logo

John Banville


banvillej John Banville va néixer a Wexford, Irlanda, el 8 de desembre del 1945. Va ser candidat al Booker Prize amb la seva obra 'Book of Evidence' l'any 1989, any que va obtenir el Guinness Peat Aviation Award. Ha exercit d'editor literari del diari Irish Times i és col·laborador habitual de The New York Review of Books. És conegut per posseir un estil literari precís, que algunes vegades ha estat qualificat de fred. El seu enginy i el seu humor negre mostren la influència de Vladimir Nabokov. La seva primera incursió en el gènere de la novel·la negra va ser amb 'El secret de Christine', publicada amb el pseudònim de Benjamin Black. Amb la novel·la 'El mar' va guanyar el 2005 el premi Man Booker. En la trama d'aquest relat, Max Morden, després de la mort de la seva esposa, es retira a la costa irlandesa, al mateix poble on estiuejava durant la infantesa. Fuig així d’un present dolorós per a refugiar-se en un passat, també tràgic, que el va marcar per sempre. La casa on s’hostatja Max, la mansió els Cedres, és la mateixa en què passaven les vacances els Grace, una família benestant que el va enlluernar cinquanta anys enrere. Myles i Chloe, els bessons Grace, es van fer amics de Max, i tots tres hi van descobrir la vida i l’amor, però també el dolor i la mort. Novel·la que reflexiona sobre el pas del temps i sobre la mort, sobre la memòria i els records.



  • El mar (Fiction with The Sea) [fragment]

    El nom de la casa és els Cedres, com antigament. Un cúmul eriçat d’aquells arbres, d’un marró simiesc, amb una ferum enquitranada, els troncs embullats com en un malson, encara creix a la banda esquerra, de cara a un gespa descurada i la gran finestra balconera del que fou la sala d’estar però que la senyoreta Vavasour prefereix anomenar, en mestressès, el saló. La porta principal és a l’altra banda, i dóna a un quadre de grava tacada d’oli darrere el barri de ferro que encara està pintat de verd, tot i que el rovell n’ha reduït les tornapuntes a una filigrana tremolosa. Em quedo parat de les poques coses que han canviat en els més de cinquanta anys que han transcorregut des que vaig ser aquí per darrera vegada. Parat, i decebut, i fins i tot diria aclaparat, per motius que em són obscurs, car per què hauria jo de desitjar canvi, jo que he tornat per viure entre la runa del passat? Em pregunto per què varen construir la casa d’aquesta manera, de costat, amb una paret sense finestres i esquitxada de còdols de cara a la carretera; potser en altres temps, abans del tren, la carretera corria amb una orientació completament diferent, i passava directament per davant de la porta principal, qualsevol cosa és possible. La senyoreta V. no precisa les dates, però li sembla que primer varen alçar aquí un mas a principis del segle passat, vull dir del segle anterior, ja perdo el compte dels mil·lenis, i aleshores hi varen anar fent afegits a la babalà al llarg dels anys. Això explicaria l’aspecte desendreçat del lloc, amb cambres petites que donen a d’altres de més grosses, i finestres que donen a parets buides, i sostres baixos pertot. Els terres de teia toquen una nota nàutica, com fan la meva cadira de respatller afuat. Imagino un vell mariner fent becaines a la vora del foc, clavat per fi a terra, i la tempesta d’hivern sacsejant els marcs de les finestres. Oh!, ser ell. Haver estat ell.

    (...)

