EN ESCENA
[Reportatges]
Les arts escèniques (1988-1998)
Una capsa de somnis
[Publicat a l'anuari de la Fundació Jaume Bofill, 1999]
- A principis de la dècada, Comediants, la companyia establerta a Canet de Mar i liderada per Joan Font, va elaborar per encàrrec de la Fundació La Caixa un projecte didàctic per ajudar a entendre el món del teatre per dins. La creació artística de Comediants es va presentar com una "Capsa de somnis", una definició tan senzilla com exacta de tot el que es mou al voltant del teatre i els seus protagonistes: intèrprets i directors dels diversos gèneres teatrals, tècnics de branques múltiples, escenògrafs, dramaturgs, promotors, empresaris, crítics, estudiosos, periodistes, polítics culturals i, és clar, també els espectadors.
UNA PROFESSIÓ EN PLE DEBAT
- La dècada que tanquem (1988-1998) es caracteritza en el camp de les arts escèniques per una situació puntual, i segurament transitòria, molt semblant a la que es va produir a inicis de la dècada anterior (1967-1977). Si aleshores es va viure el naixement, el desenvolupament i la mort de l'anomenat Teatre Independent, ara es viu el naixement, el desenvolupament i la incògnita de la situació creada amb una redefinició de la política cultural des de les institucions públiques pel que fa al teatre, i es viu també la puixança de l'empresari privat i, en conseqüència, un cert enrenou en l'àmbit professional.
- El símbol més recent n'ha estat la creació de l'Associació Professional de Tècnics i Escenògrafs, un moviment que troba el seu paral.lelisme en la ja existent i veterana Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya, que va sorgir precisament del canvi professional generat a partir del 1976, d'una primera vaga d'actors i actrius, de l'ocupació del sindicat vertical, de la gestió col.lectiva del Festival Grec 76, de l'escissió de l'Assemblea de Treballadors de l'Espectacle i en un moment que va coincidir amb la creació del Teatre Lliure, la primera fórmula de teatre estable basat en teatre de text amb criteris lliures i voluntat pública.
- També en aquesta dècada s'han generat creacions d'eixos escènics públics, s'han reconvertit espais institucionals en privats i s'han agrupat els professionals en unes Jornades de Debat i de Reflexió que, com a la fi del Teatre Independent, deixen una porta oberta a la reutilització i el reciclatge del que ja es té a les mans per treure'n encara més profit.
MILLORA DE LES INFRASTRUCTURES
- Un dels dèficits més evidents de la dècada anterior era una mancança notable d'infrastructures arreu del país. Els tancaments de teatres tradicionals no tenien un espai que els substituís i la majoria dels que estaven en funcionament no reunien les condicions que la tècnica actual exigeix i tampoc no s'adequaven a les normes de seguretat establertes.
- Aquest és un dels canvis més importants d'aquesta dècada: la modernització dels teatres catalans ha permès que molts espectacles puguin fer llargues gires amb les mateixes condicions tècniques amb què han estat creats en el teatre de la seva estrena.
- Al marge de la ciutat de Barcelona (que analitzarem després), hi ha a tot Catalunya un parc teatral de nova planta o restaurat (n'indiquem la data) que va des del Teatres Fortuny (1988) i Bartrina (1997), els dos de Reus, fins al Teatre Municipal de Girona (1992), pendent ara d'una nova reforma, a teatres com el de Castellar del Vallès (1988), el de Cornellà de Llobregat (1994), el Teatre de la Passió d'Esparreguera (1988), el del Jardí de Figueres (1991), el Joventut de l'Hospitalet de Llobregat (1991), el Monumental de Mataró (1990), el Teatre de la Passió d'Olesa de Montserrat (1987), el Principal d'Olot (1992), el Comtal de Ripoll (1993), La Sala de Rubí (1992), el del Centre Cultural de Sant Cugat del Vallès (1993), un dels centres que ha fomentat més la coproducció, l'Auditori de Sant Feliu de Guíxols (1990), l'Ateneu de Tàrrega (1982), el Teatre Alegria de Terrassa (1991), el Teatre Cirvianum de Torelló (1994), l'Atlàntida de Vic (1991), el Principal de Vilanova i la Geltrú (1988), el Teatre Metropol de Tarragona (1996), o el Municipal de Valls (1997), que s'han afegit als que ja van entrar en funcionament abans del 1988, entre molts altres que actualment estan en procés reforma.
