ENTREVISTES
Sergi Belbel, autor i director de l'obra 'Morir'
[Publicada a l'Avui DDD, 17 d'abril 1998.]
[Feta al Teatre Romea amb motiu de l'estrena de 'Morir']
BELBEL A LA TARANTINO
"El teatre és un luxe i no una necessitat"
- Al Teatre Romea, cada nit, set personatges passen de mort a vida. Sergi Belbel manipula l'atzar de catorze homes i dones de l'univers literari belbelià. Quan tot s'acaba, tot torna a començar. I perquè mai no sembli el mateix, tot i que l'autor proposa, el director disposa. Sort que, en aquest cas, director i autor mengen al mateix plat. Catorze personatges passaran per prop de 300 combinacions amb canvis diaris d'intèrprets. Morir o viure. Aquesta és la qüestió.
¿Fer aprendre tres papers als actors i que no sàpiguen ben bé quin han de fer cada nit no és una mala jugada?
Va ser una idea que vaig tenir perquè l'obra 'Morir' té, sobretot a la primera part, escenes independents. Si tenia bons intèrprets, era una llàstima desaprofitar-los perquè sortissin només un estona a la seva escena i prou. El teatre és un fet viu, que no té mai dues funcions idèntiques.
¿Dirigir un text propi permet fer aquest joc rotatori amb més llibertat de risc?
Depèn. A vegades, pel fet de ser propi, encara et pot agafar més pànic perquè, a mi, el que em passa dirigint textos d'altres, és que noto com a director un grau de responsabilitat menor i això et dona tranquil.litat. Dirigir un text propi comporta més nervis perquè la responsabilitat és més gran i el fet de ser l'autor et neguiteja més. Però mentre han durat els assajos, com a director, he tingut més llibertat de treure frases, afegir-ne de noves i polir l'obra fins a l'últim moment.
¿L'objectiu de la roda d'intèrprets obeeix al fet que 'Morir' no té una única interpretació o una única lectura?
Crec que en teatre la figura de l'actor és fonamental. Donem un protagonisme més gran a l'actor davant del seu personatge. A 'Morir' passa que moltes escenes es modifiquen segons qui les fa. El teatre es modifica cada dia segons l'actor. I això m'agrada. Per mi és un privilegi.
¿Per què no s'havia estrenat abans 'Morir'?
Per la seva complexitat. Els drets sempre els ha tingut el Centre Dramàtic i el seu director, Domènec Reixach, l'anava retardant i no trobava el moment d'encaixar-la en la programació. Tampoc no ha estat possible fer-la en teatre privat perquè és un muntatge costós. És una obra de teatre públic.
¿Tenir obra traduïda ajuda a estrnar a fora o tot queda en el text i prou?
En el meu cas, no només m'han traduït sinó que m'han estrenat. Estrenar a fora té molts aspectes positius, però també en té de negatius. T'augmenta el grau de responsabilitat respecte al que has de fer després. Per exemple, 'Després de la pluja' és una obra que s'ha fet molt a tot arreu. I després et demanen més del mateix. Per mi ha estat un fet insòlit que encara no he paït.
¿Retratar el fer de morir en una gran metròpoli és més o menys dramàtic?
'Morir' té com set obres diferents, set obres curtes, que a la primera part acaben totes en una mena o altra de mort. Però crec que el fet de metròpoli no hi és tan present com en altres obres, com per exemple a 'Carícies' o 'Després de la pluja'. A 'Morir' tot passa en una ciutat, però la ciutat no és tan protagonista. És més l'atzar el que empeny els personatges cap a la mort, una mort que podria haver estat evitada. I la segona part és la revisió de totes les escenes en ordre invers que es van encadenant i els personatges van sobrevivint. La supervivència d'un empeny a la superviència d'un altre.
¿Set situacions diferents amb molts cops d'efecte?
Molts. Perquè a l'hora d'escenificar la mort, com a director, he lluitat contra l'autor. En el text especifico en una acotació llarguíssima com ha de ser cada mort. Em vaig documentar amb exactitud amb els consells d'un metge. Escenificar la mort, o es fa d'una manera teatral o no causa l'efecte que es vol. He optat pel simbolisme, per la distància.
¿On és l'humor de 'Morir'?
La primera part en té poc. En tot cas, un humor negre, segons l'escena. Les set escenes primeres mostren un humor que surt molt de la situació. Ni gag verbal, ni joc de paraules, més aviat surt de les relacions dels personatges. En canvi, a la segona part, quan els personatges sobreviuen, agafa un to de comèdia.
¿I la ironia de 'Morir'?
La ironia està en el fet que moltes vegades la supervivència depèn d'un mínim gest. Per exemple, per mi, l'escena clau és l'última de la primera part i la primera de la segona. Només canviant "jo, jo, jo", per "tu, tu, tu", mor o sobreviu. Una partícula, un so, pot fer canviar el destí d'una persona. Crec que d'aquí arrenca l'escriptura de 'Morir'. L'atzar n'és l'origen.
¿Hi ha tendresa a 'Morir'?
N'hi ha. A la primera part, gens. A la segona part, molta.
¿I solitud?
Sí, també. No en totes les escenes, però en alguna. Sobretot en el monòleg de la dona de la primera part que arriba al suïcidi.
¿La desesperació de 'Morir' on es reflecteix?
No n'hi ha. Perquè a la primera part els personatges no són conscients de la mort. El final, ja és una altra cosa. Però deixem la sorpresa per a l'espectador.
