ENTREVISTES
Àlex Ollé i Carles Padrissa, directors de La Fura dels Baus
[Publicada a l'Avui DDD, 24 d'abril 1998.]
[Feta al Teatre Nacional de Catalunya amb motiu de l'estrena de 'F@ust versió 3.0']
DEL CRIT AL SILENCI
LA FURA DELS BAUS CONVERTEIX FAUST EN UN HOME DEL 2000
- Fan 18 anys. Majoria d'edat. ¿On és el carro de quan eren petits? El carrer dels 70. Les accions dels 80. El llenguatge de La Fura ('furero', en argot). Més d'un milió d'espectadors de tot el món. El text dels 90. El teatre digital. L'òpera. Salzburg. El Liceu. Els work in progress. Els Jocs Olímpics. Els encàrrecs de multinacionals. Internet. El projecte del primer segon del segle XXI. De la rebel.lia a la reflexió. De l'optimisme a la insatisfacció. Del crit al silenci. Els esperen dos mesos als Tallers del TNC per pair-ho tot. 'F@ust Versió 3.0'. ¿La Fura d'en Gates? No. La Fura d'en Goethe. Encara hi ha classes.
Àlex Ollé i Carles Padrissa porten mesos barallant-se amb Faust. Tenen un avantatge quan no va per on ells volen: una ordre al teclat de l'ordinador atemoreix el personatge més mític. Goethe, el pare del romanticisme alemany, serveix perquè La Fura continuï posant a prova el seu públic i reconduint-lo cap a la comoditat del teatre a la italiana. Ni un soroll. Ni un moviment. El comandament a distància, com sempre, en mans de La Fura. El zàping al gust dels intèrprets i dels dos directors. Ollé i Padrissa fan que Faust es mogui a ritme de play.
¿Quan parleu de 'F@aust Versió. 3.0' com una obra monumental a què us referiu?
La monumentalitat es refereix a l'obra de Goethe. Quan ens vam plantejar de fer Goethe i el vam llegir ens va semblar inconmensurable, més que moumental, sobretot la segona part, que és molt extensa. Però ens venia de gust fer-la perquè és una part que no es fa mai. Són deu o dotze hores que hem comprimit en una versió lliure. Però llegint entre línies. Així com a la primera part hem seguit bastant l'estructura de Goethe, a la segona, no.
¿Això vol dir que La Fura ha entrat en una etapa d'intel.lectualitat?
No, no, en absolut. Vol dir que quan vam entrar en una etapa d'incloure el vídeo en un espectacle de La Fura, després de l'Atlàntida i el Martiri de Sant Sebastià, ens van quedar les ganes d'incorporar el text. Però amb molt de respecte. Perquè podria semblar pretenciós que volguéssim fet obra de text. Per això hem agafat un autor i una directora d'actors. No hem tingut la pedanteria de: "Ara farem teatre".
¿El fet que Goethe escrigui 'Faust' en temps de lluites de religió i cacera de bruixes ha estat un ganxo per adaptar-lo ara vosaltres?
La insastisfacció o contradicció és inherent a l'home. I la insatisfacció de Faust es pot entendre millor en el moment actual que en altres moments.
¿Així, un tipus d'espectador que no hagi llegit Goethe i que potser fins i tot ni el coneix, en treu alguna interpretació amb la vostra versió?
En pot treure una interpretació molt personal. Nosaltres tampoc no hem volgut ser didàctics. La història se segueix bé. Si el text, les imatges, la música serveixen perquè t'arribi l'emoció com a espectador, no fa falta ni entendre-ho. Aquesta és la tònica dels nostres espectacles anteriors. Amb la diferència que, a 'Faust', hem canviat, per exemple, el crit pel silenci, o el tipus de treball o energia que aconseguíem barrejant actors i públic, aquí és molt més contingut.
¿I l'experiència de tenir el públic assegut, sense moviment, com us està resultant? ¿Ho torneu a fer ara i prou o continuareu en aquesta línia?
