ENTREVISTES
En escena
Núria Espert, actriu i directora
[Publicada a l'Avui Diumenge, 7 de febrer de 1999 amb reportatge gràfic de Karel Noppé]
[Feta a l'Hotel Ambassador i al Teatre Poliorama de Barcelona]
"He entès el que li passava a Maria Callas"
Cada nit fa un recorregut curt pel tros de Rambla que la separa de l'hotel al teatre. S'hi ha instal.lat. És a casa com si estigués de gira. Potser perquè li agrada estar a prop de l'escenari on actua. O potser perquè vol ser a mig camí entre l'escenari del Poliorama, on reviu Maria Callas, i l'escenari que reviurà el nou Liceu a la tardor. La direcció l'havia absorbida, però la interpretació l'ha guanyada. Va fer 'La gavina' al TNC, va fer els recitals de García Lorca, i ara porta més de 200 funcions de 'Master Class', mentre prepara 'Quién teme a Virginia Woolf?' amb Adolfo Marsillach, i mentre pensa en 'Turandot', l'òpera que reobrirà el Liceu, a la qual s'ha proposat de donar tot el que una llarga trajectòria d'actriu i directora li ha deixat de solatge.
Fa quatre anys em vas dir que no volies abandonar mai la interpretació. Des d'aleshores es pot dir que ha estat així: 'La gavina', al TNC, amb Josep M. Flotats, els recitals sobre García Lorca, al TNC, ara 'Master Class', al Teatre Poliorama, amb Mario Gas, després vindrà 'Quien teme a Virginia Woolf?', amb Adolfo Marsillach... ¿Continues amb el propòsit de no abandonar mai la interpretació?
Sí, el propòsit és ferm i va costar molt aquesta decisió perquè, quan tries, sempre deixes de fer unes altres coses que també et vénen de gust. Les tries són exclusions d'altres possibilitats. He abandonat bastant la direcció. Aquesta decisió la vaig prendre abans de la mort de l'Armando [el seu marit] perquè la direcció és un món molt solitari per mi. Anava pel món tota sola, m'estava sola mesos i mesos, repetia les òperes fins a l'avorriment... Realment no estava gens feliç. Penso en aquests deu anys de direcció i professionalment han estat dels més macos de la meva vida i personalment dels més infeliços. No puc estar tan sola. Quan dic estar sola, vull dir, la ciutat, vull dir els restaurants, les tendes, no només els amics... Estar de sobte un mes i mig a Anvers, un mes i mig a Frankfurt, i un altre mes i mig a Los Angeles no és el meu ideal.
Fa quatre anys també em vas dir que per treballar més sovint a Catalunya et caldria un projecte que et fes molta por. ¿'La gavina', 'Master Class', l'estrena del Liceu amb 'Turandot', de Puccini, fan por?
Sobretot 'Turandot', molta! I 'Master Class' fa molt de respecte perquè portes a l'espatlla un pes extraordinari, encara que tinc uns companys meravellosos, tots aquests actors i actrius que admiro i respecto tant, i que han resultat ser tan profesionals i positius que sense ells hauria estat impossible. Tot i així, amb ells i tot, 'Master Class' segueix sent una obra tremenda. Hem fet més de 200 representacions des del març de l'any passat. És una bona tirada, i a més cal estar de sort, no estar malalta, que no passi res, a més de l'obligació que tens de posar-hi allò que diu la Callas: la preparació, la disciplina i el 'mut' [coratge].
'Master Class' es representa en altres escenaris internacionals en aquest moment. ¿Hi ha una aportació personal en aquesta versió al Poliorama, tant d'interpretació com de direcció?
Només n'he vist una, la de Buenos Aires, que feia la Norma Leandro, que és molt bona actriu i amiga meva, i em va agradar moltíssim, però t'asseguro que semblen dues obres diferents. Mira, les obres de teatre bones es poden fer de moltes maneres, i aquest text que segurament no serà immortal té aquest personatge central tan extraordinari, com els personatges de la gran literatura internacional. Trobo que és un personatge tan gran com ho pot ser Yerma, igualment difícil, i igualment dóna la possibilitat a l'actriu que l'enfronti de prendre-s'ho de moltes maneres. Amb Mario Gas, els dos d'acord, vam prendre una decisió dràstica, que era no fer una còpia de Maria Callas. És a dir, no tractar d'assemblar-m'hi que és una opció que s'ha seguit en alguns llocs, i que és tan bona o tan dolenta i tan discutible com qualsevol altra, sinó tractar-la veritablement com un personatge teatral perquè l'obra ens permet construir-la des de dins, no has d'anar a buscar ni als vídeos ni a les biografies res que l'obra no et pugui donar.
