CLIP DE TEATRE

[Teatre Nacional Catalunya - Sala Tallers]

[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]

Freqüències per zones
106.6 FM Àrea Barcelona
93.7 FM Àrea Catalunya central
91.3 FM Àrea Vic
96.8 FM Àrea Garraf
103.4 FM Àrea Girona
91.5 FM Àrea de Lleida
105.0 FM Àrea La Seu d'Urgell
100.6 FM Àrea Camp de Tarragona
90.1 FM Àrea Terres de l'Ebre
107.5 FM Àrea Andorra
104.4 FM La Cerdanya

«Un fill, un llibre, un arbre», de Jordi Silva. Intèrprets: Pep Anton Muñoz, Jordi Andújar, Neus Quimasó, Cristina Gàmiz i Pep Ferrer. Escenografia de Montse Alacuart. Il.lluminació de Pep Gàmiz. Banda sonora de Roger Rodes. Direcció d'Antonio Calvo. Barcelona, Sala Tallers, 13 març 2008.


Es podria dir que l'actor Pep Anton Muñoz, que fa d'Amadeu, un escriptor de sort, protagonista de 'Un fill, un llibre, un arbre', es troba a la glòria en aquesta obra. El seu paper, un difunt de fa dos anys, consisteix a passar revista de les persones que li han estat més pròximes en vida: el seu fill amb vocació impacient de ser pare, una jove admiradora de la seva obra literària convertida en amant que no vol ser mare, una editora freda i executiva delerosa de tenir un fill abans que l'arròs se li passi, i un escriptor sense gaire fortuna que fa de crític.
L'autor Jordi Silva (Barcelona, 1973) té tots els ingredients per bastir una comèdia mig d'humor negre, mig de denúncia de la societat actual més pròxima que situa en el petit món d'un escriptor i els seus intríngulis. S'hi despatxa a gust: tant amb el tracte dels editors com amb els embolats de segons quins premis literaris. I ho fa mirant cap a casa on una cosa i l'altra donen per molt.
El muntatge, una altra proposta del programa T6 del Teatre Nacional de Catalunya, aprofita la seva posada en escena a la sala Tallers per oferir un espectacle molt pròxim als espectadors, situat a tres bandes, i amb una escenografia que destaca per la seva originalitat: un llit gegant al mig de la sala que amaga a sota un parament notable de mobiliari, i un escenari elevat que té diverses funcions: l'espai celestial on habita ara, entre llibres i bonsais, el protagonista difunt, i un plató de televisió que —amb sorpresa per als espectadors— tanca l'obra en un epíleg inesperat després del fosc i els primers aplaudiments.
Amb tot això, l'obra s'insereix en el corrent en constant construcció que ben aviat formarà part d'una generació literària teatral que caldrà batejar i que a hores d'ara encara no ha estat segurament prou ben estudiada —més aviat mirada amb curiositat i expectació—, per constatar els punts en comú que té i els trets que la caracteritzen.
Els conflictes personals de cada personatge són tan corrents que es podria pensar que difícilment aconseguiran espesseir la pasta per molt que la remenin. Però el tractament i el registre són tan àgils i tan refrescants a la vegada que aviat un s'oblida que en el fons hi ha un personatge que en una altra situació ja faria malves.
Recurs convencional, doncs, que permet al protagonista de moure's al seu aire, a vegades com un alè fantasmal, a vegades com una veu de la consciència sobre cadascun dels altres personatges i a vegades com la víctima i el botxí alhora de tot el que hi passa.
En certa manera, l'autor planteja la possibilitat que el món dels vius es veu sovint influït i condicionat pel dels morts. I és així. Partint del desig de realització que la humanitat ha reduït a passar per aquest món amb el propòsit de plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill, l'obra va disseccionant cadascun dels personatges i els va despullant l'ànima a poc a poc fins a deixar-los a pèl amb els seus desitjos més íntims a flor de pell.
Per això, al final, els quatre personatges que ronden el difunt acaben en un plató explicant, un a un, quin seria per a ells el final que volen que l'autor els atorgui. Tothom escombra cap a casa, esclar, i més que quatre personatges a la recerca d'un autor són quatre personatges a la recerca d'un final feliç. Més clar, el rètol que tanca la pista del xou.
Faula moral o comèdia, l'obra passa com un got d'aigua fresca, si els espectadors pateixen sequera escènica. Reconcilia amb la honestedat de l'autor i dels intèrprets. I ofereix algunes escenes d'autèntic divertimento, d'entre les quals, per qüestions de guió i per mèrits propis, s'emporta la palma Pep Anton Muñoz, que no es limita a caracteritzar el seu personatge amb manetes de gran actor sinó que regala alguns moments musicals aprofitant una de les seves especialitats dramàtiques d'altres temps.
Els altres quatre intèrprets estan també a l'altura de la situació plantejada. En cap moment han d'oblidar que dialoguen amb una ànima en pena. Però han de fer creure que l'esperit s'ha solidificat i ha tornat a la vida. El joc surt bé. I el muntatge referma una vegada més el bon moment d'autoria catalana jove que garanteix un futur entretingut, si no s'estronca.




«Una mujer en transparencia», d'Eva Hibernia. Escenografia de Sebastià Brosa. Vestuari de Teresa Sil. Il.luminació de Quico Gutiérrez. Espai sonor de David Cherta. Intèrprets: Alícia González Laà, Alma Alonso, David Vert, Carles Cuevas, Susana Goulart i Alexis Bastida. Direcció d'Eva Hibernia. Barcelona, Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, 26 gener 2008.


