ENTREVISTES
En escena
Álex Casanovas, actor
[Publicada a l'Avui DDD, 16 d'octubre de 1998.]
[Feta al Villarroel Teatre]
L'irlandès errant
"Si estàs molt de temps fent cinema, el teatre t'oblida"
-
Fa d'irlandès. Un irlandès rural, treballador, al voltant dels 40 anys. Àlex Casanovas torna al teatre per fer el paper d'un dels quatre personatges de 'La reina de bellesa de Leenane', de Martin McDonagh, un autor que no ha arribat encara als trenta anys i que ja ha guanyat recentment quatre premis Tony amb aquesta obra estrenada a Londres i a Broadway. Vicky Peña n'ha fet la traducció i el dramaturg debuta aquí sota la direcció de Mario Gas.
¿Una tragicomèdia irlandesa de rerefons rural sempre és una obra dura?
Dura, per la situació dels personatges, i també tendra per com veus que intenten acostar-se l'una a altra i mantenir una relació afectiva.
¿Un dramaturg premiat amb uns quants Tony és una garantia per adaptar aquí?
Una de les coses que va influir molt a Londres és que els personatges irlandesos parlen amb un accent i una expressió especial que als anglesos els xoca molt. Aquí, crec que l'èxit pot venir per la qualitat del text i per la interpretació. Mario Gas envolta els muntatges amb bona il.luminació i bona música, a més de la direcció.
¿Obra de pocs personatges per concentrar més l'acció de la trama?
Sí, però també vol dir que et toca parlar més. Depèn del personatge. Evidentment s'estableixen molt clarament les relacions. El meu personatge i el que fa de germà no apareixen en cap moment junts. En canvi, sí que apareixen els altres plegats. Tot queda força repartit, però mare i filla són les que s'emporten la major part de text.
¿Qui té raó: la mare, egoista, ja gran, impedida, o la filla soltera de quaranta anys?
A manera que anava llegint l'obra, em posava al costat de la filla, però resulta que a manera que la trama avança veus que està tan sonada com ho pot estar la mare. Potser és una relació condemnada a tenir lloc entre les dues i que hauria continuat tota la vida així si no hagués aparegut en un moment donat el meu personatge. Ell és el que obliga a fer un trencament en aquesta relació.
¿Aquest caràcter rude, tancat, rural, obsessiu, que ha retratat tant, últimament, el cinema ambientat a la Irlanda més conservadora té algun punt de comparació aquí?
Jo crec que sí. De cop i volta, trobes personatges molt tancats, amb un refús a tot el que pugui venir de fora i que impliqui qualsevol mena de canvi. I després he vist que aquells personatges també es volen relacionar amb tu , però a la seva manera.
¿'La reina de bellesa de Leenane' seria una bona pel.lícula pel seu argument?
Em sembla que ja es fa. Dóna molt perquè pugui ser també una bona pel.lícula. Si recordem 'Un amor por descubrir', una pel.lícula estrenada fa poc, l'argument s'assembla molt.
¿Aquesta nova direcció de Mario Gas recorda una mica 'El temps i els Conway' pels intèrprets només?
M'agrada recordar 'El temps i els Conway'. Per mi va ser una experiència fantàstica perquè va ser la primera vegada que feia teatre amb ells (Mario Gas, Vicky Peña, Montserrat Carulla...) i penso que a més va ser una obra de gran resultat a tots els nivells, molt ben explotada. El fet que elles dues continuïn sent filla i mare, ho recorda, tot i que no té res a veure amb l'argument. Això ha facilitat molt la comunicació perquè ens coneixem i treballes més bé.
¿Com es viu el treball a l'escena amb mare i filla de ficció i a la vida real?
És una punt d'interès més per l'espectador. Fins a quin punt el que diuen, ¿ho diuen els personatges o ho diuen les actrius com a persones? Jo també m'ho pregunto a vegades. M'ho passo molt bé amb elles, i hi ha moments molt bons.
¿No se'n van del paper, de tant en tant?
No gaire més de com ens en podem anar tots, segons el dia que tenim.
Després del teu pas per 'Nissaga de poder' et prepares per fer una sèrie amb Dagoll Dagom per a TV3. ¿Serà un nou registre en la teva nòmina de papers?
