CLIP DE TEATRE

[Versus Teatre]

[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]

Freqüències per zones
106.6 FM Àrea Barcelona
93.7 FM Àrea Catalunya central
91.3 FM Àrea Vic
96.8 FM Àrea Garraf
103.4 FM Àrea Girona
91.5 FM Àrea de Lleida
105.0 FM Àrea La Seu d'Urgell
100.6 FM Àrea Camp de Tarragona
90.1 FM Àrea Terres de l'Ebre
107.5 FM Àrea Andorra
104.4 FM La Cerdanya

«En cualquier otra parte», d'Àlex Mañas. Intèrprets: David Selvas, Roger Coma i Carmela Poch. Escenografia i vestuari: Joan Galí. Il.luminació: David Bofarull. Espai sonor: Eugeni Roig. Director: Àlex Mañas. Barcelona, Versus Teatre, 16 març 2008.


Si no fos per la coca de llardons, un pensaria que aquesta mirada que fa l'autor sobre l'opressió i la llei agafada per la pròpia mà passa en un altre lloc del món que no és el nostre. Però la coca de llardons ho desmenteix. I això que només s'anomena una vegada en tot el diàleg creuat entre els dos personatges de l'obra!
Som, doncs, aquí mateix. Dos individus —mercenaris guardians de la neteja ètnica— s'encarreguen en un estat sense policies i autoritats que funcionin, de mantenir el control de la immigració a qualsevol preu.
La duresa de l'obra té el seu moment més àlgid quan apareix en escena l'única víctima que es veurà. Les altres només s'insinuen a través de confirmacions pel telèfon mòbil. En aquest cas, doncs, una dona que diu que es perruquera, que amb prou feines parla la llengua d'arribada, que defensa que té els papers legals, és assetjada pel parell de goril.les —una mena d'alcapones que formen part d'una organització que va per lliure— i finalment assassinada a sang freda.
L'obra, però, no té el seu suport només en aquesta escena, sinó que es basa sobretot en les converses que tenen el parell de guardians en un espai descampat on tot és negre: els cossos que ja han passat a millor vida, les llaunes de cervesa, la carrosseria de l'automòbil, la carpeta, la bossa de mà, els documents d'identitat...
I és en les diferents escenes de les converses (totes acabades amb una confirmació telefònica i resoltes amb ofici i una brillant interpretació per David Selvas i Roger Coma) quan es posa de relleu el domini dels dominadors sobre un d'ells dos. Un és qui porta les regnes. L'altre, simplement li segueix la veta. En aquest joc, hi ha algunes escenes que pugen al cim de l'humor (diguem-ne negre per dir-ne d'alguna manera) i que enganyen l'espectador fins a arribar a l'escena dramàtica.
Text inconformista i de denúncia, del poder de la violència sobre la impotència que és tan intemporal com geogràficament universal. El seu missatge no té fronteres. I el seu advertiment no deixa ningú indeferent: l'arrabassament de la veritat única és a quatre passos i a tocar de la cantonada. Ni que es vulgui endolcir amb un tall de coca de llardons.




«Quid Pro Quo», de Gerard Vàzquez. Intèrprets: Àngels Aymar, Albert Mora, Frank Capdet, Òscar Intente, Txell Botey i Xavi Idàñez. Vestuari: Ximena Topolansky. Il.luminació: Pep Pérez. So: Paco Escudero. Escenografia: Enric Naudi i Elena Vitarelli. Direcció de Gerard Vàzquez. Barcelona, Versus Teatre, 13 febrer 2008.


El Carnestoltes sempre ha estat un material literari de primer ordre. La màgia de la doble personalitat ha motivat autors teatrals, cineastes i escriptors en general. Gerard Vàzquez (Barcelona, 1959) tampoc no s'hi ha pogut resistir. I la clau d'un autor és buscar una sortida nova ni que utilitzi un recurs clàssic. Això és el que passa amb l'obra 'Quid Pro Quo' —els proposo bonament de cara a una altra temporada, per exemple, el títol 'Còctel de Carnaval' per no obligar l'espectador a buscar el diccionari grecollatí.
Una nit de Carnestoltes, doncs, conflueixen en un bar que té de barman un guionista, personatges que no s'acaba de saber si són el que realment representen o si són una disfressa: una noia jove que s'identifica com a dona de la vida; un estudiant d'econòmiques que entra disfressat d'Hannibal Lecter, psicòpata àlias Anthony Hopkins, amb camisa de força inclosa; un client de nit, borratxo, que es confessa un parricida; i una vella elegant, vestit blanc, barret i bastó, que trafica amb passos venuts o llogats.
Pel que fa als personatges, doncs, el material és suggerent. I pel que fa al tema de fons: la intriga i els aires de novel.la policíaca suren en l'ambient. Malgrat que l'obra agafa de seguida un ritme atractiu, un té la sensació que li costa arrencar, que un voldria de seguida que tot anés més de pressa. Però és tan sols la sensació d'un breu espai de temps, que es recupera a manera que cada personatge es va definint i que esclata del tot quan apareix en escena el personatge de la vella elegant (Àngels Aymar), un d'aquells papers que en una obra de teatre de sala gran o en una pel.lícula de festival en dirien "col.laboració especial".
Situacions ambigües, accions que ratllen el grotesc, imatge real o fictícia de l'urbanita que aparenta una personalitat i que en pot amagar una altra de violenta en el seu interior. ¿Qui és més assassí, l'assassí de ficció o l'assassí de debò? ¿I què busca el cambrer-guionista? ¿Una història que fugi de la ficció i que l'acosti a la realitat, que li regali una experiència viscuda per convertir-la en matèria literària.
Els intèrprets s'enfronten a una obra no gens fàcil i a una posada en escena que està exempta d'efectes i que per tant reposa del tot en el seu treball actoral. No s'hi val a badar. I fa l'efecte que tots ho tenen present. L'autor, Gerard Vàzquez, ha volgut també fer-ne la direcció i segurament això li ha permès donar el perfil que tenia més clar de cadascun dels seus personatges.
Malgrat que ho pugui semblar, no hi ha excessos. Fins al punt que el Carnestoltes queda llunyà, com un element de partida però que s'ha diluït a l'exterior. El pes de l'obra està en el seu interior, al marge del que pugui passar a fora, un avantatge a l'hora de voler-ne fer, en un altre moment, una nova adaptació. ¿Ens imaginem el mateix contingut però fora del Carnestoltes, per exemple, quan a fora, en una ciutat no definida, acaba d'haver-hi un cop militar? Només és un suggeriment del molt que pot donar el text de 'Quid Pro Quo'.




«Ruddigore o la nissaga maleïda». Dramatúrgia d'Egos Teatre a partir del llibret de 'Ruddigore or the witch's curse', de W. S. Gilbert. Traducció de Tim Finn. Música de Sir Arthur Sullivan. Intèrprets: Anna Alborch, Lali Camps, Rubèn Montañà, Albert Mora, Toni Sans, Maria Santallusia. Pianista: Francesc Mora. Coreografia: Joan Maria Segura. Direcció musical i arranjaments: Albert Mora. Escenografia i vestuari: Egos Teatre. Caracterització i perruqueria: Sonia Montañà. Il.luminació: David Bofarull. Direcció de Joan Maria Segura. Companyia Egos Teatre. Barcelona, Versus Teatre, 18 gener 2008.


Han prorrogat. I no és estrany. No només perquè la història del musical és gòticament divertida sinó perquè els intèrprets en fan una atractiva posada en escena que té el suport bàsic d'una qualitat musical i vocal, i que també captiva per la seva mínima sofisticació, malgrat que la companyia té a les mans un argument de gran muntatge.
L'opereta, probablement perquè algú la va batejar amb diminitiu, arrossega el llast de ser un gènere menor quan, en realitat, el grau menor o major de qualsevol obra teatral rau en la seva forma i la seva interpretació i no en els seus orígens.
En aquest cas, la història es trasllada a les terres de la baronia dels Ruddigore, uns personatges maleïts que traspassen d'hereus en hereus l'obligació de cometre un crim mortal cada dia per evitar de ser ells els que morin en una terrible agonia.
El muntatge és una font d'amor, de mort, de punyalades per l'esquena i de canvis de parer segons les conveniències del moment. El registre és d'un humor negre que va in crescendo. I la trama s'embolica i es desembolica amagant més d'una sortida sorprenent per als espectadors. La més sorprenent, esclar, la que tanca l'espectacle després d'un fosc. I, precisament per això, la que tampoc no es pot desvelar si no es vol trencar l'enjòlit.
La majoria dels personatges de la baronia han de fer mans i mànigues per fugir de les mans assassines del baró de Ruddigore. Però no és baró maleït tot el que lluu. I en un joc de germans, de bocamolls i d'interessos creats, els papers es canvien en qüestió de moments.
Hi ha escenes amb més joc que unes altres. La que més destaca és la de la sala del museu dels quadres dels avantpassats que permet la fugida dels marcs i el tornar-hi a entrar. També la de la petició al baró maleït, per part d'una representant de l'Associació de Familiars de les Futures Víctimes, que la tradició de morts diàries continuï per salvar l'interès turístic de la vila, s'emporta el gat a l'aigua. I durant l'hora i mitja de l'opereta, les intervencions vocals de tot el grup així com les individuals aconsegueixen un espectacle viu, malgrat els morts, fresc malgrat les tenebres, i festiu, malgrat l'atmosfera sanguinària de fons.




«Ball trampa», de Xavier Durringer. Versió de Jordi Castanyer. Intèrprets: Xavi Carbonell, Elisaber Castellví, Ricardo Mestres i Neus Grifell. Espai escènic de Sergi Broto. Il.luminació d'Israel Quintero. Direcció de Jordi Castanyer. Companyia Stress Teatre. Barcelona, Versus Teatre, 11 gener 2008.


Aquesta és una obra de joventut d'un autor avui encara jove. Xavier Durringer, dramaturg francès nascut el 1963, va escriure 'Ball trampa' ('Bal-Trap'), entre la temporada 1989-90. Va ser una creació per al Théâtre du Guichet Montparnasse, de París. Representada en gira per diversos països i traduïda a diverses llengües, més de quinze anys després, el discurs manté la frescor del primer moment. Millor dit, sembla que, amb el temps, s'hagi revaloritzat.
Segurament que en aquesta versió hi contribueix la posada en escena que n'ha fet Jordi Castanyer, adaptant-la a un ambient actual: les restes d'una antiga discoteca d'un lloc inconcret on una de les parelles de l'obra es van conèixer i van iniciar una relació.
Xavier Durringer contrasta la situació de dues parelles, una que no troba la manera de recuperar la il.lusió dels inicis, i una altra que comença de nou després d'una rocambolesca primera topada. La primera parella està formada per un home i una dona aparentment sense conflicte personal. El conflicte es va creant o es va descobrint a manera que avança el diàleg. La segona parella és aparentment feble, ell un skater, ella, una noia maltractada, fugida del seu poble petit per deixar enrere les enraonies.
Aquesta balança entre la fortalesa de la desfeta i la feblesa de la reconstrucció fa que l'obra acabi tenint unitat i que es converteixi en la cara i la creu d'una mateixa relació, talment com si l'escenari tingués dues pistes escèniques i en cadascuna s'hi interpretés el joc de relació amb versions diferents.
Amb una trama com aquesta, el joc interpretatiu és essencial. I els quatre protagonistes perfilen els seus personatges amb una dosi de veracitat i realisme, sense excessos efectistes, d'una manera naturalista, escopint de tu a tu el que pensen i acabant esquitxant l'auditori amb els seus estira-i-arronsa, amb els seus temors a esdevenir quatre personatges solitaris.
Per això la ruptura d'una de les parelles és lenta i progressiva. I per això mateix, la formació de la segona parella és ràpida i irreflexiva. La clau del futur no és en mans ni dels més previsors ni dels més impulsius. A vegades, el futur és en mans de l'atzar. I l'atzar sempre acaba tocant a qui té com a destinatari perquè toqui.