- Aquest condicionament de la infrastructura ha canviat radicalment el panorama de les produccions escèniques que es veien limitades a un calendari limitat de temporada i que ara tenen l'oportunitat d'accedir a un circuit més o menys estable. I aquest canvi ha repercutit també automàticament en els dos sectors bàsics de les arts escèniques: els intèrprets i els espectadors. Els uns han trobat unes condicions materials de treball més adequades i els altres han guanyat en comoditat i confortabilitat.
MILIONS D'ESPECTADORS
- Tot plegat s'ha traduït en un augment espectacular dels espectadors teatrals fins a arribar a xifres que, segons les dades més recents, molt aviat podrien ratllar els 2 milions d'espectadors anuals, un llistó al qual ha contribuït també una política comercial privada i una oferta del servei de venda telefònica les 24 hores del dia o a través dels caixers automàtics de dues institucions financeres: la Caixa de Pensions de Barcelona (ServiCaixa) i la Caixa de Catalunya (TelEntrada).
- Però la infrastructura i el marquèting de poca cosa servirien si no comptessin amb la matèria primera. I d'aquells professionals del Teatre Independent que es va diluir i reconvertir el 1976 s'ha passat a una nòmina extraordinària de professionals que multipliquen la seva aparició a l'escena i també a la televisió, amb la popularització de les telenovel.les i, en conseqüència, amb una presència més constant en els espais informatius dels mitjans de comunicació. Tot i així, l'star-system teatral català està molt lluny de caure en el d'altres models que posen els interessos egocèntrics per davant de la seva responsabilitat professional.
NOUS INTÈRPRETS I GRANS COMPANYIES
- La creativat d'aquesta dècada ha significat el "boom" d'un considerable nombre d'actors i actrius joves, la majoria sortits de les últimes promocions de l'Institut del Teatre, que, al costat de les generacions anteriors, han situat el nivell interpretatiu i el català en un dels més apreciats i respectats del sud d'Europa.
- Per la seva banda, les grans companyies com Els Joglars, Comediants, Dagoll Dagom, La Cubana, La Fura dels Baus i El Tricicle han eixamplat el seu camp d'acció amb sèries de televisió i incursions cinematogràfiques o operístiques. A més, amb la celebració dels JJOO de Barcelona (1992), algunes d'aquestes companyies van tenir un ressò internacional que, en alguns casos, encara es manté.
- Alguns dels espectacles teatrals més emblemàtiques d'aquesta dècada, pel que fa a aquestes grans companyies, han estat, entre altres, 'Yo tengo un tío en América', 'El Nacional' i 'La increïble història del Dr. Floït i Mr. Pla' (Els Joglars); 'Mediterrània' i 'Llibre de les bèsties' (Comediants); 'Mar i Cel', 'Flor de Nit', 'Historietes' i 'T'odio amor meu' (Dagoll Dagom); 'Tier Mon', Noun', 'Faust' (La Fura dels Baus); 'Cómeme el coco, negro', 'Cubana Marathon Dancing', i 'Cegada de amor' (La Cubana); 'Terrrífic!' i 'Entretrès' (El Tricicle).
- Al costat d'aquestes grans companyies han sorgit també aquesta dècada els actors i actrius amb companyia pròpia o compartida, amb una incidència també en els mitjans audiovisuals i amb una repercussió a l'escena amb espectacles d'èxit de públic. Entre aquests es troben Àngels Gonyalons, Lloll Bertran, que ha compaginat televisió, cinema i teatre, Pepe Rubianes, Ángel Pavlowsky, Pep Bou i, tot i que més veterà i menys conegut popularment, Albert Vidal.
