ENTREVISTES
En escena
Pere Arquillué, actor
[Publicada a l'Avui Diumenge, 3 de gener de 1999.]
[Feta al Teatre Nacional de Catalunya]
"El teatre és un dels últims espais de llibertat"
-
Porta nou anys com a professional. Sobretot teatre i també televisió. Durant dos anys ha treballat al Teatre Nacional de Catalunya, a 'Àngels a Amèrica' i 'La gavina'. Ha inaugurat l'últim Grec amb el García Lorca, 'Así que pasen cinco años'. I després de 'Galatea', havia de continuar amb 'Mesura per mesura', de Shakespeare, al TNC. Però ha decidit agafar un temps de reflexió per tornar a començar. A 'Galatea' acaba de fer d'Aquil.les, un personatge que ell mateix diu que "engreixa" l'obra de Josep M. de Sagarra i que ha alternat amb el paper d'un advocat sense gaires clients al costat de 'Laura', l'acter ego actual de Lloll Bertran.
-¿Com t'has sentit dins la pell d'Aquil.les, a l'obra 'Galatea', un personatge jueu, un 'bon vivant', en una Europa enfrontada?
-Em costa parlar dels personatges mentre no ha passat un temps. M'ho he passat molt bé treballant amb Ariel García Valdés, el director. M'hi avinc molt. Precisament ja hi vaig fer un altre Sagarra, 'La corona d'espines', al Teatre Romea. El personatge d'Aquil.les, a l'obra, té uns cinquanta anys, però el director, fidel al seu costum de girar una mica els personatges, em va proposar si el volia fer jo. És un personatge que m'ha caigut bé, després de venir del García Lorca, 'Así que pasen cinco años' i d'altres de dramàtics. Aquil.les és un personatge brillant, amb molta vida, un gran seductor. I això fa que pugui utilitzar uns recursos com a actor que m'agrada utilitzar i que moltes vegades no me'ls deixen utilitzar. Permet tenir una complicitat amb l'espectador més directa, permet jugar més amb l'humor. És un personatge que engreixa l'obra. Sagarra és molt intel.ligent en aquest nivell i hi posa aquest personatge que, a banda que expliqui coses, també fa que la comèdia llisqui més. De fet és un tipus de personatge dels que vaig començar fent als inicis i que vaig deixar de fer. Té una brillantor que a mi personalment m'agrada molt.
-Si no recordo malament, ja és la segona vegada que dispares un tret a la Sala Gran del TNC. A 'La gavina' et mataves i a 'Galatea' mates per despit, per mig ajudar un company, i diuen també que et maten en un camp de concentració... ¿Ets conscient de les vegades que hauràs sobresaltat més d'un espectador que no s'esperava l'espetec?
-Cada dia. No se l'esperen mai. A més, està fet amb malícia perquè la pistola no es veu en cap moment i el tret és sorprenent de debò. La gent s'esglaia. També depèn del tipus de públic que hi ha. Però normalment cada dia he hagut de fer una pausa bastant llarga després del tret.
-¿'Galatea' és una obra definitivament maleïda pel discret ressò del públic que ha tingut, tant a l'estrena com en les reposicions?
-No crec que sigui això. 'La gavina', que també vam fer la temporada passada al TNC, va ser maleïda quan es va estrenar. Van haver de passar molts anys perquè la descobrissin. 'Galatea' parla de coses que, en el moment de l'estrena, segurament no es podien entendre pel context que hi havia al país i que ara, cinquanta anys més tard, possiblement s'entenen més bé, i d'aquí a uns quants anys encara s'hi entendran més. És una obra que m'estimo per diverses raons, però potser la principal és que Sagarra prova de connectar amb un públic nou i escriu 'Galatea' d'una altra manera, més universal, més oberta, i parlant de temes que actualment són molt vigents.
-¿I a què creus que es pot atribuir que no hagi tingut tampoc ara una gran recepció dels espectadors a pesar de la qualitat de l'obra?