«Evidències», de Jordi Cienfuegos. Intèrprets: Xavi Idàñez i Txell Botey. Música: Peter Delphinich. Escenografia: Furtià Coromina. Vestuari: Teatre al Detall. Il.luminació: Jordi Llongueras. Direcció de Pepa Calvo. Barcelona, Versus Teatre, 2 octubre 2007.


Teatre poètic o poesia teatralitzada. El fet és que els dos intèrprets d''Evidències' aconsegueixen dos objectius que en molts casos similars semblen impossibles: transformar un text poètic en un cúmul de sensacions i deslliurar la poesia del to transcendental i fals del recitador d'ofici.
La poesia teatralitzada de Jordi Cienfuegos prové de reculls premiats fa set i nou anys: 'L'àngel de la guarda és un mim que es diu ombra' (Premi Martí i Dot, 1998) i 'Ojalá' (Accèssit del premi Laureà Mela, 2000) i de diversos reculls inèdits. En conjunt, la poesia de l'autor és rebel, descarada, aguda, fresca i despullada dels tòpics que sovint són el llast d'altres poetes actuals.
Aquest estil, posat en solfa en un muntatge que combina la màgia amb l'humor i el joc del llenguatge com un actiu important crea situacions que van del surrealisme a l'absurditat i del realisme màgic a la quotidianitat. Finalment, l'espectador té la sensació que la poètica es fa narrativa i la narrativa es transforma en dramatúrgia.
'Evidències' fa una estada al Versus Teatre després d'haver rodat per un considerable nombre d'escenaris i d'haver estat guardonat amb premis a la millor direcció i la millor actriu de la X Mostra de Teatre de Barcelona.
Si el Versus fos un cafè-teatre, es podria dir que aquest és un espectacle ideal per acompanyar el públic de taula, cafè, copa i puro. El to picaresc i l'aire de cabaret hi té el seu moment, protagonitzat sobretot per Txell Botey. La complicitat amb els espectadors, per part dels dos intèrprets, es produeix també en diferents espais del muntatge, i la picada d'ullet amb un moment de pallassos connecta amb el subconscient de tothom.
Una escenografia feta d'objectes que transporten l'espectador a les imatges d'un món fantàstic —un peu de màquina de cosir Singer, unes cadires amb rodes surrealistes, un penja-robes que matisa la il.luminació amb dos petits llums i un rellotge símbol per excel.lència del fantàstic i del túnel del temps—, permeten als dos personatges amenitzar l'espectacle amb petits retocs de vestuari, que surt d'una maleta atrotinada, i amb la creació d'un món de sensacions al voltant de les inquietuds, els dubtes, els temors, les petites alegries i les misèries de la societat contemporània.
'Evidències' es podria dir que beu de les fonts del teatre poètic i màgic de Joan Brossa. Però no. És més aviat l'altra cara de la moneda. A Brossa, el silenci i la insinuació marquen la lentitud de les seqüències. Aquí, el text sense interrupció, els efectes musicals i les evidències clares marquen el ritme trepidant de les seqüències. I sense que l'espectador se n'adoni, li han ofert un recital poètic que deixa en evidència, mai més ben dit, la floritura de recitals poètics que pul.lulen, dia sí i dia també, per llibreries, cafès, biblioteques i altres escenaris de la geografia cultural.




«Sex N'Drugs N'Johan Cruyff», de Josep Julien. Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Mia Esteve, Francesca Piñon, Andrew Tarbet. Escenografia: Max Glaenzel i Estel Cristià. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Il.luminació: David Bofarull. Espai sonor: Eugeni Roig. Veus en off: David Bernabeu i Jaume Mullor. Companyia Rue Miranda. Direcció de Josep Julien. Barcelona, Versus Teatre, 5 maig 2007.


S'ha de dir d'entrada: un dels components que afavoreix l'atractiu d'aquest muntatge és que els papers protagonistes s'hagin encomanat a tres actrius amb un sòlid historial escènic, tres actrius a la vegada de registres diferents, però capaces les tres de transformar-se en registres que no els són habituals. I la picada d'ullet als espectadors que les coneixen es fa evident. La nit d'estrena, amb molta companyia d'ofici a les grades, aquest efecte es va notar sensiblement, però es repetirà amb espectadors estàndard.
Després hi ha una obra pensada en clau de comèdia que amaga una subtil tragèdia. ¿Tragicomèdia? Potser sí. Però amb matisos. Els espectadors s'hi divertiran més que no pas una altra cosa. L'obra és de Josep Julien i ell mateix la dirigeix. Actor com és, l'estructura del muntatge sap molt bé on vol arribar i així ofereix un espectacle de primera línia que, amb molt poca càrrega filosòfica textual, transmet una sèrie de sentiments, de misèries i de velles il.lusions.
L'acció transcorre en un dels aparadors de la 'Red light district' d'Amsterdam. És diumenge. Plou. Poca clientela. I juga l'Ajax. Som als anys setanta, sota l'efervescència del Maig del 68, les influències musicals dels Rolling Stones i els Beatles, i la crisi del Vietnam. Només el futbol pot esmorteir tots aquests efectes. I l'Ajax és en aquell moment l'equip més brau de tot Europa. Al capdavant, un jove Johan Cruyff, el Ronaldinho de l'època, abans que es traslladi a Barcelona. Malgrat tot això, l'obra no és nostàlgica. I podria ocórrer avui mateix. Josep Julien, doncs, ha aconseguit elaborar un text —premiat precisament amb els Premis Octubre— que no caducarà en el temps, malgrat les referències. Un text, fins i tot, adaptable a èpoques i llocs diferents.
Dins la peixera —a fora els espectadors es converteixen també en voyeurs del carrer més visitat d'Amsterdam pels estudiants d'Institut i altres masses turístiques— la parella de girls del local Love Cats, Fiona i Heidi (Muntsa Alcañiz i Mia Esteve) s'avorreixen esperant que algú piqui. Només un passejant perdut passa per davant sense que li interessi l'oferta. El telèfon sona. I el somni es compleix: a l'altra banda, Fiona creu que l'acaba de telefonar el mateix Johan Cruyff que vol celebrar la victòria del partit amb una visita al seu local. Elles dues treballen plegades. Tenen un número especial. Però amaguen i s'amaguen una relació personal de desig incofessable que només es desvela fugaçment.
Entremig, una altra col.lega de feina del barri, la Portuguesa (Francesca Piñon), que busca fer-se amb el que pot i que viu en un món de fantasia capaç d'inventar una història personal que emociona tot i que després es descobreix que és falsa. I, de desencadenant, un marine (Andrew Tarbet) de permís o baixa per ferida del Vietnam a Amsterdam, que converteix en bilingüe anglès-català una de les accions, i que genera una escena típica de thriller que evoluciona en un final gairebé feliç de conte de fades. ¿I Johan Cruyff? No hi surt. Però diuen que ha estat convidat a veure l'obra. Si ho fa, segurament li costarà entendre perquè l'han escollit a ell com a príncep blau que no arriba mai. Però els mites són així.




«Miniatures violentes», de Victoria Szpunberg. Intèrprets: Cristina Cervià, David Planas, Elena Martinell, Albert Ausellé i Meritxell Yanes. Escenografia de Pablo Paz. Vestuari d'Imma de Batlle. Il.luminació de Jordi Llongueras. Música de Lucas Vallejos. Direcció de Victoria Szpunberg. Barcelona, Versus Teatre, 19 abril 2007.


Obra de personatges que sembla que vaguin isolats enmig de la tragèdia però que es busquen els uns altres, mentre busquen també la seva sortida a un cercle que els angoixa. Obra breu i també fruit d'una proposta que se li fa a l'autora sobre la violència de gènere. I en comptes de fer un retrat documental —a imatge i semblança dels reality show televisius— l'autora fa molt bé d'explorar l'interior dels personatges i de extreure'n el seu costat més fosc i violent, tot i fent efecte que és un costat fosc i violent que està incrustat en la quotidianitat més amable.
L'autora, que també dirigeix el muntatge, opta per crear una mena de trencaclosques amb els diversos personatges perquè, durant una hora, els espectadors continuïn fent la construcció d'allò que a l'escena s'està desestructurant.
Així, hi anirà descobrint un matrimoni benestant, ella una mestressa de casa, amb problemes de salut d'angoixa i al.lèrgics, dona d'un polític amb promeses de partit. Una mare separada, amb dificultats econòmiques, amb un fill i una filla adolescents amb interessos diferents: ella vol ser cantant d'òpera, ell que vol viatjar a l'altra banda de l'oceà. I finalment, l'escena en què les dues dones es troben casualment després d'haver estat amigues de l'adolescència amb el record d'una experiència que encara és present en el record amarg, almenys, d'una d'elles dues.
L'espectador s'ha de fer còmplice de l'autora i dels intèrprets que sembla que han treballat la preparació del muntatge en un exercici col.lectiu on la improvisació no és el recurs essencial sinó la manera d'aportar-hi la manera de fer de cadascun d'ells, o la manera d'incloure-hi les aptituds paral.les, com per exemple ho fa una de les actrius, Elena Martinell, que hi excel.leix amb les seves intervencions com a cantant, una altra de les seves especialitats, a més de la d'actriu.




«I les noies vestides de diumenge», de Zakes Mda. Traducció de Teresa Devant i Mercè Vallejo. Adaptació de Teresa Devant. Intèrprets: Laura Sancho i Lídia Linuesa. Escenografia d'Albio González. Il.luminació de Francesc Rodelles. Vestuari de Maite Llop. Moviments: Esther Bartomeu. Direcció de Teresa Devant. Companyia Lazzigags. Barcelona, Versus Teatre, 11 abril 2007.


