ENTREVISTES
En escena
Lluís Pasqual
Director teatral i comissionat pel Projecte Ciutat del Teatre
Publicació amb reportatge gràfic de Francesc Melcion a l'Avui Diumenge del 24 de maig 1998.
[Entrevista feta als Tallers del Teatre Lliure de Barcelona]
"Els teatres que he dirigit han estat sempre Repúbliques Independents"
Lluís Pasqual en una imatge d'arxiu
- D'aquí a un any, el maig de 1999, Lluís Pasqual, com a Comissionat de l'estudi, haurà de fer a mans de l'Ajuntament de Barcelona el Projecte Ciutat del Teatre que des de fa uns mesos està elaborant el seu equip de treball, instal.lat a la casa Golferichs de la Gran Via de Barcelona. El director teatral, actualment també Comissari dels actes del Patronat del Centenari García Lorca, dirigeix aquests dies al Teatre Lliure, la representació d'una conferència del poeta granadí que interpreta l'actor Juan Echanove. Fundador del Teatre Lliure, exdirector de l'Odéon - Théâtre d'Europe i, abans, del Centro Dramático Nacional, Lluís Pasqual, que té el projecte d'una direcció cinematogràfica de Juan Tenorio amb Antonio Banderas, parla en aquesta entrevista de com veu el teatre actual, de l'empremta deixada per la mort de Giorgio Strehler, de la influència de Bertold Brecht, de l'any i la filosofia del centenari de García Lorca, de la situació del teatre a Catalunya, del boom de les telenovel.les i el seu impacte entre el públic i la professió, del futur de la Ciutat del Teatre de Montjuïc i també de si és possible que un personatge com ell s'adapti a les demanades 35 hores de treball.
El lloc hauria pogut ser la casa Golferichs on pren cos el Projecte Ciutat del Teatre, però la feina ens porta als tallers que el Teatre Lliure té al barri de Gràcia, des d'on s'han cuinat la majoria de propostes del Lliure. Interrompre un assaig teatral és com un sacrilegi, però també té l'avantatge de mantenir una conversa en plena febre de treball. Ahir era a Vigo, avui a Barcelona, demà dirigint la gala dels premis Max i demà-passat, potser, veient un documental a la Filmoteca de París. Els telèfons mòbils, els correus electrònics i els avenços de la comunicació són una anècdota en la seva trajectòria. No s'ha demostrat fins ara, però no seria gens estrany que algú descobrís un dia que se l'ha vist en tres llocs diferents a la mateixa hora. Les fotos garanteixen que aquesta conversa no té res de virtual.
Aviat García Lorca serà un nom del segle passat. ¿Què en quedarà de García Lorca després del centenari?
Doncs en quedarà exactament el mateix que abans. N'hi ha pocs que connectin amb la seva època i que, després, la seva energia s'acumuli, en aquest cas en la paraula, i que la mateixa energia continuï generant sentiments. N'hi ha uns quants al llarg de la història. Shakespeare n'és un. García Lorca n'és un altre.
¿La mirada que García Lorca fa sobre Granada en l'espectacle del Lliure que dirigeixes amb Juan Echanove és la mirada d'un poeta, d'un dramaturg, d'un home de carrer, d'un viatger allunyat de casa?
És la mirada d'un ésser molt sensible que ha de presentar Granada a algú que no la coneix. Explicar Granada vol dir evocar la monumentalitat. I García Lorca ho fa al revés. Per què s'ha de fer servir la vista per conèixer la ciutat i no el gust o l'oïda? És capaç de fer una mirada tendra i festiva i entusiasmada davant la música, difícil d'imaginar per nosaltres, amb unes melodies que aleshores no havia sentit ningú a fora. Eren un tresor. La conferència té un aire de provocació.
¿Quan vas acceptar ser el Comissari dels actes del centenari de García Lorca què et vas proposar? ¿Reivindicar-ne la figura? ¿Difondre'n més l'obra? ¿Descobrir algun aspecte de García Lorca malentès durant temps?
Com que jo, el Centenari, ja l'havia començat fa molt de temps, em va semblar que el que valia la pena era mostrar un ésser molt contemporani perquè és un ésser molt polièdric. He intentat empènyer possibles. No fer-los jo sinó que es fessin, fins i tot els més insòlits: murals, postals, caricatures, un cdrom amb un joc... és a dir, agafar Lorca d'una manera festiva, tal com ell era, i que es fessin moltes activitats. La gràcia és que, enmig de tant de 98, l'homenatge a Lorca és molt cívic. Tot ho ha anat fent la gent amb diferents disciplines, cant, ball, dansa, teatre...