AUTORS NOVELLS
- Una altra de les novetats d'aquesta dècada ha estat la florida de nous dramaturgs. Mentre la dècada ha viscut la commemoració del centenari del naixement de Josep M. de Sagarra (1994), només Josep M. Benet i Jornet havia estat l'autor amb una considerable producció estrenada en els últims anys. Al seu voltant, però, i sobretot a partir d'una feina duta a terme per la sala Beckett, han aparegut noms joves que acaben la dècada amb obres estrenades: Sergi Belbel, Sergi Pompermayer, Lluïsa Cunillé o Jordi Galceran podrien ser els quatre noms més significatius, malgrat que gràcies a una decidida política en diferents fronts de descobrir autors novells, la llista s'amplia constantment.
- Molts d'aquests autors, a vegades també directors, i en algun cas, actors ells mateixos, troben els escenaris més oberts en les anomenades Sales Alternatives, un dels fenòmens creixents d'aquesta dècada. La sala Beckett, la sala Artenbrut, el Versus Teatre, el Nou Teatre Tantarantana, el Llantiol, el Teatre Malic, la sala Muntaner, i el recent Espai Escènic Joan Brossa formen un gruix que sovint ha servit a l'escena catalana espectacles, directors o intèrprets que després han estat presentats per altres sales públiques o privades, com és el cas de la recent companyia El Musical Més Petit que de la sala Versus Teatre va passar al Teatre Nacional de Catalunya amb un dels èxits dels últims anys, "El somni de Mozart".
MÉS DANSA QUE MAI
- En l'àmbit de la dansa, després d'una etapa de reivindicacions, la creació de L'Espai de la Generalitat, i una certa sensibilitat d'altres sales, ha donat peu a la consolidació d'algunes companyies que generalment, en aquesta dècada, han tingut un circuit més estable per escenaris europeus que no pas aquí. Al costat de la companyia Gelabert & Azzopardi, adscrita al Teatre Lliure, s'han format grups com la companyia Metros, Mudances, Nats Nus Dansa, Lanònima Imperial o Danat Dansa, entre moltes altres. Alguns dels coreògrafs d'aquestes companyies com Ramon Oller, han col.laborat amb altres formacions com la Compañía Nacional de Danza, dirigida per Nacho Duato.
- Algunes d'aquestes companyies han iniciat un procés de buscar línies noves en el seu treball que els ha acostat més a llenguatge musical i teatral. Així, Ramon Oller ha presentat 'Corre, corre, diva', amb la cantant i actriu Nina. I, tot i que en solitari, a finals de la dècada ha sorgit el nom de Marta Carrasco, una ballarina provinent de la companyia Metros, que ha presentat dos espectacles molt ben rebuts pel públic i la crítica i que estan en la frontera entre la dansa i el teatre: 'Aiguardent' i 'Blanc d'ombra (recordant Camille Claudel)'.
L'HORA DELS TITELLES
- El gènere dels titelles ha viscut aquesta dècada el 25è aniversari del Festival Internacinal de Titelles de Barcelona que s'ha celebrat el 1998 i que, sota la direcció de Joan Baixas, ha redefinit la seva línia després de presentar-se com a Festival Internacional de Teatre Visual i de Titelles de Barcelona. Això ha permès que les companyies convidades al certamen han estat representants de les tècniques i les tendències més diverses, a la vegada que ha potenciat el paper d'aquest sector teatral que compta amb una llarga tradició de titellaires coneguts internacionalment.
LA FUNCIÓ DELS FESTIVALS
- També la dècada ha estat prolífica en festivals pròpiament teatrals. Al costat dels tradicionals Festival de Teatre al Carrer de Tàrrega i del Sitges Teatre Internacional, la primera meitat d'aquest període va viure una etapa d'or en matèria de festivals amb la celebració dels Festivals de Tardor que van ser el pòrtic del Festival de les Arts, lligats als JJOO de Barcelona, i que van comptar amb la direcció de Mario Gas.