Una tanca amb uns sacs d'arròs darrere, provinents del món ric, italians, pel rètol. Una cadira que és com un tresor. I dues dones que fan cua de fa dies en un terraplè enfangat davant del magatzem on, amb bona sort, podran adquirir el racionament que els correspon després de fer unes quantes sol.licituds. Aparentment, a la cua hi ha una gentada. I darrere les tanques del magatzem també: treballadores i treballadors que van i vénen, que surten del seu torn i que van a toc de sirena. L'ambientació, a més, del país africà, a Ciutat del Cap, a Sud-àfrica, s'aconsegueix amb una banda sonora de música autòctona.
Però el més important del muntatge, que dura una hora justa, és el diàleg que mantenen les dues dones: una africana que fa feines domèstiques i una prostituta que comença a patir una crisi personal perquè ha superat la ratlla dels quaranta. A totes dues les uneix el delit per aconseguir la seva ració d'arròs. I, com a símbol de la pobresa extrema, la cadira és valorada com a moneda de canvi: una estona de cadira a canvi d'una mica de menjar entre les dues dones protagonistes.
Obra de denúncia del que s'anomena ajuda humanitària. La comunitat internacional, que ha fomentat el negoci encobert de la tramesa d'aliments als països pobres enlloc de crear una infraestructura local de treball i producció pròpia, no només fa que la cua dels desganats s'allargui i es desesperi sinó que, quan arriba l'hora de fer les sol.licituds, els tràmits burocràtics s'allarguen de finestreta en finestreta, fins al punt que el temps d'espera es pot donar per perdut a causa de la frustració de no arribar mai a aconseguir la ració promesa.
El diàleg, però, entre les dues dones, va més enllà d'aquesta denúncia. Si només fos així, l'obra quedaria encasellada com a pamflet. En canvi, no perd en cap moment la força de la relació que s'estableix entre les dues dones i la filosofia sobre qui de les dues és més o menys decent en el que accepta en les seves respectives feines. Una coincidiència que es manté en incògnita fins al final fa que l'espectador descobreixi que, mijançant un home, un italià de l'hostaleria, les dues han acabat sent víctimes del mateix botxí.
Espectacle en dos blocs, dividits per un intermedi en què la imatge de l'una i l'altra —mig somni mig realitat— passa per una escena on la corerografia, el cant i el moviment adquireixen un paper important. Un intermedi escènic de teatre dins el teatre que aconsegueix configurar una peça breu, intensa i amb una interpretació que no perd ritme ni interès en cap moment.




«El diable enamorat». Text a partir de la novel.la de Jacques Cazotte i del prefaci de Gerard de Nerval. Adaptació de Pablo Ley. Intèrprets: Irenen Hernández i Francesc Ferrer. Espai escènic: Pablo Ley i Isis Martín. Vestuari: Erika Perotti. Il.luminació: Manel Melguizo. Direcció de Pablo Ley. Barcelona, Versus Teatre, 13 març 2007.


Imaginem-nos per uns moments que els internautes que són visitants assidus de pàgines eròtiques i pornogràfiques es trobessin un bon dia que, en la seva invocació —amb connexió de banda ampla— els aparegués, per art d'un pirata informàtic disposat a redimir el món, el diable transvestit de femella. Això, més o menys, però dos-cents anys enrere, és el que li passa al protagonista de la novel.la 'El diable enamorat', de Jacques Cazotte. Sense Internet a l'abast, és clar, però gairebé amb els mateixos poders màgics de recerca que té avui el Gooogle. I un cop establerta la connexió, les conseqüències, com se sap, són imprevisibles. La força virtual fa miracles i converteix qualsevol desig en realitat.
Però, si l'internauta aspirava només a una simple estona de conversa amb el/la Lucifer de torn i a aquesta se li gira el cervell i el que fa és convertir-se en seductora i seduïda a la vegada, el conflicte no s'arregla ni amb una quota d'ADSL amb oferta inclosa de Telefònica. I l'infeliç internauta, mort de por, pot acabar havent de cedir el coll a la guillotina moderna si és pescat in fraganti per algú del seu cercle íntim, de la mateixa manera que l'autor d''El diable enamorat', Jacques Cazotte, va acabar a la guillotina per ser partidari del rei francès i no creure en la Revolució.
Tot això ve a tomb perquè Pablo Ley ha adaptat el text de la novel.la de Jacques Carotte (Dijon, 1719 — París, 1792), considerada la seva obra mestra. A més, però, Pablo Ley, que també dirigeix l'espectacle, ha barrejat en la seva adaptació el prefaci de Gerard de Nerval que el 1852 va reivindicar i exaltar la figura de l'autor mort a la forca francesa.
En el relat de Jacques Carotte, un jove senyor militar invoca el diable, mig per xafardeig, mig per fer-se el pinxo, i el diable obeeix i apareix. Així és com Jacques Carotte fa sortir en el seu relat tot de bruixots, diablesses, dones misterioses, cortesanes engelosides i capitans valents, en un espai de luxe i fantasmagòric.
Pablo Ley s'ha allunyat d'aquesta parafernàlia literària i el muntatge compta amb una gairebé no-escenografia on només alguns utensilis i petits fetitxes formen part de la posada en escena que reposa absolutament sobre els dos intèrprets: el jove senyor militar que connecta amb Llucifer i la diablessa apareguda que el portarà pel camí de l'amargura.
El més important, doncs, de l'adaptació teatral no és l'aventura fantàstica que Jacques Carotte va perfilar en la seva novel.la sinó el discurs que ha adaptat Pablo Ley i que està encaminat a expressar el seu rebuig sobre qualsevol mena de fanatisme, antic o modern.
Situada al segle XVIII, 'El diable enamorat' s'inscriu en el corrent de l'imaginari del gènere fantàstic i per això la referència d'un segle que va viure els inicis de la literatura del corrent fantàstic o els primers passos de la novel.la gòtica anglesa fa que l'adaptació teatral entri també en aquest mateix corrent en un moment que els espectadors tenen moltes probabilitats de ser també lectors d'obres on els poders sobrenaturals ho dominen tot.
Per donar veu al seu discurs, Pablo Ley ha comptat amb la col.laboració de la gent de l'Escola Eòlia, on ell mateix és l'encarregat de dramatúrgia. La interpretació, que no és gens senzilla, posa a prova tant Irene Hernández com Francesc Ferrer, que es troben amb un text de factura clàssica, però vigilat de prop pel seu propi adaptador contemporani.
Sense aquest treball actoral de la parella, doncs, la posada en escena podria topar amb serioses dificultats que aquí se superen amb una interpretació enèrgica, que mig fa de descoberta d'una actriu jove en el paper del diable enganyat i condemnat a enamorar-se del seu partenaire d'invocació i que, amb uns retocs que marquessin una mica més els diferents registres del procés de creixement que fa el seu paper, la interpretació acabaria sent més arrodonida del que és.
No sé si Pablo Ley confia que tots els espectadors d''El diable enamorat' coneguin Jacques Carotte, la seva obra, i la defensa posterior que en va fer Gerard de Nerval. En tot cas, sí que sembla que la posada en escena faci un esforç per fugir tant com pot de la referència intel.lectual i ofereix una reflexió sobre el dret a la llibertat personal, la lluita contra qualsevol fanatisme vingui dón vingui i una visió contemporània de la profecia visionària que Jacques Carotte va fer sobre conflictes religiosos, conflictes d'ordre i conflictes de passions descontrolades.
Pablo Ley aproxima aquestes qüestions a l'espectador d'avui sense que aquest s'hagi de veure obligat a passar per un doctorat sobre el tema. És probablement la funció que té arriscar-se a posar sobre un escenari una adaptació com aquesta en lloc d'optar, per exemple, per una comèdia on una parella es coneix en un chat. Ni que els temps hagin canviat, hi ha interrogants de fons que continuen sempre permanents. Compte, doncs, a entrar al Gooogle i topar, sense proposar-s'ho, amb qualsevol Llucifer disfressat de Mona Lisa. Hi ha somriures que maten.




«La millor nit de la teva vida», de Jordi Silva. Intèrprets: Cristina Gàmiz, Jordi Andújar, Mercè Montalà. Escenografia: Ignasi Gatell. Vestuari: Ximena Moreno. Il.luminació: Pep Gàmiz. So: Paco Escudero. Direcció d'Antonio Calvo. Barcelona, Versus Teatre, 7 març 2007.


Doncs, sí, podria ser que, jugant, jugant, hagués nascut una d'aquelles obres que després de l'arrencada a través del programa T6 del Teatre Nacional de Catalunya i, aquesta vegada, amb l'invent de coproduir-se amb una altra sala com el Versus Teatre, acabés proporcionant una de les sorpreses de la temporada o, qui sap, de les temporades vinents. Amb uns lleugers retocs i una breu escurçada en algunes escenes, 'La millor nit de la teva vida' podria continuar el camí, a saber si tan llarg, però sí que similar al que ha fet 'El mètode Grönholm', de Jordi Galceran.
Amb això ja gairebé està tot dit. Un servidor, si fos productor d'aquells que no es conformen amb un mes en cartellera, compraria els drets de l'obra i esperaria que la inversió en borsa donés els seus fruits. Perquè resulta que l'estructura de l'obra de Jordi Silva (Barcelona, 1973), autor jove que ja es va donar a conèixer amb un premi de la Fundació del Teatre Romea, 'Íntimes loquacitats' —quins nassos de títol!—, presentada després al Teatre Condal com 'Ja en tinc 30!', dirigida per Àngel Llàcer, és una estructura que enganxa l'espectador, si no des del primer moment, almenys a partir de la segona escena.
I malgrat l'hora i tres quarts del muntatge, l'interès ja no deixa de créixer a partir d'implicar l'espectador en la constant construcció del que està passant i de les relacions que a poc a poc es descobriran entre una dona madura i una parella de joves que viuen, ell, la mort sobtada dels pares, i ella, el trencament de parella. A més, sense que un se n'adoni, hi ha un espai de tres anys llargs entre l'inici i el final de la trama, tres anys que queden subtilment marcats per les corresponents celebracions d'aniversari amb espelma inclosa.
El muntatge no és només la dissecció d'una relació o d'unes relacions sentimentals contemporànies sinó que fa també la trapelleria de transgredir els cànons d'aquestes relacions. Examant del pare mort, amant del fill orfe, dama de l'alta prostitució a domicili, usuària de prostitució masculina, pas de la timidesa i la xerrameca nerviosa per part del personatge masculí a una fermesa en les decisions, camí iniciàtic de la mà de la dama, descoberta del sexe a discreció, indecisió de la noia, fracàs, ruptura i batalla per aconseguir l'amor perdut, amb final obert a tot. A més, la trama es reserva un parell de cops d'efecte de teatre dins el teatre amb una pujada a la paròdia del clàssic i una baixada a la paròdia de la comèdia de bulevard. De la perruca de senyora noble avorrida de la vida amb jardiner a la seva disposició, a bomber home objecte per complaure els capritxs d'una dama d'avui en dia.
L'humor de fons de l'obra es destil.la lentament, però també amb eficàcia, amb l'avantatge que estem parlant d'un humor que no provoca el ha, ha, ha! permanent sinó el somriure intel.ligent. El repartiment compta amb una senyora del doblatge, Mercè Montalà, que havia donat la cara, fins ara, a través de la televisió i les telenovel.les i que és una de les veus que ha mitificat, durant anys, noms estel.lars de la gran pantalla. El seu, diguem-ne, debut teatral és una sorpresa que no s'hauria d'acabar aquí. I el muntatge posa novament a prova les condicions hilarants i esperpèntiques en situacions extremes de Jordi Andújar, a la vegada que crea un clima de naturalitat, que gairebé sembla impossible d'aconseguir ni que es faci teatre, en el personatge de l'actriu Cristina Gàmiz, la víctima real de 'La millor nit de la teva vida' i que fa que atorgui tota la credibilitat a la ficció que proposa l'autor.
L'aventura només acaba de començar. El naixement de l'obra al Versus Teatre té els suports suficients perquè no es perdi en el buit. I si, posteriorment, pren una llarga volada, és el millor resultat que es pot demanar a un programa com el del T6 que ha portat i continua portant a terme el Teatre Nacional de Catalunya.




