ENTREVISTES
En escena
Sergi López, actor
[Publicada a l'Avui Diumenge, 1 de febrer de 1998 amb reportatge gràfic de Robert Ramos]
[Feta a la Pastisseria Escribà de la Rambla de Barcelona]
«'Carícies' mostra una violència molt europea»
- ¿Carícies...? Una, a tot estirar! Bufetades, carxots, nates, mastegots, plantofades, puntades de peu, insults, impromperis... Però tot molt poètic. Les falses 'Carícies' de Sergi Belbel, estrenades en teatre, arriben ara al cinema adaptades per Ventura Pons, després dels èxits de 'El perquè de tot plegat' i 'Actrius'.
L'actor Sergi López és un dels onze intèrprets d'aquest joc de parelles que comencen i acaben com el rosari de l'aurora. L'important de l'argument de les diverses escenes de 'Carícies' no és, de fet, com comencen i com acaben, sinó què hi passa en cadascuna. Sergi López (Vilanova i la Geltrú, 1965) va començar fent cinema fa sis anys amb el director francès Manuel Poirier. Des d'aleshores, cinc pel.lícules. 'Western' està en la llista de ser nominada com a pel.lícula estrangera als Oscars 98. Com a actor, acaba de ser nominat com a 'Jove Promesa' (Jeune espoir) per als Cesars 98 pel seu paper a la mateixa pel.lícula que ja va obtenir el premi del Jurat a Canes. Té en cartera dos rodatges: 'El día que murió Judy Garland' i 'La capital du monde'. A França, participarà en dues pel.lícules de realitzadores joves: 'La nouvelle Eve', de Catherine Corsini; i 'Rien du tout', de Marion Vernoux. Entre rodatge i rodatge, continua actuant en l'obra de teatre 'Brams', amb qui considera el seu primer mestre, l'actor i director Toni Albà. A 'Carícies', de Ventura Pons, fa el paper d'Home, un personatge que ell mateix defineix com un 'individu gris d'esperit'.
¿Rodar 'Carícies', un cinema molt d'autor, molt 'vides creuades', però isolades, fa que els intèrprets tinguin poca connexió entre ells i amb la línia de l'argument?
Molt. És normal, per una qüestió intrínseca de l'estructura de la pel.lícula. Jo sé per exemple qui hi treballa, però no ens hem posat gaire en contacte fins ara que s'estrena. Al veure la pel.lícula, també és una sorpresa per a nosaltres.
¿Si la comèdia semblava la salvació del cinema català, que fa que, de cop i volta, aparegui aquesta trilogia de Ventura Pons, amb adaptacions de textos teatrals o literaris [El perquè de tot plegat, Actrius, Carícies]?
Trobo que està bé que un director, en un moment donat, faci un canvi. Jo ho entenc molt bé perquè en teatre m'he trobat fent papers còmics sempre. I això no vol dir que sigui l'únic que vull fer.
¿La teva procedència del teatre còmic, amb Toni Albà, és una base, una excusa, una tria, un pont cap al cinema?
Són camins diferents. El punt d'unió és atzarós. Toni Albà és el meu primer mestre. És qui va dirigir les meves primeres incursions en teatre professional. I va ser a través d'ell que vaig acabar anant a l'escola Lecoq, de París, dos anys. Això fa que, mentre sóc a París, tingui l'oportunitat d'anar al primer càsting amb Manuel Poirier, amb qui després he fet cinc pel.lícules, l'última, Western.
¿En cinema s'ha de començar primer a fora, doncs, com és el teu cas, o tots els camins porten a Roma?
Cadascú té unes circumstàncies a la vida. Jo tinc la impressió que tot m'ha passat pel davant per casualitat. No m'ho sé explicar gaire bé. Jo he anat fent teatre i no m'ha anat malament. I per atzar he passat al cinema. No hi trobo un lligam directe. Podia haver estat a París i no haver anat a parar a Manuel Poirier. Entenc que a vegades sembli que primer has d'anar a fora, però no és essencial.
¿Els Óssos, si són de Berlín, com es veuen a llarga distància?