- Els Festivals de Tardor van aportar a la cultura teatral un intercanvi amb companyies internacionals de primer ordre, sobretot del teatre europeu, i van ser també una plataforma per a produccions pròpies catalanes. El seu caràcter de Festival va fer que es comptés amb un tipus de públic molt determinat, bàsicament vinculat a la professió, i que també servís per reactivar la programació d'una sèrie de sales, tan públiques com privades, que van veure així com, durant cinc temporades, podien arrencar amb espectacles d'importació i uns mínims de producció garantits.
- Barcelona es troba en la contradicció, a finals d'aquesta dècada, de ser el pol teatral més important del sud d'Europa, com dèiem abans, però sense tenir un Festival de Tardor de les característiques dels preolímpics, al costat de festivals de tardor com el de París i Madrid. La celebració del Festival Internacional de Sitges, que en els últims anys ha aixecat el seu nivell artístic, ha servit per descobrir noms i produccions, però es troba amb una escassa mitjana de públic. Al revés del que passa amb el Festival de Teatre al Carrer de Tàrrega que viu una saturació tant d'oferta com de demanda.
- El que sí que ha intentat anar cap a una línia més pròpia de Festival ha estat el Grec, que acabarà la dècada sota el trienni de direcció de Xavier Albertí. El dos últims Grecs, com també ha passat amb el Festival de Sitges, han aportat alguns grups i espectacles a la programació estable de la temporada i han apostat per grups joves que després s'han rellançat en altres sales. Dos d'aquests casos són la companyia de pallassos Monti & Cia, de Joan Montanyès, i la de teatre General Elèctrica d'Espectacles, sorpreses de les dues últimes temporades de la dècada, que s'han presentat al Teatre Lliure.
EL MUSICAL, UN CAS A PART
- Un dels fenòmens de més incidència entre la professió i els espectadors ha estat la florida del musical. Mai com en aquesta dècada s'havien concentrat tants musicals de gran producció en tan poc temps. El musical català té precedents anteriors amb 'El retaule del flautista', 'La botiga dels horrors', 'Nit de Sant Joan', 'Glups' i 'El Mikado', i pren una nova volada a partir de 'Mar i Cel' (Dagoll Dagom, 1988, amb 375.000 espectadors només a Barcelona), . La dècada ha reunit els musicals més importants de la companyia, tant pel seu volum de producció, com per la seva durada en cartellera ('Flor de Nit', 1992; 'Historietes', 1993; 'T'odio, amor meu', 1995).
- Sorgida de Dagoll Dagom, l'actriu Àngels Gonyalons ha estat una de les pioneres en el musical fet a Catalunya. Després d'haver treballat a 'La botiga dels horrors' i 'Mar i Cel', amb l'actor Pep Anton Muñoz, els dos van tenir un dels èxits més importants amb 'Estan tocant la nostra cançó'. Àngels Gonyalons ha complert quinze anys aquesta dècada amb una llarga nòmina de musicals, gires i xifres de públic. Els seus espectacles més coneguts han estat 'Memory', 'Germans de sang' i 'Àngels'. El carisma d'Àngels Gonyalons ha fet que hagi creat escola, una escola que ha aportat nous intèrprets al musical i, definitivament, una qualitat tècnica que combina la interpretació dramàtica amb la musical.
- Col.laboradora de tots els musicals d'Àngels Gonyalons, la correògrafa Coco Comín s'ha independitzat al final d'aquesta dècada amb un dels èxits musicals amb més bona recepció, 'Chicago' i encetarà la dècada vinent amb una companyia estable que inaugurarà la sala de festes 'Scenic Barcelona', situada a l'antic Studio 54 o Teatro Español, del Paral.lel de Barcelona.