«True West», de Sam Shepard. Adaptació lliure d'Àlex Mañas. Intèrprets: Ivan Massagué, Jacob Torres, Norbert Ibero, Mürfila. Escenografia i vestuari de Joan Gali (Gajo). Música: Mürfila. Correografia: Anna Roblas. Il.luminació: Agustí Viladomat. Direcció de David Selvas. Barcelona, Versus Teatre, 13 gener 2007.


Obres com 'True West' (Autèntic oest), de Sam Shepard, permeten una introspecció en el text i una versió lliure com la que Àlex Mañas ha reescrit irònicament en aquest muntatge que ha dirigit David Selvas i que compta amb la interpretació musical en directe de Mürfila, i un paper doble —el del productor i el de la mare— de Norbert Ibero. El tall de carn de debò, però, és en mans d'Ivan Massagué i Jacob Torres, en el paper de dos germans que, a manera que la trama avança, es capgiren en els seus caràcters i la seva manera de fer.
'True West' amaga, sota la seva caricatura de western modern i urbà, un diàleg entre l'artista i la societat. ¿Qui és el creador, el guionista, el que té idees? ¿Aquell que s'hi ha dedicat i que porta una vida rutinària del dia a dia o aquell que s'ha allunyat de la societat i s'ha fet tot sol en un any al desert? ¿Qui és el que pot oferir un producte més "autèntic"?
Un dilema com aquest, entre germans, porta a la crisi i la violència. Per això el muntatge de 'True West' respira durant una hora i mitja aquest clima de violència no només verbal sinó materialitzat en la progressiva destrossa que l'escenografia pateix: les llaunes de cervesa, els peixos morts de la peixera, les prestatgeries, la coberteria de plàstic de la cuina, l'ordinador portàtil —escena destructiva de miniFuradelsBaus—, la taula i les cadires, i un joc de torradores de pa que enllesteixen una remesa de llesques de bimbos en un dit i fet.Tot, amanit, amb el rerefons musical (autèntic oest) de la guitarra electrònica de Mürfila, una intèrpret que s'incorpora al muntatge en directe i que aconsegueix una banda sonora amb recursos, no precisament propis de l'orquestra simfònica veïna del Versus Teatre, però sí molt d'acord amb l'ambient tens i violent que s'ha creat a l'escenari.
El conflicte de 'True West' s'origina quan la mare deixa casa seva en custòdia per uns dies a un dels dos germans. Aquest, el guionista oficial, ha d'acabar un projecte per al productor cinematogràfic. però la irrupció a la casa del germà que ve d'un món marginal (el desert) i que s'espavila com pot, rapinyant tot el que troba al seu abast, desbarata els plans creatius del primer, i encara més quan la coneixença que fan el productor i ell, acaba amb la tria d'una idea de guió de qui realment no és el guionista. A 'True West' es desencadena també, de fons, el conflicte de la gelosia, un mal incurable que, si no és dominat, porta a l'enfrontament de qui el pateix amb aquells que li sembla que són els seus perseguidors.
La versió lliure del muntatge manté els elements identificatius de Sam Shepard, però s'ha fet accessible a les referències dels espectadors actuals. Picades d'ullet, quan es parla de cinema, a una pel.lícula de vaquers homosexuals, coneguda de tothom, o referències del productor a dir que ells fan pel.lícules, que el cinema el fan els francesos, o la transgressió d'Estats per Tots Units d'Amèrica per aconseguir el que vol el productor, són pinzellades que aporten a l'obra el to contemporani que la direcció li ha volgut donar expressament.
Els dos protagonistes, Ivan Massagué i Jacob Torres, hi deixen la pell. L'escena de l'assassinat que el germà aparentment prudent fa sobre el que no té futur es resol sense extridències excessives, entre el realisme i la simbologia i, tot sigui dit, amb la col.laboració de Coca-cola. El paper doble de mare i productor de Norbert Ibero té una escena antològica amb l'arribada de la mare a l'escenari dels fets. La interpretació musical de Mürfila aporta un to d'espectacle global i compensa, amb la seva serenitat, a pesar de la també violència electrònica, el desori que les circumstàncies han provocat en el desenllaç de la història.
'True West' és d'aquelles obres i Sam Shepard és d'aquells autors que es poden escapar de les mans si qui en porta les regnes no hi va amb compte. Aquí la mesura de la direcció s'ha imposat en els moments justos. I això fa precisament que el muntatge guanyi en dimensió, potenciï el text i no acabi sent, només, un espectacle gratuïtament violent.




«Collage, l'espectacle musical». Companyia DeCara. Músics: Sebastian Cabra, Santiago Acevedo i Gustavo Llull. Intèrprets: Laura Bernaus, Emma Bouisset, lourdes Fabrés, Carles García, Roger Gabaldà, Irene Hernàndez, Raquel Jiménez, Gustavo Llull, Marc Pociello, Salva Soler i Anna Valldeneu. Direcció musical: Gustavo Llull. Direcció vocal: Anna Valldeneu. Direcció tècnica: Roger Gabaldà. So: Ricard Soler. Il.luminació: Marc Lleixà. Barcelona, Versus Teatre, 14 desembre 2005.


Un bon dia, la gent d'aquell Musical Més Petit va tenir un espectador al Versus Teatre que potser no esperaven. Era Josep Maria Flotats, que volia comprovar de primera mà si era veritat aquella remor que corria dient que un grup de gent jove feia un espectacle musical que no es podia passar per alt. D'aquella funció, el grup va obtenir la confiança de l'aleshores director del Teatre Nacional de Catalunya i els va permetre fer ponting a les Glòries saltant la via que separa el Versus del TNC.
Des dels temps de Flotats al TNC i del naixement d'El Musical Més Petit ha plogut molt de teatre. Però hi ha temptatives actuals que recorden moments de descoberta com va ser aquell. La proliferació d'escoles de teatre, i sobretot de teatre musical, ha portat també a la creació de petits grups o companyies emergents de noves fornades de gent jove que s'apleguen i acumulen energia col.lectiva per mostrar allò que poden i saben donar.
Una d'aquestes pedreres és l'escola Eòlia, iniciada per Pili Capellades i Rosa Galindo, entre altres, i reforçada més tard amb la participació moral i material d'El Tricicle i Dagoll Dagom. De l'Eòlia han sortit diferents nous noms joves, d'entre els quals potser es pot esmentar, per la seva actualitat puntual, el d'Elena Gadel, en el paper de Blanca, del nou 'Mar i cel' de Dagoll Dagom.
La pedrera, però, no s'esgota. I com si ens trobéssim en una nova febre d'or del musical, la iniciativa de la companyia eòlica, DeCara, n'és una mostra més. Tres músics i onze intèrprets tenen, sobretot, moltes ganes de donar sortida a allò que els bull a dins. I és per això que fa aquest 'Collage', un espectacle musical —absolutament musical— que basteixen amb un rerefons argumental, tot i que independent una història de l'altra, més a prop de la coreografia i la interpretació del videoclip que no pas de la trama dramàtica.
Les característiques del quadrilàter escènic del Versus Teatre apropa els intèrprets als espectadors, en algun cas fins i tot per posar a prova la sang freda i la resistència d'algun "afortunat" escollit per atzar per una de les cantants del grup. Aquesta aproximació és un valor afegit a la interpretació. Per això, a vegades fa l'efecte que els micros incorporats, típics del gran musical, ni hi farien cap falta, però, ¿qui s'atreveix a discutir la tècnica escènica i sofisticada en ple segle XXI?
Els esforços per no limitar-se només a la interpretació musical, fan que el grup acompanyi cadascuna de les peces amb un fil narratiu basat principalment en el moviment i reforçat amb unes projeccions fixes a la paret central. Però fa l'efecte que la companyia s'aboca a mostrar la seva capacitat musical, i ho fa amb bons resultats, amb el desig potser inconfessable de fer un dia el salt, el seu ponting, a un escenari gran, que és la pàtria del musical i el so amplificat.
Però els temps, una vegada més, han canviat. I a un se li fa difícil pensar que a hores d'ara hi hagi gaires directors d'espais públics o privats de gran format —com un dia va fer en Flotats amb el Versus— que s'acostin fins on es cou la pedrera escènica per descobrir que hi ha alguna cosa més, més enllà de les monolítiques i encotillades programacions oficials que ells preparen.
A companyies com la d'aquest 'Collage' els convé tenir clar que, a partir d'ara, tot és més difícil que fa només deu anys. Però no pas per desanimar-los sinó perquè continuar insistint, si cal, amb més entusiasme que aleshores perquè les circumstàncies també exigeixen reclamar un lloc per als nous. De moment, el nom del grup que han triat pot ser una premonició, DeCara... I no seria gens estrany que si continuen batallant amb força i rigor, com es desprèn d'aquest primer 'Collage', el temps els vagi, efectivament, de cara.




«Algo», d'Àlex Mañas. Música de Manu Guix. Il.luminació d'Israel Quintero. Intèrprets: Hèctor Claramunt, Aina Clotet, Ivan Massagué i Carmela Poch. Direcció: Àlex Mañas. Barcelona,Versus Teatre, 27 abril 2005.


