ENTREVISTES
En escena
Ariel García Valdés, director teatral
[Publicada a l'Avui DDD, 13 de novembre de 1998.]
[Feta al Teatre Nacional de Catalunya]
La dama de les foques
"Els personatges de 'Galatea' són proletaris"
- 'Galatea', una obra poc coneguda de Josep Maria de Sagarra, es reestrena a la Sala Gran del TNC. L'actriu Anna Lizaran és Galatea, una dona de vida irregular, extraviada, però també madura, sentimental, estrafolària i d'una estranya puresa. Galatea és una dona de circ, una domadora de foques, que agafa un tren de fugitius conduït per Ariel García Valdés i escenografiat per Jean Pierre Vergier.
Ariel García Valdés ja va dirigir un Sagarra fa quatre anys al Teatre Romea, 'La corona d'espines'. Director vinculat al teatre català, però format a França, ha treballat també amb el Teatre Lliure en la direcció de 'Quartet', amb Anna Lizaran i Lluís Homar. Ha dirigit també Pep Bou i Marta Carrasco. Aquests dies està ultimant 'Galatea' que s'estrena dimarts al Teatre Nacional de Catalunya.
-¿Què és 'Galatea' per a l'espectador d'avui?
-Hi ha dos personatges centrals. Ella és una domadora de foques (Anna Lizaran) i ell és un pallasso de circ (Francesc Orella). 'Galatea' és una visió del món, centrada a Europa, a través de personatges de circ que es passegen per les circumstàncies, per la guerra, per l'evacuació. No es pot parlar clarament de postguerra tal com l'entenem. És més vital. És vista des dels ulls de gent de circ. La gent de circ té una manera de veure el món totalment diferent. Les mirades de les parelles, les olors de les bèsties, la palla, els fems de les bèsties. Poques vegades té a veure amb la realitat, però la seva realitat és més concreta, pràctica, dura.
-¿I com es desenvolupa aquesta visió?
-A través de la visió de l'artista contra tot el que és el món dels negocis. Una contradicció i un enfrontament. Són artistes d'una altra mena. No són artistes que es puguin idealitzar. Són artistes proletaris, anònims. La parella se'n va i fa tot un recorregut fantàstic a través d'Europa, que és com tenir una visió de l'Europa del 1947 [data de l'escriptura], una sensació que el món és molt més gran, que tot no passa en un únic indret. És aquesta la visió de Sagarra. Personatges que es troben a manera que avancen en una mena de tren de fugitius.
-¿És més difícil enfrontar-se a una obra poc coneguda i que en la seva estrena no va ser ben rebuda?
-L'èxit i el fracàs són relatius. Totes les obres del teatre universal ho han patit. 'Dom Joan', de Molière, es va fer només cinc vegades i van passar dos segles per ser un clàssic. 'La gavina' va ser un desastre, com totes les obres de Txèhhov. I, al revés, hi ha obres de gran èxit i de premis que desapareixen a la mateixa velocitat que han aparegut. M'agradaria que el públic s'adonés d'això. A la postguerra no hi havia ni el públic ni les possibilitats per fer segons què. Sagarra feia un tipus de teatre i amb 'Galatea' va desconcertar el públic. Temps de postguerra volia dir teatre en mal estat, sense publicitat. Crec que fem 'Galatea' com un homenatge als qui la van fer fa cinquanta anys.
-¿Et trobes com a director en una situació privilegiada, molt sagarriana, perquè fa quatre anys vas fer 'La corona d'espines' i ara passes a 'Galatea'?
-Es veu que Sagarra és un bon autor perquè en la seva obra hi ha sempre una visió especial del món. Em va agradar fer 'La corona d'espines' [Teatre Romea, 1994] perquè, igual que 'Galatea', les dues obres tenen un element comú: les obres de Sagarra tenen totes una dosi de cruesa.
-¿I de la mansió luxosa de 'La corona...' a 'Galatea' quin canvi escenogràfic hi ha?
-El circ de 'Galatea' només és una referència perquè l'abandonen. Galatea, la domadora, ven les seves foques i comença el seu recorregut. Abandona el circ, però Ibsen ja diu: "Posseïm eternament el que hem perdut".
-¿És un avantatge haver fet tàndem amb l'escenògraf Jean Pierre Vergier per mirar 'Galatea' amb més distància?