¿Es coneix més bé el personatge de Maria Callas quan s'entra en la seva pell i en els seus pensaments com a intèrpret?
Quan vaig llegir les biografies, arran de la seva mort, com tothom a qui agrada l'òpera i és admirador de Callas, em sabia totes les dades, quantes vegades havia cantat, etcètera, però tot això no té cap importància en l'obra. En l'obra té importància com arriba a uns determinats comportaments, què la porta a aquests comportaments, quines experiències anteriors precipiten aquesta mena d'autodestrucció amatòria i eròtica que va... anava a dir: "que va patir"... que va viure. I potser el més interessant que he descobert en l'obra, i que em fa l'efecte que no és una invenció de l'autor, Terrence McNally, sinó una comprensió de qui la va tractar molt i va estar molt a prop d'ella, és això: ¿per què d'una artista de la seva talla, amb tots els dons extraordinaris que la providència li havia donat, una veu única, una intel.ligència musical única, i després d'arribar a tot el que va ser, ens n'ha quedat simplement l'anècdota d'haver tingut una mala relació amb una persona que no fa cap mena de respecte ni té cap atracció per nosaltres com és Onassis, i ens ha quedat a la memòria com una figura artística dramàtica, amb una vida trista? Crec que he entès tot això treballant l'obra, he entès el que li passa al meu personatge, i el meu personatge és Maria Callas. He entès com es va d'una cosa a l'altra, pas a pas, fins a pensar com és possible que la imatge que ens en quedi no és la d'aquella nit que va haver de saludar desenes de vegades, per exemple, sinó la imatge d'aquesta dona gran abans d'hora, al seu apartament, darrera les cortines, escoltant els seus discos i els aplaudiments dels enregistraments en directe que duraven quaranta-cinc minuts...
¿Aquestes serien les referències imprescindibles per poder interpretar aquest personatge que arrenca del coneixement públic i del mite?
No seria completa si no hi hagués tot això. Continuaria sent una de les cantants més importants de la història de l'òpera, però no seria tan atractiva com és, no en parlaríem tant, no tindríem les seves fotografies. Precisament l'altre dia vaig ser a casa de Lluís Pasqual i vaig descobrir-hi una gran foto de la Callas, i ell no ha fet Master Class, i dius, per què?, només per què canta?, doncs, perquè darrera de la Callas hi ha alguna cosa més.
¿Es pot dir, però, que Maria Callas no va ser feliç, vint-i-dos anys després de la seva mort, o forma part de la llegenda?
Suposo que el seu ego, quan li passaven coses fantàstiques, devia estar exultant, però això durava molt poc perquè ella tenia una condició que potser és el que l'ha fet tan gran i és un passaport també cap al suïcidi i cap a la infelicitat. Ella volia ser absolutament perfecta, fins i tot quan cometia els seus errors i hi posava aquesta personalitat que la feia tan odiosa entre alguns puristes. No era una cantant ortodoxa, n'hi havia moltes altres d'ortodoxes i amb la veu més maca que la seva. Era una artista recreadora de les partitures, amb una fidelitat cap al compositor quasi maníaca, però també recreadora. Els èxits no et donen la felicitat, et posen contenta. Estar content i ser feliç no té res a veure. Pots ser molt feliç en un moment d'una pau fantàstica que no et passa res extraordinari, això és la felicitat. La Callas devia estar contenta moltes vegades, però aquesta desesperació per la perfecció, això que cada nit ha de ser la millor nit de tota la història és devastador perquè ni ella, ni Miquel Angel, ni Picasso poden tenir sempre el millor moment artístic. Si és això el que busques, quan acabes has de tenir molt poques nits serenes.
¿Atac de cor o suïcidi? ¿O aquesta hipòtesi sobre Maria Callas és desmesurada?
