logo

Alaa Al Aswani


alaswania Alaa Al Aswani va néixer el 1957. Dentista de professió al Caire (Egipte), parla anglès, francès i castellà. Va créixer en una família intel·lectual. El seu pare, Abbas al-Aswany, és també escriptor. Va cursar els estudis en un institut egipci de llengua francesa i es va graduar com a dentista a la Universitat d'Illinois, a Xicago. Ha col·laborat assíduament amb diaris de l'oposició i es manté pròxim als intel·lectuals d'esquerra. S'ha autodefinnit com a independent dels partits polítics, però és un dels membres fundadors del moviment d'oposició 'Kifaya', que reclama unes eleccions presidencials clarament lliures. El 1990 i el 1998 va publicar dos primers reculls de relats. La seva novel·la, 'L’edifici Iaqubian', del 2002, va remoure la societat egípcia. Amb més de deu edicions en àrab i més de cent mil llibres venuts, l’obra, incorporada al cinema i la televisió i exhibida al Festival de Cinema de Berlín, ha estat traduïda a més de vint llengües. L’autor hi descriu amb naturalitat els afanys, les riqueses i les misèries, la bellesa i la maldat, tots els mals i els temes considerats tabú que conformen el mosaic de la societat egípcia. Així, l’homosexualitat, la hipocresia religiosa, la corrupció, el fonamentalisme, l’abús de poder i l’esclavitud sexual de la dona davant el patró són narrats sense prejutjar però sense pietat. El fanatisme de Taha, l’homosexualitat de Hatim, l’abús dels amos amb Butheina, el poder del Gran Home, la riquesa d’Azzam i la decadència del passat aristocràtic de Zaki conformen dins de 'L’edifici Iaqubian' l’enrunament d’un país. Tant el llibre com la pel·lícula han sortit sorprenentment indemnes de la censura i molt ben acollits per la crítica. El 2006 va encadenar la temàtica amb la novel·la 'Xicago', sobre la vida d'un grup d'estudiants àrabs als Estats Units després dels atemptats contra les Torres Bessones del 2001, un altre llibre també molt ben rebut pels lectors.



  • L’edifici Iaqubian [fragment]

    La distància que hi ha entre el passatge Bahlar, on viu Zaki Bek Ad-Dussuqui, i el seu despatx a l’edifici Iaqubian no passa de cent metres, però per fer-la ell hi tarda una hora cada matí, perquè ha de saludar els seus amics del carrer: els propietaris de les botigues de roba i sabates, els empleats i empleades, el personal del cinema, els clients del magatzem Cafè del Brasil... Fins i tot els porters, els netejabotes, els pidolaires i els policies de trànsit els coneix Zaki Bek pel seu nom i se saluden entre ells i es passen notícies.

    Zaki Bek és un dels residents més antics del carrer Suleiman Paixà. Hi va arribar a finals dels anys quaranta, després de tornar d’uns estudis a França, i des de llavors no s’ha allunyat mai del carrer. Per a la gent que hi viu és un amable personatge folklòric, vestit estiu i hivern amb un tern ample que li amaga el cos petit i magre, amb un mocador planxat amb cura que sempre li penja de la butxaca de l’americana i del mateix color que la corbata, i amb el seu famós cigar —que en els bons temps era cubà de qualitat i ara s’ha quedat en un cigar local pèssim i pudent—; de rostre vell i arrugat, amb ulleres gruixudes i dents postisses i brillants, s’arregla els escassos cabells, tenyits de negre, de l’esquerra del cap fins al màxim a la dreta per cobrir-li una calba esplèndida i deserta. En poques paraules, Zaki Bek sembla en certa manera un personatge de llegenda, cosa que fa la seva presència alhora atractiva i no del tot real, com si pogués desaparèixer en qualsevol moment o com un actor que interpretés el seu paper i que havent acabat es desvestís de la indumentària d’escena i es posés la roba de cada dia. Si hi afegim el seu esperit alegre, els acudits descarats i la seva sorprenent capacitat de parlar amb tothom, com si es tractés d’amics de tota la vida, entendrem el secret de l’alegria que demostren les persones que se’l troben pel carrer. La veritat és que tan aviat com Zaki Bek apareix a la punta del carrer, cap a les deu del matí, sonen els bons dies de tot arreu. De vegades alguns treballadors joves de les botigues se li acosten i li pregunten, fent broma, sobre qüestions sexuals que se’ls escapen. Zaki Bek recorre a la seva àmplia enciclopèdia sexual i els explica amb tot detall i plaer, i amb una veu que sent tothom, els secrets més minuciosos del sexe; de vegades demana paper i llapis, que els hi porten de seguida, per il·lustrar amb claredat davant seu postures divertides de l’acte sexual que ell mateix ha experimentat de jove.

    [...]

    A l’edifici hi vivia la flor i nata de la societat del moment: ministres, paixàs, grans terratinents, industrials, estrangers i dos milionaris jueus (un d’ells de la coneguda família Mosseri). La planta baixa estava dividida en parts iguals, amb un garatge ampli i algunes entrades per la part del darrere, on s’estacionaven els cotxes dels propietaris –la majoria models de luxe, Rolls-Royce, Buik i Chevrolet–, i un gran local a davant que ocupava tres voreres i que va destinar a la venda de les peces d’argent que fabricaven als seus tallers. L’establiment va rendir amb èxit durant quatre dècades; més tard va anar decaient a poc a poc, fins que el va comprar el Haj Mohammad Azzam, que el va tornar a obrir, ara com a boutique de roba. Al terrat s’hi van edificar, en una banda, dos habitatges més, amb les seves dependències, per a residència del porter i la seva família, i a l’altra es van construir cinquanta habitacions petites, el mateix nombre de les vivendes de la finca, amb una superfície per a cada una que no passava de dos metres. Portes i parets eren d’acer i es tancaven amb cadenat; les claus es van entregar als propietaris de les vivendes. Aquestes habitacions d’acer tenien diverses finalitats: servien per emmagatzemar-hi aliments, guardar-hi els gossos a la nit, si eren grans o agressius, i també per rentar-hi la roba, tasca que aleshores feien dones professionals (abans d’estendre’s l’ús de la rentadora elèctrica); rentaven a les habitacions i estenien la bugada en llargues cordes a tot l’ample del terrat. No es van utilitzar mai com a vivenda per al servei domèstic, probablement perquè els propietaris d’aleshores, aristòcrates i estrangers, no s’imaginaven la possibilitat que un ésser humà pogués dormir en habitacions tan estretes. En els seus amplis apartaments de luxe (de vegades arriben a tenir vuit o deu habitacions, a dos nivells i amb escala interior) hi destinaven una habitació per al servei. L’any 1952 va esclatar la Revolució i tot va canviar.



    punts



    [Copyright© 2002. Alaa Al Aswani i Edicions del 1984. Traducció de Pius Alibek. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]