La cosa pot ser que sigui el Més Enllà. I les tres figures blanques, la Santíssimisa Trinitat. Però no anem tan lluny. El muntatge del projecte T6, d'Eva Hibernia, és farcit de simbolisme i a l'espectador li cal una bona dosi de reinterpretació i desxiframent si no en vol sortir mal parat.
Una dona jove, marcada per la mort de l'amor de la seva vida, decideix que als 33 anys morirà. El seu cos volàtil de 20 anys se li presenta com una càrrega o com la veu de la consciència, ni que a vegades sigui la veu de l'enfrontament. Un jove immigrant àrab, que diu que té papers, coincideix amb la dona en un espai extraterrenal perquè els dos, a la llarga, acabin patint un accident que acabarà amb la seva vida.
A l'espai del Més Enllà hi ha un telèfon amb braç de dutxa, amb aigua inclosa, que l'autora defineix com la vida que s'escola, i que en un moment donat posa en contacte la dona amb el seu estimat mort. La veu d'ultratomba no apareix per art d'esperitisme —ningú no es pot imaginar aquí una vulgar sessió de taules que s'aixequen com diuen que passa en nits d'espelma al Priorat— sinó per alguna connexió més poderosa que només pot proporcionar algú o bé amb la majoria d'accions de borsa de Telefònica o amb arts celestes per posar en contacte ànimes esgarriades.
L'amor en punt de mort ho resitua tot. La baixada a l'avenc, amb corda inclosa, és la baixada cap a la vida. Precisament, a la pel.lícula 'La boda de Tuya', hi ha també —salvant les distàncies— una declaració d'amor en una baixada de Tuya al pou de recerca d'aigua que està cavant en ple desert el veí de qui realment està enamorada. Una coincidència que constata que el llenguatge d'Eva Hibernia és absolutament universal.
Una situació dramatúrgica com l'exposada, que es mou entre el surrealisme, la poètica i el simbolisme, se salva si l'equip que ha preparat el muntatge, des de l'autor a la direcció i els intèrprets als escenografs i els altres tècnics, ha aconseguit un punt de compenetració que faci que no hi hagi desajustos entre ells. I això és el que passa en aquest muntatge. Els intèrprets han entès el seu paper. Per exemple, la protagonista, Clara 33 (Alícia González, recentment popularitzada per la nòvia de can Pera a TV3) hi té escenes fugaces d'un subtil toc d'humor enmig d'una atmosfera de transcendència que requereix un bon domini de l'acció. Provoca el somriure dels espectadors i això desengreixa el pes del muntatge.
El trio d'amfitrions blancs del més enllà —l'autora en diu "advocats" perquè possiblement no gosa donar-los un perfil de déus— tenen una actuació que s'acosta a la dansa zen i donen el to amb una expressivitat a la vegada estàtica però en permament moviment. El jove immmigrant (David Vert) i Clara 20 (Alma Alonso) hi tenen un paper més modest, però que no pot passar desapercebut en cap moment ni es podria permetre anar a la seva.
Finalment —malgrat que a l'escenògraf Sebastià Brossa no li agrada que es parli de l'escenografia— un dels punts a favor del muntatge és la seva concepció escenogràfica, unes peces del sostre que lliguen amb la peça mig muntanyenca i gairebé circular que tanca l'escena en una mena de càlida escultura d'arbre que dóna la sensació d'un altre món o un altre univers on la vida vegetal també és possible (terra, aigua...) sense caure en la fredor fashion de peces de coloraines d'Ikea en què s'hauria pogut caure.
'Una mujer en transparencia' és un muntatge arriscat en la línia de l'autora que recentment va codirigir al Tantarantana una versió també molt simbolista de 'Trece rosas", amb Júlia Bel, i coincidint amb la versió cinematogràfica. La nova política del programa T6 del TNC fa que l'autor hi tingui una segona oportunitat durant dues o tres temporades. La d'Eva Hibernia ja està anunciada: 'La Puta que dio todo por Nada'. A saber si del Més Enllà l'autora no farà ara un salt al Més Aquí.




«Com pot ser que t'estimi tant», de Javier Daulte. Traducció de Víctor Muñoz. Intèrprets: Mamen Duch, Míriam Iscla, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca. Escenografia de Jon Berrondo. Vestuari de Marian Coromina. Il.luminació d'Albert Faura i Carlos Lucena. So de Francisco Grande. Veu en off: Paul Berrondo. Direcció de Javier Daulte. Barcelona, Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, 19 octubre 2007.


