logo

Bernardo Atxaga


Contes Obaba Bernardo Atxaga va néixer a Asteasu (País Basc), el 1951.Pseudònim de Joseba Irazu Garmendia. Autor d'una extensa obra que abasta la poesia, la literatura infantil i juvenil, a més de la narrativa. Destaquen les novel.les Obabakoak (1988), amb la qual va obtenir el Premio Nacional de Literatura i el Premio Nacional de la Crítica, i Aquells cels (1995), Premi Euskadi de Plata i finaliata del Premio Nacional de Literatura, a més d'Un traductor a París i altres relats (1999).



  • Contes d'Obaba [fragment]

    Paulo hauria continuat amb la seva contemplació i els seus pensaments, però l'anciana que feia les feines de la casa el va distreure. Va obrir la porta de l'habitació del seu pare, va tancar la porta, va avançar tres passos cap als dos germans sense pràcticament ni tocar el terra i va dir: -- Calleu, per favor.
    L'anciana es va dur un dit als llavis. Paulo va assentir amb el cap i va assenyalar amb un gest una altra de les portes del passadís. Que no patís, que ja se n'anaven. Després, va ajudar el seu germà a aixecar-se i tots dos es van ficar en una habitació propera, Paulo amb la cara seriosa, Daniel rient.
    Allà, van trobar els esquirols. Estaven damunt el cobrellit vermell del llit, rosegant un bocí de pa. Eren exactament sis. En veure'ls, Paulo va creure que es tractava de rates, i es va espantar tant, o li van fer tant fàstic, que va ensopegar i va trepitjar el peu del seu germà en fer el pas enrere.
    A Daniel, no va semblar que allò li importés gaire, i va continuar rient. A més de gros, era molt alt. Li treia un cap a Paulo. Els esquirols van fer una pinya, i el conjunt va adquirir l'aspecte d'un estrany animal amb molts ulls i moltes cues. Després, van mirar fixament cap als dos caps que veien al pas de la porta, per veure quina de les dues corresponia a Daniel, si la gran o la petita.
    -- Esquirols, Paulo! --va cridar Daniel, acostant-se al llit--. Per a mi, Paulo? --va preguntar girant-se cap a ell.
    -- Si no s'escapen, per a tu --li va respondre Paulo, dubtant que els animalons volguessin romandre sota el sostre de la casa. Desconeixia l'existència de la veu, i no podia sospitar que el motiu de la seva presència era precisament el seu germà. Els esquirols no marxarien de cap de les maneres.
    -- Hi puc jugar? --va preguntar Daniel agafant un dels esquirols entre les mans, agafant-lo a més, en contra del que jo havia suposat, amb una gran delicadesa.
    -- És clar que hi pots jugar, Daniel, però abans t'he de canviar de roba -va dir Paulo, que va anar cap a una habitació contigua i en va tornar amb una gibrella d'aigua i una esponja.
    Daniel es va estirar al llit i els sis esquirols es van arraulir al seu costat. Paulo li va treure les sabates, els pantalons i la roba interior, i tot seguit, després de mullar l'esponja amb aigua, va començar a fregar-li les cuixes. Les cuixes de Daniel eren blanques com la llet i molt gruixudes. Els lladrucs del gos que guardava la casa es van fer més forts i més violents. Semblava que el gos digués: "Deixeu-me anar d'aquesta cadena i destrossaré tot el que se'm posi per avant." Immediatament, van sonar uns cops a la porta d'entrada. Paulo va amagar la gibrella i l'esponja sota el llit i va pujar-li els pantalons al seu germà. Potser per imitació, els esquirols també es van amagar.

    L'anciana que feia les feines de la casa va passar per davant de l'habitació i va tornar a indicar-los silenci. Després, va obrir la porta i l'home vestit de negre va travessar el passadís i va arribar fins l'habitació dels dos germans. El seguia el noi de la campaneta.