- Mario Gas és també un dels protagonistes dels musicals d'aquesta dècada. Tot i que ja havia provat sort amb 'L'òpera de tres rals', la dècada anterior, l'actor i director s'ha apuntat en aquesta dècada l'èxit de dos dels musicals de més ressò, sobretot per la seva concepció de producció de gran musical, nascuda en els dos casos sota el suport de les institucions públiques. El primer, 'Sweeney Todd', presentat al Teatre Poliorama com a producció del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, i el segon, 'Guys & Dolls', estrenat a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Els dos musicals, però, per les exigències de les produccions públiques, han patit la falta d'una explotació posterior, a pesar que són dos dels musicals que han deixat més empremta en aquests deu anys.
TEATRE PÚBLIC I TEATRE PRIVAT
- La dècada ha vist com al final del període s'ha posat sobre la taula un debat aparentment contradictori. ¿El teatre és per ell mateix públic o privat? Sembla que no. L'espectador pot intuir aquesta diferència, però el que busca és el resultat de l'espectacle i, postriorment, s'oblida de qui n'ha estat el promotor. Tot i així, el sector teatral viu a finals d'aquesta dècada una encesa polèmica entre els dos àmbits.
- Com dèiem al principi, el canvi d'orientació de la política cultural teatral ha revifat la polèmica i ha posat en estat d'alerta tant els empresaris privats, com els promotors públics, com els professionals de les arts escèniques. A avivar el foc hi han contribuït, a més, dos fets decisius: la destitució per part del departament de Cultura i el conseller Joan Maria Pujals de Josep Maria Flotats com a director del Teatre Nacional de Catalunya i l'encàrrec de l'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, Pasqual Maragall, continuat per Joan Clos, fet al director Lluís Pasqual sobre el Projecte Ciutat del Teatre.
- Una polèmica que, per les connotacions que s'estableixen, ha esquitxat també el Teatre Lliure. De fet, és una polèmica que ha anat tenint diferents intents d'encendre's en aquesta dècada. Així, el 1989, a causa d'un enfrontament amb les institucions públiques, el Teatre Lliure signava uns convenis de col.laboració amb la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona, després d'una etapa en condicions precàries. Els nous convenis equiparaven el Teatre Lliure a altres públics de la Generalitat de Catalunya (Romea i Poliorama). A través de la Fundació Teatre Lliure - Teatre Públic, es fonen els dos conceptes encara avui oposats, públic i privat. Públic per vocació i privat per gestió, però sense opció a afany de lucre pel caràcter de Fundació.
- Les institucions públiques han revisat clarament els seus pressupòsits teatrals en aquesta dècada. Per la seva part, la inauguració del Teatre Nacional de Catalunya ha desembocat en la desaparició del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya (que tenia la seu al Teatre Romea) i la Companyia Josep M. Flotats (que tenia la seu al Teatre Poliorama).
- D'aquesta manera, el teatre públic de la Generalitat de Catalunya s'ha concentrat en les tres sales del Teatre Nacional de Catalunya: la sala Gran, la sala Petita i la sala Tallers. A la vegada, ha cedit la gestió dels Teatres Poliorama i Romea a l'empresa privada.
- Per la seva banda, l'Ajuntament de Barcelona ha hagut de tancar la sala Ovidi Montllor del Mercat de les Flors, per la cessió dels terrenys al futur Institut del Teatre. I la sala Maria Aurèlia Capmany és l'únic espai municipal en aquests moments, amb la incertesa de la seva estreta relació amb el que ha de ser la Ciutat del Teatre amb el Palau de l'Agricultura, nova seu del Teatre Lliure.
- Amb aquest replantejament, el teatre pròpiament públic ha quedat limitat a les tres sales del Teatre Nacional de Catalunya, les dues sales de l'Institut del Teatre (Adrià Gual i La Cuina), l'Espai de la Generalitat (dansa i música) i la sala del Mercat de les Flors (Maria Aurèlia Capmany). Cal tenir en compte que les sales de l'Institut del Teatre tindran una nova funció quan la seu de l'Institut es traslladi a les noves instal.lacions de Montjuïc.
