EN FILA ÍNDIA
Articles d'opinió sobre la política teatral
Cost màxim de la trucada: 0'67 euros + IVA
[Article sobre el nou sistema d'invitacions teatrals (núm. 221)]
- Els empresaris teatrals han canviat aquesta temporada la política d'invitacions a les estrenes dels espectacles. Hi tenen tot el dret. Però no oblidem que són ells els qui han sobrecarregat els mailings de convidats fins a uns límits que moltes vegades no tenen cap justificació.
- Però no és aquest el tema de l'article. Alguns dels teatres han adoptat, per fer les reserves de les invitacions, el sistema del contestador automàtic de luxe. M'explico: tot i que existeix el correu electrònic, més senzill i pràctic per a molts, aquest nou sistema és el de contractar una línia amb el famós 906 de prefix, aquell que, a saber per quins set sous, costa a preu d'or.
- Per tant, qui rep la invitació d'un empresari que utilitza aquest sistema telefònic és advertit que el cost màxim de la telefonada de reserva li costarà, per exemple, 0'67 euros més IVA. Com en un sorteig de producte de supermercat o una telefonada de participació en un programa de televisió.
- El problema comença quan el contestador ensinistrat per a fer reserves automàtiques té més xerrera del compte i la telefonada que podria costar màxim 1 cèntim, si fos normal, acaba convertint-se en una telefonada de més de 3 minuts que a preu de tarifa del 906 pot pujar tranquil.lament a la ratlla de 3 euros.
- El contestador en qüestió et dóna instruccions de tota mena. Polsi una tecla. Digui sí o no. Digui número per número el seu codi. Digui el seu nom. I després, polit com és, et repeteix: He reconegut tal número, he reconegut tal nom, és correcte?, digui sí o no, o no l'he reconegut, torni a començar, etètera, etcètera.
- El pitjor del cas és que, a més de ser una manera de fer propina per a la caixa de l'empresari teatral, ara que les propines dels acomodadors ja han desaparegut gairebé dels bons costums, el contestador ensinistrat de reserves no et pot resoldre cap dubte ni cap petit problema que tinguis... El temps de durada de l'espectacle; els serveis del teatre; el nom del director; o fins i tot la petició d'una fila de butaques especial perquè qui truca té una condicions físiques que no li permeten anar al teatre sense assegurar-se que hi podrà entrar o que podrà seure al passadís, si hi va, per exemple, amb cadira de rodes.
- Per a qualsevol dubte, algun d'aquests contestadors, facilita al final un telèfon normal i corrent. Però abans cal haver fet tot el recorregut de la reserva i, per tant, consumir els 3 euros del 906. Un peatge com el de les autopistes per pagar el privilegi de ser convidat al teatre.
- [10-11-2002]
La graella a foc roent
[Article sobre la crisi de l'Institut del Teatre i el Teatre Lliure (núm. 220)]
- Josep Montanyès va acceptar fins al 2005 fer-se càrrec de la direcció del nou Teatre Lliure, just en el moment del seu traspàs al Palau de l'Agricultura de Montjuïc i en substitució dels qui van dimitir (Lluís Pasqual i Guillem Jordi Graells), segons ells mateixos, per problemes de pressupost de manteniment i funcionament de les institucions per al nou complex "empotrat" dins el projecte, per ara només virtual, de la Ciutat del Teatre.
- Josep Montanyès va ser nomenat gerent d'aquest projecte virtual. Un càrrec que, ben mirat, no ha tingut gaires maldecaps perquè la Ciutat del Teatre no s'ha posat mai en funcionament tal com ho especifica el projecte fet en el seu dia per Lluís Pasqual, per encàrrec de Pasqual Maragall i recollit, finalment, per Joan Clos.
- Josep Montanyès va ser proposat director general interí de l'Institut del Teatre, també "empotrat" a la Ciutat del Teatre, després que el president de la Diputació de Barcelona, Manuel Royes cessés Pau Monterde, un director que ha mantingut com ha pogut el greu equilibri entre posar en marxa un nou espai, atendre les demandes de l'alumnat jove i emmirallat en el teatre del segle XXI, i les exigències del professorat descontent amb el nou règim administratiu de l'Institut.
- Però el conflicte ha esclatat de nou perquè el conflicte continua latent com tots els conflictes que no se solucionen amb un mínim de coherència.
- ¿Qui ha aconseguit, des de l'ombra, que una part de la professió dispari ara contra Josep Montanyès pel que, diuen, representa una acumulació de càrrecs?
- ¿A qui li ha preocupat, fins ara, si Mario Gas ha fet tres pel.lícules i tres musicals gairebé alhora o si Lluís Pasqual alternava la direcció pròpia, amb la del Teatre Lliure i la del Projecte Ciutat del Teatre, o si Calixt Bieito dirigeix el Teatre Romea, obre el Grec, fa mitja dotzena d'òperes i recorre mig món?
- La crisi, les crisis, en aquest cas, en el si de l'Institut del Teatre, en el si del Teatre Lliure, en el si virtual de la Ciutat del Teatre i, caldria afegir, en el si del Mercat de les Flors, amb el canvi de Joan Maria Gual per Andreu Morte al capdavant, és una mateixa crisi que s'estén com un foc en un bosc sec.
- ¿Qui fa córrer la llebre amb la cua encesa?
- A la vegada que, uns quants, parlen i opinen sobre la idoneïtat o no de l'acumulació de càrrecs de Josep Montanyès, un indubtable home de consens i bona pau, uns altres es mantenen ben a l'ombra, sense ni obrir boca, però ventant les teies imprescindibles perquè el foc no s'esmorteixi en les brases.
- Caldria buscar el "piròman". Hi és. Se sent ferit. I té un branquilló roent a cada un dels punts que estan en crisi: l'Institut del Teatre, la Ciutat del Teatre, el Mercat de les Flors, el Teatre Lliure... Mentrestant, s'arrossega pel complex de les Glòries, aquell del qual ningú ja no es recorda, que li va servir per actuar, també des de fora i a l'ombra, com a "piròman" en un altre moment contra els qui, per necessitat i honestedat professional, hi combregaven, malgrat ser titllats de "traïdors".
- El "piròman" teatral té nom i cognoms: la graella ja la tenim al foc roent. Més val que no hi posin els dits els que, creient que hi couran la costellada teatral, sense que s'ho pensin, per confiar-se més del compte, s'hi cremaran.
- [26-07-2002]
El metro més llarg i el Grec més curt
[Article sobre el Grec 2002 (núm. 219)]
- La línia 9 de BCN serà la del metro més llarg d'Europa. El va batejar fa poc a Badalona un dels candidats a la futura presidència de la Generalitat, Artur Mas. Això passa a la ciutat on es fa, en canvi, el festival d'estiu més curt d'Europa.
- El Grec 2002, intens en contingut, passarà, com sempre, de volada. I com sempre, tothom en té una mica la culpa: els programadors perquè no s'atreveixen a jugar més fort durant l'estiu en un país de platges i parcs temàtics; les institucions perquè no tenen prou pressupost, diuen, i confien en la política de la inversió del consumidor; la majoria dels professionals del teatre perquè han decidit que ja no és hora de córrer cap risc personal, tenint en compte les infraestructures públiques que té el país.
- El cas és que, la meitat d'aquestes infraestructures públiques, durant el mes de juliol, abaixen el teló. El Teatre Nacional de Catalunya, al costat d'un Auditori en ple funcionament durant el Grec, i uns jardins encara no prou explotats en temps d'estiu, es transformen en un fantasma adormit que no es desvetlla fins entrada la tardor. Millor sort li ha tocat de córrer al nou Lliure del Palau de l'Agricultura de Montjuïc que el Grec ha assumit com a propi per presentar-hi alguns dels espectacles més destacats com l'espectacle polonès 'Extinció!', que aporta un muntatge de més de set hores, en temps de donuts i coca-cola light.
- Sorprenentment, després de 25 anys, és la primera vegada que el govern de la Generalitat de Catalunya aporta una quantitat d'un cert gruix al Grec: 12 milions de pessetes (els tractes es van tancar encara en l'antiga moneda). La seva inèrcia a no participar-hi ve de tan lluny que algun comentarista ja ha donat per fet que enguany la Generalitat tampoc no hi participa.
- En honor a la veritat, cal reconèixer aquests 12 milions, una mena d'excusa de mal pagador, si tenim en compte que el potencial més important que el govern català podria aportar al festival més internacional del seu país seria el de les sales i l'entorn del Teatre Nacional de Catalunya, a les Glòries.
- És clar que els 12 milions de pessetes potser no vénen sols. També és el primer any que un director general de Promoció Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, de qui depèn l'àrea de teatre, és el protagonista d'un recital musicat de poemes seus al Convent de Sant Agustí, durant dues nits. El compositor Xavier Baulies ha posat música als poemes de Vicenç Llorca i els recita l'actriu Carme Elias. Per arrodonir el plat, hi col.laboren el Consorci de l'Auditori i l'Orquestra Ciutat de Barcelona i Nacional de Catalunya, organisme del qual el mateix director general poeta és, per exigències del càrrec, vicepresident.
