ENTREVISTES
El llaç escorredor
Jean-Claude Carrière
Guionista, novel.lista i dramaturg
[Feta a l'Hotel Catalònia de Barcelona, octubre 1996]
"A la vida real, les històries són tan inversemblants
que no es poden creure"
Jean-Claude Carrière en una imatge d'arxiu
Jean-Claude Carrière va néixer a Colombières-sur-Orb, el 17 de setembre del 1931, en una família de viticultors. Després de fer estudis d'Història que va abandonar —va ser alumne de l'École Normale Supérieure de Saint-Cloud—, va publicar la seva primera novel.la, 'Lézard' (1957). Va col.laborar amb Luís Buñuel en una etapa de gairebé vint anys, fins a la mort del cineasta, i després amb directors com Jean-Louis Barrault, Peter Brook, Milos Forman, Louis Malle, Jean-Luc Godard, Adrej Wajda, Jean Paul Rappenau... i en adaptacions com a guionista de 'Cyrano de Bergerac', 'Valmont', 'Milou en Mai', 'Belle de jour', 'El tambor de llauna' i 'Un amor de Swann'... La seva trajectòria professional passa tant pel teatre com el cinema i la televisió.
¿Quin és el paper del guionista en la societat actual?
Per mi el guionista és el contador modern, el substitut dels antics griots africans. Hem substituït la paraula pel guió.
Els guionistes són anònims, però no en el seu cas...
Ser conegut és interessant per a la persona, però no per a l'obra. Fama i glòria als 64 anys? En porto més de 30 escrivint. Per què continuo? Sovint dic als alumnes de cinema i teatre que avui en dia cal escalfar tots els motors. Els diners, la fama, el reconeixement existeixen en la societat que vivim. Com pots dir a un jove que en prescindeixi? En el meu cas, si només treballésé per alimentar el compte del banc estaria perdut. Cal treballar per a alguna cosa més, molt difícil de definir. Un contador, un guionista, necessita ser admès per la societat com un element útil, com un forner o un pagès.
París és el seu estudi de treball...
Sí, però viatjo molt. Ara estic preparant un guió encara sense nom ambientat a la Xina, sobre els temples budistes. Si no hi vaig, no puc escriure'n. Però hi ha qui no es mou de casa i fa guions excel.lents rebent només informació des de la televisió.
¿Quan adapta un clàssic se sent responsable de la traïció?
Hi ha una diferència entre enderrocar un edifici de Gaudí i enderrocar una obra de Rostand ['Cyrano de Bergerac']. Adaptar al cinema o al teatre una obra literària deixa intacta l'obra. Ara estic treballant amb Peter Brook a París en una obra sobre 'Hamlet' i em sembla que no faig un gran mal al senyor Shakespeare. Miri, el títol, 'Qui est là?' És la primera frase de l'obra!
¿Un guionista cal que sigui forçosament un novel.lista?
El guionista ha de ser sobretot cineasta. És el començament d'una aventura cinematogràfica. Ha de conèixer tots els trucs del cinema. Ha de treballar amb el director, estirant i afluixant. Si a més és novel.lista, millor, però no es poden barrejar les formes. La novel.la, el teatre, el cinema i la televisió tenen codis diferents. El guionista s'hi ha d'adaptar.
Suposo que em dirà que no sap con neix una història...
Ah, si ho sabés! Cal adaptar la idea a la forma. La clau és elegir el mitjà idoni per a cada història. Et pots equivocar. El problema és trobar bones històries. Com a guionista no puc evitat de mirar-me sempre el món a través d'un rectangle, sobre la pantalla. Qualsevol personatge té una histïria per explicar. Però cal advertir que a la vida real les històries no estan dramàticament ben construïdes. Ultrapassen l'art del guionista o del dramaturg. A la vida real són tan inversemblants que no es poden creure. Cal modificar i reconstruir sempre. Aquest és l'art del contador d'històries.
Buñuel, Milos Forman, Louis Malle, Jean-Luc Godard, Adrej Wajda, Rappenau, Peter Brook, Volker Schlöndorff... 'El tambor de llauna', 'Cyrano de Bergerac', 'Valmont', 'Milou en Mai', 'Belle de jour', 'Un amor de Swann'... Són directors i pel.lícules que figuren en la seva trajectòria. ¿És capaç de fer una tria?
Impossible, però no puc passar per alt Luis Buñuel. Treballar amb ell sobre històries franceses em va proporcionar de molt jove un toc de surrealisme sobre la meva cultura. Amb Wajda també m'ha passat. Fusionar cultures dóna un resultat inesperat.
¿I treballar als Estats Units?
Es diferent. No hi ha tanta diferència entre nosaltres, els europeus, i ells, els americans. El guió és molt universal. El que passa és que mentre a Los Angeles són 1.500 guionistes, a Europa som una minoria. És el reflex de la indústria, és clar.
¿Per què diu que es quedaria amb el teatre en una illa deserta?
Perquè és el gènere que ha evolucionat més aquest segle i perquè facilita la relació humana. És una lluita contra la solitud. El teatre ha abandonat la forma tradicional d'escenari i pati de butaques. Es pot fer en molts espais. El cinema ens té presoners entre la foscor i la pantalla rectangular. Si les imatges van massa de pressa perds el sentit. Si van massa lentes, també. En el teatre, després d'un fosc, poden haver passat cinc anys. El que va ser un esforç del cinema fa cent anys ha estat també la seva debilitat. A més, en aquest final de segle, el vencedor és la realitat. I el cineasta ha de lluitar contra la realitat de l'altra banda de l'objectiu de la càmera. El teatre va en augment d'obres, actors i públic, a tot Europa. Es diu que el cinema no té crisi comercial, cert, però en té de forma d'expressió.
¿Després de 'Busco el senyor Ferran' [Villarroel Teatre, octubre 1996] té alguna altra obra pròpia en projecte?
Al novembre [1996] estrenaré a París, 'Terrasse, vent'. Com a 'L'aide-mémoire' [Busco el senyor Ferran] tracto de trencar la barrera de la intemporalitat. A 'Busco el senyor Ferran, expliquem una història d'amor entre una parella [Emma Vilarasau i Ferran Rañé] que el rebutja i hi renuncia. Però és una història que dura tres dies, de la mateixa manera que podria durar tres setmanes o tres anys. Marivaux en va dir la sorpresa de l'amor.
Tornar a Teatre