Si fos cinema, se'n podria dir un thriller psicològic. Fins i tot es podria incloure en la selecció oficial d'un dels Festivals de Sitges on la por i la sang hi són, ni que no arribin mai al riu. Però és teatre. I per acabar-ho d'arrodonir és T de Teatre, la companyia de les cinc actrius que de tant en tant escampen la boira, cadascuna pel seu costat, per tornar sempre plegades a fer el seu nou muntatge.
L'últim es titula 'Com pot ser que t'estimi tant'. L'obra és de Javier Daulte i també l'ha dirigida ell. Però fa l'efecte que elles hi han posat bona part de cullerada i de la seva experiència, que si fins ara era bàsicament un treball de monòlegs, de jocs lingüístics, d'ironia i de rèpliques i contrarèpliques, aquí es transforma en diàleg, una mica de joc de màgia, humor negre i canvis de personalitat que formen un dels nusos de l'obra.
Tot plegat s'ha situat en una escenografia que, quan s'obre el teló sembla més aviat senzilla —un apartament on conviuen modestament dues germanes— on es desenvolupa sobretot l'aspecte psicològic de la qüestió i, més endavant, gràcies a l'artilugi del moviment mecànic o manual, es converteix en un espai de pis de luxe on transcorrerà bona part de l'aspecte del thriller.
Poca cosa es pot dir per no trencar l'enjòlit de l'espectador. Només apuntar això: hi havia una vegada dues germanes bessones que feien ombra a una tercera germana amb complex de no ser estimada per ningú; hi havia també una amiga d'una de les bessones que és una mena de coet esfereït; hi havia, a més, una dona policia amb cara de perdiguera que ho endevinava tot ni que acabi malament; i hi havia encara una noia feliçment aparellada que pateix un assetjament telefònic mentre el seu company —un personatge absent— és tres mesos fora de viatge.
Javier Daulte i les T de Teatre han brodat un espectacle que captiva més per la maquinaria escènica que hi han d'aportar les intèrprets amb els seus canvis de personatges que no pas per la mateixa trama. Una trama que, també s'ha de dir, té el seu punt d'intriga i que obliga l'espectador a anar construint el laberint amb els ressorts que cada personatge li va donant. I al final, un cop construïda la trama i desfet l'embolic, si l'espectador accepta que aquesta vegada les T de Teatre no els fan un espectacle marcat exclusivament per l'humor, el resultat és teatralment atractiu i agraït.
I el fan atractiu, esclar, les cinc intèrprets que hi suen la cansalada en un anar i venir, en un obrir i tancar portes —no hi falta l'armari—, en un lligar i deslligar caps, en un enfosquir la veu i aclarir-la en un joc d'imitació, amb el suport en moments puntuals del play back, que acosten, com deia, el teatre al cinema, però en temps real i cos a cos, i amb menys efectes dels que donaria la pantalla perquè, en teatre, ja se sap —ho diuen els que hi entenen— la imaginació hi fa més del que s'hi veu.
No seria just remarcar, de les cinc actrius, la feina d'una sobre l'altra perquè, malgrat que no ho sigui del tot, l'obra té un rerefons de coral. Sí, però, que hi ha uns personatges que donen més que uns altres. I és evident que Míriam Iscla (la bessona 1 i la bessona 2) té un paper important en el joc que Javier Daulte ha marcat. També se la juga Marta Pérez, la germana frustrada, en un canvi de caracterització tan aconseguit que té uns segons llargs d'autèntica ensarronada si l'espectador no hi està atent. Mamen Duch, Carme Pla i Àgata Roca no ho tenen senzill, però sí que més planer. Els seus tres papers marquen, per una banda, la contenció, en el cas de Mamen Duch i Àgata Roca, i per una altra, el toc eixelebrat i la mirada d'ingenuïtat sobre tot el que succeeix, en el cas de Carme Pla. Una obra per veure i no deixar-se explicar. I per comprovar com es transcriu el registre del terror, tintat de blau fred en cinema, a la calidesa del teatre, i sempre en pla general.




«En defensa dels mosquits albins», de Mercè Sarrias. Escenografia de Sebastià Brosa. Vestuari de Myriam Ibáñez. Il.luminació de Raimon Rius. So de Damien Bazin. Intèrprets: Lluïsa Castell, Albert Ribalta, Xavi Mira, Carlota Bantulà i Daniela Feixas. Direcció de Carol López. Barcelona, Sala Tallers - Teatre Nacional Catalunya, 18 març 2007.


L'autora Mercè Sarrias i la directora Carol López han fet un tàndem eficaç que torna a demostrar la validesa del programa T6 del Teatre Nacional de Catalunya. Feliç sorpresa de títol enigmàtic, 'En defensa dels mosquits albins', la trama del muntatge el justifica pel vessant ecològic, que té totes les de perdre davant el ciment inexorable d'un projecte de carretera.
Tots els elements de l'obra connecten immediatament amb la gran majoria d'espectadors, independentment de la generació a la qual pertanyin. Es podria dir que l'obra funciona a diversos nivells i que és d'aquells arguments que deixa satisfeta tota la família, des dels adolescents als avis.
Mercè Sarrias ha estructurat l'obra en un bon grapat de breus escenes. N'hi ha més de seixanta. I els personatges i les seves misèries quotidianes cavalquen les unes sobre les altres en cadascun dels canvis. Aquest estil imprimeix un ritme que no decau durant una hora i quart. El que hi passa és important. Cada detall té la seva explicació. I contràriament del que tan sovint passa en muntatges com aquest, el text no hi fa simplement el paper de companyia sinó que manté un discurs essencial que es mou entre la ironia, l'humor, la sensibilitat, la ideologia, la murrieria, l'actualitat i el toc literari imprescindible.
Els cinc intèrprets tenen, amb aquesta obra, l'oportunitat de lluir-se perquè tant l'autora com la directora els ho posen en safata. Algun petit retall de les acotacions del muntatge, sobretot en alguna acció que s'ha obviat i que realment hauria entorpit el bon ritme general —un pot de pintura abocat sobre un dels personatges o una dutxa que n'hauria deixat un altre tot moll— fa que el conjunt obtingui un resultat que s'agraeix i que satisfà per dos motius: perquè no estem dins una comèdia, però tothom s'ho passa bé. ¿I no és aquesta la clau d'una obra perquè arribi a un públic majoritari sense que aquest se senti ofès ni es pensi que li prenen el pèl?
Lluïsa Castell porta la veu cantant. És una funcionària que ha obtingut el càrrec polític per quota femenina al departament de Medi Ambient. Mare separada, estresada, amb una filla adolescent de quinze anys, no s'entén amb la criatura que creix més de pressa del que la mare pot controlar.
Carlota Bantulà, la filla —representa, sense que es noti, una edat més jove de la que realment té— fa bona demostració de la seva formació a l'Escola Francesa, amb un número de "gata sobre el piano", recitant 'La mauvaise réputation', de Georges Brassens. No és la primera vegada que aquesta jove actriu trepitja escenari, però és en aquesta obra on diu de debò què vol ser quan sigui gran.
Daniela Feixas fa el paper d'una vigilant i treballadora del servei de la grua. Si fins ara havien dit que la vida és una tómbola, per al seu personatge, la vida és més aviat un trapezi, un trapezi real que dóna entrada a alguna de les accions i que aporta el toc de pista de circ en què es veuen involucrats tots els personatges.
Xavi Mira és un professor d'institut, de l'àrea de literatura, que brama al desert davant de la tropa d'alumnes. Algunes de les seves intervencions provoquen els somriures més còmplices dels espectadors. Sobretot quan s'encara a l'aula de galifardeus amb una metralleta de joguina.
Albert Ribalta és el pare separat de l'adolescent. Biòleg com la seva exdona, lluita per evitar que el projecte d'una carretera que és sobre la taula del departament de la seva exdona, tiri endavant. El seu paper es debat entre el rol de pare separat amb una filla amb qui s'entén i una imatge ecologista sense gaire fortuna.
¿I els mosquits albins? Ah! Aquests són els personatges absents del muntatge. Però hi són. Apareixen ni que sigui amagats. Serveixen de desencadenant del desenllaç. I, a la vegada, són el recurs literari perquè indirectament tothom retrobi el seu lloc en aquesta pista de circ que és la vida.
Un espectacle que, a la Sala Tallers, a més, s'ha presentat encertadament en un espai central, que aproxima els espectadors i envolta tota la acció en tres bandes. Espectacle que es mereixeria una temporada més llarga, si no aquí, en alguna altra sala disposada a creure en la dramatúrgia pròpia i que li agradi tenir el públic garantit. No hi ha risc. No és el mosquit tigre. Els mosquits albins no piquen. Més aviat enganxen.