- Si Artur Mas va posar ben sol la primera pedra de la línia 9 del metro, a Badalona, la més llarga d'Europa, és lògic que Vicenç Llorca posi la seva primera pedra al Festival escènic més curt de tot Europa.
- Proposo un petit xantatge: per al Grec del 2003, just abans de les eleccions catalanes, que s'apleguin tots els poetes funcionaris del govern català de més rang --n'hi ha un gavadal: Altaió, Pi de Cabanyes, Duarte, Llorca, Parcerisas, Pujals...-- i que la direcció del Grec els doni pistatxo. De segur que aleshores l'aportació de la Generalitat al festival creixerà com les carabasseres.
- [25-06-2002]
El teatre d'Europa amb més localitats
[Article sobre la temporada 2000-2001 del Teatre Nacional de Catalunya (núm. 218)]
- La frase la va pronunciar el director del Teatre Nacional de Catalunya en un moment de la presentació de la temporada 2000-2001 del TNC: "Aquest és un dels teatres d'Europa amb més localitats ofertades al llarg d'una temporada". I no ho deia pas amb cara de satisfacció sinó més aviat de resignació.
- És així, el TNC posa a la venda unes 250.000 entrades, segons dades de l'última temporada. L'assistència, que ha augmentat considerablement en relació a l'anterior temporada, s'ha situat en 166.000 espectadors més uns 10.000 espectadors en els espectacles de gira. La mitjana del TNC de les tres sales (Gran, Petita i Tallers) ha quedat en un 66% d'ocupació. Els abonats han pujat de 300 a 1.326, i les campanyes amb centres d'ensenyament i el programa Connecta't per a joves fins a 20 anys han tingut una considerable acceptació.
- Tot plegat sembla que allunyi una mena de "mala passa" que, durant dues temporades, ha tingut el TNC en el punt de mira i de desconfiança d'alguns, des del canvi de direcció de Josep Maria Flotats per Domènec Reixach. La temporada 2000-2001 es presenta com una fita de consolidació d'aquesta nova etapa. La sala Gran presenta cinc produccions amb l'opció del ganxo: Calderón de la Barca / Sergi Belbel; Àngel Guimerà / Ferran Madico; Èsquil / Georges Lavaudant; Frank Wedekind / Mario Gas; i la Cia DCA / Philippe Decouflé.
- La sala Petita se centra en la dramatúrgia contemporània i amb tres propostes considerades similars a les de la sala Gran: Henrik Ibsen / Carme Portaceli; Jaume Cabré / Joan Castells; i Edward Bond / Manuel Dueso.
- I la sala Tallers abandona el caràcter de sala estable, per dir-ho d'alguna manera, i concentra la creació més innovadora, el risc, l'experimentació, l'aventura teatral. Obre les portes als professionals del teatre i es converteix en una sala alternativa d'alt nivell: Toni Cabré / Toni Casares; Hristo Boitxev / Rafel Duran; Ateneu Popular. Circ / Xavi Mateu; George Tabori / Àlex Rigola; Roger Bernat / Roger Bernat bis; Gelabert Azopardi / Gelabert Azzopardi bis; IT Dansa / Catherina Allard; i Mal Pelo / María Muños i Pep Ramis.
- El Teatre Nacional de Catalunya ha tancat també el conflicte laboral que va enterbolir algunes de les estrenes de l'última temporada. La signatura del conveni acaba des d'aquesta setmana mateix amb els estira-i-arronsa entre empresa i treballadors. El calendari del TNC s'amplia: des del 20 de setembre al 17 de juny, amb 16 espectacles i 485 representacions previstes. I una sorpresa d'última hora, la incorporació al Festival Grec 2001 amb un espectacle sobre Joan Brossa i l'acollida d'una de les produccions internacionals del Grec de l'any que ve.
- Aquesta olla de les Glòries bullirà aquesta temporada amb 1.655 milions de pessetes, dels quals 775'5 milions són bàsicament per a producció i drets dels espectacles i la resta per a manteniment i despeses de funcionament general. En la presentació de la programació, l'àmplia representació del sector professional és la millor contraportada dels pressupostos. Caldrà, doncs, que tots treballin encara molt perquè l'espai escènic amb més oferta de localitats de tot Europa augmenti la mitjana d'espectadors i, ni que no hagi de ser rendible, perquè la funció d'un espai cultural públic no hauria de ser aquesta, almenys sí que compensi les dimensions, la infrastructura invertida i no abandoni la idea que el sud d'Europa està creant un dels eixos teatrals més importants amb el Teatre Nacional de Catalunya i la futura Ciutat del Teatre.
- Afortunadament, els que fa anys que maten el corcó de l'orella preguntant a tort i a dret per què calen tants espais públics teatrals en una mateixa ciutat se n'han anat de vacances, morts d'avorriment. És l'hora de dir-los, perquè ho sàpiguen quan tornin, que calen perquè una conurbació de més de 3 milions d'habitants no pot viure només de teatre de bulevard, de programes de pit i cuixa i de clàssics nostàlgics en versió castissa.
- L'anècdota de la jornada: la proclama de Romà Cuyàs, conseller del TNC, reclamant a l'Ajuntament de Barcelona més sensibilitat pel transport públic de l'eix cultural de les Glòries. Té raó: un servidor, que sempre utilitza els transports públics, s'ha trobat més d'una vegada, amb el conductor o la conductora del Tomb Bus Especial (el blau) dormint com un soc damunt el volant, esperant els aspirants a viatgers. ¿Com pot ser que fins i tot el bus hagi acabat representant un hàbit elitista de la ciutat que compta amb el teatre públic amb més localitats per temporada de tot Europa?
Estem ben servits...
[Article sobre el Projecte Ciutat del Teatre, del futur complex de Montjuïc (núm. 217)]
- El portaveu del grup municipal de Convergència i Unió (CiU), Josep Miró i Ardèvol, va anunciar fa uns dies que preguntaria a l'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, Joan Clos, com pensava finançar el cost anual del Projecte Ciutat del Teatre, que el seu antecessor, Pasqual Maragall, va encarregar per planificar els espais teatrals del complex de Montjuïc.
- Una cosa és clara: el senyor Miró i Ardèvol llegeix els diaris. O, com a mínim, llegeix els retalls dels diaris que el seu servei de premsa li proporciona cada matí, costum estès entre la professió política com si, en les fotocòpies curosament ampliades dels seus caps de premsa, les notícies prenguessin un relleu especial, fora dels altres articles de societat, política, economia, internacional, cultura, i lluny de l'anguniosa publicitat que sovint trenca la geometria quadriculada de les capçaleres, les columnetes i els articles a peu de pàgina. Però, ai, malfieu-vos de les fotocòpies!
- Dic tot això perquè el senyor Miró i Ardèvol, en les seves declaracions, fetes pel Pont de la Constitució, va manifestar també una simpàtica ignorància o una falta d'assessorament previ sobre el tema, a més d'un arrecerament cap a mals pensaments similars des de les mateixes files de govern socialista, no només pel que fa al «Projecte Ciutat del Teatre», que ha comissionat l'actual codirector del Teatre Lliure i exdirector de l'Odéon - Théâtre de l'Europe, Lluís Pasqual, sinó per l'estat del teatre, els últims dies del segle XX, a Catalunya i, particularment, a la ciutat de Barcelona, que molts veuen, o desitgen veure, com la capital teatral del sud d'Europa.
- Per exemple: preguntar com es pensen finançar els 3.354 milions de pessetes anuals que costaria "el Projecte Ciutat del Teatre" és caure en el parany estratègic que, uns dies abans, els mateixos artífexs del «Projecte» van proporcionr a l'opinió pública mitjançant la premsa, sense que la majoria de mitjans de comunicació es preocupés de desgranar, restar, treure i afegir res a aquesta informació.
- Si els comunicadors s'haguessin preocupat de contrastar i d'analitzar la informació donada pel mateix comissionat del «Projecte», haurien arribat a la conclusió que el que s'anomena «Projecte Ciutat del Teatre» és, encara, com s'ha dit tantes vegades, un «Projecte». I, com a tal, l'esverament de segons quins polítics, alimentat, tot s'ha de dir, pels titulars alarmants, més propicis a reflectir les actituds escèptiques dels professionals i els empresaris del teatre que no pas el contingut del «Projecte», han deixat de banda un aclariment tan essencial com dir que aquest pressupost de 3.354 milions anuals, donat a priori en el «Projecte CdT», refon els pressupostos habituals de fa anys del Mercat de les Flors, de les sales de l'Institut del Teatre, del Palau de l'Agricultura del Teatre Lliure i dels espais a l'aire lliure que encerclen la CdT, a més d'un espai de nova proposta, batejat com a "Fòrum", que vol ser més la "piràmide" del Louvre, és a dir, un centre de recepció, que no pas un espai escènic.
