logo

Paul Auster


Experiments amb la veritat Paul Auster va néixer a Newark (Nova Jersey) el 3 de febrer de 1947. Viu a Brooklyn (Nova York). És novel.lista, poeta, guionista i director de cinema. Entre les novel.les que ha publicat, cal destacar Moon Palace i Trilogia de Nova York. Altres títols en català són La musica de l'atzar, Viure al dia, Timbuktú, La invenció de la solitud, Mr. Vertigo, Leviatan i el guió de la pel.lícula Lulu on the Bridge, dirigida per ell mateix. Els seus llibres han estat traduïts a més de quinze idiomes.



  • Un home a les fosques (Man in the Dark) [fragment]

    Estic sol a les fosques, fent rodar el món dins el cap mentre tinc un altre atac d’insomni, una altra nit en blanc en la gran planura americana. Al pis de dalt, la meva filla i la meva néta dormen als seus dormitoris, totes dues també soles, la Miriam, la meva única filla, que té quaranta-set anys i en fa cinc que dorm sola, i la Katya, l’única filla de la Miriam, que té vint-i-tres anys i que solia dormir amb un noi que es deia Titus Small, però ara en Titus és mort, i la Katya dorm sola amb la seva pena.

    Llum brillant, i després foscor. El sol que cau de tots els racons del cel, seguit de la negror de la nit, dels estels silenciosos, del vent que agita les branques. Així és la rutina. Ja fa més d’un any que visc en aquesta casa, des que em van donar l’alta a l’hospital. La Miriam va insistir que vingués aquí, i al principi érem els dos sols, juntament amb una infermera de dia que em cuidava quan la Miriam se n’anava a treballar. I llavors, al cap de tres mesos, a la Katya li va caure el món a sobre, va deixar els estudis de cinema que feia a Nova York i va tornar a casa per viure amb la seva mare a Vermont.
    Els pares d’ell li van posar Titus pel fill de Rembrandt, el nen dels quadres, la criatura de cabells daurats amb el barret vermell, l’alumne fantasiós que cavil.la davant les seves lliçons, el vailet que es va convertir en un noi atacat per la malaltia i que va morir poc després dels vint anys, igual que el Titus de la Katya. És un nom malastruc, un nom que s’hauria de retirar de la circulació per sempre. Sovint penso en la mort d’en Titus, en l’esgarrifosa història d’aquella mort, en les imatges d’aquella mort, en les devastadores conseqüències d’aquella mort sobre la meva néta afligida, però ara no hi vull anar, ara no hi puc anar, l’he d’enviar tan lluny de mi com sigui possible. La nit encara és jove, i mentre estic ajagut aquí al llit mirant cap a la foscor, una foscor tan negra que el sostre és invisible, començo a recordar la història que vaig començar ahir a la nit. Això és el que faig quan el son no vol venir. Em quedo estirat al llit i m’explico històries. Potser no són res de l’altre món, però mentre hi sóc a dins, m’eviten pensar en les coses que m’estimaria més oblidar. Tot i així, la concentració pot ser un problema, i sovint el cap se me’n va de la història que intento explicar-me a les coses en què no vull pensar. No hi puc fer res. Fracasso una vegada i una altra, fracasso més vegades que no pas me’n surto, però això no vol dir que no ho intenti amb totes les forces.
    El vaig posar en un forat. Em va semblar un bon principi, una manera prometedora d’arrencar. Posar un home adormit en un forat, i després veure què passa quan es desperta i intenta sortir-ne. Em refereixo a un forat fondo a terra, de vora tres metres, excavat de tal manera que formi un cercle perfecte, amb unes parets a pic de terra densa i compacta, tan dura que la superfície té la textura d’argila cuita, fins i tot potser de vidre. En altres paraules, quan obri els ulls l’home del forat no podrà sortir-ne. Si no és que té uns quants estris d’alpinisme —un martell i claus metàl.lics, per exemple, o una corda per fer un llaç en un arbre proper—, però aquest home no té estris, i quan recuperi el coneixement, de seguida s’adonarà del mal pas en què es troba.
    I així és. L’home torna en si i descobreix que està ajagut de panxa enlaire, mirant un cel crepuscular i completament ras. Es diu Owen Brick, i no té ni idea de com ha fet cap aquí, no té cap record d’haver caigut en aquest forat cilíndric, que calcula que fa tres metres i mig de diàmetre. S’asseu. Sorprès, s’adona que va amb un uniforme de soldat fet d’una llana basta, de color grisós. Al cap hi du una gorra, i als peus unes botes de pell de color negre, fortes i gastades, lligades per sobre el turmell amb un doble llaç ben estret. A cada màniga de la jaqueta hi ha dues franges militars que indiquen que l’uniforme és d’algú que té el rang de caporal. Aquesta persona pot ser l’Owen Brick, però l’home que hi ha al forat, que es diu Owen Brick, no recorda haver servit en cap exèrcit ni haver lluitat en cap guerra en cap moment de la seva vida.
    A falta de qualsevol altra explicació, suposa que s’ha donat un cop al cap i que ha perdut la memòria temporalment. Quan es posa els dits a la closca i comença a buscar-hi bonys o traus, però, no hi troba cap rastre d’inflor, cap tall, cap rascada, res que faci pensar que s’hagi produït cap ferida. ¿Què és, doncs? ¿Ha patit algun trauma que l’ha debilitat i que li ha esborrat bona part del cervell? Pot ser. Però, llevat que el record d’aquest trauma no li torni de sobte, no tindrà manera de saber-ho. Després d’això, comença a explorar la possibilitat que sigui a casa, dormint al seu llit, atrapat en un somni sobrenaturalment lúcid, en un somni tan versemblant i tan intens que el límit entre el somni i la consciència s’ha esvaït completament. Si això és cert, llavors només ha d’obrir els ulls, saltar del llit i anar a la cuina a preparar el cafè del matí. Però, ¿com pots obrir els ulls quan ja els tens oberts? Parpelleja unes quantes vegades, preguntant-se ingènuament si això no trencarà l’encanteri —però no hi ha cap encanteri per trencar, i el llit màgic no apareix.