«Temps real», d'Albert Mestres. Intèrprets: Jordi Martínez, Teresa Urroz, Pedro Gutiérrez, Nao Albert, Meritxell Santamaria i Xavier Mestres. Escenografia i vestuari: Pep Duran. Composició musical: Carla Milo. So:Roc Mateu. Direcció: Magda Puyo. Barcelona, Sala Tallers Teatre Nacional de Catalunya, 9 febrer 2007.


Una hora. Un intèrpret anomenat l'Actor dóna el tomb, com si fos les busques d'un rellotge, al quadrilàter en què s'ha convertit la sala Tallers. Un bon amic em diu que ha calculat que l'home camina a dues passes per minut. Probablement l'amic s'ha buscat una distracció comptant els segons i la seqüència del moviment per evitar mirar massa directament la troculència de les accions breus que transcorren a la pista. Un altre amic em diu que són tres actes de dotze, divuit i vint-i-un quadres. Un no és tan precís. Aviat caldrà assistir als espectacles amb una calculadora. I potser amb un GPS superintel.ligent que expliqui també què volen dir les obres.
Si a 'Temps real', l'espectador ras no ha fet abans una immersió urgent en la tragèdia grega, pot ser que es pensi que es troba davant d'una recreació plàstica d'algun dels programes televisius que imiten l'antic fulletó escrit d'El Caso. Però parlo, repeteixo, de l'espectador ras. El que sap de què va la cosa, segurament s'haurà preparat per assistir a una representació en clau moderna de la tragèdia grega en què Clitemnestra, adúltera i punyetera, després de fer l'aleta a Egist, pela el seu marit Agamenó quan aquest torna de Troia i, en conseqüència, els seus fills, Electra i Orestes, pelen la mare assassina per venjar el pare.
A l'obra d'Albert Mestres, els personatges tenen nom de gat o de gos, de mascota, d'aquells noms posats amb tant d'afecte i caliu familiar: Gisto, Clita, Uri, Eli i Nonet. I el més suau de tot el que passa dins la trama són les breus pauses cantades o recitades per l'Actor-rellotge que recorden a l'espectador estrofes de peces no conegudes pels Grammy però conegudes per la cuina tradicional com 'Catalunya, comtat gran' (un amic em diu que és un precedent de l'himne nacional de Catalunya, 'Els segadors'), la 'Cançó del lladre' i la de les 'Muntanyes regalades', tot títols que cal agrair a un altre amic lletrista.
Les dues criatures de la família, a més, tenen en el seu repertori fragments de corrades infantils com aquella que diu "Salta miralta / trenca una galta / salta minyó / cop de bastó!" I onomatopeies de jocs d'indis i vaquers, de quan la societat no era pacifista, com "bang, bang, mort!". El programa de mà adverteix que l'espectacle "conté escenes que poden ferir la sensibilitat de l'espectador". Fan bé d'avisar. Hi ha espectacles sense gota de sang ni de fetge que per la seva poca pastura també fereixen la sensabilitat de l'espectador, i no ho avisen.
Al quadrilàter hi ha quatre taules de cuina de fusta blanca sense polir i unes banquetes. Un sistema de calaixos i imitació de piques amaguen plats i olles, ganivets i tallants, i penques de carn fresca, que entren i surten com per art d'encantament. El text és repetitiu a cada escena. La trama, doncs, avançarà amb les accions, i les paraules hi tenen molt poc a veure. Tan sols variarà el to de cada repetició, que passa del clima familiar endolcit al clima més violent.
Però, malgrat tot, poca sang i poc fetge. I la sensibilitat, més que intacta. Molta pintura vermella, en tot cas. Cops de tallant. Escopinades de carn. Ampolles de vi negre. Amb el panorama estès a la pista, els intèrprets desenvolupen un meticulós exercici de moviment —perillós en algun moment i seria una llàstima que prenguessin mal— que acaba posant-ho tot de panxa enlaire. Es podria dir que tots cinc —l'Actor que circula xino-xano se salva perquè té un os a l'esquena— hi deixen la pell i es guanyen el pa a cops de tallant.
L'espectador ras i ingenu potser es pensarà, quan surti del teatre, que li han explicat una història sobre la violència domèstica. L'altre, el que s'ha "empollat" la tragèdia grega des de petit hi veurà els personatges clàssics amb qui menja a taula i dorm cada dia al llit i potser hi trobarà a faltar les túniques típiques del teatre clàssic.
Entremig, els intèrprets —tret dels dos mascles adults— s'hauran fet un tip de córrer, saltar per les taules, jugar a metges, posar a l'aire pompis, raves i parrussos, rebre trompicades de mentida, clavar-se cops falsos, rebolcar-se per terra i actuar amb una meritòria precisió matemàtica en cadascuna de les accions que l'esquelet de l'obra proposa.
En el cas que l'espectador no entengui res, sempre li queda l'opció de donar un cop d'ull als títols amb què l'autor bateja cada escena: «Clita fa l'esmorzar, Nonet arriba de la guerra, Uri i Eli juguen, Nonet arregla Uri i Eli per anar a l'escola, Nonet pega a Clita, Clita escombra mentre Nonet s'emborratxa, Gisto fa un polvo ràpid a Clita, Clita corre com una boja per la casa, Clita plora la mort de Gènia, Gisto maltracta Clita, Clito mata Nonet a ganivetades, Clita i Gisto fan desaparèixer el cadàver de Nonet, Uri mata Gisto, Uri mata Clita, Uri i Eli maten Gisto...»
Obra per a intèrprets amb energia. Els dos més joves n'hi aboquen tanta com en tenen. Els més veterans mesuren les forces i actuen amb més prudència, però igualment eficàcia. Obra per a directors capaços de dibuixar el muntatge, quadricular-lo i fer-lo sortir al minut, pas a pas, moviment a moviment. Magda Puyo n'és un cas. El dia que els intèrprets siguin robots, de segur que, tant ella com l'autor Albert Mestres, s'ho passaran pipa fent-los fer el que vulguin.
Però, per ara i tant, els intèrprets són de carn i ossos. I aquí és on hi ha el mèrit de 'Temps real', que el té. Però un no s'atreveix a recomanar a ningú que comprovi si la seva sensiblitat és capaç de sentir-se ferida, com repta el programa Hi ha massa tallants i ganivets amagats als calaixos... i una recomanació d'aquesta mena es pot pagar cara. Que cadascú, doncs, la vegi segons el que li dicti la seva consciència d'espectador. Al final, aplaudiments. Al cap i a la fi, al ring de boxa també aplaudeixen.




