ENTREVISTES
En escena
Sergi Mateu, actor
[Publicada a l'Avui DDD, gener de 1999]
[Feta al Teatre Principal de Barcelona]
"El més difícil és fer creïble una mort a l'escenari"
Superada la síndrome de Narcís a 'Secrets de Família', Sergi Mateu ha estat un fugaç Oscar Wilde al teatre. Hi tornarà més endavant. Quan Stephen King l'alliberi de la cadira de rodes, les crosses de ferro i de ser Paul Sheldon, un escriptor famós a qui Annie Wilkes les fa passar magres cada dia al Teatre Principal per una obsessió que ella té de llegir eternament 'Misery'. Sergi Mateu diu que fa teatre quan i per què l'interessa. Quan es perd de vista de l'escenari, és que el cinema el té atrapat ('La teranyina', 'La febre d'or', 'El llarg hivern'). 'El resultado final', de Javier Bardem, ha estat la seva última pel.lícula. I 'La balada d'Oscar Wilde' una manera de reincorporar-se a l'escena. Abans hi havia hagut 'La lluna per un bord', 'El verí del teatre' o 'Cavalls de mar'. En la penombra de l'escenari del Principal, a la casa aïllada de la seva fan Amparo Moreno, si a algú li sembla que James Caan i Kathy Bates s'han escapat de la pantalla, que ho atribueixi a un efecte òptic fruit del psycho-trhiller.
¿Protagonitzar en teatre el text d'un best seller que han llegit uns cent milions de lectors condiciona com a actor?
No em sento amb més compromís que si fes un altre text. En canvi, penso que moltes vegades aquestes adaptacions de best sellers acostumen a ser una mica fluixes perquè es repengen en l'èxit literari. En el cas de 'Misery', potser s'ha conegut més la pel.lícula que la novel.la. La pel.lícula estava molt ben feta. Millor per al teatre.
¿Les fans d'un escriptor han de ser necessàriament grassonetes, com les fans de 'Misery', Amparo Moreno, al Principal, o Kathy Bates, al cinema?
No, no. Possiblement aquí hi ha un petit mirall amb la Kathy Bates, un paper fantàstic que va rebre l'Oscar. I Amparo Moreno fa que la comparació vagi bé, però fans ho poden ser persones escanyolides i malaltisses.
¿El psyco thriller és un gènere de pantalla o pot ser també un gènere d'escenari?
A la pantalla sempre ha funcionat. I en teatre, als anys 60, funcionava molt. I de cop i volta es va acabar. Potser es creia que era un gènere menor. Si es fa bé i s'interpreta bé, compleix amb una de les grans regles del teatre: distreure.
¿Quines dificultats comporta el personatge de Paul Sheldon, per les vicissituds que viu des que té l'accident i cau a les mans d'Annie Wilkes, la seva admiradora?
La primera por que vaig tenir va ser que tot passés en un sol espai. Això permet poc joc físic perquè Paul es passa la meitat de l'obra al llit i l'altra meitat en cadira de rodes. I això és molt dur perquè queda limitada l'expressivitat corporal. La dificultat bàsica ha estat aquesta immobilitat.
¿És incòmode actuar en cadira de rodes o força encara més el nervi interpretatiu?
No és tan incòmode. Hi ha l'evolució del temps que passa, uns tres mesos. L'incòmode són els ferros a les cames tan maldestres que no et deixen moure bé. I també hi ha un moment àlgid quan Paul s'escapa de l'habitació, en un ambient de zulo. I pujar escales amb els ferros a les cames és difícil.
¿Quines diferències hi ha entre novel.la, pel.lícula i versió teatral?
No he llegit la novel.la. Segur que ara ho faré. M'imagino que és més rica de llenguatge i detalls. El cinema pot fer que els personatges siguin més tòpics que els del teatre perquè es pot recrear en situacions exteriors. La gran troballa que crec que hem fet amb el director és que en teatre no hem donat tanta importància a la truculència de la història i hem treballat més a fons la situació dels personatges. Paul troba que la gran arma que té és el seu talent com a escriptor. Hi ha un moment que el personatge diu: "Escriure bé vol dir vida; escriure malament vol dir mort." Aquesta és la gran arma perquè Paul domini la dona segrestadora.
