logo

Maria Àngels Anglada


foto Anglada, Maria Àngels va néixer a Vic el 1930 i va morir a Figueres el 1999. Llicenciada en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona i coneixedora del món clàssic, va traduir textos del llatí i del grec al català. Va conrear diversos gèneres com la poesia, la narrativa, la crítica literària i l'assaig literari. Va col.laborar en diverses publicacions periòdiques. De les seves obres, destaquen: 'Les Closes', novel.la guanyadora del premi Josep Pla 1978, 'Sandàlies d'escuma', premi Lletra d'Or 1985, 'Columnes d'hores', recull de tota la seva poesia fins l'any 1990, i, sobretot, 'El violí d'Auschwitz', novel.la elogiada tant per la crítica com pel públic, i 'Quadern d'Aram', a més d'un parell de llibres de relats sobre la mitologia grega adreçats als lectors joves.



  • El violí d'Auschwitz [fragment]

    El dia abans ja havia deixat les dues peces que formarien la tapa del violí ben encolades. Les vetes d'aquella bella fusta d'avet d'Hongria s'ajustaven amb perfecció. En Daniel havia pres la precaució d'escalfar lleument les vores per tal que l'aiguacuit n'impregnés tots els porus. Ara venia una de les etapes de la seva feina que més li agradaven, tot i l'aparent dificultat: marcar la forma exacta que calia donar-li. En tenia una ben clara al seu cap i, a més, confiava que una pràctica ja llarga l'ajudaria a fer-la realitat, tot i els entrebancs.
    No es va poder estar d'olorar les peces, abans de començar-los a treballar. Al cap d'una bona estona, es trobava cansat, però es mirà el resultat del seu esforç amb aprovació. El dibuix era clar i, malgrat el seu estat de feblesa, les mans no li havien tremolat en resseguir la plantilla: els contorns eren nets, precisos. Hi havia estat potser més del compte. Aleshores va despenjar la serra de vogir, col.locà la peça meitat fora i meitat damunt de la taula, inconscientment, gairebé, murmurà una pregària i començà de serrar. Per als novençans, sol ser molt difícil de guiar amb encert la petita serra sense tocar la línia dibuixada, deixar un mil.límetre per polir-ho després, perquè els contorns quedin nets com els d'un paper tallat amb guillotina. Per a en Daniel no ho era, de complicat. Oblidà tot el que no fos aquella línia segura i sinuosa, aquella forma tan bella com el tors d'una dona. Totes les seves energies, les que li restaven, eren concentrades a la seva mà dreta; retrobà l'antiga facilitat.
    La primera meitat era acabada; com que estava feble, el front li rajava de suor. Se l'eixugà amb cura, que no li arribés a entelar la vista! La segona part de la feina va lliscar amb menys fatiga, i a mesura que la silueta quedava tal com marcava el dibuix, semblant a la forma ideal que tenia, ben clara, al seu cervell, una mena de benestar --desconegut feia mesos--, un benestar físic i tot, l'envaïa. Les mans tenen memòria, ell ja ho sabia, sempre l'hi havien dit els instrumentistes que li confiaven violins o cel.lots per preparar, o bé els que li encarregaven una viola nova, i amb els quals li agradava de conversar i d'aprendre nous detalls del seu ofici d'artistes. També els seus dits de violer havien conservat el record del delicat treball que calia en el seu art.
    No, aquesta vegada no es despertà esverat, ni el sacsejaren enmig d'un somni. S'ocupava realment, els matins, en la construcció d'un violí. Però la sirena del ranxo, la precipitació dels ebenistes i fusters a deixar la feina i, de cop, la fiblada de la gana a l'estómac, l'advertiren que no era el seu obrador. Construïa un violí al lager, per ordre del comandant.



    punts



    [Copyright© 1994. Maria Àngels Anglada i Columna Edicions. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]