ENTREVISTES
El llaç escorredor
Margarida Minguillon, actriu
[Publicada a l'Avui DDD, novembre 1998, amb reportatge gràfic de Robert Ramos]
[Feta a la Pastisseria Escribà de Barcelona]
"El telèfon dóna peu a dir mentides"
Posats a patir, patim per telèfon. ¿Una Margarida que es desfulla? ¿M'estimes, no m'estimes? ¿Ho sap Telefónica que una part dels beneficis li vénen dels conflictes de parella? ¿Ho sabia Cocteau que si una flor no fa estiu, una Rosa pot fer hivern?
¿Un text de Cocteau talla com la fulla d'un 'couteau' en francès?
Talla moltíssim i fereix. No és només un tall sinó que perfora. És com una mena de dissecció emocional en el moment més crític d'una dona.
¿Una cambra en desordre no és més pròpia d'un home?
Avui en dia no hi ha gaires diferències, però la dona de 'La veu humana' està en un estat de crisi molt intens i la cambra en desordre és un reflex de la seva ànima.
¿Un amant que deixa una dona per una altra què és?
Un senyor que escull una altra cosa. És un home que exerceix la seva llibertat.
¿El telèfon és un bon filtre per a parelles en procés de separació?
El telèfon et dóna peu a dir mentides. És menys violent. Prefereixo el cara a cara.
¿Però si el telèfon ha evitat el cara a cara, segons Cocteau, el telèfon mòbil potser fomenta la separació ambulant?
Fomenta una sensació d'angoixa permanent per estar-ne sempre pendent. Hi estic força en contra dels mòbils.
¿I 'La veu humana' com se sent a través del fil telefònic?
Depèn. Molt pròxima i molt llunyana. A vegades et fas la il.lusió que estàs ben arrecerat amb l'altre, però a vegades veus que hi ha ciutats senceres entremig.
¿Una minitragèdia és com un minicroissant, que fa picar?
No perquè la minitragèdia de Jean Cocteau té la mateixa intesitat que una gran tragèdia. No fa picar, t'omple ben emplenada.
¿D'un monòleg a dues veus no en podem dir bimòleg?
Sí, però aquest de Jean Cocteau és un bimòleg a una sola veu, per a l'espectador.
¿Una separació sense dolor és com un part sense dolor?
No perquè un part dóna fruit i una separació només dóna sortida a unes possibilitats inconcretes. Se'm fa difícil imaginar una separació sense dolor.
¿Quan et van posar 'Rosa' a la televisió no vas pensar que era un nom massa casolà?
No, gens. M'agrada, entre altres coses, perquè la simbologia és molt femenina i representa moltes connotacions de dona molt identificables.
¿Dos premis per a una mateixa 'Rosa' no és una rosada?
Realment ho va ser, una cascada de roses. M'ho vaig passar bé en aquella època.
¿Quina Rosa prefereixes encara, la de 'Poble Nou' o la de Manresa?
Doncs no m'ho he plantejat mai. Per mi va ser com una 'solució de continuïtat'. Una, la de Poble Nou, venia d'una fragilitat, i l'altra en sortia amb fortalesa. Potser m'estimo més la segona per això. Una no hauria existit sense l'altra.
¿I 'Un dia', com deia la Rodoreda, vas fer 'Fum, fum, fum' per esfumar la Rosa i passar a una altra història?
Em van demanar per fer 'Fum, fum, fum' i em va semblar fantàstic fer un personatge tan diferent, en una comèdia, i que no tingués res a veure amb la Rosa, que a nivell professional i de projecció pública em va anar molt bé.
¿Per cert, quan vas fer 'Fum, fum, fum' amb Jordi Sànchez vau rememorar el vostre passat de Diplomats en ATS els dos?
De moment, no, perquè no ho sabíem. Després de fer 'Fum, fum, fum' en vam parlar. I vam descobrir que érem del mateix barri i del mateix lloc on els dos treballàvem també d'ATS.
¿La pintura i la publicitat acaben portant de cap al teatre?
No forçosament, però comencen ajudant-te a tenir un esperit creatiu més global. Molts dels meus amics d'aquella època no han acabat pas al teatre.
¿Debutes el 69 en teatre per la fogarada del Maig postfrancès a la catalana?
Una mica sí. Estava estudiant ATS, vaig veure una representació d'un grup independent i em va semblar que ideològicament era la millor manera de conscienciar la gent del que passava. Va ser, doncs, per participar més en un canvi d'ideologia que no pas un canvi d'ofici.
¿Què en penses de l'actriu Margarida Minguillon?
Que ha estat bastant afortunada de poder tenir entre mans coses que li han permès aprendre. Els personatges també et fan reflexionar sobre tu mateixa i t'enriqueixen.
¿Què t'agradaria ser al segle XXI?
Sàvia.
Tornar a Teatre