¿Estàs convençut de la pel.lícula 'Carícies' o prefereixes la versió teatral
que tu mateix vas fer al Romea fa sis anys?
La veritat és que, de la posada en escena de 'Carícies', no en vaig quedar prou content. En canvi, de la pel.lícula, com que no hi tenia cap responsabilitat, tret de col.laborar en el guió, no me la sento com una feina pròpia. És molt fidel a l'obra. Però jo la continuo veient en teatre. Si m'haguessin encarregat el guió abans, no l'hauria fet igual. La pel.lícula de Ventura Pons, per mi, és com un regal.
¿És difícil fer el salt entre 'Sóc lletja' [ara 'Soy fea' a Madrid] i obres com 'Carícies' i 'Morir', on et planteges un altre tractament?
Són dos tipus de treball que no tenen res a veure. 'Carícies' i 'Després de la pluja' són obres que escric sense saber que han de ser escenificades. En canvi 'Homes' o 'Sóc lletja' formen part d'un treball que és descaradament espectacle. Quan escrius 'Sóc lletja' ja saps el dia que ho estrenes, qui ho fa, per a qui ho escrius i com ho has d'escriure. El treball amb T de Teatre i Kràmpack és una faceta que m'agradaria continuar, però que separo molt del meu procés d'escriptura.
¿Que 'Morir' tanqui en certa manera les produccions del Centre Dramàtic al Romea, vol dir que mor també una etapa i en comença una altra?
No en tinc ni idea, però espero que no sigui un mal presagi.
¿Encara ets un autor jove o ja es perfila el relleu?
Des de fa un parell d'anys, ja no m'ho sento a dir tant. El relleu no vol dir que hi hagi autors més joves. Però, a mi, pel moment, no per edat, em va tocar ser el primer. Amb tot el que té de bo i de dolent. Però estic molt content de com ha anat fins ara en general per als dramaturgs. Sí que hi ha gent que es queixa, però crec que en el camp dels autors s'ha trencat la barrera d'autors maleïts. Ara hi ha noms com Jordi Galceran, Jordi Sànchez... En altres llocs no abunda que un autor tingui un públic. Que Galceran i Sànchez hagin agafat la via del gran públic és bo perquè obren vies per a altres dramatúrgies. Lluïsa Cunillé i Josep Pere Peyró tenen un circuit més tancat pel tipus d'obra que fan, ni que sigui bona, però també formen part d'aquest moment molt bo. Gent que escriu n'hi ha, i cada vegada més.
Vaig sentir que et deien que eres un autor 'de moda' a Madrid. Vaig pensar que les modes passen. ¿Et consideres un autor de moda? ¿I, en tot cas, quina moda?
No, gens. Ja ho deien quan vaig començar. Sí que intento treballar. El que a mi em doldria es escriure i no arribar a l'escenari. Connectar amb el públic ha de ser un requisit bàsic. I a vegades saps que has de renunciar a segons què. Jo reivindico l'autor que viu de la seva obra.
¿Com que formes part del consell assessor de la nova direcció del TNC, amb Domènec Reixac, quina és la vostra funció?
Estem treballant molt per posar-nos d'acord en la filosofia del projecte. Com arribar al públic sense fer concessions comercials. Com actuar sense fer competència al sector privat. Domènec Reixach dissenya la programació, però jo, per exemple, llegeixo molt, tant el que es fa aquí com el que es fa a fora. La programació vol buscar un equilibri, que no siguin tot autors catalans, que no siguin tot estrangers, jugant amb un pressupost racional, que doni molt feina als actors... És un treball lent.
¿Com veus el que s'acosta d'aquí a un parell d'anys?
Primer, m'agradaria que les sales alternatives no desapareguessin. Si per culpa dels dos grans pols públics [TNC i Ciutat del Teatre], es perden els ajuts als més petits, serà un error. Segon, si es trepitgen les competències mútues, sobretot les del públic al privat, en serà un altre. Si un teatre privat vol fer una obra perquè creu que podrà tenir-la un any en cartellera, hi ha d'haver acord.
¿La professió ho veu tan clar?
El públic ha de mantenir un equilibri en tots els sentits. Si un actor es vol fer ric, que se'n vagi al teatre privat. Els contribuents no han de pagar el benefici de ningú. Si un metge o un advocat es volen fer rics, es munten un gabinet. En cap moment, el públic ha de pagar més per enriquir ningú, El teatre és un luxe, no una necessitat. Si estic malalt, necessito un metge, no un teatre. Primer és la sanitat, per posar un exemple. Si et vols fer ric, munta una companyia i espavila't. Pretendre que els contribuents paguin un sou astronòmic ho trobo vil. Reivindicar un sou en un teatre pùblic quan tens un veí que és a l'atur, és una vergonya. Al Teatre Lliure sempre s'ha treballat d'una altra manera i fins ara no se n'ha queixat ningú.
Per cert, no has tingut gaire tirada al Teatre Lliure...
Hi he estat en converses cada temporada... amb els actors, amb Lluís Homar... No tant, ara, en el projecte del nou Lliure... Però sí amb el teatre fins ara.
¿Alguna obra nova?
Intentaré llegir-la en el Festival de Sitges. Té títol provisional: 'La sang'. Va de terrorisme i tortura. Ni que no estigui acabada, la posaré a prova. Parla del terrorisme en genèric. D'explorar-ne la lògica. No la d'un grup concret.
Tornar a Teatre