ENTREVISTES
En escena
Ariadna Gil, actriu
[Publicada a l'Avui Diumenge, 1 de març de 1998]
[Feta a la torre de l'actriu a Collserola]
"El meu és un ofici que pots controlar molt poc"
- Des de Collserola, on fem l'entrevista, es veu mig Barcelona.
¿Barcelona connection? Ariadna Gil ha decidit trencar un llarg silenci. ¿Salvats? La torre que mira al sud té un jardí minúscul que sembla espontani. ¿Libertarias? Herba fresca, fusta envellida pel pas del temps, uns esgraons amb troncs de pi. ¿Belle époque? El gos de la casa, que vigila discretament, observa la sessió fotogràfica conscient del seu paper secundari, i fins i tot sembla que escolti interessat la conversa. ¿Todo es mentira? No hi ha ni una gavina que voli. ¿Antàrtida? Però Malena continua sent un nom de tango. I si no fos perquè ja és migdia, algú podria dir encara, mig ensonyat, Amo tu cama rica. Ara es diu Pam. De Pamela. El Teatre és Lliure.
¿Cine o teatre? Guanya el cine, per punts. Només quatre obres de teatre i una sèrie de televisió. Més de quinze pel.lícules. A punt de rodar a Madrid la pel.lícula 'Lágrimas negras', amb Ricardo Franco, ara actua un mes a l'obra 'Salvats', d'Edward Bond, fent el paper de Pam, la filla d'una família anglesa de classe baixa. La seva discreció a la vida real l'ha feta mare sense fer gaire soroll. A Collserola hi ha vaga de papparazzis, però Ariadna Gil afirma que se n'ha de resguardar de tant en tant. Els Goyas i els Òscars van consolidar la popularitat d'una actriu que vol viure al marge de les revistes de xafardeig. I se'n surt.
'Salvats' al Teatre Lliure. ¿Salvats de què? Els personatges de l'obra esperen, d'alguna manera, ser salvats. ¿De què?
Doncs, de la vida que els ha tocat de viure, de l'entorn que els condiciona. Són personatges que viuen en un ambient molt baix, molt pobre i marcats per no tenir un duro, per no tenir futur.
¿Aquesta és, doncs, la vigència de 'Salvats', d'Edward Bond, trenta anys després de la seva estrena?
Ara mateix, la vigència és la de tota la gent que té serioses dificultats per viure i que els costa molt aconseguir un futur perquè no tenen accés a res. A la gent gran o la més jove. L'obra parla d'una família i la gent jove també hi entra. Potser una diferència molt clara és que, a l'època de l'obra, les drogues estaven menys esteses. Possiblement ara tots estarien enganxats.
¿I l'escàndol que va provocar el 1965 es podria tornar a provocar ara o no?
No, jo crec que és una obra molt dura, amb alguna escena molt violenta i cada espectador en rep un impacte diferent. No com un tema a debatre, com va passar aleshores, que es debatia per la violència i el problema de la censura.
¿És un risc acceptar un paper en una obra d'un autor molt conegut en el panorama internacional, però poc representat aquí?
Jo tampoc no el coneixia. D'altres de la seva generació els llegeixes ni que no els hagis vist representar. Però Edward Bond s'ha representat molt per Europa. I em sembla una bona iniciativa que s'estreni una obra seva aquí.
A 'Salvats' ets la filla d'una família anglesa de classe baixa, amb dos amants. ¿Un món sense sortida ja d'entrada, o potser hi ha alguna esperança?
D'entrada ja és bastant una situació sense sortida. Hi ha un dels personatges que pensa que pot tenir una sortida, però tampoc no l'acaba de donar.
¿Quina és la teva relació amb els altres quatre personatges?
Dolentíssima amb tots. Horrible. Amb la mare [Mary / Teresa Lozano] es piquen molt. Amb el pare [Harry / Josep Montanyès] pràcticament ni es parlen. Només a crits. Amb el Len [Julio Manrique], el protagonista de la funció, és un rebuig total i absolut, no el suporta, no el pot tenir al seu costat. I un altre personatge, Fred [Adrià Collado], de qui està enamorada d'una manera malaltissa, no li fa cas. És a dir, que la relació amb els quatre és una desgràcia.
¿En què consisteix el protagonisme que té el personatge de Len [Julio Manrique]?