    (Del conte Relat de l'ocell)



  • El fill de l'acordionista[fragment]

    Vaig llegir la paraula que amb tinta negra hi havia escrit David: mitxirrika. Era el nom que es feia servir a Obaba per dir papallona. Vaig obrir una altra capsa. El rotlle de paper amagava una oració sencera: Elurra mara-mara aridu. Es deia a Obaba quan nevava mansament.
    Liz i Sara havien acabat de sopar, Mary Ann i jo estàvem asseguts al porxo. La vista era molt bella: les cases de Three Rivers descansaven a l’empara d’arbres enormes, la carretera de Sequoia Park corria paral.lela al riu. A la zona plana, les vinyes succeïen les vinyes, els llimoners succeïen els llimoners. El sol baixava a poc a poc, demorant-se en els turons que envolten el riu Kaweah. Ho veia tot amb una gran nitidesa, com quan el vent purifica l’atmosfera i ressalta la silueta de les coses. Però no hi havia vent, la meva percepció no tenia res a veure amb la realitat. Era només per David, pel seu record, perquè estava pensant en ell, en el meu amic. David no tornaria a veure aquell paisatge: els turons, els camps, les cases. Tampoc no arribaria a les seves orelles el cant dels ocells del ranxo. Les seves mans no tornarien a sentir la tebior dels taulons de fusta del porxo després d’un dia de sol. Per un instant, em vaig veure al seu lloc, com si fos jo qui s’acabava de morir, i el cop terrible de la pèrdua se’m va fer encara més sensible.
    Si al llarg de la vall de Three Rivers s’hagués obert de sobte una esquerda, que hagués destruït camps i cases i amenaçat el mateix ranxo, no m’hauria espantat més. Vaig comprendre aleshores, amb un significat diferent, el que afirmen aquells famosos versos:
    «La vida és el més gran, qui la perdi ho ha perdut tot».
    Vam sentir uns xiulets. Un dels peons mexicans —duia un barret de cowboy— intentava allunyar els cavalls de la riba del riu. Immediatament, tot va tornar a quedar en silenci. Els ocells estaven callats. A baix, a la carretera de Sequoia Park, els cotxes circulaven amb els llums encesos i omplien el paisatge de traços i línies de color vermell. El dia arribava a la fi, la vall estava tranquil·la. El meu amic David dormia per sempre. L’acompanyaven, també adormits, el seu oncle Juan i Henry Johnson, el primer propietari del ranxo.
    Mary Ann va encendre una cigarreta. «Mom, don’t smoke!», va cridar Liz tot traient el cap per la finestra. «Mare, no fumis!». «És un dels últims. Per favor, no t’amoïnis. Compliré la meva promesa», va respondre Mary Ann. «What is the word for butterfly in basque?» —«¿Com es diu butterfly en llengua basca?»—, li vaig preguntar a la nena. De dins de la casa, va sorgir la veu de Sara, la germana petita: «Mitxirrika». Liz va tornar a cridar: «Hush up, silly!» —«Calla, ximpleta!». Mary Ann va sospirar. «A ella l’ha afectat molt la mort del seu pare. Sara ho porta millor. No n’és tan conscient». Es va sentir un renill, i de nou el xiulet del peó mexicà amb barret de cowboy.
    Mary Ann va apagar la cigarreta i es va posar a mirar el calaix d’una tauleta que hi havia al porxo. «¿Et va ensenyar això?», va preguntar. Tenia a la mà un llibre de mida foli, unes dues-centes pàgines perfectament enquadernades. «És l’edició que van preparar els amics del Book Club de Three Rivers —va dir amb un mig somriure—. Una edició de tres exemplars. Un per a Liz i Sara, un altre per a la biblioteca d’Obaba i el tercer per als amics del club que el van ajudar a publicar-lo». No vaig poder evitar un gest de sorpresa. Tampoc d’allò no en sabia res. Mary Ann va fullejar les pàgines. «David deia de broma que tres exemplars era molt, i que se sentia com un fatxenda. Que hauria hagut de prendre exemple de Virgili i exigir als seus amics que en cremessin l’original». La coberta del llibre era de color blau fosc. Les lletres eren daurades. A la part superior figurava el seu nom —amb el cognom matern: David Imaz—, i al centre, el títol en llengua basca: Soinujolearen semea, «El fill de l’acordionista». El llom era de tela de color negre, sense referències.
    punts



    [Copyright© 2001 i 2004. Bernardo Atxaga, La Magrana i Edicions 62. Traducció de Pau Joan Hernàndez. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]