ENTREVISTES
En escena
Jordi Dauder, actor
[Publicada a l'Avui DDD, març de 1998]
[Feta al Teatre Arnau de Barcelona]
"La passió desmesurada porta a la tragèdia"
Al restaurant on fem l'entrevista, dues senyores ja d'edat li anuncien que, quan acabin de fer el cafè, se n'aniran 'a casa' a veure'l. La llegenda continua. ¿Qui tenen davant? "¿Mateu Montsolís o aquell actor, ¿com es diu...? Sí, home, aquell, el Jordi Dauder!" Es podria dir que, després de dues temporades, porta el personatge amb dignitat. Fa cinema, fa teatre, escriu, té projectes i acaba de complir 60 anys. No se n'amaga. Però no deixarem que el cava ens pugi al cap i parlarem del que fa el cas. De l'Arnau, d'una comèdia anglesa d'embolics, del cinema i potser del malmès Mateu Montsolís. Això... '¿De què parlàvem?'.
¿El temps passa o no passa en va, si tenim en compte que el dramaturg Alan Ayckbourn va escriure 'De què parlàvem?' el 1967?
Hi ha obres que mantenen una actualitat extraordinària. Rellegint-la ara, no hem sentit cap necessitat de modificar res. La crítica a una situació burgesa és encara vàlida del tot, hi ha unes relacions hipòcrites inalterables. Jo trobo que és una de les comèdies que no noten el pas del temps.
¿Com compararies Alan Ayckbourn i Edward Bond, ja que en aquest moment hi ha dues obres seves en català en cartellera molt diferents, però les dues dels seixanta?
Quan vaig ser a París fent 'Désir' ['Desig', de Benet i Jornet] ja vaig veure una obra d'Edward Bond i em va semblar extraordinari. El que passa és que, contràriament a Ayckbourn, Edward Bond s'ho ha pres seriosament, això de la crítica social. En aquest sentit estan a les antípodes l'un i l'altre, tant en temàtica com en tractament. I m'alegro que Edward Bond s'hagi fet en català perquè a partir d'aquella representació a París em vaig comprar totes les seves obres. Crec que és un dels pocs autors que continua amb una postura de crítica dura.
¿Com definiries l'humor anglès, si és que existeix de debò?
Crec que existeix com un humor americà, un d'espanyol, un de francès... Si es parla de l'humor anglès, potser la definició és una expressió francesa que diu 'pense sans rire'. Més que l'esclat, és la ironia fina. Des de la distància, ridiculitzar una sèrie de fets. No deixar-se arrossegar pel gag fàcil o groller. Amb aquest Ayckbourn passa que l'humor anglès hi és, però no és una comèdia de somriure sinó, amb perdó, és una comèdia de 'pixar-se de riure'.
¿Per què ara al Teatre Arnau després de tres anys d'estrenar a Teatreneu?
Perquè ens havíem quedat amb moltes ganes de tornar a fer 'De què parlàvem?'. Fa tres anys, va anar molt bé durant dos mesos, més la gira. Anar a l'Arnau també és una experiència pel fet de posar una comèdia així en un teatre d'una altra tradició.
¿Mercè Comes, Eduard Farelo, Jordi Dauder...? ¿Què hi fa Resu Belmonte en aquesta comèdia si no és una actriu de 'Nissaga de poder'?
No és pas un intent de 'nissagar' l'obra, en absolut. Pel que fa al personatge de Resu Belmonte, s'han fet càstings i la productora també hi ha dit la seva.
Tamzin Townsend sona del tot a anglès, ¿però la direcció també en té l'aire o la directora de 'Paraules encadenades' ha adoptat ja mètodes d'aquí?
No, no, és una direcció anglesa. Ens vam plantejar catalanitzar-la. I Tamzin Townsend va dir que era impossible. Hi ha situacions que només poden passar en un context anglès. Aquí no tindria sentit que un personatge es posés a casa d'un altre i s'hi quedés sense que estigués convidat.
¿Dues parelles, una de jove i una altra de madura, tenen moltes coses a dir-se o a amagar-se l'una a l'altra?
