ENTREVISTES
En escena
Anna Lizaran, actriu
[Publicada a l'Avui DDD, març de 1998]
[Feta al Teatre Lliure de Barcelona]
"No faig servir el teatre per fer teràpia de res"
Aquests dies no té hores. En casos així, les amistats no són perilloses, com les de 'Quartet', sinó quasi impossibles. El teatre i la televisió l'han convertida per uns mesos en una executiva de la interpretació, però sense telèfon mòbil. Amb ella conviuen reines, comtesses, marqueses, princeses, alcohòliques, prostitutes, clowns, criades, amants, homes, dones... Són vint-i-cinc anys llargs donant vida a personatges en uns cinquanta espectacles teatrals, la majoria al Teatre Lliure. El cine ha fet anar Anna Lizaran de Pedro Almodóvar a Ventura Pons passant per Rosa Vergés. Fins ara no ha estat una actriu de telenovel.les, però Lloll Bertran l'acaba de fer aspirant a antropòloga i gairebé mestressa de casa a la nova sèrie 'Laura', de TV3. Amb Lluís Homar retorna a l'escenari del Lliure un espectacle de petit gourmet, 'Quartet', de Heiner Müller, un premi de la crítica de fa quatre anys que ha voltat mig Europa en català. Mentrestant es prepara per estrenar l'obra 'Morir', de Sergi Belbel, al Teatre Romea, i per actuar la temporada vinent al Teatre Nacional de Catalunya amb un clàssic català. Amb permís del vescomte de Valmont, és clar.
¿En diem 'Quartet' perquè són quatre personatges o perquè Lluís Homar i Anna Lizaran valen per dos?
En realitat són dos personatges, el vescomte de Valmont i la marquesa de Meurteuil. És una mena de combat, un joc de dos monstres d'escena que es troben. En aquest joc de destrucció interpreten els dos altres personatges. Meurteuil es posa en la pell de Valmont i Valmont agafa el rol de madame de Tourvel. I en un moment donat, la marquesa de Meurteuil juga a ser madmoiselle de Vollanges. Si Lluís Homar i Anna Lizaran valen per dos, no em toca dir-ho a mi, però l'obra exigeix bastant d'esforç actoral. És una obra densa, intel.ligent, suggerent, amb un text increïble, no gens transcendent, de primera mà i curt, una hora i minuts.
¿Aquesta reposició de 'Quartet' és un deute amb el públic de Barcelona o hauria de ser un d'aquells clàssics a treure de tant en tant del rebost del Lliure?
No ho descartem, no, de tenir-la en reserva, sobretot perquè només són dos actors i l'escenografia no és tampoc gaire complicada. El fet d'ara és que, després de la gira, doni l'oportunitat de veure-la a qui se n'havia quedat amb ganes i també per fer-la en un moment diferent de nosaltres dos com a actors. El teatre és un fet viu i canvia constantment. L'obra és la mateixa, però nosaltres potser la veiem d'una altra manera. Els anys van a favor de la maduresa.
Si no ho recordo malament, és la quarta vegada que fas un paper d'home ['Leonci i Lena', 'Al vostre gust', 'La bona persona de Sézuan', 'Quartet'...] ¿Et requereix algun esforç especial aquest transvestisme escènic?
En el cas de 'Leonci...' va ser una tria expressa. En 'Al vostre gust' ja és un transvestisme de Shakespeare. A 'La bona persona de Sézuan' ja ho apunta el text. I a 'Quartet', també ho demana l'autor, Heiner Müller, que vol que la marquesa de Meurteuil faci de Valmont. Fer-ho no em requeix un esforç, al contrari, és agraït i eficaç perquè, d'alguna manera, teatralitzes més.
¿La Marquesa de Meurteuil, el vescomte de Valmont, Madame de Tourvel i Mademoiselle de Vollanges tenen algun encant especial, l'un més que l'altre?
És difícil de dir. Potser el menys agraït, per dir-ho d'alguna manera, és el paper inicial de la marquesa de Meurteuil. Quan comença el joc del transvestisme, es converteix en un joc de personatges més especial.