- Per tant, si d'aquests 3.354 milions de pessetes, es dedueixen els pressupostos actuals de tots els espais que es refondrien a Montjuïc, s'hi afegeixen les dotacions pròpies d'uns espais que, sens dubte, els seus directors o gestors voldran més europeus, més rics de contingut i més públics, el cost es redueix considerablement i la xifra se situa entre les mitjanes més corrents en complexos escènics europeus que gaudeixen d'un prestigi sense fissures. A més, la xifra no s'ha donat sense una contraprestació. I les mateixes informacions aclarien que el complex de la Ciutat del Teatre comptaria amb 6 sales, una mitjana de 45 produccions anuals, un programa de 94 concerts i una previsió de 50% de taquillatge, comptant que les institucions (millor totes que no pas una a una si s'escull el model de finançament del mateix Teatre Lliure, L'Auditori o el Liceu) hi haurien d'aportar l'altre 50% restant, és a dir, i parlant sempre encara en clau de supòsit: 1.677 milions de pessetes. Qui vulgui que compari el nombre de produccions d'un Liceu o d'un Teatre Nacional de Catalunya i estableixi semblances i diferències amb els seus pressupostos i els seus resultats.
- ¿D'on vénen, doncs, els esgarips, abans de començar? Molt senzill: d'un clima heretat de la desencertada gestió política del complex del Teatre Nacional de Catalunya que es vol exportar ara, amb interessos no gens ocults, al complex del «Projecte Ciutat del Teatre». De les cessions a mans privades de l'antic Centre Dramàtic, amb seu al Romea, o del Teatre Poliorama, i de la tan criticada línia de repartiment d'ajuts a pessics, que no permet, sovint, veure el resultat de conjunt.
- No retraurem ara, una vegada més, el desconcert que regna en el si del consell de gestió del TNC per la falta de definició política, per la dificultat de recuperar un públic fidel i necessari, i per les línies que aclareixin, d'una vegada, per què el govern de la Generalitat de Catalunya ha fet en solitari el seu "Pompidou" particular a les Glòries amb tots els dispendis urbanístics i infrastructurals corresponents i la rematada final, a contracor de la gran majoria popular i professional, amb la destitució de Josep Maria Flotats, el fundador i director del primer any i mig del TNC.
- El senyor Miró i Ardèvol, portaveu de CiU a l'Ajuntament de Barcelona, que és qui ens ocupa ara, no ha tingut en compte tot això i, per postres, ha afirmat amb veu d'espectador de Revista de l'Espectacle: "El teatre, a Barcelona, està ben servit". És a dir, parafrasejant els desitjos d'alguna altra veu, precipitada, de fa uns dies: "El Projecte Ciutat del Teatre, és totalment prescindible" (Adetca i Daniel Martínez, sic).
- El cas és que Miró i Ardèvol té una bona part de raó. De "ben servits", hi estem, de fa temps. Només cal repassar la cartellera teatral de la ciutat de Barcelona (repeteixo, de la pretesa capital teatral europea del sud d'Europa). En el període dels últims quinze dies del segle XX, hi trobem només un gran muntatge de teatre considerat no comercial, 'L'estiueig' (TNC), i dues obres de les mateixes característiques, però en espais mitjans o petits, 'La nit de les tríbades' (Teatre Lliure) i 'Tots eren fills meus' (Teatre Romea). Un esforç considerable d'algunes sales petites amb peces alternatives que, dissortadament, passen molt per alt del gran públic, i una allau de teatre clarament comercial, perfectament lícit, però amb el perill de la pèrdua de nivell que una capital cultural europea hauria d'oferir. Per rematar-ho encara més, la cartellera té un elevat índex de teatre en llengua castellana, en les grans sales privades, com no es produïa en els últims vint anys.
- El senyor Miró i Ardèvol no s'ha adonat d'això. Ni del descens d'espectadors reals de teatre, si analizem bé les dades i deduïm palaus d'esports, auditoris i espectacles de banderola i gran esponsorització, ni dels fracassos sonats de muntatges prèviament subvencionats pel govern català, ni de les desercions de companyies i de primers noms de l'escena catalana en una mena d'emigració errant, esperant que torni el bon temps.
- El nivell de qualitat de qualsevol indústria cultural no es mesura, ni que les estadístiques i les audiències i els seus controladors ens hi hagin acostumat, per les xifres, els espais i els projectes fets o per fer. El nivell de qualitat de qualsevol indústria cultural es mesura pel baròmetre específic del que ofereixen els creadors, per la pressió atmosfèrica que desprenen, per la satisfacció col.lectiva que proporcionen, pel canvi que provoquen en la mateixa indústria creativa i en la societat en conjunt.
- El teatre català dels últims anys s'havia mogut per aquest baròmetre i havia sabut combinar diferents gèneres teatrals en una línia clara de potenciació de tots els sectors. I la mateixa professió, i també una bona part dels empresaris, han reconegut durant molt de temps la falta d'infrastructures i la falta de programes que contribuïssin a dignificar el teatre català.
- Continuar amb l'escassa presència de teatre internacional a Barcelona, continuar amb l'oferta gairebé exclusiva de comèdia i teatre de bulevard, continuar amb el silenci de les veus crítiques per no perdre la butaca, i continuar amb les reaccions, entre provincianes i mesquines, de veure amb mals ulls un «Projecte» de teatre per al segle XXI, com el de la Ciutat del Teatre -possible només amb l'únic compromís que el pot garantir: el suport públic-, seria un error cultural més d'aquesta cua de segle amb conseqüències imprevisibles per al teatre català.
- I aleshores sí que estarem ben servits.
El Grec que Vol i el Grec que Dol
[Article d'opinió [núm. 216] sobre la política teatral del Festival d'Estiu de Barcelona Grec 99][Publicat Setmanari El Temps, 5 juliol 1999]
- Acaba una etapa del Festival d'Estiu de Barcelona. Xavier Albertí deixa la direcció després de quatre anys. Es preveuen relleus a l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB). I l'experiència de farcir al màxim un programa teatral ha tocat sostre. El Grec, amb virtuts i defectes, és un Festival que vol i dol.
- Vol quedar bé amb l'espectador més heterogeni. Vol acontentar els productors. Vol donar joc a les sales privades. Vol fer bullir els espais oberts de teatre d'estiu. Vol fer un festival del sud d'Europa. I vol tocar el prestigi amb la punta dels dits a canvi d'una temerària estrena oficial cada dos dies.
- Però, al Grec, també li dol tot allò que vol. La línia heretada per Xavier Albertí, que en quatre anys ha revisat, corregit i augmentat, amb notables encerts, és també una línia que requereix no només un pressupost considerable sinó que aquest pressupost arribi eficaçment a les arques de la creació-producció.
- El Grec 99 ha arrencat amb un pressupost de 1.200 milions de pessetes. Un 67% per a contractació de companyies i producció. És una bona xifra que redueix la tendència a fer festivals per destinar més recursos a la promoció que a la producció. Però el Grec encara dol perquè aquest 67% l'ha de repartir entre massa mans (el pressupost, és clar, engloba teatre, dansa i música).
- I és per això que la programació teatral del Grec navega entre una Secció Oberta -la dels promotors privats- i una Secció Oficial -la signada pel director del Grec- en un poti-poti que desorienta els més experts i distorsiona el caràcter que hauria de tenir un Festival d'Estiu de vocació europea.
- De fet, poca cosa pot fer una direcció del Grec si, a l'hora de programar teatre, disposa d'una única sala tancada (MdF) i un amfiteatre (Grec), els dos únics espais de caràcter públic. La falta d'acord institucional (Generalitat-Ajuntament) fa que tres sales del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), per exemple, estiguin tancades mentre Barcelona bull, almenys aparentment, en banys de Festival d'Estiu.
- De 24 ofertes de la Secció Oficial -el segell teatral del Grec 99- la presència del Piccolo Teatro di Milano escel.leix per sobre de totes les altres amb 'Arlecchino, servitore di due padroni'. Un 'Hamlet' i un 'Molt soroll per no res' posen el tret convencionalment shakesperià. 'Una joventut Europea' continua en la recerca de la General Elèctrica. Un 'Això guixa', de Pere Quart, compleix amb el centenari del poeta. Un 'Suïcida', de Nikolai Erdman, posa a prova el risc d'una companyia en mans de la professió. I una amortització de museus, patis i convents, és una evidència del dèficit pendent de sales públiques en condicions.
- El Grec 00 (¿dissenyadors, serà així al 2000?) pot ser un bon punt d'arrencada perquè la màquina del Grec que Vol i la màquina del Grec que Dol s'encarrilin aparellades.
¿Sense Gaires Aires Espanyols?