Es veuen alemanys. No ho sé, no ho sé, és com els Oscars, Cannes... Tinc la impressió que els premis no els poden controlar els intèrprets. Jo què sé què fa que Western tingui un premi del jurat a Cannes o qualsevol altra pel.lícula tingui un Oscar. Hi juguen tants factors, tantes travesses...
¿És imprescindible assistir a festivals internacionals perquè un director o una pel.lícula es valorin suficientment o també és un risc de caure en picat?
A mi m'ha passat positivament a Canes. Resulta que, amb Western, t'ha vist mig món... Suposo que perquè et coneguin, ha de ser així.
¿Si fa deu anys t'haguessin preguntat què és un Oscar, què hauries dit?
Hauria dit: és el premi més important del món que es dóna en cinema.
¿I ara, què diries que és un Oscar?
Ara... ara... Diria que és el premi més important de la indústria americana. El que té més prestigi, el que té més nom. El primer festival del món internacional és Canes. L'Oscar és l'estatueta amb més nom de la indústria americana.
¿Creus que un actor dorm més tranquil amb un Oscar a la tauleta de nit?
No ho crec. Pel que fa a mi, tampoc m'ho plantejo si dormiria pitjor o millor, entre altres coses perquè si donessin un Oscar a Western, el donarien a la pel.lícula i no a mi. I jo n'estaria molt content, és clar.
¿Les 'Carícies' van cares o és que la pantalla demana clatellots i violència?
Sempre he pensat que l'espectador no demana res. Qui té el poder de decidir el que surt en una pel.lícula és qui la fa. Un creador ha de saber què vol explicar. 'Carícies' dóna una visió del món molt dura, però que, al mateix temps, no és gens inventada. No tens la impressió que siguin efectes, són situacions de gent quotidiana que, ni que passi a Barcelona, podria passar a qualsevol altre lloc, a París o a Berlín, però queda clar que és una violència molt europea.
¿Exigeix més a l'actor un rodatge com el de 'Carícies' on gairebé tot depèn de la interpretació personal i del to que dóna cadascú al seu personatge?
A vegades fas un treball molt fàcil i després el director o el públic és el que aprecien més. No pel fet de tenir dues escenes ets un personatge secundari. En el cas de Carícies passa això.Tots tenim dues escenes i tots som, en certa manera, protagonistes. Això et força a intentar aconseguir un màxim d'intensitat en les dues escenes que tens on ho has de dir tot al màxim. En el cas de Carícies podem dir que tenim el text d'un segon paper i la responsabilitat d'un protagonista.
¿Com veus el teu personatge? L'espectador amb prou feines en sap res. ¿Què t'imagines que hi ha darrere de la seva caracterització?
Me l'imagino com un home gris d'esperit. Penso que treballa en alguna feina poc creativa, que l'omple poc. És un paio que està malament amb ell i, especialment, amb les dones, però sobretot amb la seva realitat. Tot i que a la millor és un individu que es pot posar una cuirassa que l'ajudi a superar-ho.
¿Una mica heavy, no, la teva Noia [Mercè Pons]? ¿O et sembla que retreure-li les intimitats per provocar una separació és el millor mètode, ni que corris el risc que et diguin el nom del porc?
Home, el millor mètode... És un bon mètode si vols trencar una relació que ja no saps com... La història d'aquest personatge és la solució que li ve més a gust d'adoptar. Intenta vomitar-li al damunt tota la mala llet que porta a dins. És això que deia, un paio sense escrúpols, sense miraments cap a la feminitat.
¿Un trencament sentimental a l'estació de Sants i davant un vagó de primera de l'Euromed dóna per fer el bot i deixar anar la llagrimeta, tenint en compte que la màquina ja no és de vapor i els ulls no piquen pel fum?
Suposo que el que passa és que la noia li diu unes coses que, a aquest paio, de la manera que és, ningú no s'ha atrevit a dir-li mai. Li parla de fets evidents. La potència és dir-li-ho amb sinceritat. A la millor, tothom sap què li passa, però ningú no li ho ha dit abans. Això provoca la llagrimeta de l'home. Hi ha gent així. Amb qui mai no pots parlar en plata dels problemes reals, per evitar conflictes. Que un dia vingui una dona que ja no t'importa i et digui les coses sincerament, et fa sortir de la cuirassa que t'has muntat amb els teus propis fracassos.