¿S'adona realment Paul Sheldon que la seva admiradora Annie Wilkes és una boja perillosa, o busca desesperadament la reencarnació del personatge Misery?
Se n'adona lentament. Hi ha moments que van des de conèixer una dona solitària, aïllada en un lloc rural, a conèixer-la a poc a poc i sorprendre's del que passa. Però no sap de seguida que és una boja, més aviat que té un caràcter estrany. I intenta portar-la al seu terreny, però les estratègies no sempre li surten bé.
¿Quin gust té el Novril?
El Novril té un gust amarg i són unes pastilles molt fortes. Hem fet un canvi en relació a la pel.lícula. Paul Sheldon agafa addicció al Novril.
¿Quan una dona et diu "em deus la vida, Paul", com li diu Annie Wilkes a Paul Sheldon, què cal fer?
Doncs, fer un somriure fals com un dels de Paul i pensar: 'Déu meu, he de sortir d'aquí corrents!".
¿Es pot escriure una novel.la sota la pressió d'una fan embogida i, al damunt, amb una màquina d'escriure tronada que té la tecla de la lletra ena a la funerària?
Doncs, diria que és força difícil. El més greu és que algú t'obligui a cremar una novel.la després d'una feina immensa. A partir d'això es crea un cinisme en la relació. Hi ha un moment que un a l'altre es van donant idees i sembla que s'oblidin de la seva relació de segrestadora i segrestat.
¿Una dona sola que viu en una casa de muntanya pot ser tan cruel com ho és Annie Wilkes, o el cine i el teatre són un pou de mentides que no reflecteixen la realitat?
Annie Wilkes és una dona amb desdoblament de personalitat. Per una banda és molt de la terra, molt primària. I per l'altra, està penjada de la ficció i la necessita com l'aire que respira. Aquest aire, per ella, és Paul. Crec que és feble i malaltissa. Però no conscientment cruel.
¿Morir ofegada per grapats de paper de foli és el càstig que es mereix la ferotge Annie Wilkes o és només una mostra que Sheldon està tip de la pressió dels lectors?
No hi ha res més difícil que fer una mort creïble a l'escenari. Hem agafat aquest recurs de la novel.la. Ens acostem a un tipus de mort simbòlica. El símbol d'ofegar-la amb els folis és perfecte per a 'Misery' perquè mor per allò que volia.
¿Encara continues fent només el teatre que de tant en tant t'interessa?
Només puc fer teatre si m'interessa. El cinema i la televisió són més de subsistència. L'entrega que fas al teatre exigeix molt de tu mateix.
¿Has seguit l'afer del TNC o estaves enfeinat matant la fan de la Misery?
Sóc un dels que va firmar el manifest dels professionals. No un document contra l'empresa privada sinó contra una manera de procedir en la destitució de Flotats. No m'agrada gens tot el que m'ha arribat, sobre discussions de taula de despatx.
¿Enyores les telenovel.les?
Gens. No enyoro les telenovel.les i no me'n penedeixo gens, d'haver-ne fet [Secrets de família]. Ara el que més de gust em ve és fer teatre. És estrany perquè hi va haver una època que m'agradava més fer cine. Aleshores pensava en una certa comoditat del cinema. Curiosament les dues últimes intepretacions que m'han donat més satisfacció han estat l'últim monòleg sobre Oscar Wilde i aquest 'Misery'.
¿Si aquest és un any de debat i reflexió per als professionals del teatre, podries definir algunes de les vies de sortida cap a una nova etapa?
Crec que hi hagut excessiva tendència a tancar-se en grupets. Això ha provocat enfrontaments de famílies. Ho dic tranquil perquè em considero independent. Jo defenso que hi ha d'haver un teatre comercial. I per una altra banda veig el Teatre Nacional i veig un salt tan immens que penso que entremig hi ha un buit que no ha de quedar desatès. En definitiva, el teatre ha de culturalitzar la gent, provocar que hi vagi, que surtin actors, directors, sales noves, que no s'aturi.
Tornar a Teatre