[Article d'opinió [núm. 215] sobre la gala dels II Premis Max de les Arts Escèniques de la SGAE a L'Auditori de Barcelona][Publicat Setmanari El Temps, 11 juny 1999]
- La Gala dels premis Max de les Arts Escèniques convocats per la SGAE no es lliuren dels malentesos. En la primera edició, a Madrid, els xiulets van fer pujar els colors de la cara a l'ara ja exministra Esperanza Aguirre. En la segona edició, a L'Auditori de Barcelona, el 31 de maig, l'absència de Josep M. Flotats ha "decebut" algun representant de la SGAE perquè l'exdirector del TNC i promotor de l'espectacle més guardonat dels Max no es va deixar temptar ni per la poma amb antifaç de Joan Brossa. "Que s'ho facin sols, però no aquí!", va arribar a dir algun sgaeaire, en relació al rastre que la guerra del TNC ha deixat entre Josep M. Flotats i el conseller Joan Maria Pujals.
- Xiulets i guerres a banda (Kosovo és pitjor), les votacions de més de 12.000 professionals de les arts escèniques sobre les 20 categories dels premis Max havien aixecat una eufòria excessiva a causa de la presència entre els finalistes de nombrosos professionals de l'escena catalana. La gala, però, va ser un exemple clar de majories i minories. Al marge de l'èxit de l'obra 'Arte', de Josep Maria Flotats -un triomf català a mitges perquè és una producció posada en peu a Madrid i feta en castellà-, les ternes de finalistes van anar deixant pel camí professionals i companyies com Cesc Gelabert, Anna Lizaran, Montserrat Carulla, Vicky Peña, Albert Boadella, Guys&Dolls, Maria del Mar Bonet, Els Joglars, Focus, Joan Alavedra, Núria Espert, El Florido Pensil, Mario Gas, Òscar Tusquets... I 'Els Pirates', de Dagoll Dagom, van guanyar, sí, però, alerta al matís, per 'Los Piratas'.
- No és que calgui saber perdre, com diuen els esportistes; més aviat és que, segons on, no cal voler guanyar. La II edició dels Premis Max havia aixecat uns aires de triomf provincià sense comptar que molts dels espectacles i intèrprets finalistes havien fet temporada només a Catalunya. La majoria dels dotze milers de professionals que van votar l'última fase van escombrar tranquil.lament cap a casa perquè no es pot votar un muntatge teatral sense haver-lo vist. El teatre no és el cine. I en la seva major part neix, creix i mor al seu lloc d'origen. ¿Si el teatre fos l'esport potser també necessitaria firmes per tenir seleccions catalanes?
- Sort que en la Gala dels Max a L'Auditori de Barcelona, després de jugar dues llargues hores a la gallineta cega buscant els sobres dels guanyadors -estatueta d'honor per a Comediants!-, hi havia paneres amb secallons, panses i figues, nous i ametlles. ¿La mel i mató arribarà un altre any?
Trenta anys a la recerca del teatre perdut
[Article d'opinió [núm. 214] sobre el XXX Sitges Teatre Internacional (STI 99).
Publicat Suplement DDD, Diari Avui, 28 de maig de 1999]
- Trenta anys d'un festival és una mostra evident de resistència si es té en compte que, a cada edició, els seus respectius directors han lamentat o bé la falta d'augment de pressupost, o bé la falta d'infrastructura organitzativa que permeti fer un festival com el de Sitges amb tot el que representa, almenys quan se'l té per internacional i així se l'anomena.
- Fa l'efecte que el Sitges Teatre Internacional (STI) serveixi molt poc de plataforma i mantingui aquest aire de final de curs d'alta volada de les arts escèniques que permet reunir creadors catalans i estrangers en un intercanvi més interprofessional que no pas de seducció de l'espectador.
- L'STI té molt poc de plataforma si advertim que, en aquesta edició, només un dels muntatges, el de la General Elèctrica que dirigeix Roger Bernat, està programat, de moment, per continuar, ja se sap que reelaborat, dins el pròxim Festival Grec amb 'Una joventut europea'. És a dir, a quinze dies d'un festival com el Grec, també amb vocació internacional, propostes com les de Gabor Tompa, director hongarès amb actors catalans i el seu espectacle 'Tango', o les de la coreògrafa búlgara Yvette Bozsik, o les de la granadina establerta a França, Blanca Li, passaran per Sitges, amb assistències, segurament, mínimes, més sota l'expectació gremial que no pas amb repercussió en el subconscient de l'espectador.
- És clar que, posats a buscar coordinacions impossibles, també costa d'entendre que la proposta internacional de Pina Bausch, prevista al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), just dos dies abans de la inauguració del Grec, no hagi pogut formar part del programa del Festival d'Estiu de Barcelona. Si recordem els bons propòsits de Domènec Reixach i de Xavier Albertí, directors del TNC i del Grec respectivament, a inicis de temporada, els dos es disposaven interessats a refondre el pas de Pina Bausch per Barcelona en una col.laboració entre el TNC i el Grec. No es pot dir que hagi plogut gaire des d'aleshores, però el resultat "impossible" salta a la vista.
- A moltes de les propostes del Sitges Teatre Internacional, doncs, els passa com a la proposta de Pina Bausch. Els bons propòsits hi són, però els esborra el temps. Si el teatre de reflexió, la dansa contemporània i els espectacles de petit format ja tenen prou dificultats per sobreviure en la cartellera del dia a dia de la temporada per falta d'un públic interessat en les propostes que no responen bàsicament a les ofertes anomenades comercials, més dificultats tenen encara les propostes d'un certamen com l'STI, comprimit en uns quants dies del mes de juny, que, en la majoria d'ocasions, passen per alt dels mitjans informatius més generals.
- Per això té molt de mèrit que un Festival com el de Sitges compleixi trenta anys. Sobretot té mèrit que els últims anys s'hagi establert una línia decidida de suport als creadors catalans, gràcies al director Joan Ollé, tot i que es clami en un desert. Sobretot té mèrit perquè en una època de restriccions d'ajuts institucionals es continuen mantenint tres grans festivals en poques llengües geogràfiques i temporals a la rodona: el de Sitges, el Grec i el de Tàrrega, amb l'absència d'un Gran Frestival de Tardor. Els tres campant-se-les tan fresques cadascun a la seva. Els tres a la recerca del teatre perdut que durant la temporada no treu el nas per cap forat de la cartellera, si no és en comptades excepcions.
Aclariment (DDD, 04.06.99)
En el DDD de divendres passat, es deia que només un espectacle del SIT 99, el de la General Elèctrica ('Una joventut catalana') es veuria també dins el Festival Grec 99. Un cop tancat el programa, es confirma que es reprendran en el Grec: 'Dies de festa', 'Ultramarins', 'State of emergency', i el resultat d'un workshop de Jan Lawers. A més, 'Tango', fora del Grec, es presentarà al Teatre Lliure.
Els Gegants de París
[Article d'opinió [núm. 213] sobre la temporada de la Sala Gran del TNC en ele primer any de direcció de Domènec Reixach.
Publicat Suplement DDD, Diari Avui, 9 d'abril de 1999]
- 'Els gegants de la muntanya', de Luigi Pirandello és l'última aposta important, per la seva gran factura, de la primera temporada dirigida per Domènec Reixach, al Teatre Nacional de Catalunya. És una altra prova de foc perquè serà la primera "exportació" del TNC, a entrants d'estiu, a París, a la seu de l'Odéon. És una altra prova de foc per saber quin públic s'interessa per una obra de teatre poc convencional que ja va ocupar fa nou anys el reduït espai del Teatre Lliure. És també una prova de foc per saber si una direcció signada per Georges Lavaudant, el director de l'Odéon-Théâtre de l'Europe, i per l'escenògraf Jean Pierre Vergier, atrau un públic teatral. És una prova de foc perquè insisteix a no cedir a la pretesa comercialitat que exigeix una Sala Gran com la del TNC i s'afegeix al risc que ha representat per a aquest espai públic la posada en escena de 'Galatea', de Josep M. de Sagarra, o de la singular versió de 'Mesura per mesura', de William Shakespeare. ¿Que les mitjanes hagin pujat és un bon senyal? ¿Que aquesta mena de "got doble" que és la Sala Gran del TNC s'hagi vist últimament mig ple és un bon símptoma per encarar el 1999-2000? Les comparacions són odioses, però: ¿'Tot esperant Godot', l'èxit més recent del Teatre Lliure, té només el sostre que ha fet de 12.000 espectadors en propi camp, més els espectadors de gira, o podria tirar més alt? ¿'Els gegants de la muntanya' tenen el sostre aproximat d'uns 35.000 espectadors de sortida o no hi arribaran? La pregunta s'ha formulat sovint aquesta temporada, una temporada marcada per la comèdia d'èxit i la discreció del teatre de text. ¿A l'any 2000 continuarem fent teatre per augmentar espectadors o farem, per fi, espectadors de teatre?
¿Una ciutat de teatres?
[Article d'opinió [núm. 212] sobre les dades d'espectadors de Barcelona.
