ENTREVISTES
El llaç escorredor
Lloll Bertran, actriu
[Publicada a l'Avui DDD, setembre de 1997]
[Feta al Teatre Poliorama de Barcelona]
"La ingenuïtat és una arma que no fa mal"
No pot traspassar la Rambla sense que mitja dotzena de vianants l'aturin com si fos de la família. Aixeca aplaudiments de la platea fins i tot quan va d'espectadora. La seva energia és tan nuclear que sembla que només la pugui frenar un pla de prevenció. La Lloll viu tan a doll que ha inventat un nou ofici: el de tastallolletes.
¿Et costa posar-te vermella com un tomàquet?
Per dins, no. Per fora, una mica més. Qualsevol cosa em pot fer pujar els colors. Si no a la cara, a l'ànima. Tinc la sensibilitat molt a flor de pell.
¿T'agradaria ser Mr. Bean en una altra vida?
Mr. Bean és un còmic extraordinari. Però aquí també hem creat bons personatges. A mi em fascina el seu llenguatge universal. ¿En una altra vida? No sé si em deixarien reencarnar. Potser dirien: "Nena, ja n'has fet prou, tu , de personatges!"
¿La ingenuïtat és un do o una estratègia?
M'encanta fer personatges ingenus perquè connecten amb tothom. La ingenuïtat és una arma que no fa mal. És un do que pots convertir en una estratègia molt bona.
Text, drama, comèdia, cinema, cançó... ¿aquest nou ofici té un nom?
M'agrada tocar moltes tecles de la mateixa feina. ¿Diguem-ne tastallolletes?
¿Aquesta energia nuclear que desprens a l'ofici et roba temps de la vida privada?
No em canvio. És un do. De la mateixa manera que tinc les cames llargues, tinc aquesta energia. A vegades diuen que vaig caure en una poció màgica com l'Obèlix. Estimo molt la meva feina. Però no la posaria mai davant d'una qüestió personal.
¿A riure que són quatre dies o a riure per viure més de quatre dies?
Sí, sí, a riure per viure més de quatre dies. Estic segura que riure allarga la vida.
¿La societat del nostre temps està condemnada a riure cada nit davant del televisor?
Tant de bo estigués condemnada a riure per un riure intel.ligent. A mi el que m'entristeix és que la televisió baixi la qualitat A vegades penso que m'agradaria que Bernard Shaw fos guionista meu. Et fa riure i pensar a la vegada.
¿Li diries mai a Bernard Shaw: "Porfaaa, vostè és un xavatà"?
¿Això li ho diria la Sandra, no? Jo potser li diria: "Jordi Bernat, ets un xou!".
¿Aconsellaries mai a una dona que posés un Pigmalió a la seva vida?
Sííí... I tant que sí... Estic encantada dels Pigmalions que han passat per la meva vida. Hi ha gent que, amb la seva manera de pensar, amb la seva cultura, t'encarrilen. Quan trobes un bon Pigmalió et potencia i... bam!
¿Si envegessis, a qui envejaries?
Potser a la Sandra perquè pot anar pel món dient les animalades que vol.
¿Pere Quart o Bru de Sala?
Els dos han fet un tàndem extraordinari amb Pigmalió. A Pere Quart, el vaig conèixer i em va fascinar. Era tan apassionat! Una mica misantrop. Ara Pere Quart ja és un mite i Bru de Sala un amic.
¿Lluís Pasqual o Josep M. Flotats?
He treballat amb els dos. Però Flotats és qui m'obre les portes, és el mestre. Admiro i respecto Flotats. És un geni. Amb Lluís Pasqual van ser pocs dies, però intensos. Per estimar algú necessites temps. El temps l'he passat amb Flotats.
¿Antoni Bassas o Josep Cuní?
A Josep Cuní li dec haver donat entrada a la ràdio a la "senyora Roser". Però Antoni Bassas és pare de la Vanessa i la Sandra. Tenir dues nenes uneix moltíssim.
¿Pobre noi o noi pobre?
Oh... pobre noiiii... pobre noiii... sí, sí, pobre noiii...
¿Rosita Fernandes, La Monyos, Mary Santpere o Dolors Bertran?
Sempre aprens dels altres. Hi ha noms reals o de ficció que m'acompanyaran tota la vida. Però si he de triar, em triaré a mi mateixa, Dolors Bertran.
¿Dagoll Dagom o Dalloll o Dalloll?
O Pigmalloll...! Potser en aquest moment és una mica Dagoll Dalloll, però, ells tenen personalitat pròpia. Passa que el meu personatge de Rosita és molt potent.
¿Els amics hi són la nit de l'estrena o sempre?
Els amics de veritat hi són sempre. Potser n'hi ha molts que et donen suport el dia d'estrena. I molts altres que no vénen el dia de l'estrena perquè pateixen massa.
¿Entrevistada o entrevistadora?
Quan vas tranquil.la amb l'entrevistador, m'agrada ser entrevistada per poder explicar coses. Si no tinc confiança, entrevistadora, perquè així jo porto les regnes.
¿Com veus l'actriu Lloll Bertran?
Molt feliç i satisfeta. No ho ha fet tot, encara. Té moltes ganes de poder fer una carrera coherent, assumint riscos. El que li fa més il.lusió és no perdre la il.lusió.
¿Què voldries ser al segle XXI?
Tan simple com jo mateixa! Havent crescut una mica més, tant personalment com professionalment. No tinc ganes de fer-me gran, però si que vull créixer.
Tornar a Teatre