ENTREVISTES
Xavier Albertí
Director del Festival d'Estiu de Barcelona Grec 98
Publicada en el suplement Diumenge diari Avui, 21 juny 1998
Reportatge gràfic de Francesc Melcion.
[Entrevista feta al Teatre Grec de Montjuïc - Barcelona]
"M'AGRADA MÉS FER TEATRE QUE DIRIGIR FESTIVALS"
- Els tècnics collen els últims cargols. Tot a punt. Des del 25 de juny, i fins al 19 d'agost, el Festival d'Estiu de Barcelona posarà sobre l'escenari tot el que ha anat preparant des de fa un any. Un Festival que arrenca amb la xifra de 1.135 milions de pressupost. Gairebé la meitat corresponen a contractació de companyies. El Grec 98 té 1.200 artistes en nòmina, 65 companyies, i més de 500 tècnics. Tots posen en solfa 138 espectacles de teatre, dansa i música. És el tercer Grec que dirigeix Xavier Albertí. I el penúltim. El director assegura que el Grec 99 serà l'últim del seu quatrienni. Confessa que enyora fer teatre. I que no vol passar de l'any 2000 sense tornar-hi, des del seu paper de creador.
Les últimes hores són les pitjors. L'amfiteatre del Grec de Montjuïc es vesteix cada any per estar un mes i mig en les ofertes de les nits d'estiu. El dia que fem l'entrevista, Xavier Albertí observa l'espai més emblemàtic del Festival d'Estiu de Barcelona amb una certa tranquil.litat i confiança en la pròpia empresa. Xavier Albertí parla d'entusiasme. D'una línia consolidada. D'uns propòsits aconseguits. I d'un model concret de festival. Fa balanç d'un període que defineix de construcció i de canvi per a una ciutat. Està convençut que el Grec pot fer de Barcelona una capital de la vida escènica europea. Casualment, l'espectacle que inaugura aquesta edició es diu 'Así que pasen cinco años'. D'aquí a cinc anys, el Grec postAlbertí serà un punt de partida per a una nova etapa i una nova direcció.
"Barcelona necessita aprovar una de les seves assignatures pendents que és la relació estable entre creadors i equipaments."
"El Grec és un festival interactiu i interdisciplinari que està inventant uns productes no sotmesos a la tirania d'una temporada estable."
"El Grec rep cinc mil propostes anuals per programar-ne 138, i això fa difícil totes les decisions. Cinc mil propostes vol dir cinc mil molt bones idees. I has d'intentar ser coherent amb la globalitat de la programació del Festival."
¿Com es coordinen 1.200 artistes que participen en el Grec 98, o només són xifres?
Són xifres que responen a la veritat. Es coordinen sobretot a través de l'entusiasme d'un projecte comú. L'entusiasme fa que l'art de la màgia es posi a funcionar sola.
¿Si el Grec és un aparador de la cultura del fi de segle, servirà el mateix model per al segle vinent?
Segur que no. No perquè canviem de segle, sinó perquè canviarem de ciutat. Hem intentat fer un festival que tingui com a funció primordial la producció perquè semblava que els centres estables estaven oblidant un tipus de producte. Jo espero que les noves infrastructures facin que la vida escènica sigui més rica, més cosmopolita, més heterogènia i que el Festival pugui tenir unes altre aspiracions, amb més presència internacional. Ara calia incidir a possibilitar la presència d'una generació nova de creadors que no ho tenia fàcil.
¿Tres anys de direcció del Grec són suficients per marcar una línia?
Seran quatre finalment, perquè encara tinc l'encàrrec de fer el Grec del 99. Espero que sí, no per consolidar-la, segurament, però tinc la sensació que aquest any el model de Festival que fem està ja instal.lat en l'inconscient ciutadà. Ja sap què s'hi trobarà. Ja sap que hi ha d'anar amb esperit de descoberta. Que tindrà el privilegi d'assistir a actes de primera magnitud contemporània. Que ha de fer confiança als joves creadors perquè estan demostrant que fan coses molt ben fetes. Que no respon a res més que voler sumar-se a un esperit de festa de la cultura i no només a voler ser un festival d'èxits comercials, de públic o d'estructures polítiques. És un Festival de la professió, per a la professió, que vol mirar que està passant a Europa i ho fa sense complexos.
¿Faries un balanç particular d'aquest trienni?
