ENTREVISTES
En escena
Calixto Bieito, director teatral
[Publicada a l'Avui Diumenge, 18 d'octubre de 1998.]
[Feta a la Plaça de la Catedral de Barcelona]
La vida és un somni
"El sector teatral ha de definir cap on vol anar"
Calixto Bieito té una extensa gira internacional
-
Li agrada escoltar música, però no canta. Tot i així té compromisos de direcció d'òpera i teatre fins al 2002, com a mínim. Una sarsuela convertida en musical li ha obert les portes a Europa. No és amant de volar, però des de fa temps es passa mitja vida amb un peu als núvols i un altre en qualsevol escenari europeu. És un dels directors de la generació jove més demanats d'aquest moment. El Centro Dramático Nacional i el Teatre Nacional de Catalunya són els seus dos aterratges més immediats.
- Calixto Bieito té 34 anys. La seva trajectòria artística s'explica amb noms d'espectacles: 'Els dos cavallers de Verona', 'Els enamorats', 'El somni d'una nit d'estiu', 'Tirano Banderas', 'Amfitrió', 'El rei Joan', 'La verbena de la Paloma', 'Galileo Galilei', 'Company', 'La tempesta', 'Pierrot Lunaire', 'El barberillo de lavapies' i 'Life is dream', aquesta última, una manera de veure que la vida és un somni, però en anglès.
És amb aquest muntatge de Calderón de la Barca, fet amb la Royal Shakespeare, al Barbican de Londres, que la seva direcció viatjarà, entre altres llocs, per Nova York, Viena, Sidney o Budapest. L'any 2000 ja té un encàrrec per tornar al Festival d'Edimburg i l'espera el 'Così fan tutte', de Mozart, per al Welsh National Opera. La temporada 2000-2001 prepararà una òpera per al nou Teatre del Liceu. L'any que ve farà 'Il mondo della luna', de Haydn, amb text de Carlo Goldoni, a l'Opera Zuid de Maastrich, i la 'Carmen', de Bizet, al Festival de Peralada, a banda d'altres projectes internacionals que es reserva per no carregar excessivament la informació o per excés de modèstia.
Aquestes setmanes ha estat assajant 'La casa de Bernarda Alba', de Federico García Lorca, a la sala petita del Teatre Principal de Barcelona per estrenar el 10 de novembre al Teatro María Guerrero de Madrid, seu del Centro Dramático Nacional, en una producció de Focus. Aviat es posarà amb un altre dels Shakespeare que passarà per les seves mans, 'Mesura per mesura', que amb l'actriu Laura Conejero de protagonista, estrenarà el gener al Teatre Nacional de Catalunya.
¿Parlem de l'any Bieito, doncs, després de l'any Lorca?
No, no, sisplau! Sona a homenatge pòstum. Tinc massa por a la mort. Tot és fruit d'haver anat fent una progressió i espero continuar per aquest camí, si puc.
¿Si mires deu anys enrere què veus?
No m'ho he plantejat perquè no miro gaire enrere. Bàsicament recordo una persona que hi era, i ara no hi és. Potser per això no miro deu anys enrere. Aquesta persona marcava molt el meu aspecte professional. Crec que la meva progressió ha estat més o menys lògica. He fet molts espectacles en sales petites que m'han ajudat molt i que m'han donat un bagatge. He après l'ofici. I deu anys enrere estava fent això. Per ara, treballo amb la mateixa il.lusió que treballava aleshores.
¿Ets un representant de la generació que ja no ha hagut d'espavilar-se a fora i ha trobat l'oportunitat a dins?
Sí, és així. Un pot arribar a fer moltes coses, però al seu voltant sempre hi ha molta gent, amics, que t'ajuden. Jo he tingut moltes oportunitats a casa i sóc d'aquesta generació jove que s'ha format aquí, que ha començat des de baix aquí i que després s'ha disparat.
¿Havies tingut la sensació al principi, a vegades, que anaves contracorrent?
M'he negat bastant a pensar-ho. Un ha de pensar sempre en positiu. Perquè si generes una energia que no és bona i penses que el món està en contra teva, és molt difícil d'avançar. No ho he pensat mai. Quan algun espectacle m'ha sortit malament i les crítiques l'han tractat malament, he intentat pensar que no tot era culpa dels altres. Per fer aquesta feina has de ser molt positiu.
¿Preparar 'La casa de Bernarda Alba' a Barcelona i anar a estrenar primer a Madrid no crea la síndrome de la distància i l'atmosfera?