No ho sé... Al cor, depèn del que li facis, potser també arriba un dia que no pot més. Un dia parlant amb un personatge de l'òpera molt entès, mentre sopàvem, em va dir amb tota normalitat sobre la Callas: "Sí, perquè, suïcidant-se, ella va acabar...", així mateix, enmig del filet i l'amanida. Em va fer vergonya dir-li d'on devia haver sortit això, on s'havia dit, com si tothom ho sabés... Jo no ho sé... No ho he confirmat en cap lloc. El que expliquen els pocs que es van quedar al seu costat, que eren molt pocs, tres o quatre, el que expliquen és veritablement el pas següent: no voler sortir de casa, no voler que la mirin, sentir-se com si no fos ella... I això... Tots els actors estem plens de... no diré trucs, que és lleig... però sí que cadascú arriba a l'emoció com pot... a l'emoció de cada dia. És molt fàcil emocionar-se en els assajos, a les cinquanta primeres representacions, però després ja no és tan fàcil. Jo tinc una frase que la dic dintre meu i obre unes portes emotives que he tingut tota la vida molta dificultat per obrir, actuant. És quan la Callas canta 'La somnambula', i em dic: "¿Però, aquesta sóc jo?, ¿aquesta és la meva veu?, ¿jo he cantat així?..." I em passa una tempestat interna. I em segueix funcionant després de més de dues-centes representacions. Si fes 'Master Class' dues-centes vegades més també arribaria un dia que aquest sentiment s'assecaria, perquè els sentiments s'assequen.
¿Els sarcasmes a altres col.legues de professió generen renovació i esperonen la pròpia trajectòria?
Sí, sens dubte. I a mi em sembla que és una gran habilitat la que es desprèn d'aquestes classes que Maria Callas imparteix a Nova York, que no devien ser tan divertides, però que parteixen d'una realitat, perquè hi ha enregistraments i els he pogut escoltar, i pràcticament ella diu el mateix. És clar que Terry McNally, l'autor, n'ha fet una obra teatral. I trobo que és molt hàbil el fet que sense que ella perdi el seu caràcter, sense que es converteixi en una persona divertida, s'hagi trobat el camí de l'humor a través de l'agudesa i de la ironia quan una persona la té davant. A les classes, hi és això. Ella tenia cantants professionals a les classses i a una d'elles, que després ha fet una bona carrera, li va dir: "Plegui, vagi a casa i llegeixi's el text, sàpiga, sisplau, el que està dient, vostè no podrà cantar mai aquesta música si no sap el que està dient". I que recomanés a una alumna que es posés pantalons perquè des de l'escenari se li veia més del compte és real. Em comentava fa uns dies en Terenci Moix: "Vols dir que la Callas era tan tremenda?". I tant que sí, potser no feia tanta gràcia i la gent no reia com el públic perquè el públic no ha de pujar a passar la prova a dalt.
¿L'aparent rebuig als alumnes es podria interpretar com un rebuig a ella mateixa que es veu reflectida en els que li vénen darrera?
La seva duresa no és només per quan canten malament en aquestes classes sinó quan no es prenen les coses com a ella li sembla que se les han de prendre. Ella no diu a ningú: "Aquest agut l'has de fer d'una manera o d'una altra". No diu res de tot això, parla de l'interior del cantant. I després diu a una altra alumna: "Tu no pots cantar aquest repertori, ho has de deixar, no tens la veu per cantar 'Lady Macbeth' o 'Norma'". Trobo que són reaccions molt Callas. ¿Rebuig d'ella mateixa, dius? No. A veure, és cert que volia tornar a cantar, feia sis anys, ho volia tornar a provar, era molt jove encara, va fer les classes a l'alçada dels cinquanta, hi ha cantants actuals molt més grans que ella. Ningú sap per què aquella veu es va fer malbé tan aviat, però ella volia tornar-hi i crec que va acceptar aquestes classes a Nova York perquè l'obligaven a posar-se en veu novament, per saber si era capaç de tornar a pujar a l'escenari.
¿Els espectadors veuen Maria Callas o veuen Núria Espert en aquesta obra?
Veuen la meva cara, els meus ulls, el meu cabell, els meus anys, els meus quilos, senten la meva veu, veuen la forma exterior... Em sembla que he treballat prou i suficientment honesta per estar plena d'ella.
¿Reunir ingredients musicals i ingredients teatrals converteix l'obra 'Master Class' en una obra de gustos molt variats?
Ah, crec que sí. Crec que és una troballa perquè una cosa que hauria pogut passar és que només agradés a la gent que sap moltes coses de la Callas, o la gent que l'admira, o la gent a qui agrada l'òpera. I això no passa de cap de les maneres. L'obra, a tot arreu, agrada a tota la gent a qui agrada el teatre, i el regal de les dues àries molt ben cantades és un caramel que es dóna al públic, però l'obra agrada per ella sola. Ni tan sols cal saber res de la Callas.
¿En qui et sembla que posa tota la seva fe, dels tres alumnes que protagonitzen 'Master Class'?