No, en aquesta línia no ens hi quedarem mai. Com a grup, a partir del 1992, hi ha una diversificació. Són divuit anys de La Fura que, a diferència d'altres grups, no hi han tingut mai un director. A partir del 1992, Carles Padrissa i jo mateix desenvolupem aquesta sèrie. Altres membres de La Fura treballen en altres camps, la videoconferència, o la clusura de l'Any Lorca. Ens hem obert. I és positiu. Algú ho pot criticar, que si som més productora que companyia, però en definitiva, se'ns han obert les portes perquè puguem treballar i no estrictament amb el llenguatge 'furero'. De tota manera, l'ADN de La Fura hi és. Ni que hi hagi una voluntat de no repetir. Això ho hem aconseguit. Pot ser un resultat molt xocant per a dos tipus de públic, l'habitual de La Fura es pot sorprendre del text, però en els muntatges d'òpera també hem guanyat un públic nou que no havia anat mai a l'òpera.
¿La proporció de text és considerable?
Força. Potser més del que el públic potser espera. És un treball laboriós sobretot perquè la contemporanització del mite no és fàcil. Hi ha molt de text refet, propi de La Fura, però amb l'esperit de Goethe. S'ha mirat de no caure en tòpics i conservar una certa poètica. Això contrasta amb la posada en escena o l'estètica, que és el que fa contemporània l'òpera. Si haguéssim fet un pur Fura al TNC potser se'ns hauria dir perquè no ho fèiem en un altre lloc. I tampoc no es tractava de caure en un concepte massa clàssic. Hem buscat el terme mig.
¿La manipulació del títol amb elements telemàtics i informàtics com el símbol @ i el 3.0 de sistema obeeix a tot el que envolta el muntatge en tècnica?
Versió 3.0 perquè del 'Faust' se n'han fetes moltes versions. I així ens acostem a una terminologia actual. A més, el 'Faust' té dues parts i, en certa manera, La Fura està fent una tercera part. A més, hem pogut treballar amb músics de tot el món a través d'Internet. I això evoluciona el llenguatge.
¿Apareix la nova tecnologia en aquest 'Faust'?
A més d'utilitzar la música hi ha uns elements escenogràfics. Faust, en lloc d'escriure amb ploma, escriu amb ordinador. Però no per la voluntat de modernitzar perquè sí, simplement per estar en sintonia amb el moment. La Fura sempre ho ha fet així, però no per la voluntat que encara se'ns diu de ser avantguardista. D'avantguardistes, a aquestes altures, res, en tot cas, clàssics. Però sí que hem d'admetre que l'edat del públic de La Fura és molt jove, potser perquè ni que nosaltres ens hàgim fet grans, com que hem incorporat i col.labort amb gent més jove, el públic s'hi reflecteix.
¿I la pantalla del muntatge quin paper juga en l'escenografia?
Sí, hi ha una gran pantalla que serveix de fons. Però, a pesar del treball d'imatge, hi ha una certa austeriat. L'espectador no serà gaire conscient de la tècnica que hi ha darrere del muntatge. Crec que aquesta és la bona utilització de la tècnica. Una escenografia molt neta. La pantalla serveix d'escenografia, hi ha projeccions, i condiciona també el muntatge. Hi ha vuit persianes que permeten jugar amb colors, obertures, com un CDRom, pots veure-hi diferents coses a la vegada, amb poques imatges en directe, tot enregistrat.
¿Com que Goethe deia que, per damunt de tot, hi havia d'haver molta acció, aquesta filosofia us ha ajudat a entrar en la seva obra?
Sens dubte que sí. A veure, no hi ha un excés d'acció, més aviat un bombardeig d'imatge. Costa de pair quan has acabat de veure l'espectacle. A 'Faust' hi ha una reflexió entre la raó i els sentits. Nosaltres fugim del dimoni de Goethe, som més agnòstics, amb la dualitat entre l'home i el seu subsconscient.
¿Canviar la sala Petita del TNC pels Tallers ha representat algun canvi?