Publicat Setmanari El Temps, núm. 765, 15 febrer 1999]
- L'illa del flamant centre del Triangle de Barcelona ha lluït durant molts dies un eslògan a tot drap: "Barcelona, ciutat de teatres". Una campanya de caràcter comercial és lícita si no enganya. I per això, la pregunta seria: ¿És realment Barcelona una ciutat de teatres?
- A primer cop d'ull pot semblar que sí. Les dades d'espectadors del 1998 ho confirmen. En aquest moment -i ho dic així perquè s'espera la reobertura immediata del Capsa i la consolidació del vell projecte de la cúpula del Coliseum-, els teatres que tenen temporada estable al nucli urbà de Barcelona ocupen una de les franges importants de les butaques disponibles. Una trentena de sales mantenen un ritme gairebé ininterromput de programació. Comença ser hora de notar que, d'aquesta trentena de sales, només sis són, a hores d'ara, de titularitat pública.
- La comèdia, el musical, el teatre de factura lleugera ha dominat la cartellera més recent d'aquesta 'Barcelona, ciutat de teatres'. Mentrestant, les poques sales que programen teatre clàssic, teatre de les idees, teatre que s'autoadjudica el qualificatiu de qualitat, no viuen el millor moment de la història.
- Fem recompte: trobem quatre Shakespeare (TNC, Mercat de les Flors, Versus i Goya), un Molière (Romea), una Rodoreda (TNC), un Beckett (Lliure) i cinc autors contemporanis (Villarroel, Beckett, Poliorama i TNC). Entre tots no arriben al 50% de la programació, i molt menys si ho comptéssim en cabuda real.
- Per tant, els milers d'espectadors hi són -no és hora ara de dubtar d'unes xifres que Adetca fa cada vegada més primmirades ni que se l'acusi de portar aigua al seu molí-, però hi són sempre que es tracti de garantir que l'espectacle és un succedani, en directe, de la distracció televisiva. Els milers d'espectadors ja no hi són tant -i aquesta apreciació s'escapa de les dades objectives- quan la proposta és més arriscada. I no voldria associar "risc" a "minoria" perquè és una excusa de mal pagador o de "gestor cultural" que no em fa el pes.
- L'eslògan "Barcelona, ciutat de teatres" no ha aclarit si Barcelona és també la ciutat del Teatre, del teatre en majúscula. Del teatre que l'equipari a altres ciutats del teatre europees. L'eslògan "Barcelona, ciutat de teatres" respira aires d'eslògan botiguer. I no és estrany. En un país assetjat per les grans superfícies, diuen que la seva "capital" té 35.000 botigues, però tampoc no aclareixen quants clients té cada botiga i quants en té cada gran superfície.
- Doncs, amb els teatres, passa si fa no fa el mateix. Les dades d'espectadors serveixen per revelar poc o molt que s'ha aconseguit fer "un teatre d'espectadors", però que no s'ha aconseguit fer "espectadors de teatre". ¿I, si no, com s'expliquen les mínimes assistències a espectacles teatrals d'indubtable qualitat i les afluències massives a espectacles més aviat parateatrals que semblen fets per engrossir només la quantitat?
El teatre trenca la vidriola
[Article d'opinió [núm. 211] sobre les dades d'espectadors de Barcelona.
Publicat Suplement DDD, diari Avui, 19 febrer 1999]
- Barcelona ha passat en cinc anys de tenir 1.042.766 espectadors a 1.975.027, segons les últimes dades elaborades per Adetca, l'Associació d'Empresaris de Teatre de Catalunya. Però les dades sempre són relatives i, en el cas del teatre, el "nit a nit" i el "sala a sala" és allò que pren el pols a la realitat de l'oferta i la demanda teatral.
- Barcelona s'ha convertit en una de les ciutats amb més índex d'ocupació teatral si comparem les dades d'espectadors amb els habitants d'altres ciutats europees. S'ha arribat als 2 milions d'espectadors durant el 1998. Londres en té uns 11 milions, i Madrid en té uns 2'5. Però Londres supera sis vegades el nombre d'habitants i compta amb uns recursos turístics de "visitants teatrals" que Barcelona no té. Madrid té també el doble d'habitants que Barcelona.
- L'obra 'La extraña pareja' és un testimoni d'aquesta evolució. Ha reunit en cinc anys un milió d'espectadors. Ara han anunciat que s'aturen el mes d'abril. Paco Morán i Joan Pera són un exponent de l'anomenat teatre d'èxit, o comercial, o, com es diu per sortir al pas del dilema qualitat/quantitat, "teatre popular", per distingir-lo del teatre "clàssic" o "teatre de les idees".
- Dels 2 milions d'espectadors, però, la realitat de "caixa o faixa" detecta que només 1.610.700 individus s'han rascat la butxaca i que la resta, 364.000, són convidats i espectadors d'intercanvi publicitari. Això preocupa tant els empresaris teatrals que el Dia Mundial del Teatre (27 març), engegaran una doble campanya: captar més espectadors i fer una normativa que redueixi els convidats.
- No és estrany si tenim en compte que hi ha en aquest moment 36 sales teatrals (6 d'elles públiques) i que la previsió de més espais escènics posa en alerta els promotors. Si hi ha més espais i els espectadors no augmenten, baixarà la mitjana. I si bé a Londres diuen que sobreviuen amb una mitjana del 35%, a Barcelona, per ara i tant, baixar del 40% (s'està en el 50%) es considera un risc econòmic. Per això es vol convèncer, doncs, el públic de rodalia (en llenguatge de Renfe) perquè utilitzi més els teatres de Barcelona (cosa que no farà gens de gràcia als promotors de teatres d'altres ciutats catalanes que, contràriament, ho tenen difícil per xuclar públic de consum barceloní).
- Un any de dades (489 produccions) dóna sorpreses i moltes contradiccions. Així, per citar els espectacles més recents, constatar que, dins del 1998, 'Galatea' (TNC) ha tingut uns 10.000 espectadors sobre una previsió de 32.000; que 'Klowns' (Lliure) n'ha rebut 3.000 sobre una previsió de 12.000; que 'Apocalipsi' (TNC) ha tingut 737 espectadors sobre una previsió de 10.000; que 'Misery' n'ha obtingut 6.753 sobre una previsió de 54.780; que 'Àngels' (Tívoli) ha fet 10.000 espectadors sobre una previsió de 48.000; o que 'A la jungla de les ciutats' (Mercat de les Flors) n'ha fet 1.800 sobre una previsió de 13.000, deixa un aire de preocupació. ¿Quin teatre consum l'espectador majoritari? Les mitjanes més altes, com sempre, en sales grans: el Capitol (80%), el Victòria (72%) i el Poliorama (71%). Són dos milions, sí, ¿però estan ben repartits?
La dotzena del frare
[Article d'opinió [núm. 210] sobre l'estrena de l'obra 'Galatea', de Josep Maria de Sagarra, al Teatre Nacional de Catalunya. [Publicat al Suplement DDD, diari Avui, 13.11.98]
(Els 13 espectacles amb més espectadors durant el 1998)
- La extraña pareja ............... 145.554
- Rubianes solamente ............. 105.655
- El florido pensil .............. 84.249
- Els pirates ................... 79.502
- Entretrès ..................... 75.867
- El somni de Mozart ............. 63.880
- El sopar dels idiotes .......... 63.407
- Políticament incorrecte ........ 61.158
- Criatures ..................... 47.566
- De què parlàvem? .............. 44.131
- Guys & Dolls .................. 37.941
- L'auca del senyor Esteve ....... 22.979
- La reina de bellesa de Leenane . 18.785
Ai, aquell 98!
- Àngels Gonyalons i Josep Maria Flotats sóns dues aus migratòries d'aquest any. Ella acaba d'estrenar 'Chicago'. I ell ha estrenat 'Art'. Els dos, a Madrid. Els dos, en castellà. Són dos casos evidents de l'altra cara de la moneda. Podrien passar a la història amb el títol: "Ai, aquell 98!". Ella, per haver vist frustrades les previsions d'espectadors d''Àngels' (una de les seves millors produccions). Ell, per haver posat a navegar el "vaixell" del TNC amb una ocupació alta i per haver-se llençat a mar sense flotador enmig d'un temporal inesperat. Són dues oportunitats perdudes del teatre català més recent. Dues taques negres enmig de l'eufòria dels 2 milions, de l'eufòria de les mitjanes altes i de la incertesa de les mitjanes més baixes. Dues cites pendents d'aquí al 2000.
Escenografies en blanc i negre
[Article d'opinió [núm. 209] sobre l'espai escènic creat per al muntatge 'Tot esperant Godot', de Samuel Beckett, dirigit per Lluís Pasqual, al Teatre Lliure de Barcelona]
Publicat Suplement DDD, Diari Avui, 5 de febrer de 1999]
- Aquesta temporada, la presència d'artistes plàstics com a escenògrafs de muntatges teatrals coincideix en el temps. S'acaben de veure dues escenografies d'Antoni Taulé. Una a la sala Tallers del TNC ('El maniquí') i l'altre al Teatre Romea ('Les dones sàvies').