¿Creus que 'Carícies' té una estructura més cinematogràfica que teatral o que, en definitiva, al cinema tot és més bonic?
No penso que Carícies estigués pensada com a estructura cinematogràfica. Passa que Ventura Pons no fa anar coixa l'obra i ha trobat una solució molt cinematogràfica. Els textos estan molt poc retocats.
¿És veritat que en aquest país hi ha més bones actrius que actors, o és que els actors catalans són uns modestos i acomplexats?
Això és el que diuen? Ah, no ho sé. És possible... No ho sé... no ho sé... No, no, no... no ho sé... Com a conclusió podríem dir que no ho sé.... Potser hi ha més bones actrius que han esclatat més, més estrelles femenines que masculines. Però no crec que sigui una qüestió de sexe, el tema de la qualitat.
¿Pare i fill a la banyera us hi trobeu com peix a l'aigua o és que un bon bany a mig rodatge sempre s'agraeix?
La veritat és que jo suo molt. Vam rodar Carícies a l'estiu i per estar-te a la banyera en pilotes, l'aigua havia d'estar una mica escalfada. I el cas és que la noia del maquillatge es va passar hores amb el mocadoret, eixugant-me la suor del front.
¿Com es treballa en general a Europa en aquests moments, tu que has rodat ja amb diferents directors? ¿Tan universal és el cinema o encara hi ha diferències?
Jo conec molt Manuel Poirier però tampoc no puc parlar com treballa el cinema europeu en general. Cada director té la seva manera de funcionar. Ara, a França, a nivell d'indústria hi ha més suport, més coixins, més possibilitats de treballar.
¿És una coincidència que hagis fet més d'un paper que representa un immigrant?
Mira, jo parlo francès bé, però l'accent es nota. És un handicap treballar en francès. O fas papers estrictes d'immigrant o fas el paper d'un immigrant adaptat al país. Les pel.lícules que he fet, totes passen a França, i en totes mostro un accent determinat. Directament o no, en totes faig una mica el paper d'immigrant, ni que no s'expliqui clarament.
¿Estàs disposat a sacrificar el teatre si el cinema et continua temptant?
Espero que no s'hagi de sacrificar res ni ningú. Amb l'espectacle Brams encara tenim molta feina. Quan jo tingui possibilitats ho aniré fent. Bàsicament perquè és un espectacle molt agraït i estem encantats que funcioni tan bé i no el volem decapitar. De moment, en teatre, amb Brams ja en tinc prou.
¿Quina referència cinematogràfica creus que té una generació com la teva?
Penso que tenim la referència de la televisió. És a dir, cinema de tele, entrevistes i reportatges, l'Almodóvar... A França, hi ha més cultura de cinema, més litúrgia... La meva generació està entre una cosa i l'altra. De petits encara anàvem al cinema amb els pares i després vam saltar a la tele. Ara, si no hi van amb els amics, no hi van, i sempre que la publicitat tingui un ganxo.
¿Quotes, tants per cents, ajuts, suport, promoció, difusió...? ¿Un cine amb indústria independent autofinançada o amb indústria cultural subvencionada?
Tot. Però no s'ha d'oblidar que s'ha de fer un esforç perquè la cultura general s'autofinanciï. És molt perillós dir: com que és cultura, hi podem perdre diners. Subvencionar espectacles a fons perdut és un error. Nosaltres [companyia Toni Albà] en teatre no hem demanat mai subvenció. Les subvencions haurien d'enriquir la infrastructura, que hi hagi espais, sales, que els programadors tinguin circuits. Això obre el mercat a totes les companyies de cop. Es crea més indústria.
¿La millor 'carícia' de final de mil.lenni?
El primer que em ve al cap, a final de mil.lenni... Mira, al 1996 va néixer la meva filla [Juna] i ara, al 1998, naixerà el meu fill [Magí]. Per mi personalment és un final de mil.lenni apoteòsic.
Tornar a Teatre