¿La sobtada mort de Giorgio Strehler, el dia de Nadal passat, quina herència deixa per al teatre europeu?
Ja deia en un article d'urgència que Strehler era el que ens ho havia ensenyat tot a tots. Strehler deixa una manera de dirigir, una manera de plantejar-se el teatre, d'entendre el rigor... Tot allò que, al mateix temps, s'ha de refer cada ics anys. L'última imatge que em deixa Giorgio Strehler és la imatge que parla de la fragilitat, de les relacions humanes, amb el Così fan tutte... Tota la resta, el Teatro Piccolo, la manera de fer... Tot ha passat, s'ha mort amb ell. El que a mi em queda més és l'última firma d'Strehler, com si ell ho sabés que s'acabava.
Strehler coneix Brecht, Pasqual coneix Strehler... ¿Què hi ha en Lluís Pasqual de Giorgio Strehler i de Bertold Brecht?
Seguir aquest fil crec que sí que és una herència. Forma una mena de mapa genètic teatral que sí que es transmet. L'altre dia, veia a la Filmoteca de París uns concerts filmats de grans solistes del segle XX. Claudio Arrau, en una entrevista que li feien deia: "Sí, jo vaig estudiar amb Hebbel, i Hebbel havia estudiat amb Liszt, que a la vegada era deixeble de Beethoven". I vaig pensar, és clar, el que fa, a aquest home, li ve de Beethoven. I pensava en Brecht i amb mi. El Brecht que jo conec és un Brecht ja revisitat per Strehler, i també per molta altra gent, però el que m'obre la porta, el que em diu "no t'enganyis, Brecht és així", és Strehler. Això vol dir que, quan he fet Brecht, o l'he explicat, o quan el faci, si mai el torno a fer, retransmeto aquest fil genètic que algú o altre recollirà.
Fa cinquanta-un anys [14 maig de 1947] que el Piccolo Teatro de Milà va aixecar el teló. ¿Si en cinquanta-un anys han fracassat moltes utopies per què la utopia del teatre d'Strehler continua essent un mirall?
Doncs, perquè Strehler era un mirall des del punt de vista del teatre. Però, de tota manera, pensar que el Piccolo era la realització de la utopia de l'Strehler és una mentida. El Piccolo tenia d'extraordinari l'estructura d'una bottega italiana del segle XVI o XVII, que és exactament quan a tot el món s'estenen els teatres a la italiana. Per tant, el Piccolo és una bottega per fer teatre a la italiana, però no una utopia d'Strehler. Ell va fer allò que altres no haurien pogut fer.
¿Quan aquí es comença a parlar de la Ciutat del Teatre es té com a model aquella Ciutat del Teatre pensada per Strehler a incis dels 80 en un antic parc de Milà?
Hi ha una coincidència de noms i no té res a veure. Primer perquè en el cas de l'Strehler no va passar mai de ser una intuïció, no perquè ell no ho pogués fer sinó perquè ell sabia que estava en una ciutat molt concreta, que feia quinze anys que li construïen el teatre. I, sobretot, perquè la Ciutat del Teatre de Montjuïc parteix d'un fet que no té res a veure amb un teatre, és una escola. Encara falten molts mesos d'estudi i treball, però em sembla que s'ha de començar pel que serà veritablement el cor de la Ciutat del Teatre, que és l'Institut del Teatre.
¿Has tingut molt d'interès a dir que ets "només el Comissionat" del projecte Ciutat del Teatre perquè potser en el fons penses que la Ciutat del Teatre de Barcelona no ha de tenir una direcció única?
És una de les moltes coses que penso. La Ciutat del Teatre és un projecte (ho diré amb paraules de polític, perquè no sé com dir-ho), que no és de les institucions. És un projecte tutelat per les institucions. L'Institut del Teatre no és la Diputació de Barcelona, és una escola; i el Lliure és el Lliure; i el Mercat de les Flors és un teatre, que és muncipal, sí, però que també és molt més i ha de ser de la societat civil, crec jo. A mi, després de molts anys de dirigir teatres, cada vegada, el que més m'interessa és fer taula rasa i començar de cap i de nou. En una de les coses que cal fer taula rasa és en com es dirigeix un teatre. Fa quinze anys, ningú no en tenia cap dubte: un teatre l'havia de dirigir un artista. En fa deu, també; en fa cinc, ja no tant. Ara hi ha una disjuntiva. Ningú no sap si l'ha de dirigir un artista o un administrador. ¿Quin és el model? En termes actuals, ¿és Josep M. Flotats o és Domènec Reixach? A mi em sembla molt bé que ens ho preguntem, però tampoc no són els únics models. Se n'hauran de trobar altres per fer funcionar estructures d'aquest tipus. Amb molts serveis comuns que tinguin vasos comunicants.