Bé, m'ha creat la sensació de felicitat de poder assajar a Barcelona. Madrid sempre és molt especial per als que hi anem a fer teatre. I en aquests moments encara ho és més. La distància entre Madrid i Barcelona, a nivell teatral, cada vegada és més gran. Tinc una sensació molt especial en les nits d'estrena. Passo una mica de por perquè no saps el que pot passar. Amb la premsa mateix. Així com a Madrid el cinema ha corregut molt, i la indústria, pel que sembla (jo no hi entenc), està més concentrada a Madrid, en canvi el teatre ha corregut més a Barcelona i em sembla que faria falta remoure una mica les coses a Madrid. El públic de Madrid es difícil definir-lo. Però bé, per mitjana, el públic de Madrid està acostumat a un teatre molt realista, i quan trenques aquest esquema, tens un públic més jove. Si no es remou tot l'enrajolat del teatre de Madrid, és difícil que realment el públic canviï. La premsa és d'una manera, però el públic també és d'una manera. No van tan distanciats. Són diversos factors. Jo he tingut a Madrid estrenes fantàstiques, com la d''El barberillo de lavapies', on vaig haver de sortir a saludar deu vegades, mai m'havia passat, fins a estrenes que gairebé m'escupen, com amb 'El rei Joan'. Al mateix temps, també a Madrid hi ha moltes coses per fer. Avantatges i desavantatges.
¿'La casa de Bernarda Alba', la persegueixes des que vas fer un taller al Teatro Piccolo de Milà?
Sí, i ara ja feia un any que l'havia de fer.
¿Vols passar d'un retrat d'època a un retrat d'una història de violència per provocar els defensors dels tòpics que s'arrosseguen sobre aquesta obra de García Lorca?
Mira, la veritat és que no he vist mai 'La Casa de Bernarda Alba' representada. La mateixa Julieta Serrano que treballa ara amb mi n'ha fet un parell de papers en altres èpoques. Però jo no l'he vist. Tinc una percepció de l'obra que recull una sèrie de components molt "espanyols", si el terme existeix. Em refereixo a aquesta mescla d'erotisme, de por a la mort, a la violència, un erotisme influït per la religió, i el que voldria és tocar aquest món. Em pregunto, ¿es tracta d'una obra violenta?, sí; ¿es tracta d'una obra sobre sexe?, sí; ¿es tracta d'una obra realista?, no. En tot cas es tracta d'una obra de realisme màgic, i potser amb alguna pinzellada de surrealisme, però no crec que tingui res a veure amb un drama coral.
¿El fet que siguin deu dones les que formen la trama de 'La casa de Bernarda Alba' pot fer que se la classifiqui d'alguna manera determinada?
Sí, podria ser. Feminista, sí. Sí, penso que ho és. És una obra que té molts components i també és molt contradictòria, com la pròpia escriptura de García Lorca, que a vegades ho és molt, de contradictòria.
¿Fer 'La casa de Bernarda Alba' al 1998, un García Lorca del 1936, què et planteja d'entrada com a dificultat principal en aquesta diferència de més de seixanta anys?
No és una obra simbòlica que parli de les dues Espanyes, però conté una dosi d'odi brutal. He estat llegint novel.les sobre la guerra civil espanyola i veig que la dosi d'odi era increïble. M'és bastant difícil d'entendre que un amic íntim pugui entrar en un taverna i assassinar un altre amic de tota la vida pel sol fet que són de bàndols diferents. En aquest aspecte, l'obra està molt arrelada al 1936, amb tota la força, amb tota la dimensió.
¿La veus com una obra més realista que d'altres, com 'Yerma' o 'Bodas de sangre', de l'estil d'Ibsen, tal com s'ha dit alguna vegada?
Té un component més realista, sí, perquè crec que Lorca volia arribar a un públic més ampli, però no arriba a ser una obra com a vegades s'ha definit d'estricte realisme. Crec que juga amb un realisme màgic de l'Espanya oculta. Pel que fa a Ibsen, és molt més precís, més concret. En canvi, Lorca és andalús i no pot escriure com Ibsen. Té una mentalitat més màgica, més sexual. Sí que en un moment determinat pots dir: "La casa de Bernarda Alba s'assembla una mica a 'Casa de nines'." Potser sí. Una mica. Però Ibsen és més racional i Lorca més volàtil. Només cal escoltar la llengua.
¿Quin és el misteri que té, doncs, 'La casa de Bernarda Alba'?
Té aquest balanç que has d'aconseguir entre el que és màgic i el que es real. Si alguna cosa difícil té aquesta obra, no sé si misteri, és aquest punt intermedi. El misteri és la profunditat religosa, de l'erotisme religiós. En els noms dels personatges ja es nota. Tots estem molt influïts per aquesta tradició.