- L'estrena de 'Tot esperant Godot' al Teatre Lliure aporta una altra creació escenogràfica, en aquest cas de Federic Amat, un veterà a combinar diferents llenguatges i a crear vestuari i escenografies per al teatre i la dansa. ¿Què se'n fa d'aquestes creacions escenogràfiques un cop el muntatge ha acabat? En alguns casos van a parar al desguàs i, en alguns altres, dormiten als magatzems esperant que algunes peces entrin en fase de reciclatge. Propostes, però, com les de Frederic Amat o les d'Antoni Taulé, o la que un dia va fer Antoni Tàpies per a 'Johnny va agafar el seu fusell', són peces que tenen un caràcter de creació contemporània i que sorgeixen des de l'òptica de l'artista multidisciplinar.
- La pèrdua de vista d'escenografies com aquestes contrasta amb la buidor que presenten espais com el Macba, per exemple. Immenses parets blanques que demanen a crits mostrar allò que es crea avui mateix. Frederic Amat té també en reserva el seu projecte frustrat per al sostre del Liceu. Ell mateix parla d'una proposta de contemporaneïtat que contrastava amb la reconstrucció clàssica del Liceu. I s'estranya que des del mateix Liceu es digui que ningú no s'ha queixat sobre el projecte triat (Perejaume), quan el públic no ha tingut l'oportunitat de veure'ls tots. La creació escenogràfica d'Amat més recent es descobrirà a 'Tot esperant Godot'. ¿Serà una altra inversió pública en art que tindrà també uns mesos de vida? ¿O el cautxú és massa negre per a les parets blanques de les seus museístiques institucionals?
¿1.999.000 espectadors de teatre?
[Article d'opinió [núm. 208] sobre la previsió teatral de l'any 1999.
Publicat Setmanari El Temps, núm. 759, 4 gener 1999]
- ¿Serà el 1999 l'any dels 2 milions d'espectadors? La xifra és una de les fites que sembla que té aquest any l'audiència de les arts escèniques. Però a banda d'aquest salt quantitatiu, les noves infrastructures marcaran notablement l'any dels nous. El primer a estrenar-se serà el Teatre Romea (antiga seu del dissolt Centre Dramàtic de la Generalitat), que Focus dedicarà a obres de text clàssiques i contemporànies, des del gener, a l'espera que Calixto Bieito es faci càrrec de la direcció artística, amb una companyia estable, a partir de la tardor.
- Teatreneu vol obrir les portes del remodelat teatre de Gràcia el mes de febrer, amb un concepte diferent, amb dues sales i una programació musical i teatral, a banda d'oferir un espai de confluència d'associacions i fundacions. El nou Auditori de Música de Barcelona donarà el do de pit al mes d'abril, quan una escultura gegant de Pablo Palazuelo s'hagi instal.lat al "foyer" de l'AMB que tindrà una sala gran per a 2.600 melòmans i una de cambra per a uns 700. Al setembre, l'antic Studio 54 o Teatre Espanyol, del Paral.lel, reobrirà, refet de nou, com a Scènic Barcelona, una sala de festes amb espectacle inclòs, que dirigirà Coco Comín.
- També al Paral.lel, el Teatre Victòria s'enfrontarà de nou a una temporada completa després d'uns anys d'haver acollit el Liceu, mentre El Molino posarà una altra vegada les aspes en remull. Cap a finals d'any, el nou Gran Teatre del Liceu reobrirà les portes amb l'òpera Turandot, de Puccini, dirigida per Núria Espert. El nou Liceu haurà representat una inversió de més de 14.000 milions de pessetes.
- També cap a finals d'any, s'espera que la nova seu de l'Institut del Teatre posi en marxa un dels pilars que es contemplen dins el Projecte Ciutat del Teatre, un Projecte que el seu comissionat, Lluís Pasqual, haurà lliurat com a definitiu abans de l'estiu. La nova seu del Teatre Lliure, el Palau de l'Agricultura, a tocar de l'Institut del Teatre i del Mercat de les Flors, haurà d'esperar que passi l'any dels nous i arribi el dels zeros per començar a funcionar. A pesar del ritme de les obres de Montjuïc, el ple rendiment del nou Lliure no arribarà fins al 2002, i si l'Ajuntament de Barcelona acceptés posar en marxa el Projecte de la Ciutat del Teatre, la fita podria ser el 2004 per a tot el complex. Mentrestant, el Lliure de Gràcia començarà una nova etapa artística amb Lluís Pasqual i Guillem-Jordi Graells de codirectors, després del període dirigit per Lluís Homar.
- L'any 1999 també serà l'any clau de la nova línia artística del Teatre Nacional de Catalunya, després de la destitució de Josep M. Flotats i la nominació de Domènec Reixach com a director. Els tres mesos inicials de temporada, el TNC no ha mantingut ni augmentat el públic esperat, a pesar d'una programació arriscada i oberta. La primera meitat del 1999 serà decisiva per retrobar aquest públic amb espectacles de Shakespeare ('Mesura per mesura') i Pirandello ('Els gegants de la muntanya').
- Mentrestant, el Festival Grec acabarà una etapa amb la retirada anunciada del seu director Xavier Albertí. I entre les moltes promeses del 1999, s'espera una posada en escena del musical 'La plaça del Diamant', de Mercè Rodoreda, amb guió de Benet i Jornet i producció de Focus.
La modernitat d'una 'ximpleria integral'
[Article d'opinió [núm. 207] sobre l'estrena de l'obra 'Galatea', de Josep Maria de Sagarra, al Teatre Nacional de Catalunya. [Publicat al Suplement DDD, diari Avui, 13.11.98]
- Fa 50 anys que 'Galatea', de Josep Maria de Sagarra, es va estrenar al Teatre Victòria de Barcelona (15.12.1948). La casualitat ha convertit en efemèride la reposició de l'obra que, de fet, Domènec Reixach, el director del TNC, ja tenia preparada de fa almenys un parell de temporades per al dissolt Centre Dramàtic amb el mateix Ariel García Valdés. Ara, el canvi d'escenari s'ha convertit també en un canvi de plantejament escenogràfic i segurament en una efemèride no volguda. Però, amants de les commemoracions com som, jo no la deixaria passar per alt.
- Segurament fa por recordar el cinquantenari de l'estrena de 'Galatea' per l'alliçonador fracàs que aleshores va representar. Alliçonador, és clar, si ara se'n sap treure profit. Un fracàs que, vist amb la distància, revaloritza encara més l'obra d'un Sagarra que pretén fugir del teatre més convencional i s'aproxima a la sinceritat i l'honestedat amb ell mateix com a dramaturg.
- El director Ariel García Valdés ha trobat la definició exacta que hauria de caçar al vol el departament de màrqueting del TNC: "La 'Galatea' del 1998 és un homenatge als que van tenir el coratge de fer-la el 1948". Efemèride, Homenatge i Revisió són tres conceptes que encanten bona part dels dos milions d'espectadors de l'era del Tel-Entrada.
- El més important d'aquesta 'Galatea', revisada per Ariel García Valdés, de bracet amb l'escenògraf Jean Pierre Vergier, és no perdre l'oportunitat per redescobrir la Modernitat -un altre terme que encanta els entesos- del Sagarra més desconegut. El mateix Sagarra se'n lamenta, de la seva aventura del 1948: "El naixement de 'Galatea' -diu- va ser relativament tràgic [...] El públic, acostumat a altra mena d'obres, només veia en 'Galatea' una ximpleria integral."
- Han passat cinquanta anys, doncs, per integrar aquesta ximpleria i canviar el xip. Però la carcassa tampoc no es pot dir que estigui en les millors condicions. El públic actual, acostumat també a una cartellera amb "una altra mena d'obres", pot continuar veient en 'Galatea' una "ximpleria", que és com, per esnobisme, es titlla i es dóna carpetada als intents de renovar els pocs clàssics del teatre català.
- Li toca al TNC córrer el risc. Li toca al TNC sortir-se'n amb la cara alta. Li toca al TNC convèncer amb fets de les possibilitats del teatre més desconegut de Josep Maria de Sagarra. Li toca al TNC complir amb un dels seus objectius primordials, si l'antipàtic terme "Nacional" encara vol dir alguna cosa. Li toca al TNC convertir les "ximpleries integrals" de fa 50 anys en "sorpreses creatives" per a un públic que, més que convencionalment fidel i taquiller, hauria de ser decididament curiós, obert i, sobretot, ampli.
El mal de pedra
[Article d'opinió [núm. 206] sobre la declaració de l'Associació d'Empresaris de Catalunya (Adetca) contra el projecte Ciutat del Teatre. [Publicat al Setmanari El Temps, núm. 752, 16.11.98]
- Em passo mitja vida en un poble on quan algun veí es decideix a fer obres (posar una porta nova, aixecar una tanca, obrir un camí, fer un pis nou sobre la vella casa centenària dels avis o arreglar un pati enrunat) sempre hi ha algú que aixeca la llebre per paralitzar el projecte. Sense saber per què. Simplement perquè qui fa una obra nova es disposa a remoure fonaments.