-Crec que hi ha de tot una mica. És veritat que la Sala Gran no s'ha omplert fins dalt, però algunes nits correspondrien a un Romea ple, per exemple. La sala Gran del TNC és enorme. La de 'Galatea' és una posada en escena que em feia més por de cara al públic que de cara als professionals. I curiosament li ha agradat al públic i n'ha sortit havent entès l'obra i havent jugat a favor de l'obra. No surt amb la sensació de si i no. No oblidem que Sagarra té un repertori popular i directe i 'Galatea' no està en aquesta línia, és una obra densa i dura, que obliga l'espectador a estar actiu, a escoltar i a posar-s'hi dins. Ara bé, d'aquí al fet que hi hagi més o menys públic ja hi juguen molts altres factors. Des del moment en què s'estrena fins a l'oferta que ara té Barcelona en teatre o potser el context que ha visctut el TNC els últims mesos.
-¿Quines dificultats comporta per als intèrprets un Sagarra com 'Galatea', que trenca amb una etapa de la seva producció dramàtica?
-Bé, 'La corona d'espines' que vam fer al Romea ja no era tan senzilla, però no deixava de ser una obra en vers i encara enllaçava amb la seva línia. A 'Galatea' crec que hi ha una dificultat per arribar al fons del que Sagarra vol explicar. És una obra discursiva. S'hi diuen moltes paraules i el tempo és lent, lentíssim. No vol dir que no hi passen coses. Trobar aquest ritme, aquesta manera de dir, s'havia de lligar amb la visió personal d'Ariel Garcia Valdés que fa que t'impliquis com a intèrpret d'una manera personal, que busquis material nou.
-Josep Maria de Sagarra havia fet el 1928, força anys abans de 'Galatea', la recreació de la llegenda del Comte Arnau. Quan tu fas de comte Arnau a la televisió, una adaptació de Xesc Barceló i Doc Comparato, notes el ressò de Sagarra en aquell paper?
-L'adaptació de l'Arnau no sé fins a quin punt agafa els referents de Sagarra. El llenguatge de la càmera és molt diferent. I a l'adaptació de l'Arnau televisiu hi ha, em sembla, diferents versions posades dins. En tot cas, la referència és que tot són històries explicades des d'aquí. Tal com veiem les coses des d'aquí.
-Josep M. de Sagarra treu el retrat de la seva 'Galatea' d'un personatge real del circ Gleich i d'un article escrit a Mirador el 1923, 'La dama de les foques'. ¿No és un títol més cridaner que 'Galatea' que sona a clàssic?
-No hi ha dubte que 'La dama de les foques' sona a més Sagarra, molt a Sagarra. Potser va posar 'Galatea' perquè en aquesta obra es volia allunyar una mica dels plantejaments que ell tenia. Segur que seria un títol més cridaner.
-Deixa'm fer un recorregut lineal. Fas de Pere Màrtir a 'La filla del mar', d'Àngel Guimerà, i a 'Galatea' s'acaba dient, al final, un 'He matat Olofernes!', que recorda 'Terra Baixa', del mateix Guimerà. Més tard, ets dels pocs que reculls Gabriel Ferrater en un espectacle en solitari. ¿Creus que hi ha algun lligam entre el Ferrater més contemporani, el Sagarra rupturista, i la tradició de Guimerà?
-També he fet Verdaguer i Martí i Pol... Tot això neix d'un interès personal meu. Però jo ho veig com un fet de més cares. M'interessen les coses del meu país i em passa una cosa molt curiosa, conec millor els autors a partir del moment que els poso la veu. El que passa és que Verdaguer, Guimerà, Sagarra, Ferrater, són prismes de cares molt diferents. Veig que realment connecten en el punt de partida del que volen explicar. Sempre tenen ganes de comunicar alguna cosa. Però em sembla que no tenen res a veure. Vejam, sí que un ha portat a l'altre. Des de la base lingüística de Verdaguer a Ferrater hi ha un fil. Però les connexions estan més en els seus objectius. Moltes cares d'un mateix cub. Tots tenen la mateixa intenció quan volen explicar una història, però el punt des d'on es llancen són diferents. A mi, personalment, m'interessen tots.
-Portes un parell d'anys al TNC, des de la seva inauguració, amb 'Àngels a Amèrica', 'La gavina' i 'Galatea'. Vas sortir-ne per fer 'Así que pasen cinco años', inaugurant el Grec, i l'obra 'Morir', al Romea. ¿No continues amb 'Mesura per mesura', de Shakespeare, tot i que al principi s'havia donat el teu nom, i que ara dirigirà Calixt Bieito al TNC, perquè ja en tens prou de les Glòries, per ara?