¿Hi has vist una intenció lorquiana de fer un documental gairebé fotogràfic?
Sí, el document fotogràfic, el veig com una estilització estètica. Està parlant constantment del blanc i del negre. I vol crear imatges fortes. Parla d'un element estètic que és el color i d'una violència d'imatges.
¿Seria una obra avorrida si no hi hagués el talent poètic de García Lorca de fons?
No, no. És com una mena de 'thriller' hiperbòlic. Hi ha un suspens en tota l'obra que es va creant en crescendo. Si poséssim 'La casa de Bernarda Alba' en un ranxo d'Estats Units amb Kate Bathes, seria exactament un thriller. Té una trama molt ben elaborada, perfecta.
¿Quan García Lorca diu "el teatre no és res si no aconsegueixo transformar la vida en literatura" a què creus que es refereix?
Crec que García Lorca, com un bon home del seu temps, intenta posar a l'escenari tot el que veu al seu voltant, la vida. Em sembla que aquesta afirmació vol dir això. Ell té aquesta necessitat. Ara se'n parla molt. Per exemple, si canvio el vestuari d'un clàssic en contemporani, es plantegen per què ho he fet... A Madrid encara sobta més. Si García Lorca feia 'Fuenteovejuna', tots els treballadors sortien amb vestuari del 36. Això provocava un escàndol perquè posava la vida que l'envoltava a l'escenari. Ell diu: "Vull que els meus personatges portin un vestit de poesia, però que se'ls vegi la sang i els ossos". Les actrius, els actors, són la sang i els ossos, i el vestit de poesia el posa amb la seva obra.
¿Què et treu més hores de son, els projectes de teatre o els d'òpera que ara tens?
Les últimes setmanes, 'La casa de Bernarda Alba'. D'altra banda, la música és molt important en la meva vida, ho ha estat sempre. I molt contradictòriament perquè a casa meva, la mare va voler que estudiés música. Jo no n'he estudiat mai, ho va fer el meu germà. No vull dir que hi hagi una tradició, però el meu germà i un cosí germà són músics professionals, i aquest hàbit d'escoltar i viure la música em ve de lluny. Per mi és normal anar-me'n a dormir escoltant música. Però, bé, per fer un espectacle necessito molt energia. I per tenir tota aquesta energia, només puc fer una sola cosa. L'òpera, doncs, em serveix de relax quan l'escolto. No em pren hores de son, em desvetlla.
¿No és curiós que sigui una sarsuela ('La verbena de la Paloma'), no gaire ben rebuda aquí, el que t'obri les portes dels escenaris europeus?
Bé, més que no ben rebuda, jo diria, des de la meva òptica, desconcertant , sobre com es va rebre. A banda d'axò, la sarsuela em sembla un gènere fantàstic, un gènere que s'hauria de renovar, que s'hauria de tornar a llegir i que s'hauria de tractar com fa Shakespeare o com fa Brecht amb altres gèneres. Hi ha uns quinze títols de sarsuela que em semblen fantàstics. Quan em van oferir 'La verbena de la Paloma' els feia una certa por perquè es pensaven que no em cauria bé. I és de les coses que m'han costat menys de decidir. La sarsuela s'ha associat a una època franquista que la va convertir en gènere folklòric i cap a un populisme que no té res a veure. I la mala fama s'arrossega. Aquests prejudicis, els directors estrangers, els promotors i el públic de fora no els tenen. Veuen sarsuela com si vegessin teatre musical. Jutgen si està ben fet o mal fet, com un espectacle musical. No tenen el bagatge negatiu que portem nosaltres al damunt. No és estrany, doncs, que m'hagi obert portes als escenaris europeus. Els va semblar un bon espectacle musical.
¿Els promotors o els espectadors de la resta d'Europa no esperen un punt d'exotisme dels creadors teatrals del sud?
Sí, sí, l'espera. Això hi és. Però jo no sé si els els donaré aquest punt d'exotisme. De tota manera, la sarsuela té un aspecte molt popular, d'exotisme, si vols, però és un espectacle viu fresc i directe. No és una cosa rància ni reaccionària. Era el teatre més popular del moment. Tenia un públic popular, obrer. El que passa és que es va anar transformant en una mena de xou televisiu, de coloraines, influït pel règim franquista, com et deia abans.
¿Com que a la primavera estrenaràs 'La casa de Bernarda Alba' a Barcelona, però també hauràs trepitjat la Sala Gran del TNC amb el Shakespeare, 'Mesura per mesura', no creus que dues grans produccions alhora en una mateixa ciutat són una prova de foc?