-Aquesta relació de recorregut, d'exili, és una sensació que tinc perquè he estat fill d'exiliat i he viscut les diferències. Jo mateix, doncs, tinc dos mons. Quan sóc a França tinc el món francès i de gent exiliada. Vaig créixer en una illa castellano-catalana a França i, en sortir de casa, vaig trobar tota una altra cosa. Escenogràficament hem itentat trobar una forma rodona de l'espai que recorda un circ abstracte sobre el qual es van trobant els diferents elements, una pensió, un bar de frontera, un tros de casa suïssa, una barra, elements dins l'espai. A 'La corona...' vaig treballar amb Antoni Taulé, que ja havia treballat amb mi a França, però ara tenia necessitat de treballar amb Jean Pierre Vergier, amb algú pròxim perquè 'Galatea' és una obra complicada de trobar-li el punt i conec Vergier des de que érem joves.
-Fer 'Galatea' en una sala gran com la del TNC és un avantatge?
-Els francesos estem acostumats a sales grans. Vol dir que la tensió és més àmplia, més gran, perquè el text s'eixampli. Les confrontacions de les idees fan turmentar les ànimes. En una sala gran pot funcionar. No em sento estrany al TNC.
-¿S'ha parlat d'una obra simbolista i existencialista per inèrcia?
-No és gens simbolista, no és gens existencialista. Potser és més una obra de realisme poètic, però de llenguatge molt entenedor.
-¿És un bon moment per fer un Sagarra?
-No he fet mai ni musicals ni obres de ha, ha, ha... M'interessa més el que volem fer i el que volem donar. 'Galatea' és d'una senzillesa increïble. L'obra és popular, no és abstracta, ni que Sagarra hagués volgut fer una obra molt per a ell. Mira, he escrit per al públic unes notes: "El públic també ha de venir a escoltar amb aquesta part disposada al risc de la novetat". Si sempre volem el mateix i un gran èxit, no necessitem teatres tan grans i que costin diners al ciutadà. Els teatres públics de Barcelona, els últims temps han fet musicals i em pregunto per què els havien de fer ells. Això porta a la confusió. Fa pensar que tot el teatre és igual. No vol dir que això o allò sigui millor o pitjor. Però el públic ha de poder reconèixer un teatre per la seva línia. S'ha de saber què t'ofereix cada sala.
ELS PERSONATGES DE 'GALATEA' I ELS SEUS INTÈRPRETS
- Galatea, domadora de foques: Anna Lizaran
- Jeremies, pallasso: Francesc Orella
- Aquiles, aventurer: Pere Arquillué
- Samson, carnisser: Camilo García
- Eugènia, filla de Galatea: Ariadna Planas
- La Senyora Marta, propietària d'una pensió;
i Alícia Grimm, característica: Montserrat Salvador (2).
- Duroc, conspirador: Joan Massotkleiner
- La Senyora del Bar: Anna Güell
- El doctor Baruc, professor de química: Lluís Torner
- Diógenes, poeta: Pep Sais
- Ganímedes, actor de cinema: Joan Carreras
- El Marit d'Alícia Grimm: Artur Trias
- El Senyor Blum, empresari d'un cabaret: Sebastià Sellent
L'ORIGEN DE 'GALATEA'
Josep Maria de Sagarra va escriure al setmanari 'Mirador' (24.10.1929) un dels seus Aperitius titulat 'La dama de les foques'. D'aquí arrenca el que el 1947 seria el motiu principal per escriure 'Galatea'. Aquests en són alguns fragments:
"Al Circ Gleich he retrobat aquestes dames que viuen als racons més tendres del meu record." [...] "Una d'aquestes figures adorables és La Dama de les foques. Al Circ Gleich, hi és amb tota la pompa del càrrec. Una senyora alta, madura, llampant. Un vestit escatat de lluç, tenyit de focs artificials, i un gran capell insultant tot coronat de raigs de llimonada." [...] "La Dama de les foques té a la seva cambra cinc llits en forma de banyera d'alumini per a les cinc bèsties que li guanyen el pa. En aquestes banyeres dormen les foques; abans de dormir, la dama els posa un terròs de gel i els canta una cançó de bressol." [...] "Quan es mor una de les seves bestioles, la dama sent un dolor estrany i agut, com si li arrenquessin tres queixals alhora. Hi ha qui diu que el domador de lleons la festeja, en tal ocasió, per poder menjar un bon tall de foca difunta, però la dama es torna lívida i no permet semblant sacrilegi." [...] "I, és clar, la Dama de les foques també es morirà un dia, quan faci temps que s'hagi retirat de l'ofici, quan no pugui fumar el seu 'camel', quan la llum del circ li hagi deixat una esgarrapada verdosa a la pell seca de les galtes, i de les seves meravelloses foques només en conservi un tros de pell, de la més addicta, repartida entre dues babutxes."
Tornar a Teatre