L'espectacle està estructurat en tres parts. Els quatre intèrprets hi representen, doncs, dotze papers. Però la característica del muntatge és que els dotze papers es mouen sota uns eixos comuns: passar d'uns fets palpables a una situació capgirada sobtadament. Sembla que l'autor d'Algo, que també hi fa de director, vulgui multiplicar les possibilitats del guió i, per fer-ho, posa a prova els mateixos personatges que ha creat i els tensa, en alguns moments, al màxim, creant un estat de crispació enmig d'una aparent ironia mordaç.
La primera història d'Àlex Mañas és una crua ironia sobre el rerefons polític, el xantatge i la submissió. Un enviat del partit, una mena de déu de tots els partits, es reuneix amb l'alcalde en funcions i dues de les altes executives per buscar una sortida a l'estancament i venerar, sobretot, el progrés i el canvi. L'eficaç retrat irònic de la reunió s'esgarria només una mica quan el guió el situa massa definidament en una Barcelona fantasma que té com a referència el Fòrum Universal de les Cultures. L'escena és prou potent per ella mateixa per deixar la trama en un punt indefinit, identificable aleshores, per qualsevol espectador de qualsevol lloc. Una situació que la companyia té fàcil de reajustar si el muntatge continua i fa gira.
La segona història podria caure en la típica trobada de dues parelles amigues, però de seguida estripa la convenció i es transforma en una gairebé hilarant comèdia d'embolics, de canvi de parella de mentida i d'experiències noves. Sense el to humorístic que el muntatge té, el rerefons ha tingut aquests dies en el cinema una argumentació similar amb la pel.lícula canadenca, 'Ya no somos dos', on dues parelles viuen l'embolic d'un canvi gairebé consentit fins que el secret esclata. És aquesta segona història, sens dubte, el gruix de l'espectacle.
Per això, l'espectador, que ja hi ha entrat prou bé amb la primera història i s'hi ha acomodat en la segona, sent que s'estira una mica massa de la corda a la tercera història, amb menys guspira de contingut que les dues anteriors, però, en canvi, per la crítica que fa d'un curset de relaxació i de recerca del jo, amb més efectivitat de comicitat en segons quin sector de l'auditori, sobretot si aquest ha experimentat algun curset similar. Un professor rep tres alumnes en una de les sessions i una de les alumnes hi acudeix per primer dia. La recerca d'uns presumptes espectadors més enllà de la paret crea moments de fugida del món que mostren l'engany de la suggestió de la majoria d'aquests experiments.
Al voltant d'aquest joc d'històries, en les quals hi ha alguna cosa a trobar (d'aquí el títol "Algo") que no acaba de sortir mai bé, els quatre intèrprets s'hi mouen amb domini de les accions, amb un cert esperpent que no cau en l'exageració i amb la vitalitat que requereix cadascun del dotze personatges. La interpretació ha estat, juntament amb el guió, una de les principals causes que el muntatge ha hagut de prorrogar. I és que el joc escènic que s'hi proposa s'ho mereix.




«Venècia», de Jorge Accame. Traducció de Gerard Vàzquez. Il.luminació: Noël Moraleda. Coreografia: Georgina Escuder. Intèrprets: Araceli Bruch, Lali Barenys, Oriana Bonet, Mariona Naudín, Domènec de Guzmán i Eles Alavedra. Espai escènic i direcció: Ever Blanchet. Barcelona, Versus Teatre, 3 abril 2005.


Imagineu que teniu un mirall i que el que hi veieu reflectit és l'altra cara d'allò que us sembla que hi veieu. Aquest és, en part, el joc que planteja l'obra 'Venècia', una de les primeres de l'autor argentí Jorge Accame.
La trama, de fons molt senzill, transcorre en un bordell. Tres de les noies que hi treballen ho fan sota el presumpte consell rector de la madama, una senyorassa cega, ja gran, amb el cap gairebé a tres quarts de quinze, que l'únic desig que té és anar a Venècia i retrobar-se amb el seu amor perdut per refer el temps passat i restaurar el seu error de joventut.
El joc està servit des del primer moment. Les tres noies del local reben els espectadors en ple saló de la casa de cites. Les mirades que els dediquen, mentre l'encarregat del teatre talla les entrades, en despisten més d'un a l'hora de trobar el seient. La temptació d'anar a seure o de quedar-se al mig de la sala deu formar part del joc. Però la cosa no passa d'aquí. Els espectadors no seran reclamats fins a mitja funció, quan ha de fer de motor d'uns efectes de so imprescindibles, a les ordres d'un altre dels personatges de l'obra, una mena de manetes que es guanya els petits serveis que fa al bordell amb els favors sexuals de les noies.
De Berga a Venècia hi ha un bon tros. Però gràcies al joc del teatre, els protagonistes de l'obra hi traslladen no només els personatges de ficció sinó també els espectadors. Aquest és el gran gir que fa la trama, fins al punt que allò que ha començat en un bordell acaba en un dels canals imaginaris de Venècia. Cal fer un esforç per despertar i tornar a mirar el mirall del dret i no del revés per saber que tot ha estat un joc i que tothom torna a ser on era al principi, amb un final marcat per la mort, que acaba sent com una altra manera de començar.
Però aquesta pretesa reflexió, que correspondria més a una obra de text, es desenvolupa a cops d'humor i de joc de teatre entre l'esperpent i el pirandel.lià, amb uns diàlegs gairebé intranscendents, esquitxats per frases que insinuen més que no pas diuen i per moments de somni i surrealisme.
El conjunt de la companyia s'adequa a aquest joc que li proposa en part l'autor mateix i en part també l'opció dramatúrgica que ha dirigit Ever Blanchet. 'Venècia' és una obra que fa la impressió que permet moltes lectures i diferents punts de vista a l'hora de posar-la en escena. En aquest cas, s'ha optat per un muntatge que guanya inicialment l'espectador per la vista i que acaba enganxant-lo amb una pessigada al record del temps malaguanyat que no tornarà mai més.




«Hilda», de Marie Ndiaye. Traducció de Josep M. Vidal. Intèrprets: Lluïsa Mallol, Joan Gibert i Leo Castro. Il.luminació: Pep Gàmiz. Espai escènic i direcció: Artur Trias. Companyia Treatre de la Nau. Barcelona, Versus Teatre, 6 març 2005.


A l'Edat Mitjana, i no tan Mitjana, existia l'anomenat "dret de cuixa". El senyor tenia opció sexual preferent sobre qualsevol de les serventes de la casa. Fent un salt en el temps, i tenint en compte que la base de les bones i males intencions humanes no ha canviat gaire amb el pas dels segles, el cas que l'autora francesa Marie Ndiaye relata en la seva primera obra teatral, que molt ben bé hauria pogut ser una narració breu sense intencions dramatúrgiques, enllaça amb l'antic "dret de cuixa" medieval.
Una senyora francesa, de províncies, que s'autodefineix d'esquerres, amb un marit de bona posició, i dos fills, fa i desfà sobre el destí dels que l'envolten, un treballador de serveis anomenat Frank i la seva dona, Hilda, a qui contracta com a serventa a temps complet, però amb pagament declarat només a mitges.
Hilda, el nom més repetit durant tot el relat, és precisament el personatge que no apareix en escena, una de les claus del suggeriment teatral de l'obra que manté en el punt àlgid tot el muntatge. El fet que l'espectador hagi d'imaginar Hilda tal com la senyora Lemarchand (Lluïsa Mallol) la va descrivint en el seu monòleg, entretallat només per les mirades o les aprovacions forçades de la conversa que manté amb Frank, fa que cadascú s'elabori una idea del personatge femení absent.
És clar que, tothom sap que, d'un moment a l'altre, Hilda apareixerà perquè hi ha una actriu anunciada en el repartiment (Leo Castro) i, per tant, la imatge es va creant al voltant del seu físic. Però quan apareix, la sorpresa en l'auditori es produeix novament perquè ho fa com a germana de Hilda (ara, Corine), la mateixa que acabarà vivint amb Frank (el marit portat a la mínima expressió a causa de l'abús verbal, moral i destructor que li propina la senyora Lemarchand).
L'actriu Lluïsa Mallol s'emporta, és clar, tot el mèrit del muntatge. I una bona part també correspon a la direcció (Artur Trias) que sembla que hagi deixat fer i no permetre que el discurs se surti de mare malgrat la duresa. Els altres dos intèrprets hi tenen un d'aquells papers difícils: ser-hi sense gairebé fer-se notar.
L'hora i mitja és per a la protagonista, doncs. El text és seu. I ella se'n surt amb una força sense embuts en cadascuna de les escenes, que són com una mena de manual en fascicles sobre l'explotació laboral i personal, sobre l'autoritat del ric sobre el pobre, sobre la xucladissa dels qui, tenint-ho tot, no aprofiten res i necessita apoderar-se de la sang dels que, no tenint res, ho aprofiten tot.
'Hilda' és també una apologia del mal sense concessions. Això converteix la senyora Lemarchand és una dèspota, una cínica i una malèvola, a la vegada que en una imatge crítica dels ideals revolucionaris d'una esquerra diluïda en el temps de finals del segle passat. Per això 'Hilda' escup dues dotzenes de veritats, com diria aquell, sobre la closca pelada dels cretins. I ja se sap: qui diu les veritats acaba perdent les amistats.




«Broc gros», de Gerard Vàzquez. Intèrprets: Imma Ochoa i Manel Sans. Espai escènic i il.luminació: Ciríac. Vestuari i utillatge: Sastreria Porta. Direcció: Eles Alavedra. Barcelona, Versus Teatre, 18 octubre 2004.


Dos x una. No, no és cap oferta de taquilla. És l'estructura de l'obra 'Broc gros'. Dues obres en una que s'entrellacen, que es fan picades d'ullet i que comparen dues èpoques tan llunyanes com semblants en una ciutat com Barcelona: el 1952, amb els fastos del Congrés Eucarístic, i el 2004, amb els fastos del Fòrum de les Cultures.
No hi ha dubte que sempre resulta més facil i menys comprometedor parlar des de la distància que no pas des de la proximitat. Per això, l'aposta de l'autor Gerard Vàzquez, de situar una de les dues parts de l'obra en els dies del Fòrum és lloable per l'atreviment de situar els personatges, l'acció i també els espectadors en el present més rabiós.
Hauria pogut optar per situar-la a l'època dels Jocs Olímpics, i l'obra funcionaria igualment, però aleshores, la part actual no seria una bufetada a la consciència de la societat actual. I és d'això del que es tracta. Entre la història i l'anàlisi social hi ha cinquanta anys, mig segle, aviat és dit. Però mig segle no canvia tant l'esquema. La roda del temps és inaturable i allò que, rodant, rodant, a vegades és dalt, també és a sota, i a l'inrevés.
'Broc gros' és aquesta roda del temps, d'un temps nostre, si es vol, però també universal. Els dos personatges del 1952 reapareixen el 2004, com a nét i néta dels primers. Qui abans era la guanyadora, després és una indigent. Qui abans era un perdedor innocent de la guerra civil, després és un funcionari del govern català.
Si no et poses les sabates de l'altre, no pots entendre el que li passa. És la frase, una de les frases de l'obra, extreta d'un proverbi hindú. El discurs de l'obra endolceix l'agror que té, per la temàtica que tracta, amb uns tocs d'ironia que penetren a fons en els espectadors, sigui quina sigui la seva experiència personal. Tothom entén el buit que hi ha entre guanyadors i perdedors, en clau d'avui, entre riquesa i misèria.
Imma Ochoa i Manel Sans, els dos intèrprets de 'Broc gros', tenen el repte i l'atractiu de desmuntar els seus personatges i crear-ne un de nou a cada part. Dos registres diferents, que es marquen clarament tant pel que fa al llenguatge, com a la manera d'actuar. I que resolen amb gran eficàcia.
Les connexions, però, entre època i època són essencials: un crucifix trencat, petits records de la memòria, un menjar al carrer (abans una bossa de dolços de pastisseria i després un menú de delicatessen), uns moments d'eufòria (pel plaer dels dolços abans i per la recremor del vi després), algunes veritats sota la pluja, un personatge escocès incògnita en cadascuna de les èpoques, i alguns moments de filosofia econòmica i política que formen part de la ironia amb què l'autor ha bastit aquest "dos x una" de 'Broc gros', que no cedeix ni un moment al teatre de text i d'idees tot i que la posada en escena tingui pessigades brillants de joc de clown.