«El gran secret», d'Albert Espinosa i Joan Font, de Comediants. Intèrprets: Txe Arana, Maria Casellas, Toni González, Roger Julià i Guillem Motos. Escenografia i vestuari de Jordi Bulbena. Il.luminació de Joan Font i Vicenç Herrero. So de Carles Puntí. Coreografia de Xevi Daroca. Música de Ramon Calduch. Direcció de Joan Font. Barcelona, Teatre Nacional de Catalunya, 13 desembre 2006.


Joan Font i Albert Espinosa han fet plegats un espectacle que té dues versions: una per a espectadors fets i un altre (El petit secret) per a espectadors en formació. Per a tots ells, adults i petits, la trama de l'espectacle explica com les influències del teatre —i qui diu teatre, diu literatura, cinema o televisió— han tingut en les maneres d'entendre l'amor. Però també és un recorregut cronològic per les diferents mirades que el teatre ha fet sobre l'amor i com l'ha recreat o inventat.
Per aconseguir un espectacle d'aquesta mena, la direcció de Joan Font ha reunit només cinc intèrprets que, en un joc de teatre dins el teatre, fan tots els papers de l'auca. L'espectacle comença amb un cop d'efecte que vol enganyar els més confiats. ¿Quantes vegades no ha sortit el regidor o la regidora a escena i ha hagut d'anunciar que la funció se suspenia perquè alguna errada tècnica impedia posar la maquinària en marxa?
D'aquesta manera, doncs, i amb l'ajuda de dos acomodadors a la sala i un espontani del públic —estil La Cubana— es posa en marxa un recorregut que porta des dels clàssics grecs al teatre més contemporani, amb picades d'ullet a les dramatitzacions més afectades, passant per les expressionistes, les naturalistes, les desmenjades, les absurdes, les surrealistes i les postmodernes que es mouen en la frontera de la dansa-teatre amb l'ajut dels equips de so i els micròfons incorporats.
Com no podia ser d'altra manera en un espectacle d'aquesta mena que té el ressò de Comediants al darrere, les màscares, els pallassos, els objectes, la música i els grans ninots i titelles inflables formen part de la majoria de les escenes.
Un teló no s'obre, una paret, potser la quarta, no deixa veure l'escenari, la màgia permet que els intèrprets de la sala —la parella d'acomodadors i l'espontani— creuïn la paret sense enderrocar-la, i la descoberta dels camerinos que ja no deixaran la vista dels espectadors i on es canviaran a la vista de tothom els intèrprets que preparen cadascuna de les èpoques que el guió recull.
Des del naixement de l'amor a l'Olimp, amb els déus, passant pel teatre grec i la tragèdia, fins als primers intents de la comèdia amb les màscares dell'Arte, amb un punt àlgid del teatre clàssic amb Romeu i Julieta, la mirada ingènua dels pallassos, el realisme amb tensions de parella, violència i psicologia, a l'absurd i el surrealisme, el naixement del teatre musical, el ring en què s'ha convertit en molts casos l'amor en el teatre actual i un final de somni amb dos gegants inflables plens de grafits amb tots els símbols de l'amor possibles.
L'espectacle és estèticament brillant. Però no ha aconseguit escapar-se de fugir del rerefons didàctic, un petit llast que li pesa més en la versió per a tots els públics i que segurament queda més justificat en la versió per als més petits.
Al marge que té una arrencada lenta, produïda per l'interès de crear un clima d'intriga sobre si és cert o no que la funció se suspèn i si el públic ha d'abandonar la sala, la interpretació dels cinc protagonistes en els seus diversos papers millora progressivament a manera que avança cadascuna de les escenes. S'ho guanyen a pols i tots cinc hi suen la cansalada. Els canvis de papers se succeeisen només durant una hora i mitja i cada escena dins del teatre és trencada per tornar a la realitat. Espectacle festiu, en una experiència inèdita que vol fugir del tòpic que confon sovint el teatre infantil amb falta de rigor i professionalitat.
'El gran secret' o 'El petit secret' si té alguna virtut és, precisament, fusionar els espectadors de tota mena a través d'una visió de l'amor i el teatre que s'adapta al nivell de lectura que la maduresa de cadascú li permet de copsar. Ni que sigui admetent que la innocència, malauradament, ni que diguin que no es perd mai del tot, sí que va afeblint la seva força, sense que un se n'adoni, al mateix ritme que l'adult es va apoderant del jove, en silenci, d'amagat, i el porta cap a la vellesa, silenciosament, per tornar a gaudir finalment de la ingenuïtat imprescindible per no caure de la maroma que fa traspassar el fil de la vida d'un extrem a l'altre.