D'aquí a un any el projecte de la Ciutat del Teatre s'ha de fer a mans de l'Ajuntament de Barcelona, amb els seus pressupòsits i tres temporades d'esquema de proposta de programació artística. ¿No et fa la impressió que és com abandonar una criatura en un contenidor a l'atzar d'un policia municipal?
La Ciutat del Teatre no és un solar buit on m'hi puc imaginar vés a saber què. Ja existeixen una sèrie d'edificis, com deia abans. Tot això fa que hi hagi apartats que demanen una gestió immediata. ¿Abandonar una criatura? No. Perquè crec que ha d'estar en mans de molta gent. L'Ajuntament només ha encarregat aquest projecte.
Et preguntes en l'esborrany de presentació del projecte quin teatre es farà i quin teatre voldrà veure la gent del 2001. ¿Ja ho saps?
Ningú sap mai el teatre que s'ha de fer. Si els empresaris teatrals ho sabessin... No, no ho sé. No sé si el teatre que es farà el 2001 serà més petit. Crec que la gent continuarà anant als espectacles en viu i hi continuarà anant, suposo, més que ara. Perquè és l'únic lloc, ja sé que és un tòpic, on el cor continua tenint les mateixes pulsacions de fa milers d'anys, els sentiments físics i psiquics també són els mateixos. Alguna referència he de tenir per emmirallar-me en un punt on el temps i l'espai no estiguin trucats. La tecnologia i les comunicacions fan que pugui estar a Austràlia ara mateix follant amb algú, però només virtualment, no el notaré a prop. Jo crec que el teatre continuarà sent un lloc de confrontació de sentiments, de temps de sentiments i de quantitat de sentiments.
Una afirmació teva: "El teatre al nostre país té un greu problema de formació a tots els nivells." ¿No es contradiu amb el boom de cares noves, joves, que salten meteòricament de l'Institut del Teatre a les telenovel.les i a l'escenari?
Bé, parlem de telenovel.les, doncs... Diuen: "Home, comparades amb les sèries de Madrid..." Però no sé per què ens hi hem de comparar... No es pot confondre. Com que ja tinc anys, parlo en paraules del passat. Les telenovel.les d'avui són exactament els Sautier Casaseca dels anys seixanta. Exactament, Don Guillermo Sautier Casaseca amb les novel.les de la ràdio. En aquell moment, les folklòriques, el franquisme, l'ambient, produïa Sautiers Casasecas. I ara es produeix tot això altre. No vull dir que Benet i Jornet sigui un Sautier Casaseca. És l'equivalent. Alimenta una part de sentiments que tot ésser humà té, però que només és una part, no la totalitat. A mi em fa molta gràcia quan sento dir: "És que aquest actor, aquesta actriu, estan molt bé!". No sé com se n'adonen. Les telenovel.les estan fetes pel realitzador i sobretot pel muntatge. Fórmula disquet, quantitat de plans, que la gent no es cansi, amb set històries paral.leles. No sé com la gent pot saber si un actor, una actriu, estan bé o malament. El més llest per fer televisió ho fa millor i el menys llest ho fa pitjor. Però no vol dir que sigui millor o pitjor actor. Després també sembla que les telenovel.les vulguin dir que la gent està formada precisament per fer allò. I allò és una cosa, i la reina Margarida del Ricard III n'és una altra. El problema és que la primera telenovel.la segurament va inventar un mètode, el més ingenu, però un mètode. Una vegada vaig dir a una actriu francesa amiga meva: "Hauries d'actuar més natural". I ella responia: "És que la meva naturalitat és molt poc natural". Doncs, això és el que passa a les telenovel.les, que arriben a tenir una naturalitat de sèrie, però no una naturalitat de vida, que és el que s'hi hauria de veure. Però això vol dir que la televisió s'hauria de fer i mirar d'una altra manera i, és clar, ja no seria la televisió.
Però ha donat, com a mínim, un resultat immediat per a la professió...