Vam demanar els Tallers, on es va fer Àngels a Amèrica, perquè la sala Petita tenia un problema d'estructura perquè hi ha molts laterals, i això entorpia el projecte de la pantalla de fons i l'escenografia ens quedava molt forçada.
¿La Fura dels Baus es continua movent en gires intenses?
Amb aquest espectacle tenim un any sencer per escenaris espanyols. Entremig tenim una actuació al Lincoln Center. I al 1999, ens espera el projecte de 'La condemnació de Faust', al Festival de Salzburg. Un muntatge que ha d'anar en un espai grandiós, de 40 metres de boca, en un escenari natural, tot de roca, amb galeries. És apassionant perquè hi pots fer de tot.
¿I al Gran Teatre del Liceu, quan?
A l'octubre de l'any 2000, amb una creació pròpia sobre el Quixot. Treballarem amb música de José Luis Turina, nét de Joaquín Turina, i el llibret el fa el novel.lista Justo Navarro.
¿I per què una òpera sobre En Quixot?
Ens va agradar molt la idea que encaixava present i futur.
¿Molts molins, ni que siguin eòlics?
No, no n'hi ha. Ens retrobem amb un Quixot que parteix del present i arriba al futur. Acaba en el Fòrum de les Cultures de la Barcelona del 2004. És un viatge a través del temps. Una òpera gens convencional, és clar.
¿I com lliguen els cantants d'òpera amb els actors de La Fura dels Baus?
Fins ara l'experiència és bona. Partint sempre de punt zero. Un projecte nou que es planteja amb qui s'ha de treballar i com se'n pot treure el màxim de rendiment. Hi ha cantants que tenen una vena d'actuació imponent. I n'hem trobat altres que no es mouen del seu lloc. Es tracta de trobar el lloc de cadascú.
¿I el públic operístic accepta el vostre plantejament?
Fins ara sí. No ens hem trobat mai amb el públic de Salzburg. Veurem què passa. Crec, però, que, ha de ser com et dèiem d'aquí, amb el 'Faust' al TNC. Si els emociona, bé.
¿Heu passat de ser els rebels i contestataris del teatre a ocupar el TNC?
No hem ocupat res. Som mercenaris i anem on ens demanen per treballar. Si toca el TNC, molt bé. Josep M. Flotats va tenir interès en nosaltres i ens vam entendre. Si un altre dia, ho volen els del nou Lliure, encantats. La nostra rebel.lió no ha estat mai per aquests diferents espais sinó pel teatre en general. Una cosa clara és que si la cultura no va bé no és per la gent que la fem sinó pels polítics que la gestionen. No s'unifiquen esforços i tot està molt dispers. Jo dubto que hi hi hagi una nova pedrera a Catalunya en uns quants anys perquè no hi ha una política clara. En aquest moment, qui vol començar ho te malament. Perquè si va bé, és molt còmode. Però si no va bé, t'hi quedes. Jo veig la gent força aplatanada.
El TNC acaba temporada amb tres espectacles ben espectaculars: a la Sala Gran, un musical, a la sala petita, un altre musical, i als Tallers, un espectacle no convencional de La Fura. ¿Què se li retreu, doncs, al TNC?
Em sembla que s'han barrejat moltes coses. Sobretot de tipus polític. Però no ho conec a fons i no hi entro.
¿Les companyies que integreu Ciatre subscriuríeu la programació d'aquest any?
Sí... A veure, estar al TNC vol dir que treballes en unes condicions i unes infastructures que no trobarem en altres llocs. Un canvi de direcció també pot canviar aquesta línia. Si no som nosaltres seran uns altres. Mentre ningú no s'apoltroni en una línia i es mogui, es podria subscriure. Vista a distància, la programació que ha fet aquest primer any el TNC no sembla tan desencertada.
¿Així, tot normalitzat i amb les aigües calmades, la temporada 1999-2000, per exemple, què reinvidicarà La Fura dels Baus, en teatre?
T'ho direm quan arribi el 2000.
- [Podeu consultar la pàgina web de La Fura dels Baus]
Tornar a Teatre