«Jo sóc un altre!», d'Esteve Soler. Intèrprets: Anna Sahún, Ivan Labanda, Elena Fortuny i Roger Casamajor. Veu en off: Jordi Boixaderas. Escenografia i vestuari: Pep Duran i Nina Pawlowsky. Il.luminació: Jordi Ramos. So: Pepe Bel. Direcció de Tamzin Townsend. Barcelona, Teatre Nacional Catalunya, 17 març 2006.


Com si fos una premonició, el verd lluminós que caracteritza el disseny del programa T6 i la sala Tallers, rep a l'escenari els espectadors que es disposen a descobrir l'última obra d'Esteve Soler. El color acabarà sent una mena de personatge més de l'espectacle. Un muntatge que sembla que hagi sortit del còmic i que, a jutjar per la gestualitat dels intèrprets, fins i tot podria semblar un treball de videoanimació.
I així és com pren cos un guió que no pretén —sembla que volgudament per part de l'autor—, que sigui el text el seu element primordial sinó més aviat el no-text. Estructurat en escenes, i si un vol ser més concret i fidel a la fórmula, estructurat en vinyetes, la relació dels quatre personatges, o la no-relació dels uns amb els altres, configura un retaule contemporani que poua en el subconscient i se'n fa testimoni.
Els personatges de 'Jo sóc un altre!' utilitzen sovint el recurs d'adreçar-se als espectadors, al marge del diàleg. Es fa inevitable, una vegada més, l'aparença dels globus del còmic en allò que diuen en veu alta, cara al públic. I és en aquestes confessions fetes a l'auditori de la platea on hi ha sovint la veritat de les seves accions. Quan el diàleg té lloc entre els personatges, domina la hipocresia i la mentida entre ells. Res és com sembla que sigui. I fins i tot cap d'ells és ell mateix sinó que més aviat és un altre, com molt bé diu el títol.
Muntatge breu —com últimament s'estila i sovint s'agraeix, una hora i deu minuts—, ha tingut la mà oberta de la directora Tamzin Townsend, que és prou hàbil a portar segons quines situacions des de la quotidianitat fins a la caracterització més truculenta.
En aquesta caracterització s'hi llueixen cadascun dels quatre intèrprets. I s'hi diverteixen, també. Cosa que traspua fàcilment cap a una bona part dels espectadors disposats, és clar, a divertir-se com ells, i converteix el muntatge en un espectacle que té tant d'amable com d'esgarrapador.
L'autor Esteve Soler hi demostra una bona mà, a crear una dramatúrgia que, ni que no sigui la primeríssima vegada que s'utilitza, sí que, d'un temps cap aquí, havia quedat com una experimentació "d'autors joves" a la qual no es podia ja tornar.
Ell ho fa aprofitant al màxim tots els recursos que li ofereix el programa T6. L'obra necessita d'aquests recursos. Els necessita tots. Perquè ha estat creada pensant en cadascun dels elements que la mouen —personals i tècnics— i això porta a tenir molt present que, situada en un altre escenari, sense les característiques de la sala Tallers, podria flaquejar involuntàriament.
'Jo sóc un altre!', però, és un muntatge amb possibilitats. Possibilitats per tenir l'oportunitat de fer una temporada en una sala de caràcter més comercial. En certa manera, l'espectacle recorda l'arrencada que 'El mètode Grönholm', de Jordi Galceran, va fer un dia a la sala Tallers del TNC, tot i que mentre aquesta té una part de l'èxit popular que té per la temàtica punyent de la competitivat en el treball i també per un repartiment veterà i més cridaner, 'Jo sóc un altre!' recorre a una temàtica més corrent: la desorientació personal davant la parella, d'una societat contemporània que no para de donar voltes en un laberint amb moltes entrades i una única sortida, sempre difícil de trobar.




«Aurora De Gollada», de Beth Escudé. Escenografia i vestuari de Pep Duran i Nina Pawlowsky. Il.luminació de Carles Torras. So de Pepe Bel. Intèrprets: Sílvia Bel, Joan Bentallé, Mònica Glaenzel i Quimet Pla. Direcció de Beth Escudé. Barcelona, Sala Tallers Teatre Nacional de Catalunya, 12 febrer 2006.