¿Les amistats -i sobretot les amistats de 'Quartet'- per què es transformen en amistats perilloses, i fins a quin punt ho són?
Heiner Müller no fa ben bé una adaptació de 'Les amistats perilloses' sinó que fa una lectura de l'obra que li serveix d'inspiració per fer 'Quartet'. De fet, perilloses ho són molt perquè es destrueixen a matar. Però no deixa de ser una comèdia.
¿On és la frontera entre bèstia i persona, un qualificatiu que li heu donat sovint, tant Lluís Homar com tu, al vescomte de Valmont i la marquesa de Meurteuil?
Quan parlem de bèsties és una manera de definir-los perquè tenen una actuació molt pujada de to, no perquè siguin animals sinó perquè actuen com a monstres que busquen la destrucció a qualsevol preu.
Tinc la sensació que 'Quartet' és un espectacle complet. Hi ha teatre, hi ha mitja òpera, hi ha circ, hi ha pierrot, hi ha coreografia, hi ha esperpent, hi ha transvestisme... ¿És realment un muntatge esgotador o tot és truc?
Pot ser esgotador a nivell físic, per la velocitat que imprimeix l'espectacle, però és molt sa de fer-lo. Puc acabar després de 'Quartet' havent suat més, però estar menys esgotada psíquicament. Quan acabes, tens la sensació d'haver fet una cursa i d'haver abocat moltes coses sense fer teràpia. No faig servir mai el teatre per fer teràpia de res.
'Quartet' ha anat a Budapest i a Tessalònica, en els festivals del Teatre d'Europa, i a Sarajevo, en el festival MES, en català i amb traducció simultània. ¿Com es rep 'Quartet' en altres escenaris europeus?
A Budapest va agradar molt. Tinc una anècdota agradable. Va venir a veure'm Jacques Lecoq, amb qui vaig estudiar a París fa molts anys i en va sortir satisfet. A Tessalònica també es va rebre bé, però el públic era més normalitzat. A Sarajevo era amb subtítols a l'escenari i el públic semblava més acostumat a veure propostes atrevides com les de 'Quartet'. Potser a Sarajevo, per la situació que ha viscut el país, la rebuda va ser més intensa, com si la gent s'hagués quedat meravellada.
'Souvenir', de Rosa Vergés, 'El perquè de tot plegat' i 'Actrius', de Ventura Pons, han estat les últimes experiències en cinema. Si ens ho mirem amb distància, ¿què té a veure aquest cinema amb aquell 'Tacones lejanos', de Pedro Almodóvar?
Hi ha una estrena pendent, 'La primera noche de mi vida', amb un director novell, Miquel Albadalejo, que vaig rodar a Madrid fa poc. Mira, 'Tacones lejanos' no va ser una pel.lícula en la qual jo m'impliqués gaire. Tinc poca experiència en cinema i sobretot, amb les dues últimes de Ventura Pons, és on he après bastant a fer cine.
¿La sèrie 'Laura', de Lloll Bertran, era una assignatura que tenies pendent en televisió i ara podria ser el mitjà que et segrestés del teatre?
Les meves incursions a la televisió sempre han estat breus. Potser tampoc no m'interessava gaire complicar-m'hi, perquè costa de compaginar teatre i televisió. Ara m'ho estic passant molt bé. Però em pren moltes hores. De fet, pretenia que la televisió em segrestés, em volia distanciar un temps del teatre, agafar un respir, perquè trobo que és bo i un s'ha d'oxigenar. Però no ho he aconseguit. I em trobo fent tres coses alhora i no vull que cap de les tres se'n ressenti.
¿Com és el teu personatge a la sèrie de Lloll Bertran? ¿És molt Anna Lizaran o ve molt marcat pel guió?
Ve molt marcat pel guió, és clar, però tampoc pots fer gaires filigranes. La dona de 'Laura' que faig està estudiant antropologia i ha arribat a la casa de Laura per una sèrie de circumstàncies. És una dona molt normal, amb una mena d'humor molt irònic, escèptica, càustica. Per interpretar aquestes particularitats del paper, per força he de beure de les fonts de la meva manera de fer a escena.
