ENTREVISTES
En escena
Rosa Maria Sardà, actriu i directora
[Publicada a l'Avui Diumenge, 7 juny 1992]
[Feta al Teatre Romea]
"El nostre ofici és una experiència palpitant"
Rosa Maria Sardà en una imatge d'arxiu
Quan semblava destinada a ser "només" una actriu de teatre, es va posar a créixer amb la televisió. I quan ja tothom la tenia per la senyora més seriosament còmica de la petita pantalla, sorprèn l'audiència fent cinema. Ara, quan torna a l'escenari, amb l'eficàcia de trenta anys d'apassionat ofici d'actriu, aixeca elogis fins i tot dels seus seguidors més cauts i incrèduls. A Rosa Maria Sardà no li agraden les entrevistes, aquesta és la frase unànime de tots els retalls de premsa que parlen d'ella, però de tant en tant accepta el que anomena "joc" i et recorda que la partida entre entrevistat i entrevistador ha de ser rigorosa. Com el teatre, segurament. I et posa entre "l'espassa i la casset". Com pocs entrevistats ho fan.
La conversa amb Rosa Maria Sardà està més feta per ser vista i escoltada que per ser llegida. Però el paper imprès encara existeix en aquest final de segle dominat pels mitjans audiovisuals. De Rosa Maria Sardà se n'ha dit que "ella és el teatre", que "els seus instants de màgia, són la meravella d'una actriu", que té el públic "rendit als seus peus". A pesar de tot, ella sembla que respongui encara amb un provocador Ahí te quiero ver! Parla de feina rigorosa com si des del primer dia aquest hagués estat el seu objectiu més espontani. Confessa que, acada nova experiència professional, continua aprenent. Després d'una de les representacions de L'Hostal de la Glòria, al Romea --una producció que ja tenia totes les entrades esgotades una setmana després d'haver-se estrenat--, fa un petit sopar que qualifica de "tràmit". El dramaturg Josep Maria Benet i Jornet ha dit d'ella: "Aquesta és l'actriu que no em cansaria de veure mai dalt de l'escenari". Una opinió compartida per molts dels qui l'hi han vista, ni que només sigui una vegada. I el mateix Benet i Jornet la qualifica com "a vegades tendra, a vegades dura, a vegades feble, a vegades injusta, tossuda com una mula i sempre generosa". Una descripció que es pot ben aplicar a la conversa mantinguda.
¿Si ara un espectador tornés a veure L'Hostal de la Glòria es trobaria una obra amb diferències del dia de l'estrena?
No és que hagi canviat. La vam estrenar com la volíem estrenar, però el dia de l'estrena sempre hi ha una mica de nerviosisme perquè vénen els que l'endemà tenen l'oportunitat de dir si està bé o no. El que passa és que al llarg de les representacions, hi ha una sèrie de matisos que es van enriquint. Els actors no fem la repetició sistemàtica d'una obra i ja està. El teatre és una experiència palpitant, que vius amb més o menys intensitat. A vegades sorgeixen coses que val la pena d'anar aprofitant. I així, quan acabes una comèdia, resulta que sempre està més enriquida que quan es va estrenar. A còpia de representacions, va agafant color.
¿Directora o actriu?
[...] M'agrada més dirigir que actuar. Només una vegada he tingut la gosadia i la sort de dirigir. Però és que de tota manera sempre participo molt en el muntatge. [...] Tenia unes quantes coses bastant clares i em va agradar defensar-les. De fet, qualsevol actor fa les seves aportacions. El director sempre s'enriqueix amb el que li aporta l'actor i fa servir el que té l'actor per arrodonir tot el conjunt. En definitiva, l'assistència i la direcció sempre la fan la companyia en ple. Sempre hi pot haver qui no opini així. Jo crec que l'actor no és un autòmat, és un ésser viu que té coses a dir i que se l'ha d'escoltar.
[...]
No es pot amagar que la seva popularitat com a actriu avui ve de la popularitat com a personatge de televisió...
El públic mira la televisió, i s'acostuma a tot i no sap ben bé si li agrada, però ja s'hi ha acostumat. El de la televisió és un ofici que vaig començar simultàniament amb el teatre i crec que tinc una manera personal de fer televisió que me l'he buscada, que agrada molt o no agrada gens. I trobo força interessant crear emocions que siguin en benefici o en contra. Crec que la indiferència no l'he provocada mai.
El cas és que no s'ha produït una reconversió gaire accentuada d'actors de teatre cap a la televisió...
La televisió no té perquè fer dramàtics. Ho han de fer productores i vendre'ls a la televisió. El teatre s'ha de fer al teatre i les sèries, a la televisió. A Broadway els teatres estan plens i la televisió també existeix als EUA. La televisió no ha de cobrir el dèficit teatral que hi ha. La gent a qui agrada el teatre va a veure Dagoll Dagom, El Tricicle, La Cubana o directors nous. El teatre s'ha de fer rendible d'entrada i hi ha d'haver una inversió, un ainfraestructura. El teatre no es fa per la bona voluntat, sinó per l'art i perquè rendeixi.
¿Vostè ha pogut fer els papers que li agradaven a escena?
Jo sempre he treballat. Primer del que podia, del que m'oferien, del que quedava. I després sí que es pot triar. Però... com ho explicaria? No és que jo hagi triat el que he volgut fer. Per poder viure, he hagut de treballar en moltes coses que no m'agradaven. Mira, quan començava, tenia molt clara una cosa: volia fer teatre. Però no sabia si d'un tipus o d'un altre. Vaig arribaqr a fer teatre perquè a casa meva en feien, i era una cosa normal fer teatre. A mi el teatre m'ha donat cultura, m'ha convertit en una persona independent, mentalment i econòmicament. M'ha donat tantes coses, que fins i tot puc dir que més a fora de l'escenari que a dalt de l'escenari. M'he trobat amb obres que ara sí que sé, més o menys, que m'agradaria fer o que puc triar, per una situació de solvència econòmica que no m'ha donat pas el teatre, sinó la televisió.
[...]
¿Ha rebut mai ofertes de Josep M. Flotats per treballar a la seva companyia?
Doncs, sí. N'he rebut tant d'ell com d'altres, és clar. Però en aquell moment, no ho vaig poder acceptar perquè tenia una altra feina. Ja he dit que em sembla que sóc capaç de treballar amb tothom. A més, Josep M. Flotats és un actor extraordinari i una de les grans personalitats de teatre que tenim en aquest país.
¿Els actors creu que són un punt de referència per a la gent d'una cultura?
Els escriptors potser sí, però jo, com a actriu, no em considero imprescindible. Els actors no canviem res.
Tornar a Teatre