La mateixa autora i directora adverteix d'entrada que 'Aurora De Gollada' és un text irònic, no paròdic, i una sàtira moral. Per tant, cal deduir que la posada en escena és també irònica, no paròdica, i que és una sàtira moral.
El que passa és que la ironia i la sàtira cadascú l'entén a la seva manera. I en el cas de l'obra 'Aurora De Gollada' —proposta del Projecte T6 de creació textual contemporània— la ironia i la sàtira queden engolides per la moralitat de fons.
Sembla una mica difícil compaginar la denúncia dels maltractaments i de la violència domèstica amb les ganes de riure. El fet de comptar amb Mònica Glaenzel en el personatge protagonista, que dóna nom al títol, sembla una mostra de la intenció que sigui així. L'actriu té prou reconegut el seu registre còmic, humorístic i fins i tot irònic. Però en el cas d'aquesta obra el text que li reserva el paper queda molt lluny d'aquest registre. I el limita a un caràcter contingut, bon jan i conformista, cosa que, tot sigui dit, també necessita la seva dosi d'ironia.
Obra dividida en set escenes —set portes, segons el text—, té alts i baixos clarament definits. Al marge del bon paper dels intèrprets, l'inici és molt evident. El final excessivament tebi. L'escena sobre el programa de televisió per votar el difunt que tindrà la sort de ser nomenat beat, un show tintat d'una certa gratuïtat. I la conversa entre muller assassinada i marit assassí suïcidat, torna a l'evidència del principi.
En canvi, com si en un moment donat, l'obra volgués anar per una altra banda, hi ha dues escenes que esclaten i que fan respirar l'auditori. Són, per descomptat, les escenes de l'infern i el cel. La trobada a l'infern, amb un diable-diablessa interpretat per Sílvia Bel, sembla que porti la trama a aquella cara oculta dels Pastorets que mai no ens han ensenyat. I la trobada al cel, amb Déu, interpretat per Quimet Pla, fent hores extraordinàries perquè la reducció de personal ha deixat al carrer tant Sant Pere com els àngels, trasllada també l'espectador a allò que potser l'arcàngel Sant Miquel dels Pastorets ens podria explicar si volgués convertir el seu tradicional paper en el d'un narrador del quotidià del més amunt.
Vermell i blanc. Vermell encès i blanc radiant, és clar. Aquestes dues escenes sembla que justifiquin per si soles tot l'argument d''Aurora De Gollada'. Si el muntatge busca el somriure dels espectadors i busca l'explotació de la ironia, en aquestes dues escenes ho aconsegueix amb escreix.
Però allò que s'ha presentat com a motiu principal de l'obra, la denúncia del maltractament i de la violència domèstica —centrada en aquest cas en les dones com a víctimes— es queda en simple anècdota. El Projecte T6 té aquest risc, del dret i del revés. Aquí el revés de la proposta ha guanyat el dret de l'argument. En el revés hi ha els intèrprets i les seves millors escenes. En el dret, un text molt millorable i una direcció excessivament condicionada per haver anat a parar a les mateixes mans de l'autoria. La distància i el temps poden fer veure l'obra 'Aurora De Gollada' amb totes les seves màximes possibilitats, que les té, perquè l'origen i la idea d'aquest nou projecte T6 de Beth Escudé té els fonaments i la base per obtenir un resultat més profitós.




«Uuuuh!», de Gerard Vàzquez. Escenografia i vestuari: Pep Duran i Nina Pawlowsky. Escenografia: Mario Herrero i Josu González. Il.luminació: Salvador Cuenca. So: Pepe Bel. Intèrprets: Ferran Rañé, Jordi Martínez, Jordi Rico, Pep Molins i Alfonso Blanco. Direcció de Joan Font. Barcelona, Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, 5 novembre 2005.


Charlie Rivel i Hitler són dos personatges d'aquells que permeten una recreació de les seves circumstàncies històriques amb l'avantatge que els referents arriben a tothom per la seva coneixença.
L'autor Gerard Vàzquez els ha reunit en una altra de les propostes del Projecte T6 del Teatre Nacional de Catalunya. I n'ha elaborat un afortunat muntatge teatral que reuneix els ingredients suficients per entrar en el rànquing dels espectacles en gia i sense data de caducitat immediata.
Charlie Rivel va actuar durant la Segona Guerra Mundial en diversos escenaris de l'Alemanya nazi. Era a Dinamarca quan les tropes de Hitler van envair el país. I Charlie Rivel es va veure obligat a complir amb els contractes que tenia signats abans de la guerra.
És en aquest ambient on Gerard Vázquez ambienta l'obra 'Uuuuh!', fent un homenatge al crit universal del pallasso nascut a Cubelles per atzar de la seva família artística ambulant. Joan Font, de Comediants, ha dirigit l'espectacle que es mou entre la reflexió de l'horror nazi i la ironia del llenguatge dels pallassos.
Al costat de Charlie Rivel, que interpreta un convincent Ferran Rañé, fins al punt que recorda gairebé com un retrat el mateix Rivel, hi ha també, en el paper de Witzi, Jordi Martínez, actor que ja s'ha trobat en alguna altra ocasió fent el paper de pallasso i sempre amb un to d'afinament del seu personatge. En aquesta obra de Gerard Vázquez, l'autor ha afegit a la veracitat històrica —Charlie Rivel va veure's obligat a treballar pels nazis— la presència d'un membre de la Gestapo, Herr Krauss, interpretat per Pep Molina, que confessa a Charlie Rivel que sempre li hauria agradat ser pallasso. I li demana de poder actuar amb ell en un número que Rivel ha de fer en una festa d'aniversari del Führer.
Les sessions d'assaig del número, les censures que hi fa el membre de la Gestapo, el ridícul en el seu paper de pallasso matusser, els acudits contra Hitler que Witzi, d'origen jueu, deixa anar i que no passen per alt de Krauss formen una part de l'obra, que té el contrast tràgic de la deportació de Witzi als camps d'extermini i d'una escena impactant que representa la seva comdemna a la cambra de gas. L'aparició d'un tercer pallasso, Golo, que interpreta Jordi Rico, aporta un element en la trama desitjat, però històricament impossible, com és el de la possibilitat que Hitler fos assassinat pel mateix Golo en aquella festa d'aniversari, aprofitant un número en el qual entra un revòlver.
El final tràgic dels pallassos acompanyants dels números de Charlie Rivel representen la denúncia de l'holocaust nazi. El final poètic el posa en escena un petit Charlie Rivel (Alfonso Blanco) que ja ha apregut en la imaginació de Witzi, abans d'entrar a la cambra de gas, i que apareix també en la del mateix Rivel per deixar-li com a compromís de la seva carrera, l'acordió i la cadira amb què després seria conegut arreu del món. Aquesta última escena és la que permet a Ferran Rañé ser el Charlie Rivel més pur. Petits gestos i el popular plor allargassat són els únics trets mimètics que l'actor manlleva al personatge.
L'escenografia del muntatge 'Uuuuh!' fa que els diferents canvis d'escena —dins el camerino, darrere de l'escenari, el fons amb maletes dels deportats— es facin en plans immediats, gairebé de pista de circ o sala de petit teatre. Un parell de llums de llàgrimes fora de l'escenari, fusiona el món de Charlie Rivel amb els espectadors.
D'aquesta manera, tant el pallasso com els espectadors són testimonis, des de darrere, del que passa a l'altra banda del teló. 'Uuuuh!' és una d'aquestes obres teatrals amb enormes possibilitats per traspassar fronteres —fronteres físiques s'entén— perquè es basteix a partir d'un llenguatge universal que l'autor ha tractat amb delicadesa i que la interpretació ha mantingut en aquesta línia.