- Tinc la sensació que en el sector teatral català hi ha algú semblant a aquest veí vigilant. I en aquest cas, per qüestions evidents i perquè no se n'amaguen, els que el representen són els autoanomenats Empresaris de Teatre de Catalunya (vulgarment "els adetques").
- Ja van protagonitzar un sarau arran de la inauguració del Teatre Nacional de Catalunya. Una mica tard, de fet, perquè quan en Flotats, en Bofill i en Pujol posaven les primeres pedres de les Glòries (n'hi va haver més d'una durant anys) no se'ls va veure el pèl per enlloc per demanar explicacions.
- Ara, la tarda d'un dilluns d'octubre plàcid i assolellat quan ningú no s'esperava cap ensurt en plena ressaca de les eleccions al País Basc, els adetques han tornat a l'atac i han dirigit directament els seus sabres contra el Projecte Ciutat del Teatre i, personalment, contra el seu comissionat, el director Lluís Pasqual.
- Sembla que, com el vell conqueridor, els adetques vagin fent incursions per guanyar territoris. En el cas del TNC, no els va sortir ni bé ni malament. Simplement van trobar un conflicte latent que amb la seva acció va ser més fàcil de fer esclatar. El conflicte entre el director Josep M. Flotats i el conseller Joan M. Pujals havia trobat un motiu per créixer, reproduir-se i morir.
- Per l'experiència que tinc del veí del poble d'on vinc --aquell fiscalitzador d'obres--, dubto que aquesta nova envestida contra el projecte Ciutat del Teatre els surti tan bé o tan malament com la del TNC. Entre altres coses perquè la Ciutat del Teatre és, com diu el seu nom, només un Projecte. I Lluís Pasqual no es cansa de repetir que la Ciutat del Teatre no tindrà una direcció única, a banda dels fòrums que ha organitzat amb els diversos sectors professionals que contradiuen l'acusació d'hermetisme que des d'Adetca se li fa.
- ¿Què volen els empresaris de teatre? ¿Ser privats o ser públics? ¿Qui els ha fet creure que representen el teatre públic? ¿A qui passen comptes del seu taquillatge? ¿Qui els obliga a fer tal teatre o tal altre? ¿De quin país modèlic han tret aquesta fórmula de barrejar la caixa amb la faixa? ¿En quin país del món els empresaris privats de qualsevol àmbit exigeixen a la funció pública quin és el camí que han de seguir?
- Una altra cosa és que els professionals del teatre de Catalunya (actors, directors, dramaturgs, escenògrafs, tècnics...) exigeixin a l'Administració que faci un teatre de qualitat, de risc, d'innovació i de difusió a tot el territori que administren i fronteres culturals enllà. Ells sí que tenen la força moral que dóna el treball creatiu per exigir. L'empresari ha de vetllar perquè el professional compleixi, el públic respongui i la caixa funcioni. A l'empresari, més que cotitzar a l'Administració, el que li toca és de cotitzar a la Borsa. I vigilar que no li agafi el mal de pedra.
¿Operació Conway II?
[Article d'opinió [núm. 205] sobre l'espectacle 'La reina de bellesa de Leenane', dirigit per Mario Gas i estrenat al Villarroel Teatrre de Barcelona, amb Vicky Peña, Montserrat Carulla, Jacob Torres i Àlex Casanovas. Diari AVUI, Suplement DDD, 16.10.98]
- Diries que és una família que ha passat el temps fora i que ara torna. ¿És la família Conway? 'El temps i els Conway' és una de les moltes referències en l'obra de direcció de Mario Gas. I aquesta estrena absoluta aquí de 'La reina de bellesa de Leenane' es podria anomenar 'Operació Conway II'.
- Devia córrer l'any 1992 quan Mario Gas va reunir Àlex Casanovas, Vicky Peña i Montserrat Carulla, entre altres, per portar a escena les aventures i desventures de la família dels Conway. Ara, els tres intèrprets i el director repeteixen amb la major part de l'equip tècnic 'comwayà'.
- 'El temps i els Conway' va ser una obra de llarga durada en cartellera, per la seva qualitat escènica i la interpretació. 'La reina de bellesa de Leenane' podria repetir l'èxit, pels mateixos motius, i també per la vivor del tema: la incomunicació personal en un racó de món quan la comunicació mediàtica és més gran que mai.
- Un altre atractiu d'aquesta estrena és el tàndem Montserrat Carulla i Vicky Peña (mare i filla a la vida real i a la ficció). En una mena d'aposta similar a la que fan l'actriu Emma Thompson i la seva mare, a la pel.lícula 'El convidat d'hivern', aquí, mare i filla -per exigències de paper- es pot dir que, com passa amb les Thompson, s'entenen i ballen soles. Vicky Peña, traductora de 'La reina de bellesa de Leenane', es guardava aquest as a la màniga -que ella anomena bombó- per si passava alguna cosa. La cosa ha passat. Dissolts els 'Guys' i les 'Dolls' del TNC, aquesta 'reina de bellesa' pot fer tant de temps com el que va fer la família Conway. ¿Bingo o binGas?
Per un plat de sèmola!
[Article d'opinió [núm. 204] sobre l'espectacle 'Esperanto', de Sèmola Teatre, estrenat a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. Diari AVUI, Suplement DDD, 09.10.98]
- Fa uns sis anys, quan la companyia de Vic presentava un dels seus espectacles a Barcelona, a la trobada amb la premsa es va plantejar el dubte sobre el significat del nom Sèmola. D'aquest producte de cereal separat de la flor de la farina i de les partícules del segó i tornat a moldre per fer-ne més farina se'n feien (o potser encara se'n fan) uns plats a mig camí de la sopa i les farinetes.
- No sé si aquesta incògnita sobre el seu nom ha estat un presagi en 20 anys de Sèmola Teatre de la seva poca presència en escenaris catalans i espanyols i, en canvi, de la continuada, apreciada i premiada presència en multitud d'escenaris europeus i americans.
- Una altra anècdota que em ve a la memòria en relació a Sèmola és la del dia d'una ventada forta del 1994 -any d'aigua i foc- que, a Gurb, prop de Vic, el vendaval els va fer mig malbé, per no dir del tot, la cúpula de treball en la qual preparaven un dels seus espectacles. Les imatges del fotògraf de guàrdia en van ser testimoni i a la vegada material de l'informe que van presentar a diverses institucions per refer el seu "lloc de treball". La Diputació de Barcelona i el Ministeri de Cultura els van ajudar a "apedaçar" la cúpula. El departament de Cultura de la Generalitat els va dir que si hagués fet vent unes setmanes abans, encara haurien pogut entrar als pressupostos. Llàstima! Ni la meteorologia es posa d'acord amb l'Administració!
- Sèmola Teatre ha actuat algunes vegades al Mercat de les Flors, quan la sala tenia un paper impulsor de les arts escèniques de noves tendències, i, per aquí, poca cosa més. Es dóna el cas que, de l'últim espectacle, només es compten 4 representacions a tot l'Estat espanyol. Compareu-les amb més de 50 d'arreu de bona part del món.
- Aquest 'Esperanto' l'havien compromès novament per al Mercat de les Flors, però l'oferta del Teatre Nacional de Catalunya els ha temptat i s'han decidit a entrar en el programa també de noves tendències que ha previst el TNC. Diuen que el director del MdF i el del TNC (Joan Maria Gual i Domènec Reixach), s'han picat les crestes per un plat de sèmola. Com en els millors temps de la fam teatral.
- Potser això vol dir que comença una nova etapa per a Sèmola Teatre. Que de no tenir actuacions a casa passaran a ser cobejats per l'un i per l'altre. Doncs, si és així, per si a algun promotor o assessor teatral l'interessa, els de Sèmola Teatre preparen un muntatge nou que s'endinsarà amb el seu llenguatge en el camp del musical. ¿Qui en dóna més pel pròxim plat de Sèmola?
Tardor, titelles i garrotada
[Article d'opinió [núm. 203] sobre el 25è Festival Internacional de Teatre Visual i de Titelles de Barcelona. Diari AVUI, Suplement DDD, 02.10.98]
- La celebració del Festival Internacional de Teatre Visual i de Titelles de Barcelona ha fet dir al director de l'Institut del Teatre, entitat promotora de l'esdeveniment, que la programació del certamen, oberta a tots els teatres, cobria el buit del Festival de Tardor que Barcelona no té.
- Aquesta és una afirmació que demostra la inquietud entre el sector teatral que un Festival de Tardor continua sent una assignatura pendent. I és també una afirmació perillosa perquè deixa les institucions responsables amb un alè de tranquil.litat si pensem que amb un Festival de Teatre de Titelles cada dos anys, digníssim en el seu gènere, ja es cobreix prou aquesta assignatura pendent.