Crec que ella menysprea la primera perquè és una nena negada, és una estudiant que estudiarà tota la vida i no farà res. Troba que té una magnífica veu el tenor, el segon, però que no serà mai un artista. I trobo que respecta molt, tot i que pensi que s'equivoca de repertori, l'entrega, la passió de la tercera, la respecta molt. Una cosa que hi ha a l'obra i que tracto de subratllar és que, quan acaba la classe que l'ha remoguda, tot i que acaba enfrontada amb la tercera alumna amb qui creu que ha estat molt honesta, crec que s'ha establert una veritable comunicació amb l'auditori i els veu com una continuació del que ella estima tant. Comença pensant: a veure què volen aquests. I acaba pensant: aquí hi ha els grans de demà passat, com m'agradaria ser-hi i sentir-los quan tinguin una nit magnífica. Crec que això es desprèn de l'obra i jo intento potenciar-ho.
¿Els moments més difícils de 'Master Class' per a la teva interpretació són els foscos, quan realment parla Maria Callas des de la intimitat?
El ritme de l'obra és diabòlic, és com un cronòmetre que he de tenir dins el cap i dins el coll i dins els ronyons. La gran insistència de Mario Gas és aquesta mena de ritme que no només és el ritme exterior, sinó que és aquest ritme Callas interior, que no s'expressa així, sinó que s'expressa d'una manera que tot ha de passar ràpid, no tenim temps per perdre... Això és diabòlic i una dificulat per l'espectacle. S'ha d'anar molt amb compte també amb l'humor perquè no és una obra còmica, és una obra amb humor, i li cal el just. L'autor et deixa molt lliure, però l'obra és difícil.
Maria Callas diu que comparar-la amb Renata Tebaldi és com comparar el xampany i la Coca-cola. ¿En el món de l'art, avui, algú sap distingir entre el xampany i la Coca-cola si tenim en compte que les dues begudes se serveixen sovint en gots de plàstic?
Segueixen sent molt diferents el xampany i la Coca-cola. Potser el gust està una mica esgotat i a algú li pot semblar el mateix. Però el que ella volia dir, comparar un bon artista amb un artista excepcional, potser costa, però encara hi ha qui sap molt bé què està bevent.
¿'Quien teme a Virginia Woolf' s'ha convertit en un '¿Quien teme al Lliure?' després de la renúncia de la productora a estrenar-se en un espai semipúblic?
No, no. Quan em van venir a buscar pel projecte em van dir que si el feia jo, Adolfo Marsillach actuaria. I això em va moure a acceptar-ho. Pensava que Adolfo Marsillach ho dirigiria perquè ell i jo ja havíem treballat fa més o menys uns dos-cents anys al Poliorama amb un programa Sartre dirigit per ell i no hem treballat mai més plegats. Ell té moltes ganes d'interpretar perquè ha fet molta direcció. Però va dir que volia que el dirigissin i també ho vaig entendre. Em va dir si volia dirigir jo, i jo, de cap de les maneres, i els dos vam coincidir amb Lluís Pasqual amb la sorpresa que, a més d'entusiasmar-se, podia, amb la condició que es fes al Lliure. L'empresari ho va trobar bé. Cadascú hi posava la seva part. Però de sobte, quan es van asseure per fer números, no sortien de cap manera per problemes de subvencions incompatibles. I això no convenia a cap de les dues parts. És una llàstima no fer-ho al Lliure, i també que Lluís Pasqual hagi hagut de renunciar a la direcció perquè té els compromisos del Lliure. I això és tot.
¿Obra ideal per a dos grans veterans com Adolfo Marsillach i Núria Espert?
Crec que sí, sobretot crec que especialment molt ideal per a l'Adolfo i per a mi. Els dos som d'aquí, els dos ens vam conèixer joveníssims. Després ell va anar a Madrid. Va tenir èxit. Jo vaig anar a Madrid. Vaig tenir èxit. Vam fer un treball plegats, ideal i perfecte. Però mai més, ni tan sols parlar per telèfon. I trobo que, després de deu anys seus de direcció al Clásico, i després de deu anys de direcccions meves, trobar-nos fa molt per nosaltres. Tenim uns caràcters molt forts els dos, no som amiguíssims, per tant, crec que 'Quien teme a Virginia Woolf?' anirà perfecte.
¿Al 1990 vas dirigir 'Elektra' al Gran Teatre del Liceu, el 1993 li va tocar el torn a 'Carmen'... El teatre es va cremar... Han passat cinc anys... ¿Quina 'Turandot' estrenarà el nou Liceu?