«La Rose et la hache». Basat en la versió de Carmelo Bene sobre «Ricard III», de William Shakespeare. Odéon - Théâtre de l'Europe. Coreografia: Jean-Claude Gallotta. Il.luminació: Georges Lavaudant. Vestuari: Jean-Pierre Vergier. Intèrprets: Astrid Bas, Ariel García Valdés, Babacar M'baye Fall, Georges Lavaudant, Céline Massol i Marco Aurelio González. Direcció: Georges Lavaudant. Barcelona, Teatre Nacional Catalunya, 20 octubre 2005.


La fragilitat d'una immensa col.lecció de copes de vidre mig plenes de vi, gairebé l'única escenografia d'aquest muntatge breu —una hora clavada—, simbolitza també la fragilitat de la versió lliure que l'italià Carmelo Bene va fer de 'Ricard III', el 1977 ('Ricard III. L’horrible nit d’un home de guerra'), i que, a la vegada, Georges Lavaudant, va manllevar de Carmelo Bene dos anys després per fer-ne una versió encara més lliure i breu, retitulada 'La Rose et la hache (La rosa i la destral)' fent referència a un aforisme del filòsof Cioran, que defineix les obres de Shakespeare com l'encontre d'una rosa i una destral.
L'obra, revisionada l'any passat pel mateix Georges Lavaudant a l'Odéon -Théâtre de l'Europe, és una petita peça d'orfebreria que exigeix ser portada amb fragilitat, amb la mateixa fragilitat esmentada abans. I per als espectadors catalans representa també l'oportunitat de veure com a actor Ariel García Valdés, conegut sobretot aquí com a director, en les seves col.laboracions de fa anys, amb el Centre Dramàtic, i més recents, amb el Teatre Nacional de Catalunya.
El fet és que el text és un complement de la interpretació. Perquè 'La Rose et la hache' se sustenta sobretot en la concepció escènica, que es mou entre el teatre bufonesc, el teatre d'ombres i fins i tot —sense ànim de voler desvirtuar-ne la intenció—, en el teatre de titelles de primera línia. Si Georges Lavaudant, que hi actua també en un paper transvestit, el de Margarida, viuda d'Enric VI, pretén explicar en poques paraules qui era Ricard III i com el recrea Shakespeare (aquí, interpretat per Ariel García Valdés) ho aconsegueix. Es podria dir que Lavaudant fa callar amb la seva aposta els contraris a les versions reduïdes. És difícil veure un altre 'Ricard III' sense tenir present aquest. El tast és tan intens que fins i tot pot arribar a passar que l'espectador que vegi 'La Rose et la hache' no trobi mai més suggerent una posada en escena convencional de 'Ricard III'.
Perquè la força de 'La Rose et la hache' és la combinació dels elements bàsics del teatre i la senzillesa afegida a la renúncia de la pretensió amb la qualitat actoral al servei d'aquesta concepció. Una qualitat actoral que descarrega de ple en Ariel García Valdés —el guió li ho exigeix— i que captiva pel seu mestratge, per la seva picardia, que subratlla a cada dues passes amb una picada d'ullet a l'espectador, com si el convidés a posar-se en la pell d'aquest rei malforjat, mig malalt, un personatge més bèstia que home, ambiciós i malèfic, capaç de vendre's "el cavall per un regne", una de les frases clau i concloents del muntatge. En definitiva, un personatge que reflecteix el subconscient salvatge, amagat i esmorteït, de tota criatura humana. Una altra petita mostra del teatre internacional imprescindible que, ara per ara, sembla que estigui condemnat a fer només estades fugaces —quatre dies— als escenaris públics catalans.




Més crítiques anteriors

Índex obres per sales d'estrena

| Apolo | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa, Espai Escènic Joan Brossa | Capitol | Condal | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure. Fabià Puigserver | Lliure. Espai Lliure | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del |
| Regina, Jove Teatre | Romea | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page