- El Festival de Tardor que necessita recuperar Barcelona s'inspira, és clar, en el model dels antics Festivals de Tardor -polèmics i deficitaris- dels fastos preolímpics. Tot sembla, però, que ara poden bufar vents de cara una altra vegada. S'acosta l'euro, com diuen els de la televisió amb una eufòria d'espot promocional que fa riure; s'acosta el 2000, i alguna cosa haurem de fer per celebrar-ho, oi?; s'acosta el 2004 que s'autonomena Fòrum Universal de les Cultures -agafa't!-; i segurament que es deu acostar alguna altra carrinclonada per l'estil que em deixo perquè encara no hi ha al mercat agendes del segle que ve.
- El Festival de Tardor que Barcelona no té es reclama quan encara són frescos els resultats de qualitat i poc públic del Festival Internacional de Teatre de Sitges i els resultats d'innovació i saturació de la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega. ¿Sumem pressupostos? ¿Afegim-hi "l'esforç" de reposició amb què s'ha reprès la temporada privada teatral a Barcelona? ¿Coordinem els diversos festivals que es fan fora de Barcelona amb prou mèrits coneguts? ¿I de tot plegat no en surt un Festival de Tardor amb cara i ulls?
- Ja sé que m'acabo de guanyar un bon parell de carxots o, el que és pitjor, un bon gec de garrotades. De Sitges, de Tàrrega, i potser de Barcelona i tot. Però me'ls he ben guanyat si tenim en compte que acabem d'entrar en "quarantena titellaire", exactament en el primer dels 40 dies de titelles que ens esperen! I ja se sap que, al regne del guinyol, qui mana és el garrot.
¿Només 3.500?
[Article d'opinió [núm. 202] sobre el pas pel Mercat de les Flors de Barcelona de la companyia de l'Odéon-Théâtre de l'Europe, amb dues obres de Bertolt Brecht, dirigides per Georges Lavaudant. Diari AVUI, Suplement DDD, 25.09.98]
- ¿A Barcelona només hi ha uns 3.500 espectadors per anar a veure dos espectacles de l'Odéon-Théâtre de l'Europe? Si n'hi ha més, tampoc no se sabrà mai. Perquè el teatre de pas, ni que sigui a la tardor, continua movent-se amb aires de festival. Pocs dies i places limitades. La prudència dels promotors públics és comprensible. Les companyies en gira tenen un pressupost considerable. I, per compensar-les, els preus de taquilla haurien d'estar molt per damunt del que la barrera psicològica de l'espectador permet.
- A vegades s'ha dit que resultaria més econòmic organitzar xàrters a Londres o París, que portar les companyies aquí. En tot cas, hi ha alguna cosa que no lliga entre aquest voler i poder que gairebé sempre és a les mans de les institucions públiques. El Mercat de les Flors i el Teatre Nacional de Catalunya cobreixen aquesta temporada el buit del teatre internacional amb algunes aportacions d'indiscutible interès, anunciades com la flor i nata del teatre europeu, però sense una operació de calendari àmplia. Per tant, sense possibilitats que l'espectador s'acosti amb una certa flexibilitat de temps al teatre internacional, és difícil que es creï a la vegada l'hàbit d'assistir-hi.
- No és comparable pel concepte d'espectacle, però ¿què hauria passat si la temporada passada Le Cirque du Soleil només hagués passat per Barcelona vuit o deu dies per por al fracàs? ¿Quantes desenes de milers d'espectadors s'haurien quedat al carrer enlloc dels centenars que a les últimes funcions buscaven desesperats una entrada? És clar que l'operació màrqueting també és un factor que no es pot deixar de banda. I Le cirque du soleil en va ser una mostra clara. Encara avui, TV3 n'utilitza imatges en un espot de promoció de temporada.
- És contradictori que una ciutat que presumeix de batre el rècord d'espectadors per temporada (la xifra considerada màgica dels 2 milions) només aspiri -o doni opció-, en plena temporada, a uns tres mil cinc-cents 'butacaires' per veure dos espectacles d'un dels teatres de més prestigi de tot Europa. Fa la impressió que el que queda bé és omplir articles de diaris, fer promoció audiovisual, deixar l'empremta d'un parell de crítiques saludables i respirar tranquils. ¿I si aquest canvi de tendència no el fan els teatres públics, qui s'espera que el faci? ¿O potser també es pretén que la normalització del circuit escènic internacional sigui una responsabilitat dels promotors privats?
Quan convé seguem teatres...
[Article d'opinió [núm. 201] sobre la desaparició del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya i la destitució feta efectiva del director i fundador del Teatre Nacional de Catalunya, Josep M. Flotats.]
- Aquest 30 de juny acaba una etapa del teatre a Catalunya. Per una banda, el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya (CDGC) tanca les seves portes, després de setze anys de la seva creació. El que havia de ser una fusió del Centre Dramàtic amb el Teatre Nacional s'ha convertit en una desaparició del Centre Dramàtic i en una privatització a curt termini del Teatre Romea, local emblemàtic per al teatre català, i més que centenari, que molts sectors professionals voldrien continuar veient com a públic.
- I aquest 30 de juny acaba també l'etapa de direcció de Josep M. Flotats del Teatre Nacional de Catalunya. Quan Josep M. Flotats va ser destituït del seu càrrec sota la fórmula de "desistiment de contracte", després d'uns incidents verbals i escrits que marquen una de les taques més negres de la gestió cultural catalana dels últims temps, es va crear un clima d'incredulitat en els sectors implicats en el teatre a Catalunya. Josep M. Flotats va passar de ser criticat a ser lloat i defensat.
- De tota la cronologia de fets que s'han produït des de l'11 de Setembre de 1997, data de la inauguració del TNC, fins ara [30 de juny de 1998], el més esperpèntic és el de l'incident conegut com el de "la casset", aquell en què Josep M. Flotats vol enregistrar una conversa amb el conseller Joan M. Pujals, el qual presumptament s'hi nega, i la posterior tanda d'intercanvis verbals que Flotats titllaria més tard literalment d'"amenaces" per part de Pujals.
- I el fet més sorprenent és l'actitud políticament cínica que s'ha adoptat de posar-se taps a les orelles. No només per part del conseller Pujals, sinó de tot el seu departament, pel que fa a càrrecs culturals, i el govern de la Generalitat en ple, amb el president Jordi Pujol al capdavant -artífex del retorn de Flotats a Catalunya des de París-, davant les manifestacions de suport dels professionals més prestigiosos de l'escena internacional i, encara més greu, davant les més de 22.000 firmes populars que han demanat fins ara la compareixença de Josep M. Flotats davant la comissió del Parlament per explicar la seva versió, i la restitució en el seu càrrec de director-fundador del TNC.
- Aquesta política de fer el sord a una reclamació cívica i professional fa pensar que el clima de diàleg, de triomfalisme, d'Ara és Demà, vaja, és un fulletó més de programa electoral -electoral perpetu-, que costa molt de posar a la pràctica quan arriba el moment de la veritat. Una vegada més, l'última paraula la té el governant. I si això és vàlid en el compliment d'una llei del Parlament, no ho és tant quan el conflicte ha sorgit bàsicament de la picabaralla entre dos personatges de la vida pública com Josep M. Flotats i Joan M. Pujals.
- La conseqüència, sabuda de fa temps, és que, a partir de l'1 de juliol, el director Domènec Reixach canvia la seu del Centre Dramàtic al Romea per la seu del Teatre Nacional de Catalunya (cal recordar que les seves primeres declaracions havien incidit en el fet de respectar el Centre Dramàtic i el Teatre Romea). Ens esperen, doncs, imminents hores de noves declaracions en la crisi del TNC. Més ben dit, mentre aquest article es passeja per la xarxa, aquestes declaracions ja s'estan produint a l'espera de l'última hora clau.
- Josep M. Flotats farà la seva pròxima aparició artística la temporada vinent a Madrid amb l'obra 'Art', de Yasmina Reza, guanyadora dels últims premis Tony, els Oscar teatrals. A pas de TGV, Madrid, d'aquí a quatre dies -el mateix Jordi Pujol diu que al 2004-, serà a dues hores i mitja de distància (em salto el pont aeri perquè últimament hi ha massa segrestos circumstancials d'avions). Dues hores i mitja és tan poc temps com el que avui costa travessar Catalunya de cap a cap per anar veure un dia una obra de teatre a Barcelona.
- Els errors, en política, es paguen cars. I els errors, en política cultural, són com una hipoteca per als hereus. El tancament del Centre Dramàtic i la destitució de Josep M. Flotats -com la destitució de qualsevol altre professional de la seva qualitat- és una hipoteca que hauran de liquidar els hereus culturals d'aquest país, que són els únics que no tenen cap culpa del vedetisme de taula i cop de puny que ataca com un virus els qui entren en el poder sense haver-se posat abans les vacunes "antipoder".
Índex En fila índia
Índex Clip de Teatre
Índex Teatre
Índex Publicacions