Doncs, una 'Turandot' plena d'il.lusió, que sé que he de dirigir de fa molt de temps. És una obra que m'agrada moltíssim. Em mataré perquè surti bé. Tinc molt bons col.laboradors. Tot el que he demanat ho he tingut. És clar que he demanat coses normals. Un bon repartiment, per exemple, que ha fet el Liceu i per ara només en conec l'eix central. Mai de la vida ningú no ha posat tanges ganes com jo posaré en 'Turandot'. Mai ningú al món. En deu anys he tingut de tot, he fet cinc òperes, però en teatres que m'han marcat un bon 'training', però fóra molt trist per mi que aquella nit... El Liceu no és un teatre d'òpera normal, és més que un teatre d'òpera, és un cor cultural, una bombeta que permanentment tornarà a estar engegada. M'han triat per reinaugurar-lo. Ho voldria fer molt bé i complir amb les expectatives de la gent que hi anirà aquella nit. Hi aniran perquè els agradi, aquella nit, tothom hi anirà disposat a que li agradi perquè enyoren el Liceu, perquè és com una catedral amb totes les seves vibracions. Seria una de les coses més greus de la meva vida no complir les expectatives de la il.lusió d'aquesta nit. 'Turandot' és una obra difícil, és gran, no es pot fer reduïda, no sóc amant de les grans posades en escena, però en aquest cas ho demana la música, el compositor... Confio molt en l'equip, que ja sé que serà meravellós. El que surti malament serà culpa meva.
¿Les intencions de doblar el nombre d'espectadors teatrals, de dos a quatre milions, en uns quants anys, de què depenen?
Sí que és possible. La televisió té milions d'espectadors. Per què no els pot tenir el teatre? Per arribar-hi, hem de cobrir les expectatives de molts nivells de públic. Hi ha d'haver tota mena de coses. Falten dos teatres on es faci permanentment el gran repertori internacional, però hi ha d'haver de tot. Trobo fantàstic que aquí s'acceptin molt bé els nous autors. Això no passa a tot arreu. Tenim companyies fortíssimes i professionals extraordinaris. Quan vaig fer 'La gavina' al TNC, es deia que què en faríem de tants teatres, que ho saturaríem. Jo penso que si un senyor es vol gastar els dinars privats en un teatre, més que millor. Com més oferta, més demanda. No em fa cap por. Tots contribuim a augmentar el nombre d'espectadors.
Fa quatre anys parlàvem del 2001 i de com es veien els projectes d'infrastructura pendents. Ara ja hi ha el TNC, està a punt l'Auditori, s'aixeca l'Institut del Teatre, pren forma el Palau de l'Agricultura del Lliure, hi ha un Projecte de Ciutat del Teatre a punt de tancar-se, i un nou Liceu, entre altres projectes culturals. ¿Hi ha casa per a tants mobles?
S'ha fet moltíssim en aquests anys, quan ho dius així. Sí que hi ha casa. S'ha de trobar quins mobles es posen a cada casa. El públic hi és. Cal trobar-lo. Se li ha de fer saber que hi ha aquest producte i aquest altre. Perquè, enmig de molta oferta et pots equivocar de triar. Però sembla que la gent cada vegada sap més què troba a cada lloc i l'empresari ha de saber què ha de posar en cada espai. Que el producte arribi justament al seu destinatari i a cada lloc el que li pertoca.
Vas viure el conflicte del TNC durant 'La gavina'. A primera línia...
M'hi vaig trobar al mig perquè passava per allà. Em vaig tirar a terra i no em va passar res. Però va ser una situació molt tensa. Crec que tothom va perdre els papers. Es va fer molt malament. Jo li deia a Josep M. Flotats que quan s'està en un teatre públic és evident que t'ha contractat un polític i que aquest polític et pot treure. Això és el que els costa d'entendre també a la gent que viu tant la gestió d'un teatre públic. Jo que he estat al María Guerrero, dirigint el Centro Dramático, i em va triar un polític, quan el van canviar no m'agradava el tracte i me'n vaig anar. Em vaig discutir amb ell de manera violenta, me'n vaig anar a València a parlar-ho amb l'Armando [el seu marit], vaig tornar a Madrid i vaig dimitir. Però aquí, en el cas del TNC, es van fer les coses molt mal fetes, molt enverinades. Quan el que ho havia de saber ho va saber, ja havien passat tantes coses, que tothom havia perdut la raó. Tothom té Catalunya per un país civilitzat i culte. Cultura i educació van molt unides. I aquesta tradició, en el conflicte del TNC, no la vaig veure per enlloc.
Tornar a Teatre