Sí, però la vaig tenint de tant en tant aquesta prova de foc. 'Mesura per mesura' és una obra que m'entusiasma, que m'agrada molt, que tenia moltes ganes de fer. I em va semblar que era el moment d'acceptar la direcció.
¿El del TNC serà un Shakespeare a l'estil dels teus últims treballs de clàssics com 'La tempesta', per exemple?
Suposo que sí, no ho sé. Sempre dic que tinc ganes de fer un espectacle d'època, però quan m'hi poso no acaba de sortir. El que passa és que l'època tampoc no allunya... En pots fer un d'època i sentir-te'l molt a prop. Ara mateix em sembla que 'Mesura per mesura' té dos temes importantíssims, la justícia, i per definició de la justícia, també la injustícia, i després, la mort, un tema que apareix també a 'La casa de Bernarda Alba'. Són temes que tinc ganes de tractar.
¿Les óperes que t'esperen et representen un salt en la teva trajectòria o dirigir escènicament cantants, cors i músics no varia gaire de dirigir gent de teatre?
És diferent perquè a l'òpera tens la possibilitat de convertir l'espectacle en teatre musical, en bon teatre musical. No només d'uns cantants que interpreten unes àries, sinó que interpreten un argument. Aquesta és la meva idea. Per sort, en les òperes que estic treballant m'estan oferint temps per poder fer això, sis, set setmanes d'assaig, potser vuit setmanes amb cantants. M'agrada molt assajar amb música. En teatre és molt difícil crear tota la música interior d'un espectacle. Això ho trobes a l'òpera. T'ho dóna fet. A l'òpera, les dificultats són més aviat tècniques. En teatre has de crear aquesta música interior i no sempre te'n surts.
¿Com que ets dels que vas començar en sales petites, alternatives per força, quina sensació et fa la perspectiva de dirigir només en sales grans i de nova construcció?
D'alguna manera, hi ha moments que enyoro les sales petites, per la relació amb el públic i perquè es diferent veure, per exemple, un Shakespeare en una sala gran que en una de petita. A vegades penso que si algun d'aquests espectacles que estic fent es pogués fer en una sala petita, serien uns altres espectacles. Aquest contacte amb el públic l'enyoro.
¿Com és que el teatre és un dels pocs gèneres que, des de fa temps, no sents que ningú en digui que està en crisi?
No ho sé. Crec que quan es diu que està en crisi és perquè és un procés cíclic. Hi pot haver menys creadors. Ara no es diu que està en crisi perquè hi ha molts actors i moltes actrius a la televisió, que no és teatre, però almenys treballen. Es diu que no calen més teatres, que la ciutat està ben dotada teatralment, però és un moment delicat perquè cal anar cap a algun lloc, cal definir cap on es vol anar. I s'ha de reorganitzar tot una mica. S'ha de reorganitzar la professió, una professió que no té un sindicat, per exemple. Noto que en aquest aspecte hi ha una gran diferència entre treballar aquí o treballar a Anglaterra. La diferència és brutal.
¿Aquest ambient favorable és general a tot Europa o és fruit d'un moment determinat que es viu aquí?
No, és diferent a la resta d'Europa. A Anglaterra deien, quan hi vaig ser fa uns mesos, que al teatre estaven en crisi. Jo, la veritat, és que no la veia gaire aquesta crisi, però bé, ells ho deien. Els llocs que jo conec tenen un trajecte diferent, han fet un trajecte més intens, sòlid amb una tradició establerta. Aquí ens saltem etapes, bum, bum, bum... ens saltem coses que queden per fer, i coses que es temptegen, i definim alegrement coses que no sabem com han de ser. Es diu, això no ho necessitem, això altre potser sí, que ho necessitem. Europa viu un moment confús d'idees. Estan intentant buscar no se sap exactament què. Aquesta sensació l'he notada a tot arreu on he treballat.
¿Et mous entre produccions públiques i privades perquè no toca altre remei i et sembla que existeixen encara algunes fronteres entre aquest dos grans blocs de producció escènica?
Difícilment un teatre privat hauria pogut fer la programació que ha presentat aquest any el Teatre Nacional de Catalunya, per exemple. Per tant, encara hi ha una frontera. No sé quants autors catalans s'hi fan, però difícilment el teatre privat no ho podria asssumir. A vegades no ho sembla, però aquestes diferències existeixen.
¿Amb perspectiva de canvi?
Espero que es faci una pujada organitzativa de professionalitat, que estigui una mica més organitzat tot. I espero que les línies dels grans teatres estiguin realment definides. Espero que es doni suport a les sales petites d'una vegada, que no es morin de gana, que s'hi destinin diners... Bé, jo sóc de mena optimista.
Tornar a Teatre