Tenen gairebe de tot per amagar-se perquè justament tota la confusió ve que la noia de la parella jove és l'amant del senyor madur. Un senyor madur que està casat i, naturalment, amaga a la seva la relació amb la secretària. La noia, un bon dia, decideix trencar amb la relació perquè s'enamora d'un altre xicot i decideix anar a veure l'amant un diumenge en una hora que sap que la seva dona no hi serà. El xicot ho sap, ella li diu que va a veure els pares. Però ell també hi vol anar i arriba primer a la casa. Com que la dona del senyor madur rep unes cartes estranyes el cap de setmana, el senyor madur s'imagina que l'enganya amb un amant i acaba pensant que és el jove que acaba d'arribar a casa sense saber qui és. I aquí comencen els embolics. Tothom es pensa el que no és, tothom ha de fingir i tot s'acaba destapant amb un final més sorprenent que la trama.
Aquí t'han vist treballar tant en cinema com en teatre, en català, en castellà i en francès [Benet i Jornet], que va passar de volada per Barcelona. Et queden encara l'anglès i l'italià. ¿D'on et ve aquesta vena plurilingüe?
Home, he viatjat molt. Sobretot durant els anys del franquisme. Però la veritat és que m'apassionen les llengües. I portat una mica per la tirada professional i la tirada literària, m'he interessat per altres llengües i altres cultures. D'altra banda, he viscut molts anys a Itàlia i a França. I penso que, com més t'obres en relació a les llengües, més t'obres des d'un punt de vista cultural.
¿Ets encara l'ànima de 'Nissaga de poder', ni que ara siguis una mica l'ànima en pena, a jutjar per les aparences de Mateu Montsolís?
El que ha passat a 'Nisssaga de poder' és que la 'ressuscitada' del Mateu Montsolís ha estat molt sonada. Fins i tot la gent ja s'ho imaginava una mica. No s'havia vist el cadàver i tothom deia que sortiria de nou. Penso que la recta final del personatge serà molt forta. Però hi ha diferents ànimes a la telenovel.la. Per descomptat, l'ànima central és la branca Montsolís, amb el Mateu i l'Eulàlia. La veritat és que els mateixos actors intuïm per on van els trets...
¿Quantes vegades t'han preguntat com acaba 'Nissaga de poder'?
Tantes i tantes! És curiós que ho vulguin saber, perquè, si els ho poguessis dir, tampoc no els faries cap favor perquè els trencaries els suspens de la incògnita.
¿Un final com aquest i el que s'intueix te l'esperaves del teu personatge o t'agradaria que hagués fet un gir diferent?
Diguem que tant l'Eulàlia com el Mateu són una mica personatges grecs, marcats pel destí de la tragèdia grega. Perquè van 'pecar' i el 'pecat' es paga. Per tant, no poden marxar carregats de diners al Brasil i disfrutar de la vida. A més, la terra és la terra. Des d'aquest punt de vista, han d'acabar per força malament. Són dues persones que no poden realitzar el seu amor com voldrien. I la veritat és que s'estimen bojament. Tota passió desmesurada porta a la tragèdia.
¿No et fa por que un paper tan característic com el de Mateu Montsolís et privi que t'ofereixin altres papers sobretot a televisió durant un temps?
Això sí que és un problema. Hem de tenir molta distància amb la imatge del personatge. Però et marca molt. La gent t'identifica amb aquell personatge i els costa veure't al mes següent en un personatge diferent. Però em sembla que s'ha de formar culturalment el país i arribar a veure que tots som actors que fem un treball i que podem fer tres papers alhora.
D'entre quasi 40 pel.lícules que has fet, deu ser difícil triar-ne alguna que t'hagi deixat un regust especial pel seu argument o per les característiques del rodatge...
No. N'hi ha una: 'Terra i llibertat', de Ken Loach. N'hi hauria algunes més. El cas de 'Terra i llibertat' va ser una experiència de treball amb el director, amb la temàtica que sents molt pròxima. Hi hauria 'El pont de Varsòvia', de Pere Portabella, les històriques amb Toni Verdaguer, l'última que acabo de rodar a València amb Marc Recha, 'L'arbre de les cireres'. En reividicaria alguna més, del Vicente Aranda, per exemple. El que no he volgut fer mai, si he pogut, és un cinema alimentari. De les propostes que m'han arribat, m'he interessat pel personatge o pel guió. I he estat força afortunat en aquest aspecte.
