ENTREVISTES
El llaç escorredor
Vicky Peña, actriu
[Publicada a l'Avui Dominical, març 1995, amb reportatge gràfic de Robert Ramos]
[Feta al Teatre Poliorama de Barcelona]
"Quan acabo cada nit 'Sweney Todd em sento com si m'haguessin donat corda"
Victòriapeñacarulla. L'haurien d'anomenar sempre així per entendre-ho millor. Peña, per herència del desaparegut actor i mestre de doblatge Felip Peña. I Carulla, per herència d'una de les actrius més apreciades, Montserrat Carulla. Fins als 20 anys, no comença a ser Vicky Peña, després d'anar per ATS per culpa d'un suspens --providencial per al teatre-- que la va privar d'entrar a Medicina i la va fer passejar un temps per Infermeria. La infermera Vicky Peña, doncs, s'ha convertit, ara, en un metge de capçalera de l'escena catalana. I, si no, que ho preguntin a la senyora Lovett, que fa pastissos cada nit al Teatre Poliorama, amb l'alegria que dóna ser l'eterna enamorada de Sweeney Todd.
¿Com se sent després de rebre tots els afalacs del món pel seu paper a 'Sweeney Todd¿ ¿Es treballa molt millor aixi?
Contenta, feliç i satisfeta. Treballar millor, no, perquè sempre treballo igual. Crec en les coses que faig. M'hi involucro personalment. A més, una cosa són els afalacs, però una altra de molt important és l'assistència del pùblic i la seva palpitant participació. I en el musical 'Sweeney Todd' s'estableix un corrent que genera energia des del primer moment.
¿Com veu 'L'òpera de tres rals', després d'11 anys?
La veig molt lluny i amb respecte. El temps passa, encara que a nosaltres ens sembli que estem igual. Si no fos pels dos fills que tinc [Orestes, 13 anys, i Miranda, 10 anys], em semblaria que encara hi sóc. Aquella va ser una obra musical dura, amb molta ironia, molt mala bava i amb sentit crític de la societat, que encara avui té vigència. Ara la recordem perquè, com 'Sweeney Todd', la va dirigir Mario Gas i hi treballaven Constantino Romero i jo.
El seu registre d'actriu a 'Sweeney Todd' no és gens fàcil. ¿Com va elaborar el personatge de la senyora Lovett?
Sí que és un registre especial. La veritat és que m'hi vaig acostar de la manera que m'acosto a tots els personatges. Miro el text fredament i com a lectora deixo que m'impressioni. A poc a poc, se m'apareix el caràcter. Quan veig la silueta, li dono volum i color. Però és una feina col.lectiva. Un personatge és la suma de tot el que en diuen els altres personatges i de la proposta del director. Jo entenc molt bé la senyora Lovett, perquè en conec moltes com ella. Ella tira pel dret, amoral i pragmàtica a la vegada, però senzilla i primària. És una dona enamorada del barber Sweeney, que porta anys esperant-lo des que ha quedat vídua. El que li passa a la senyora Lovett ens passa a tots: si un dia trobes l'amor, et dinamitzes, fas anar la màquina, tens iniciativa, prens partit per les coses de la vida.
¿I d'on treu la veu que dóna a la senyora Lovett?
No és la meva habitual, però potser a les tres de la matinada, en un moment estripat, potser m'hi acosto pel to. Hi ha trets que te'ls mana el personatge i trets que no es poden expressar sense estrafer la veu. Llescar el coll i tenir el cor maternal és una perfecta combinació de Mrs. Lovett. És un tobogan que t'obliga a estar alerta dels seus estats d'ànim.
Hi influeix la seva trajectòria en doblatge...
El doblatge és una eina molt important. Hi he après molt com a actriu. Potser és on descobreixes més els diversos registres. Hi he fet alguna dama serena, però sobretot he doblat nens i dones rares, veus estranyes. Potser tinc el registre vocal molt mal.leable per a tot això.
¿Em podria definir la senyora Lovett en una paraula?
És molt difícil. A veure, diguem que és una enamorada molt pràctica, o una pragmàtica molt enamorada.
¿Prefereix papers que amaguin una certa dolenteria?
Bé, és la primera vegada que faig una dona dolenta i simpàtica a la vegada com Mrs. Lovett. En realitat, tots els papers de les bones obres dramàtiques tenen més en el seu interior que allò que mostren. Els personatges han de ser humans i els actors tenim la missió de donar-los gruix.
¿El musical és la sortida a la temuda crisi del teatre?
És una manera de fer teatre més espectacular. Té l'avantatge de ser més vistós, però també és més dificultós de muntar i exigeix més especialització dels actors. En uns hipotètics temps dolents per al teatre, potser sí que el musical pot ser una bona sortida. Però la bona circulació amb el públic es pot produir en una sala petita, i el més sa del teatre és això, que cada espectador que rep una descàrrega emocional sigui un nou espectador d'un altre espectacle.
¿Néixer a casa d'un gran actor de doblatge com va ser Felip Peña i d'una actriu de primera fila com és Montserrat Carulla és la millor escola?
No sé si és la millor, diguem que és una bona escola. El món és ple de bons actors i actrius que no són fills d'altres actors. A mi, però, m'ha servit de molt. Però jo no vaig ser actriu fins més gran, als 20 anys almenys, potser per aquell esperit de rebel.lia. Quan me'n vaig adonar, vaig entendre que jo formava part íntegra del teatre. Però els pares no m'hi van empènyer mai, sempre deien que féssim el que volguéssim, al nostre aire, com a persones, però sense privacions.
¿Ha pensat mai, en vint anys de carrera, que l'home pot arribar a viure sense teatre?