És el personatge que durant tota l'obra intenta sortir d'aquest ambient i pensa que pot salvar Pam del món on viu i ell farà que canviï i ser millor, quan ella no el pot veure, i per això la seva insistència se li fa molt pesada. És un obsessiu.
¿Un muntatge amb visió contemporània, direcció contemporània, text contemporani, o només escenografia contemporània?
El situem a principis dels ays 60. No hi ha una escenografia gaire realista. Hi ha una casa. Molts pocs elements. Els mínims signes necessaris per a les accions. En conjunt és un muntatge molt sobri.
¿Un argument de violència, en teatre, i en un teatre reduït com el Lliure, no arriba massa a flor de pell dels espectadors?
Sí, és molt difícil, perquè qualsevol cosa que facis amb truc es veu. La proximitat fa que sembli una escena molt més violenta. La impressió pot ser més forta que en una sala gran. Però alhora també és un avantatge tenir el públic a la vora. Cada cosa que es noti que no és prou veritat pot ser un distanciament amb l'espectador.
¿Com que 'Salvats' és una coproducció del Lliure i de Zitzània Teatre, i tu havies treballat amb Zitzània Teatre a 'Negroni de Ginebra', de Maria-Antònia Oliver, aquesta nova relació ve més per Zitzània que no pas pel Lliure?
Ve, sobretot, del director, Josep M. Mestres, amb qui ja vaig fer 'Negroni de Ginebra', i sempre dèiem que havíem de fer algun espectacle junts, començar a llegir obres o el que sigui perquè jo tenia ganes de fer teatre, ja abans de fer 'La gavina'. Vam llegir Edward Bond [traducció de Guillem-Jordi Graells] fa temps. A mi em va agradar molt. La volíem fer on fos. Però es va quedar en suspens. Josep M. Mestres la va anar mantenint en reserva fins que ha sortit aquesta possibilitat del Teatre Lliure. Però és un projecte de fa temps.
¿És un tòpic dir que no et fa res combinar un personatge clàssic [La gavina, de Thèkhov] i un de contemporani ['Salvats', d'Edward Bond]?
Al contrari. Per mi no seria gens atractiu fer sempre papers clàssics o només contemporanis. M'interessa fer de tot.
¿Aquest retorn al teatre, aquesta temporada, primer al Teatre Nacional de Catalunya, amb 'La gavina', i ara al Teatre Lliure, amb 'Salvats', vol dir que el cine t'havia segrestat de l'escenari, o que, com la maternitat, és una mena d'excedència de la pantalla?
La professió és la mateixa, ni que sigui diferent fer cine o teatre. Ja feia anys que no havia fet teatre, de fet n'havia fet poc ['Trucades a mitjanit', amb Pere Planella i Juanjo Puigcorbé, i 'Negroni de Ginebra', amb Josep M. Mestres i Muntsa Alcañiz], però sobretot aquest és un ofici que pots controlar molt poc. Les coses que t'arriben, cine o teatre, si t'interessen, les fas i, si no, no les fas. Depèn del que t'ofereixen.
¿La relació amb el Teatre Nacional de Catalunya i Josep M. Flotats com va ser: una decisió de Flotats, un càsting, una proposta de fa temps...?
Molts mesos abans de saber que es faria 'La gavina' ens vam veure amb Josep M. Flotats i vam parlar de tot, de si m'agradaria fer teatre, si tenia interès o no, perquè ell hi havia pensat. I mesos després, quan es va concretar la programació, em va oferir el paper de 'La gavina'.
¿Es treballa bé sota una pressió política de conflicte com la que vau viure els actors mentre fèieu 'La gavina' amb el director del TNC contra les cordes?
Per descomptat, no es treballa gens bé sota cap pressió. Ja n'hi ha prou amb la pressió que portes al damunt quinze dies abans d'estrenar com perquè al damunt hi hagi una pressió afegida. De tota manera he de dir, a favor de Josep M. Flotats, que d'alguna manera va saber fer una mena de buit en els assajos. Veies que ell era l'afectat, però no ens en va fer partíceps del que estava passant. Es va concentrar absolutament en els assajos. Nosaltres ho notàvem, però no ens va afectar negativament perquè va aconseguir crear aquesta mena de bombolla aïllant per concentrar-se en la feina.
¿Què has descobert com a actriu, treballant sota la direcció de Josep M. Flotats?