Els elements més importants, des del meu modest punt de vista, són que, en tres anys, figures com la de Roger Bernat [General Elèctrica d'Espectacles] han passat de no existir a ser figures consolidades. El nomeno a ell, però podria parlar de molts més, Rafel Duran, Carlota Subirós, Alberto Bokos... Hi ha una consolidació de noms que no existien i que ara es coneixen. L'altre element ha estat la consolidació d'un públic per la dansa. El Grec del 97 va tenir 28.000 espectadors de dansa. Això ha permès un nivell de risc en la programació del Grec d'aquest any. Tenim un gran privilegi que és comptar amb alguns dels millors creadors de les arts escèniques coreogràfiques del món, i és un privilegi que hem utilitzat poc. El Grec ha fet aquesta relació més sana i fructífera. L'altra part important és una certa voluntat de diversificació de la música en el Festival. Fa uns anys estava només dominada per la música pop. Crec que hem aconseguit diversificar molt aquesta presència, des de la música antiga, al flamenc més jove, a la contemporània, amb voluntat de trencar esquemes, que s'aixequés el sostre del públic potencial. Un altre factor és la política d'encàrrecs. Sense un Grec que no hagués encarregat òperes, coreografies o textos dramàtics, segurament el nostre patrimoni d'arts escèniques estaria més empobrit. Crec que el Grec ha servit per tenir peces que ja són una mica clàssiques de la cultura contemporània d'aquest país.
¿La renúncia, si es fa efectiva el 99, és irrevocable per algun projecte personal?
Crec que no és bo que aquests càrrecs s'apoltronin. Jo vaig arribar al Grec en un moment que la ciutat s'estava transformant progressivment i crec que el deixaré quan aquesta transformació haurà acabat. I n'estic satisfet de fer aquesta feina, però no és el que més m'apassiona de la meva vida professional. Enyoro molt poder fer teatre. I malgrat que no n'he deixat de fer, he hagut de robar hores de son per poder-ne fer, però la direcció del Grec no m'ha permès fer tot el que jo hauria volgut fer. M'agrada més fer teatre que dirigir festivals. Hi ha molta gent que pot dirigir el Grec i el teatre que jo vull fer només el puc fer jo.
¿Així, es pot dir que a partir de l'agost del 1999 hi haurà una plaça de director del Grec a les llistes de l'Oficina de Col.locació?
Segur que sí.
¿Dividir la programació del Grec 98 en Oficial, Oberta i Metropolitana és per diferenciar continguts?
S'ha anat aixecant el nivell de risc de les produccions. Una secció oficial té uns continguts de festival d'alta cultura: pocs dies i dinàmica diferent, una aposta del Festival pel que poden ser els èxits de la temporada pròxima. En una secció oberta s'aprofita el caràcter de festival públic per aconseguir que l'empresa privada faci la presentació dels seus productes de temporada. I en una secció Metropolitana es dóna forma a una Barcelona cultural, lluny de les fronteres polítiques.
¿Voler assumir el reflex de la creació escènica de Barcelona en uns quants dies no entra en contradicció amb la precarietat de sales públiques de la temporada?
Absolutament, molt. Però és la contradicció de tot festival. Tenim un imaginari del que és un festival imprecís. Moltes vegades ens sembla que el Festival d'Avinyó és moltes més coses del que és, per exemple. I voldríem que el Festival de Barcelona fos tot allò que són els festivals que coneixen i els que no coneixem. Jo, que per sort en conec molts, diria que el Grec està a un altíssim nivell en el rànquing de festivals europeus. I aquesta precarietat és la mateixa que tenen molts festivals europeus. I per això tenen un sentit. Un Festival ha de servir per fer una mirada sobre l'experiència d'una temporada anual. Però ha de tenir un punt d'accés i de bogeria barroca que té tota festa perquè sigui de qualitat.
¿La col.laboració entre iniciativa privada i pública obeeix a una necessitat de l'administració per falta de recursos o a una vocació veritable?
No vaig assistir a aquest punt de comunió i no n'estic segur del tot. Però no em preocupa. La temporada teatral es fa entre privat i públic. I el Grec és el Festival d'aquesta estructura. Per a l'empresa privada, formar part del Festival és ser copartícep d'un repte de creixement i d'aspiracions en el futur.
Algunes propostes privades són molt innovadores, però n'hi ha d'altres que estan enganxades a la rutina, des de fa anys, sobretot en música. ¿Això no pot fer que es caigui en una inèrcia i la programació es torni estàtica?
Si analitzem aquests últims tres anys, veurem un canvi radical entre l'aposta privada de fa tres anys i ara. Això vol dir que el Grec, per a l'empresa privada teatral, ja és un repte de qualitat per als seus propis esquemes de producció. L'empresa privada musical té uns altres esquemes. És una empresa que no existeix, que no té centres estables, té programadors que aprofiten l'estiu, i que farien igualment concerts, tant si existís un festival com si no. El que passa és que el Grec té una tradició d'oferta a un determinat segment de públic de música pop. El Grec ha enriquit molt la seva oferta de música en els últims anys. Si analitzem la música de la secció oficial veurem que ja té un nivell equiparable a altres festvals escènics que no són estrictament musicals. No podem competir amb els grans festivals de música, però sí que som molt competitius amb festivals que tenen música, teatre i dansa, sense comptar amb el poc rock, un gènere que té un públic conscient que s'inclou dins el Grec. Però és una tendència que s'ha intentat corregir.