    Més tard aquell dia, el dia que varen venir els Grace, o l’endemà, o l’altre, vaig tornar a veure el cotxe negre, el vaig conèixer de seguida quan passava saltant pel petit pont geperut que superava la via de tren. Encara hi és, aquell pont, just passada l’estació. Sí, les coses resisteixen, mentre que els éssers vius passen. El cotxe sortia del poble en direcció a la ciutat, l’anomenaré Ballymers, a una vintena de quilòmetres. La ciutat és Ballymers, aquest poble és Ballymenys. L’home de la barba que m’havia fet l’ullet conduïa, deia alguna cosa i reia, amb el cap tirat enrere. Al seu costat seia una dona amb un colze fora de la finestra abaixada, amb el cap també enrere, els cabells pàl·lids estremint-se amb les ventades que entraven, però ella no reia, només somreia, aquell somriure que tenia reservat per a ell, escèptic, tolerant, lànguidament divertit. Duia una brusa blanca i ulleres de sol amb muntures de plàstic blanc, i fumava una cigarreta. On sóc joc, a l’aguait en quin lloc estratègic? No em veig. Varen desaparèixer en un instant, el cul del cotxe fatxendejant en desaparèixer per un revolt de la carretera amb una bafarada de fum del tub d’escapament. L’herba alta de la cuneta, rossa com els cabells de la dona, s’estremí breument i tornà a la seva immobilitat ensomniada anterior. Vaig baixar a peu per la carretera de l’Estació en la buidor il·luminada pel sol de primera hora de la tarda. La platja al peu del turó era una lluïssor beix sota l’indi. A la costa tot són horitzontals estretes, el món reduït a un grapat de línies llargues i rectes comprimides entre el cel i la terra. Vaig acostar-me als Cedres amb circumspecció. ¿Com és que en la infantesa tot el que era nou i atreia el meu interès tenia una aura de sobrenatural, ja que segons totes les autoritats el sobrenatural no és una cosa nova, sinó una cosa coneguda que torna en una forma diferent, que esdevé una aparició? Tantes coses sense resposta, i aquesta la menor de totes. En acostar-m’hi, vaig sentir un soroll regular de grinyol rovellat. Un noi de la meva edat estava enfilat al barri verd, amb els braços penjant inerts del barrot de dalt, i s’empenyia lentament amb un peu endavant i enrere en un quart de cercle damunt la grava. Tenia els mateixos cabells de color de palla que la dona del cotxe, i els inconfusibles ulls atzurs de l’home. Quan vaig passar-hi caminant poc a poc pel costat, i de fet fins i tot potser em vaig aturar, ell va fer tentines, o més aviat va treure la punta de l’espardenya i la clavà a la grava per detenir el balanceig del barri, i va mirar-me amb expressió hostilment escodrinyadora. Era la manera com tots ens miràvem, la canalla, en la primera trobada. Darrere seu jo veia tot el jardí estret del darrere de la casa fins a la línia diagonal d’arbres que vorejava la via de tren —ara han desaparegut tots, aquells arbres, tallats per deixar lloc a una filera de bungalous de colors pastel com cases de nines— i més enllà, terra endins, fins on els camps s’alçaven i hi havia vaques, i minúsculs esclats de groc que eren gatoses, i un campanar distant i solitari, i després el cel, amb núvols blancs caragolats. Tot d’una, sorprenentment, el noi va fer-me una ganyota grotesca, encreuant la mirada i deixant la llengua penjant sobre el llavi inferior. Vaig tirar endavant, conscient que el seu ull burleta em seguia. Espardenyes. Ara, aquesta és una paraula que ja no se sent, o que se sent molt, molt rarament. Originàriament calçat de pagès, o qualsevol calçat tou i senzill. El coronel ha tornat a anar al lavabo. Problemes de pròstata, n’estic segur. En passar per davant de la meva porta atenua el pas, passa de puntetes, per respecte als desposseïts. Un purista de les normes, el nostre galant coronel. Baixo a peu per la carretera de l’Estació.

    (...) Si la gent del cotxe eren els seus pares, havien deixat el noi sol a la casa? I on era la noia, la noia que havia rigut? El passat batega dintre meu com un segon cor.



    punts



    [Copyright© 2005. John Banville i Bromera Edicions. Traducció d'Eduard Castanyo. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]