- Això ha comportat que el centre de Barcelona hagi tornat a un estat teatral en mans privades i que el teatre públic estigui, sembla que estratègicament situat, en dos pols oposats: les Glòries i Montjuïc.
- Entremig, en terreny urbà i al rovell de la ciutat, el Teatre Poliorama, els dos teatres Capitol, el Teatre Tívoli, el Teatre Principal, el City Hall, el Teatre Romea, el Teatre Goya, el Teatre Villarroel, el Teatre de l'Eixample, i d'aquí a pocs mesos el nou Teatreteneu, les sales alternatives que hem esmentat abans, i al Paral.lel, el Teatre Condal, el Teatre Victòria, el Teatre Apolo, el futur Scènic Barcelona i el Teatre Arnau programen per inicitiva privada.
- Aquest canvi de mans ha redifinit també els promotors privats: la gestora Focus té diferents convenis amb les sales Condal, Romea, Principal, Tívoli i Joventut, que canvien de característiques segons els seus propietaris. La gestora 3xTres,S.A. (El Tricicle, Anexa i Dagoll Dagom) programa el Poliorama, el Victòria i l'Arnau. La gestora Fila 7 té més incidència en sales alternatives, col.laborarà amb el nou Teatreneu i programa les dues sales dels antics cinemes Capitol. Cal recordar que darrera de la propietat d'aquestes sales hi ha una majoria arrendada per la cadena de cinemes Balañà que ha anat reconvertint antigues sales en nous espais teatrals.
EL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
- Josep M. Flotats ha abandonat el teatre català disset anys després d'haver arribat a Catalunya amb un encàrrec de la Generalitat de Catalunya de fundar el Teatre Nacional de Catalunya. Una picabaralla que va arribar a tenir dimensions públiques entre el conseller de Cultura, Joan M. Pujals i el mateix Josep M. Flotats, alimentada també per les pressions del sector privat, va acabar amb la seva gestió al capdavant de la primera temporada del Teatre Nacional de Catalunya.
- Josep M. Flotats havia estat deu anys al Teatre Poliorama, no exempt de polèmiques, a vegades amb la professió, i amb espectacles en aquesta dècada com 'Lorenzaccio', 'El misantrop', 'Les tres germanes', 'Ara que els ametllers ja estan batuts', 'A la glorieta', 'Tot assajant Dom Joan', 'El verí del teatre' i 'Cal dir-ho?'. El director havia polit últimament les reticències amb la professió en contractar més profesionals del teatre català i no estrangers com al principi de la seva estada a Catalunya provinent de la Comédie Française.
- La primera temporada del Teatre Nacional de Catalunya (1997-1998), dirigida per ell, es va tancar amb prop de 300.000 espectadors i amb èxits populars com 'Guys & Dolls', 'El somni de Mozart', 'La Gavina', 'L'auca del senyor Esteve' i 'Àngels a Amèrica'. El que fins al 1997 havia estat director del Centre Dramàtic de la Generalitat, Domènec Reixach, va substituir Josep M. Flotats en la direcció del Teatre Nacional de Catalunya.
- És aviat per fer cap valoració de la nova etapa. Però el primer trimestre de la segona temporada del Teatre Nacional de Catalunya (1998-1999) ha estat caracteritzat per una programació de tres sales molt diversa, oberta a diferents tendències, però poc acceptada pel públic. Un dels senyals d'alerta més definitius ha estat l'estrena del muntatge de la sala Gran, 'Galatea', de Josep M. de Sagarra, dirigit per Ariel García Valdés. Un muntatge d'excel.lent qualitat i interpretació, però amb poc suport dels espectadors, una línia que, en les pròximes temporades, el TNC, per la seva magnitud, es veurà obligat a revisar.