«Porter Paradis», d'Ever Blanchet. Música i lletres de Cole Porter. Traducció del text: Gerard Vàzquez. Traducció de les cançons: El Musical Més Petit, Daniel Anglès i Juan Vázquez. Il.l.uminació: Pep Gàmiz. Direcció musical i arranjaments: Sergi Cuenca. Direcció escènica: Eles Alavedra. Pianista: Juli Rodríguez. Intèrprets: Toni Viñals, Carme Sánchez, Virgínia Martínez, Lucy Lummis, Mònica Vives i Oriol Martín. Barcelona, Versus Teatre, 21 novembre 2003.


L'espectacle sobre Cole Porter al Versus Teatre té dos eixos que desemboquen en un únic objectiu: fer un passeig per la cara humana i la cara artística del músic nord-americà.
Ever Blanchet no s'ha limitat a presentar Cole Porter a través d'algunes de les seves peces musicals més conegudes, com hauria pogut fer si hagués pensat 'Porter Paradis' com un muntatge estrictament musical, sinó que ha recreat, ha posat veu i història de ficció a la biografia del músic amb una intenció indirectament divulgativa, però optant clarament per una dramatúrgia on el text va trenant també un argument personal històric que es complementa amb les peces musicals.
I un espectacle teatral així només és possible des de l'admiració de la companyia pel personatge protagonista, una admiració que es transmet a través de la interpretació que reflecteix una vegada més el pas de gegant en l'escola musico-teatral dels últims quinze anys a l'escena catalana. Dues hores, doncs, que no són la reproducció d'un parell de CD's antològics, com segons quin espectacle musical, sinó la lectura i la interpretació d'un temps i d'un personatge, un dels noms del musical americà que no arrossega dubtes, un personatge amb les seves virtuts i els seus defectes, amb els seus punts febles i la seva fortalesa, la seva seguretat i la seva incertesa, la seva limitació física a causa d'un accident i la seva ambició com a artista amb un horitzó nou.
No és del tot veritat, com diu l'autor del text, Ever Blanchet, en el programa de mà, que la ficció de l'obra tingui poca importància al costat de les cançons de Cole Porter. Ben al contrari, la trobada del Cole Porter de ficció en un paradís també de ficció on fan rotllana al seu voltant les que van ser les quatre dones més influents del músic i de la seva vida permet parlar des de la distància i la franquesa que només es poden permetre els que ja no són en aquest món.
Així, es retroben amb el músic la que va ser la seva millor amiga, Elsa Maxwell; la seva mare, Kate Porter; la seva intèrpret preferida, Ethel Merman; i la seva esposa, Linda Porter. Quatre pilars que basteixen, escena a escena, fent salts en el temps, avançant i reculant sense mantenir estrictament una cronologia personal, la veritable biografia de Cole Porter, al marge de la biografia de debò que són les seves composicions.



«Sentiments», de Jaume Esquius, Clara del Ruste i Jordi Purtí. Director i dramatúrgia de Jordi Purtí. Actriu i cantant: Clara del Ruste. Pianista: Sergi Cuenca i Juli Rodríguez. Escenografia i vestuari de Teresa Salvadó. Barcelona, Versus Teatre, 28 octubre 2003.


Un, que de tant en tant sap que a la gent del teatre li agrada despistar, pensa, quan es fa el fosc i comença 'Sentiments' al Versus Teatre, que ha assistit a un recital d'àries i que ho tindrà més que pelut per parlar-ne perquè no hi entén ni un borrall. Però només és una impressió. O potser la cantant en qüestió ha pensat el mateix i, vist el públic que té, canvia bona part de la música per la paraula. O alterna música i paraula.
'Sentiments' és un confessionari de personatges irreals, inexistents, follets del misteri humà, però presents en cadascú de nosaltres. L'actriu Clara del Ruste va canviant de registre a manera que parla com a sentiment de la por, de la bogeria, de la felicitat, de la supervivència, de l'odi i l'enveja, de l'amor... I aquesta és la clau d'aquest espectacle breu, just una hora, on els espectadors veterans poden recordar l'actriu dels Joglars, com 'Bye, bye, Beethoven', els 'Virtuosos de Fontainebleau' i 'Teledeum'. O l'actriu de Dagoll Dagom a 'Flor de nit' i 'Els pirates'. O fins i tot l'actriu convertida en clown amb la companyia de Monti al Teatre Nacional de Catalunya.
Com la cantant de 'Sentiments', que es despulla del seu paper de diva per mostrar els follets que la burxen per dins, Clara del Ruste manté un monòleg ple de dificultats perquè no li permet fer-se a un únic personatge sinó a molts. Mostra les seves habilitats en el cant --malgrat que un no hi entengui-- i desvela un discurs passat pel sedàs literari, amanit de dramatúrgia i de petits pessics de reflexió que reboten dels 'Sentiments' de l'escenari als 'sentiments' de la platea.
Corren per aquests mons de Déu actors i actrius, cantants i músics com Clara del Ruste amb enormes capacitats escèniques, adaptables a diferents gèneres, amb energia disponible i experiència inqüestionable, però amb inexplicables llargues etapes de silenci entre espectacle i espectacle. És un signe de poca normalitat teatral en una època tan eufòrica, segons diuen, d'augment d'espectadors i de dringar d'euros a les taquilles.
Amb gran dignitat, la majoria d'aquests actors i actrius han après a no caure en el victimisme ni la queixa i opten per elaborar aquell teatre que volen fer i que de tant en tant el presenten al públic que els vol veure i escoltar. Així ha nascut segurament 'Sentiments'. Però la discreció, per sort, no està barallada amb la qualitat.



«Te casarás en América», de Miguel Römer i Mariana Percovich. Intèrpret: Andrea Fantoni. Esai escènic i il.luminació: Adán Torres. Ambientció sonora: Sandor Percovich. Vestuari: Hugo Millán. Direcció: Mariana Percovich. Barcelona, Versus Teatre, 11 octubre 2003.


'Te casarás en América' és un espectacle brevíssim, encara no una hora, que dóna una visió poètica de la història de la immigració europea que veu Amèrica com el miratge d'una vida millor. El text del conte de contes que relata en solitari l'actriu Andrea Fantoni, amb una adequació a un personatge, el de la narradora, entre tendre, ingenu, fantasiós i picaresc, s'ha elaborat pels seus autors durant dos anys, a vegades extret de relats orals de testimonis o dels seus descendents.
Espectacle per a la imaginació, on un barret, una carcassa de llitera de dos pisos, o un cistell amb un pom de flors o un joc de mobles de joguina de marqueteria és més que suficient per crear una atmosfera del passat cap a un temps present, en un monòleg que interpel.la els espectadors de les primeres files, els posats a peu d'escenari i que els fa còmplices del que explica.
Consells de l'immigrant, sentiments de felicitat com l'arribada de la polonesa jueva que el primer que troba en baixar del vaixell que arriba al peu de l'estàtua de la Llibertat, a Nova York, és pa i llet, senyal, diu, que a Amèrica es menjarà molt i bé.
El relat s'articula en petites peces que enllacen l'una amb l'altra, sense gaires pauses que els distanciïn els uns dels altres, amb diferents personatges i escenaris que fan també que l'actriu adopti uns registres diversos d'actuació, a vegades amb regust de fellinians, a vegades del teatre clàssic, a vegades de la Commedia dell'Arte, a vegades a l'estil de gran actriu de la pantalla que sap com explotar el seu dot de seducció.
El viatge iniciàtic de Rughel Bohem, la immigrant polonesa; les mil vides de Pietro, l'immigrant italià; les immigrants, francesa, gallega; la noia del barret; l'avi que volia creauar el mar, un immigrant rus de camí a Buenos Aires; Iztik, la immigrant violinista polonesa d'origen jueu... la màgia del conte contat, portada al teatre, en un muntatge que es reforça de tots els seus efectes tècnics i del saber neguitejar les fibres sensibles dels espectadors sense recórrer ni un moment al farcit de les ximpleses.



«Estimada Helena Serguèievna», de Liudmila Razumóvskaia. Traducció de Josep M. Vidal. Intèrprets: Francesca Piñon, Francesc Pujol, Jaume Garcia, Arnau Marín i Alícia Gonzàlez. Vestuari: Pepa Martínez. Il.luminació: Pep Gàmiz. Espai escènic i direcció: Ever Blanchet. Versus Teatre, 27 març 2003.


El títol enganya. ¿Ens faran una obra clàssica? ¿Per què els noms de l'ancestral Rússia sempre ens porten als clàssics? Però res d'això. 'Estimada Helena Serguèievna' és una obra rabiosament contemporània. I no només perquè la seva autora, Liudmila Razumóvskaia, sigui una autora contemporània ni perquè l'obra hagi estat escrita fa uns vint anys, sinó perquè el seu tractament, sense caure en el tòpic de la tragicomèdia de joves, és una tragèdia juvenil que enllaça amb tantes i tantes tragèdies juvenils d'avui mateix: el fracàs escolar, l'afany de possessió, l'individualisme, la negació de l'altre...
Una professora de matemàtiques, que representa el solatge de la Rússia soviètica, rep la visita de quatre dels seus alumnes amb l'excusa del seu aniversari. Una excusa per intentar treure-li unes qualificacions d'exàmens que els permetin tirar endavant a la Universitat. O, en últim extrem, per treure-li la clau de la caixa forta del despatx de l'institut on hi ha els exàmens.
L'oposició rigorosa de la professora, que no accepta cap mena de xantatge, es transforma en una trama meticulosament preparada per un dels quatre joves que porta del joc innocent a la maldat més perversa. El petit escenari del pis de la professora es transforma en un quadrilàter on el combat entre allò que es pot abastar i allò que no es pot abastar reflecteix la lluita actual entre allò que la societat de consum posa a l'aparador i allò que els joves consumidors poden fer seu.
La construcció de l'obra no té fissures. Avança a passos gegantins en violència, cinisme, engany i deshonor. I a poc a poc es va perfilant la figura de l'ideòleg del grup, capaç de moure al seu gust els fils de la juguesca fins a límits insospitats, al servei, només dels seus propis interessos.
Qualsevol autor ho hauria tingut molt fàcil per convertir l'obra en un thriller. En canvi, l'autora d'Estimada Helena Serguèievna' opta per una obra que explora el fons més pregon de cadascun dels personatges i la posada en escena deixa les escenes més violentes en aquest punt d'opció per reforçar-ne el caràcter psicològic.
Em resisteixo a veure en l'obra només la metàfora de l'esmicolament de la vella Rússia, que sens dubte hi és. En canvi, prefereixo adaptar-la a la metàfora de l'esmicolament d'una societat massa pròxima, amb una generació insatisfeta, imprudentment enganyada amb un miratge inexistent, sense una sortida aconseguida per l'esforç sinó per la conveniència, la immoralitat i l'anul.lació dels principis bàsics.
La interpretació de la companyia és remarcable en conjunt. Però pel seu paper, d'enorme contrast amb el de la trepa de joves, cal esmentar el que fa Francesca Piñon, la professora Helena Serguèievna, que poleix alguns dels seus habituals millors registres com a actriu al servei d'un personatge complex perquè s'expressa a partir de la incredulitat, de la bona fe, i de la negació de la realitat que té davant els ulls. Una peça clau d'aquesta temporada que té el mèrit de remoure els cinc sentits.