  • Experiments amb la veritat (Experiments in Truth) [fragment]

    La meva primera novel.la me la va inspirar un número de telèfon equivocat. Una tarda jo estava tot sol al meu pis de Brooklyn, assegut a l'escriptori i intentant treballar, i va sonar el telèfon. Si no vaig errat, era la primavera del 1980, no gaires dies després de quan vaig trobar la moneda de deu centaus a fora del Shea Stadium.
    Vaig agafar l'auricular, i l'home de l'altre costat de la línia em va preguntar si estava parlant amb l'Agència Pinkerton. Li vaig dir que no, que s'havia equivocat de número, i vaig penjar. Després vaig tornar a la feina i vaig oblidar ràpidament aquella trucada.
    La tarda següent el telèfon va sonar un altre cop. Va resultar ser la mateixa persona fent la mateixa pregunta que m'havia fet el dia anterior. «L'Agència Pinkerton?» Vaig dir que no un altre cop, i, un altre cop, vaig penjar. De totes maneres, però, aquesta vegada vaig començar a pensar què hauria passat si hagués dit que sí. ¿I si hagués fet veure que jo era un detectiu de l'Agència Pinkerton?, em vaig demanar. ¿I si hagués agafat el cas?
    Si he de dir la veritat, vaig pensar que havia desaprofitat una oportunitat única. Si aquell home em tornava a trucar, em vaig dir a mi mateix, com a mínim parlaria amb ell una estoneta i intetaria esbrinar què passava. Vaig esperar que el telèfon tornar a sonar, però la tercera trucada no va arribar mai.
    Després, vaig començar a donar-hi voltes i,a poc a poc, se'm va obrir un món sencer de possibilitats. Quan, un any després, vaig començar a escriure La ciutat de vidre [és la primera novel.la de la Trilogia de Nova York], aquell número equivocat s'havia transformat en l'esdeveniment crucial del llibre, l'error que fa que tota la història es posi en marxa.



  • Bogeries de Brooklyn [fragment]

    Buscava un lloc tranquil on morir. Algú em va aconsellar Brooklyn, i l’endemà al matí hi vaig anar des de Westchester per inspeccionar el terreny. Feia cinquanta-sis anys que no hi tornava, i no em recordava de res. Els meus pares se n’havien anat de la ciutat quan jo tenia tres anys, però em va semblar que tornava instintivament al barri on havíem viscut, que m’arrossegava com un gos ferit fins al lloc on vaig néixer. Un agent immobiliari del barri em va ensenyar sis o set pisos en cases de pedra vermella i, a l’última hora de la tarda, ja havia llogat un apartament de dues habitacions amb jardí al Carrer U, a tocar de Prospect Park. No tenia ni idea de qui eren els veïns, però tant me feia. Tots treballaven de nou a cinc i no n’hi havia cap que tingués fills, de manera que l’edifici seria relativament silenciós. Això era sobretot el que volia. Un final silenciós per a la meva vida trista i ridícula.
    La casa de Bronxville ja estava emparaulada i, un cop signéssim el contracte a final de mes, els diners ja no serien un problema. La meva exdona i jo teníem la intenció de repartir-nos el que trauríem de la venda i, amb quatre-cents mil dòlars al banc, en tindria més que prou per mantenir-me fins que deixés de respirar.
    Al principi no sabia amb què distreure’m. M’havia passat trenta-un anys anant cada dia dels afores de la ciutat a les oficines de la Mid-Atlantic Accident and Life, a Manhattan, i ara que ja no treballava el dia tenia massa hores. Quan feia cosa d’una setmana que m’havia traslladat al pis, la meva filla Rachel em va venir a veure des de Nova Jersey. Em va dir que havia de fer alguna cosa, que m’havia d’inventar un projecte. La Rachel no és tonta. És doctora en bioquímica per la Universitat de Chicago i treballa d’investigadora per a una gran empresa farmacèutica a prop de Princeton, però, igual que la seva mare, és estrany el dia que diu alguna cosa que no siguin tòpics; totes aquestes expressions suades i idees reciclades que omplen els abocadors de la saviesa contemporània.
    Li vaig dir que segurament em moriria abans que s’acabés l’any i que els projectes m’importaven un rave. Per un moment va semblar que la Rachel volia plorar, però va contenir les llàgrimes i em va acusar de ser cruel i egoista. No li estranyava que «la mama» s’hagués acabat divorciant de mi, va afegir, no li estranyava que no ho hagués pogut suportar més. Estar casada amb un home com jo devia ser una tortura contínua, un autèntic infern. Un autèntic infern. Ves, pobra Rachel, no ho pot evitar. L’única filla que tinc ha viscut vinti-nou anys en aquest món, i no ha produït mai cap comentari original, alguna cosa absolutament i irreductiblement pròpia.




    punts



    [Copyright© 2001, 2006, 2008. Paul Auster i Edicions 62. Traducció d'Albert Nolla (fragments 1 i 3), Hèctor Hernàndez i Maria Gomila (fragment 2). All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]