¿El públic no es pot malacostumar a aquest hàbit d'estrenar espectacles teatrals que sap que després es reprenen a l'inici de la temporada?
Forma part de la lògica del festival. Sabem que hi ha molts espectadors que no poden veure tot el que ofereix el Grec. I pensa que ho veurà en temporada. Però també saben que hi ha un tipus d'espectador que només va al teatre durant el Grec i que no hi va durant la temporada. El Grec és sinònim d'un tipus de públic cultural que durant un o dos dies d'estiu vol anar, per exemple, a l'amfiteatre de Montjuïc. Tenim uns índex d'ocupació normals a altres índexs de festivals europeus, que solen estar en un 65% d'ocupació. El mateix índex que té Avinyó o Edimburg.
¿Què caldria fer perquè Barcelona, com a capital teatral del sud d'Europa, fos un pol d'atracció per a espectadors europeus d'estiu?
Les respostes són múltiples. Diria que el més important seria l'estabilitat dels creadors. Barcelona no s'ha plantejat encara les relacions estables entre centres de produccio i creadors. Els creadors són sempre free lance sense continuïtat. Perquè tinguem noms que siguin focus d'atracció, hem de tenir noms consolidats. Perquè els espectadors vinguin a Barcelona, han de tenir l'atractiu de noms propis, i aquests noms propis només creixeran si tenen l'oportunitat d'estabilitzar la seva relació amb els centres físics. Barcelona necessita aprovar una de les seves assignatures pendents que és la relació estable entre creadors i equipaments.
¿Tot i que el turisme de Barcelona ha augmentat considerablement, continua sent un turisme de sol i platja i poc consum cultural?
No, l'any passat teníem alguns espectacles en què el 70% dels espectadors eren estrangers. Fa dos anys teníem ofertes molt avantatjoses d'hotels per poder allotjar artistes internacionals. Aquest any els estem pagant caríssims perquè no hi ha un llit lliure a Barcelona. El nostre repte no és portar turisme a Barcelona sinó aprofitar el que tenim. Crec que el turisme és cada vegada més cultural.
Lorca, sí... Lorca. no... ¿Tant costa escollir la inauguració del Grec? ¿Quines característiques ha de reunir una inauguració del Festival d'Estiu de Barcelona?
El que diré ara em costa de tant en tant discussions amb algun altre col.laborador del Festival. Jo no dono una especial importància a la inaguració com un fet social en si mateix. Una estrena ha de tenir uns requisits pensats des de la seva lògica teatral i no pensats per a la festa ciutadana que acompanya la inaguració. Crec que el García Lorca que inaugura el Grec 98 tenia totes les garanties, excepte, les del seu director que pensava que potser seria millor un espai tancat. Però sempre vaig creure que era un bon espectacle inaugural. No era un no, de moment, perquè fos un espectacle difícil, sinó pels dubtes que sempre planteja l'escenari del Grec de Montjuïc. He de dir que ens passava pel cap de recollir un espectacle inaugural que recollís el centenari Lorca i el centenari Brecht i una mica el centenari del 98, i això només es podia fer en un espai obert amb petites peces, des de Valle-Inclán, a Lorca i a Brecht. Però vam veure que l'espectacle 'Así que pasen cinco años', de Lorca, cobria els nostres propòsits d'inauguració. De tota manera, el Grec rep cinc mil propostes anuals per programar-ne 138, i això fa difícil totes les decisions. Cinc mil propostes vol dir cinc mil molt bones idees. I has d'intentar ser coherent amb la globalitat de la programació del Festival.
¿El Grec hauria de ser eminentment teatral?
No, el Grec és el veritable festival de la cultura escènica i ha de passar pel teatre, la dansa i la interacció entre les disciplines creatives. Els concerts estan passant cada vegada més de la història. El Grec és un festival interactiu i interdisciplinari que està inventant uns productes no sotmesos a la tirania d'una temporada estable.
¿El Festival té un sostre d'espectadors?
Crec que té un sostre natural al qual no hem arribat i queda temps per arribar-hi.
¿Un espectacle que t'hagi costat molt d'incloure a la programació?
Sí, 'Le Désir', de la Needcompany, ideat i dirigit per Jean Lawers [Teatre Villarroel, 2 a 4 juliol]. Penso que és una de les grans apostes escèniques que té el paisatge teatral europeu. Ha tingut una gran recepció en altres festivals importants.
¿I un espectacle que haguessis volgut incloure-hi?
Molts. Una de les grans decepcions ha estat no poder veure Pina Bausch a Barcelona. Ho vam intentar. Ella va dir que sí. Però els ballarins van decidir que no es deixaven passar per alt les vacances.
- Web oficial del Festival Grec
Tornar a Teatre