ENTREVISTES
El llaç escorredor
Jordi Milan, actor i director
[Publicada a l'Avui Dominical, novembre 1994, amb reportatge gràfic de Raimon Solà]
[Feta al Teatre Tívoli de Barcelona]
"Si 'Cegada de amor' no hagués funcionat, La Cubana hauria hagut de plegar"
A la gent de La Cubana només se'ls coneix pel carrer si van disfressats. Perquè les desenes de personatges prefabricats a la factoria de Sitges no són només un segell de marca de la casa, sinó també l'única realitat que hi ha darrere l'aparent ficció de la companyia de teatre catalana amb el ventall d'espectadors més heterogeni. Jordi Milan s'entesta a fer creure que La Cubana és una mica creació de tots els seus integrants. Però en realitat és l'excusa de qualsevol dissenyador que s'arrecera darrere del seu invent més útil i pràctic. Jordi Milan dirigeix La Cubana perquè en va ser un dels dos primers fundadors ara fa quinze anys. I és potser el cubano més desconegut de tots, amagat darrere d'una de les seves gavardines de disfressa o darrere d'un dels personatges de pel.lícula d'èxit de públic més sonat dels últims temps a Barcelona, 'Cegada de amor'.
¿El fet de ser dissenyador i haver treballat en l'ofici del disseny ha influït en la teva creació teatral?
Vaig fer d'interiorista; o de decorador, com es deia aleshores. M'hi vaig dedicar ben bé deu anys. Potser sí que si gratéssim a fons, trobaríem alguna influència en els muntatges teatrals que ha fet La Cubana, que parteixen molt de l'observació dels altres, del seu entorn, i de l'adaptació que en fem.
¿Fer teatre és una afició posterior al disseny, doncs?
No, el teatre hi és de sempre, darrere meu. Als 8 anys ja feia 'Els Pastorets', a Sitges, com tanta gent. Després d'estudiar, vaig treballar deu anys d'interiorista. Em vaig establir a Barcelona, però continuava anant cada nit a Sitges perquè el meu grup teatral era allà. Però aleshores tenia molt clar que no em dedicaria mai professionalment al teatre perquè no m'agradava aquell món. I no sé si encara m'agrada gaire avui en dia.
Però 15 anys enrere l'ofici d'actor tenia tota una altra pinta...
Sempre havia vist gent de l'ofici teatral molt aïlladament i no m'agradava. A nosaltres ens agradava el teatre d'aficionats. I això que alguns ja havien passat per l'Institut del Teatre. Però estimàvem la independència.
Algú pot pensar, des de l'òptica d'ara, que La Cubana no ha fet mai teatre de text...
I tant si en vam fer! Abans de ser La Cubana havíem fet Brecht, Ionesco, Calderón de la Barca i tot el que tocava. Fèiem el que ens venia de gust, però ben acabat, feina de poble.
¿Es pot dir que La Cubana neix fruit d'un accident o d'una necessitat?
Comença quan jo me'n vaig anar perquè no m'entenia amb la institució on teníem el grup teatral. Amb Vicky Plana comencem des de zero, sense teatre ni res. Sí, una mica el nostre teatre de carrer neix així. A mi m'agradava treballar amv els espais, fora de l'escenari convencional. Pensava que hi havia molts llocs que es podien aprofitar.
Com un bon interiorista, és clar...
Sí, aquest joc a cavall entre la plasticitat i l'immediat és una constant, per exemple en els aparadors de l'espectacle 'Delikatessen'. Però l'autèntic inici de La Cubana és amb una representació a la italiana d'uns entremsos costumistes mallorquins del segle XVI que vam presentar al Festival de Sitges el 1980. Després, anant de gira, ja buscàvem un escenari natural, una casa, una façana, una plaça, la porta d'una església... Improvisàvem l'escenari com en els orígens del teatre ambulant.
¿Ser director de La Cubana ha estat també una casualitat?
No sé si tinc vocació de director. A mi el que m'agrada és fer teatre. M'agrada molt actuar. Si en els últims espectacles ho faig menys és perquè m'adono que no puc ser a tots dos llocs. El fet que faci de director de La Cubana no vol dir que em vegi dirigint una altra companyia. No vull dir que no ho pogués fer, però no m'ho he plantejat mai perquè una mica m'he trobat dirigint sense adonar-me'n.
La companyia de La Cubana té un nucli d'actors actualment de procedència molt diversa. Alguns no havien fet teatre mai. ¿Quins requisits calen per ser de La Cubana?