-Un dels motius és que fer televisió m'ha lligat molt d'horaris. Rodar al matí, assajar a la tarda i fer la funció de la nit. A la llarga això ho paga tothom, amics i família. D'altra banda, estic en un moment que ja són nou anys de feina professional i el cos em demana replantejar una sèrie de coses, mirar-m'ho una mica des de fora i tornar a engegar. Aquesta feina et demana que en certs moments t'aturis i comencis per baix. Crec que ara és un bon moment.
-¿Nou anys de professió permeten ja poder triar, o sempre cal tornar a començar?
-Triar no perquè el país és petit i no et permet triar tant. No tenim tanta infrastructura. Em sap greu dir-ho, però en aquest país, a nivell teatral, més que viure se sobreviu. Haver de tornar a començar es continu i la feina ho demana. També depèn de l'actor i del que vol fer. Hi ha qui se sent molt còmode amb el que fa i continua sense parar. Si vols anar una mica més enllà, i no voldria caure en la pedanteria, cada espai de temps em veig obligat a replantejar-ho tot. Oblidar el que he fet i tornar-me a posar a la feina, traçar unes coordenades i tornar a reprendre. Porto molts anys treballant i n'hauria d'estar content perquè no ho pot fer tothom. M'he pogut permetre treballar una tècnica, però arriba un moment que te n'has d'oblidar per no repenjar-t'hi gaire. Millor fer passos endavant i endarrere.
-Em vas dir una vegada que t'agradava que et recordessin 'Tàlem', la teva primera obra professional i una de les primeres de Sergi Belbel. ¿Les circumstàncies t'han portat a fer més aviat personatges d'obres clàssiques, després d'aquella arrencada contemporània?
-Les circumstàncies han estat així. Tot i que he fet força obres contemporànies que han anat molt bé com 'Àngels a Amèrica', 'El visitant', 'De poble en poble'. Però potser sí que he tingut més tendència als clàssics, però ha estat perquè me'ls han anat oferint. Però el teatre de text sempre m'ha agradat. I fer clàssics penso que és una escola molt bona.
-¿La professió teatral viu millor ara que ens acostem als dos milions d'espectadors que no pas quan eren quatre gats?
-Doncs no ho sé què pensa la professió teatral. És difícil de dir. Crec que les infrastructures encara no estan normalitzades. S'està fent molt de teatre i això és bo perquè tenim una professió més rica, més eclèctica, més mesclada, però tinc la sensació que aquestes xifres són un element justificant que a mi no m'omple prou. A vegades el teatre és contradictori. ¿Molta gent equival a qualitat? ¿Qualitat què vol dir? Vol dir un teatre de més compromís, de més risc, que digui més coses a l'espectador. Tinc la sensació que ara el teatre està com una mica en un impasse, i si el teatre està en un impasse, la gent que integrem el col.lectiu del teatre també està en un impasse.
-¿I la professió teatral viurà millor si s'arriba a consolidar el complex del TNC i es tira endavant el Projecte Ciutat del Teatre?
-Dos complexos grossos. Penso que el col.lectiu de teatre ara té la feina d'explicar a la gent la raó de ser d'aquest dos grans espais. Si una cosa tenen difícil els quips que dirigeixen aquests espais grans és explicar els rerefons i quines raons hi ha per construir espais tan grans. Mentre no entenguem que aquests espais són un dret i no un deure, un dret a gaudir-ne i no un dret a pagar-ho, mentre els polítics, el col.lectiu professional i fins i tot el públic no entenguin això, no aconseguirem mai normalitzar espais com aquests. Com diu l'amic Pla, és el que penso jo "al meu modest entendre". Em sembla bàsic que la gent entengui què es fa.
-¿"Barcelona, ciutat de teatres", doncs, que ha estat l'eslògan comercial d'aquestes festes, què vol dir en realitat?
-Deu voler dir que Barcelona té teatres, no? Suposo que vol dir que el teatre comença a ser i que fa temps que és un element important com a cultura dins la ciutat. Però m'agradaria que es pogués dir molt aviat "Catalunya, ciutat de teatres".
-Del boom dels musicals sembla que hem passat al boom de la comèdia. ¿Realment hi ha un públic teatral intermedi disposat a assumir obres com 'Galatea', per citar la més recent, o 'Mesura per mesura'?