Són coses que són difícils de definir, segur. Jo crec que me n'adonaré quan hagi passat un temps. Quan faci altres papers i surti el que vaig fer. S'hi aprèn moltíssim perquè és una persona que en sap molt, d'actuar i de dirigir els actors. I perquè dóna molts elements perquè et puguis trobar amb el personatge. Però són elements que vas descobrint. És un mètode diferent que jo no havia seguit mai. Un mètode molt rigorós, marcat i exigent, per una banda, però que, per una altra part, tampoc no és angoixant. Et dóna molta confiança i molta ajuda.
¿Se'n treu alguna experiència del que s'aprèn a l'escenari, dia a dia, amb el públic respirant a la sala, per aplicar-la al rodatge en cinema, que potser és més fred?
És que el cine i el teatre és el mateix, en el fons. Almenys m'ho sembla a mi. És una força interior, de trobar el sentiment just. El cine no és fred. Al contrari, com que es veu com a través d'un microscopi, ha de ser més de veritat. En teatre a vegades pot jugar a fer-ho més gran i en cinema, no. Són formes diferents. Però, en definitiva, s'hi parla del mateix.
¿Encara ets una actriu de la generació jove o ser mare, fer teatre, haver-te consolidat en el teu ofici, et treu l'etiqueta i et dóna la clau i el duro?
Això de jove ho diu la premsa. Nosaltres no. Per tant...
¿Haver estat en la mirada d'Al Pacino i d'Oliver Stone crea un sentiment de petita frustració o ensenya a continuar lluitant?
Ni una cosa ni l'altra. És una anècdota més de la feina.
¿És veritat que hi havia un possible càsting per a una pel.lícula d'ara mateix amb John Malkovitch?
Hi ha hagut un càsting a Madrid, sí. Hi hi he estat. Però no ha sortit bé.
¿I rodar amb Jacques Wever una versió del 'Don Joan', de Molière, amb Emmanuelle Béart i Penélope Cruz, quines portes creus que et pot obrir, a més de les que ja tens obertes de bat a bat?
Depèn de com sigui la pel.lícula. No està estrenada encara. Com tot el que un fa, si està bé pot anar molt bé. És una pel.lícula que s'estrenarà a França, on jo ja he estrenat. I ni que sigui una pel.lícula que parteix d'un text clàssic, s'ha intentat que arribi també molt a la manera de pensar d'avui.
¿Què et sembla que esperava de tu com a actriu, el director Jacques Wever, fent el paper de la camperola [Charlotte], junt a Penélope Cruz?
Doncs, volia dos personatges molt diferents, que fossin terrestres. Va fer unes proves perquè la pel.lícula és una coproducció i havia d'agafar actrius d'aquí. Fem de camperoles, dues ignorants, que viuen en un poble de pescadors.
¿Com veus el 'Comte Arnau' amb la distància del temps i sense la passió del moment de l'estrena de la sèrie a TV3?
De tot el que fas quan passen els anys, en queda més el record del rodatge que el de la mateixa sèrie. L'experiència de conèixer una colla de gent va ser molt bona. Feia temp que no treballava aquí i va ser una oportunitat. No he tornat a veure la sèrie perquè no ho faig mai. Però, com a resultat, tinc la impressió que va ser un producte molt digne, que es va fer amb moltes ganes, i que és una llàstima que no hagi sortit a fora.
Llegir que alguna vegada et titllen "d'independentista", de "nacionalista visceral", de "catalana com a definició", i que es preocupen perquè això "no repercuteixi" en la teva carrera a Espanya, a mi, sempre m'ha fet riure. ¿Tu com t'ho prens?
Realment he optat finalment per no entrar en qüestions polítiques. Com que som tanta gent la que vivim una confusió enorme, jo també en participo. Evidentment tinc les meves tendències, el meu pensament, la meva manera de veure el món i la vida, però no ho puc englobar en un tot.
¿Això vol dir que les teves declaracions de fa uns anys eren fruit d'una certa ingenuïtat de joventut encara?
No, no. Crec que sí que hi ha un sentiment que no és de ningú. Que un neix en un lloc, veu unes coses i creix pensant en uns ideals i els tens clars. Del que protesto, a vegades, és que ha arribat un punt, per les coses terribles que han passat al món, que trobo que la paraula nacionalista és una paraula horrorosa per tot el que hem pogut veure. És molt delicat dir-ho. I el mateix passa amb el terme independentisme. Si ara no ho dic és perquè no ho sento de la mateixa manera. Perquè els termes, lingüísticament almenys, han canviat molt. Ni que els meus sentiments siguin els mateixos que fa uns anys, crec que ara no es poden anomenar de la mateixa manera.