Sí, alguna vegada. Als meus començaments, de cop, vaig estar 4 anys sense fer bo i res. Només vaig fer una substitució a la companyia de Núria Espert. No em cridava ningú, i això em va abatre bastant. Jo no podia viure sense el teatre, però veia que el teatre sí que podia viure sense mi. I veia com es muntaven companyies, que actuava molta gent i jo no feia mai falta. Em va deixar molt trista. Finalment, el director Ricard Salvat em va fer una oferta i va ser una glopada d'aire fresc, i gràcies a allò vaig tornar a arrencar amb 'L'òpera de tres rals'.
¿Fer de senyora de Franco al cinema amb 'Dragon Rapide' la va marcar o s'hi va divertir?
Fer de senyora de Franco és simple anècdota; però, a més, és molt divertit i, a més, m'ha marcat sense voler-ho. En aquella pel.lícula només vaig fer quatre o cinc sessions, però amb uns retocs de maquillatge, el físic semblant es va accentuar tant que va provocar tot aquell enrenou. La pel.lícula era molt d'homes, a més, i, per postres, Carmen Polo de Franco era molt tros de dona.
¿A pesar de l'anonimat del doblatge, hi ha algun personatge que recordi especialment?
Sí, perquè hi treballo amb el mateix afecte. Per exemple, una de les germanes d'Interiores, de Woody Allen, la de les ulleres, i també la nena petita i rossa de la pel.lícula E.T. I una de les últimes, la puta del gàngster de 'Bales sobre Broadway', un personatge molt difícil de treballar, amb la veu estripada i de reaccions molt embogides.
¿Quin és per vostè el moment més àlgid de 'Sweeney Todd'?
N'hi ha uns quants. Però a mi m'agrada molt, pel lirisme que té, l'afaitada que Sweeney Todd fa al jutge, amb la cançó 'Dolces dones', a duo, bellíssima, una cançó d'amor dels homes per les dones, entre un assassí venjatiu i un jutge corromput, injust i violador. El contrast és magnífic, perquè tenim dos personatges de passat fosc cantant aquella peça magnífica. Sempre se'm fa un nus al coll. Però hi ha altres moments essencials: el cor final de la primera part, l'entrada de la captaire... Hi ha moments molt emocionants.
¿El paper de la senyora Lovett és esgotador o acaba desfogant i deixant fresc i relaxat al final?
En el mateix moment que acabo, com que em moro cantant i ballant quan Sweeney em tira al forn, estic una mica panteixant i de seguida necessito un got d'aigua. Però acabo la funció com una moto, molt amunt, cansada, ben bé com si m'haguessin donat corda, amb energia cerebral. Després, ja vas afluixant i surt tot de cop.
¿Em podria dir un defecte i una virtut de Stephen Sondheim, l'autor de 'sweeney Todd'?
¿Un defecte? Doncs, que no hagi vingut. Que no el conegui. [posteriorment d'aquesta entrevista el compositor va assistir al Poliorama i es va rendir davant la representació de la companyia dirigida per Mario Gas]. Que no hagi escrit més peces. ¿I una virtut? Moltes. Que és una fera, una gran personalitat de l'escena. Però és un defecte que se salvarà amb el temps, perquè la seva obra té una potència tan extraordinària i tan inspirada que la música sempre sosté uns arguments dramàtics molt poderosos. M'agrada molt que sigui un home de teatre, perquè es nota per la seva obra que n'és un enamorat. M'agradaria poder-lo conèixer, però humanament. Moltes nits, quan arribo a casa em poso un compacte de Spndheim i sempre m'emociona.
¿Quina part de culpa té el director Mario Gas de l'èxit de 'Sweeney Todd'?
Absolutament tota. A ell, li agrada molt Sondheim. Era un vell projecte seu fer 'Sweeney Todd'. Mario Gas és un generador d'energia i un provocador d'actituds, que té l'estranya habilitat de reunir un tipus de gent alhora, que sense ell no seria el mateix. Hi ha dies que, per provocador, l'escanyaries. És difícil, el noi. Però té un nivell d'exigència molt alt, molt de gust escènic i és molt treballador. Es nota en el resultat.
Confessi-m'ho: ¿per la seva vocació frustrada, preferiria ser ATS d'un bon barber o ATS d'un mal cirurgià?
Doncs, ATS d'un bon el-que-sigui; d'un mal cirurgià, mai. Les bondats es troben amb el temps. Si és mal cirurgià, per molt cirurgià que sigui, no m'interessa.
¿Preferiria anar amb un barber al cel o amb un dimoni a l'infern?
Bé, el barber Sweeney és molt dimoniet! Si és amb gust, a l'infern amb qui calgui, barber o dimoni. I, al cel, si és amb plaer, també, és clar.
¿Prefereix un home que sembli que tingui el barber a la presó de tan mal afaitat o un que usi un bon after shave?
Ah, depèn! Depèn de la bona planta que hi hagi a sota.
¿Els pastissets de carn, sagnants o fets?
Aquí sí que n'hi ha per a tots els gustos! Hi ha que els vol al punt i hi ha qui els vol cuits. La senyora Lovett en fa de totes menes.
¿Una navalla ben esmolada o una maquineta d'afaitar?
Sempre la navalla, i ben esmolada!
¿Un any en cartellera o l'espectacle de l'any?
L'espectacle que no s'esperava ningú.
Un lloc per cantar: ¿Londres, Broadway o Barcelona?
Ara per ara, Barcelona. Londres em donaria un bon esglai. I de Broadway, no en parlem! Però, per què no? La música és música a tot arreu.
¿Flett Street o Canaletes?
Ara ves! Canaletes for ever, apa!
- Una altra entrevista personal amb Vicky Peña
Tornar a Teatre