Un resultat indubtable: l'actor, que a més de menyspreat era desconegut, ara és menyspreat i admirat al mateix temps i conegut, no dic reconegut, conegut, que és molt diferent, conegut al mercat, a les botigues, al carrer. Un pot de Mistol també es coneix molt perquè s'anuncia. Això porta un corrent bo al teatre, que és que la gent hi va, hi va per veure'ls en carn i os, una mica com quan es va al circ, per veure la criatura. No sé fins a quin punt estan veient el personatge de la televisió o el personatge del teatre. Quan s'adonin que no només és aquell que veuen a la televisió, sinó que n'hi ha més, ho admiraran i potser aniran més al teatre, potser...
¿Per què també et sembla que a vegades el teatre sigui propietat exclusiva de la professió o dels polítics? ¿El teatre, com la terra, no és de qui la treballa?
El teatre és del públic... del públic, sí.
¿Com s'aconsegueix una República Independent en teatre?
Barallant-se cada dia. Els teatres que he dirigit han estat sempre Repúbliques Independents. Un teatre és un ofici, faci qui el faci. És un ofici que té uns organismes estructurats i col.legiats. Té una part creativa, però dirigir té una part d'ofici, de dedicació i de disciplina. Si un té l'ofici, almenys té l'autoritat moral. Davant de qui? En el meu cas, durant anys, ha estat davant de molts polítics de diferents menes als quals el primer que els he dit sempre ha estat: "Jo no us portaré cap problema, me'ls resoldré jo, els problemes, i allò és casa meva. Quan vulguis, hi estàs convidat". S'ha de deixar clar des del començament perquè els polítics manen molt poc. I a vegades s'aficionen a manar en llocs que no els toca, i com que no els toca, n'hi ha que ho entenen, n'hi ha que ho saben, ni ha que no ho volen entendre, i als que no ho volen entendre els ho has de recordar cada vint-i-quatre hores. El polític, en aquest cas, només és un transmissor dels diners, que en nom de la societat ha de vetllar que se li tornin en forma de teatre, de la manera més completa, generosa, amb la gent que té l'ofici.
¿Per què afirmes que el teatre a Occident té un problema d'identitat?
Perquè el teatre oriental ha evolucionat molt menys i representa la identitat d'aquella societat. La representa d'alguna manera. Com als gitanos, el flamenc. És una expressió directa. El teatre occidental té, sobretot, una idea moral, de criticar, de canviar la societat. I va evolucionant com l'art occidental, amb la societat. I, de tant en tant, hi ha d'haver com un terratrèmol perquè, si no, és el que dèiem parlant de les sèries de televisió, s'interpreten les sèries, es fa teatre del teatre. Això és molt finisecular. La gent diu: "El problema del teatre és que no m'ho crec." Això és el que diuen quan no els agrada el teatre. No és que no els agradi, no s'ho creuen. Es poden avorrir, si no els interessa l'obra, però cada vegada passa menys. I no s'ho creuen perquè aquell senyor que actua d'aquella manera no els representa, no és la síntesi del seu estat, de la seva manera de fer. Quan a Stanislavski, a finals del XIX, li passa això, té una il.luminació, se'n va dos mesos, i torna amb una llibreta plena d'exercicis i comencen a treballar per destruir l'herència del teatre romàntic, el cartó-pedra i tot el que aquí va durar molts anys i s'inventen una manera, dita realisme, que està més a prop de l'espectador. D'això encara en vivim de renda, tot el segle XX. I no només en teatre, sinó en cinema. El cinema ja és l'art hiperrealista. De cop i volta, aquest problema d'identitat es perd. Després de veure Robert de Niro a Taxi Driver, ara ja sembla de cartó-pedra, de tan natural que el volien fer... Un dia s'haurà d'aturar aquest excés de naturalitat.
Joaquim Maria Puyal va dir en una retransmissió: "Urruti, t'estimo!". I va fer història. Hi ha una afirmació teva que va pel mateix camí: "Aquest país no estima els seus artistes." ¿Hi havia d'haver la sotragada Flotats per dir una cosa així?
Ja fa molts anys que ho dic. No és la primera vegada. Fa molts anys ja vaig dir: "Aquest país sent ràbia pels que se'n van i menyspreu pel que es queden". Aquest país no estima els seus artistes. No els estima. Els admira, els tem, els menysprea, els adora, però no els estima. Un artista és un ésser que té una qualitat, un talent per desenvolupar que fa que la gent es torni més bona, més rica i té una cosa generosa per donar. En quest moment, el món sencer, i a les tribus africanes també, fins arribar al Japó, als artistes, els anomenen monuments nacionals vivents, que és un pastitx, però es diuen així al Japó, formen part d'una riquesa col.lectiva, tan bona com ho pot ser el vi, la fruita d'un lloc. I aquí l'artista no forma part de la riquesa col.lectiva. No sé de qui és culpa. També hi ha una part idividualista en molts artistes. I no se'ls admira pel que fan sinó per l'èxit que tenen. A veure, que jo sàpiga, ningú no ha dit en l'afer del TNC, almenys no ho he llegit: "Perdrem un artista.". Al marge d'entrar en qui té o no té la raó, això no ho he llegit enlloc.