«La vida perdurable», de Narcís Comadira. Intèrprets: Mercè Managuerra, Emilià Carilla i Aleix Rengel. Vestuari de Sarai Mestre. Il.luminació de Pep Gàmiz. Espai escènic i direcció de Boris Rotenstein. Versus Teatre, 5 febrer 2003.


'La vida perdurable' es podria titular simplement 'Un dinar'. De fet, l'obra original de Narcís Comadira ja afegeix al títol: 'Un dinar'. Aquest dinar, ple de tensions, només entre dos personatges, mare i fill, ja va tenir una estrena fa deu anys. Ara, deu anys després, tot el bon solatge que té el text de 'La vida perdurable' surt novament a l'escenari en aquesta posada en escena dirigida per Boris Rotenstein i interpretada per Mercè Managuerra i Emilià Carilla, amb un tercer intèrpret, Aleix Rengel, que es limita a presenciar des de dalt, des d'una de les àrees dels espectadors, el conflicte que esclata a taula entre mare i fill.
El mèrit del text troba tot el suport en la seva construcció formal. D'una simple conversa entre plat i plat, Narcís Comadira en fa una profunda reflexió que no es queda només en un discurs més o menys punyent, més o menys travat entre mare i fill, sinó que penetra també en la memòria i l'experiència dels espectadors.
El dia de la meva funció, després de l'hora i quart aproximada que dura l'obra, la majoria dels espectadors feien comentaris sobre l'actitud passiva, gairebé cínica, que té el personatge de la mare. Si l'expressió "parlar a una paret" té sentit, el sentit el pren a 'La vida perdurable'. Mentre el fill de l'obra pretén que la seva mare accepti obertament la seva situació homosexual, l'objectiu només l'aconsegueix en els espectadors, cosa que fa que la mare sigui d'aquells personatges que als espectadors se'ls ennuega per la seva reacció, o més aviat no reacció. Una antipatia que Mercè Managuerra es guanya a pols amb una interpretació refinadíssima.
Però el diàleg quedaria curt si només fos això. Darrera de 'La vida perdurable' hi ha també la descoberta, per a l'espectador, del misteri que fa que mare i fill hagin arribat a deixar passar el temps mantenint la situació d'incomprensió: l'existència del marit, ja mort, a qui la mare no pot perdonar que l'hagués enganyat amb una doble moral. D'aquesta descoberta, s'encarrega Emilià Carilla, que, amb un simple barnús a taula, porta bona part del diàleg, en un to adequat a la perfecció al conflicte, per la via del personatge dolgut del seu destí.
La intenció d'encarregar una làpida per a la tomba del pare difunt desencadena la discussió, desencadena la bobina dels records, desencadena la incomprensió que comença latent i que es manté latent durant tota l'obra, oprimida i sense possibilitat de desenllaç.
Estructura, doncs, txekhoviana, que el director, seguint fidelment la pauta marcada per l'autor, deixa transcórrer, centrat més en l'actitud, l'expressió dels dos intèrprets, en una atmosfera de present ancorat en el passat i de passat que empeny el present, amb moments que tenen punts àlgids en confessions i contraconfessions que volen alliberar els qui le fan, però que no fan res més sinó continuar-los encadenant... d'una manera perdurable.



«Jugant a Rodgers», de Richard Rodgers i El Musical Més Petit. Traducció lletres al català de Daniel Anglès, Juan Vàzquez, Esteve Miralles, Jaume Subirana i Xavier Torras. Intèrprets: Daniel Anglès, Patrícia Paisal, Elvira Prado, Tamara Quiogue i Xavier Torras. Escenografia, vestuari i il.luminació: Llúcia Bernet, Vicenç Calabuig i Ricard Prat. Direcció vocal de Susanna Domènech. Direcció musical de Xavier Torras. Direcció de Daniel Anglès. Versus Teatre, 31 gener 2003.



L'excusa és la commemoració del centenari del naixement del compositor Richard Rodgers. El cent u aniversari, de fet. Però la realitat és un altre espectacle d'El Musical Més Petit que conté els ingredients de qualitat musical i de sensibilitat escènica que ha caracteritzat aquesta companyia que, com era d'esperar per la composició jove dels seus membres, ha tingut alts i baixos, incorporacions i fuites, consolidació i replantejament.
'Jugant a Rodgers' es mou en un espai escènic pensat per transmetre a l'espectador les ganes de fer-lo tornar al mite de la infantesa, de la felicitat. Baguls de records, joguines de fusta, espai del somni. I no cal cap paraula. Les diverses peces musicals de Richard Rogers van enfilant un argument que pren cos i que aconsegueix un perfecte aparellament entre les sensacions i el plaer simple d'escoltar.
Els cinc intèrprets formen un conjunt sense fissures i d'un nivell que bé val la pena que els amants del musical dediquin una nit al Versus Teatre. La tria de les peces permet un joc musical col.lectiu i, a la vegada, les actuacions personals en un equilibri que detecta un treball homogeni. Tothom hi té, doncs, el seu punt de participació com a acompanyant i el seu moment de brillantor individual.
Va ser amb una proposta similar, fa sis anys, al mateix Versus Teatre, amb 'Tu, jo, ell, ella... i Webber... i Shönberg' que El Musical Més Petit va trobar en la programació inicial del Teatre Nacional de Catalunya, de la mà de Josep M. Flotats, la possibilitat de portar a l'escenari el projecte del celebrat musical sobre 'La flauta màgica'.
Un es pregunta si, traspassat el segle, els programadors privats o públics mantenen alguna curiositat per saber què és allò que es cou a les sales petites, les sales alternatives, l'autèntica cuina de les sales grans. Si encara la mantenen, al Versus Teatre, hi ha una autèntica oportunitat que el programador de xarxa i complexos públics no hauria de passar per alt.



«Separacions», d'Ever Blanchet. Traducció de Gerard Vàzquez i Jordi Barra. Intèrprets: Pere Anglas, Lali Barenys, Jaume García, Alícia González, Màrius Hernàndez, Eva de Luís. Il.luminació de Pep Gàmiz. Vestuari de Sarai Mestre. Espai escènic i direcció d'Ever Blanchet. Versus Teatre, 1 octubre 2002.



Ever Blanchet torna a mostrar la seva capacitat com a autor amb l'última obra que ha estrenat a la sala que dirigeix. Potser no és ara l'hora de descobrir-ho, però sí de dir-ho. A Versus Teatre es parla de les separacions de parella des d'una òptica interna. 'Separacions', aquest és el títol de l'obra, manté un fil argumental que lliga les dues hores llargues que dura l'espectacle a través d'una de les parelles (Oriol i Naïma), interpretats per Lali Barenys i Pere Anglas. Al seu voltant, amb els seus alts i baixos com a parella, els altres quatre intèrprets (Jaume Garcia, Alícia González, Màrius Hernàndez i Eva de Luis) es reprodueixen, es multipliquen, creixen, es desfan i desapareixen. Per tant, 'Separacions' és una obra feta amb vocació de collage on totes les peces han d'encaixar per acabar de fer el conjunt.
Si es qualifiqués 'Separacions' com una comèdia, caldria dir que no és una comèdia convencional, malgrat les entrades i sortides per fer el "canvi de parella", una jugada que ja s'insinua només començar, amb una escena de ball. Però 'Separacions' no es pot qualificar, ras i curt, de comèdia perquè és molt més. És un reflex de la vulnerabilitat de la societat contemporània, centrada en la generació dels que surten dels vint i entren als quaranta.
I el principal mèrit de l'obra, a banda del text, que té tota la pinta de guió per la seva estructura d'escenes curtes i algunes gairebé farcides de petits gags, és la caracterització canviant que durant les dues hores han de fer els seus intèrprets. Personatges, caràcters, vestuari, situació i ambient els obliga a fer moltes petites obres dins d'una mateixa obra, com si Ever Blanchet hagués vestit un recull de contes literaris amb un conte més llarg que els altres (el de la parella més gran i amb més escenes que deia que manté la línia argumental) i un aplec a l'interior de contes breus que donen diverses visions del mateix tema. És una obra, doncs, que s'expansiona, que té tota la força energètica que li cal i que fa, d'una previsible comèdia, una subtil tragicomèdia que arriba a l'espectador de totes les generacions. El meu dia va coincidir amb una mitjana de públic jove ja fet, però al meu costat hi havia també una àvia d'edat considerable encantada amb el que veia, cosa que confirma la validesa del llenguatge utilitzat per l'autor que, cal dir-ho, se la juga amb un argument considerat fresc amb una durada pròpia d'obra clàssica.
La profusió del guió és tan compacta que la decisió d'escurçar uns vint o trenta minuts se li ha d'haver fet difícil. Però 'Separacions' té tots els ingredients per fer, per exemple, una breu mitja part que alleugeri la tirada. La trama ho permet i el tema i el seu tractament escènic enganxen prou l'espectador a la primera hora perquè no hi hagi perill que abandoni la sala, aprofitant que surt a fer un cigarret i, de passada, reflexiona sobre els avantatges i els desavantatges de les separacions.



«Van Gogh». Basat en les 'Cartes a Théo'. Autor i director: Ever Blanchet. Traducció de Josep M. Vidal. Intèrpret: Jaume Garcia. Espai escènic: Ever Blanchet. Música: Hèctor Villa-Lobos. Il.luminació: Pep Gàmiz. Vestuari: Judit Rafel. Festival Grec. Versus Teatre, 9 juliol 2002.