Quan m'ho pregunten els que hi voldrien treballar els responc que no fa falta res. Que vinguin. Deixarem que ens coneguin, que vegin com treballem i després ja diran si els agrada o no continuar. La majoria d'actors de La Cubana és gent que un dia o altre va dir que els agradaria entrar al grup. No m'agrada fer càstings. Els pregunto perquè fan teatre, per què els agrada el teatre, per què els agrada La Cubana. Si sóc jo el que ha d'explicar al candidat què fem a La Cubana, ja no m'interessa. A partir d'aquí valorem molt que sigui una persona observadora, introvertida, d'aquelles que fan magatzem, que s'escapi de la imatge d'artista-jo, que valori el fet que teatre no és només aprendre's un guió. Per aquesta manera d'entrar al grup, les opcions de sortir-ne també són puntuals. Tal com hi has entrat en pots sortir. Si es dóna el cas que algú creu que en un moment determinat no li compensa treballar a La Cubana, jo no insisteixo mai. Al revés no funcionaria bé.
Tot i les actuacions a la televisió, els actors de La Cubana no són coneguts. ¿Això pesa al cap dels anys?
Ja sabem que no en som gens, de coneguts. Cada actor de La Cubana fa una quarantena de personatges, i molt variats. La gent no pot arribar a saber com és aquella persona. Els actors convencionals creen un personatge, però en el fons sempre fan d'ells mateixos. En canvi, a la Cubana, la transformació és radical. Precisament el fet que la gent no ens conegui com a actors ens permet sorprendre cada vegada de nou.
¿Quin és el procés de creació d'un personatge?
Jo puc tenir una idea molt clara de com ha de ser, però l'altre 50% el posa individualment l'actor. Encara que jo indiqui el que ha de dir, l'actor, al seu torn, aporta aspectes del personatge en els quals jo potser no hi havia pensat. Després, com en qualsevol altre muntatge teatral, hi ha els tècnics en vestuari i imatge, que poleixen el treball primari que hem fet.
Tothom malpensa que 'Cegada de amor' amaga un títol malsonant...
I no s'equivoquen. El títol de l'espectacle en principi era 'Ceguera de amor', però un bon dia vam descobrir que ja hi havia un llibre de Maruja Torres i el vam descartar. Aleshores, vaig proposar efectivament 'Cegada de amor', amb a, però em van aconsellar que no el poséssim, i el grafisme final és el que intueix la confusió de la lectura.
¿La idea inicial de 'Cegada de amor' ja era una barreja de cinema i teatre?
Sempre he pensat que el cinema és un succedani del teatre. Tant el teatre com el cinema expliquen històries per fer riure, per fer plorar, perquè t'hi sentis reflectit. Però, tot i ser de laboratori, el cinema ha guanyat en credibilitat. Les històries del cine te les creus més, et poden fer plorar. El teatre t'emociona d'una altra manera, però rarament fins al punt de fer plorar. Es tractava, doncs, d'aprofitar aquestes dues màgies. Que els actors sortissin de la pantalla per desorientar l'espectador i fomentar l'embolic.
El públic arriba a confondre si la història s'està explicant des de dins de la pantalla o des de fora.
Sí, el públic perd aquesta dimensió. Per exemple, molta gent es creu que a 'Cegada de amor' jo surto a l'escenari, i en realitat només surto a la pel.lícula. D'alguna manera es tractava de jugar amb el cine de la nostra infància als pobles, on els espectadors cridaven des del pati de butaques a la pantalla. En una escena d'amor, es podia sentir algú que deia 'A veure si te l'empassaràs!". O quan l'heroi rescatava el segrestat, la gent aplaudia. Això volia dir que la gent es posava dins de la història de la pantalla. Doncs ara es tracta d'aconseguir aquesta interrelació entre pantalla i pùblic, igual com passava amb el cinema d'aleshores a la mateixa època que al teatre tothom es comportava silenciosament.
¿Primer es va fer el rodatge de la pel.lícula?
Primer vam fer la concepció de l'espectacle. Després es van fer unes proves tècniques amb el cineasta Fernando Colomo, per veure si funcionava. Després vam construir l'espectacle durant uns tres mesos, amb vestuari, perruqueria, maquillatge, tot mil.limetrat. I aleshores es va començar a rodar la pel.lícula en funció del que ja teníem en teatre. S'havia assajat tot seqüència per seqüència, però la gravació va ser un complicat procés artesanal de tres setmanes de durada. La tècnica va ser molt important, sobretot en els salts de la pantalla a la mida real de l'actor a l'escenari. Un procés de rodatge complicat, però molt enriquidor per a nosaltres mateixos. Tot ho vam anar esbrinant i aprenent sobre la marxa. Ha estat una experiència molt important que no quedarà en el buit.
¿Fins quan 'Cegada de amor' a Barcelona?
El que crea inestabilitat és no saber què farem d'aquí a dos mesos. Ara ja començo a creure'm que encara serem al Tívoli per les festes de Nadal. A partir de gener tenim les gires programades: un mes sencer a Bilbao, València, un mes a Sevilla. I a continuació una petita gira per Cadís i Còrdova, deu dies a cada lloc. Després, cap al nord, a Santiago i Pamplona. Tornarem a Catalunya, i anirem a Madrid a l'octubre del 1995. Malgrat el que sembla, és un espectacle pensat per fer gira i adaptar-lo a tot arreu.