EL PROJECTE CIUTAT DEL TEATRE
- Lluís Pasqual, comissionat del Projecte Ciutat del Teatre, un encàrrec rebut de l'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, Pasqual Maragall, sembla que hagi agafat el relleu a ser blanc de polèmica després d'haver posat punt i final a la de Josep M. Flotats.
- En un intent de repetició similar a la que va viure el Teatre Nacional de Catalunya, l'Associació d'Empresaris Teatrals de Catalunya (ADETCA), entre altres sectors, han iniciat una ofensiva que no ha trobat el suport dels responsables polítics de l'Ajuntament de Barcelona, com va passar amb els responsables del Departament de Cultura de la Generalitat.
- Lluís Pasqual ha de presentar el seu Projecte el maig del 1999. Aleshores, l'Ajuntament haurà de decidir si porta a terme les propostes de l'actual codirector artístic del Teatre Lliure i exdirector de l'Odéon-Théâtre de l'Europe. Pasqual ha fet diversos fòrums amb diferents sectors de les arts escèniques per recollir els seus suggeriments.
- La Ciutat del Teatre, segons ell, ha de ser un eix amb diverses opcions artístiques i sense una direcció única. El Projecte contempla tots aquests espais: el futur Palau de l'Agricultura del Teatre Lliure (en fase de construcció), el futur Institut del Teatre (en fase de construcció), l'actual sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors, el Teatre Grec de Montjuïc, el Palau d'Esports, la zona urbanística de la plaça Margarida Xirgu, i la reconversió dels espais que envolten la zona. Tot plegat, matèria d'anàlisi de la pròxima dècada. I, sens dubte també, un projecte que tornarà a remoure els pressupòsits del sector de les arts escèniques catalanes a entrants del segle XXI.
[Annex: Un cop publicat aquest article, el director Lluís Pasqual, juntament amb el director Guillem-Jordi Graells, a mitjan juliol del 2000, denuncien la situació d'estancament del Palau de l'Agricultura, futura seu del Teatre Lliure, i anuncien la seva dimissió com a directors del Lliure i el tancament definitiu del teatre de Gràcia a finals del 2000, després d'un trimestre de temporada de transició. El conflicte provoca diverses reaccions polítiques, principalment de l'Ajuntament de Barcelona, en la persona del regidor de Cultura, Ferran Mascarell, i la resposta poc decidida i a remolc d'aquesta de les altres institucions. La Generalitat de Catalunya manté una actitud expectant. La polèmica, portada a nivell públic dels mitjans de comunicació, confon sovint el nou Palau de l'Agricultura amb el Projecte Ciutat del Teatre, aprovat també per l'alcalde de Barcelona, Joan Clos, amb un termini d'execució fins al 2004. La situació es compara en algun moment amb el conflicte que es va produir en el si del Teatre Nacional de Catalunya, entre el conseller de Cultura Joan Maria Pujals i el director Josep Maria Flotats. Finalment, Lluís Pasqual també acaba dimitint com a comissionat del Projecte Ciutat del Teatre. En aquest període s'inauguren les noves instal.lacions de l'Institut del Teatre dins el complex de Montjuïc, amb l'obertura del Teatre Ovidi Montllor, que substitueix la segona sala que ja tenia el Mercat de les Flors. El novembre del 2001, sota la direcció de Josep Montanyès, s'inaugura el nou complex del Teatre Lliure, al Palau de l'Agricultura, que porta el nom de Fabià Puigserver. La sala gran incorpora un model únic a Europa pel que fa a la mobilitat del pati de butaques en diferents dipòsits, que permet un multiús escènic. Una segona sala es bateja amb el nom Espai Lliure, que dirigeix Joan Ollé. La Fundació Teatre Lliure manté l'antiga seu del carrer Montseny (cooperativa La Lleialtat), al barri de Gràcia, que rebateja amb el nom Lliure de Gràcia. D'altra banda, es fa públic un projecte liderat per Focus sobre la reconversió del Palau d'Esports en un espai per a espectacles musicals de gran format.]
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions