La meva primera novel.la me la va inspirar un número de telèfon equivocat. Una tarda jo estava tot sol al meu pis de Brooklyn, assegut a l'escriptori i intentant treballar, i va sonar el telèfon. Si no vaig errat, era la primavera del 1980, no gaires dies després de quan vaig trobar la moneda de deu centaus a fora del Shea Stadium.
Vaig agafar l'auricular, i l'home de l'altre costat de la línia em va preguntar si estava parlant amb l'Agència Pinkerton. Li vaig dir que no, que s'havia equivocat de número, i vaig penjar. Després vaig tornar a la feina i vaig oblidar ràpidament aquella trucada.
La tarda següent el telèfon va sonar un altre cop. Va resultar ser la mateixa persona fent la mateixa pregunta que m'havia fet el dia anterior. «L'Agència Pinkerton?» Vaig dir que no un altre cop, i, un altre cop, vaig penjar. De totes maneres, però, aquesta vegada vaig començar a pensar què hauria passat si hagués dit que sí. ¿I si hagués fet veure que jo era un detectiu de l'Agència Pinkerton?, em vaig demanar. ¿I si hagués agafat el cas?
Si he de dir la veritat, vaig pensar que havia desaprofitat una oportunitat única. Si aquell home em tornava a trucar, em vaig dir a mi mateix, com a mínim parlaria amb ell una estoneta i intetaria esbrinar què passava. Vaig esperar que el telèfon tornar a sonar, però la tercera trucada no va arribar mai.
Després, vaig començar a donar-hi voltes i,a poc a poc, se'm va obrir un món sencer de possibilitats. Quan, un any després, vaig començar a escriure La ciutat de vidre [és la primera novel.la de la Trilogia de Nova York], aquell número equivocat s'havia transformat en l'esdeveniment crucial del llibre, l'error que fa que tota la història es posi en marxa.

Buscava un lloc tranquil on morir. Algú em va aconsellar Brooklyn, i l’endemà al matí hi vaig anar des de Westchester per inspeccionar el terreny. Feia cinquanta-sis anys que no hi tornava, i no em recordava de res. Els meus pares se n’havien anat de la ciutat quan jo tenia tres anys, però em va semblar que tornava instintivament al barri on havíem viscut, que m’arrossegava com un gos ferit fins al lloc on vaig néixer. Un agent immobiliari del barri em va ensenyar sis o set pisos en cases de pedra vermella i, a l’última hora de la tarda, ja havia llogat un apartament de dues habitacions amb jardí al Carrer U, a tocar de Prospect Park. No tenia ni idea de qui eren els veïns, però tant me feia. Tots treballaven de nou a cinc i no n’hi havia cap que tingués fills, de manera que l’edifici seria relativament silenciós. Això era sobretot el que volia. Un final silenciós per a la meva vida trista i ridícula.
La casa de Bronxville ja estava emparaulada i, un cop signéssim el contracte a final de mes, els diners ja no serien un problema. La meva exdona i jo teníem la intenció de repartir-nos el que trauríem de la venda i, amb quatre-cents mil dòlars al banc, en tindria més que prou per mantenir-me fins que deixés de respirar.
Al principi no sabia amb què distreure’m. M’havia passat trenta-un anys anant cada dia dels afores de la ciutat a les oficines de la Mid-Atlantic Accident and Life, a Manhattan, i ara que ja no treballava el dia tenia massa hores. Quan feia cosa d’una setmana que m’havia traslladat al pis, la meva filla Rachel em va venir a veure des de Nova Jersey. Em va dir que havia de fer alguna cosa, que m’havia d’inventar un projecte. La Rachel no és tonta. És doctora en bioquímica per la Universitat de Chicago i treballa d’investigadora per a una gran empresa farmacèutica a prop de Princeton, però, igual que la seva mare, és estrany el dia que diu alguna cosa que no siguin tòpics; totes aquestes expressions suades i idees reciclades que omplen els abocadors de la saviesa contemporània.
Li vaig dir que segurament em moriria abans que s’acabés l’any i que els projectes m’importaven un rave. Per un moment va semblar que la Rachel volia plorar, però va contenir les llàgrimes i em va acusar de ser cruel i egoista. No li estranyava que «la mama» s’hagués acabat divorciant de mi, va afegir, no li estranyava que no ho hagués pogut suportar més. Estar casada amb un home com jo devia ser una tortura contínua, un autèntic infern. Un autèntic infern. Ves, pobra Rachel, no ho pot evitar. L’única filla que tinc ha viscut vinti-nou anys en aquest món, i no ha produït mai cap comentari original, alguna cosa absolutament i irreductiblement pròpia.