¿Què penses de pel.lícules com 'La teranyina', 'La febre d'or', 'Havanera'...? ¿No interessa ja la història que el filó s'ha aturat?
Des del meu punt de vista, desitjaria que s'hagués acabat. Perquè la història de la burgesia catalana ja està més que explicada. Sé que Toni Verdaguer encara té el projecte sobre l'aventura dels catalans a Califòrnia, però em sembla que la crisi del cinema català, si és que el cinema català existeix, és que, un cop tocada una part de la història, perquè en realitat la història de Catalunya no és només la de la burgesia, s'ha caigut en una situació light. He vist algunes coses, amb els premis Goya, com per exemple 'Chevrolet', 'La buena estrella', i em semblen pel.lícules molt difícils. Perquè són pel.lícules arriscades. I aquí, potser a partir de l'èxit de 'Boom boom', va sortir l'invent de la comèdia catalana, la 'Mari Pili...' també va funcionar, i després en van sortir una colla que no van funcionar gens. Sembla com si, a nivell de guions, no tinguéssim res dir. Com si, de tota una problemàtica que realment existeix, s'hi passés una mica per alt. En fi, crec que és impensable que aquí es pogués fer ara una pel.lícula com 'Días contados'. Potser 'El pianista', de Mario Gas, pot canviar una mica el panorama. I també s'ha de recordar l'última de Ventura Pons, 'Carícies', l'última del Francesc Bellmunt, sobre la novel.la de Ferran Torrent. Sembla que canviï una mica aquesta tendència. Però això també és un problema institucional. Generalitat i TV3 s'han desentès molt del cinema català i crec que és un error. Hi ha situacions en què tècnics i actors han de treballar en unes condicions mínimes. Perquè existeixi indústria, s'ha d'invertir.
¿Quan es diu que hi ha dos grans pols teatrals a la vista, el Teatre Nacional de Catalunya i la Ciutat del Teatre, s'oblida que la professió pot ser un tercer pol?
Si les xifres que es donen són correctes, és evident que hi ha un bon moment del teatre català. D'altra banda, em fa por que acabem creient que el teatre viu el moment més àlgid. Jo veig un cert risc d'un tipus de teatre comercial, que està molt bé que funcioni, però que fa por que abandonem una mica el que durant molts anys ha estat el teatre independent i d'investigació. No sé si la monumentalitat del TNC i de la Ciutat del Teatre respondran a les expectatives. És aviat per dir-ho, però crec que no s'hauria d'oblidar que Catalunya no és només Barcelona.
Televisió, cinema, teatre, llibres publicats... ¿Per tocar totes les tecles o perquè encara no has decidit què vols ser quan siguis gran?
Sempre deia que quan sigués gran volia ser Marcello Mastroianni, però ja m'ha passat l'edat. Sempre he volgut ser, no un tastaolletes, però sí que m'apassiona tota l'aventura humana. No en tinc prou de fer d'actor. I com que he vitjat molt i sóc del Maig francès, estaria en totes les aventures possibles. Si pogués me n'aniria a Chiapas. Em van convidar l'any passat i no hi vaig poder anar. Estaria en tot allò que sembla revulsiu o que, com a mínim, anuncia maneres de transformar la realitat. Quan tingui temps, penso escriure de nou.
¿I teatre escrit...?
En vaig escriure fa molts anys. Malauradament va desaparèixer amb el franquisme. I m'hi penso posar de nou, teatre i guionatge de cinema, si pot ser.
¿I la direcció què...?
N'he fet i ha anat força bé. És una altra de les coses que voldria fer. Tinc ganes de retirar-me una mica del terreny interpretatiu i anar cap al camp literari i de direcció, cinema inclòs.
¿Preparant els 70 o els 80 anys, com un pla de pensions, vaja?
O els 90 i tot si pot ser!
Tornar a Teatre