¿'Laura' és una comèdia, una sèrie, un programa d'humor o una altra aventura de Lloll Bertran amb actors i actrius de primera fila al voltant?
Vol ser una comèdia molt lleugera, que faci somriure. Amb els petits drames de cada dia. I Lloll Bertran ha volgut fer un treball també per allunyar-se del que havia fet últimament en televisió.
Estàs assajant l'obra 'Morir', de Sergi Belbel, dirigida per ell mateix, al Teatre Romea, amb un repartiment molt significatiu i ampli. ¿Com són els teus papers, perquè sembla que s'ha de dir així, en plural, papers?
És una aventura bastant extraordinària. No s'ha fet gaire. Hi ha com una ronda de papers assignats que farem segons el que s'indiqui a cada representació. És a dir, arribar al teatre sense saber quin dels tres papers toca fer.
¿D'entre quasi cinquanta papers fets en vint anys llargs al Teatre Lliure, en recuperaries algun, si poguessis?
Sempre sembla que comencis de nou. M'agradaria tenir aquesta resposta preparada, però, de veritat, no ho sé. Sempre acabo triant l'últim. 'El rei Lear', 'El temps i l'habitació'... Però a l'hora d'escollir... no sé quin he d'escollir.
¿I t'has proposat tornar a repetir en la direcció escènica, després de l'experiència de 'Arsènic i puntes de coixí'?
Sí, però necessites temps i ara no en tinc. Per dirigir has d'aturar-te i dedicar-te a dirigir. Vaig dirigir una 'Paraula de poeta' i he fet d'ajudant de direcció. Penso que hauria de començar-hi a pensar perquè, per a segons quina edat, no hi ha gaires papers de dona. Per exemple, podré fer 'Peer Gynt', la temporada vinent, amb Lluís Pasqual, en el paper de la mare, però no sempre trobes un paper adequat. En aquest moment sóc massa gran i massa jove per fer segons què.
¿Si recordem 'Una jornada particular' amb Josep M. Flotats, en el seu aterratge a Catalunya, et podies imaginar aleshores que, en quinze anys, passaria el que ha passat i que s'acabaria com està a punt d'acabar-se?
No, no t'ho imagines mai. Com tampoc no em podia imaginar, quan vam començar al Teatre Lliure, que al cap de vint-i-tants anys estaríem com ara, en el mateix lloc, parlant-ne. Les coses es presenten per sorpresa. El que ha passat ha estat entre desagradable i interessant perquè s'han mogut moltes coses alhora.
Ja veus que no t'he preguntat pel futur Palau de l'Agricultura del Lliure, ni per la Ciutat del Teatre, ni pel debat de la professió, ni pel TNC, ni pel canvi del CDGC, ni pel Mercat de les Flors, ni per les sales privades, ni pel boom milionari d'espectadors, però, ¿una actriu que fa quasi trenta anys que trepitja escenaris com veu aquesta samfaina que es cou i que canviarà per força el menú del dia?
S'han qüestionat moltes coses i se n'han plantejat d'altres. Primer semblava que la professió havia de remoure molt les bases, però ara sembla que s'hagi refredat una mica. És un gran interrogant. És bo que es mogui tot. El que passa és que hi ha raons, malentesos i injustícies. Ja ens hem manifestat els professionals sobre el tema de Josep M. Flotats. Avui tothom parla de teatre. Hi ha una atracció que fa uns anys no hi era. Però el teatre sempre ha de lluitar amb altres mitjans que es posen de moda. El teatre és viu i ha de respirar el que passa al carrer.
¿I la temporada vinent, actuaràs, doncs, al Teatre Nacional de Catalunya amb un clàssic català?
Està emparaulat, però encara s'està ultimant la programació.
¿Haver estat treballant tants anys al Teatre Lliure amb una capacitat de públic reduïda, davant les estadístiques actuals de milers d'espectadors no espanta?
Sort tenim que els dos milions d'espectadors que diuen no ens vénen a veure alhora! Crec que el que hem pogut fer aquests anys al Teatre Lliure ha estat un luxe. I penso que ho enyoraré.
Tornar a Teatre