escenes més pròpies del terror passades pel sedàs de l'humor.
El cinema i el còmic planen per damunt de 't-ERROR', per això el seu registre pot acabar enganxant més les generacions encara joves —vull dir les joves que tenen entre vint i trenta anys, crescudes entre vinyetes— que no pas les que ja van de tornada... de tot, del terror de mentida i del presumpte pànic davant els reptes de la vida, malgrat els legitims aires pirandellians que els més il·lustrats hi vulguin veure, per allò de buscar un autor en un paller.
Més crítiques anteriors
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page