-Crec que hi és el públic, és evident. L'he tingut a les mans alguna vegada. De segur que sí que hi és. Està bé que dins del teatre hi hagi de tot. Que el teatre sigui un espai lúdic i on la gent pugui oblidar d'una manera fresca els problemes de cada dia, però no es pot oblidar que el teatre és un dels últims espais de llibertat que queden. La meva sensació personal és intentar lluitar contra aquest assentament de modes. És clar que s'han de fer comèdies, s'han de fer musicals i s'ha de fer de tot, però sense oblidar aquesta altra part que té el teatre, on s'expliquen experiències, on l'espectador ha de treballar més activament. El teatre, per sort o desgràcia és actiu, necessita que l'espectador hi posi la seva part.
-¿I aquell públic dels anys vuitanta, pretesament amant de les noves tendències escèniques, on ha anat a parar?
-Penso que també hi és. La prova és en alguns dels espectacles que han obert la temporada del TNC. Han estat injeccions vitals. La professió i els que els havien vist en parlaven. Potser Barcelona s'ha adormit una mica en aquesta capacitat d'arriscar. A nivell teatral costa molt de sorprendre. Potser estem una mica adormits, ara, però, a aquest públic, si se li dóna bon i nou material, ho agraeix.
-¿Series capaç de fer una radiografia del públic actual del teatre, si te'l mires des de l'escenari? ¿Com és? ¿Què et sembla que demana? ¿Per què va al teatre?
-L'actor Lluís Torner em deia fa dies que l'actor és com una bèstia que fa vuit o deu coses alhora. Diu el text, es mou, té un sentit de l'espai, del ritme, i alhora fa una cosa molt interessant: escolta el públic. Diria que no hi ha un únic públic, hi ha molts públics, i cada dia diferents. El bo del teatre és veure com cinc o sis-centes persones fan un silenci per escoltar una història.
-¿La televisió és l'opi dels actors de teatre?
-La televisió ha ajudat molt els actors de teatre i ha ajudat el teatre també perquè ha donat feina als professionals i també ha portat gent al teatre. Però no s'ha d'oblidar que és un mitjà diferent. A vegades el públic va al teatre i es pensa que està al menjador de casa. I no és això. El teatre demana una altra disposició.
-¿La sèrie 'Laura' amb Lloll Bertran, on fas d'advocat amb poca clientela, quin ganxo creus que té, si no és una típica comèdia només d'humor?
-Evidentment, 'Laura' no és una típica comèdia d'humor. I per això ha estat difícil fer-la. S'ha intentat construir uns personatges i explicar unes històries. Si això ho ajuntem al fet que jo crec que la sèrie no és gens pretenciosa, es converteix en un producte difícil. Les diferències vindrien per aquí. Intentar anar una mica més enllà en el moment d'explicar els personatges i a la vegada fer-ho de la manera més senzilla possible.
-¿Quina sensació té l'intèrpret actual de pensar que, en un plató, enregistrant a peces, aquell treball arriba a milers d'espectadors, i en un escenari, a vegades, té un centenar d'espectadors escassos cada nit?
-Les sensacions són molt diferents per la diferència de llenguatges. A la televisió no cal fer allò de les vuit o nou coses alhora que fa l'actor al teatre. Hi ha un filtre entre intèrret i espectador que es diu càmera. Al teatre, l'instrument ets tu mateix i reps unes sensacions diferents. A 'Laura', per exemple, m'he reconfortat una mica amb la televisió, m'hi vaig trobant cada vegada més bé i més còmode.
-¿T'has quedat amb les ganes de fer la continuació d''Àngels a Amèrica', amb la destitució de Josep Maria Flotats del TNC?
-Sí, és clar. Crec que 'Àngels a Amèrica' és una obra importantíssima com a aposta, com a tipus de treball, i que, pel context d'aleshores, va passar més per polèmica que pel que realment explicava. És una llàstima perquè penso que és un tipus de text que marca molt el final de mil.lenni i de la manera com es poden fer les coses per començar el pròxim mil.lenni. M'han quedat moltes ganes de fer la segona part.
-Sembla, però, que ningú no se'n recorda d'aquell muntatge i del projecte que va posar en marxa el TNC. ¿Deu ser de debò allò que diuen de morta la cuca mort el verí?
-Espero que no. Com diu un amic meu, no s'han de barrejar bufandes. L'art és l'art i la política és la política.
Tornar a Teatre