¿Quan dius que t'agradaria cantar és perquè vius a prop d'un parell de germans posats en la música [grup Matamala, segon cognom del pare] o és realment una assignatura pendent?
M'agradaria cantar, com a tothom crec que li agradaria fer-ho. I els que ho fem malament, encara més. Ho tinc a prop, pels germans. Però m'agradaria poder-ho fer com a plaer.
¿I el pare, sent advocat, no volia que fossis jutgessa, com a mínim?
No, suposo que no, vaja! No crec gens saludable que ningú vulgui ser jutge, almenys de petit.
¿Venir d'una família de lleis, però progressista, és una de les
claus que els tres germans Gil-Giner hàgiu sortit com heu sortit, abocats a les arts?
Suposo que el fet que no ens hagin obligat i forçat a fer res, que féssim el que volíem, ens ha donat una llibertat i una confiança. Hauríem pogut fer moltes altres coses. Però, pel que sigui, els tres germans hem acabat dedicant-nos a una vida diferent de la familiar.
¿Aquesta barreja per part materna d'alacantina i basca, i catalana per part paterna, t'influeix en algun aspecte?
I murciana també! Jo crec que les barreges és el millor que et pot passar. La barreja influeix. Tenir avis de tants llocs crec que d'entrada t'impulsa a estimar en pluralitat.
¿Encara ets la noia/noi de 'Belle Époque'?
Una no sap mai quina és la pel.lícula per la qual et poden recordar més. Potser sí que és la que m'ha influït més, per ara. I qui sap si serà la que em recordarà més per tota la vida. No se sap mai.
M'encanta que ho sigui, però.
¿Un Òscar col.lectiu com es paeix amb el temps?
Doncs, bé. Amb il.lusió. El moment de l'eufòria passa totalment i és un record maco que va passant. Cada any van donant més estatuetes.
¿I un Goya, amb el boom del cinema jove, porta problemes a l'hora de triar?
No, no. Al contrari. És el resultat que hagi agradat el que has fet. I és lògic que, de cop i volta, t'ofereixin moltes més coses.
¿Si et diuen 'Libertarias' què respondries?
Doncs, que és una pel.lícula que em va fer disfrutar molt i descobrir moltes coses.
¿Et consideres 'Libertaria', personalment?
Tant de bo tingués alguna cosa de les Libertarias!
¿Hi ha arguments que penetren més en la pell dels intèrprets que fan els personatges per alguna raó especial com en el cas de 'Libertarias'?
Sí, hi ha fets que, per l'època i pel tema, toquen més de prop. I això passava amb molts del que hi vam treballar. Actues i fingeixes, però alhora hi ha una càrrega quan saps que fas una escena que va passar de debò, et traspasses de situació, i et toca més de prop.
Tota una carrera que comença per una portada de moda. ¿Bigas Luna és un expert descobrint actors i actrius adolescents?
A mi em va descobrir per casualitat, com passa tantes vegades.
¿'Antàrtida', de Manuel Huerga, és un parèntesi o de tant en tant cal fer cara de pocs amics perquè et valorin els altres papers de bona noia?
Els papers, mentre tinguin un argument on passin coses, són bons tots. A 'Antàrtida', en general, faig papers que m'agraden i que tinc ganes de fer. I aquest també ho era i va ser una experiència. De cara enfora, està bé fer coses diferents.
¿Deixaries alguna oferta per una telenovel.la?
No, en principi, no. La veritat és que no em vindria gaire de gust estar molts mesos fent un mateix paper i un mateix horari. Però tampoc no hi tinc res en contra.
¿Fem un joc de paraules, per acabar...? ¿Si trobes que Trueba, què em respons?
Doncs, que és un gran director, un dels millors directors, em sembla, d'aquest país.
¿I res més...? ¿Que no té família...?
Sí, molta.
¿Em dius el nom de la teva filla?
Els lectors ja el saben...
¿El diem una altra vegada, per si de cas...?
Violeta.
¿Violeta Trueba Gil, és clar...?
No, es diu Violeta.
¿Vaig malament, doncs?
No, no. No vas malament... Però ella no es diu exactament d'aquesta manera.
¿Ah, no...?
No. Deixem-ho així...
¿Fem l'última foto...?
D'acord.
Tornar a Teatre