¿Superarà, doncs, els 500.000 espectadors de 'Cómeme el coco negro'?
'Cómeme el coco negro' va estar de gira dos anys. En vam fer 535 funcions. 'Cegada de amor' és diferent perquè té molts perills. Per exemple, no es pot posar ningú malalt perquè no es podria fer de cap manera la funció, lligats com estem amb la pel.lícula. D'altar banda, la inversió de 'Cegada de amor' va ser molt forta. Si no hagués funcionat, La Cubana hauria hagut de plegar. Tots aquests riscos la companyia els va assumir i es va tirar endavant. L'èxit ha estat més gran del que podíem somniar i, per sort, si ara passés alguna cosa, podríem tornar a remuntar.
La Cubana utilitza uns ressorts històrics molt concrets. ¿Hi ha una voluntat d'adaptació a una nova època amb espectadors amb referents nous?
Per mi el teatre és un reflex puntual de la vida. Jo puc parlar de totes les coses que he anat vivint amb la meva educació. Però pot arribar un moment que a mi se m'acabin els recursos. L'estil de La Cubana es podria acabar per dos motius: podria passar que per a nosaltres fer teatre deixés de ser un joc i ens cansés pensar que la companyia és una fàbrica d'èxits; i es podria acabar perquè deixéssim de connectar amb els espectadors. Un crador és una esponja que xucla de l'ambient quotidià i que ho retorna transformat a través del seu filtre.
¿El tractament lingüístic que La Cubana fa gairebé sempre en els seus muntatges és una estratègia de cara a les gires fora de Catalunya o una línia obligada per la temàtica i els personatges només?
La versió de 'Cegada de amor' que es presentarà en la gira espanyola és la mateixa. Parlem en castellà al principi i després en algun cas es parla en català. Un espectador protesta perquè es parla en català, i surten els subtítols en castellà, com ara. En algunes funcions al Tívoli de Barcelona, una part del públic s'hi involucra i el xiula. Ja veurem quina serà la reacció fora de Catalunya. Potser se sentiran aplaudiments. Però la participació teatral s'haurà aconseguit igualment. En canvi, quan els actors de la pel.lícula parlen en públic, com que l'acció té com a àmbit Barcelona, es parlarà en castellà amb accent català. El biblingüisme de molts dels nostres últims muntatges ens ha vingut obligat pel reflex de la realitat del carrer. Els personatges surten així.
Les arrels inicials amb Sitges continuen. ¿Es podria arribar a parlar d'un centre de creació en un futur?
Volem continuar lligats a Sitges. Ara encara en som tres actors. Hi tenim locals amb tot el material complet de cada espectacle que hem fet. Però no tenim cap intenció de crear un centre de producció. A La Cubana ens agrada trobar per a cada espectacle un lloc idoni per assajar. per fer 'Cómeme el coco negro' vam buscar un teatre petit; per a 'Marathon Dancing' vam triar una nau; 'Cegada de amor' es va assajar en un antic cine de Ripollet que té Dagoll Dagom. Aquests canvis ens estimulen.
¿Tothom continua fent de tot a La Cubana?
Es pot dir que sí. És clar que tenim més infraestructura, però continuem controlant-ho tot. Quan anem de gira portem uns tècnics mínims. Però la feina de muntar, de saber com va l'escenografia, la fem nosaltres. No per estalviar, ho volem fer així. És una peça que l'hem creada nosaltres i sabem com funciona i ens hi volem sentir implicats totalment.
Els aniversaris es commemoren. ¿Què prepara La Cubana per deixar constància d'aquests 15 anys?
Ja m'agradaria, ja, poder fer una bestiesa, però també hem d'anar pensant en el pròxim espectacle. Si pogués, m'agradaria tornar a muntar tots els espectacles durant una setmana o quinze dies en un teatre, amb el vestuari i el màxim de gent que hi va treballar el primer dia.
¿L'èxit de 'Cegada de amor' vol dir que La Cubana fa un parèntesi a la televisió?
Tenim projectes pendents amb TV3 que farem un dia o altre, quan tinguem temps. La televisió ens agrada fer-la amb comptagotes i sempre que nosaltres siguem els primers a pasar-nos-ho bé. Ara fem una col.laboració en ràdio dins del programa de Júlia Otero, un flaix de cinc minuts sota la careta de 'Me lo dijo Pérez'. Fem d'una família que es diu Pérez, que opina sobre un tema, en una mena de tertúlia radiofònica, però amb personatges del carrer.
Des que La Cubana venia pedres al carrer ha plogut molt... ¿És conscient la companyia d'haver generat un públic nou per al teatre que només va a veure La Cubana?
No ho sé. Sí que cada nit veiem entrar gent que seria impensable de veure en un altre tipus de teatre. De fet no tenim temps de pensar si aquest és un públic nou o no. Si hi surt guanyant el teatre en general, millor.
- Una altra entrevista personal amb Jordi Milan
Tornar a Teatre