És una sèrie que repassa la història de Catalunya. De fet tots els que hi treballem fem registres nous. Una sèrie de personatges van explicant les diferents episodis de la història i tots van passant per diferents èpoques, des del segle XIII fins al 1949. Cadascú hi fem sempre el mateix personatge, tenen el mateix nom, només canvien les circumstàncies. En un faig de bandoler, en un altre faig de guerrer, en un altre faig de bufanúvols... Això permet jugar en moltes coses diferents en cada capítol. Canvia l'ambient, però la relació entre els personatges acostuma a ser sempre la mateixa, amb la mateixa edat. Té un to humorístic, però molt documentat.
¿Pot arribar a gastar un actor un excés de programes televisius d'entreteniment com concursos o shows diversos?
Depèn. Quan vaig començar a fer televisió en concursos, sobretot la gent de cinema en deia que sí, que la imatge es podia cremar. Em sembla que si saps el que fas, no passa res. Penso que la televisió continua sent un reclam, és el mitjà que veu més gent encara. Això fa que els que et veuen per televisió tinguin una certa curiositat per veure't també al cinema o al teatre. De fet, en el meu currículum, jo no poso mai els programes de televisió, si no són dramàtics. Crec que els concursos són com una feina més que puc fer, paral.lela a la d'actor, i a mi m'ha servit molt l'experiència d'actor per fer de presentador. No crec, vaja, que pugui gastar, si no és, és clar, que no facis res més.
¿T'interessa més tornar al teatre i mantenir la televisió que abocar-te al cinema?
L'ideal seria que poguessis fer cinema, teatre i televisió, sempre allò que t'agrada. El problema de la televisió és la rapidesa amb què s'ha de treballar. No es pot cuidar tant com el cinema o el teatre. Però també et dóna un bagatge. A mi m'agradaria combinar-ho tot. Hi va haver una època que feia gira amb 'El temps i els Conway', rodadava a Barcelona 'L'enfonsament del Titànic', feia televisió amb 'Amor a primera vista' i assajava el film 'Kika' a Madrid. Si agafes les coses amb mesura i estàs segur de poder donar el cent per cent es poden combinar. El perill no és tant per als actors sinó pel gènere. Si estàs molt de temps fent cinema, el teatre t'oblida, i al revés. És una ratxa que se t'emporta, segons en què treballes.
¿Què va representar treballar amb Josep M. Flotats i Lluís Pasqual als anys 80 ('El despertar de la primavera', 'Lorenzaccio', 'El misantrop'?
Per mi va ser brutal. Jo sóc un d'aquells que no vaig passar les provés d'accés a l'Institut del Teatre. No m'hi van admetre. Vaig estar dos mesos fent teatre amb La Trepa, que després han portat el Regina. I vaig entrar a 'El despertar de la primavera', amb Josep M. Flotats. Per mi va ser l'Escola. Difícilment he tornat a repetir aquelles condicions de treball. Teníem un esquelet de l'escenografia des del primer dia, formació, equip, classes de veu, de cos, d'esgrima... Més endavant, amb Lluís Pasqual, vaig treballar per primera vegada amb mites com Lluís Homar, Anna Lizaran, Juanjo Puigcorbé... gent que per mi eren de sempre molt respectada. Vaig veure que tant Flotats com Pasqual es regien per un tipus de treball molt semblant: rigor, feina i disciplina. Les coses no surten per casualitat. Després ho he trobat també amb Mario Gas, un dels directors que crec que té més mà dreta per treure dels actors el que ell vol.
¿I en cinema, treballar amb Pedro Almodóvar?
El cas Almodóvar és curiós perquè també havia rodat amb Antonio Chavarrías, amb Jaime Camino, amb Gonzalo Herralde... Els treballs que vaig fer amb ells eren prou correctes, però no tenien la projecció que tenia Almodóvar aleshores. Almodòvar té un equip que funciona perfectament. Va comptar amb moltíssima gent de la professió i ho ha sabut aprofitar. També és un gran treballador, té els guions preparadíssims. Quan es va saber que treballaria amb Almodòvar, la gent de la premsa em deia: "A partir d'aquí, Hollywood". Per mi no canviava tant. No he treballat més amb Almodóvar.
¿Alguna pel.lícula que tornaries a rodar, 'Manila', 'El llarg hivern', 'Chatarra', 'La febre d'or', 'Ni un pam de net', 'L'enfonsament del Titànic', 'Kika'...?
Potser sí... 'Manila', per ser la primera que vaig fer i que va ser on vaig conèixer el cinema i la manera de treballar davant la càmera. En vaig quedar molt content. En el que he après després en cinema, penso que 'Manila' estaria molt bé de repetir-la. És una mena de mite de la meva memòria. Potser perquè debutava en cinema i tenia Mathieu Carrière a l'altre costat.
Tornar a Teatre