En aquest moment, hi ha un gran musical [Guys & Dolls], "condemnat" a èxit de públic, un musical de descoberta de gent jove [El somni de Mozart], també "condemnat" a èxit de públic, i un espectacle més experimental de La Fura [F@ust versió 3.0], amb un resultat similar. Recordem una 'Auca' d'en Rusiñol d'èxit i una Gavina d'èxit, a més d'Àngels a Amèrica, tot amb mitjanes de públic altes... Bé, ¿aquesta és la programació d'un Teatre Nacional?
Aquesta és la programació d'aquest Teatre Nacional. I per les "condemnes" que dius que té, és una bona programació, sí.
A les taquilles del teu projecte artístic del primer trienni de la Ciutat del Teatre es començarà pagant en pessetes i s'acabarà en euros. ¿N'hi ha prou a canviar la moneda per ser europeus?
No, no... Haurem... Haurem de fer molts cursets... Ja en som, d'europeus, aquesta és la veritat. Jo ja no sóc ben bé d'enlloc. Em sembla que no hi ha cap diferència entre el fotògraf que ara tenim aquí i un d'alemany...
Veig que et proposes unes hipòtesis, si més no, divertides: una emissora de ràdio per a la Ciutat del Teatre, un canal de televisió, una guarderia infantil, unes dutxes per a espectadors atrafegats, una biblioteca... una mena de sauna, vaja. ¿La Barcelona postolímpica, amb sous per sota dels altres sous europeus, ho permet?
En un dels fòrums de la Ciutat del Teatre amb el públic en vaig dir "la ruta del plaer". M'imagino la Ciutat del Teatre una mica tal com aquella gent arribava a la necròpolis grega, que es relaxava, vaja, per veure teatre. Potser és que penso en mi, que sempre vaig atrafegat.
Em va bé que parlis de Grècia. Precisament de cara a l'euro, Grècia té un nivell com l'espanyol, en molts casos, de sous i renda, i no ha entrat a la moneda única... ¿Tenim un públic per a aquesta "ruta de l'oci" o s'haurà de fer un tip de treballar?
Això és un misteri. Perquè a Barcelona es fan moltíssimes coses i a tot arreu hi ha gent. No sé si tinc la sort de trobar-m'hi amb gent. Potser sí que en el fons treballen molt per poder-hi ser...
Quan deus sentir parlar de la reducció de la jornada laboral a les 35 hores, et deu agafar alguna cosa...
No, jo hi crec... Per a qui la vulgui, és clar. Segurament que és fonamental per a algú que treballa a la Seat. Per mi, no, perquè faig una actitivat, més que una feina, la faig a les hores que vull i, a més, em paguen. No penso en la Ciutat del Teatre quan es parla de reducció d'hores de treball. Penso en el públic i penso que s'hauria de crear una estructura que tingués unes normes pròpies sense haver de tenir discussions sindicals, que n'he viscut moltes, en molts teatres. S'hauria de poder inventar un sistema de treball molt creatiu.
Ciutat del Teatre, García Lorca, projectes de cinema (Juan Tenorio amb Antonio Banderas), projectes de teatre, (després de Juan Echanove al Lliure, un Peer Gynt la temporada vinent), membre del Consell Assessor a Brussel.les en la Platafoma de Creació de Fons Estructurals per a la Cultura, fòrums amb sectors socials i professionals a Barcelona... Representacions avui aqui i demà allà... Direcció de la primera Gala dels premis Max de la Sgae... Bé, si els sindicats et fitxen, no n'estaran gens contents de tantes feines alhora...
No m'ho perdonaran... És clar, explicat així... T'has deixat algunes coses encara... Explicat així sembla molt... Si que ho és... Però tot gira al voltant del mateix... Sí que estic una mica boig, però tinc un costat molt organitzat i tot acaba sent el mateix. Arriba un moment que fas les coses si creus que les pots fer, i tot és més fàcil... Si no hagués après a treballar després de tants anys...
Tornar a Teatre