Hi ha grans noms de la història que només pronunciar-los provoquen uns instants de silenci perquè tothom sap que darrera d'ells hi ha sempre alguna cosa que trenca l'esquema ordinari. Un d'aquests és el nom de Van Gogh. No cal ser un expert en art per interessar-se per la figura del pintor del quadre 'Els gira-sols'. És clar que, parlant d'art, sovint es pot pensar què en seria d'algun gran pintor clàssic si, un cop mort, les seves obres no haguessin batut rècords de cotització en subhastes amanegades per marxants que probablement no han tingut mai un pinzell entre els dits. Per a bé o per a mal, el reconeixement absolut en forma de diners embruta i fomenta a la vegada el reconeixement i l'admiració per l'artista.
Per això un muntatge teatral com 'Van Gogh', presentat a Versus Teatre, en una excepció del que és habitual d'un festival com el Grec, representa també una excepció de la manera tòpica de veure Van Gogh i es transforma en una reflexió lúcida, poètica i punxant a la vegada que Ever Blanchet ha adaptat a partir del recull 'Cartes a Théo', el germà de Van Gogh que més de prop va viure les seves crisis.
Ever Blanchet, que a més d'home de teatre, és novel.lista i poeta, ha dotat el text de l'obra interpretada per l'actor Jaume Garcia, de la dosi justa de relat i poesia que requereix una aposta teatral com aquesta. Però no n'hi havia prou. I faltava un actor --a poder ser tirant a la semblança que tenim de Van Gogh-- i un ambient escenogràfic que transportés l'espectador al món oníric de Van Gogh.
Una plaça de sal, doncs, una roca de mar, dos montículs amb la mateixa sal, una cadira, un bastó i una pipa, a més de tres o quatre peces de roba austera pròpia de pintor, s'arrodoneixen amb un espai blanc --la suma de tots els colors--, per crear una acció vanghoghiana centrada en l'etapa de la crisi del pintor, entre els 27 i els 37 anys.
La interpretació escènica, molt aproximada als espectadors, a qui l'actor s'encara per explicar-li el que pensa, amb mitja dotzena de cadires especials sobre la sal, posa en boca de Van Gogh la capacitat expressiva de la paraula del pintor amagada darrera la capacitat expressiva de la imatge.
Van Gogh és un text que si té prou força per ser representat, encara en té més per ser llegit. Només cal que un editor, si no ho ha fet, pensi en els avantatges que té aportar a la literatura una semblança de Van Gogh que, a més, podria ser fàcilment traduïda a altres llengües.



«Una altra Lolita», d'Artur Trias. Direcció d'Artur Trias. Escenografia de Jordi Castells. Il.luminació de Damià Barbany. Intèrprets: Leo Castro i Manuel Dueso.



'Una altra Lolita', al Versus Teatre, és una aportació que el seu autor, Artur Trias, fa a la recerca possible que hi ha darrere el personatge de Vladimir Nabokov.
Manuel Dueso i Leo Castro representen els dos papers d'aquesta recreació que acaba sent una reinterpretació més enllà del que el nom de Lolita ha aportat en teatre, en literatura o en cinema.
Humbert i Lolita, els dos personatges, es retroben en aquesta obra d'Artur Trias després d'uns anys del seu idil.li. Ara, al Versus Teatre, aquesta Lolita té 18 anys, està casada, i la visita del seu antic amant d'adolescent, Humbert, serveix per fer un flashback que parteix més del punt de vista de l'home, ja madur.
L'obra, doncs, dóna una visió nova de Lolita, sense deixar-se influir per les imatges del cinema, que sovint acaben manant en qualsevol reinterpretació que es fa d'una obra literària clàssica.
Tant Manuel Dueso com Leo Castro, els dos intèrprets, es troben amb un text que no els ho posa fàcil. Per tant, Artur Trias no ha cedit a donar una imatge frívola dels seus personatges sinó que ha tendit més a dotar-los de maduresa a través d'un discurs més reflexiu que il.lustratiu.
'Una altra Lolita', al Versus Teatre, dóna l'oportunitat de conèixer precisament allò que anuncia: una altra Lolita. Una manera de desfer estereotips i de donar validesa a una de les funcions de la literatura: la possibilitat d'imaginar abans que la imatge imagini per nosaltres.



«Don Juan o el Festí de pedra», de Molière. Direcció de Marta Momblant. Versió catalana de Carme i Josep M. Vidal. Escenografia de Tito Sánchez. Vestuari de Judit Rafel. Intèrprets: Òscar Molina, Quimet Pla, Marina Gatell, M. Àngels Largo, Bruno Oro i Xavi Ricart.



El mite de Don Juan sempre és el mateix. Però el que no és el mateix és la posada en escena que se'n fa. I la que dirigeix Marta Momblant al Versus Teatre converteix l'obra de Molière, traduïda per Carme i Josep M. Vidal, en una oportunitat per entendre-la a fons, sense els efectismes dels grans muntatges, amb claredat de l'expressió dels intèrprets que la directora ha reduït a sis en un joc de duplicitat de papers.
La pregunta podria ser quina falta fa presentar la mateixa obra, amb la mateixa versió que Lluís Homar va protagonitzar en el Festival Grec. I la resposta continuaria sent la mateixa: aquell, el del Grec, va ser un muntatge vist des de l'efectisme del gran escenari. Aquest, el del Versus, és el muntatge vist des dels mateixos personatges de Don Juan.
I la principal diferència entre aquesta doble lectura de Don Juan és segurament que, en la versió del Versus Teatre, es vol remarcar més el paper de la hipocresia, del doble joc de cada personatge, que no pas l'anècdota del Don Juan faldiller. Per tant, Òscar Molina, que fa de Don Juan, té més relleu com a personatge contradictori que com a simple conquistador, superat pel temps, malgrat la insistència dels tenorios de torn.
El muntatge del Versus Teatre s'acompanya d'unes escenes que incorporen el gest, gairebé el mim, un recurs intel.ligent a l'hora de resoldre l'escena del Comanador. I d'entre els intèrprets, Quimet Pla hi té un relleu destacable com a Sganarelle, el criat de Don Juan, allunyat dels criats superdotats d'altres propostes. Aquí, Quimet Pla es fa el suec per acabar remenant les cireres quan vol. Al seu voltant, les parelles Marina Gatell, M. Àngels Largo, Bruno Oro i Xavi Ricart, vesteixen un espectacle que, malgrat ser conegut, reapareix com a nou al Versus Teatre.



«La reina asesina», de Chema Cardeña. Direcció de Chema Cardeña. Escenografia de Ricardo Maldonado. Vestuari de Pascual Peris. Banda sonora de Ximo Rojo i Gilles Martin. Intèrprets: Juan Carlos Garés, Pepa Juan, Luisa Martínez i Toni Misó. .



Chema Cardeña ha agafat un dels mites clàssics per representar al Versus Teatre una faula sobre les passions humanes dominades per les lluites de poder, l'ambició i la gelosia.
La Guerra de Troia de fons. Dos germans i dues germanes. Dos guerrers convertits en herois. Dues dones convertides en mestresses fins a les tornades dels herois. La tragèdia grega, sense evadir-la del tot, es converteix en la posada en escena del Versus Teatre en una tragèdia domèstica, quotidiana, de crònica televisiva.
Per això, l'ambientació mesuradament clàssica és gairebé un element complementari que no hi faria cap falta perquè l'argument de l'obra, el text, la interpretació, tenen prou força per permetre una adaptació contemporània.
'La reina asesina' ofereix al Versus Teatre un duel de dos contra dos i d'un contra tots. La producció de la companyia Arden compta amb les interpretacions de Juan Carles Garés, Luisa Martínez, Pepa Juan i Toni Misó, que dirigeix el mateix autor del text, Chema Cardeña.
Amb 'La reina asesina', la companyia fa la segona obra de la seva trilogia hel.lènica i la situa en els regnes d'Esparta i Micenas amb personatges com Menelao i Agammenon, que se les tenen amb Helena i Clitemnestra.
Però els noms, el lloc i la guerra, com deia, són un element complementari que no fan res més sinó permetre que l'espectador els readapti, al seu gust, al lloc i els personatges més actuals.



«Caos dempeus», de Véronique Olmi. Traducció de Josep M. Vidal. Direcció d'Esteve Polls. Amb Pep Planas, Maria Molins, Pepa Arenós i Òscar Intente.

Atenció al Versus Teatre i a un espectacle que no ajuda gens pel títol: 'Caos dempeus'. Direcció d'Esteve Polls, vuitanta anys, i una interpretació que no pot passar per alt, amb Pep Planas, Maria Molins, Pepa Arenós i Òscar Intente.
'Caos dempeus' és una obra que dóna a conèixer també la dramaturga francesa Véronique Olmi, en traducció de Josep M. Vidal i que tracta de la Rússia d'ara mateix, de finals dels noranta, de la guerra de Txetxènia com a fons, de la pobresa suportada amb dignitat, de l'amor con a contrapunt a la guerra. Ja sé que l'autora no vol que es digui que la seva obra parla de la guerra, sinó de la repercussió de la guerra. I aquest és, és clar, el mèrit.
Esteve Polls, un veterà de la direcció que dóna aquestes sorpreses als vuitanta anys, sempre amb el suport de la seva dona i actriu Montserrat Salvador, ha cedit al teatre català amb 'Caos dempeus" un espectacle que ha començat al Versus, que hi hauria de durar moltes setmanes, però que podia haver estat programat en qualsevol dels grans complexos públics que limiten el país per dos costats: Montjuïc i les Glòries.
'Caos dempeus', una obra llarga, de tempo lent, però que no permet que l'espectador se n'evadeixi ni un moment. 'Caos dempeus', una obra amb un text estrenat al Festival d'Avinyó fa tres anys i que transcorre en una cuina d'un apartament comunitari després d'haver estat socialitzat i que pertanyia a una família burgesa. Al Versus Teatre, 'Caos dempeus', per escoltar atentament, per veure atentament. I per no oblidar el nom de la seva autora: Véronique Olmi.



«Un somriure en la foscor», de Vladimir Nabokov. Adaptació de Gerard Vàzquez. Amb Blai Llopis, Alma Alonso, Carles Sales i Jordi Collet.

Vladimir Nabokov és considerat el millor prosista del segle XX. Una mostra de la seva obra teatral l'ha servida en safata de plata Versus Teatre amb el muntatge 'Un riure en la foscor', amb quatre intèrprets, Carles Sales, Blai Llopis, Alma Alonso i Jordi Collet, i amb una escenografia que es basa en un quadrilàter ple de televisors que van interposant a les pantalles els efectes necessaris segons el que mana el guió: el despatx del protagonista, casa seva, una habitació d'hotel, la sala amb quadres penjats...
En aquesta obra de Nabokov, 'Un riure en la foscor', es recreen alguns dels aspectes bàsics de la vida i l'obra de Nabókov: les papallones, la seva passió, el rerefons de Lolita, la passió per l'amor i la mort. Però sobretot, segurament gràcies a l'adaptació dramàtica de Gerard Vàsquez, l'obra té també un text que sosté tot l'espectacle i fa que els intèrprets simplement s'hi deixin anar.
Tret d'algun histrionisme de la protagonista femenina, la jove actriu Alma Alonso, que la direcció hauria hagut de moderar una mica, la resta del repartiment manté el seu nivell, però sempre, com pretén Nabokov, a mercè de Margot, aquest personatge femení que Nabokov fa servir per crear una obra absolutament contemporània que l'adaptació de Versus Teatre ha actualitzat encara més amb identificadors com e-mail, noms coneguts d'aquest moment i referències culturals de primera mà. Però tot això és només l'acompanyament. El que queda d'Un riure en la foscor' és la densitat del seu text, que, curiosament, segons el programa, no ha entrat en el circuit d'ajuts institucionals.

Índex obres per sales d'estrena

| Apolo | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa, Espai Escènic Joan Brossa | Capitol | Condal | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure. Fabià Puigserver | Lliure. Espai Lliure | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del |
| Regina, Jove Teatre | Romea | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page